Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Sistema solar

Lucy es reuneix amb Donaldjohanson

0
Publicat el 24 d'abril de 2025
L’asteroide Donaldjohanson vist per la Lucy Long-Range Reconnaissance Imager (L’LORRI) des de la nau espacial Lucy de la NASA durant el seu sobrevol. NASA/Goddard/SwRI/Johns Hopkins APL

Tal com estava previst, el passat dia 20 d’abril, la nau Lucy de la NASA, en viatge cap als satèl·lits troians de Júpiter, va fer el segon sobrevol d’un asteroide, el Donaldjohanson.

La missió Lucy rep el nom de l’esquelet d’Australopithecus afarensis d’un individu que va viure fa uns 3,2 milions d’anys. Va ser descobert pel paleoantropòleg Donald Johanson el 1974 a 150 quilòmetres d’Addis Abeba, Etiòpia. Així que aquest asteroide es va anomenar en el seu honor quan es decidí que la nau Lucy el visitaria en el llarg trajecte cap a Júpiter.

Com s’esperava a partir dels estudis fotomètrics fets des d’observatoris terrestres, l’asteroide Donaldjohanson té una forma allargassada. Tanmateix ha resultat ser molt major del que s’esperava. Si fins ara es creia que tenia uns 4 km de llargària ha resultat ser el doble de gran. Amb uns 8 quilòmetres de longitud, i uns 3,5 quilòmetres d’ample, la diferència de grandària respecte a la prevista ha estat la causa de que, de moment, no disposem d’una imatge completa de l’asteroide.

NASA/Goddard/SwRI/Johns Hopkins APL

L’aspecte de Donaldjohanson és el d’un cos format per la unió de dos objectes menors units per una zona més estreta, molt semblant a Itokawa i Toutatis, i encara que no es troba en la mateixa zona del sistema solar, a l’objecte del Cinturó de Kuiper 2014 MU69, ara anomenat Arrokoth. És, per tant, un binari de contacte allargassat, un objecte format quan dos cossos menuts xoquen a baixa velocitat. Aquesta configuració de cossos en contacte sembla més habitual del que es pensava. La superfície de l’asteroide està molt crateritzada i s’hi poden veure moltes roques.

L’asteroide Donaldjohanson presenta una geologia sorprenentment complicada“, ha dit Hal Levison, investigador principal de Lucy al Southwest Research Institute, Boulder, Colorado. “A mesura que estudiem les complexes estructures en detall, revelaran informació important sobre els blocs de construcció i els processos de col·lisió que van formar els planetes del nostre Sistema Solar“.

En una setmana es donaran a conèixer noves imatges i dades científiques del sobrevol de Lucy. Estarem atents al que ens conta la NASA.

La nau espacial Lucy de la NASA. NASA/GSFC

Més informació:

La sonda Lucy sobrevuela el asteroide Donaldjohanson, Daniel Marin, Eureka. 22 abril 2025.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Encontre gnomònic-cultural a Còrdova

0
Publicat el 4 d'abril de 2025
Participants en l’encontre Còrdova WSD-2025, davant del rellotge de la Diputació. Manuel Pizarro.

Amb motiu del Dia Mundial dels Rellotges de sol (WSD) i del 25 aniversari de la web Reloj Andalusí, organitzat per la pròpia web, amb el suport de l’Asociación de Amigos de los Relojes de Sol i de la Societat Catalana de Gnomònica i sota el lema “Els rellotges de sol, un patrimoni singular” durant els dies 21 a 23 de març de 2025 es va realitzar el Encuentro gnomónico-cultural CORDOBA 2025, a la ciutat de Còrdova, Andalusia.

A la Trobada han assistit quasi una trentena d’aficionats a la gnomònica i els seus acompanyants, procedents de diversos punts de la península ibèrica, illes Balears i Mèxic. Durant aquest, que és continuïtat dels anteriorment realitzats a Palma, Múrcia, Otos, Madrid, Olot-Besalú i Conca, es van realitzar diversos recorreguts per la ciutat i es van conèixer alguns dels seus rellotges de sol.

Es realitzaren exposició de ponències, passeigs gnomònics culturals per Còrdova, exposició de peces gnomòniques  procedents de col·leccions o realitzacions de destacats assistents a l’encontre. Però el més important de tot va ser conèixer-nos en persona tots els que estimem els quadrants solars. Tornarem a reunir-nos en Saragossa la pròxima vegada.

L’explicació detallada de l’encontre es pot seguir en la web original Encuentro gnomónico-cultural CORDOBA 2025.

Rellotge vertical de la Diputació de Còrdova. Enric Marco.
Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

L’eclipsi de Sol des de Otos

0
Eclipsi de Sol a les 11:40, prop del màxim. Es veu el relleu de les muntanyes lunars sobre el disc fosc de la Lluna.

Ahir de matí finalment la Lluna, en el seu camí al voltant de la Terra, interceptà parcialment els rajos solars i ocultà el Sol.Gran part de l’hemisferi nord, des de les gelades terres de Grenlàndia a les temperades terres de la Península Ibèrica i el nord d’Àfrica caigueren sota l’ombra de la Lluna. A mitjan matí tot d’observadors arreu del món preparaven els telescopis, les ulleres d’eclipsi i les càmeres per gaudir de l’espectacle celeste. Era el preàmbul de l’anomenat “Triplet ibèric”, un fet extraordinari des del punt de vista astronòmic que tindrà lloc els anys 2026, 2027 i 2028: aleshores la península Ibèrica gaudirà de l’observació de tres eclipses solars consecutius en tres anys.

Teníem ganes d’eclipsi, per tant. Les agrupacions astronòmiques portaren la veu cantant. Si a València l’Associació Valenciana d’Astronomia preparà l’observació del fenomen a l’explanada de la Ciutat de les Ciències, amb nombrosos visitants, a la Safor, l’Agrupació Astronòmica de la Safor es preparà per a l’eclipsi a la plaça del Tirant, junt al riu Serpis. Centenars de persones s’hi arrimaren per gaudir de l’espectacle.

Nosaltres van ser més modestos i prepararem l’observació a la terrassa de l’hotel rural Ca les Senyoretes a Otos, la Vall d’Albaida. Un indret tranquil on ja hem fet nombroses activitats astronòmiques durant els últims vint anys.

El matí es presentà molt nuvolós i tot semblava que seria un dia perdut. Els núvols fan el que volen i tenen tendència a malbaratar eclipsis arreu del món. Però a mesura que ens acostàvem al poble el cel es feu ras, més i més blau i els núvols ens abandonaren durant tot el dia.

Vaig muntar el telescopi SeeStar sobre una taula i encarat cap a un Sol rabiant de calor, potser atemorit del pròxim bes de la Lluna. Malgrat uns problemes tècnics inicials d’apuntat, l’aparell funcionà perfectament i ens mostrà com la Lluna mossegava la Lluna, més i més tros.

La gent, interessada, s’hi acostava i amb diverses ulleres d’eclipsi i filtres de soldador pogueren gaudir de totes les fases de l’ocultació. La cara de sorpresa que mostraven en veure com al Sol li mancava un tros demostrava que el fenomen de l’ocultació els havia colpit.

