Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Sistema solar

DART xoca contra Dimorphos

0
A l’esquerra l’ultima imatge de la misión DART abans de l’impacte contra Dimorphos. A la dreta l’impacte observat des de els telescopis espacials Hubble i JWT.

Després de 10 mesos volant per l’espai, la missió DART (Double Asteroid Redirection Test), la primera demostració tecnològica de defensa del planeta, va impactar amb èxit contra l’asteroide objectiu la matinada del 27 de setembre del 2022 a la 1:14.  Fou el primer intent de la NASA de desplaçar un asteroide a l’espai. El control de missió del Laboratori de Física Aplicada Johns Hopkins enviava directament les imatges captades cada minut per la nau de manera que es va poder veure, pràcticament en directe, només amb un retràs de 45 segons, l’arribada de DART al sistema d’asteroides, el sobrevol de Didymos i l’aproximació a Dimorphos. Un viatge espacial en directe que meravellà a tots els fans de l’exploració espacial. Des de l’arribada de la nau Rosetta al cometa 67P/Chuyrumov-Gerasimenko que no s’havia vist tanta expectació.

I quan DART va deixar enrere l’asteroide Didymos, veiérem finalment la superfície de l’asteroide objectiu de ben prop. Va ser aleshores quan  veierem que la superfície estava coberta totalment de roques i, per tant, se’l podia classificar com un asteroide tipus munt de runes, com ho són els asteroides Ryugu i Bennu. Sembla que aquest tipus d’asteroide és més comú del que semblava.

Ryugu i Bennu no son cossos sòlids, sinó que en realitat són muntons de runes, és a dir, acumulacions de roques de grandàries diferents. Aquest fet pot causar problemes a l’efecte d’un impacte cinètic com aquest ja que l’energia del xoc pot servir per trencar el cos i no per frenar-lo i desviar-lo de la seua òrbita original.

DART xocà contra l’asteroide Dimorphos, que es troba en òrbita al voltant d’un asteroide major anomenat Didymos. Un segon abans de l’impacte envià la darrera imatge quan estava a un 6 km de la superfície. Ara els investigadors observaran Dimorphos usant telescopis instal·lats a terra per confirmar que l’impacte de DART ha canviat l’òrbita de l’asteroide al voltant de Didymos. Els investigadors esperen que l’impacte escurce l’òrbita de Dimorphos en un 1%, o uns 10 minuts del període orbital.

El telescopi SOAR a Xile capturà els més de 10.000 quilòmetres de material expulsat des de Dimorphos després que DART xocara. CTIO/NOIRLab/SOAR/NSF/AURA/T. Kareta (Observatori Lowell), M. Knight (Acadèmia Naval dels EUA).

Quinze dies abans de l’impacte, un cubesat de l’Agència Espacial italiana, LICIACube,  se separà de DART per captar imatges de la col·lisió i del núvol de pols, runes i gas expulsats des de la superfície de l’asteroide. Com que no disposa d’una antena gran, les imatges que ha pres seran retransmeses a la Terra d’una en una durant les properes setmanes.

Passat un dies de l’impacte, els telescopis en terra observen tres cues de pols que ixen del sistema Didymos-Dimorphos. Això resulta ben estrany ja que s’esperava unes ejeccions de material que durarien hores. Seria Dimorphos un antic nucli de cometa capturat per Didymos i que l’impacte ha reactivat. De vegades la frontera de classificació entre asteroide i cometa és ben difusa.

D’ací a quatre anys, la missió europea Hera realitzarà sondejos detallats de Dimorphos i Didymos, amb un interès particular al cràter creat per la col·lisió de DART i farà una mesura precisa de l’òrbita i de la massa de Dimorphos. 

Font: https://www.nasa.gov/press-release/nasa-s-dart-mission-hits-asteroid-in-first-ever-planetary-defense-test/

Més informació:

¿Se puede desviar la órbita de un asteroide de tipo pila de escombros con un proyectil? Daniel Marín, 1 juliol 2022.

Preparats per a la primera prova de defensa planetària

0

La nit del dilluns 26 al dimarts 27 de setembre, a les 1:14, DART (Prova de Redireccionament de l’Asteroide Doble per les inicials en anglès), la missió de la NASA i del laboratori Johns Hopkins APL impactarà contra l’asteroide Dimorphos, en la que serà la primera missió de prova per construir el futur escut de defensa planetària. En l’equip científic d’aquesta missió participa l’astrofísic Josep Maria Trigo-Rodríguez, de l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE-CSIC) i membre de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya.

Lluny de la imatge idíl·lica d’un sistema solar harmònic i d’una Terra segura, l’entorn del nostre planeta està ple de milers d’asteroides que molt sovint es creuen en el nostre camí. De moment, des que els observem, quasi sempre han passat més enllà de l’òrbita de la Lluna, a milions de quilòmetres de nosaltres. D’altres, tanmateix, s’han aproximat molt més i els hem trobat a distàncies més pròximes a la de la Lluna. Aquests asteroides formen part del grup d’Objectes potencialment perillosos (Potentially Hazardous Object o PHO en anglès), amb òrbites que travessen la de la Terra a menys de 0,05 ua i que tindrien una mida prou grossa (major de 150 m) com per provocar danys globals en cas d’impacte.

La probabilitat que impacte un d’aquests cossos no és menyspreable. Es considera que cada 10000 anys en podria caure un d’aquesta mida. De fet, al llarg de la història del planeta ja n’han caigut uns quants amb efectes devastadors, el més conegut dels quals és el que causà el cràter de Chicxulub al Iucatan i acabà amb els dinosaures. Més prop en el temps tenim el casos de l’asteroide de Txeliàbinsk i el fenomen de Tungunska.

Esquema de l’impacte sobre l’asteroide Dimorphos. NASA

És per tot això que cal posar-se ja a la feina per pensar, dissenyar i provar mecanismes per evitar els possibles futurs impactes sobre la Terra, i que poden acabar en poques hores amb la civilització humana. Les agències espacials ja s’ho han pres seriosament i s’han posat, o posaran pròximament en marxa, els anomenats programes de defensa planetària. La NASA i la ESA provaran dilluns a la matinada amb la missió DART la tecnologia per desviar un asteroide. La Xina diu que començarà a treballar-hi el 2025.

La missió DART isqué de la Terra el 24 de novembre de 2021 en direcció al sistema doble (65803) Didymos. L’objectiu era arribar al sistema format per Didymos, un asteroide de 780 metres i la petita lluna Dimorphos d’uns 160 m de diàmetre que l’orbita. I, ara, a poques hores de l’arribada, la nau de de 550 kg ja es prepara per al xoc, a una velocitat d’uns 6,6 km/s, contra el seu objectiu final, la petita lluna.

La missió tracta de veure com l’impacte és capaç o no de canviar, encara que siga una mica, els paràmetres orbitals de la lluna. No hi ha risc que aquesta s’escape del sistema ja que segur que romandrà lligada al cos principal però amb una altra òrbita més menuda.

Efecte de l’impacte de DART sobre l’òrbita de Dimorphos durant el desplegament del LICIACube italià. NASA/Johns Hopkins APL

L’òrbita de Didymos al voltant del Sol és lleugerament inclinada amb respecte al pla dels planetes, per sobre dels 3 graus. El seu període orbital és de 2.11 anys. Per tant es troba entre la Terra i Mart i, ara mateix, es troba a uns 11 milions de quilòmetres de nosaltres.

Didymos és classificat com a membre del grup d’asteroides Amor. Gira ràpidament cada 2.26 hores. La lluna Dimorphos gira al seu voltant una vegada cada 11.9 hores. L’asteroide major i la seua lluna estan separats per un quilòmetre aproximadament.

