Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Espirals solars

1

Espirals solars

El Sol està molt tranquil des de fa un any. Trobant-nos ara mateix al mig del mínim solar les taques no estan eixint i l’activitat magnètica està ben disminuïda.La feina dels físics solars continua, però. El Sol tranquil encara amaga molts secrets que el treball constant i pacient dels científics està traient a la llum.

L’energia que es crea al centre del Sol per reaccions nuclears es transporta cap a la superfície en forma de radiació. Però en les últimes capes el transport d’energia és més efectiu si és el gas calent qui puja en forma d’immenses bombolles que dipositen el seu calor en la fotosfera solar, capa de l’atmosfera solar d’on surt tota la llum visible. És la convecció solar i aquestes bombolles s’anomenen cel·les de convecció o granulació. Aquests grànuls, d’una gràndaria d’uns 1000 km, mostren una zona central brillant per on puja el gas calent.

Un cop refredat aquest gas cau cap a l’interior solar per les vores del grànul, d’un color fosc, talment com s’esdevé en una cassola d’aigua bullint.

L’equip de Física Solar del Grup Astrofísica i Ciències de l’Espai (GACE) de la Universitat de València, juntament amb científics de l’Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC), acaben d’observar en detall la forma en que el gas calent de la granulació, una vegada fred, cau a les profunditats solars.

Segueix …

La convecció és un fenomen turbulent que ocórre en molts llocs a la natura. L’aire calent de l’atmosfera terrestre i tots els processos d’ebullició es comporten d’aquesta manera.

La convecció solar i la granulació són importants ja que a més de ser el mitjà en que l’energia del centre del Sol arriba a la superfíce és també els que modelen el comportament del camp magnètic superficial. Aquest, arrossegat pel moviment del gas,  es concentra en les zones intergranulars formant petits tubs de flux magnètic (100-200 km) que en el cas que s’hi s’agreguen altres tubs magnètics poden ser el germen de les taques solars.

Aquestes cel·les de convecció han estat simulades teòricament de manera acurada i precisa utilitzant superordinadors per alguns investigadors i els resultats preveuen que el gas fred ha de baixar a capes més baixes formant una espiral (veure foto).

Ara dos investigadors del GACEde la Universitat de València, Vicent Domingo e Iballa Cabello, i tres de l’IAC (J. A. Bonet, I.  Márquez, J. Sánchez Almeida), han aconseguit veure-ho amb imatges obtingudes durant una campanya d’observació al Telescopio Solar Sueco, ubicat en l’Observatorio del Roque de los Muchachos de La Palma juntament amb una observació simultània amb el telescopi solar espacial japonés Hinode.

Vicent Domingo, astrofísic valencià de 73 anys que ha treballat pràcticament tota la vida a l’Agència Espacial Europea i la NASA, i que va ser responsable científic de la sonda solar europeu-americà SOHO,  dirigeix la tesi doctoral d’Iballa Cabello, canària d’origen. Els dos pertanyen a un petit grup valencià d’estudi de la fotosfera, la superficie del Sol.

En les imatges s’aprecia, d’acord amb la investigadora Inés Márquez, i detalla la nota de premsa de l’IAC “com el material sembla seguir una espiral logarítmica abans de desapareixer, és a dir, una espiral amb la forma de la closca de caragol. Durant un temps pensarem que eren espirals àuries, el que li donava un inquietant toc esotèric al descobriment. No és així i sembla que hi ha espirals de tots els tipus”.

S’ha confirmat doncs un fenomen que havia d’existir segons els models teòrics. La matemàtica i la física teòrica s’han avançat a l’observació.

El diari Levante se’n va fer ressò i  va aparéixer en portada el dissabte passat.

Enhorabona als companys i amics….