A les 10:54 començà l’ocultació per la part superior dreta del disc solar. Primer de mica en mica, després el mos es feia més gran. A les 11:15 el forat era apreciable que anà creixent fins arribar al màxim a les 11:48. A partir d’aquest moment la Lluna començà la retirada de la cara del Sol i, a poc a poc, el mos es feu més i més menut i acabà en una pessigada en la part superior esquerra a les 12:30. L’eclipsi havia acabat.

Com sol passar diversos estris han ajudat a veure l’eclipsi sense ulleres ni telescopi. El meu preferit és la paleta de cuina. Plena de forats si fem passar la llum solar per ells podem observar projectats diversos eclipsets sobre un full de paper. Ho intentarem diverses vegades. Va eixir molt bé al voltant del moment del màxim de l’eclipsi, a les 11:45.

Imatge de la paleta de cuina a les 11:45, prop del màxim. Es veu com al disc del Sol li falta el mos de la Lluna.

La seqüència de l’eclipsi es pot veure ací baix. Les dues primeres imatges son recreació ja que no vaig arribar a fotografiar-les per problemes tècnics.

Un eclipsi solar és un dels fenomen més bells que ens ofereix la natura. I més estrany si t’hi pares a pensar.

El Sol és una estrella que des del punt de vista humà és immensa. La Lluna és el nostre satèl·lit natural i és molt més menut que la Terra. En principi no hi hauria res en que ens oferiren cap espectacle. Així i tot, la geometria hi juga a favor.

El Sol és 400 vegades més gran que la Lluna però, resulta que aquesta és troba 400 vegades més prop de la Terra que el Sol, de manera que la diferència de grandàries es compensa per la diferència de distàncies.

No hi ha cap altre sistema planeta-satèl·lit en el sistema solar que complisca aquesta causalitat còsmica. Així que som uns afortunats.

La pura geometria celeste i els moviments del Sol i de la Lluna ens mostren aquest espectacle que, és a l’abast de tothom. No tota la gent, però, sap apreciar-ho. L’univers és bell i, si l’acabes entenent, t’obre la porta a nous coneixement. La ciència és l’eina que hem inventat els humans per entendre’l.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Dissabte 29 de març arriba el primer eclipsi de Sol

0
El Coleccionista de Instantes Fotografía & Video, Eclipse parcial de sol del 3-11-2013 des de Canàries. CC BY-SA 2.0

El dissabte 29 de març podrem gaudir d’un dels fenòmens més curiosos de la natura, fruit de la disposició planetària i de la geometria espacial. Durant el matí la Lluna anirà tapant parcialment el Sol i causarà l’ocultació incompleta i temporal de l’astre rei. Serà un eclipsi parcial de Sol i serà visible sense dificultat a tot el país. Ací baix tenim l’esquema de l’ocultació. El disc blau representa la Terra, el blanc la Lluna. El nostre satèl·lit, seguint el seu camí al voltant de la Terra, s’alinearà aproximadament amb el Sol, de manera que projectarà la penumbra lunar sobre el nostre planeta. Aquesta vegada l’ombra lunar impactarà fora del disc terrestre i no hi haurà eclipsi total.

Representació de l’eclipsi parcial del 29 de març 2025. A partir d’una gràfica de Wikipedia Commons.

Amb aquest eclipsi solar comença tot un seguit de fenòmens similars, fins i tot més espectaculars, d’eclipsis solars totals i anulars que cobriran les terres de la Península Ibèrica i del nostre país. Seran els eclipses totals del 12 d’agost de 2026, el del 2 d’agost del 2027 i l’anular del 26 de gener del 2028. Ens esperen dies de gaudi astronòmic.

Com es veu en l’esquema adjunt, calculat per Fred Espenak, expert en eclipsis de la NASA, ara ja jubilat, les zones de màxima ocultació solar varien al llarg de l’Atlàntic. Va des d’un lleuger cobriment lunar del diàmetre solar d’un 20% (0.20) en la costa mediterrània i Balears, fins a més d’un 40% (0.40) en les costes de Galícia. Si viatjarem a Grenlàndia podríem veure el diàmetre del Sol cobert per més del 80% (0.80). Cap lloc de la Terra podrà veure el Sol completament eclipsat.

Predició de l’eclipse per Fred Espenak, NASA’s GSFC – http://eclipse.gsfc.nasa.gov/, Domini públic

A València la Lluna començarà a cobrir el disc del Sol a partir de les 10:54. Després el cobriment anirà augmentant fins arribar a un 25% (0.25) del diàmetre solar en el màxim de l’eclipsi que ocorrerà a les 11:42. Finalment la Lluna abandonarà el disc solar a les 12:30. L’eclipsi haurà acabat. L’Observatori Nacional ha preparat la seqüència de les fases de l’eclipsi per a diverses localitzacions.

Per a València

Per a Barcelona, la seqüència està una mica retardada donat que la ciutat està situada més a l’est que València. L’eclipsi comença a les 11:02 i acabarà a les 12:36. El màxim de l’eclipsi parcial solar serà a les 11:48 amb una magnitud de cobriment d’un 24% (0.24) del diàmetre solar.

Palma es troba molt més a l’est que les altres ciutats així que l’eclipsi serà més curt i amb un cobriment menor. Comença a les 11:02 i acaba a les 12:30 amb el màxim a les 11:45 i una magnitud d’un 20% (0.20).

Per a l’observació de l’eclipsi recordeu que s’han de complir importants mesures de seguretat. NO mireu directament al Sol. Utilitzeu ulleres d’eclipsi o filtres de soldador. Amb telescopis o prismàtics, si no teniu filtres, NO mireu directament per l’ocular, podrien perdre la vista. Observeu amb projecció.

Fa uns anys vaig fer un llarg estudi sobre les diverses maneres d’observar un eclipsi de sol i no deixar-hi la vista. El podeu llegir ací: Com mirar l’eclipsi.

M’entrevistaren en el programa mediambiental La Via Verda per explicar les maneres segures de veure l’eclipsi.

28.03.2025 | La via verda. Des del minut 17.29 al 21:32.

Estrenem primavera amb pluja

0

Avui el Sol, en el seu camí per l’eclíptica, ha travessat la línia de l’equador celeste. Ha acabat l’hivern i torna la primavera.

Tanmateix l’oratge s’ha proposat que no ho gaudim gens. Ja fa més de 3 setmanes que plou amb diverses intensitats i no hem pogut fer cap observació astronòmica. Ja ens hem perdut l’eclipsi lunar del passat 14 de març i no sé si també perdrem l’eclipsi solar parcial del 29 de març.

Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste i el camí que recorre avui el Sol, dia de l’equinocci.

Vist des de la superfície terrestre, l’inici de la primavera ocorre quan el centre del disc del Sol, en el seu camí aparent pel cel, l’eclíptica, travessa el cercle de l’equador celeste. Això ha passat avui a les 10:01 hora local.  Com a conseqüència d’aquest fet, el Sol ha eixit exactament per l’est, seguirà la línia de l’equador celeste i es pondrà exactament per l’oest. Això ho podeu veure al gràfic adjunt, en que el cercle anomenat equinox marca l’equador celeste, el camí que seguirà el Sol avui. Això significa que el Sol estarà 12 hores per damunt de l’horitzó i per 12 hores per baix, d’ací ve el nom d’equinocci, igualtat de la nit. Però compte, que això és així si no es té en compte l’atmosfera de la Terra. Aquesta distorsiona el camí dels raigs del Sol i ens mostra el seu disc quan encara està per sota de l’horitzó.

