Pols d'estels

Tal com estava previst, ahir al capvespre la Lluna, en el seu camí al voltant de la Terra, tapà el llunyà planeta Saturn. Per pura geometria celeste els dos astres s’alinearen i, des del nostre país, tinguérem la sort de poder albirar el fenomen.

Aquestes aproximacions i ocultacions són uns dels espectacles més bonics del cel. Que dos astres de grandària, llunyania  i aspecte diferent es troben al cel és d’allò més atractiu i curiós. Però, en les societats antigues també va ser motiu de disquisicions mitològiques o religioses en assignar-li un significat especial a l’encontre celeste.

Simulació de l’ocultació de Saturm del 4 de gener de 2024 amb Stellarium

Comença ocultació		Acaba ocultació
4 de gener 18:15		4 de gener 19:24

Així, per exemple, una de les possibles explicacions de l’estrella de Betlem proposada per Johannes Kepler el 1614 fou la triple conjunció dels planetes Júpiter i Saturn que va ocórrer en el període d’un any, entre els anys 7-6 abans de Crist com ja vaig explicar en un llunyà escrit de Nadal de 2005.

També cal destacar el valor de les conjuncions i ocultacions per fer estudis astronòmics. Cal destacar la gran epopeia del seguiment dels passos de Venus sobre el Sol durant el segle XVIII per mesurar de manera exacta la distància Terra-Sol o l’estudi de la corona solar durant els eclipsis de Sol.

Així que les conjuncions tenen una gran acollida entre els astrònoms, i, per això, anit multitud d’astrònoms tractaren de captar els moments d’entrada i sortida del planeta Saturn de darrere d’una Lluna creixent.

Tots estàvem expectants per captar l’espectacle celeste mentre la Lluna cobria el planeta entre les 18:15 i les 19:20 del 4 de gener 2025 aproximadament com es pot veure en la simulació d’Stellarium de més amunt. Tanmateix les condicions foren ben diferents segons el punt d’observació.

A les comarques centrals del País Valencià el cel estava ras al voltant de les 18:00 i el començament de l’ocultació fou visible sense entrebancs llevat que encara era pràcticament de dia. Així i tot el planeta es va veure ben brillant abans d’ocultar-se en la zona fosca de la Lluna. Després, però, les condicions variaren i els núvols dificultaren, encara que no impediren totalment, l’observació de l’eixida del planeta de darrere de la Lluna.

A Catalunya, amb millor oratge, van aconseguir millor resultats. Així ho podeu constatar en les magnífiques fotografies que m’envia l’amic astrònom Josep Maria Bosch des de Bellpuig (l’Urgell).

Aconseguir captar en una mateixa imatge o vídeo la brillant Lluna i el dèbil Saturn i que isquen bé és una tasca reservada a experts com Josep Maria.

Haver perdut Saturn momentàniament en el cel és ben trist però la reaparició de Saturn ens va tornar l’alegria com es va captar des de Bellpuig. Allí estava altra vegada Saturn, amb el seu anell de gaidó poc visible i un puntet brillant a l’esquerra com es pot veure en la primera imatge de l’apunt. No, no era el gran i misteriós satèl·lit Tità que estava situat més lluny a l’esquerra del planeta sinó un estel de fons,  85 Aqr, de magnitud 6.7

Gràcies a Josep Maria Bosch per les fotos i vídeos.

Avui la Terra, seguint el seu camí al voltant del Sol, a causa de la inclinació del seu eix, ha arribat al punt en que el Sol enllumena directament l’hemisferi sud però ho fa de forma molt inclinada al nord. Un fenomen que segur que haureu notat en veure com els raigs de llum del Sol s’endinsen cada vegada més dintre de casa, escalfant en allò possible la vostra llar. El Sol, ben baix al cel, sembla que fregue el cim de les muntanyes que teniu cap al sud.

Astronòmicament parlant, avui, dissabte 21 de desembre, a les 10:20, el Sol se situarà en el punt més baix respecte a l’equador celeste. Aquest serà el moment del solstici d’hivern, el dia més curt de l’any. Comença així oficialment l’hivern.

Però com ho veiem des de la superfície de la Terra? Doncs el Sol, ben baix al cel, vist des del nostre país farà avui el camí més curt al cel (amb la durada diürna ben curta) i amb molt poca alçada respecte a l’horitzó sud. Ho podem veure en el gràfic adjunt (a la dreta de l’esfera, arc roig de December solstice). El Sol eixirà avui en el punt situat al sud-est i es pondrà en el sud-oest i recorrerà un arc ben curt. Aquest minva de l’arc recorregut pel Sol no s’ha produït de sobte, sinó molt a poc a poc.

Des del solstici d’estiu, el 21 de juny passat, de manera aparent al cel, la nostra estrella ha anat disminuint la seua declinació, o angle de separació al pla de l’equador (equinox al dibuix), i ara ha arribat al seu mínim, a -23,5º, valor (sense el -) que coincideix amb la inclinació de l’eix de la Terra. Físicament, el solstici d’hivern correspon al moment en què l’eix de rotació de la Terra es troba més allunyat a la direcció Terra-Sol, direcció dels raigs de llum solar. En conseqüència, tenim estacions perquè la Terra està inclinada.

Com es veu en la taula anterior (punxeu per veure-ho més gran) el dia 21 de desembre de 2024, el Sol eixirà a les 8:18 i es pondrà a les 17:41 a la ciutat de València. Les hores de llum, entre eixida i posta del Sol, seran només de 9h 22 min i 55 segons a la ciutat de València.

El Sol està esmorteït, mig mort, però a partir de demà tot canviarà. La davallada del Sol al cel s’atura avui mateix. A partir de demà el Sol començarà a eixir des d’un punt situat cada vegada més cap a l’est i es pondrà en un punt cada vegada més cap a l’oest, recorrent cada vegada un camí més llarg al cel i amb l’augment de les hores de llum. Així que avui és el renaixement del Sol, el Sol Invictus, És per això que els romans celebraven a partir del 22 de desembre la festa del Natalis Solis Invictio Festa del Sol Invicte. S’encenien fogueres i torxes cerimonials i a l’alba, després d’una nit en vetla, la gent esperava el naixement del disc solar.

És el anunci que en només 89 dies arribarà la primavera.

Una nova pluja d’estels està caient a poc a poc sobre la Terra. Els petits meteors dels Gemínids estan travessant l’atmosfera terrestre des del dia 7 fins el 17 de desembre. El proper dissabte 14, poc després de la posta de Sol, i des de la constel·lació de Gemini, serà quan es produirà el màxim de meteors observats, uns 120 per hora. La curiositat d’aquesta pluja és que no és produïda per un cometa sinó per un asteroide, el 3200 Phaeton.

Les pluges d’estels són fenòmens ben curiosos. Ens lliguen directament amb l’univers i ens recorden que estem a l’abast de possibles col·lisions còsmiques. Sempre se’ls ha associat a cometes. Aquests estan formats per aglomerats de gels de diversa composició química i de pols. En aproximar-se al Sol, l’escalfament per la radiació solar fa que part d’aquest material s’evapore, abandone el cometa i quede viatjant per l’òrbita d’aquest. La Terra, en el seu camí al voltant del Sol, travessa l’òrbita cometària i recull les petites partícules de gel i pols d’una grandària de mil·límetres i finalment aquestes es cremen pel fregament en l’atmosfera.

