Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Aurores al sud d’Europa

0
Publicat el 29 d'abril de 2023

Les aurores són fenòmens lluminosos atmosfèrics que se solen observar en les zones polars, Escandinàvia, Sibèria, Alaska, nord del Canadà, Groenlàndia i Islàndia per a l’hemisferi nord i bàsicament en l’Antàrtida en l’hemisferi sud.Són els resultat del xoc de les partícules energètiques que envia el vent solar amb l’atmosfera terrestre. Donat que són partícules carregades, és a dir, bàsicament protons i electrons, “s’enganxen” a les línies del camp magnètic terrestre i són conduïdes cap als indrets on aquestes es connecten a la superfície terrestre, que són les zones polars. Aquestes partícules solars, que en el seu viatge des del Sol no han trobat cap obstacle, es troben de sobte amb una atmosfera densa i interaccionen amb l’oxigen i el nitrogen atmosfèric terrestre.

Normalment l’aurora mostra llums de color verd però ocasionalment pot presentar colors que van des del roig fins al rosa o del blau al porpra. Tot depén de quina molècula atmosfèrica s’excite.

Si la tempesta solar ha estat particularment violenta, el vent de partícules que ens arriba des del Sol pot sobrepassar les zones polars i impactar zones més pròximes a l’equador. Això és el que passà, per exemple en la famosa tempesta geomagnètica del primer de setembre de 1859 (Esdeveniment Carrington) en la que les aurores es veieren fins a Colòmbia o la del 25 de gener de 1938 que es veieren aurores en Alacant.

Aquests dies aquest fenomen inusual a latituds baixes ha tornat a passar. La nit de Sant Jordi la tempesta geomagnètica causada per una intensa ejecció de massa coronal que va tenir lloc al Sol uns dies abans s’estenia per tot l’hemisferi nord. Les cortines de llum rogenques van ser captades des del sud de la Península Ibèrica. Aquella nit, després del capvespre i durant una hora, les càmeres de vigilància del cel instal·lades en l’Observatori de Calar Alto, a la serra de los Filambres, prop d’Almeria, captaren per primera vegada una aurora boreal i, pogueren seguir la seua evolució fins a la seua desaparició cap a les 23 h. L’aurora es presentava com una “cortina” de color rogenc visible molt baixa sobre l’horitzó NNO.

També va ser captada des d’Extremadura. Allà, prop de Càceres,  l’astrofotògraf Lorenzo Cordero va aconseguir obtenir una impressionant imatge del fenomen que ha merescut aparèixer en la prestigiosa llista d’Imatge Astronòmica del dia (APOD) de la NASA. La crònica de l’APOD Llums del nord sobre Europa del sud explica el fenomen i presenta la foto.

L’observació del fenomen geomagnètic des de Calar Alto, situat a una latitud de 37° 13′, representa la visió confirmada més al sud d’una aurora boreal registrada en les darreres dècades.

Des de la televisió valenciana À Punt volgueren demanar-me l’opinió sobre el fenomen i vingueren a fer-me una petita entrevista. Podeu veure-ho en l’enllaç següent entre els minuts 14:00 i 15:45.

 

https://www.apuntmedia.es/l-oratge/28-04-2023-informatiu-migdia-l-oratge_134_1610751.html

(14:00 – 15:45)

Starship explota en el primer llançament

0
Publicat el 20 d'abril de 2023

Finalment Starship de l’empresa SpaceX, el coet més pesat i potent de la història, ha explotat en l’aire 4 minuts després del seu enlairament.

El tipus de nau Starship està formada per una primera etapa, un gran Super Heavy (B7) amb 33 motors Raptor, de color gris, ple de metà i oxigen líquid de 69 m d’alçada i una segona etapa, el Starship (S24), de color negre que du la càrrega útil i 50 m de llarg. Aquest segona fase, una vegada separada de la primera fase, quedaria en òrbita terrestre i en futur seria la que arribaria a la Lluna i, més tard a Mart. En la primera prova del sistema, no es pretenia ser tan ambiciós i només es volia realitzar un vol suborbital i estavellar-se de manera controlada al nord de Hawaii. Daniel Marín n’explica molt detalladament l’estructura, dimensions, potència de la nau de 5000 Tm i 119 m d’alçada, la més pesada i potent de la història espacial.