Així, per tant, si avui calculem les hores de llum a partir del moment de l’eixida del disc del Sol, aquestes no seran 12 hores exactes a causa de la refracció de la llum. He fet la meua imatge del fenomen per que estiga encara més clar. Recordeu que quan veieu el Sol eixir, realment està encara sota l’horitzó.

Efectivament el Sol sempre sembla haver eixir uns minuts abans de l’hora que tocaria en un món sense atmosfera. D’aquesta manera el dia en que realment les hores de llum i nit, l’anomenat equilux, són exactament 12 hores no serà avui sinó fa tres dies, el 17 de març.

Imatge:
Pluja, Tomasz Sienicki, 2003, Wikipedia Commons.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

L’asteroide 2024YR4 xocarà contra la Terra?

0
Òrbita de 2024 YR4 (en blanc) (IAWN).

Aquests dies estem una mica atrafegats pel descobriment de l’asteroide 2024 YR4 el 27 de desembre passat i la seua possible col·lisió amb la Terra allà pel 2032.

Aquest nou objecte NEO (Near-Earth Object) sembla ser un tros de roca d’entre 40 i 90 m de diàmetre que passà a uns 800000 km de la Terra durant els darrers dies del 2024. De fet fou descobert quan ja s’allunyava de la Terra i, per tant, no se n’han pogut fer massa observacions.

Descobert el 27 de desembre pels telescopis de la xarxa ATLAS (Asteroid Terrestrial-impact Last Alert System) de la Universitat de Hawaii localitzats a Río Hurtado, Xile,  una cerca en dades de dies anteriors el trobà en una imatge del dia de Nadal. A causa de la seua petita grandària i segurament la seua composició, la seua brillantor és molt baixa. Això fa que actualment només grans telescopis siguen capaços de seguir-lo i aportar noves dades de l’òrbita.

El que va sorprendre els astrònoms va ser que estudiada l’òrbita provisional, d’un període d’uns 4 anys, es va constatar que tornaria a passar prop del nostre planeta el 17 de desembre 2028 mentre que la tornada del 2032 presentava una probabilitat baixa d’impacte contra la Terra.

Mentre no tinguem dades més acurades de l’òrbita de l’asteroide el risc d’impacte no és menyspreable. El dia 5 de febrer era d’1.2% però aquest risc ha augmentat una mica aquests darrers dies i ja arriba al 2.2%, que equival a 1/44, que és com treure l’as de copes a la primera en una baralla de cartes. Aquest nivell de risc planetari l’ha fet posar-se el primer de la llista de risc de l’Agència Espacial Europeu (ESA).

La grandària de l’asteroide, en cas de caure el 22 de desembre de 2032, causaria només danys locals. Això vol dir que no seria l’Argamedon, el final de la civilització humana, però si que podria arrasar una ciutat gran com València o Barcelona. Els primers càlculs ens diuen que el possible impacte seria en la zona de l’equador, sobre Amèrica del Sud, l’oceà Atlàntic, Àfrica Central, l’oceà Índic fins a l’Índia. L’objecte és similar al que xocà en Tungunska, Siberia el 30 de juny de 1908 i arrasà uns 2000 km2 de la taigà.

Seguiment de risc d’impacte per a l’aproximació de 2032. Daniel Bamberger (Renerpho) – Treball propi

L’ESA va actualitzant les dades que es tenen sobre 2024YR4 i presenta alguns gràfics interessants. Ací baix veiem el corredor de risc de xoc contra la Terra.

Corredor de risc per a l’asteroide 2024 YR4 el 22 de desembre de 2032, utilitzant dades d’observacions realitzades fins al 6 de febrer de 2025. Feu clic aquí per obtenir una explicació completa d’aquesta imatge. Crèdit: ESA/Oficina de Defensa Planetària

L’òrbita de l’asteroide no es coneix massa bé encara i caldran encara moltes observacions per veure com de prop passarà el 2032 i si realment si l’impacte és possible o, com sol passar, la probabilitat de xoc baixa a zero. Això se sabrà segur durant el pròxim pas prop de la Terra el 2028.

Aquest gràfic mostra a quina distància esperem que l’asteroide 2024 YR4 arribe a la Terra el 22 de desembre de 2032. Es mesura en distàncies lunars (LD), on un LD és la distància mitjana entre la Terra i la Lluna: uns 384 400 km.
El punt al centre de cada línia blava representa l’òrbita que millor s’adapta a les observacions disponibles fins a aquesta data. La línia grisa central horitzontal en 0 a l’eix Y representa la Terra, amb una amplada d’aproximadament 12 756 km.
Aquest gràfic utilitza dades d’observacions realitzades fins al 6 de febrer de 2025. Crèdit: ESA/Oficina de Defensa Planetària

I que podem fer si es confirma l’impacte? Només una nau que xocara contra l’asteroide podria desviar-lo de la seua trajectòria a temps per evitar el desastre. Ja s’han fet proves amb la missió DART i sabem que funciona. Però aquesta missió s’hauria de llençar molt de temps abans perquè tinguera èxit. La desviació s’ha de fer a milions de quilòmetres de distància de la Terra. Allà lluny un petit canvi de trajectòria seria suficient per apartar-la del nostre planeta. Tractar de desviar l’asteroide quan estiga a l’altura de la Lluna (com fan a les pel·lícules) no té cap sentit. No pots aturar ni desviar un asteroide ja dins del sistema Terra-Lluna.

De tot això vaig parlar amb la periodista Elena Riego per a la televisió d’À Punt el dimecres 5 de febrer.

https://www.apuntmedia.es/noticies/mon/video-un-asteroide-impactar-terra-22-desembre-2032_1_1763285.html

https://www.apuntmedia.es/informatius/a-punt-ntc/complets/video-05-02-2025-informatiu-nit_134_1763289.html A partir del 31:09

Més informació:
ESA actively monitoring near-Earth asteroid 2024 YR4.
Asteroid 2024 YR4 – latest updates
2024 YR4, el asteroide que podría chocar con la Tierra en 2032, Daniel Marín. Eureka. 5 febrer 2025.

I la Lluna tapà Saturn com a regal de Reis

0
Publicat el 5 de gener de 2025

Tal com estava previst, ahir al capvespre la Lluna, en el seu camí al voltant de la Terra, tapà el llunyà planeta Saturn. Per pura geometria celeste els dos astres s’alinearen i, des del nostre país, tinguérem la sort de poder albirar el fenomen.

Aquestes aproximacions i ocultacions són uns dels espectacles més bonics del cel. Que dos astres de grandària, llunyania  i aspecte diferent es troben al cel és d’allò més atractiu i curiós. Però, en les societats antigues també va ser motiu de disquisicions mitològiques o religioses en assignar-li un significat especial a l’encontre celeste.

Simulació de l’ocultació de Saturm del 4 de gener de 2024 amb Stellarium

Comença ocultació   Acaba ocultació
4 de gener 18:15 4 de gener 19:24

Així, per exemple, una de les possibles explicacions de l’estrella de Betlem proposada per Johannes Kepler el 1614 fou la triple conjunció dels planetes Júpiter i Saturn que va ocórrer en el període d’un any, entre els anys 7-6 abans de Crist com ja vaig explicar en un llunyà escrit de Nadal de 2005.

També cal destacar el valor de les conjuncions i ocultacions per fer estudis astronòmics. Cal destacar la gran epopeia del seguiment dels passos de Venus sobre el Sol durant el segle XVIII per mesurar de manera exacta la distància Terra-Sol o l’estudi de la corona solar durant els eclipsis de Sol.

Així que les conjuncions tenen una gran acollida entre els astrònoms, i, per això, anit multitud d’astrònoms tractaren de captar els moments d’entrada i sortida del planeta Saturn de darrere d’una Lluna creixent.

Tots estàvem expectants per captar l’espectacle celeste mentre la Lluna cobria el planeta entre les 18:15 i les 19:20 del 4 de gener 2025 aproximadament com es pot veure en la simulació d’Stellarium de més amunt. Tanmateix les condicions foren ben diferents segons el punt d’observació.

Poc abans que comence l’ocultació. 18:16. Seestar. Alberic. Enric Marco.

A les comarques centrals del País Valencià el cel estava ras al voltant de les 18:00 i el començament de l’ocultació fou visible sense entrebancs llevat que encara era pràcticament de dia. Així i tot el planeta es va veure ben brillant abans d’ocultar-se en la zona fosca de la Lluna. Després, però, les condicions variaren i els núvols dificultaren, encara que no impediren totalment, l’observació de l’eixida del planeta de darrere de la Lluna.

Poc després de l’ocultació a les 19:24 amb molts núvols. Seestar. La Barraca d’Aigües Vives. Enric Marco.

A Catalunya, amb millor oratge, van aconseguir millor resultats. Així ho podeu constatar en les magnífiques fotografies que m’envia l’amic astrònom Josep Maria Bosch des de Bellpuig (l’Urgell).

Aconseguir captar en una mateixa imatge o vídeo la brillant Lluna i el dèbil Saturn i que isquen bé és una tasca reservada a experts com Josep Maria.

 

Haver perdut Saturn momentàniament en el cel és ben trist però la reaparició de Saturn ens va tornar l’alegria com es va captar des de Bellpuig. Allí estava altra vegada Saturn, amb el seu anell de gaidó poc visible i un puntet brillant a l’esquerra com es pot veure en la primera imatge de l’apunt. No, no era el gran i misteriós satèl·lit Tità que estava situat més lluny a l’esquerra del planeta sinó un estel de fons,  85 Aqr, de magnitud 6.7

Gràcies a Josep Maria Bosch per les fotos i vídeos.

Ja som a l’hivern

0
Solstici d’hivern, Barcelona des del Maresme. Sebastià Giralt. 21 desembre 2013. CC BY-NC-SA 2.0

Avui la Terra, seguint el seu camí al voltant del Sol, a causa de la inclinació del seu eix, ha arribat al punt en que el Sol enllumena directament l’hemisferi sud però ho fa de forma molt inclinada al nord. Un fenomen que segur que haureu notat en veure com els raigs de llum del Sol s’endinsen cada vegada més dintre de casa, escalfant en allò possible la vostra llar. El Sol, ben baix al cel, sembla que fregue el cim de les muntanyes que teniu cap al sud.

Astronòmicament parlant, avui, dissabte 21 de desembre, a les 10:20, el Sol se situarà en el punt més baix respecte a l’equador celeste. Aquest serà el moment del solstici d’hivern, el dia més curt de l’any. Comença així oficialment l’hivern.

Inclinació dels raigs solars el dia del solstici d’hivern. Des d’un punt situat a l’hemisferi nord, el Sol es veu molt baix aquests dies.

Però com ho veiem des de la superfície de la Terra? Doncs el Sol, ben baix al cel, vist des del nostre país farà avui el camí més curt al cel (amb la durada diürna ben curta) i amb molt poca alçada respecte a l’horitzó sud. Ho podem veure en el gràfic adjunt (a la dreta de l’esfera, arc roig de December solstice). El Sol eixirà avui en el punt situat al sud-est i es pondrà en el sud-oest i recorrerà un arc ben curt. Aquest minva de l’arc recorregut pel Sol no s’ha produït de sobte, sinó molt a poc a poc.

Esfera celeste. La meitat superior de l’esfera és el cel visible de dia sobre l’horitzó on se situa la figura. La part superior de la línia més rogenca December solstice és el camí que recorre avui de dia el Sol, dia del solstici d’hivern.

Des del solstici d’estiu, el 21 de juny passat, de manera aparent al cel, la nostra estrella ha anat disminuint la seua declinació, o angle de separació al pla de l’equador (equinox al dibuix), i ara ha arribat al seu mínim, a -23,5º, valor (sense el -) que coincideix amb la inclinació de l’eix de la Terra. Físicament, el solstici d’hivern correspon al moment en què l’eix de rotació de la Terra es troba més allunyat a la direcció Terra-Sol, direcció dels raigs de llum solar. En conseqüència, tenim estacions perquè la Terra està inclinada.

 

Longitud del dia 21 de desembre de 2024, solstici d’hivern, a València. De timeanddate.com/sun/spain/valencia.

Com es veu en la taula anterior (punxeu per veure-ho més gran) el dia 21 de desembre de 2024, el Sol eixirà a les 8:18 i es pondrà a les 17:41 a la ciutat de València. Les hores de llum, entre eixida i posta del Sol, seran només de 9h 22 min i 55 segons a la ciutat de València.

Moneda de l’emperador Probe, als voltants de l’any 280, amb el Sol Invictus en una quadriga, amb la llegenda soli invicto, «al sol invicte». També es pot veure l’emperador (esquerra) portant una corona radiada, que també duu el déu (dreta).

El Sol està esmorteït, mig mort, però a partir de demà tot canviarà. La davallada del Sol al cel s’atura avui mateix. A partir de demà el Sol començarà a eixir des d’un punt situat cada vegada més cap a l’est i es pondrà en un punt cada vegada més cap a l’oest, recorrent cada vegada un camí més llarg al cel i amb l’augment de les hores de llum. Així que avui és el renaixement del Sol, el Sol Invictus, És per això que els romans celebraven a partir del 22 de desembre la festa del Natalis Solis Invictio Festa del Sol Invicte. S’encenien fogueres i torxes cerimonials i a l’alba, després d’una nit en vetla, la gent esperava el naixement del disc solar.

És el anunci que en només 89 dies arribarà la primavera.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Arriben els Gemínids, la pluja d’estels de desembre

0

 

Una nova pluja d’estels està caient a poc a poc sobre la Terra. Els petits meteors dels Gemínids estan travessant l’atmosfera terrestre des del dia 7 fins el 17 de desembre. El proper dissabte 14, poc després de la posta de Sol, i des de la constel·lació de Gemini, serà quan es produirà el màxim de meteors observats, uns 120 per hora. La curiositat d’aquesta pluja és que no és produïda per un cometa sinó per un asteroide, el 3200 Phaeton.

Les pluges d’estels són fenòmens ben curiosos. Ens lliguen directament amb l’univers i ens recorden que estem a l’abast de possibles col·lisions còsmiques. Sempre se’ls ha associat a cometes. Aquests estan formats per aglomerats de gels de diversa composició química i de pols. En aproximar-se al Sol, l’escalfament per la radiació solar fa que part d’aquest material s’evapore, abandone el cometa i quede viatjant per l’òrbita d’aquest. La Terra, en el seu camí al voltant del Sol, travessa l’òrbita cometària i recull les petites partícules de gel i pols d’una grandària de mil·límetres i finalment aquestes es cremen pel fregament en l’atmosfera.

Des de la superfície terrestre ens sembla que provenen d’un lloc concret del cel, el radiant, dins d’una constel·lació. D’aquí prové el seu nom.

En el cas dels Gemínids el radiant està situat, clar està, en la constel·lació de Gemini, situada a la dreta de la constel·lació d’Orió. La primera vegada que s’observà va ser durant la Guerra Civil americana, l’any 1862, calculant-se el 1877 que la seua taxa d’activitat era d’uns 14 meteors per hora, més aviat modesta. Però aquesta taxa ha anat augmentant amb el temps fins arribar a uns 120 meteors per hora actualment. S’han fet models per tractar d’explicar aquest variació d’activitat associant-la a la pertorbació de Júpiter i la Terra de l’òrbita dels meteors o bé a la pertorbació d’algun asteroide però no s’ha explicat convenientment encara.

Un altre problema és l’origen d’aquesta pluja. Fins l’any 1983 no va estar clar quin cos era el responsable del radiant dels Gemínids. Aquell any el satèl·lit infraroig IRAS descobrí l’asteroide 3200 Phaeton que resultà que tenia els seus paràmetres orbitals molt similars als dels meteors de la pluja. Així doncs, si el responsable és un asteroide, un cos de roca, sense elements volàtils, com pot deixar residus en el seu camí al voltant del Sol?

La solució podria ser salomònica. Podria ser un cometa que hauria perdut completament el seu gel ja que el seu periheli, el punt més pròxim al Sol, es troba només a 0.14 ua, la meitat de la distància de Mercuri al Sol. Colps de calor repetits reduirien un grandiós cometa a l’esquelet rocós que veiem avui dia. Ara només en quedaria el nucli sòlid que identificaríem amb un asteroide. Alguns científics, però, pensen que es només un asteroide si tenim en compte que la densitat dels meteorits recollits d’aquesta pluja és prou gran.

3200 Phaeton és un asteroide potencialment perillós per a la Terra. La seua màxima aproximació a la Terra és de 3,2 milions de quilòmetres mentre que mesura uns 5 km de diàmetre.

Bé, tractem d’admirar com caues les petites pedres i gels del cel. La nostra connexió còsmica a l’Univers. Aquest cap de setmana, a la posta de Sol, cap a Geminis.

Resum:

Desembre 14. Pluja de meteors Gemínids. Activitat entre el 4 i 17 de desembre, amb un màxim el 14 de desembre. La taxa màxima observable serà de 120 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de Bessons. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja ha sigut identificat com el Planeta Menor 3200 Phaethon. El millor moment per a observar-la serà a partir del vespre del 13 i les primeres hores del dia 14, cap a la part aquest de l’esfera celeste.

Actualització d’un article de 2007. Les Gemínides, pluja d’estels de desembre

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Europa Clipper de camí a Europa, la lluna de Júpiter

0
Un coet SpaceX Falcon Heavy que transporta la nau espacial Europa Clipper de la NASA s’enlaira del Complex de Llançament 39A en el Centre Espacial Kennedy de la NASA a Florida el dilluns 14 d’octubre de 2024. NASA

El passat 14 d’octubre s’enlairà un coet Falcon Heavy Block 5 de SpaceX des del Centre Espacial Kennedy de Florida (EUA) portant a bord la més extraordinària i esperada missió planetària dels últims decennis, l’Europa Clipper de la NASA. Ja en vaig parlar a bastament fa uns mesos per descriure la missió i la seua vessant cultural en voler agermanar dos mons aquàtics, la Terra i Europa. Ara la nau ja viatja cap a la seua destinació i, si tot va bé, arribarà al sistema de Júpiter al voltant del 4 de novembre de 2030.

En el seu viatge cap al sistema de Júpiter no viatjarà de manera directa, sinó que Europa Clipper agafarà un camí que passa per Mart i després retornarà a la Terra, per utilitzar la gravetat de cada planeta com a fona per augmentar la velocitat de la nau espacial. En total, el viatge durarà uns 5 anys i mig, cobrint una distància d’uns 2900 milions de quilòmetres. En el diagrama adjunt, les òrbites de Júpiter, Mart i la Terra es mostren com a anells concèntrics.

El llançament estava pensat per al 10 d’octubre, com s’explicita al diagrama, però es va haver d’ajornar pel huracà Milton.

Europa Clipper és la primera missió que durà a terme una investigació detallada de la lluna joviana Europa. Els científics prediuen que aquest món té un oceà salat sota la seua escorça gelada, el qual podria contenir els components bàsics necessaris per a sustentar la vida com la coneixem. El principal objectiu científic d’Europa Clipper és determinar si hi ha llocs davall de la superfície de la lluna gelada de Júpiter Europa que podrien albergar vida.

Il·lustració que mostra a la nau espacial de la NASA Europa Clipper sobrevolant la superfície de gel de la lluna Europa, amb Júpiter i l’espai de fons. NASA/JPL-Caltech

Els tres objectius científics principals de la missió són comprendre la naturalesa de la capa de gel i l’oceà que està davall d’ella, juntament amb la composició i geologia d’aquesta lluna. La detallada exploració d’Europa que aquesta missió durà a terme ajudarà els científics a comprendre millor el potencial astrobiològic, de cerca de vida, dels mons habitables més enllà del nostre planeta.

La nau espacial Europa Clipper de la NASA no es posarà en òrbita al voltant de la lluna Europa. És menuda i massa prop del gegant Júpiter, així que mantindre-hi una òrbita estable ha de ser molt difícil i molt costós enèrgicament. Caldria portar més combustible.  La nau espacial se situarà, en canvi, en òrbita al voltant de Júpiter, des d’on realitzarà quasi 50 sobrevols sobre Europa a altituds de màxima aproximació tan baixes com 25 quilòmetres sobre la superfície, volant sobre un lloc diferent durant cada sobrevol per a examinar quasi tota la lluna.

Els dos parells d’antenes HF del radar REASON arribaran a 40 km de profunditat, mentre que les quatre antenes VHF oferiran dades d’alta resolució de fins a 10 km de profunditat (NASA/JPL-Caltech).

Europa mostra proves contundents que existeix un oceà d’aigua líquida davall de la seua escorça gelada. Més enllà de la Terra, Europa és considerat un dels llocs més prometedors on podríem trobar entorns actualment habitables en el nostre sistema solar. Europa Clipper determinarà si hi ha llocs davall de la superfície d’Europa que podrien albergar vida.

La càrrega útil de la nau espacial inclou càmeres i espectròmetres per a produir imatges d’alta resolució i mapes de la composició de la superfície i de la prima atmosfera d’Europa, un radar de penetració de gel per a cercar aigua subterrània i un magnetòmetre i mesuraments de gravetat per a desentranyar les pistes sobre el seu oceà i el seu interior profund. La nau espacial també porta un instrument tèrmic per a identificar les diferents ubicacions de gel més càlid i potser erupcions recents d’aigua, així com instruments per a mesurar la composició de les diminutes partícules en la prima atmosfera de la lluna i el seu entorn espacial.

Caldrà esperar, doncs, per albirar les meravelles ocultes de la principal lluna gelada de Júpiter.

Més informació a:

Europa Clipper: Resumen de la misión, NASA, 12 setembre 2024.

Lanzada Europa Clipper: la compleja sonda que estudiará el océano de Europa a partir de 2030. Eureka. Daniel Marín, 16 d’octubre 2024.

El cometa C/2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) es deixa veure (2)

0
C/2023 A3 amb una llarga cua translúcida amb estrelles. El nucli brillant allargassat és conseqüència del moviment propi del cometa durant els 6 minuts d’exposició. Aula d’Astronomia. Departament d’Astronomia i Astrofísica. Facultat de Física. Campus de Burjassot UV. 16 d’octubre 2024. 20:33. Amb SeeStar. Enric Marco

El C/2023 A3 (Tsuchinshan–ATLAS) continua en el cel del capvespre vist des de l’hemisferi nord. Tanmateix les condicions del cel nocturn han empitjorat des de la setmana passada i cada vegada el cometa s’allunya més i més del Sol i, per tant, la seua lluminositat va minvant. Però estic content per haver tingut una finestra d’oportunitat durant els dies 15 i 16 d’octubre passat. Així que puc acomiadar per sempre el cometa, ja que no tornarà mai més prop de nosaltres. (e > 1, òrbita hiperbòlica, òrbita oberta). Bon viatge per l’espai interestel·lar.

Si el dimarts 15 d’octubre el vàrem observar des de l’Aula d’Astronomia del Campus de Burjassot de la Universitat de València amb prismàtics, càmeres i mòbils, el dimecres 16 seriem més ambiciosos i usaríem telescopis per obtenir-ne unes millors imatges. El problema era que la crema de l’arròs continuava i, sense una bona arruixada de pluja com la del dia anterior, l’atmosfera era tèrbola i poc clara.

Estudiants de l’Agrupació Astronòmica de la Universitat de València observen el cometa. Aula d’Astronomia, Departament d’Astronomia i Astrofísica. Facultat de Física. Campus de Burjassot UV. 16 d’octubre 2024. 20:33. Enric Marco

El capvespre del dimecres 16 d’octubre vaig portar el meu petit joguet, el SeeStar 50, per que em fera unes fotos ben boniques de l’objecte celeste. Una tauleta del projector de transparències sense ús va servir per improvisar una plataforma d’observació ben estable.

Mentre els estudiants de l’Associació Astronòmica de la Universitat de València preparaven les càmeres i prismàtics per veure altra vegada el cometa, el meu telescopi i jo ens acomodàvem en un racó de la terrassa que no molestara a l’observació dels altres.

Però com que el cel era tan boirós a causa del fum i de la contaminació dels cotxes de l’autovia, els intents de fotografiar-los van ser infructuosos. El cometa es resistia a eixir en les pantalles de les càmeres i mòbils i pels prismàtics com el dia anterior.

C/2023 A3 amb una llarga cua translúcida amb estrelles que s’eixampla subtilment per la dreta. El nucli brillant allargassat és conseqüència del moviment propi del cometa durant els 6 minuts d’exposició. Aula d’Astronomia, Departament d’Astronomia i Astrofísica. Facultat de Física. Campus de Burjassot de Burjassot UV. 16 d’octubre 2024. 20:20. Amb SeeStar. Enric Marco

Mentre es feia més fosc i com que el meu petit telescopi encara no podia encarar-se cap al cometa per falta d’estrelles guia, vaig decidir fotografiar la Lluna, que ben bella eixia sobre Burjassot. Els mars Serenitat, Tranquil·litat i Fertilitat eren ben visibles així com el gran cràter Tycho.

Avui teníem més marge fins a la posta del cometa ja que aquest s’havia desplaçat cap a l’est durant les 24 h passades. A partir de les 20:10, la foscor ja era suficient i les estrelles ja brillaven per tornar a tractar de trobar el cometa. I, després dels moviments d’ajust correctes i convenients, allí estava en el centre de la imatge de la tablet. Ara només calia fer diverses exposicions per destacar la cua. Amb un minut ja tenim la coma, amb 6 la cua. Amb aquest 6 minuts el nucli brillant del cometa ja eixia allargassat pel moviment propi del cometa cap a l’esquerra, cap a l’est allunyant-se del Sol. Els cometes quan es troben en la part de l’òrbita més pròxima al Sol, el periheli, es mouen molt de pressa, tal com descriu la segona llei de Kepler, o llei de les àrees.

Lluna plena. Aula d’Astronomia, Departament d’Astronomia i Astrofísica. Facultat de Física. Campus de Burjassot de Burjassot UV. 16 d’octubre 2024. 19:50. Amb SeeStar. Enric Marco

Un processat lleuger posterior descobrirà una llarga cua que ocupa tota la diagonal de la imatge. I, des del nucli tot al llarg de la cua just per la meitat s’hi observa com un tall, una manca de lluminositat. Més tard em dirien que aquest és l’ombra que fa el nucli cometari sobre la cua. Sembla que la part oposada del nucli sobre la que incideix la llum del Sol no és excitada i no emet gas i, per tant és fosca.

Mentrestant els companys havien engegat el telescopi i miraven la Lluna, cada vegada més alta, el planeta Saturn i el cometa.

El cometa C/2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) es deixa veure

0
C/2023 A3 Tsuchinshan-ATLAS des d’Aras de los Olmos. Via Làctia i halos de llum blanca de l’enllumenat públic de Landete i Talayuelas (Cuenca). Joanma Bullón

El que havia de ser el cometa del segle ha passat sense pena ni glòria pel comú dels mortals. Ni grans cues ocupant el cel, ni visibilitat al llarg de tota la nit. Només ha estat visible a ull nu en indret ben foscos i als altres indrets ha calgut l’ajuda òptica de prismàtics i telescopis. Per aquesta raó els que l’hem gaudit plenament hem estat els astrònoms que l’hem pogut veure a la posta de sol la setmana del 14 al 20 d’octubre mentre que aquesta setmana els núvols i la pluja n’han dificultat molt l’observació.

C/2023 A3 (Tsuchinshan–ATLAS) és un cometa que prové del núvol d’Oort descobert pel Purple Mountain Observatory a la Xina el 9 de gener de 2023 i trobat de manera independent pel sistema ATLAS a Sud-àfrica el 22 de febrer de 2023. El cometa va passar pel periheli a una distància de 0,39 ua (58 milions de km) el 27 de setembre de 2024, quan es va fer visible a ull nu. El Tsuchinshan-ATLAS va assolir la seua magnitud més brillant poc després de passar el Sol el 9 d’octubre, amb una magnitud de -4,9 quan començà a veure’s poc després de la posta de Sol des de l’hemisferi nord.

C/2023 A3 amb una llarga cua translúcida amb estrelles. Aula d’Astronomia del Campus de Burjassot UV. 15 d’octubre 2024. 20:33. Amb mòbil. Enric Marco

És un cometa de llarg període (> 200 anys) i l’observació durant més d’un any ha permés determinar-ne l’òrbita definitivament. Al contrari del que han dit de manera irreflexiva els mitjans de comunicació repetint sense contrastar que tenia un període de 80000 anys, realment no el tornarem a veure mai més ja que té una òrbita hiperbòlica, oberta i ara mateix amb prou energia per escapar de l’atracció gravitatòria del Sol.

Nosaltres el veiérem de manera molt clara el capvespre del dimarts 15 d’octubre des de la terrassa de l’Aula d’Astronomia. Una hora abans de la posta de Sol havia plogut intensament durant una breu tempesta que netejà l’atmosfera de pols i de fums de la crema de l’arròs. A més el cel ens regalà després un meravellós arc de Sant Martí doble que presagiava una nit especial.

Arc de Sant Martí doble al Campus de Burjassot poc abans de la posta de Sol del dimarts 15 d’octubre 2024. Enric Marco

Després de la posta de Sol, amb Javier Navarro i altres membres de l’Associació Astronòmica de la Universitat de València, esperarem que es fera més fosc per captar les subtils llums cometàries. Els prismàtics i càmeres de l’associació ja estaven preparades mirant cap a l’oest, cap a la zona de la Fira València, cap a la dreta de Venus que ja guaitava brillant prop de l’horitzó. Feia una hora tot estava cobert i ara només alguns núvols feien la guitza i potser ens taparien C/2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS). Passaven els minuts, ja eren les 20:00 h i allí no es veia res. La finestra d’observació era curta ja que cap a les 20:45 ja no seria visible ja que es pondria darrere dels edificis.

De sobte, a un pam de distància de Venus cap a la dreta, va aparèixer l’estel Arcturus, α Bootis. Ja ho teniem, just entre els dos ha d’estar el cometa. I efectivament Javi el va veure amb els prismàtics. Poca cosa, la veritat, un nucli quasi puntual blanquinós seguit per una llarga cua. Amb el mòbil vaig tractar de captar-lo. I ací el tinc. Recordeu que l’ull és un sensor poc adient per a la nit i qualsevol dispositiu té més sensibilitat, sobretot si pot fer imatges amb exposicions de 2 o 3 segons.

C/2023 A3 sobre la Fira València. El dèbil cometa es veu sobre l’edifici central. L’estrella de la dreta és Arcturus. Aula d’Astronomia del Campus de Burjassot UV. 15 d’octubre 2024. 20:15. Amb mòbil. Enric Marco

Situant el mòbil en un trípode vaig poder fer alguna foto més detallada del cometa, allargant l’exposició fins a 25 segons. En aquest cas la rotació de la Terra ja es fa visible i les estrelles ja ixen mogudes. M’havia de quedar, per tant, amb exposicions més curtes de fins a 10 segons. La llarga cua es va fer visible i transparent, a través de la qual s’hi podien veure estrelles.

C/2023 A3 amb una llarga cua translúcida amb estrelles. Aula d’Astronomia del Campus de Burjassot UV. 15 d’octubre 2024. 20:34. Amb mòbil i exposició. Enric Marco

Mentre observàvem el cometa, s’havia obert la cúpula i amb el telescopi principal de l’Aula la gent observava la Lluna plena i el planeta Saturn. La nit avançada ràpidament i el cometa cada vegada estava més prop dels edificis. En pocs minuts es pondria darrere dels edificis de la urbanització Valterna. Però encara vàrem tindre temps de fer unes fotos més amb el cometa fregant les finques. Demà tornaríem a intentar veure el cometa però aquesta vegada amb telescopi.

C/2023 A3 sobre els edificis de Valterna. Aula d’Astronomia del Campus de Burjassot UV. 15 d’octubre 2024. 20:41. Amb mòbil. Enric Marco

Torna la tardor a l’hemisferi nord

0
Eixida del Sol. Tavernes de la Valldigna. 21 de setembre 2024. Enric Marco.

L’estiu acaba i amb ell deixem endarrere les calorades. Hem sofert desenes de nits tòrrides i sembla que tornen a batre el rècord de l’estiu més calorós. Però també s’acaben les nits clares i sense núvols per admirar el cel nocturn. Bé, això esperem, ja que els efectes del canvi climàtic ens poden donar sorpreses.

Avui, a les 14:42 hora local, entrem en la tardor, una estació durarà 89 dies i 21 hores, i acabarà el 21 de desembre en arribar el solstici d’hivern i l’entrada de l’hivern.

El fenomen de les estacions i la seua seqüència (hivern, primavera, estiu i tardor) és conseqüència de la inclinació de l’eix de rotació de la Terra. El nostre planeta gira sobre ell mateix al voltant d’un eix que apunta de manera invariable (*) a un punt del cel prop de l’estrella polar (α Ursa Minor). Com que la direcció de l’eix de rotació es manté fixe, la Terra sofrirà una variació de les zones enllumenades pel Sol al llarg de la seua òrbita. En estiu (hivern) les zones enllumenades estaran principalment en l’hemisferi nord (sud), mentre que en la primavera i tardor s’enllumenaran les zones equatorials, enllumenant el Sol tot el disc terrestre per igual, des del pol nord al pol sud.

Variació de la il·luminació de la superfície terrestre al llarg de l’any 2010-2011. Noteu com prop dels equinoccis de primavera (2011.03.20) i tardor (2011.09.20) la llum del Sol perpendicularment il·lumina tota la Terra des del pol nord al pol sud. NASA.

Així, vist prop de la Terra i de perfil els rajos solars cauen aquests dies perpendiculars a l’equador terrestre, i, per tant, avui les ombres desapareixen al voltant de migdia en tota la zona equatorial, mentre que a altres latituds els veurem caure en la direcció de l’equador celeste, projecció de l’equador cap al cel.

Durant l’equinocci, els raigs solars cauen perpendicularment sobre l’equador celeste i amb una inclinació de 27,30º sobre els tròpics. La llum del Sol cau de manera perpendicular a l’eix de la Terra, per al qual cosa s’enllumenen de la mateixa manera els dos hemisferis nord i sud.
Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste i el camí que recorre avui el Sol, dia de l’equinocci.

Vist des de la superfície terrestre, l’inici de la tardor ocorre quan el centre del disc del Sol, en el seu camí aparent pel cel, l’eclíptica, travessa el cercle de l’equador celeste. Això ocorrerà avui a les 14:42 hora local.  Com a conseqüència d’aquest fet, el Sol ha eixit exactament per l’est, seguirà la línia de l’equador celeste i es pondrà exactament per l’oest. Això ho podeu veure al gràfic adjunt, en que el cercle anomenat equinox marca l’equador celeste, el camí que seguirà el Sol avui. Això significa que el Sol estarà 12 hores per damunt de l’horitzó i per 12 hores per baix, d’ací ve el nom d’equinocci, igualtat de la nit. Però compte, que això és així si no es té en compte l’atmosfera de la Terra. Aquesta distorsiona el camí dels raigs del Sol i ens mostra el seu disc quan encara està per sota de l’horitzó.

Així, per tant, si avui calculem les hores de llum a partir del moment de l’eixida del disc del Sol, aquestes no seran 12 hores exactes a causa de la refracció de la llum. He fet la meua imatge del fenomen per que estiga encara més clar. Recordeu que quan veieu el Sol eixir, realment està encara sota l’horitzó.

Efectivament el Sol sempre sembla haver eixir uns minuts abans de l’hora que tocaria en un món sense atmosfera. D’aquesta manera el dia en que realment les hores de llum i nit, l’anomenat equilux, són exactament 12 hores no serà avui sinó tres dies després, el 26 de setembre.