Des de la superfície terrestre ens sembla que provenen d’un lloc concret del cel, el radiant, dins d’una constel·lació. D’aquí prové el seu nom.

En el cas dels Gemínids el radiant està situat, clar està, en la constel·lació de Gemini, situada a la dreta de la constel·lació d’Orió. La primera vegada que s’observà va ser durant la Guerra Civil americana, l’any 1862, calculant-se el 1877 que la seua taxa d’activitat era d’uns 14 meteors per hora, més aviat modesta. Però aquesta taxa ha anat augmentant amb el temps fins arribar a uns 120 meteors per hora actualment. S’han fet models per tractar d’explicar aquest variació d’activitat associant-la a la pertorbació de Júpiter i la Terra de l’òrbita dels meteors o bé a la pertorbació d’algun asteroide però no s’ha explicat convenientment encara.

Un altre problema és l’origen d’aquesta pluja. Fins l’any 1983 no va estar clar quin cos era el responsable del radiant dels Gemínids. Aquell any el satèl·lit infraroig IRAS descobrí l’asteroide 3200 Phaeton que resultà que tenia els seus paràmetres orbitals molt similars als dels meteors de la pluja. Així doncs, si el responsable és un asteroide, un cos de roca, sense elements volàtils, com pot deixar residus en el seu camí al voltant del Sol?

La solució podria ser salomònica. Podria ser un cometa que hauria perdut completament el seu gel ja que el seu periheli, el punt més pròxim al Sol, es troba només a 0.14 ua, la meitat de la distància de Mercuri al Sol. Colps de calor repetits reduirien un grandiós cometa a l’esquelet rocós que veiem avui dia. Ara només en quedaria el nucli sòlid que identificaríem amb un asteroide. Alguns científics, però, pensen que es només un asteroide si tenim en compte que la densitat dels meteorits recollits d’aquesta pluja és prou gran.

3200 Phaeton és un asteroide potencialment perillós per a la Terra. La seua màxima aproximació a la Terra és de 3,2 milions de quilòmetres mentre que mesura uns 5 km de diàmetre.

Bé, tractem d’admirar com caues les petites pedres i gels del cel. La nostra connexió còsmica a l’Univers. Aquest cap de setmana, a la posta de Sol, cap a Geminis.

Resum:

Desembre 14. Pluja de meteors Gemínids. Activitat entre el 4 i 17 de desembre, amb un màxim el 14 de desembre. La taxa màxima observable serà de 120 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de Bessons. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja ha sigut identificat com el Planeta Menor 3200 Phaethon. El millor moment per a observar-la serà a partir del vespre del 13 i les primeres hores del dia 14, cap a la part aquest de l’esfera celeste.

Actualització d’un article de 2007. Les Gemínides, pluja d’estels de desembre

El passat 14 d’octubre s’enlairà un coet Falcon Heavy Block 5 de SpaceX des del Centre Espacial Kennedy de Florida (EUA) portant a bord la més extraordinària i esperada missió planetària dels últims decennis, l’Europa Clipper de la NASA. Ja en vaig parlar a bastament fa uns mesos per descriure la missió i la seua vessant cultural en voler agermanar dos mons aquàtics, la Terra i Europa. Ara la nau ja viatja cap a la seua destinació i, si tot va bé, arribarà al sistema de Júpiter al voltant del 4 de novembre de 2030.

En el seu viatge cap al sistema de Júpiter no viatjarà de manera directa, sinó que Europa Clipper agafarà un camí que passa per Mart i després retornarà a la Terra, per utilitzar la gravetat de cada planeta com a fona per augmentar la velocitat de la nau espacial. En total, el viatge durarà uns 5 anys i mig, cobrint una distància d’uns 2900 milions de quilòmetres. En el diagrama adjunt, les òrbites de Júpiter, Mart i la Terra es mostren com a anells concèntrics.

El llançament estava pensat per al 10 d’octubre, com s’explicita al diagrama, però es va haver d’ajornar pel huracà Milton.

Europa Clipper és la primera missió que durà a terme una investigació detallada de la lluna joviana Europa. Els científics prediuen que aquest món té un oceà salat sota la seua escorça gelada, el qual podria contenir els components bàsics necessaris per a sustentar la vida com la coneixem. El principal objectiu científic d’Europa Clipper és determinar si hi ha llocs davall de la superfície de la lluna gelada de Júpiter Europa que podrien albergar vida.

Els tres objectius científics principals de la missió són comprendre la naturalesa de la capa de gel i l’oceà que està davall d’ella, juntament amb la composició i geologia d’aquesta lluna. La detallada exploració d’Europa que aquesta missió durà a terme ajudarà els científics a comprendre millor el potencial astrobiològic, de cerca de vida, dels mons habitables més enllà del nostre planeta.

La nau espacial Europa Clipper de la NASA no es posarà en òrbita al voltant de la lluna Europa. És menuda i massa prop del gegant Júpiter, així que mantindre-hi una òrbita estable ha de ser molt difícil i molt costós enèrgicament. Caldria portar més combustible.  La nau espacial se situarà, en canvi, en òrbita al voltant de Júpiter, des d’on realitzarà quasi 50 sobrevols sobre Europa a altituds de màxima aproximació tan baixes com 25 quilòmetres sobre la superfície, volant sobre un lloc diferent durant cada sobrevol per a examinar quasi tota la lluna.

Europa mostra proves contundents que existeix un oceà d’aigua líquida davall de la seua escorça gelada. Més enllà de la Terra, Europa és considerat un dels llocs més prometedors on podríem trobar entorns actualment habitables en el nostre sistema solar. Europa Clipper determinarà si hi ha llocs davall de la superfície d’Europa que podrien albergar vida.

La càrrega útil de la nau espacial inclou càmeres i espectròmetres per a produir imatges d’alta resolució i mapes de la composició de la superfície i de la prima atmosfera d’Europa, un radar de penetració de gel per a cercar aigua subterrània i un magnetòmetre i mesuraments de gravetat per a desentranyar les pistes sobre el seu oceà i el seu interior profund. La nau espacial també porta un instrument tèrmic per a identificar les diferents ubicacions de gel més càlid i potser erupcions recents d’aigua, així com instruments per a mesurar la composició de les diminutes partícules en la prima atmosfera de la lluna i el seu entorn espacial.

Caldrà esperar, doncs, per albirar les meravelles ocultes de la principal lluna gelada de Júpiter.

Més informació a:

Europa Clipper: Resumen de la misión, NASA, 12 setembre 2024.

Lanzada Europa Clipper: la compleja sonda que estudiará el océano de Europa a partir de 2030. Eureka. Daniel Marín, 16 d’octubre 2024.

El C/2023 A3 (Tsuchinshan–ATLAS) continua en el cel del capvespre vist des de l’hemisferi nord. Tanmateix les condicions del cel nocturn han empitjorat des de la setmana passada i cada vegada el cometa s’allunya més i més del Sol i, per tant, la seua lluminositat va minvant. Però estic content per haver tingut una finestra d’oportunitat durant els dies 15 i 16 d’octubre passat. Així que puc acomiadar per sempre el cometa, ja que no tornarà mai més prop de nosaltres. (e > 1, òrbita hiperbòlica, òrbita oberta). Bon viatge per l’espai interestel·lar.

Si el dimarts 15 d’octubre el vàrem observar des de l’Aula d’Astronomia del Campus de Burjassot de la Universitat de València amb prismàtics, càmeres i mòbils, el dimecres 16 seriem més ambiciosos i usaríem telescopis per obtenir-ne unes millors imatges. El problema era que la crema de l’arròs continuava i, sense una bona arruixada de pluja com la del dia anterior, l’atmosfera era tèrbola i poc clara.