Com que DART impactarà en contra de la direcció de moviment de Dimorphos, l’impulsarà, encara que siga mínimament, en direcció contraria amb la qual cosa la Lluna perdrà velocitat i energia i, necessàriament, li farà adoptar una òrbita més pròxima a l’asteroide principal Didymos.

Per observar l’impacte i els efectes en la lluna, la missió disposa de diversos instruments. Per veure el sistema d’asteroides de prop amb imatges en directe s’usarà l’únic instrument a bord de DART,  DRACO (Didymos Reconnaissance and Asteroid Camera for Optical Navigation). DRACO és una càmera d’alta resolució basada en l’instrument LORRI de New Horizons. DRACO ajudarà DART a navegar cap al sistema Didymos i, en els darrers minuts, enviarà imatges a la Terra a una velocitat d’una imatge per segon, cosa que permetrà a l’equip de DART mesurar la mida i la forma de la lluna per determinar el lloc de l’impacte.

Aquesta imatge de la llum de l’asteroide Didymos i la seua lluna Dimorphos és una composició de 243 imatges preses per la càmera DRACO el 27 de juliol de 2022 des de 32 milions de km de distància. NASA JPL DART Navigation Team.

Però DART també té un passatger: una petita nau espacial aportada per l’Agència Espacial Italiana (ASI). El LICIACube  (Light Italian CubeSat for Imaging of Asteroids), de 14 kg i tan gros com una caixa de sabates, a hores d’ara ja s’haurà separarat de DART. LICIACube capturarà imatges de l’impacte i el material expulsat des de la lluna. Tractarà de fotografiar el cràter causat per l’impacte, tot i que els gasos i pols poden entorpir-ho. I ens mostrà la part posterior de la lluna, donat que, llavors, DRACO serà ja un munt de ferralla enterrat en Dimorphos.

Aquesta és la primera missió de prova de defensa planetària dissenyada per a canviar el curs d’un asteroide. En l’equip científic d’aquesta missió participa l’astrofísic Josep Maria Trigo-Rodríguez, de l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE-CSIC) i membre de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya.

Aquesta missió busca demostrar la utilitat del mètode d’impacte cinètic per a desviar asteroides potencialment perillosos. DART realitzarà un experiment per a canviar la trajectòria i la velocitat d’un asteroide en l’espai emprant la pròpia sonda per a l’impacte cinètic, sense càrrega explosiva. D’aquesta manera, la NASA pretén posar a prova les capacitats de defensa planetària en cas que fos necessari desviar un asteroide en curs de col·lisió amb la Terra en el futur.

Amb la missió DART pretenem comprendre millor els aspectes claus que influeixen en la transferència de moment cinètic per un projectil sense càrrega explosiva. És un experiment físic amb el qual desitgem conèixer l’eficiència amb què un projectil kamikaze excava un cràter en un asteroide, llançant els materials de la superfície de l’asteroide en direcció oposada al projectil”, assegura l’astrofísic del CSIC Josep M. Trigo-Rodríguez. “Com més gran siga l’eficiència d’aquest procés, major serà el desviament de l’asteroide, però hi ha un factor multiplicador en el procés d’excavació per impacte que cal comprendre millor a partir d’aquest experiment”, afegeix.

El grup de recerca de Meteorits, Cossos Menors i Ciències Planetàries de l’ICE-CSIC compta amb personal expert en les propietats físico-químiques dels materials que conformen les superfícies d’asteroides i cometes i ha realitzat múltiples contribucions en aquest àmbit. “Des de l’ICE-CSIC i el IEEC, hem realitzat una sèrie d’experiments per a conèixer millor les propietats mecàniques de la regolita i els processos de xoc en asteroides per a ajudar en la comprensió de la seua naturalesa i mineralogia”, afirma Trigo. “Els asteroides posseeixen una estructura diversa que és el resultat del continu bombardeig de projectils des de la seua formació. Això fa que desviar-los constituesca un repte científico-tecnològic de primera magnitud”, assenyala.

Missió DART. Johns Hopkins APL

Cal tenir en compte que la missió Hera (ESA) seguirà a DART i, per tant, cal determinar amb precisió el punt d’impacte i les conseqüències de l’excavació del cràter sobre el sistema de l’asteroide (65803) Didymos”, assenyala Trigo que fa més d’una dècada que està involucrat en les diferents propostes que han precedit a la missió DART així com en la missió Hera de l’Agència Espacial Europea (ETA).

Hera visitarà l’asteroide binari Didymos a partir de 2024 després de l’impacte de la missió DART de la NASA contra el seu satèl·lit Dimorphos. Tots dos asteroides seran cartografiats en alta resolució. També es planeja emprar tecnologies CubeSat per a recaptar informació complementària d’enorme interès amb la finalitat de pal·liar futures trobades amb asteroides.

Més informació:

Missió DART. The Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory LLC.
Didymos i Dimorphos i la missió DART. NASA.
El CSIC participa en la primera misión para desviar la trayectoria de un asteroide potencialmente peligroso.

Observació en directe 27 setembre (hora local Central European Time CET):

  • 00:00 – La cobertura en directe (en anglès) de l’impacte de DART amb l’asteroide Dimorphos s’emetrà en la televisió de la NASA y en la pàgina web de l’agència. El públic també ho podrà seguir en directe en els xarxes socials de la NASA en anglès en FacebookTwitter, y YouTube.
  • 1:14  – Impacte cinètic de DART contra l’asteroide Dimorphos.

Imatges:

1.-Il·lustració de la nau espacial DART de la NASA i del LICIACube de l’Agència Espacial Italiana abans de l’impacte amb el sistema binari Didymos. NASA/Laboratori de Física Aplicada de Johns Hopkins APL/Steve Gribben.

Realment la nit de Sant Joan és la nit més curta de l’any?

1
Publicat el 23 de juny de 2022

Publicat a Vilaweb, 23 juny 2022. Redacció.

Realment la nit de Sant Joan és la nit més curta de l’any? 
Tot i la creença força estesa, la nit més curta de l’any és la del solstici d’estiu, el 21 de juny.

La revetlla de Sant Joan és una nit molt màgica i se sol dir que és la nit més curta de l’any. Però tot i que és una creença força estesa, no és veritat que sigui la més curta, perquè la nit més curta és la del solstici d’estiu. La d’enguany ha estat la del 21 de juny. En canvi, la nit de Sant Joan serà una mica més llarga, si bé tan sols uns pocs segons.

Què és el solstici d’estiu?

Tot i que ja fa dies que els termòmetres toquen sostre, l’estiu tot just acaba de començar. Tal com explica l’astrònom Enric Marco, el solstici d’estiu marca el començament de l’estiu astronòmic i és el moment en què el Sol arriba a la seva màxima elevació sobre l’equador terrestre. Això vol dir que la nit més curta d’aquest 2022 ha estat la del dia 21, i no serà pas la de Sant Joan.

De totes maneres, la diferència és molt minsa. Prenent com a exemple Barcelona, entre la nit del solstici d’estiu i la nit de Sant Joan hi ha solament vuit segons de diferència.

Variació de la nit a Barcelona entre el 21 i el 23 de juny 2022.

“Com que el Sol es troba molt alt al cel, vist des del nostre país, aquests dies el Sol eixirà pel nord-est i es pondrà pel nord-oest, les posicions més separades de l’any”, explica Marco. Per això, durant aquesta època de l’any les nits són tan curtes. De fet, ara podem gaudir de més de quinze hores de llum. Si ens fixem en València, el dia del solstici d’estiu hi ha cinc hores i trenta-cinc minuts més de Sol que no pas en el solstici d’hivern.

Vist des del nostre país, el Sol es troba molt alt al cel.