(*) La direcció de l’eix de rotació de la Terra no és exactament invariable. L’eix de la Terra gira al voltant de l’eix de l’òrbita terrestre amb un període molt llarg, d’un 26000 anys. Però, per a efectes pràctics d’explicació de les estacions astronòmiques, podem considerar-la fixe.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Una nit fantàstica: superlluna i eclipsi lunar

0
Eclipsi parcial de Lluna. 18 de setembre 2024. 4:47 h. SeeStar.

Per als qui ens encisen les estrelles aquesta nit i matinada ha estat fantàstica.

Aquest nit era lluna plena i aquesta circumstància ens ha portat dos regals. Primerament, en eixir la Lluna per l’est, exactament quan s’ha post el Sol per l’oest, el nostre satèl·lit s’ha vist una mica més gran del que és habitual.  Era una superlluna. Què significa una superlluna? Vol dir que la Lluna estava situada en el perigeu, el punt en què la seua òrbita es troba més a prop de la Terra. En concret, aquesta superlluna se situava a 357.486 km del nostre planeta. Comparativament, la distància mitjana entre la Terra i la Lluna és 384,472 km.

El cel nocturn al voltant de la Lluna eclipsada la matinada del 18 de setembre 2024. Simulació. Stellarium.

La Lluna té una òrbita el·líptica. De manera que hi ha moments en què és més a prop de la Terra i en uns altres és més lluny. Aleshores, quan hi ha lluna plena i aquesta és en el perigeu, que és el punt més pròxim a la Terra, vista d’ací, sembla més grossa. La superlluna d’aquesta passada nit era un 30% més brillant que una lluna plena convencional.

Però la part més interessant de la nit va ser el moment en el que la Lluna s’endinsà en l’ombra terrestre. Encara que l’eclipsi parcial de Lluna serà de molt baixa magnitud (0,08) vaig considerar interessant poar el despertador a les 4:20 h per admirar com el nostre satèl·lit juga a fet i amagar amb el Sol i, tractar de fer unes poques fotos del fenomen.  L’eclipsi era visible en alguna de les seues fases en Àsia, Europa, Àfrica i Amèrica. L’eclipsi era visible com a parcial en tota la Península Ibèrica.

Superlluna eixint de la mar a Tavernes. 17 setembre 2024. 20:22 h

Com que l’instant de major intensitat de eclipsi tingué lloc a les 04:44:14 hora local de la matinada tenia temps per instal·lar el telescopi SeeStar i demanar-li que buscara la Lluna. En una nit d’alarma per pluges a tot el país, a Tavernes de la Valldigna la Lluna ja eclipsada a l’esquerra de Saturn lluïa allunyada d’una franja de núvols alts inofensius. El cràter Tycho destacava a l’esquerra del disc lunar mentre que l’ombra terrestre dominava el nord lunar i fregava el mar de la Serenitat. Així que vaig poder fer diverses fotos i vídeos de l’eclipsi parcial.

Superlluna eixint de la mar a Tavernes. 17 setembre 2024. 20:22 h

Imatges de la Lluna: Enric Marco.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Preparats per l’eclipsi de Lluna d’aquesta matinada

0
Simulació del moment màxim de l’eclipsi parcial a les 4:44 del 18 de setembre de 2024. Stellarium

Aquesta matinada, la nit del 17 al 18 de setembre, la Lluna, la Terra i el Sol s’alinearan i, per tant, es produirà un dels fenòmens astronòmics més curiosos, un eclipsi lunar. El nostre satèl·lit natural tindrà el gust d’amagar-se darrere de la Terra i, per tant, endinsar-se dins de l’ombra de la Terra. Tanmateix l’enfosquiment no serà total ja que la Lluna no s’hi endinsarà completament com altres vegades si només la fregarà lleugerament. Es produirà, així un eclipsi lunar de baixa intensitat. De fet només s’enfosquirà un 8% de la superfície lunar.Els eclipsis lunars només es produeixen quan la Lluna està en fase de lluna plena. A més es dona la circumstància que aquesta matinada la Lluna es trobarà en el punt més pròxim de l’òrbita al voltant de Terra, l’anomenat perigeu. Així que, a més de l’eclipsi lunar tindrem una superlluna.

Un diagrama esquemàtic de l’ombra projectada per la Terra. Dins de l’ombra, la regió central, la Terra protegeix totalment la llum solar directa. En canvi, dins de la penombra, la part exterior, la llum solar només està parcialment bloquejada. (Ni les mides del Sol, la Lluna i la Terra ni les distàncies entre els cossos són a escala.) Wikimedia Commons.

Què significa una superlluna? Vol dir que la Lluna se situarà en el perigeu, el punt en què la seua òrbita es troba més a prop de la Terra. En concret, aquesta superlluna se situarà a 357.486 km del nostre planeta.

La Lluna té una òrbita el·líptica. De manera que hi ha moments en què és més a prop de la Terra i en uns altres és més lluny. Aleshores, quan hi ha lluna plena i aquesta és en el perigeu, que és el punt més pròxim a la Terra, vista d’ací, sembla més grossa. La superlluna de la collita serà un 30% més brillant que una lluna plena convencional, i es podrà veure la nit del 17 al 18 de setembre.

Visibilitat de l’eclipsi parcial de la Lluna la matinada del 18 de setembre.

Però la part més interessant de la nit serà el moment en el que la Lluna s’endinsa en l’ombra terrestre. Encar que l’eclipsi parcial de Lluna serà de molt baixa magnitud (0,08) s’ho valdrà aixecar-se ben d’hora per admirar com el nostre satèl·lit juga a fet i amagar amb el Sol. L’eclipsi serà visible en alguna de les seues fases en Àsia, Europa, Àfrica i Amèrica. L’eclipsi serà visible com a parcial en tota la Península Ibèrica. Les dades específiques d’aquest eclipsi estan publicades en la web de l’expert en eclipsis Fred Espenak. Com explica a la web, amb afegits meus:

L’instant de major intensitat de eclipsi tindrà lloc el 18 de setembre de 2024 a les 02:45:26 TD (02:44:14 UT1), (4:44:14 hora local). Això és 0,4 dies abans que la Lluna arribe al perigeu. Durant l’eclipsi, la Lluna es trobarà a la constel·lació de Peixos.

L’eclipsi pertany al Saros 118 i és el número 52 dels 73 eclipsis de la sèrie. Tots els eclipsis d’aquesta sèrie es produeixen en el node ascendent de la Lluna.

Aquest és un eclipsi parcial molt poc profund. Té una magnitud d’eclipsi umbral de només 0,0869 i una durada de l’eclipsi parcial de 63,7 minuts.

L’eclipsi parcial de Lluna del 18 de setembre de 2024 serà seguit dues setmanes més tard per un eclipsi de sol anular el 2 d’octubre de 2024.

El cel nocturn al voltant de la Lluna eclipsada la matinada del 18 de setembre 2024. Stellarium.

L’eclipse es produirà entre les 04.13 – 05.16 temps local. Més informació al gràfic de l’Observatori Astronòmic Nacional per a la ciutat de València. Per a altres indrets del país la variació de temps serà molt petita. Podeu baixar-vos en aquest enllaç les dades per a la vostra ciutat.

Ara només cal esperar que l’oratge ens permeta veure alguna cosa aquesta matinada.

Prediccions.

Les prediccions de l’eclipsi són de Fred Espenak, www.EclipseWise.com

També de Observatori Astronòmic Nacional per a la ciutat de València.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari