Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: SEA

AstronautA. Pioneres de l’exploració espacial

0
Publicat el 26 de juny de 2023

 

AstronautA
Pioneras de la exploración espacial

Amelia Ortiz Gil
ISBN: 978-84-7822-903-1
Editorial Institució Alfons el Magnànim – Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació


La missió Artemis III, actualment planificada per a 2025, tornarà a portar humans a la superfície de la Lluna. El compromís de la NASA és que entre els membres de la tripulació hi haja dones i persones de color. Aquest retorn a la Lluna serà, per tant, molt diferent dels passejos lunars dels astronautes de les missions Apollo del segle passat en les quals només van tenir l’honor d’explorar el nostre satèl·lit homes i blancs. Ara tot serà diferent, començant pel nom de la missió. Artemis és la germana bessona d’Apollo, deessa de la caça, els animals salvatges, el terreny verge, els naixements, la virginitat i les donzelles, que alleujava les malalties de les dones.

La pretensió de l’agència espacial de crear una tripulació diversa i paritària no ha sigut fruit de la seua bona voluntat sinó de la pressió constant de la societat, però sobretot del camí emprès pel xicotet i decidit grup de dones que des dels inicis de l’era espacial han estat lluitant per tenir un lloc en l’exploració de l’espai, al mateix nivell que els seus companys homes.
Aquest reconeixement tardà del paper essencial de les dones en la creació de les noves plantilles d’astronautes no només té l’objectiu de reparar una injustícia, sinó també de fomentar la creativitat i aprofitar el talent en la població general, augmentant de manera significativa les probabilitats d’èxit de les missions en l’espai.

Però al principi no va anar així. Les pioneres americanes del Mercury 13, que hagueren pogut arribar a l’espai al costat dels homes del programa Mercury, van ser salvajament vetades de qualsevol missió. No eren necessàries, segons va dir la NASA.

Astronauta, Pioneras de la exploración espacial, d’Amelia Ortiz, és un llibre necessari per a explicar aqueixa aberració històrica, les lluites per la igualtat d’aquestes i d’altres pioneres de l’exploració espacial.

El llibre relata les esperances i els anhels de les pioneres que, amb perseverança i tossudesa, es van negar a acceptar que l’ordre social establert les deixara fóra de l’exploració espacial, tal com John Glenn va declarar en 1962 davant la comissió d’investigació del Congrés dels Estats Units que estudiava la possible discriminació de la NASA contra les dones del Mercury 13.

La carrera espacial va ser, sobretot, part de la propaganda ideològica dels dos blocs durant la guerra freda. L’autora ens parla de la primera dona que va ser a l’espai, Valentina Tereshkova, heroïna de la Unió Soviètica, que formava part del primer grup de dones cosmonautes, al qual el cosmonauta Leónov va anomenar jocosament “l’esquadró de les sinagües”. La primera i única fins que en els anys 80 Svetlana Savítskaya es va convertir en la segona dona en l’espai, rebuda amb un davantal pels seus companys cosmonautes en l’estació espacial Salyut 7.

No va ser fins a 1983, quan Sally Ride, de la mà de la NASA, es va convertir en la tercera dona a arribar a l’espai i la primera nord-americana. Després d’ella, moltes més van formar part de les tripulacions dels transbordadors espacials, encara que només com a astronautes especialistes de missió.

Després van anar caent els rècords, els límits mentals invisibles que la societat ens marca. Mae Jemison, la primera astronauta de color; Ellen Ochoa, la primera hispana; Eileen Collins, la primera pilot. Després van venir les europees, entre les quals trobarem a Samantha Cristoforetti i les xineses com Liu Yang.

L’exemple de totes elles, malgrat les vexacions i decepcions, però sobretot pels seus èxits clamorosos, és la demostració que una dona és capaç de fer el seu treball en l’espai tan bé com un home, i aquest fet ha esperonat a altres a seguir el seu camí.

L’exploració de l’espai és una tasca que incumbeix a tota la humanitat. És necessari que tots els que estiguen disposats i capacitats, tant dones com homes, assumisquen el risc de viatjar a la Lluna, a Mart o on la nostra curiositat com a espècie ens porte en els pròxims decennis.