“Solstici vol dir ‘Sol aturat’ en llatí. Ara el Sol és en el punt més alt i, com que li ha costat molt de pujar, també li costarà de baixar”, diu Marco. D’aquesta manera, durant unes setmanes, el Sol estarà més o menys a la mateixa altura i la diferència de durada entre unes nits i unes altres serà molt poca i dependrà de pocs segons. Enguany, l’estiu durarà noranta-tres dies, fins el 23 de setembre, dia en què arribarem a l’equinocci de tardor.

Sempre és el mateix dia? 

El solstici sempre és el 21 de juny, tot i que pot haver-hi petites variacions: “Fa dos anys, per exemple, va ser el 20 de juny a les 23.00, però pràcticament sempre és el mateix dia”, explica Marco.

Per què hi ha aquesta creença?

“Encara que és més bonic, simbòlicament, dir que la nit de Sant Joan és la més curta de l’any, no és cert.” Marco creu que un dels motius que han fet proliferar aquesta creença és la importància que tenen en el calendari agrícola i tradicional les festes vinculades al solstici. De fet, moltes civilitzacions celebren aquests dies amb festes relacionades amb el foc: “Al nostre país en tenim moltes, des de les falles d’Isil o les Fogueres d’Alacant fins a la Flama del Canigó”.

L’església també hi ha tingut un rol important. Hi ha moltes festes paganes relacionades amb l’agricultura que, amb l’arribada de l’església, van quedar absorbides pel cristianisme: “Són festes antiquíssimes, d’origen pagà, però amb l’arribada del cristianisme, l’església se les va fer seves” D’aquesta manera, el dia del renaixement de la llum, que és el solstici d’hivern, era el dia del naixement de Crist, “i al seu cosí Sant Joan Baptista, com que havia nascut sis mesos abans, li va tocar el solstici d’estiu”, explica Marco. “La nit de Sant Joan és una festa cultural que l’església ha intentat de relacionar amb el solstici, però això no té cap base astronòmica”, conclou.

Precisament, per aquesta relació entre les festes tradicionals de culte al Sol de tot el món i el solstici d’estiu, l’any 2019 l’Assemblea General de les Nacions Unides va declarar el  21 de juny com el Dia Internacional de la Celebració del Solstici en les seves diferents manifestacions, una proposta que va començar el govern de Bolívia.

L’estiu ja ha arribat

0
Publicat el 21 de juny de 2022

Arriba finalment l’estiu astronòmic. Deixem enrere la primavera tot i que les temperatures ja fa dies que s’han enfilat ben amunt, batent records. Aquella primavera suau d’abans ja no hi és.  Ara és tan curta que les onades de calor van començar en maig. Quan patim aquests episodis extrems, ara ja tan freqüents, no podem negar que el canvi climàtic ja el tenim ací.

Mentre tot això passa a aquest planeta malmés, la Terra continua el seu camí al voltant del Sol. La nit s’ha anat acurtant cada vegada més les darreres setmanes. A València el sol ix ara cap les 6:34 i es pon a les 21:32, unes 14:58 hores de llum. Així és que tot ens està anunciant l’arribada definitiva de l’estiu. Ja ha arribat el punt en què la Terra mostra l’hemisferi nord directament al Sol

Finalment avui 21 de juny a les 11:13, el Sol assolirà la màxima altura sobre l’equador celeste. D’aquesta manera, al nostre país, al migdia solar (cap a les 14:00 h), per exemple a una latitud de 40º nord com ara Castelló de la Plana, els rajos solars cauran amb una inclinació de 73,3º. Serà el solstici d’estiu, moment en què la primavera acabarà i l’estació estiuenca farà la seua entrada triomfal. Les ombres en aquesta hora seran les més curtes de l’any. Cap a les 14:00 hores local, (12:00 hora solar) fixem-nos en l’altura en què es troba el Sol i la petita ombra que fan els objectes dels voltants.

Alineament de l’hemisferi nord de la Terra amb el Sol i inclinació dels raigs solars per a la latitud 40º N  (aprox. Castelló de la Plana) avui 21 de juny. Nebraska Astronomy Applet Project.

Com podem veure a la captura de pantalla de l’aplicació Basic Coordinates and Seasons del Nebraska Astronomy Applet Project, s’observa que avui és el dia en el qual la Terra presenta més directament l’hemisferi nord cap al Sol. Com a conseqüència, vist des de la superfície de la Terra, a una latitud com la nostra al voltant dels 40º de latitud Nord, els rajos del Sol estaran molt inclinats.

Què podem dir de la posició i el moviment del Sol al llarg del dia d’avui, dia del solstici d’estiu, i els següents, observant des de la superfície de la Terra?

Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste. Demà el Sol recorrerà el camí més llarg al cel, el camí del solstici (June solstice).

Primerament, com que el Sol es troba molt alt al cel, vist des del nostre país, aquests dies el Sol eixirà pel nord-est i es pondrà pel nord-oest, les posicions més separades de l’any (passant pel sud). Això implica que el recorregut per la volta celeste serà la més llarga possible amb la durada màxima d’hores de llum solar. Sí, avui tindrem les hores de llum més llargues de l’any i, en conseqüència, també la nit més curta. I no. La nit de Sant Joan no és la més curta de l’any. A partir d’avui la força del Sol començarà a davallar i la durada de la llum diürna minvarà. És la victòria efímera del Sol que, per força, havia d’interessar les cultures antigues, interés que encara perdura en les tradicions populars.

Conscient d’aquesta relació entre les festes tradicionals de culte al Sol d’arreu del món i el solstici d’estiu, el 2019 l’Assemblea General de les  Nacions Unides declarà el  21 de juny com a Dia Internacional de la Celebració del Solstici en les seues diferents manifestacions, una proposta iniciada pel govern de Bolívia.  El nostre país té una llarga llista de festes dedicades al solstici, des de les Fogueres d’Alacant, les fogueres a les platges, les Falles d’Isil, la baixada de la flama del Canigó… Totes elles festes relacionades amb el foc. El Sol avui arribarà al seu màxim i a partir de demà la durada del dia començarà a minvar.

Gaudiu la festa del solstici. Bon estiu.

Rellotge del Repoblament. Toni Pla i Joan Olivares. La ruta dels rellotges d’Otos. 12 de juny 2022. L’ombra del xiprer més alt ja ha arribat a la hipèrbola de l’estiu.

Imatges:

1.- Detall del rellotge del Repoblament. Toni Pla i Joan Olivares. La ruta dels rellotges d’Otos, la Vall d’Albaida. 12 de juny 2022. L’ombra del xiprer més alt ja ha arribat a la hipèrbola de l’estiu.
2.- Nebraska Astronomy Applet Project.
3.- Esfera Celeste
4.- Rellotge Repoblament. Toni Pla i Joan Olivares. 12 de juny 2022. L’ombra del xiprer més alt ja ha arribat a la hipèrbola de l’estiu.

La primavera arriba amb sons de guerra

0

L’hivern finalment ens abandona per deixar pas a la primavera. En teoria per ara acabarien els dies de fred, boires, pluges i, al seu lloc arribaria la bondat de l’oratge, les temperatures suaus, les pluges educades (o no), els arbres en flor i els insectes fent la feina. Tanmateix aquest hivern ha estat massa suau com va passant des de fa uns anys. Sense fred, sense pluges, sense cap fenomen extrem. Només aquesta darrera setmana la pluja ha fet acte de presència, ens ha remullat les Falles i ens ha portat, ara sí, freds hivernals. Aquests darrers dies de març la normalitat sembla haver tornat. El canvi climàtic arriba a grans gambades i no ens adonem.