Un primer enlairament d’una nova nau sempre és un risc. S’ha d’anar amb molta cura perquè poden eixir milers de problemes no previstos en les simulacions. El passat dilluns 17 el llançament previst s’aturà per una vàlvula congelada. Avui, des de la base Boca Chica, a la costa sud de Texas, finalment s’ha llençat a les 15:33 h CEST. Tot ha funcionat bé a primera vista però després s’ha sabut que 5 dels 33 motors Raptor no s’han engegat sense cap pèrdua aparent d’empenta. La nau ha pujat sense problemes en les condicions nominals o programades fins arribar a unes 39 km d’alçada i a 4 minuts de l’enlairament.

En aquest moment la primera fase, el coet Super Heavy havia esgotat pràcticament tot el seu combustible i amb el que li quedava havia de fer un gir, retornar i estavellar-se de manera controlada sobre el mar Carib. Abans, però, s’havia de separar de la Starship, amb una atrevida maniobra de rotació. Tanmateix sembla que els tres enganxes entre les dues fases no s’han trencat, encara no se’n sap el perquè. Normalment aquesta maniobra de separació de fases entre parts de coets múltiples estan molt provades. En SpaceX és diferent ja que tot és innovació, la primera etapa es limita a girar sobre ella mateixa, com la rosca del tap d’una ampolla, per obrir les mordasses d’unió i esperar que la força centrífuga forci la separació amb la segona.

Ha estat aleshores que, mentre que la primera fase girava i engegava els motors laterals per separar-se’n, la nau superior tractava de pujar. Però com que no s’havien pogut separar, ha començat un ball fatal entre les dues etapes mentre l’alçada anava minvant. En arribar a uns 29 km, sembla que els tècnics han avortat la missió, engegant el mecanisme d’autodestrucció, per evitar una perillosa caiguda descontrolada sobre terra o el mar.

Elon Musk, president general de l’empresa SpaceX, malgrat el desastre, ha declarat que realment ha estat un èxit i que del que ha passat han aprés molt.

A la vesprada un equip d’À Punt, m’ha entrevistat breument a l’Aula d’Astronomia per explicar el que ha succeït avui i per conèixer el nostre parer sobre l’explotació de l’espai per empreses com SpaceX. Respecte a aquest punt estem totalment en contra de l’explotació sense control de l’espai pròxim per empreses privades. Pensem que l’accés a l’espai hauria d’estar regulat per organismes internacionals com l’ONU.

Noticies de la nit. À Punt 20 d’abril 2023. A partir del minut 29:00 al 31:48.

De Fanzara a Llucena

0
Publicat el 18 d'abril de 2023

Aquests dies de la segona Pasqua hem visitat uns indrets encara desconeguts per nosaltres però que teníem gran interés per conéixer: Fanzara, a la comarca de l’Alt Millars, per admirar les seues intervencions d’art urbà, Argeleta i les restes del castell del penúltim rei musulmà de València i Llucena com a entrada a la comarca de l’Alcalatén. Tot en un entorn muntanyenc, amb barrancs inaccessibles i boscos de pins infinits. Per fer la ruta seguim el llibre clàssic Rutes valencianes de J. Soler Carnicer, una joia que descriu, de manera detallada, quines meravelles culturals i naturals ens trobarem en el camí.