Perills còsmics

0

David Barrado Navascués
Editorial: Oberon
Data edició: 28/10/2021
Pàgines: 237
ISBN: 978-84-415-4351-5


Després de mil·lennis explorant i colonitzant la superfície terrestre podem dir que l’Homo sapiens ha aconseguit dominar la Terra. Això sí, amb uns costos mediambientals i humans enormes. La pressió sobre la vida silvestre ha tingut conseqüències, entre elles les múltiples epidèmies que hem patit, una encara no superada. No satisfets amb això, sempre hi ha individus de la nostra espècie que agredeixen violentament i de manera sistemàtica a uns altres en diverses parts del món, a l’Àfrica, Àsia, Amèrica i Europa. Som uns veritables supervivents.

Preocupats pels conflictes terrestres causats per la intransigència i la cobdícia humanes que posen en escac la supervivència de la humanitat, com les guerres actuals o futures o el cada vegada més present canvi climàtic, no podem oblidar unes altres amenaces que poden venir de molt lluny, de l’espai exterior. D’aquestes, de moment, la humanitat no pot fer-hi res o molt poc per a protegir-se.

De fet, els nostres ancestres eren ben conscients de la caducitat de la nostra civilització. Moltes mitologies, a més dels mites de la creació del món inclouen també relats de la seua destrucció. Creació i Apocalipsi, Ginnungagap i Ragnarök, el principi i la fi de la humanitat són inherents al procés normal de la vida humana.

Enfront d’aquestes idees místiques, la revolució científica del segle XVII i XVIII ens va oferir un cosmos com a entitat organitzada, amb lleis universals que permeten predir el futur. Amb Newton i Laplace arribarem a pensar que el Sistema Solar funcionava com un rellotge còsmic, que si no quedava dominat sí que estava controlat.

No obstant això la supèrbia humana per pretendre el domini del cosmos ha quedat bandejada després dels avanços de l’astrofísica. Ara coneixem millor els perills còsmics que ens aguaiten. El primer que se’ns ve a la ment és la possible caiguda d’un asteroide sobre la Terra, provocant una hecatombe. Això ja ho ha patit el nostre planeta diverses vegades al llarg de la seua història geològica.

Però són molts més els perills als quals s’enfronta la nostra civilització. Entre ells, ara que ens acostem al màxim del cicle solar, podríem destacar les colossals emissions de massa coronal del Sol (CME, de les seues sigles en anglès), que podrien acabar amb la nostra tecnologia si vénen dirigides cap a la Terra. La meteorologia espacial, amb l’ajuda de tota una flota de sondes mirant al Sol, tracta de conèixer millor aquests esdeveniments catastròfics per a protegir-nos d’ells.

El llibre Peligros cósmicos. El incierto futuro de la humanidad de David Barrado Navascués ens detalla aquests i tots els altres riscos als quals la humanitat haurà de fer front en un temps pròxim o molt llunyà. David és exhaustiu en relatar tots els perills que ens esperen, des dels quals resulten de l’evolució de la Terra i el Sol, als moviments i mort de les estrelles pròximes, els cossos errants i fins i tot l’evolució i final del cosmos.

La informació que ens ofereix David està escrupolosament al dia. Així coneixerem els intents de les agències espacials per a protegir-nos del més que probable harmagedon còsmic, les cerques sistemàtiques de cossos errants o els estudis sobre els efectes en la xarxa elèctrica de l’impacte d’una CME. A més el llibre està ple de referències literàries, que lluny de distraure al lector, el canalitza en el tema a tractar i ens recorden que les preocupacions sobre el nostre final sempre han estat en la ment dels escriptors.

Però al contrari del que podria semblar, el llibre no és catastrofista ni ens predisposa a témer al cosmos, sinó que, aprofitant l’explicació de les amenaces certes, ens detalla les meravelles de l’univers del qual, no l’oblidem, en formem part.

Acabe amb la reflexió final que fa David en el llibre: “ Gaudim del nostre propi Edèn, cuidant-ho de manera adequada. Investiguem els fenòmens de l’univers, indagant sobre la seua estructura i evolució. Però tinguem en compte que el nostre món és en extrem fràgil i que el cosmos, en la seua indiferència, és insistent i sorprenentment hostil.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València
Versió en castellà. Butlletí de la SEA, estiu 2022.

Reunits a Terol

0

Els congressos són els examens presencials dels científics. Tots els que ens dediquem a això de la ciència hem de passar, de tant en tant, per davant d’una audiència per explicar el treball que fas. Amb 15 minuts has de contar els teus resultats davant d’un públic que treballa en el mateix tema i, són, per tant, especialistes. I després venen les preguntes.

Xerrada-SEALa sang, però, quasi mai no arriba al riu, per sort.

Els congressos també serveixen per conéixer altra gent que treballa en el teu camp i, que, potser, només coneixes dels seus articles, i, sobre tot, et permet conéixer temes d’altres camps allunyats del teu. Això passa a les anomenades sessions plenàries.

Tot, però, no són flors i violes. Les successives retallades en investigació fan cada vegada més dificil acudir als congressos científics, sobre tot si estan fora d’Europa. I alguns investigadors joves que solen ser els més actius i productius, pel tipus de contracte que tenen no poden demanar finançament.

Poster-SEA Selfie-SEA Fa uns dies vaig estar a la XI Reunió Científica de la Sociedad Española de Astronomía a la petita i ben cuidada ciutat de Terol. La van fer a les instal·lacions del CEFCA, institut de recerca de les ciències del cosmos que està al càrrec del nou observatori de Javalambre, situat a només 7 quilòmetres en línia recta del nostre observatori d’Aras de los Olmos. En el congrés vaig exposar els nostres últims treballs sobre la contaminació lumínica al País Valencià amb algunes novetats interessants respecte a la ciutat de València que ja aniré detallant els pròxims dies.

Anna Boluda ha fet uns vídeos magnífics sobre la trobada. Aniré posant-ne per ací alguns d’ells per il·lustrar algunes de les xarrades que més m’han interessat.

I també les sessions van ser piulades (twitejades) i, per això, els piuladors “oficials” ens vam fer una foto després de la foto oficial del congrés. Tuiter-SEA

 

Vídeo: Resum del congrés. Jo isc al minut 0:29. Anna Boluda.
Foto 1: Exposició dels resultats de la campanya de conscienciació ciudadana del problema de la contaminació lumínica al País Valencià. Enric Marco.
Foto 2: El meu pòster. Enric Marco.
Foto 2: Selfie amb els piuladors més actius del congrés.
Foto 3: Els piuladors del congrés.

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Per què cal tindre les faroles enceses tota la nit?

2

La X Reunió de la SEA començava dilluns 9 amb els parlaments habituals de presentació i el discurs del president Emilio Alfaro amb l’amarga constatació de la retallada brutal que ens espera en ciència. Un nou “que inventen ellos“, idea que sembla que no ha abandonat mai a certa èlit espanyola.Després, passades les 11, ens conduïren a una sala situada al quart pis de l’ADEIT per presentar la Reunió Científica davant la premsa. La meua primera roda de premsa! Els mitjans presents eren nombrosos, diverses ràdios (la Ser, Ràdio 9), premsa escrita (Levante, Las Provincias, el Pais, el Mundo) i Canal 9, sembla, i TVE.

L’espectació dels mitjans era enorme en escoltar les paraules del president de la societat, Emilio Alfaro, investigador del Instituto de Astrofísica de Andalucía, que denuncià que els retalls i “les erràtiques decisions en les polítiques científiques poden carrregar-se en dos o tres anys l’extraordinari avanç assolit per l’Astronomia espanyola en 30 anys“. En l’actualitat els grups d’astronomia de l’estat són els autors del 7% de la producció científica mundial en el camp. Espanya, va dir “està entre els 10 primers països del món productors d’artícles científics“.

A més a més, criticà que el programa de contractes Ramón y Cajal per a joves doctors, “la iniciativa amb més èxit per atraure científics joves d’èlit“, s’ha convertit en un fiasco en no crear els llocs de treball permanents per a aquests científics després dels cinc anys de contracte. Aquesta promesa incomplida “suposa un dels majors fracassos d’Espanya en l’àmbit internacional i passaran generacions per a que la comunitat científica europea torne a confiar en el nostre país“, va advertir.

En acabar, la premsa s’interessà per l’altre tema candent i ben actual en temps de crisi: el malbaratament de l’energia per la il·luminació artificial inadequada, altrament dit contaminació lumínica. Un problema per als astrònoms, tant professionals com aficionats, ja que ens furta el nostre camp de treball, el cel, però també per al ciutadà, com tractàrem de demostrar en la roda de premsa.

València és una de las ciutats més enllumenades del món, amb una despesa en enllumenament públic de 137 kWh per habitant i any, el doble que Madrid o Barcelona i el triple que les ciutats alemanyes.

Jaime Zamorano, professor de la Universidad Complutense de Madrid i expert en contaminació lumínica, començà definint el terme per a saber del que parlem:  Contaminació lumínica és tota llum que creem de manera artificial i que es difon cap a l’espai sense que resulte útil per a enllumenar. “Si l’enllumenat d’un parc a les tres del matí et permet llegir una novel·la, és un enllumenat que no té cap sentit.

Continuà dient que l’enllumenat públic “no hauria d’estar destinat a convertir la nit en dia, ja que això és un malbaratament.” És important que les faroles “enllumenen només cap a baix, ja que enllumenar façanes o cap amunt és llum que es perd.” També argumentà que és necessari reduir la potència de las lluminàries, “ja que si la llum és excessiva, aquesta rebota en el terra i arriba a l’atmosfera“. L’estudi de la Complutense dóna a conéixer que la potència mitjana per farola a Espanya supera els 160 watts (W), quasi 20 vegades més que a Holanda.

L’interés per l’enllumenament excessiu de la ciutat de València va ser la pregunta següent dels periodistes, a la qual l’expert de la Complutense matisà que encara que “València és el paradigma del que no s’ha de fer en enllumenat públic, la seua situació no és molt pitjor que qualsevol altra gran ciutat espanyola“. El principal problema dels ajuntaments són les queixes dels veïns que volen més i més llum i per això és essencial conscienciar a la població sobre el tema “Si ningú deixa encesa la llum del corredor quan va a dormir per si s’alça per anar al bany, per què cal tindre les faroles enceses tota la nit?“, es preguntava.

Zamorano féu notar que França “apaga des de 2008 l’enllumenat públic en municipis petits des de mitjanit fins les cinc de la matinada, mentre que a Itàlia s’ho estan pensant“. Va reconèixer, no obstant això, que la crisi “està ajudant a reduir la contaminació lumínica“, ja que alguns ajuntaments opten per apagar faroles alternes -València ho féu de forma testimonial fa uns mesos- o rebaixar la seua potència.

Jo, Enric Marco, astrònom de la Universitat de València, i que presentaria dies més tard en la biennal de la SEA un informe sobre la contaminació lumínica dels parcs naturals valencians, entre ells els del Túria i la Calderona, vaig assenyalar que alguns municipis de l’entorn d’aquestes zones protegides “s’estan saltant a la torera la normativa que des de 2009 impedeix instal·lar lluminàries energèticament ineficients com les faroles de bola“.

Altre aspecte preocupant que vaig anomenar va ser la substitució de lluminàries per llums de LED blanques, que en tindre un component blau en l’espectre de la làmpada són nocius per a la salut ja que “agreujaran l’insomni i el problema dels mals de cap ja que afecten a la producció de la melatonina, necessària per a poder dormir bé“.

Text basat en els articles de premsa i en les pròpies vivències:

Foto1: Eduardo Ros, José Carlos Guirado, Emilio Alfaro, Jaime Zamorano i Enric Marco presenten el congrés d’astronomia a València. / José Jordán, El País.

Foto2: Evolució de la contaminació lumínica en la Península Ibèrica, 1996-2006. Zamorano et al. 2012.

 

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Més retalls en ciència?

2

Forges

Torne d’una setmana intensa en Madrid en la IX Reunió de la Sociedad Española  de Astronomía on hem parlat molt dels últims avanços en tècniques d’anàlisi,  nous telescopis, observacions i també divulgació. Els espectaculars resultats de les missions Heschel i Planck, els nous descobriments als planetes, les tècniques de caracterització de les atmosferes dels planetes extrasolars, la búsqueda de noves  Terres, etc. han omplit les sessions de les jornades científiques. D’aquestes ja en parlaré en pròxims apunts. Però ja des de la sessió inaugural es parlà també de política científica.  En aquesta el rector de la Universidad Complutense de Madrid, Carlos Berzosa, féu una intensa defensa del finançament de la ciència espanyola en temps de crisi, tal com estan fent a Alemanya, que ha rebaixat totes les partides llevat d’Educació i Recerca. I ben  preocupats ens hem quedat tots per les últimes notícies gens alegres del Ministeri de Ciència i Innovació, dirigit per Cristina Garmendia, que pretén retallar un 15% més el pressupost dedicat a la ciència a l’estat.

Un article al diari El Pais descrivia l’ambient que es respirava a la reunió.

Los astrónomos, alarmados por la caída de la financiación de la ciencia

Les retallades de pressupost han influït negativament no solament en el finançament dels projectes d’investigació, sinó també en el subtil i feble teixit humà del sistema científic“, ha comentat Emilio Alfaro, president de la Societat Espanyola d’Astronomia (SEA). “Estem preocupats: l’astronomia espanyola, que ha assolit, en 30 anys, estar en l’elit mundial, es recolza en gran mesura en el treball dels investigadors joves, els postdoctorals, que estan en diversos graus de contractació, però tots precaris. Els contractats del programa Ramón i Cajal no té assegurada la seua perspectiva de futur“.

Segueix…

L’alarma d’Alfaro reflecteix el debat i conclusions de l’assemblea bianual de la SEA que s’ha reunit aquesta setmana a Madrid. En l’assemblea s’ha aprovat una carta que s’enviarà al Ministeri de Ciència i Innovació mostrant la preocupació dels astrònoms espanyols “per les retallades econòmiques que està sofrint la I+D a Espanya en els últims exercicis“.

La denúncia de la difícil situació, ha declarat Alfaro a EL PAÍS, “la fem des de la perspectiva crítica de la política econòmica actual. Ens havien dit que anàvem a canviar el model econòmic per a avançar cap a un model sostenible basat en la I+D capaç de crear més riquesa i, precisament en un moment de crisi que, a més, ens afecta més que a altres països precisament per l’absència d’aquesta I+D com motor, vam canviar de política i tornem al sistema que no ha donat solucions a aquesta crisi“. Alfaro destaca que un país com Suècia, “que està registrant el major increment del PIB és precisament el qual més inverteix en I+D a Europa“.

La SEA compta amb 630 socis espanyols (aproximadament un 80% del total d’astrònoms professionals espanyols) i en les sessions i debats de reunió d’aquest any, celebrada en la seu del Consell Superior d’Investigacions Científiques, s’ha constatat que cada vegada vénen més estudiants estrangers a realitzar la tesi doctoral en institucions espanyoles. També és notable, insisteix Alfaro, el fet que són així mateix estrangers gran part dels contractats en el Ramon y Cajal (un programa d’excel·lència en el qual els candidats passen per una dura avaluació). “Espanya, des del punt de vista de l’astronomia, s’ha convertit en un pol d’atracció, de prestigi i confiança, i això, que ha costat molt esforç durant 30 anys, és el que es pot trencar si no mantenim el nivell arribat“. Les retallades pressupostàries es noten no només en les perspectives laborals dels joves científics, sinó que també s’ha reduït el finançament per als projectes d’astronomia del Pla Nacional d’I+D. Així mateix s’han vist molt seriosament afectats ja els pressupostos dels instituts d’investigació i la investigació en les universitats.

Encara que la SEA entén la situació de crisi econòmica que està travessant el país, no comparteix la política de retallades en I+D (tant els efectuats en l’últim exercici com els quals es proposen per al següent pressupost)“, diu un comunicat de la institució. Les retallades “poden significar, no només l’estancament o destrucció del teixit científic actual, sinó també l’ancoratge en un model econòmic que s’ha comprovat totalment obsolet i incapaç d’afrontar aquest tipus de crisi“.

En la IX reunió científica de la SEA han participat 315 persones, s’han impartit 185 conferències temàtiques i s’han discutit els resultats recents de la investigació astronòmica i els reptes futurs.

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , | Deixa un comentari