I ara arriba la primavera en temps de guerra per la invasió d’Ucraïna. Refugiats altra vegada, morts, destrucció de vivendes i dels patrimonis tecnològic i cultural. I trencament de la confiança entre les potències espacials que tant havia costat de bastir. Mentrestant el cel segueix el seu curs natural, alié a les misèries humanes, i podem notar ja el moviment de les constel·lacions primaverals, la davallada definitiva d’Orió i la sortida a la matinada de les constel·lacions estiuenques.

Posició del Sol a les 17:33 d’avui 20 de març de 2022. El Sol, en el seu camí anual al cel sobre l’eclíptica, travessa l’equador celeste. Stellarium.

I tot això, a partir d’avui en que el Sol, en el seu camí anual aparent al cel, l’eclíptica, finalment travessa la línia de l’equador celeste. Aquest fet ocorrerà a les 17:33 de la vesprada d’avui 20 de març. Serà el moment de l’equinocci de primavera. Acaba l’hivern i comença la primavera.

Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste i el camí que recorre avui el Sol, dia de l’equinocci.

El nom equinocci significa igualtat de les nits, és a dir, que les hores de llum i de foscor duraran igual, 12 hores. Com que podem considerar que avui el Sol, durant tot el dia, seguirà al cel l’arc de l’equador celeste (equinox al gràfic adjunt), com que els trossos d’arc per damunt i per sota de l’horitzó són iguals, la durada del dia i la nit duraran el mateix (12 hores), A més a més, el Sol eixirà pel punt est i es pondrà per l’oest.

La definició exacta de la primavera és un problema astronòmic que es pot explicar des de dos punts de vista: des d’una visió externa al sistema Terra-Sol, com si viatjarem en una nau espacial i des de la superfície de la Terra, des d’on observem realment el cel.

Si ens situem lluny de la Terra i del Sol durant un any complet, veurem com la Terra fa un gir complet al voltant del Sol. Aquest gir, però, té una característica ben especial. L’eix de rotació de la Terra és constant, no canvia, i sempre assenyala el mateix punt de l’espai amb una inclinació de 27º 27′ respecte a l’eix de gir de la Terra al voltant del Sol. Aquest fet és essencial per que es produesquen les estacions astronòmiques (primavera, estiu, tardor i hivern). Si ens fixem en la figura adjunta, en la primavera (spring) la llum del Sol cau exactament sobre la zona de l’equador. Fixeu-vos com tota la cara de la Terra resta igualment il·luminada, des del pol nord al sud. En passar els mesos arriba l’estiu (summer) en que la llum solar il·lumina més la zona de l’hemisferi nord que la del sud. Així el pol nord rep llum però el pol sud resta a les fosques. Tres mesos més tard a la tardor (autumn) la llum solar torna a enllumenar tota una cara terrestre mentre que a l’hivern (winter) la part enllumenada és principalment l’hemisferi sud, amb un pol sud amb llum i un pol nord de nit perpetua. Aquesta variabilitat és només conseqüència de la inclinació de l’eix terrestre.

Les estacions astronòmiques de l’hemisferi nord (en groc) i de l’hemisferi sud (en blanc), unes oposades a les altres.

Tanmateix el nostre punt de vista habitual és el que està situat en la superfície de la Terra. Des d’ella estem acostumats a veure com es mouen els planetes, la Lluna i el Sol al llarg dels dies, mesos i anys. Des de la superfície terrestre la nostra visió és geocèntrica, com si la Terra estigués quieta i el Sol girara al voltant de la Terra en un any. Des d’aquesta manera de veure el problema, al llarg de l’any veurem el Sol pujar i baixar respecte al pla de l’equador. Si està molt alt serà l’estiu mentre que si està molt baix serà l’hivern. Quan el seu moviment aparent el faça travessar el cercle o pla de l’equador celeste, començarà la primavera (equinocci de primavera) com avui o la tardor (equinocci de tardor) d’ací a 6 mesos. La figura adjunta ens ajudarà a comprendre-ho.

La primavera ha arribat finalment però, de moment, no podem eixir a gaudir-la fins que les pluges que s’esperen per a la setmana que ve no s’aturen. Com diu Raimon, en aquest país la pluja no sap ploure.

Imatges:

1.- Cel roig per la pols sahariana. La borrasca Cèlia deixa vore el color ocre al cel, des de la Plaça del Prado, Gandia, núvols baixos molt barrejats amb concentració de pols sahariana. (Falla, peça central amb Neptú amb el seu trident). Josep Emili Arias. 14 març 2022.

Torna l’hivern en pandèmia

0

Pensàvem que 2021 seria el final del malson de la pandèmia i no ha estat així. Malgrat que la majoria ja estem vacunats amb algun dels vaccins disponibles, les festes de Nadal d’enguany continuen incertes i sembla que estem en el mateix punt de l’any passat per ara.

Mentrestant la Terra, indiferent al patiment humà, continua el seu camí al voltant del Sol i ha arribat al punt en que el Sol enllumena directament l’hemisferi sud però ho fa de forma molt inclinada al nord. Un fenomen que segur que haureu notat en veure com els raigs de llum del Sol s’endinsen cada vegada més dintre de casa, escalfant en allò possible la vostra llar. El Sol, ben baix al cel, sembla que fregue les muntanyes de l’Ombria, les muntanyes que teniu cap al sud.

I avui, dimarts 21 de desembre, arribarà la davallada màxima del Sol al cel. Serà el moment del solstici d’hivern, el dia més curt de l’any. Comença l’hivern.

Inclinació dels raigs solars el dia del solstici d’hivern. Des d’un punt situat a l’hemisferi nord, el Sol es veu molt baix aquests dies.

Però com ho veiem des de la superfície de la Terra? Doncs el Sol, ben baix al cel, vist des del nostre país farà avui el camí més curt al cel (amb la durada diürna ben curta) i amb molt poca alçada respecte a l’horitzó sud. Ho podem veure en el gràfic adjunt (a la dreta de l’esfera, December solstice). El Sol eixirà avui en el punt situat al sud-est i es pondrà en el sud-oest i recorrerà un arc ben curt. Això, per suposat, no s’ha produït de sobte, sinó molt a poc a poc.

Esfera celeste. La part superior de la línia més rogenca December solstice és el camí que recorre avui de dia el Sol, dia del solstici d’hivern.

Des del solstici d’estiu, el 21 de juny passat, de manera aparent al cel, la nostra estrella ha anat disminuint la seua declinació, o angle de separació al pla de l’equador (equinox al dibuix), i ara ha arribat al seu mínim, a -23,5º, valor (sense el -) que coincideix amb la inclinació de l’eix de la Terra. Físicament, el solstici d’hivern correspon al moment en què l’eix de rotació de la Terra es troba més allunyat a la direcció Terra-Sol, direcció dels raigs de llum solar. En conseqüència, tenim estacions perquè la Terra està inclinada.

Comença, per tant l’hivern, i tot de fenòmens curiosos ocorren aquests dies. El primer,  com ja l’hem dit abans, està relacionat amb la durada del dia 21 de desembre. Com que el recorregut del Sol al cel és ben curt, la durada del dia serà la més curta de l’any. A València, per exemple, les hores de llum seran només 9 h i 23 minuts.

Una segona, esperançadora, és que aquesta davallada del Sol al cel s’atura avui mateix. A partir de demà el Sol començarà a eixir des d’un punt situat cada vegada més cap a l’est i es podrà en un punt cada vegada més cap a l’oest, recorrent cada vegada més un camí més llarg al cel i amb l’augment de les hores de llum. Així que avui és el renaixement del Sol, el Sol invictus, És per això que els romans celebraven a partir del 22 de desembre la festa del Natalis Solis Invictio Festa del Sol Invicte. S’encenien fogueres i torxes cerimonials i a l’alba, després d’una nit en vetla, la gent esperava el naixement del disc solar.