Foto:
La imatge és una imatge en alta resolució del Telescopi Òptic Solar de la sonda japonesa Hinode. Aquesta és el primer instrument situat a l’espai que mesura la intensitat i la direcció del camp magnètic solar en la baixa atmosfera del Sol, anomenada fotosfera.  Aquesta imatge mostra una part molt ampliada de la fotosfera solar. L’energia de sota la superfície es transportada per convecció formant cel·les de convecció o granulació que es poden veure en aquesta imatge. Les zones més clares revelen on estan pujant el gas mentre que les zones més fosques intergranulars denoten on els gasos més freds  estan caient cap a l’interior. Web.

Crèdit imatge: Hinode JAXA/NASA/PPARC


Remolins al Sol
Video (fitxer adjunt)

Investigadors de la Universitat de València i de l’Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC) han detectat en el Sol remolins que tenen la grandària dels huracans terrestres i que es produeixen per mateix mecanisme que fa girar l’aigua en una banyera quan s’acosta a l’engolidor.

Autor: IAC

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

La tardor comença amb pluja

1

Ja haureu notat com cada dia els rajos de Sol entren cada vegada més dins de casa. Les persianes cada vegada poden aturar menys la calor solar. Això és causat perquè el Sol es troba cada dia més baix.

Si al principi de  l’estiu el Sol es trobava alt i eixia prop del nord-est i es ponia prop del sud-est, a mesura que ha anat passant els mesos de juliol i agost, l’eixida i posta del Sol cada vegada s’ha produit més prop dels punts cardinals Est i Oest, respectivament. 

Avui a les 16:30 h., el Sol finalment ha eixit exactament per l’est, ha seguit la línea de l’equador celeste i s’ha post exactament per l’oest.

Com ja vaig explicar al post del començament de la tardor de l’any passat, alguns fenomens curiosos passen avui en les nostres latituds.

En eixir el Sol per l’est i pondre’s per l’oest el dia ha durat exactament igual que la nit, 12 hores. Per això el dia d’avui s’anomena dia de l’equinocci. Com a conseqüència, avui l’extrem de l’ombra d’un objecte dibuixa una línia recta al llarg de les hores.

L’estiu ha acabat doncs i la tardor comença amb pluja.

I demà marxe a la capital del regne per assistir a la II Reunión Nacional IAA-IYA2009, on anem a coordinar les activitats que es realitzaran a tota Espanya per l’Any Internacional de l’Astronomia 2009. Dos dies intensos de parlaments i propostes d’activitats per tractar d’acostar l’astronomia i la ciència en general a la societat.

Ja us parlaré en altre apunt de com ha anat tot.

Foto: de la web Sannyas-Spanish-Creatividad.

 

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Fotografiat el primer planeta al voltant d’un altre estel

2

Tard o d’hora havia de passar. Al final l’han caçat. Un equip de la Universitat de Toronto, al Canadà, ha aconseguit una imatge històrica en la que un estel llunyà mostra, al seu costat, un altre objecte brillant, que els astrònons asseguren que és un planeta calent i jove.

Per a aconseguir-ho han hagut d’utilitzar un dels telescopis més grans del món, un del duet de telescopis Gemini, al bell cim del Manau Kea, allà a les llunyanes illes Hawai.

És la primera vegada que hem vist directament un objete amb massa planetària probablement en òrbita al voltant d’una estrella com el nostre Sol“, ha afirmat David Lafrenière, autor principal del treball. “Si confirmem que aquest objecte es troba realment lligat gravitacionalment a l’estrella, suposarà un gran pas cap avant“.

Segueix …

Des de 1995 sabem que el nostre sistema solar no és l’únic de la Galàxia. Estels semblant al Sol estan essent estudiats intensament per a descobrir els cossos planetàris al seu voltant.

Tanmateix trobar-los no és gens fàcil. La intensa brillantor de l’estel amaga la dèbil lluïssor dels petits cossos que orbiten al seu voltant. Els astrònoms, però, han trobat la manera de descobrir-los. El moviment d’aquests planetes al voltant de les seues estrelles fa variar lleugerament en l’espai la posició d’aquestes. L’estrella es balanceja una mica ja que és “estirat” pel seu planeta en òrbita. És el mateix fenomen del ballarí que fa girar la ballarina i ell es balanceja una mica.  