El capvespre del dimecres 16 d’octubre vaig portar el meu petit joguet, el SeeStar 50, per que em fera unes fotos ben boniques de l’objecte celeste. Una tauleta del projector de transparències sense ús va servir per improvisar una plataforma d’observació ben estable.

Mentre els estudiants de l’Associació Astronòmica de la Universitat de València preparaven les càmeres i prismàtics per veure altra vegada el cometa, el meu telescopi i jo ens acomodàvem en un racó de la terrassa que no molestara a l’observació dels altres.

Però com que el cel era tan boirós a causa del fum i de la contaminació dels cotxes de l’autovia, els intents de fotografiar-los van ser infructuosos. El cometa es resistia a eixir en les pantalles de les càmeres i mòbils i pels prismàtics com el dia anterior.

Mentre es feia més fosc i com que el meu petit telescopi encara no podia encarar-se cap al cometa per falta d’estrelles guia, vaig decidir fotografiar la Lluna, que ben bella eixia sobre Burjassot. Els mars Serenitat, Tranquil·litat i Fertilitat eren ben visibles així com el gran cràter Tycho.

Avui teníem més marge fins a la posta del cometa ja que aquest s’havia desplaçat cap a l’est durant les 24 h passades. A partir de les 20:10, la foscor ja era suficient i les estrelles ja brillaven per tornar a tractar de trobar el cometa. I, després dels moviments d’ajust correctes i convenients, allí estava en el centre de la imatge de la tablet. Ara només calia fer diverses exposicions per destacar la cua. Amb un minut ja tenim la coma, amb 6 la cua. Amb aquest 6 minuts el nucli brillant del cometa ja eixia allargassat pel moviment propi del cometa cap a l’esquerra, cap a l’est allunyant-se del Sol. Els cometes quan es troben en la part de l’òrbita més pròxima al Sol, el periheli, es mouen molt de pressa, tal com descriu la segona llei de Kepler, o llei de les àrees.

Un processat lleuger posterior descobrirà una llarga cua que ocupa tota la diagonal de la imatge. I, des del nucli tot al llarg de la cua just per la meitat s’hi observa com un tall, una manca de lluminositat. Més tard em dirien que aquest és l’ombra que fa el nucli cometari sobre la cua. Sembla que la part oposada del nucli sobre la que incideix la llum del Sol no és excitada i no emet gas i, per tant és fosca.

Mentrestant els companys havien engegat el telescopi i miraven la Lluna, cada vegada més alta, el planeta Saturn i el cometa.

El que havia de ser el cometa del segle ha passat sense pena ni glòria pel comú dels mortals. Ni grans cues ocupant el cel, ni visibilitat al llarg de tota la nit. Només ha estat visible a ull nu en indret ben foscos i als altres indrets ha calgut l’ajuda òptica de prismàtics i telescopis. Per aquesta raó els que l’hem gaudit plenament hem estat els astrònoms que l’hem pogut veure a la posta de sol la setmana del 14 al 20 d’octubre mentre que aquesta setmana els núvols i la pluja n’han dificultat molt l’observació.

C/2023 A3 (Tsuchinshan–ATLAS) és un cometa que prové del núvol d’Oort descobert pel Purple Mountain Observatory a la Xina el 9 de gener de 2023 i trobat de manera independent pel sistema ATLAS a Sud-àfrica el 22 de febrer de 2023. El cometa va passar pel periheli a una distància de 0,39 ua (58 milions de km) el 27 de setembre de 2024, quan es va fer visible a ull nu. El Tsuchinshan-ATLAS va assolir la seua magnitud més brillant poc després de passar el Sol el 9 d’octubre, amb una magnitud de -4,9 quan començà a veure’s poc després de la posta de Sol des de l’hemisferi nord.

És un cometa de llarg període (> 200 anys) i l’observació durant més d’un any ha permés determinar-ne l’òrbita definitivament. Al contrari del que han dit de manera irreflexiva els mitjans de comunicació repetint sense contrastar que tenia un període de 80000 anys, realment no el tornarem a veure mai més ja que té una òrbita hiperbòlica, oberta i ara mateix amb prou energia per escapar de l’atracció gravitatòria del Sol.

Nosaltres el veiérem de manera molt clara el capvespre del dimarts 15 d’octubre des de la terrassa de l’Aula d’Astronomia. Una hora abans de la posta de Sol havia plogut intensament durant una breu tempesta que netejà l’atmosfera de pols i de fums de la crema de l’arròs. A més el cel ens regalà després un meravellós arc de Sant Martí doble que presagiava una nit especial.

Després de la posta de Sol, amb Javier Navarro i altres membres de l’Associació Astronòmica de la Universitat de València, esperarem que es fera més fosc per captar les subtils llums cometàries. Els prismàtics i càmeres de l’associació ja estaven preparades mirant cap a l’oest, cap a la zona de la Fira València, cap a la dreta de Venus que ja guaitava brillant prop de l’horitzó. Feia una hora tot estava cobert i ara només alguns núvols feien la guitza i potser ens taparien C/2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS). Passaven els minuts, ja eren les 20:00 h i allí no es veia res. La finestra d’observació era curta ja que cap a les 20:45 ja no seria visible ja que es pondria darrere dels edificis.

De sobte, a un pam de distància de Venus cap a la dreta, va aparèixer l’estel Arcturus, α Bootis. Ja ho teniem, just entre els dos ha d’estar el cometa. I efectivament Javi el va veure amb els prismàtics. Poca cosa, la veritat, un nucli quasi puntual blanquinós seguit per una llarga cua. Amb el mòbil vaig tractar de captar-lo. I ací el tinc. Recordeu que l’ull és un sensor poc adient per a la nit i qualsevol dispositiu té més sensibilitat, sobretot si pot fer imatges amb exposicions de 2 o 3 segons.

Situant el mòbil en un trípode vaig poder fer alguna foto més detallada del cometa, allargant l’exposició fins a 25 segons. En aquest cas la rotació de la Terra ja es fa visible i les estrelles ja ixen mogudes. M’havia de quedar, per tant, amb exposicions més curtes de fins a 10 segons. La llarga cua es va fer visible i transparent, a través de la qual s’hi podien veure estrelles.

Mentre observàvem el cometa, s’havia obert la cúpula i amb el telescopi principal de l’Aula la gent observava la Lluna plena i el planeta Saturn. La nit avançada ràpidament i el cometa cada vegada estava més prop dels edificis. En pocs minuts es pondria darrere dels edificis de la urbanització Valterna. Però encara vàrem tindre temps de fer unes fotos més amb el cometa fregant les finques. Demà tornaríem a intentar veure el cometa però aquesta vegada amb telescopi.

L’estiu acaba i amb ell deixem endarrere les calorades. Hem sofert desenes de nits tòrrides i sembla que tornen a batre el rècord de l’estiu més calorós. Però també s’acaben les nits clares i sense núvols per admirar el cel nocturn. Bé, això esperem, ja que els efectes del canvi climàtic ens poden donar sorpreses.

Avui, a les 14:42 hora local, entrem en la tardor, una estació durarà 89 dies i 21 hores, i acabarà el 21 de desembre en arribar el solstici d’hivern i l’entrada de l’hivern.