Una altra de ben interessant és que aquests dies la Lluna plena assoleix l’altura màxima anual al cel nocturn. El nostre satèl·lit en fase de Lluna plena actua com un anti-Sol. Vist des de la nostra posició sobre la Terra, la Lluna plena sempre està oposada al Sol i, per tant, recorre aproximadament el mateix camí al cel nocturn que el Sol ha recorregut 6 mesos abans de dia.  Per aquesta raó la Lluna plena d’aquests dies recorre al cel el mateix camí que el Sol recorregué el dia del Solstici d’estiu, el passat 21 de juny.

Ho podem veure fàcilment jugant una mica amb el gràfic anterior on s’ha dibuixat el camí del Sol el dia del solstici d’hivern (a la dreta de l’esfera, December solstice). Aquesta esfera celeste representa els moviments del Sol en diferents moments de l’any. En la part superior és de dia i en la inferior de nit.

Gràfic capgirat. La línia clara superior de December solstice és el camí nocturn de la Lluna plena el dia del solstici d’hivern.

Ara, si capgirem aquest gràfic, tindrem la part nocturna dalt i la diürna baix. Si dibuixem la Lluna plena en el mateix cercle (a la dreta de l’esfera, December solstice), es veu clarament que el camí que recorre el Sol de dia (ara baix), és molt més gran de nit i porta la Lluna plena a altures tan grans com el del Sol a principis d’estiu.

Aquests dies el moviment de la Lluna plena prop del solstici d’hivern és realment espectacular. A la posta del Sol la podreu veure eixir per l’est quasi de manera vertical, assolir una gran altura cap al sud entre les 12 i la 1 de la matinada i pondre’s poc després de l’eixida del Sol.

Acaba la tardor, comença l’hivern i ben prompte acabarà aquest estrany any 2021. Salut i prudència en aquestes festes de Nadal.

Imatges:

1.- Eixida de la Lluna plena davant de les Torres de Serrans de València. 19 de desembre de 2021. Enric Marco.
2.- Inclinació dels raigs de Sol el dia del solstici d’hivern. De NASA -climate.
3.-Esfera celeste del camí del Sol el dia del solstici d’hivern.
4.-Esfera celeste del camí de la Lluna plena el dia del solstici d’hivern.

“50 anys a la Lluna” a Benetússer

0

Ja fa més de mig segle que els humans varen xafar la Lluna. Després de l’aturada de xarrades presencials a causa de la pandèmia, he tornat a explicar les històries, anècdotes i actes de valentia que van permetre fer arribar una nau espacial amb humans a la Lluna i retornar-los sans i estalvis a la Terra.

Hi ha però aspectes lamentables com ara el vet explicit a la incorporació d’un grup de dones ja preparades en la cursa cap a la Lluna o la participació d’un antic nazi com a cap del projecte.

Finalment, com una part més de la guerra freda, moltes vegades a pocs minuts de prémer el botó nuclear, els astronautes nord-americans del programa Apol·lo aconseguiren la fita anunciada i promesa pel president John F. Kennedy de dipositar un artefacte comandat per humans en la Lluna, per davant dels soviètics.

La xarrada va ser el passat 3 de novembre al Saló d’Actes de l’ajuntament de Benetússer, l’Horta Sud. i estava dirigida fonamentalment als meus benvolguts alumnes d’Unisocietat encara que també oberta a tothom.

Els llibres recomanats per aprofundir en la xarrada de l’arribada a la Lluna:

100 Històries de l’aventura espacial
Èxits i tragèdies de l’espècie que somiava explorar el més enllà.

Joan Anton Català Amigó

Cossetània Edicions, 2020

El sorprenent viatge de l’Apol·lo XI

Mónica Pallardó

Samaruc Editorial, 2020

La xarrada es va gravar. Així que si us interessa ací baix la pot seguir.

L’estiu fuig davant l’arribada de la tardor

0

L’estiu acaba finalment amb una DANA per deixar pas a la tardor. Un estiu ben singular en que la majoria de dies han estat ennuvolats i que han permés ben poques observacions astronòmiques. Sort que Júpiter i Saturn han estat els senyors de la nit i, quan ha estat possible, han mostrat les seues belleses a través del telescopi.

Ara, però, canviem d’estació astronòmica. Avui 22 de setembre, a les 21:21, la Terra, seguint la seua òrbita al voltant del Sol, arribarà a una posició en que l’eix del nostre planeta es troba perpendicular a la direcció Sol-Terra. Aquesta circumstància purament geomètrica permet que els dos hemisferis terrestres estiguen enllumenats de la mateixa manera per  la llum del Sol.

 

Vist des de la proximitat de la Terra veuríem que els rajos solars cauen directament sobre l’equador. Així, avui, els habitants que visquen en la zona equatorial gaudiran del privilegi de tindre el Sol dalt del cap a migdia, mentre les ombres desapareixen!

Direcció dels raigs solars el dia de l’equinocci de tardor. La llum del sol cau de manera perpendicular a l’eix de la Terra, per al qual cosa s’enllumenen de la mateixa manera els dos hemisferis nord i sud.

Com es pot veure a la figura anterior, nosaltres, com que vivim més al nord, el Sol el tindrem més baix a migdia. Tanmateix si que el veurem paral·lel a l’equador terrestre i per tant sobre la seua projecció cap a l’espai, l’anomenat equador celeste.  Així, vist des del nostre país, el 22 de setembre a les 21:21 el Sol, que es mou de manera aparent per la corba de l’eclíptica en el cel, travessarà la corba de l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de la tardor. L’estiu acaba i l’estació de les pluges comença.

22 de setembre de 2021. Equinocci de tardor. El Sol que es mou per l’eclíptica (línia roja) travessa la corba de l’equador celeste (línia blava). Comença la tardor. Stellarium.

A més a més com que el Sol, aparentment, es mourà avui sobre l’equador celeste, que passa exactament per l’est i per l’oest, el dia i la nit duraran exactament igual, 12 h. D’ací el nom d’equinocci, la igualtat de la nit. Que passeu una bona tardor,

Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste i el camí que recorre avui el Sol, dia de l’equinocci de tardor.

Imatges:

1.- Eixida del Sol el 20 de setembre 2021. Tavernes de la Valldigna. Rosa Magraner.
2.- Wikipedia Commons.

I Venus retrobà Mart

0

Hi ha nits que inspiren. I que també que deixen respirar. Després d’un dia xafogós amb un ponent que no et deixava posar un peu al carrer, la brisa va escombrar la calor i ens permeté gaudir de l’espectacle del cel. I és que els planetes Venus i Mart, vigilats de prop per la Lluna, no oblidaren els seus afers, i seguint les lleis de la mecànica celeste, van acostar-se l’un a l’altre, amb una abraçada fervent.Anit, poc després de la posta de Sol, el planeta Venus destacava per la seua brillantor. El planeta està ara mateix separant-se cada dia més de la direcció solar i, per tant, es veurà cada vegada millor, més brillant i amb més hores present al cel vespertí. I en el seu trànsit per la volta celeste, anit dilluns 12 de juliol de 2021 es trobà amb el planeta Mart. Aquest moment en el qual els dos planetes es troben ben pròxims s’anomena conjunció. La separació dels dos planetes arribà a ser de només uns 0° 29´, ben prop de la constel·lació de Leo. Una separació equivalent al diàmetre de la Lluna plena.

Conjunció de Mart i Venus prop d’una Lluna de 2 dies d’edat. 12 de juliol 2021. Stellarium.

La trobada celeste estava prevista. En l’apunt del mes de juliol ja en vaig parlar. M’agrada veure i anunciar aquests tipus d’esdeveniments ja que serveixen per a que la gent no acostumada a mirar el cel puga reconéixer els planetes, i s’hi fixe en un alineament planetari que, a més de ser intrínsecament bonic, et fa veure com els planetes es mouen en el cel.