Després d’un viatge d’una hora i mitja des de la Safor, arribem a Fanzara després de travessar un llarg pont sobre el riu Millars. El poble se situa a la vora del riu. La població és coneguda per ser una referència de l’art urbà o street art al País Valencià, ja que a les façanes del poble hi ha 44 intervencions d’art urbà realitzades per 20 artistes, en el que s’ha anomenat Museu Inacabat d’Art Urbà (MIAU). Intervencions que van augmentant cada any.  Obres que tenen tots els estils, temes i grandàries possibles. Des d’abstractes a realistes, d’ocupar tota una paret d’un edifici de diverses plantes a fer un petit dibuix al costat d’una finestra. Durant els dies dedicades a l’obra, el poble acull els artistes a casa. És un goig veure com la gent del poble es troba orgullosa de les obres exposades que son sempre respectades i com accepta de bon grat l’allau de visitants que omple el poble, sobretot els caps de setmana. Després de passejar-nos pel poble, descobrint ací i allà art de carrer, dinem al bar de Abajo i en acabar, marxem riu amunt, per endinsar-nos en el bosc infinit.

Una vegada eixim del poble passem prop de l’embassament de Fanzara. Deixem el riu Millars i a partir d’aleshores remuntem el riu Argeleta, més amunt anomenat també de Villahermosa. Passem pel poble de Vallat, mentre que més amunt, a l’esquerra la gegantina mola de la Penya Saganta, on el Millars fa un ample meandre, ens observa. Finalment la vall s’eixampla i a la vora del riu Villahermosa apareix el magnífic poble d’Argeleta. Allí es trobem les restes del palau-castell del penúltim rei musulmà de la taifa de València, Zayd Abu Zayd. Només en queden dues torres, una rectangular i una altre cilíndrica en l’actual plaça de l’església. Després de la conquesta jaumina va retirar-se a Argeleta, es va convertir al cristianisme i, a poc a poc, va viure com un senyor feudal més.

Torre i església d’Argeleta.

En deixar Argeleta, ens encaminem riu amunt cap a Lludient. Ens endinsem ràpidament en un fantàstic paratge on el riu s’hagué d’obrir pas bravament. La carretera marxa al peu d’uns farallons verticals que graviten amenaçadorament per damunt. El riu canvia de nom i la carretera, en eixir del pas estret, contorneja la Mola i, creuant el riu, arribem finalment a Lludient. El poble es troba situat en el punt on el llit del Villafermosa s’eixampla i rep per la dreta l’aportació del barranc de santa Anna.

A partir d’aquest moment deixem l’Alt Millars i entrem en l’Alcalatén. Deixem el riu i comencem a pujar, amb un trajecte sinuós envoltat de pins, per les faldes de la Carrasca. Allà baix, al costat del riu podrem veure el caseriu de Giraba. Finalment arribem al cim i descobrim el caseriu de Castell de Vilamalefa. Som a més de 800 metres d’altitud però del castell que va pertànyer a Zayd Abu Zayd ja només en queda una estroncada i emmascarada torrassa. Va ser volada pel general Espartero en el segle XIX.

No ens hi aturarem sinó que farem via cap a Llucena. Encara pujarem una mica fins arribar al cim de la collada del Rebolcador a més de 1000 m. A partir d’aleshores tot és cap avall. Mentrestant podem gaudir de la vista majestuosa del cim del Penyagolosa. Podem contemplar-ne la cara meridional, tallada en precipicis verticals per muralles enormes que nombrosos canals estretes escindeixen de dalt a baix.

Finalment allà i abaix apareix Llucena. Al principi ens estranya la seua situació a cavall entre el barranc profund i la vessant de la muntanya, com si estigués en un equilibri inestable a punt de caure a l’abisme.

Els carrers son paral·lels a la vessant, com seguint les corbes de nivell. Aparquem a la plaça Major davant de l’església de l’Assumpció. L’enorme temple destaca sobre el carrer estret. Les restes de dos rellotges de sol antic encara son visibles. En la foto de Llucena del llibre que seguim encara se’n veuen rastres. En 2010 sembla que els rellotges encara existien.

Església de Llucena amb les restes dels dos rellotges de Sol.