Aquest moviment és tan menut que només es pot observar usant la tècnica de l’espectrocòpia que estudia les línees espectrals de les estrelles.

Aquesta delicada tècnica ha permet descobrir fins ara uns 300 nous sistemes planetaris, però no s’havia aconseguit cap imatge dels planetes.

Això és el que ha aconseguit ara l’equip de la Universitat de Toronto. En un article enviat a la revista Astrophysical Journal Letters, (preprint) els astrònoms expliquen els detalls del descobriment que ha tingut lloc dins d’un estudi de 85 estels semblants al Sol.

La imatge s’ha observat als telescopi Nord del conjunt dels 2 telescopis Gemini de 8,1 m. a Hawai. A més a més la imatge s’ha obtingut utilitzant la tècnica de l’òptica adaptativa que permet corregir les deformacions de la llum de les estrelles mitjançant un sistema que deforma l’espill del telescopi al mateix temps per a que la imatge final del cel siga correcta.

L’estel 1RXS J160929.1-210524 és jove i rau a uns 500 anys llum de la Terra. A la imatge presenta, al seu costat, un company que sembla un planeta. Els científics han obtinguts espectres per confirmar la natura del company que té una massa 8 vegades major que Júpiter. Tanmateix el planeta es troba a unes 330 unitats astronòmiques de l’estrella. (1 unitat astronòmica, UA, és la distància de la Terra al Sol). En comparació, Neptú, orbita el Sol a només 30 UA. Caldrà explicar la raó de que un planeta es trobe tan lluny de la seua estrella.

L’estel és semblant al Sol però molt més jove.

Ací podeu veure el comunicat de premsa i la taula de paràmetres del sistema estel-planeta.

A veure quan s’obté la imatge d’un planeta tipus terrestre….

Foto: Imatge de l’estel 1RSX J160929.1-210524 i del seu probable company d’unes 8 masses de Júpiter (dins del cercle roig). Aquesta imatge és una composició dels filtres en les bandes infraroges J, H i K. Totes les imatges estan obtingudes amb el sistema d’òptica adaptada i del  Near-Infrared Imager (NIRI) en el telescopi Gemini North. Crèdit: Gemini Observatory.

El País Valencià, arrasat

3

El diputat a les Corts Valencianes i secretari general del Bloc, Enric Morera, ha publicat un interessantíssim apunt on indica clarament les dades econòmiques, d’educació i culturals del País des de que el PP governa per ací.

L’interessant de les dades és que estan posades les referències i enllaços directes per a comprovar que tot és estrictament cert, sense partidismes.

És clar que la nostra televisió Canal 9 no ha diu res de res d’això.

Llegiu i veureu….

PAÍS VALENCIÀ ARRASAT

1995-2008 (13 anys de PP)
L’herència de Zaplana, Olivas i Camps

INDICADORS ECONÒMICS

RENDA PER CÀPITA:
1998, Índex Espanya (100%). País Valencià: 96,9% (la 8ª de 19)
2007, Índex Espanya (100%). País Valencià: 90,8% (la 11ª de 19) (i a 7 dècimes de ser la 13ª).
(Font: INE,Principales Resultados, Renta Per Cápita)

BALANÇA (ESPOLI) FISCAL:
La 3ª (criteri: “flujo monetario”) /4ª (criteri: “cargo / beneficio”) que més aporta per càpita, tot i que és la 11ª en renda per càpita.
(Font: Document sobre Balances Fiscals publicat pel Ministeri d’Economia i Hisenda, 2008).

Segueix…

PAÍS VALENCIÀ ARRASAT
1995-2008 (13 anys de PP)
L’herència de Zaplana, Olivas i Camps

INDICADORS ECONÒMICS

RENDA PER CÀPITA:
1998, Índex Espanya (100%). País Valencià: 96,9% (la 8ª de 19)
2007, Índex Espanya (100%). País Valencià: 90,8% (la 11ª de 19) (i a 7 dècimes de ser la 13ª).
(Font: INE, Principales Resultados, Renta Per Cápita)

BALANÇA (ESPOLI) FISCAL:
La 3ª (criteri: “flujo monetario”) /4ª (criteri: “cargo / beneficio”) que més aporta per càpita, tot i que és la 11ª en renda per càpita.
(Font: Document sobre Balances Fiscals publicat pel Ministeri d’Economia i Hisenda, 2008).

ATUR:
285,660 aturats en agost 2008
Increment d’un 37,33% entre agost de 2007 i agost de 2008, la tercera comunitat on més puja (en termes relatius i absoluts) l’atur en l’últim any. (Font, INE, Ministeri de Treball)

DEUTE:
(2007) 11.500 miliones d’euros, un 11,4% del PIB valencià, el més alt de tota Espanya (duplicant la mitjana nacional, del 5,7%).

POLÍTICA I CORRUPCIÓ

GESTIÓ MUNICIPAL:
Dels 80 municipis més grans d’Espanya, els dos municipis amb menor transparència són Oriola (12,5) i Torrevella (15,0),
Font: Índice de Transparencia de los Ayuntamientos (ITA) elaborat per l’organització Transparencia Internacional (2008)

CORRUPCIÓ URBANÍSTICA:
(2006): 30 causes obertes o sentències contràries a urbanitzacions, el primer lloc de tot el litoral espanyol.
Font: Greenpeace. Informe: ” Destrucción a toda costa 2006″

ESTAR DEL BENESTAR

SANITAT:
El País Valencià és la comunitat que té un menor nombre de llits per habitant de tota Espanya: 2,71 llits per mil habitants (mitjana espanyola, 3,59, Catalunya, 4,52). Recomanació OMS, 7 llits per mil habitants,
Font: Catálogo Nacional de Hospitales 2005 e Instituto Nacional de Estadística (INE),
Si comparem amb les dades de 2002, aquests números són, fins i tot, pitjors del que eren: en 2002 era de 2,8 llits per habitant. (Font: Estudi de la Universidad de la Coruña per al “Observatorio del Sistema Nacional de Salud”).
2008 (la que pitjors serveis sanitaris públics té, segons la Federació d’Associacions per a la defensa de la Sanitat Pública)
(Font:AZPRENSA)

EDUCACIÓ:
La segona comunitat amb major índex de fracàs escolar en 2006, només per davant de Ceuta.
(Font: El Mundo)
Diu textualment este diari no precisament anti-PP: “tras mantener una evolución asombrosa: desde 2000 ha empeorado 14,4 puntos, es decir, un 57%”, al pasar de un porcentaje del 25,3 en el año 2000 al 39,7 de 2006.”

LLENGUA I CULTURA

CULTURA:
Lectura: (2005) El País Valencià figura (51,5% de lectors), juntament a Andalusia i Extremadura, com la Comunitat Autonòma amb menor nombre de lectors (mitjana espanyola > 55%)

VALENCIÀ:
Ús del Valencià:
1995 52,8% declarava ser valencianoparlant o bilingüe
2008: 39,9% declarava ser valencianoparlant o bilingüe
Fuente: Servicio de Investigación y Estudios Sociolingüísticos, de la Conselleria de Cultura,
Generalitat Valenciana. “lengua que habla en casa”.

Baixada d’un 13% en 13 anys. Amb este ritme en 40 anys el valencià haurà desaparegut.

No calen més paraules…

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Premi Paracelso

2
Fa uns dies Marta Insa (Apunts diaris) va rebre el premi Paracelso 2008: Imaginaria Por Tus letras y tu magia, per ser dóna i per ser màgica.

Bé que t’ho mereixes Marta. Sempre saps trobar la màgia a les situacions quotidianes. Veus alegria darrere de cada fet i ens embruixes amb el teu optimisme. 

