Fronteres
Títol: Fronteres, aquelles línies que algú ha dibuixat sobre un mapa
Autor: Vicent Partal
Editorial: COMANEGRA, S.L. EDITORIAL
Any d’edició: 2022
Matèria: Ciència política
ISBN: 978-84-18857-48-5
Pàgines:256
Enquadernació: Rústica
Col·lecció: ESPORES
Acabe meravellat Fronteres, el darrer llibre de Vicent Partal, director de Vilaweb. Actualment Vicent s’ha centrat en el seu mitjà i l’observació crítica de la política catalana, però és un notable periodista de política internacional. Això és nota en l’obra, on capítol a capítol, ciutat a ciutat que ha visitat, ha viscut al llarg de la seua vida, va descobrint-nos detalls, vivències de cada lloc, el seu context des del punt de vista de les relacions internacionals, fets que ens resulten desconeguts i que són essencials per explicar-les. Indrets on hi viuen persones, separades d’altres per fronteres. Les fronteres, aquelles línies que algú ha dibuixat sobre un mapa, que no són mai naturals, sinó moltes vegades imposades sobre el criteri de la gent que viu al territori.
Vicent va estar a Berlín durant la caiguda del mur, a les repúbliques bàltiques durant el procés d’independència, a Beijing durant les protestes de la plaça de Tian’anmen de 1989, a Transnístria, a Taiwan, etc. i a molts altres indrets, llocs de fronteres, on aquelles línies marcades per algú en un mapa són disputades o només serveixen per separar persones iguals per raons polítiques. Con argumenta Vicent al pròleg: «Contra allò que sol pensar la gent, i contra allò que els estats volen que pensem, les fronteres són sempre una invenció humana i ni tan sols aquelles més aparentment naturals no ho són, de naturals».
Hi ha un aspecte del llibre que Vicent ha descrit reiteradament i que potser ha descrit sense adonar-se’n, encara que ho dubte sent tan analític com és. I és la referència constant a la llum artificial nocturna com a signe de diferència entre societats, com a signe d’opressió o com a signe de riquesa, potser. A la contaminació lumínica s’hi fa referència en parlar de Berlín, Doha, El Paso, Jerusalem, Ciutat del Cap, Tallin, Zagreb, entre d’altres.
En el capítol dedicat a Hong Kong, Vicent, expulsat de Beijing el 1989 com tota la premsa internacional, ens conta com els llums de la ciutat del riu de la Perla el despertaren a l’avió quan s’hi acostava. La llum excessiva d’una ciutat capitalista front a l’encara rural i fosca Xina que demostrava així el seu poder econòmic.
«Hong Kong brillava en la distància talment un canó vertical de llum. Immens.» «Hong Kong es projectava … com una autèntica frontera de llum.»
És a dir que la llum excessiva i contaminant de la ciutat era usada com a propaganda, com a mostrari de l’opulent món occidental. No és estrany, doncs, que Hong Kong siga una de les ciutats més afectada per la contaminació lumínica. I com comenta Vicent, la Xina del 2023 ja no s’hi diferencia gaire en això de la llum nocturna. Ara entre Macau, Canton i Hong Kong «hi ha barris residencials inacabables, fàbriques i llum, moltíssima llum per tot arreu». La ràpida urbanització i el desenvolupament econòmic de Xina ha conduït inevitablement a la contaminació lumínica, que s’ha convertit en un problema ambiental universal.
La llum artificial nocturna, la contaminació lumínica que produeixen les nostres ciutats, és ara universal. Només ens faltava el tsunami dels LEDs blancs barats però insostenibles mediambientalment. Un clar exemple de la paradoxa de Jervons. A mesura que el perfeccionament tecnològic augmenta l’eficiència amb la qual s’utilitza un recurs (en aquest cas, un nou sistema d’enllumenat), és més probable un augment del consum de l’esmentat recurs. La introducció de tecnologies amb major eficiència energètica poden, al final, augmentar el consum total d’energia.
La segona ciutat on la llum nocturna (i la seua absència) s’hi fa present i és determinant és la ciutat de El Paso, Texas. «En eixir de l’aeroport s’hi veu una ciutat immensa, molt impressionant (plena de llum, afegesc jo), amb una cicatriu fosca al mig». Era la suma de El Paso (EUA) i de Ciudad Juárez (Mèxic). La cinta fosca era el Rio Grande, la frontera entre estats.
En aquest cas la foscor és la frontera, no la llum. Lloc de pas o intent de pas de milers de migrants cada any cercant un món millor. Al sud de la foscor pobresa, al nord riquesa i potser una oportunitat per viure.
D’algun dels indrets que descriu Vicent, jo hi he estat en algun moment de la vida i també vaig viure algunes de les experiències que descriu. Belfast i les fronteres interiors, Christiania a Copenhague, la nova ciutat doble Copenhague – Malmö unides pel pont d’Øresund, Berlín est abans de la caiguda del mur. 
L’estiu de 1986 vaig estar a Berlín en una estada de coneixença del país que ens feien a tots els estudiants estrangers matriculats a alguna universitat alemanya. 20 anys després de la caiguda del mur escrivia això:
«Al dia següent passàrem la frontera per CheckPoint Charlie. Jo pretenia visitar el Pergamon Museu situat a l’illa dels museus. Per la vesprada visitàrem llibreries. Era una cosa coneguda la gran quantitat de llibreries que podien trobar-se a Berlín-est. Però tot estava en alemany (ben normal) i en rus. I no res en anglés.
Per la nit pujàrem a la Fernsehturm, la torre de la televisió de 300 m. situada a Alexander Platz. La vista era espectacular des de dalt, però les finestres estaven posades de manera que només es podia abastar a veure Berlín-est. Les llums de la ciutat capitalista quedava fora de la vista des de dalt de la torre.»
A la cúspide de la torre hi ha una gran esfera en la qual s’hi ubiquen un mirador i un restaurant; el mirador està a una altura aproximada de 204 m. Jo vaig estar al mirador on, segons es veu a la fotografia adjunta, les finestres estan inclinades cap avall i efectivament poc es devia veure de Berlín oest. Al restaurant, que gira 360 graus cada mitja hora, i que s’ubica uns metres per sobre del mirador no hi varem anar. Dins del cos principal de la torre hi ha dos ascensors que porten als visitants a l’esfera en 40 segons.