El fenomen de les estacions i la seua seqüència (hivern, primavera, estiu i tardor) és conseqüència de la inclinació de l’eix de rotació de la Terra. El nostre planeta gira sobre ell mateix al voltant d’un eix que apunta de manera invariable (*) a un punt del cel prop de l’estrella polar (α Ursa Minor). Com que la direcció de l’eix de rotació es manté fixe, la Terra sofrirà una variació de les zones enllumenades pel Sol al llarg de la seua òrbita. En estiu (hivern) les zones enllumenades estaran principalment en l’hemisferi nord (sud), mentre que en la primavera i tardor s’enllumenaran les zones equatorials, enllumenant el Sol tot el disc terrestre per igual, des del pol nord al pol sud.

Així, vist prop de la Terra i de perfil els rajos solars cauen aquests dies perpendiculars a l’equador terrestre, i, per tant, avui les ombres desapareixen al voltant de migdia en tota la zona equatorial, mentre que a altres latituds els veurem caure en la direcció de l’equador celeste, projecció de l’equador cap al cel.

Vist des de la superfície terrestre, l’inici de la tardor ocorre quan el centre del disc del Sol, en el seu camí aparent pel cel, l’eclíptica, travessa el cercle de l’equador celeste. Això ocorrerà avui a les 14:42 hora local.  Com a conseqüència d’aquest fet, el Sol ha eixit exactament per l’est, seguirà la línia de l’equador celeste i es pondrà exactament per l’oest. Això ho podeu veure al gràfic adjunt, en que el cercle anomenat equinox marca l’equador celeste, el camí que seguirà el Sol avui. Això significa que el Sol estarà 12 hores per damunt de l’horitzó i per 12 hores per baix, d’ací ve el nom d’equinocci, igualtat de la nit. Però compte, que això és així si no es té en compte l’atmosfera de la Terra. Aquesta distorsiona el camí dels raigs del Sol i ens mostra el seu disc quan encara està per sota de l’horitzó.

Així, per tant, si avui calculem les hores de llum a partir del moment de l’eixida del disc del Sol, aquestes no seran 12 hores exactes a causa de la refracció de la llum. He fet la meua imatge del fenomen per que estiga encara més clar. Recordeu que quan veieu el Sol eixir, realment està encara sota l’horitzó.

Efectivament el Sol sempre sembla haver eixir uns minuts abans de l’hora que tocaria en un món sense atmosfera. D’aquesta manera el dia en que realment les hores de llum i nit, l’anomenat equilux, són exactament 12 hores no serà avui sinó tres dies després, el 26 de setembre.

(*) La direcció de l’eix de rotació de la Terra no és exactament invariable. L’eix de la Terra gira al voltant de l’eix de l’òrbita terrestre amb un període molt llarg, d’un 26000 anys. Però, per a efectes pràctics d’explicació de les estacions astronòmiques, podem considerar-la fixe.

Per als qui ens encisen les estrelles aquesta nit i matinada ha estat fantàstica.

Aquest nit era lluna plena i aquesta circumstància ens ha portat dos regals. Primerament, en eixir la Lluna per l’est, exactament quan s’ha post el Sol per l’oest, el nostre satèl·lit s’ha vist una mica més gran del que és habitual.  Era una superlluna. Què significa una superlluna? Vol dir que la Lluna estava situada en el perigeu, el punt en què la seua òrbita es troba més a prop de la Terra. En concret, aquesta superlluna se situava a 357.486 km del nostre planeta. Comparativament, la distància mitjana entre la Terra i la Lluna és 384,472 km.

La Lluna té una òrbita el·líptica. De manera que hi ha moments en què és més a prop de la Terra i en uns altres és més lluny. Aleshores, quan hi ha lluna plena i aquesta és en el perigeu, que és el punt més pròxim a la Terra, vista d’ací, sembla més grossa. La superlluna d’aquesta passada nit era un 30% més brillant que una lluna plena convencional.

Però la part més interessant de la nit va ser el moment en el que la Lluna s’endinsà en l’ombra terrestre. Encara que l’eclipsi parcial de Lluna serà de molt baixa magnitud (0,08) vaig considerar interessant poar el despertador a les 4:20 h per admirar com el nostre satèl·lit juga a fet i amagar amb el Sol i, tractar de fer unes poques fotos del fenomen.  L’eclipsi era visible en alguna de les seues fases en Àsia, Europa, Àfrica i Amèrica. L’eclipsi era visible com a parcial en tota la Península Ibèrica.

Com que l’instant de major intensitat de eclipsi tingué lloc a les 04:44:14 hora local de la matinada tenia temps per instal·lar el telescopi SeeStar i demanar-li que buscara la Lluna. En una nit d’alarma per pluges a tot el país, a Tavernes de la Valldigna la Lluna ja eclipsada a l’esquerra de Saturn lluïa allunyada d’una franja de núvols alts inofensius. El cràter Tycho destacava a l’esquerra del disc lunar mentre que l’ombra terrestre dominava el nord lunar i fregava el mar de la Serenitat. Així que vaig poder fer diverses fotos i vídeos de l’eclipsi parcial.

Imatges de la Lluna: Enric Marco.

Aquesta matinada, la nit del 17 al 18 de setembre, la Lluna, la Terra i el Sol s’alinearan i, per tant, es produirà un dels fenòmens astronòmics més curiosos, un eclipsi lunar. El nostre satèl·lit natural tindrà el gust d’amagar-se darrere de la Terra i, per tant, endinsar-se dins de l’ombra de la Terra. Tanmateix l’enfosquiment no serà total ja que la Lluna no s’hi endinsarà completament com altres vegades si només la fregarà lleugerament. Es produirà, així un eclipsi lunar de baixa intensitat. De fet només s’enfosquirà un 8% de la superfície lunar.Els eclipsis lunars només es produeixen quan la Lluna està en fase de lluna plena. A més es dona la circumstància que aquesta matinada la Lluna es trobarà en el punt més pròxim de l’òrbita al voltant de Terra, l’anomenat perigeu. Així que, a més de l’eclipsi lunar tindrem una superlluna.

Què significa una superlluna? Vol dir que la Lluna se situarà en el perigeu, el punt en què la seua òrbita es troba més a prop de la Terra. En concret, aquesta superlluna se situarà a 357.486 km del nostre planeta.

La Lluna té una òrbita el·líptica. De manera que hi ha moments en què és més a prop de la Terra i en uns altres és més lluny. Aleshores, quan hi ha lluna plena i aquesta és en el perigeu, que és el punt més pròxim a la Terra, vista d’ací, sembla més grossa. La superlluna de la collita serà un 30% més brillant que una lluna plena convencional, i es podrà veure la nit del 17 al 18 de setembre.

Però la part més interessant de la nit serà el moment en el que la Lluna s’endinsa en l’ombra terrestre. Encar que l’eclipsi parcial de Lluna serà de molt baixa magnitud (0,08) s’ho valdrà aixecar-se ben d’hora per admirar com el nostre satèl·lit juga a fet i amagar amb el Sol. L’eclipsi serà visible en alguna de les seues fases en Àsia, Europa, Àfrica i Amèrica. L’eclipsi serà visible com a parcial en tota la Península Ibèrica. Les dades específiques d’aquest eclipsi estan publicades en la web de l’expert en eclipsis Fred Espenak. Com explica a la web, amb afegits meus:

L’instant de major intensitat de eclipsi tindrà lloc el 18 de setembre de 2024 a les 02:45:26 TD (02:44:14 UT1), (4:44:14 hora local). Això és 0,4 dies abans que la Lluna arribe al perigeu. Durant l’eclipsi, la Lluna es trobarà a la constel·lació de Peixos.

L’eclipsi pertany al Saros 118 i és el número 52 dels 73 eclipsis de la sèrie. Tots els eclipsis d’aquesta sèrie es produeixen en el node ascendent de la Lluna.

Aquest és un eclipsi parcial molt poc profund. Té una magnitud d’eclipsi umbral de només 0,0869 i una durada de l’eclipsi parcial de 63,7 minuts.

L’eclipsi parcial de Lluna del 18 de setembre de 2024 serà seguit dues setmanes més tard per un eclipsi de sol anular el 2 d’octubre de 2024.

L’eclipse es produirà entre les 04.13 – 05.16 temps local. Més informació al gràfic de l’Observatori Astronòmic Nacional per a la ciutat de València. Per a altres indrets del país la variació de temps serà molt petita. Podeu baixar-vos en aquest enllaç les dades per a la vostra ciutat.

Ara només cal esperar que l’oratge ens permeta veure alguna cosa aquesta matinada.

Prediccions.

Les prediccions de l’eclipsi són de Fred Espenak, www.EclipseWise.com

També de Observatori Astronòmic Nacional per a la ciutat de València.

Ja hi son altra vegada. La Terra torna a impactar contra els residus del cometa 109P/Swift-Tuttle com cada any. Encara que els meteors Perseids es podran veure des del 17 de juliol al 24 d’agost serà la nit del 12 al 13 d’agost quan serà el màxim de la pluja d’estels.

Enguany la Lluna la trobarem en fase de quart creixent però s’amagarà per l’oest cap a les 12 de la nit i ens deixarà el cel ben fosc per admirar les partícules cometàries cremades en l’alta atmosfera. Per tant, entre la mitjanit i abans de l’eixida del Sol (00-4 h) pense que serà el millor moment per veure els Perseids ja que tindrem al mateix temps el radiant i la constel·lació de Perseu ben alts en el cel del nord-est.

Els meteors entren a l’atmosfera a uns 214.000 k/h o siga uns 60 km/s i cremen a 1650 ºC a uns 100 km d’altura. No penseu, per tant que els tenim a tocar de la ma.

Cada estiu, de mitjan juliol a final d’agost, de qualsevol punt del planeta estant es poden observar els Perseids, un dels fenòmens astronòmics més mediàtics i espectaculars de l’any. Són coneguts popularment per llàgrimes de Sant Llorenç, perquè acostumen a aparèixer amb més intensitat pels volts del 10 d’agost, dia en què es commemora aquest sant. El caràcter efímer i fugaç de les cues dels meteors en fa encara més especial l’observació. Tot i que el fenomen va començar cap al 17 de juliol, es faran especialment visibles entre l’11 i el 13 d’agost, i es mantindran al cel fins al 24.

No és casual que apareguin cada any durant els mateixos dies. Les òrbites del planeta Terra i les del cometa del qual provenen són totalment estables. Per això, la interacció de totes dues òrbites passa justament en aquest moment. Les velocitats d’aquests meteors poden superar els cinquanta quilòmetres per segon i la taxa d’activitat pot arribar a 200 meteors per hora. El radiant, és a dir, el punt d’on sembla que vénen, és a la constel·lació de Perseu, i per això s’anomenen Perseids.

Què són exactament els Perseids?

Els Perseids són restes emeses pel cometa Swift-Tuttle, que té un període de 133 anys i que va passar prop del Sol per darrera vegada el 1992. Aquests residus cauen cap a la Terra en forma de pols il·luminada. Els cometes són cossos celestes gelats i, quan s’acosten al Sol, part d’aquest gel es converteix en gas i deixa anar una pols que en forma la cua. Quan la Terra travessa l’òrbita del cometa, aquests petits fragments xoquen contra l’atmosfera i es cremen, cosa que crea unes traces de llum que es poden veure de nit.

Quan serà el millor moment per a contemplar-los?

Enguany, el millor moment per a contemplar-los serà la nit del 12 al 13 d’agost. Tot i que el punt màxim s’assolirà entre les 15.00 i les 18.00 del dia 12, l’astrònom Enric Marco recomana d’anar a veure’ls entre les 0.00 i les 4.00. “Una característica d’enguany és que la lluna està en quart creixent, justament aquesta nit. Això vol dir que, quan es ponga el sol, la lluna estarà brillant, es veurà la meitat il·luminada, però quan vagen passant les hores, a partir de les 0.00, la lluna es pondrà, pel nord-est començarà a eixir la constel·lació de Perseu i es veuran els Perseids. Això no vol dir que no se’n vegen abans, però com que el cel estarà il·luminat, no es veuran tan bé”, aclareix.

Marco explica que, realment, el moment en què es podrien veure millor seria cap a l’alba, perquè és quan la Terra és més a prop de la zona d’impacte, anomenada radiant, però com que surt el sol, la nit és més recomanable per a l’observació.
Quina és la millor manera de veure la pluja d’estels?

No cal tenir un telescopi ni uns prismàtics per a veure els Perseids, atès que es poden observar fàcilment a ull nu. La clau és cercar un lloc fosc, si pot ser en direcció nord-est, on no hi hagi llum artificial a prop ni urbanitzacions. Marco recomana d’allunyar-se de les grans ciutats tant com sigui possible. A més, és essencial poder estirar-se completament per mirar el cel i per no perdre-se’n cap que passi per darrere.

També és important una dosi de paciència. Els ulls tarden uns trenta minuts a adaptar-se a la foscor, i en moments de màxima intensitat de la pluja es calcula que poden arribar a caure un centenar de meteors per hora.

Quins són els millors llocs per a observar-los?

Per a contemplar els Perseids és cabdal de fugir de la contaminació lumínica i cercar cels ben foscos. Per això, al País Valencià es recomanen les comarques de l’interior, com ara la Canal de Navarrés, els Serrans, el Racó d’Ademús, la Plana d’Utiel-Requena i els Ports. En concret, el parc natural de la Tinença de Benifassà és un dels millors llocs per a observar-los.

Alguns pobles d’aquestes comarques han aconseguit la denominació de Reserva Starlight, és a dir, zona certificada amb condicions adequades per a l’observació astronòmica. En són exemples Ares dels Oms, Toixa, Titaigües, Xelva i Benaixeve, als Serrans. En aquella àrea hi ha uns quants observatoris, com ara l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.

Al Principat, el millor indret per a veure la pluja d’estels és al Parc Astronòmic del Montsec, que té un certificat internacional de qualitat nocturna. Tanmateix, també poden ser bones opcions la serra de la Mussara, a les muntanyes de Prades, el cap de Creus i Cadaqués o les vetllades que s’organitzen en observatoris com ara el Fabra i el Cosmocaixa a Barcelona, al centre Món Natura Pirineus i el de Castelltallat, Albanyà i Batet de la Serra.

Finalment, a les Illes, es destaca el nord d’Eivissa –Cala d’Hort, les platges de Comte, el pou del Lleó i el pla de Corona–; a Mallorca, la costa nord i la serra de Tramuntana; i Menorca, que també és una Reserva Starlight.

Com s’anomenen: llàgrimes de Sant Llorenç o Perseids?