La conjunció planetària de Venus i Mart mostrava un planeta Venus molt més brillant ben prop d’un dèbil Mart, difícil de veure a ull nu, però ben visible amb prismàtics o amb les fotos de la càmera. Per això, si voleu veure Mart amb les meues fotos, només cal que amplieu la imatge, picant sobre ella.

Un detall que no va passar desapercebut va ser l’aspecte de la Lluna. Feia 2 dies estava en fase de lluna nova, totalment fosca,  ja que es trobava en la direcció solar, però ahir ja mostrava una fina zona il·luminada a la banda dreta. La banda esquerra de la Lluna, fosca ja que no li arriba la llum solar, era ben visible i mostrava una circumferència completa amb una tonalitat més apagada. Fins i tot es distingien algunes ombres fosques en la superfície que són els mars lunars. D’on li arriba la llum a aquesta zona lunar?  Evidentment, com que al cel nocturn observat des de la superfície lunar només hi ha dues fonts intenses de llum, el Sol i la Terra, i ja hem vist que la llum solar no li arriba, llavors la llum que causa la dèbil lluentor de la Lluna només pot provindre de la llum solar reflectida per la Terra. Aquesta llum sobre la Lluna rep el nom de llum cendrosa.

L’esdeveniment celeste va començar a ser visible en fer-se de nit en direcció oest, poc després de la posta de Sol. Des de les 22:00 h fins aproximadament a les 22:40 la bella dansa planetària va ser objecte d’admiració pels amants del cel.

Imatges:

Conjunció Venus-Mart en presència de la Lluna. Platja de Tavernes de la Valldigna. Panasonic, Lumix. Amb trípode. 12 juliol 2021. Enric Marco.

Arriba l’estiu i retorna a poc a poc la vida

0
Publicat el 21 de juny de 2021

Ja ho estem notant des de fa uns dies. Les hores de llum s’allarguen i la calor s’enfila per damunt dels 30º. Tanmateix només ahir 20 de juny veiérem el cel blau brillant del mes de juny ja que el cel de la majoria dels dies ha estat cobert i hem patit, fins i tot, tempestes locals fortes. I la darrera setmana la pols sahariana ha omplert el cel d’un color taronja marcià. Tot plegat ens ha recordat que la primavera se’n fuig i l’estiu ja s’acosta.

La nit s’ha acurtat. El sol ix ara cap les 6:36 i es pon a les 21:30, més de 15 hores de llum. Així és que tot anuncia l’arribada definitiva de l’estiu astronòmic. I finament avui 21 de juny el Sol haurà assolit la seua màxima altura per damunt de l’equador celeste a les 05:32. Haurà estat el moment del solstici d’estiu, quan la primavera acaba i l’estació estiuenca haurà fet la seua entrada. Comença l’estació més calorosa i seca del nostre país però la més adient, per l’estabilitat de l’oratge i per l’arribada de les vacances, per mirar i gaudir de la nit i de les meravelles del més amunt, ara que no hi ha restriccions de moviment nocturn.

I avui a migdia el Sol arribarà a la màxima altura en el cel. Les ombres a aquesta hora seran les més curtes de l’any. Cap a les 14:00 hores local, (12:00 hora solar) fixem-nos en l’altura en que es troba el Sol. A una latitud de 40º nord, com a Castelló de la Plana, el Sol es trobarà a uns 73.3º i la longitud de l’ombra serà la mínima de l’any.

Posició de l’hemisferi nord de la Terra i Inclinació dels raigs solars per a la latitud de 40º (aprox. Castelló de la Plana) avui el 21 de juny. Nebraska Astronomy Applet Project.

Com podem veure a la captura de pantalla de l’aplicació Basic Coordinates and Seasons del Nebraska Astronomy Applet Project, s’observa que avui és el dia en la que la Terra presenta més directament l’hemisferi nord de cara al Sol. Com a conseqüència, vist des de la superfície de la Terra, a una latitud com la nostra al voltant dels 40º de latitud Nord, els rajos del Sol estaran molt inclinats.

¿Qué té d’especial la posició i el moviment del Sol al llarg del dia d’avui, dia del solstici d’estiu, i els següents, vist des de la superfície de la Terra?

Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste. Demà el Sol recorrerà el camí més llarg al cel, el camí del solstici (June solstice).

Primerament, com que el Sol es troba molt alt al cel vist des del nostre país, aquests dies el Sol eixirà pel nord-est i es pondrà pel nord-oest, les posicions més extremes de l’any. Això implica que el recorregut per la volta celeste serà la més llarga possible amb la durada màxima d’hores de llum solar. Sí, avui serà el dia més llarg de l’any i, en conseqüència, amb la nit més curta . I no. La nit de Sant Joan no és la més curta de l’any.. A partir d’avui el Sol començarà a davallar i la durada de la llum diürna minvarà. És la victòria efímera del Sol que, per força, havia d’interessar les cultures antigues.

Aquests festes de la natura estaven sempre associades a alguna divinitat. Ja des d’època grega i romana, en aquesta diada era costum encendre grans pires per, d’una banda, ajudar al Sol que ja començava a perdre vigor i de l’altra a purificar totes les persones i camps. L’Església va cristianitzar la festa pagana associant-la a Sant Joan, que segons l’evangeli de Lluc va nàixer sis mesos abans que Jesús. Per aquesta raó la festa grossa d’entrada en l’estiu és la Nit de Sant Joan, desplaçada del dia exacte del Solstici per remodelacions modernes del calendari.

 

Imatges:
1.- Sortida del Sol (06:37h) des de les nostres serralades prelitorals, des de Castelló de Rugat (La Vall d’Albaida) del 21 juny 2020. Josep Emili Arias. Primer dia de l’estiu
2.- Nebraska Astronomy Applet Project.
3.- Esfera Celeste
4.- Nit de Sant Joan, 23/24 de juny 2019. Tavernes de la Valldigna, la Safor. Enric Marco.

La primavera en temps de pandèmia

0

Ja hi tornem a ser. L’hivern finalment ens abandona per deixar pas a la primavera.  Avui, el Sol, en el seu camí anual aparent al cel, finalment travessarà la línia de l’equador celeste. Aquest fet ocorrerà a les 10:37 del matí d’avui 20 de març. Serà el moment de l’equinocci de primavera. Acaba l’hivern de manera abrupta amb fred i neu i comença la primavera.

Aquesta serà la segona entrada en la primavera en temps de pandèmia. Fa exactament un any deia: “I ara arriba la primavera en temps de confinament per la pandèmia global del Covid-19. Confinats a la Valldigna, sense poder eixir llevat d’allò imprescindible, haurem de veure des de casa el moviment de les constel·lacions primaverals, la davallada definitiva d’Orió i la sortida a la matinada de les constel·lacions estiuenques.” Ara ja no tenim un confinament estricte com el de l’any passat però la mobilitat està encara molt restringida. No podem eixir del País Valencià per visitar familiars o amics, alguns d’ells visibles només digitalment des de fa un any. I, per als qui ens agrada gaudir de la foscor de la nit en llocs apartats, fugint de la contaminació lumínica, la restricció de moviment a partir de les 22 h és dolorosa.

La primavera passada, mentre veiem passar el temps a casa per contenir la pandèmia, uns ocells (segurament una blanca, segons m’han dit els entesos) van fer niu a la base d’un telescopi sense utilitzar durant uns mesos.

Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste i el camí que recorre avui el Sol, dia de l’equinocci de primavera.