Part de la Plaça Major, al costat de l’església, és porticada amb arcs gòtics coneguts com Els Perxes. Un dels elements medievals que, encara que prou maltractat, encara perviuen en l’actualitat, són els porxes de la plaça: constituïxen, amb els seus característics arcs apuntats propis de l’estil gòtic, uns de les més definides senyes d’identitat de Llucena.

Després de berenar mona, menjar adient en aquests dies de Pasqua, en un indret en el que tenim una visió panoràmica de la ciutat, refem el camí cap a casa passant per Onda.

Imatges d’Enric Marco.

Publicat dins de Personal i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Visita a l’Observatorio Astronómico Nacional

0
Publicat el 6 d'abril de 2023

Fa uns dies vaig estar a Madrid per a l’Assemblea General anual de Cel Fosc, associació contra la contaminació lumínica. La reunió presencial i virtual es va fer a la seu històrica de l’Observatorio Astronómico Nacional, al Retiro. I aprofitant l’avinentesa, vaig fer la interessant visita als edificis i instruments històrics de finals del segle XVIII.

Va ser l’astrònom valencià de Monòver/Monfort Jordi Joan i Santacília, també marí i diplomàtic al servei de la corona espanyola, qui va suggerir al rei Carles III la construcció d’un gran observatori astronòmic a la capital de l’estat, tal com ja tenien els grans estats europeus, com la Gran Bretanya o França. El projecte no reeixí fins el 1790, sota Carles IV, quan s’inaugura l’edifici principal, construït per l’arquitecte Juan de Villanueva, que ja havia bastit el Museu del Prado cinc anys abans. L’observatori se situà sobre un turó a les afores de la ciutat, un lloc molt convenient ja que aquest era el punt més alt des d’on poder observar sense obstacles el cel nocturn.

Hall de l’edifici Villanueva amb els dos telescopis de 7 peus de Herschel i el pèndol de Foucault.

Calia un bon equipament per realitzar la missió de l’observatori: mesurar posicions estel·lars, donar l’hora a la ciutat, ajudar en la cartografia de l’estat. Per això es va dotar ràpidament de l’instrumental necessari: telescopis, cercles meridians, teodolits, etc…

Telescopi de Herschel de 7 peus.

Un observatori reial, però, havia de disposar d’un telescopi rellevant, al nivell dels que ja tenien els altres grans observatoris europeus. Per això el director es posà en contacte amb el més important dels constructors de telescopi de l’època, l’astrònom William Herschel, que vivia a Bath, Anglaterra, i que havia descobert el planeta Urà uns anys abans. La història detallada i tràgica de la construcció i trasllat a Madrid del telescopi de 25 peus de llarg, amb un espill de 24 polzades (61 cm) de diàmetre, construït entre 1796 i 1798 per Herschel, es pot llegir en aquesta pàgina. A més a més, la comanda va incloure també dos petits telescopis de 7 peus de llarg. Tot això va costar 3000 guinees, un preu molt elevat per a l’època. S’ho valia ja que la corona espanyola s’equipararia així amb les grans estats europeus. I el gran telescopi de 25 peus era tan perfecte que Herschel, en fer-li proves mirant Urà, va comentar que no  havia vist mai de manera tan nítida el planeta que havia descobert. Sembla que li sabia greu desprendre-se’n.

Després de totes les proves pertinents, el 7 de gener de 1802 salpà de Londres el bergantí Joana, de bandera danesa, amb 52 caixons amb totes les peces desmuntades del telescopi. A més a més també s’incloïen les instruccions per al muntatge i l’ús del telescopi. En arribar a Bilbao, calgué carregar la preciosa mercaderia en carros arrossegades per cavalls i mules. El 17 d’abril començà el viatge cap a Madrid però en passar pel port d’Orduña, l’instrumentalista en cap de l’observatori, Carlos Rodríguez, fou llançat per la mula que el duia i de resultes de la caiguda morí poc després.