Popularment, les pluges de meteors del mes d’agost s’han batejat amb el nom de llàgrimes de Sant Llorenç. Tanmateix, segons el “Criteri sobre la denominació catalana de pluges de meteors” elaborat pel Termcat, s’han d’anomenar Perseids. El nom respon al fet que, quan els observem de la Terra estant, la trajectòria que dibuixen els meteors sembla provenir de la constel·lació de Perseu.

Article original: Perseids 2024: tot allò que heu de saber sobre les llàgrimes de Sant Llorenç. Us oferim una guia amb tot allò que cal saber per a sortir a contemplar la pluja d’estels. Vilaweb.

13.07.2024 – 21:40| Actualització: 07.08.2024 – 18:26

Imatge:

1.- Pluja de meteors dels Perseids amb flaixos de satèl·lits Iridium i altres objectes que no són avions o estrelles fugaces. A la part superior central es pot veure una petita explosió d’un perseids Alemanya. gph.is/1IR8IVi Wikimedia Commons.

I finalment arriba l’estiu. Acaba la primavera, seca però amb núvols sense pluja. Només aquests darrers dies hem tastat una pluja sense excessos només per aguantar una mica tot esperant l’aiguat de veritat. Els núvols persistents i la pols sahariana en suspensió han dificultat molt l’observació nocturna que ha batallat per veure algun objecte interessant entre boires. Aquests darrers dies sembla que les calorades ja han arribat avisant de la imminència de la temporada estiuenca. Tanmateix, per ser estrictes, des del punt de vista astronòmic, l’estiu comença en uns dies, el 20 de juny.

L’estiu comença ara per un pur atzar geomètric. L’òrbita de la Terra al voltant del Sol, corba que s’anomena eclíptica no és paral·lela a l’equador de la Terra. L’equador del nostre planeta està, de fet, inclinat uns 27,4º respecte a l’eclíptica, i, a causa d’aquest fet, al llarg de l’any la llum del Sol cau amb distinta inclinació sobre la superfície terrestre. I el dia 20 a les 22:40 el Sol assolirà la màxima separació de l’equador celeste o pla equatorial. Com a conseqüència, a migdia de l’endemà 21 de juny l’astre rei assolirà la màxima altura al cel a l’hemisferi nord, que en el nostre país serà d’uns 73º d’alçada. Serà el moment del solstici d’estiu, i el primer dia de l’estiu.

Vist el moviment del Sol al llarg de l’any des d’un Terra estàtica notarem que el Sol puja i baixa. A l’hivern, per exemple, els rajos del Sol entren ben endins de les nostres llars, fet que indica que l’astre rei es troba ben baix i prop de l’horitzó. A l’estiu, per contra, la llum solar només entra per la finestra i baixant una mica la persiana és suficient per evitar el calor.

I si ara recordem que la Terra gira sobre el seu eix en 24 hores,aquesta arribada al cim de la posició solar donarà com a resultat que l’arc recorregut durant les hores diürnes pel Sol al cel serà el més gran de l’any, com pot veure’s en la figura adjunta. Avui serà, per tant, el dia més llarg de l’any.

El solstici d’estiu assenyala el dia en el Sol es troba més alt al cel. Les hores de llum són les més llargues de l’any i la nit és la més curta. A partir d’avui el Sol començarà a davallar i la durada de la llum diürna minvarà. És la victòria efímera del Sol que, per força, havia d’interessar les cultures antigues.

Aquests festes de la natura estaven sempre associades a alguna divinitat. Ja des d’època grega i romana, en aquesta diada era costum encendre grans pires per, d’una banda, ajudar al Sol que ja començava a perdre vigor i de l’altra a purificar totes les persones i camps. L’Església va cristianitzar la festa pagana associant-la a Sant Joan, que segons l’evangeli de Lluc va nàixer sis mesos abans que Jesús. Per aquesta raó la festa grossa d’entrada en l’estiu és la Nit de Sant Joan, desplaçada del dia exacte del Solstici per remodelacions modernes del calendari. I, per això mateix, no, la nit de Sant Joan no és la més curta de l’any.

Imatge de capçalera: Rellotge de sol de Santa Maria degli Angeli en Roma: Solstici d’estiu del 21 juny 2013. Wikipedia Commons.

Tal con estava previst dilluns passat, la Lluna tapà el Sol a Nord-Amèrica. Des de casa estant, poguérem gaudir de l’espectacle gràcies a les càmeres instal·lades per diverses institucions com ara la NASA i Exploratorium, el Museu de la Ciència de San Francisco que ho retransmeteren per YouTube.

Així poguérem veure com l’ombra lunar, després d’haver recorregut part del Pacífic entrava finalment en terra mexicana i arribava a la ciutat costanera de Mazatlán on la totalitat començà a les 18:08 (UTC). La Lluna continuà cobrint el Sol, mentre la Terra girava. Així l’ombra lunar arribà a Torreón a les 18:17. Les càmeres de l’Exploratorium també s’instal·laren a la ciutat texana de Junction on l’eclipsi total arribaria una mica més tard a les 18:35.

Al contrari del que s’esperava fa una dies, els núvols feren acte de presència a tots els llocs del recorregut. En diversos moments, com ara a Torreón, no deixaren veure el principi de l’eclipsi parcial. Tanmateix es portaren bé al final ja que tots deixaren veure la fase de totalitat.

Vos deixe algunes de les imatges comentades.

En Torreón, Mèxic, l’ombra de la Lluna arribà uns 10 minuts més tard.

A Vilaweb podem veure algunes de les imatges més espectaculars de l’eclipsi solar total. El fenomen ha deixat imatges espectaculars, tant de l’eclipsi com de la multitud que l’ha volgut contemplar en directe.

Imatges solars: NASA i Exploratorium.

Imatge del gràfic: Yuk Tung Liu.

Avui, 8 d’abril, hi haurà un eclipsi solar total, un fenomen astronòmic que solament passa quan el Sol, la Terra i la Lluna nova són arrenglerats exactament en el mateix pla. El darrer fou el 14 d’octubre de 2023, que va recórrer gran part d’Amèrica. Aquesta vegada, també serà en aquest continent. Concretament, serà visible en uns quants indrets dels Estats Units, Mèxic i el Canadà.

Com es viurà, aquest fenomen? En què consisteix? Quines mesures s’han pres en alguns estats? Per què hi ha tanta fal·lera? Us expliquem tot el que heu de saber sobre l’eclipsi solar amb l’ajut d’Enric Marco, tècnic superior d’astronomia i astrofísica de la Universitat de València i doctor en física solar, i Josep Masalles, expert en eclipsis, que ara és a Torreón, a Mèxic.

Estats d’emergència arran de l’eclipsi solar

“La gent no és conscient que un eclipsi de sol és un dels esdeveniments més extraordinaris de la natura, que s’ofereix de manera gratuïta”, expressa Marco. A Amèrica, l’esperen amb moltíssima atenció. L’expectació serà tan gran que algunes regions dels Estats Units, sobretot en aquelles en què es veurà l’eclipsi total, han declarat estats d’emergència a causa de la gran afluència de gent prevista.

El comtat de Bell, a Texas, és ubicat al centre de la totalitat. El govern ha emès un comunicat amb mesures extraordinàries arran de la previsió de la congestió extrema de les carreteres, tensions als hospitals, escassetat d’aliments, queviures i combustibles. “Per protegir la salut, la seguretat i el benestar tant dels residents com dels visitants, el comtat de Bell ha determinat que s’han de prendre mesures extraordinàries en forma de declaració d’emergència local”, diu el govern. El comtat preveu que la població augmentarà dràsticament aquests dies. “Aquest augment de la gent afegirà estrès als recursos locals i a la infraestructura i pot causar moltes molèsties als residents. Estigueu preparats per a la congestió del trànsit, l’escassetat d’aliments i combustible i la congestió de la xarxa mòbil”, apunten. El comtat aconsella, entre més qüestions, de romandre a casa i evitar de conduir, comprar queviures i subministrament amb antelació i omplir el dipòsit dels vehicles. A Texas, els proveïdors d’energia han alertat que l’eclipsi pot causar una pèrdua important de l’energia solar a mesura que la Lluna cobreixi part de l’estat, segons que recull The Dallas Morning News.

La regió del Niàgara del Canadà també ha declarat l’estat d’emergència a causa de la multitud de gent que s’aglutinarà al voltant de les cascades. El president regional, Jim Bradley, digué en un comunicat a començament de setmana que s’havia decidit de declarar l’estat d’emergència com a mesura de precaució. “La declaració de l’estat d’emergència […] reforça les eines que la regió té a l’abast per a salvaguardar la salut i la seguretat dels residents i visitants i protegir la nostra infraestructura crítica en qualsevol escenari que pugui sorgir”, expressà, segons que recull l’agència Reuters. Aquestes cascades espectaculars, situades a la frontera canadenca i nord-americana, són al bell mig de la trajectòria l’eclipsi, i hi ha molta gent que ha fet mans i mànigues per trobar-hi un allotjament turístic.

Als Estats Units, ha passat ben bé el mateix. De fet, els allotjaments que són just al mig del recorregut ja són pràcticament tots reservats. Així es desprèn d’un mapa que ha elaborat la plataforma AIRDNA, que s’encarrega de monitorar el mercat de lloguer vacacional a partir de les dades d’Airbnb i Vrbo. Els punts blaus mostren els nivells baixos d’ocupació i els taronges, els d’alta. En les imatges, es veu clarament que a partir del 2 d’abril la gent comença a reservar allotjament en el perímetre del recorregut total de l’eclipsi.

Masalles, al centre del recorregut de l’eclipsi

Josep Masalles ha vist gairebé tots els eclipsis d’ençà del 1990. És llicenciat en física i és un afeccionat de l’astronomia d’ençà que era petit. És el president de l’associació d’astronomia Aster de Barcelona i soci de l’associació de Sabadell. Ha viatjat a Mèxic acompanyat d’onze afeccionats més i observaran l’eclipsi al planetari de Torreón acompanyat de gent de la NASA. El lloc no és pas casualitat. La ciutat no és gaire turística i, a parer seu, és un lloc idoni: “És on hi ha la millor previsió meteorològica. L’eclipsi començarà al Pacífic i, en tota la trajectòria, aquesta és el millor lloc, i també hi haurà molta durada. A més, hi ha poca probabilitat de núvols perquè és una zona molt desèrtica.” A l’hora de la previsió, segons ell, és clau pensar en clau astronòmica, saber quin és el millor lloc on anar, però també parar molta atenció a la previsió meteorològica.

Masalles no acaba d’entendre els estats d’emergència que s’han decretat. “Em sorprèn que s’arribi a fer mesures així. Si és real, és una estupidesa. És aprofitar un esdeveniment científic important per observar-lo i gaudir-lo. És un espectacle de la natura i un fenomen que no passa cada dia. Entenc que la gent que té poc coneixement científic, quan se’n va el sol, se sorprengui. Però l’any 2024, amb el coneixement que tenim, i en un país desenvolupat com els Estats Units, passi això…”

Recorda que a Catalunya i a l’estat espanyol, durant l’eclipsi del 2005, els governs van aconsellar de tancar els centres a fi d’evitar que els alumnes tinguessin un contacte amb el fenomen. Es va vendre com una mesura de seguretat, però considera que és trist. “Cal aprofitar l’eclipsi per difondre la ciència”, apunta.

Què és un eclipsi solar?

Els eclipsis solars passen quan el Sol, la Terra i la Lluna nova estan arrenglerats totalment o parcialment en el mateix pla. Així ho recull la NASA: “Un eclipsi solar passa quan la Lluna passa entre el Sol i la Terra, i projecta una ombra sobre la Terra que bloca totalment o parcialment la llum del Sol en algunes zones. Això tan sols passa ocasionalment, perquè la Lluna no orbita en el mateix pla exacte que el Sol i la Terra. El moment en què s’arrengleren és conegut com a temporada d’eclipsis, cosa que passa dues vegades l’any.”

Hi ha quatre menes d’eclipsis solars:

• Total: quan la Lluna passa entre el Sol i la Terra i bloca completament la cara del Sol. El cel s’enfosqueix i els habitants viuen la mateixa sensació que la sortida o posta de sol. Els habitants de la zona del recorregut de l’eclipsi poden veure la corona del Sol, atès que la Lluna el cobreix totalment.
• Anular: quan la Lluna passa entre el Sol i la Terra, però quan és en el punt més allunyat de la Terra o a prop d’aquest punt. Com que la Lluna és més lluny de la Terra, es veu més petita que no pas el Sol i no el cobreix del tot. En aquest cas, la Lluna es veu com un disc fosc a sobre d’un altre de més gran i brillant, el Sol.
• Parcial: passa quan la Lluna passa entre el Sol i la Terra, però no estan arrenglerats del tot. Solament una part del Sol es veu coberta, cosa que li dóna una forma de mitja lluna.
• Híbrid: com que la superfície de la Terra és corba, de vegades un eclipsi pot canviar d’anular a total a mesura que l’ombra de la Lluna es desplaça sobre el planeta.

Quanta estona durarà, l’eclipsi solar?

L’eclipsi solar tindrà una durada de 4 minuts i 28 segons en el punt màxim, a prop de la ciutat de Nazas, a l’estat Durango de Mèxic. El primer contacte amb l’eclipsi serà a les 17.42, hora local catalana. El començament de la totalitat serà a les 18.38. El màxim serà a les 20.18. El darrer contacte serà a les 22.52.

Quin recorregut farà? On es podrà veure?

La totalitat de l’eclipsi solar serà visible en una franja estreta a l’Amèrica del Nord, que començarà a la costa del Pacífic, després ascendirà en direcció al nord-est, a Mèxic, els Estats Units i el Canadà. Acabarà a l’oceà Atlàntic. Vegeu el recorregut de l’eclipsi:

La NASA ha habilitat un vídeo en directe a YouTube perquè pugueu veure l’evolució de l’eclipsi solar a partir de les 19:00 hora local nostra:

També l’Exploratorium de San Francisco ha habilitat diversos canals de YouTube per veure l’eclipsi comentat en anglès, castellà, amb música o sense vist des de Torreón, Mèxic i des de Junction, Texas.

Ja és a tocar una de les estacions més esperades de l’any, arriba el bon temps. Els camps de cirerers i presseguers es tenyeixen de color blanc i rosa i ofereixen paisatges magnífics. Arrenca, doncs, el compte enrere per a la primavera. Però quin dia comença exactament?

Quin dia comença la primavera d’enguany?

La primavera arribarà el dimecres 20 de març a les 4.06 i s’acabarà el dijous 20 de juny a les 22.50, quan començarà l’estiu. Així doncs, l’estació tindrà una durada de 92 dies i 18 hores, aproximadament. L’equinocci de primavera marca el començament de la nova estació i és el moment en què tots dos pols de la Terra són a la mateixa distància del Sol. A més, el dia i la nit tindran la mateixa durada: dotze hores.
I el canvi d’hora?