Aquest premi va ser creat per Gerardo Omaña, on explica al seu bloc que Paracelso li atorga a la paraula un sentit màgic. Un sentit que en la màgia s’anomena “Verb”. I això vol dir que la paraula pot crear. La paraula és la força, però hi ha paraules que tenen més o menys força. Hi ha poder a la paraula, però també hi ha paraules de poder. Aquest poder no es limita a la paraula, si no que està també present d’alguna manera als signes, a la màgia, les imatges i les lletres.

I com que hi ha molta màgia escampada per aquest món, Marta ha concedit els seus premis Paracelso made in Marta Insa. I va i resulta que jo sóc un dels  afortunat.

Com ella diu al seu bloc, em dóna el premi:

Pols d’estels: perquè transmet la màgia de les estrelles, i només li falta el barret per a ser el nostre Dumbledore virtual.

Un Dumbledore, quin honor! La meua barba no és encara blanca ni tan llarga, ni arribaré mai a la seua saviesa però si que faig coses estrambòtiques per a la majoria dels mortals.

T’agraesc molt el premi. Moltes gràcies Marta….

Cada premiat pot atorgar aquest premi de nou. I com que la paraula és la màgia que ens fa viure les imatges en el cap, havia pensat premiar a tres blocaires màgics que llegesc habitualment.

Pantàliga: el nou bloc de Joan Olivares. Ja que amb la seua paraula transmet tot el saber dels pobles menuts de la Vall d’Albaida, talment un Macondo valencià. Abans tenia aquest bloc, igual de deliciós.

El pèndol de petites oscil·lacions, de Victòria per fer-nos veure el sentir poètic del seu/nostre paisatge estimat de Mallorca.

Coc Ràpid, de Carme Laura Gil, política i sàvia com els grecs i romans. Una delícia per a l’intel·lecte.

Enhorabona a tots tres….

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

Simulant el Big Bang

0

El gran col·lisionador d’hadrons (LHC) del Centre Europeu de Recerca Nuclear (CERN) va entrar en funcionament ahir. És la major empresa científica que ha fet mai la humanitat. Uns 10000 científics de tot el món, principalment d’Europa, hi treballen. Els resultats els veurem els pròxims anys i, encara que seran poc comprensibles per a la majoria de la població, si són els que s’espera, revolucionaran la física actual.

Una de les conseqüències més interessants per a aquest bloc d’astronomia serà que l’LHC serà capaç de reproduir a petita escala el que va passar en els primers moments de l’Univers.

Segueix …

Ahir, després d’anys de treball, un feix de protons va estar injectat a l’interior de la gran anella circular de 27 km de circumferència, soterrada a uns 100 metres sota la frontera franco-suïssa i l’aeroport de Ginebra. Ara li estan fent donar voltes, accelerant-se fins que arribe a una velocitat pròxima a la de la llum. D’ací poc s’injectarà un feix similar de protons en direcció contraria per a que xoque amb el primer feix.

En aquest experiment tot té unes proporcions gegantines. Per fer girar els protons, que tenen càrrega positiva, cal una sèrie d’imants superconductors que els desvien i els facen seguir la trajectòria circular. Aquests protons han de viatjar en el buit més gran que es puga aconseguir a la Terra, no siga el cas que xoquen amb les molècules de l’aire abans d’arribar al seu objectiu. Aquests imants, per a que funcionen, han d’estar refrigerats amb heli líquid a -271 C, sent així un dels llocs més freds de l’Univers. L’LHC és així el major consumidor d’heli (15 tm) del món.

Aquests dos feixos de protons, que viatgen en direcció contrària, xocaran a una energia molt gran. El que passa en aquests casos és que l’energia del xoc serveix per crear noves partícules que eixiran en totes direccions. És per això que l’anell col·lisionador està recobert, en les quatres zones de xoc, amb quatre immensos detectors, tan grans com un edifici. Las partícules han de deixar rastres que pugam veure i mesurar. En un d’aquests detectors, de nom ATLAS, hi participen membres de l’IFIC (Institut de Física Cospuscular) de la Universitat de València, així com de l’IFAE (Institut de Física d’Altes Energies) i del CNM-IMB (Institut de Microelectrònica), ambdós de Barcelona.

Una de les partícules que s’espera trobar és el bosó de Higgs. És una partícula neutra (càrrega 0) predita per la teoria estàndard de la física de partícules però encara no descoberta. És molt interessant ja que explicaria la massa de les partícules, perquè el fotó no té massa i les partícules W i Z si.

Vaig estar a una conferència abans de l’estiu a la Universitat on alguns físics valencians involucrats en ATLAS explicaven amb entusiasme el detector i els resultats esperables.

Els resultats són també interessants per als astrofísics ja que l’LHC podrà recrear-nos les condicions que existiren en els primers moments de l’Univers, poc després del Big Bang.

El que serà complex serà l’anàlisi de les dades obtingudes. Cada col·lisió produirà milions de traces als detectors que hauran de ser posteriorment analitzades. El software desenvolupat eliminarà les que no siguen interessants però, així i tot, quedarà molt per comprovar.

S’ha parlat que es poden crear, com a subproductes de les col·lisions, microforats negres. Aquests objectes estranys tenen molta massa concentrats en un lloc molt menut. Són tan densos que res pot eixir d’ells ni tan sols la llum.

La Teoria de cordes, proposta de descripció unificada de totes les interaccions, incloent-hi la gravetat, considera que els constituents fonamentals de la matèria no són partícules puntuals sinó objectes unidimensionals (cordes). A més considera que hi ha unes quantes dimensions extra, a banda de les 4 conegudes (3 espacials i una temporal). Una variació d’aquesta teoria creu que aquestes dimensions són mesurables i això faria viable la creació de microforats negres a l’LHC. Però, de moment, la teoria de cordes, encara que ha tingut alguns èxits, està lluny de ser acceptada per la comunitat científica. Molts la veuen encara com totalment especulativa.

L’amic Jesús Navarro, físic de l’IFIC, preguntat per Vilaweb, recorda que esporàdicament ens arriben per mitjà dels raigs còsmics, provenint de supernoves, galàxies, etc., concentracions d’energia de més magnitud que no les que es podran arribar a produir a l’LHC i això des de fa milions d’anys. I no tenim constància que no s’haja produït cap forat negre a l’alta atmosfera terrestre. La Terra continua on està i nosaltres també.

L’experiment ha costat uns 2000 milions d’euros, dels quals Espanya ha pagat un 8%. Alguns poden pensar que això és molt. Però si tenim en compte el retorn industrial això no és tant. Molts dels resultats tecnològics obtinguts al CERN han passat a la vida quotidiana. El més conegut és l’invent de la web. Però processos industrials com tècniques de buit i de refrigeració extrema estan essent utilitzats en la indústria alimentaria.

Per tot això, moltes felicitats als amics de l’IFIC que han treballat molt aquests últims anys i també a tots els físics i enginyers de tot el món que han participat.

Us deixe un article que s’ha publicat a Levante avui, signat per Juan Antonio Fuster, de l’IFIC. Per cert, el seu nom ha desaparegut de l’edició digital, encara que si que està en la de paper.

 El “LHC”, una catedral de la ciencia

Foto#: 0803019_01 ?Producció simulada d’un forat negre en ATLES. Aquest rastre és un exemple de dades simulades per al detector d’ATLES en  LHC al CERN. Aquests rastres es produirien si un forat negre en miniatura es creara en la col·lisió de protó amb protó. Aquest petit forat negre  decauria instantàniament a diverses partícules mitjançant un procés conegut com radiació de Hawking. Cortesia de The ATLAS Experiment at CERN, http://atlas.ch

Naúfragos (Stranded)

0

Parlava de Mart l’altre dia a Ca les Senyoretes durant la Nit Marciana. I vaig fer menció de les pel·lícules més famoses que tenen el planeta roig com a protagonista. Vaig nomenar, és clar, la Guerra dels Mons i Mars Attacks!

Entre elles vaig nomenar també el film Náufragos (Stranded, 2002) dirigida per María Lidón. Conta l’arribada catastròfica de la primera missió tripulada a Mart. I la vaig nomenar per diverses raons.

Segueix …

 

La primera és la seua directora Maria Lidón.

Aquesta valenciana de 29 anys va realitzar la seua primera pel·lícula del no res, sense cap passat creatiu. Aquesta actriu -que es camufla sota el nom de Luna quan dirigeix- ha pogut rodar a Hollywood una pel·lícula de cinc milions d’euros de pressupost. A més ha comptat amb un repartiment internacional amb Vincent Gallo, Maria de Medeiros i Joaquim de Almeida. Per això va comptar amb l’ajuda de José Magán, productor del seu film anterior My Gun, que no arribà a acabar.

A més va rodar en anglés als estudis Panavisión, utilitzant la nau i els trajes espacials utilitzats a la pel·lícula Space Cowboys de Clint Eastwood.

En aquest enllaç podeu veure un llarg documental en català sobre Maria Lidón.

La segona raó és constatar que el tema està tractat de manera molt raonable.

Náufragos (Stranded, 2002) de Luna és feta a partir de la novel·la homònima del guionista, el escriptor Miguel Aguilera.

Conta l’arribada de la primera missió tripulada a Mart i el seu naufragi a la superfície. Té diversos punts interessants que la fan versemblant.

La missió és conjunta NASA-ESA i això podria ocórrer realment. El viatge a Mart serà la major empresa humana des del punt de vista tecnològic, fins al moment i la col·laboració mundial serà necessària.

Pepe Sancho fa de comandant de la nau. Només se’l veu al principi i mor en estavellar-se en Mart. Moment estel·lar i fugaç, per tant.

El dilema moral de la pel·lícula és planteja quan els tripulants supervivents a la superfície de Mart se n’adonen que no podran sobreviure al rescat per falta d’oxigen i aliments. La nau de rescat trigarà uns dos anys, temps mínim ja que els moments de màxima aproximació de la Terra-Mart, les oposicions, passen cada dos anys.

La única solució que troben és que alguns, elegits per sorteig, han de sacrificar-se pels altres. Té certa semblança amb la grandiosa pel·lícula de l’any 1944 de Hitchcock, Nàufrags, de la que copia també el títol.

L’acció és molt versemblant amb paisatges desolats com al Mart real. Donat que es va fer després de les dades obtingudes pel Mars Reconnaissance Orbiter, que certificaven la presència d’aigua en el subsòl, han inclòs, encertadament, la referència a l’antiga aigua marciana. En el llarg viatge per la superfície marciana els protagonistes veuen paisatges modelats per la força d’inundacions passades, tal com ells mateix declaren.

El paisatge marcià està molt ben recreat. I no van anar a buscar-lo massa lluny. Les zones volcàniques de l’illa de Lanzarote van servir per això.

Tanmateix hi ha diversos errors que caldria comentar:

– Causa de l’aterratge forçós. És atribuït a un error de software durant uns 3 segons. Això va ser suficient. És la primera volta que sent aquest tipus d’error. El software va o no va….
– Gravetat en Mart igual que la gravetat terrestre. Caminen com a la Terra. Encara que prop del Valles Marineris algun dels astronautes diu que si caigueren o es tiraren, en ser la gravetat 1/3 de la terrestre no els passaria pràcticament res.
– Comunicacions instantanies entre Mart i la Terra. En realitat cal esperar uns 20 minuts en cada sentit.

És veritat que els personatges són una mica plans, sense massa profunditat. Té, però, molt encerts, que la fan recomanable. Trobe molt ben reflectida la soledat absoluta. Els protagonistes saben que estan sols i que l’ajuda no arribarà a temps. I, el millor que es pot demanar a un film. Quan la vaig veure em va divertir!

El final és inesperat i com podreu imaginar no vaig a contar-lo.

Publicat dins de Cinema i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El cel de setembre 2008

0

Aquest mes podem trobar mirant a migjorn, prop de l’horitzó, si aquest està lliure de muntanyes i de boires, una petita constel·lació de l’hemisferi sud celeste, Microscopi (Microscopium), inventada per l’astrònom francès Lacaille l’any 1752.

Júpiter continuarà brillant en Sagitari i veient-se en direcció sud en les primeres hores de la nit.

Retorna al cel occidental els planetes Venus i Mercuri.

I la sonda Phoenix Polar Lander continua enviant dades des de la superfície marciana.

Segueix …

Aquest mes podem trobar mirant a migjorn, prop de l’horitzó, si aquest està lliure de muntanyes i de boires, una petita constel·lació de l’hemisferi sud celeste, Microscopi (Microscopium). Aquest instrument científic està representat al cel per obra de l’astrònom francés Nicolas-Louis de Lacaille que la creà l’any 1752 per omplir una zona del cel austral sense denominació. Aquest científic va passar quatre anys observant el cel des del seu observatori a la ciutat del Cap a Sud-Àfrica i va crear 14 noves constel·lacions. Però en contra de la tradició de nomenar-les amb personatges mitològics, associà aquests grups d’estels amb els nous aparells que començaven a revolucionar la ciència moderna: el telescopi, el microscopi, el forn químic, la màquina pneumàtica, el rellotge, la brúixola, etc…

Microscopi només posseeix estels dèbils. La més brillant és Gamma Microscopii, un estel gegant deu vegades més gran que el Sol. S’ha calculat que en el seu camí al voltant del centre de la nostra galàxia, Gamma Microscopii va passar a només 6 anys llum del Sol fa uns 3,8 milions d’anys, sent així uns dels objectes celestes més pròxim al nostre sistema solar. D’aquesta manera va ser durant un temps l’estel més brillant del cel de la Terra amb una magnitud de -3 i per tant tan brillant com Venus.

El mes començarà amb una reunió de tres planetes, tot just després de la posta del Sol. Venus i Mercuri, brillants, tindran al mig el ja distant i dèbil planeta Mart. Aquests planetes aniran variant de posició i aproximant-se de manera aparent. Venus i Mart tindran la màxima aproximació el dia 11 de setembre.

Júpiter continuarà brillant en Sagitari i veient-se en direcció sud en les primeres hores de la nit. Si utilitzem un telescopi, l’observació d’aquest planeta amb les seues bandes de núvols i la seua cort de satèl·lits és sempre una visió espectacular. El dia 9 de setembre el veurem tot just dalt de la Lluna.

El 7 de setembre la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Tindrem lluna plena el dia 15, i quart minvant el 22. El dia 29 el nostre satèl·lit ens mostrarà l’aspecte de lluna nova.

La nau robòtica marciana Phoenix Mars Lander acaba de completar una de les seues principals missions, la detecció d’aigua. Amb el seu braç excavador ha extret gel a pocs centímetres de la superfície i un dels analitzadors de la nau ha confirmat que és aigua i no cap altra substància congelada. Cal saber-ne més encara d’aquesta aigua, sobretot si alguna vegada va estar descongelada o va mantindre algun tipus de vida. La NASA li ha allargat 90 dies més la vida a la missió pels bons resultats obtinguts fins ara.

La imatge adjunta representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de setembre de 2008, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Solament caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Foto: HOW AND WHY WONDER BOOKS van ser una sèrie de llibres editats entre 1960 i primers anys de la dècada dels 70 i dedicats a temes científics. Aquests llibres estaven dirigits a gent jove. Tots tenien un format similar i van ser escrits en forma de una pregunta seguida per una resposta. Pràcticament totes les il·lustracions van ser dibuixos fets a mà.

Arxiu adjunt: Mapa celeste per al mes de setembre 2008. Vàlid per al dia 1 de setembre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.