Avui retorna la primavera i nosaltres, humans que vivim a la superfície de la Terra, acostumats a veure com es mouen els planetes, la Lluna i el Sol al llarg dels dies, mesos i anys, ens meravellem aquests dies amb la perfecta geometria celeste. Des de la superfície terrestre la nostra visió és geocèntrica, com si la Terra estigués quieta i el Sol girara al voltant de la Terra en un any.

Des d’aquesta manera de veure el problema, al llarg de l’any veurem el Sol situar-se molt amunt o molt baix a migdia respecte al paisatge que albirem des de la finestra. Com que l’altura del Sol mesurat des de la superfície terrestre depén de la nostra posició, és molt millor fer referència a un cercle celeste imaginari invariable format per la projecció cap a l’espai de l’equador de la Terra, que anomenem equador celeste. Si el Sol es troba molt alt respecte a l’equador celeste serà l’estiu mentre que si està molt baix serà l’hivern. Quan el Sol, pel seu moviment anual aparent al voltant de la Terra — camí anomenat eclíptica — el faça travessar el cercle o pla de l’equador celeste, començarà la primavera (equinocci de primavera) com avui o la tardor (equinocci de tardor) d’ací a 6 mesos. Les figures adjuntes ens ajudarà a comprendre-ho. Com que el Sol està avui exactament sobre l’equador celeste, projecció cap a l’espai de l’equador de la Terra, tots els humans situats sobre l’equador tindran el Sol sobre el seu cap a migdia! Avui a Quito o Singapur i a d’altres ciutats equatorials tindran el Sol a sobre i les ombres desapareixeran.

Posició del Sol en el cel el 20 de març de 2021 a les 10:37. El Sol que es mou per la corba de l’eclíptica travessa avui la corba de l’equador celeste. Stellarium.

Evidentment el Sol no gira al voltant de la Terra. Això ho sabem des de fa segles però pensar a la manera dels grecs antics és una manera de veure-ho des de la nostra posició terrestre.

Actualment les estacions se solen explicar amb diagrames de la Terra en òrbita al voltant del Sol. A conseqüència de la constància de la inclinació de l’eix de la Terra, la zona enllumenada pel Sol va variant al llarg de l’any. Si en estiu (summer) la zona més enllumenada és l’hemisferi nord, en hivern (winter) ho és l’hemisferi sud mentre que en començar la primavera (spring) i la tardor (autumn) TOTA la cara de la Terra és enllumenada de manera uniforme ja el Sol està exactament sobre l’equador terrestre.

Finalment si pensem en una visió geocèntrica amb una Terra estàtica com he comentat al principi, però vista des de l’espai tindríem un esquema com el següent. El Sol gira al voltant de la Terra sobre el seu camí, l’eclíptica, i avui travessa de baix cap amunt el pla de l’equador celeste.

L’explicació de les estacions astronòmiques és complexa ja que intervenen moviments conjunts de la Terra i el Sol que caldria veure en tres dimensions per captar-los bé. He tractat de mostrar-vos els dos punts de vista per explicar-ho, des de la superfície de la Terra i des de l’espai. Totes les visions del problema són vàlides i complementàries. Espere que us faça profit.

Els últims dies de l’hivern ens han regalat una nevada a les comarques centrals valencianes. Ahir nevava al Benicadell, a la Vall d’Albaida.

Imatges:

1.- El Benicadell nevat vist des de Beniatjar, la Vall d’Albaida. 18 de març 2021. Susi Lledó.
2.- Wikimedia Commons
3.- Stellarium

Crònica de l’encontre de Júpiter amb Saturn

0

Dilluns 21 de desembre va ser el dia de l’encontre entre els gegants. Júpiter i Saturn s’alineaven amb la Terra i des del nostre punt de vista els dos objectes es veien ben junts al cel del capvespre.

En girar en les seues òrbites respectives, Júpiter i Saturn es troben ben a prop un de l’altre al cel terrestre cada 20 anys però l’aproximació d’enguany va ser històrica ja que la separació de només 6 minuts d’arc no s’havia produït des de la fa més de 400 anys, el 1623, en època de l’astrònom Johannes Kepler. Aquesta separació mínima és de només la cinquena part del diàmetre del disc lunar. Alguns experts anunciaven que segurament no seriem capaços de veure’ls com a dos punts separats.

La conjunció de Júpiter amb Saturn el 20 de desembre 2020 a Tavernes de la Valldigna. Enric Marco.

Així que l’expectació era màxima a tot arreu la vesprada del dilluns i especialment al campus de Burjassot. Unes 90 persones, la majoria estudiants del grup de física de la Universitat de València. pujarien, en grups de 5 en 5, a la terrassa de l’Aula d’Astronomia per admirar un encontre que trigaríem molt a reveure. Tot arreu del país els astrònoms i la gent interessada s’aplegava al voltant dels telescopis per veure junts els dos gegants planetaris en el mateix camp de l’ocular .

En fer-se de nit però, la primera impressió no era l’esperada. Tothom (o quasi) distingia clarament els dos planetes separats. Estaven junts, sí, però, perfectament visibles com a dos punts brillants. La veritat que això era esperable ja que un ull humà normal té un poder de resolució d’un minut d’arc, una sisena part de la separació planetària.

Tot esperant l’encontre màxim. Aula d’Astronomia. Burjassot. Universitat de València. Enric Marco.

Disposàvem de 2 telescopis observant la conjunció per fer possible que tots els estudiants interessant la pogueren veure ràpidament. El programa Stellarium ja  havia confirmat que el fenomen només seria visible durant una hora i mitja, des de les 18:00 fins a les 19;30, entre la posta de Sol i el començament de la nit fins a la posta dels planetes darrere dels edificis de Fira València i, per tant, cada persona disposava de només un minut per admirar l’espectacle. Tot amb mesures de seguretat anti-covid (hidrogel alcohòlic a les mans i mirar a través d’una transparència), per suposat.

L’encontre deixarà de ser visible en uns minuts. Enric Marco.

Els últims grups no ho arribaren a veure. Seguint les estrictes lleis de la mecànica celeste, la conjunció planetària ja s’havien amagat darrere dels edificis de Fira València. Així que, en compensació, pogueren gaudir de la vista a una Lluna en quart creixent realment magnífica.

L’adquisició d’imatges decents de l’encontre era bastant difícil. A ull nu i a través dels telescopis es podia veure perfectament. Tanmateix la càmera d’un mòbil no aconseguia captar-ne una bona imatge donada la gran diferencia de lluminositat entre Júpiter i Saturn. Tanmateix alguns companys astrònoms, les imatges dels quals acompanyen aquest article, ho van aconseguir amb càmeres acoblades als telescopis i un tractament posterior.

Vàrem ser espectadors d’un altre fenomen astronòmic singular. Quin serà el pròxim? Un cometa grandiós, un eclipse, una pluja d’estels magnífica? Ja ho contarem des d’aquesta talaia.

Imatges:

1.- Des de l’Olleria, la Vall d’Albaida. Joaquim Camarena.
2.- La conjunció de Júpiter amb Saturn el 20 de desembre 2020 a Tavernes de la Valldigna. Enric Marco.
3.- Tot esperant l’encontre màxim. Aula d’Astronomia. Burjassot. Universitat de València. Enric Marco.
4.- L’encontre deixarà de ser visible en uns minuts. Enric Marco.
5.- L’encontre des de Santa Maria de Montmagastrell, l’Urgell. Josep Maria Bosch.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Arriba l’hivern amb l’encontre històric de Júpiter amb Saturn

0

El 2020 acaba amb unes festes de Nadal incertes i amb la perspectiva d’una vacuna ben pròxima en el temps. Mentrestant la Terra continua el seu camí al voltant del Sol i ha arribat al punt en que el Sol enllumena ben alt l’hemisferi sud però es troba ben baix al nord. Dilluns 21 de desembre a les 11:02, el Sol assolirà el seu punt més baix respecte de l’equador celeste. El camí que farà al cel serà el més curt de l’any i, per tant, serà el dia més curt. I finalment cal que recordeu que desembre és també el darrer mes de la tardor.  Serà el moment del solstici d’hivern i començarà l’hivern.