Com és habitual, la primavera ve de bracet del canvi d’hora. El canvi a l’horari d’estiu es fa una mica més tard, el darrer diumenge de mes, el 31 de març a la matinada. Caldrà avançar una hora el rellotge, és a dir, a les dues seran les tres, i la nit tindrà una hora menys. Això no obstant, guanyarem una hora de llum durant el dia.

Els fenòmens astronòmics de l’estació

Enguany, la primavera ens oferirà tot de fenòmens astronòmics, tal com ens explica Enric Marco al bloc Pols d’Estels.

El 25 de març a la matinada s’espera un eclipsi penumbràtic de Lluna. La Lluna plena travessarà la penombra de la terra de tal manera que aquesta s’enfosquirà lleugerament. Aquest fenomen serà visible a tot el continent americà, a l’est d’Àsia i d’Oceania i a l’oest de l’Àfrica i Europa. Als Països Catalans s’observarà mirant cap a l’oest, solament durant la primera fase, de les 5.53 a les 7.00, si fa no fa.

A final d’abril també s’esperen les pluges d’estels Lírids, amb l’activitat màxima el 22 d’abril, i les d’estels Aquàrids, que es preveu que tindran l’activitat més intensa entorn del 6 de maig.

Text original a : Quan comença la primavera del 2024? Vilaweb 16 març 2024.

Imatge:

Una papallona sobre un arbre fruiter en flor. 18 de febrer 2024. Vilamarxant, el Camp de Túria. Enric Marco.

La pròxima missió a Europa, el segon satèl·lit de Júpiter, la Europa Clipper de la NASA serà llançada d’ací a 7 mesos, el 10 d’octubre de 2024. I per primera vegada s’hi ha inclòs el català com a llengua representant de les llengües de la Terra en una missió enviada a l’espai en una placa commemorativa que recorda la connexió que ens lliga, com a habitants de la Terra, amb la lluna gelada.

Europa és una lluna singular. La seua coberta de gel li dona un aspecte diferent, les línies rectes, corbades de la superfície són esquerdes de les clapes de gels, en un sistema caòtic gelat molt semblant a l’Antàrtida terrestre.

Però Europa és molt més que un satèl·lit congelat. Fa anys es va descobrir que sota la coberta de gel d’uns 50 km de gruix s’hi amagat un oceà, un mon líquid d’aigua salada. Sembla que les marees del gegant Júpiter, l’astre que domina el sistema, remouen periòdicament l’interior de la Lluna, cosa que li proporciona un calor intern suficient per mantenir l’aigua interna en fase líquida.

Potser aquest entorn europeu és molt semblant al que presentaven els oceans primitius de la Terra, amb fumaroles d’aigua calenta, provocant un ambient favorable a l’aparició de la vida. Per aquesta analogia la lluna Europa ha estat en el punt de mira dels científics per tractar de determinar si hi ha traces de vida, encara que siga microscòpica.

La NASA i d’altres agències espacials i també el món acadèmic somien en l’exploració de la lluna, en foradar la dura capa de gel i soltar-hi minirobots submarins per buscar possible vida en aquell mon aquàtic.

Actualment, però, només podem estudiar Europa des de l’exterior. Des de l’òrbita també s’hi poden trobar proves d’una possible vida interna, sobretot després d’haver descobert que la lluna jupiteriana emet dolls d’aigua cap a l’espai pròxim com una mena de guèisers gegantins. Aquesta aigua vessada a l’espai contindrà, potser, el secret més ben guardat, però segur que ens lliurarà valuosa informació de l’interior. Una missió espacial per estudiar i recollir mostres del material d’aquests dolls és, per tant, necessària.

Aquesta serà la feina de la pròxima missió a la lluna gelada, la Europa Clipper de la NASA que serà llançada d’ací a 7 mesos, el 10 d’octubre de 2024.

Quan arribe, allà pel 2030, Europa Clipper se situarà en òrbita del planeta Júpiter i és previst que realitze uns 50 sobrevols sobre la lluna Europa. Per estudiar aquest satèl·lit de prop compta amb 10 instruments científics, des de diverses càmeres, detectors tèrmics, espectroscòpia ultraviolada,  magnetòmetres per l’estudi del camp magnètic, etc.

En aquests sobrevols la nau espacial aconseguirà mesures detallades per determinar si Europa podria tenir condicions adequades per a la vida. Realment Europa Clipper no és una missió de detecció de vida; el seu principal objectiu científic és determinar si hi ha llocs sota la superfície de la lluna que puguen donar suport a la vida.

Però la missió Europa Clipper és molt més que una missió científica. També disposa d’una part dedicada a la connexió que ens lliga, com a habitants de la Terra, amb el nostre entorn còsmic. Hi ha una tradició en l’agència espacial nord-americana de portar a bord missatges inspiradors de la Terra, des de la placa que duen les naus Pioneers i el disc d’or de les naus Voyager, fins a gravats portats a bord dels rovers de Mart de la NASA. Ara, donat que la NASA envia una nova missió d’un món oceànic (la Terra) a un altre (Europa), la nau espacial Europa Clipper continua amb aquesta tradició, inspirant interès i connexió global a través del seu viatge.

L’aigua és l’element que lliga els dos cossos celestes. Aquest fet va portar els científics de la missió a dissenyar un recordatori, una petita placa, feta de metall de tàntal d’un mil·límetre de gruix i una àrea de 18 per 18 centímetres, situada sobre l’estructura que protegirà l’electrònica de la nau de la radiació nociva de Júpiter.

En la cara interna de la placa (no visible des de fora) s’hi podrà llegir, l’equació de Drake, el poema de la poeta nord-americana Ada Limón, un dibuix que representa el sistema jovià amb els noms de 2,6 milions de persones en un microxip , un homenatge al científic planetari Ron Greely i les línies d’emissió de ràdio conegudes com el Forat d’aigua, una banda especialment silenciosa de l’espectre electromagnètic entre 1420 i 1662 megahertz, corresponent a longituds d’ona de 21 i 18 centímetres, respectivament. És una freqüència d’observació molt utilitzada en radioastronomia.

La cara externa és un recordatori del mon aquàtic que envia la sonda, un mon divers, amb milers de llengües i cultures, en què l’element aigua ens uneix pels mars i rius, i sense la qual no som res. S’hi ha imprés una representació visual de la paraula “aigua” en 103 llengües terrestres, al voltant del símbol central que representa el signe “aigua” en el sistema de signes nord-americà. La selecció de llengües ha estat feta per lingüistes que han tractat de recollir tot el ventall de famílies de llengües humanes el més ample i inclusiu possible. Les gravacions d’àudio d’aquestes paraules estan inscrites a la placa com a formes d’ona: representacions visuals de cada so.

Si no vaig errat, per primera vegada s’hi ha inclòs el català com a llengua representant de la Terra en una missió enviada a l’espai. Ho podeu veure en aquest enllaç si engegueu el Waveform generator i cerqueu la dicció catalana de la paraula “aigua”.

L’extens equip que ha dissenyat la missió Europa Clipper té previst que aquesta s’inserirà en el sistema de Júpiter en 2030. La missió primària de l’exploració de la lluna Europa és prevista per durar quatre anys però, com moltes vegades passa, potser es prolongue més si hi ha pressupost i si els resultats obtinguts són extraordinaris.

En continuarem parlant quan s’aproxime el dia de l’enlairament.