Espill de 24 polzades del telescopi Herschel

Maqueta del telescopi Herschel

Una veritable tragèdia ja que, a banda de la lamentable pèrdua humana, es perdia la persona encarregada de muntar el telescopi a Madrid. Així que en arribar a la capital ningú sabia que fer-ne de les 52 caixes de material. Sort dels magnífics llibres amb els plànols generals i la descripció dels elements del telescopi de 25 peus. Va costar muntar-lo però ja es té constància que el 1804 s’hi van fer algunes observacions amb el telescopi.

Reconstrucció del telescopi Herschel de 25 pies, construït  entre 1796 i 1798, i que va ser un dels més grans telescopis del món.

L’alegria no va durar gaire en l’observatori ja que a partir de maig de 1808, a causa de la guerra del Francès, l’exèrcit de Napoleó va ocupar la part més alta de Madrid per dominar millor la ciutat. Així durant uns anys l’Observatori es va convertir en una caserna militar i les dependències van ser vandalitzades.  No se’n salva el nou telescopi de 25 peus de Herschel que feia només quatre anys que estava en funcionament. Sembla que les fustes de l’estructura serviren per a fer foc per calfar-se els soldats. Un dels majors telescopis del món es perdia per sempre. Per sort o previsió dels astrònoms, els espills i plànols del telescopi se salvaren. En acabar la guerra i reconstruir l’observatori es decidí guardar aquests tresors darrere d’una paret. No va ser fins al segle XX quan es redescobriren i quan s’aprofità per fer-los visibles. Es decidí reconstruir fidelment el telescopi Herschel en un nou edifici i fer-lo visitable. La llàstima és que no s’ha previst poder-lo utilitzar per observar el cel ja que el sostre no es pot obrir.

Totes aquestes meravelles les vàrem poder veure en la visita guiada que ens feren el matí que passàrem a l’Observatorio, primer a l’edifici Villanueva, on es poden veure els dos telescopis de 7 peus, el cercle meridià de Repsold (1854) per mesurar les posicions estel·lars i donar l’hora i la magnífica biblioteca. A la Sala de Ciencias de la Tierra y del Universo vàrem poder gaudir de la valuosa col·lecció d’instruments antics, entre els quals un telescopi Grubb del voltant del 1900, i d’instruments per fer mesures topogràfiques i geogràfiques on destaca el patró metrològic destinat a mesurar les bases dels triangles geodèsics. I és que l‘Observatori Astronòmic depén de l’Instituto Geogràfic Nacional i sempre ha estat una peça fonamental per la realització dels mapes exactes de l’estat espanyol.

Imatges:
1.- Edifici Villanueva a l’Observatorio Astronómico Nacional. Enric Marco.
2-7.- Totes les fotos són d’Enric Marco.

El cel d’abril de 2023

0
Publicat el 1 d'abril de 2023

Les temperatures s’enfilen en els darrers dies de març i el primer d’abril mentre els camps s’omplen de color i d’olor malgrat la sequera. La flaire excelsa de la flor de taronger acaramulla les narius del goig de viure. El cel ja llueix ben blau encara que els núvols alts no ens el mostren totalment. És la primavera finalment estenent les ales per a tothom. Gaudim-la eixint al camp, al bosc, tant de dia com de nit per admirar les estrelles.

Aquest mes els grans planetes ja han deixat de ser els reis de la nit. Ara els petits planetes els han substituts com a fars nocturns. Podrem admirar Venus ben brillant a poqueta nit, mentre que Mart, ben alt al cel nocturn es passeja per la constel·lació dels Bessons. Però fixem-nos en Mercuri, sempre tan esquiu, que farà una entrada triomfal al capvespre.

Els planetes gegants

Júpiter ja fa uns dies que ha deixat de ser visible i la seua direcció al cel s’acosta cada vegada més a la direcció solar. De fet l’11 d’abril, Júpiter en trobarà alineat amb el Sol, el que s’anomena en conjunció solar. El major dels planetes passarà a 1° 03′ de separació angular del Sol. Al mateix temps estarà en apogeu, la separació major a la Terra, a una distancia de 5,95 ua.

Saturn i la Lluna minvant abans de l’eixida del Sol el 16 d’abril a les 6:30 h. Stellarium.

Per altra banda, Saturn només serà observable a la matinada, unes hores abans de l’eixida del Sol, mirant cap a l’est. El 16 d’abril a la matinada la Lluna minvant estarà en conjunció amb Saturn, a 3° 29´ en la constel·lació d’Aquari.

Els planetes interiors

Com ja he dit, la joia de la nit estarà a càrrec dels planetes interiors. Mart, que no és un planeta interior però en algun lloc l’he de consignar en aquest post, romandrà alt al cel movent-se pels Bessons. El seu color rogenc el fa fàcil de trobar però cada vegada serà més dèbil en allunyar-se més i més de la Terra.

Mercuri i Venus al capvespre de l’11 d’abril de 2023 a les 21:00 h. Stellarium.

Venus és ara mateix l’objecte més brillant del cel nocturn, amb permís de la Lluna. És ben visible i fàcil de trobar al cel del capvespre, ben alt al cel mirant cap a l’oest. Hi romandrà i anirà guanyant altura al llarg del mes i, per tant, amb més hores de visibilitat. El 23 d’abril la Lluna s’hi situarà ben prop a només 1° 18´ al nord de Venus.

Mercuri, però, serà aquest mes “l’estrella” del firmament. Aquests dies ens oferirà la millor aparició de l’any al cel del capvespre. Els primers dies d’abril el veurem com un petit punt brillant al cel cap a l’oest-nord-oest prop de l’horitzó. Però anirà guanyant altura en passar els dies fins que el capvespre de l’11 d’abril el veurem a la seua màxima elevació. A partir de llavors, baixarà ràpidament en passar els dies. Cal començar a mirar-lo uns 30 minuts després de la posta de Sol però no serà visible més enllà d’una hora ja que es pondrà ràpidament. Imprescindible que l’observeu amb un horitzó lliure d’obstacles com ara muntanyes, arbres o edificis en direcció cap a l’oest.

Posició de Mercuri durant el mes d’abril al cel del capvespre. Planétarium Rio Tinto Alcan (Marc Jobin)

Pluja de meteors

El 23 d’abril serà el màxim de la pluja de meteors dels Lírids. L’activitat de la pluja es troba entre el 16 i el 25 d’abril mentre que la taxa màxima observable des d’indrets ben foscos s’espera que siga d’uns 18 meteors per hora. El radiant, o zona del cel d’on semblen vindre els meteors, es troba en la constel·lació de la Lira. El responsable de la pluja sembla ser el cometa C/1861 G1 (Thatcher). El màxim serà visible des del vespre del  22 fins a l’alba del dia 23, mirant cap al nord-est de l’esfera celeste.

Cel nocturn del 23 d’abril del 2023 ales 22:00 h. Seran visible Mart en els Bessons mentre que la Lluna estarà en conjunció amb Venus. Stellarium.

La Lluna

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Abril 06 06 34
Quart minvant Abril 13 11 11
Lluna nova Abril 20 06 13
Quart creixent Abril 27 23 20

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de març de 2023. I tot això gràcies al Planetari de Quebec i al JPL.

Imatges:

1. Lluna en quart creixent des de la cúpula principal de l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València. 27 de gener 2023. Enric Marco.
2.- Saturn i la Lluna minvant abans de l’eixida del Sol el 16 d’abril a les 6.30 h. Stellarium.
3.- Mercuri i Venus al capvespre de l’11 d’abril de 2023 a les 2100. Stellarium.
4.- Posició de Mercuri durant el mes d’abril al cel del capvespre. Planétarium Rio Tinto Alcan (Marc Jobin).
5. Cel nocturn del 23 d’abril del 2023 ales 22:00 h. Seran visible Mart en els Bessons mentre que la Lluna estarà en conjunció amb Venus. Stellarium.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , | Deixa un comentari