Esfera celeste. El camí que recorre avui el Sol, dia del solstici d’hivern o de desembre, el més curt de l’any.

El mateix dia, però al capvespre, podrem admirar l’encontre històric dels dos planetes gegants, Júpiter i Saturn.

Ara mateix els dos planetes gegants estan situats ben junts entre Sagitari i Capricorn i es poden veure en direcció sud-oest just després de la posta de Sol. La parella còsmica ha estat visible des de l’estiu passat i, de mica en mica, s’han anat acostant l’un a l’altre, per acabar convergint el capvespre del 21 de desembre, a només 0,1 graus, un 20% de la grandària de la Lluna plena. És a dir, que els dos planetes es veuran pràcticament com un únic punt brillant al cel. Aquesta aproximació extrema dels dos planetes sembla que no passava des del segle XVII. Alguns associen aquestes estranyes associacions planetàries amb l’estel de Betlem. Fa ja molts anys en parlava jo mateix en aquest bloc.

Aquest gràfic és per a la latitud de Bilbao. Per a localitats situades més al sud els planeta estaran una mica més elevats. Crèdits: Esteban Esteban. tercerplaneta.net

Com es pot veure al gràfic adjunt, a principis de mes els dos planetes es trobaran a uns 2º de separació angular — la grandària de 4 llunes plenes — i ràpidament convergiran a 1º l’11 de desembre — dues llunes plenes –, una lluna plena el 16 de desembre per ajuntar-se el 21 de desembre i ser pràcticament indistingibles. Les simulacions que ha preparat l’Observatori de Madrid ho mostren ben claret també.

Evidentment cal recordar que aquesta conjunció de planetes és aparent. Cada planeta està en la seua òrbita però vist des de la Terra, es troben en la mateixa zona del cel. El 21 de desembre, per tant, la Terra, Júpiter i Saturn s’alinearen i formaran una línia recta. Ho podem veure a la simulació de Dominic Ford a la web in-the-sky.org

Alineació dels planetes Júpiter, Saturn i la Terra per al 21 de desembre del 2020. Dominic Ford. In-the-sky.org

L’espectacle, però, serà més impressionant si tenim a l’abast un telescopi. El capvespre del dia 21, amb un telescopi serem capaços de veure els dos gegants planetaris en el mateix camp. Saturn amb la seua lluna Tità i Júpiter amb les quatre llunes, Io, Europa, Ganímedes i Cal·listo. Recordeu, tanmateix, que els objectes estaran molt prop de l’horitzó sud-oest i seran afectats per núvols baixos i turbulències. La visió pot arribar a ser decebedora. La natura sempre és tímida per mostrar-nos els secrets.

Simulació del que es podrà veure a través de l’ocular d’un telescopi. Els dos planetes gegants amb els principals satèl·lits observats en el mateix camp. FAAE

Per preparar l’observació us recomane l’article del divulgador d’astronomia Esteban Esteban: Una conjunción histórica: (4) Preparando la observación.

Mes informació en  Encuentro de Gigantes de la Federació Espanyola d’Agrupacions Astronòmiques. També hi haurà connexions en directe des de diversos observatoris d’arreu del món.  També pots consultar el document publicat per l’Associació Valenciana d’Astronomia.

Imatges:

1.- Júpiter i Saturn en el cel de la Vall d’Albaida. 16 desembre 2020. Joaquin Camarena AAS.
2.- Esfera Celeste.
3.- Variació de la posició dels planetes Júpiter i Saturn des d’octubre, fins a la conjunció final del 21 de desembre 2020. Esteban Esteban. www.tercerplaneta.net
4.- Variació de la posició dels planetes. Observatorio Astronómico Nacional.
5.- Alineació dels planetes Júpiter, Saturn i la Terra per a dia 21. Dominic Ford. In-the-sky.org
6.- Simulació del que s’observarà a través de l’ocular d’un telescopi. Federación de Asociaciones Astronómicas de España, FAAE
7.- Júpiter i Saturn en el cel de l’Uruguai. 16 desembre 2020. Maxi Doncel. AAS.

Les primeres mostres de Bennu a bord d’OSIRIS-REx

0

Dimarts passat romanguérem expectants per veure imatges impressionants en directe de la recollida de mostres de l’asteroide Bennu per la nau OSIRIS-REx de la NASA. Tanmateix molts es quedarien decebuts en no veure les imatges en directe i només sentir els científics parlar i mostrar simulacions. La retransmissió en directe no es tan senzilla com sembla. I ara ens arriben les imatges i vídeos del que veié realment la nau.

La nau OSIRIS-REx havia arribat a l’asteroide el desembre de 2018 i, des de llavors, hem pogut explorar-lo de ben prop. Ara sabem que Bennu està fet de material fluix aglutinat dèbilment per la gravetat i amb forma de bola aplatada. L’observació detallada, però, va anar acompanyada d’una gran sorpresa. Els científics havien esperat que la superfície de Bennu estigués formada per material de gra fi com una platja de sorra, però en lloc d’això resultà ser un món ple de còdols de diverses mides: de la grandària de cotxes, de cases, o de la mida dels camps de futbol. Bennu sembla un munt de runes. Ara, gràcies a les dades d’altimetria làser i a les imatges d’alta resolució d’OSIRIS-REx, podem fer un recorregut per l’estrany terreny de Bennu.

Durant dos anys OSIRIS-REx l’ha cartografiat i ha buscat intensament un indret d’on extreure de manera segura mostres de roques i pols (regolita) de la superfície. Això ho va aconseguir dimarts a la nit. La emissió en directe no va ser possible ja que la connexió, ja lenta de 50 bits/segons, prioritzava la telemetria i la delicada maniobra d’absorbir el material asteroidal del objecte sense que cap roca impactara contra la nau.

Les mostres recollides encara no viatgen cap a la Terra ja que caldrà saber si s’han recollit prou mostres. Si no és així, tractarà de realitzar una altra recollida el 12 de gener del 2021. Després la nau retornarà a la Terra. Serà un camí llarg ja que no l’esperem fins el 2023.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Recollida de mostres en directe de l’asteroide Bennu

0

Aquesta nit a les 23 hores (temps local europeu) podeu connectar-vos al canal de youtube per on la NASA retransmetrà en directe la recollida de mostres de l’asteroide Bennu per la nau Osiris-Rex.La nau descendirà a la superfície de l’asteroide Bennu, la tocarà només durant uns segons i intentarà capturar mostres de regolit (roques i pols) mitjançant una maniobra rapidissima “Touch-And-Go” o TAG. La nau espacial s’ha d’orientar cap a la superfície rocosa de Bennu amb una gran precisió, tocant dins d’una zona rocosa de només 16 m de diàmetre. Durant la maniobra, la nau espacial i l’asteroide es trobaran a uns 334 milions de km de la Terra.

La cobertura en directe des de les instal·lacions de Lockheed Martin a Denver, Colorado, amb els responsables de la missió de la Universitat d’Arizona, Lockheed Martin i el Goddard Space Flight Center de la NASA començarà a les 23 h, hora local europea.

La nau espacial està prevista que abandone definitivament Bennu el 2021 i ens retorne la mostra que recollirà avui a la Terra el 24 de setembre de 2023. Serà la primera missió nord-americana que portarà mostres d’un asteroide a la Terra i la mostra més gran retornada de l’espai des de l’època d’Apol·lo.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari