De la «grip espanyola» a la COVID-19, un segle entre dues pandèmies

A càrrec d’Antoni Arlandis i Francesc Devesa, autors d’un estudi sobre l’impacte local de la pandèmia de 1918 a Oliva que es pot llegit en el número 16 de la revista Cabdells (2018) , que es presentà just abans de l’esclat de la pandèmia del coronavirus.

Els ponents han exposat les similituds i diferencies entre les dues pandèmies que han assotat la humanitat just en els últims 100 anys. La grip espanyola, del 1918 al 1920, i la COVID-19, del 2019 al 202… són totes dues malalties respiratòries però mentre que la primera atacà fonamentalment la gent més jove, amb uns 50 milions de morts a tot el món, en la segona la mortalitat s’ha concentrat sobretot en el grup de gent major. De moment es calcula que han mort uns 5 milions de persones a tot el món de COVID-19.

Els metges Antoni Arlandis i Francesc Devesa han explicat les dades de les dues malalties en Oliva i la Safor. comparant-les amb les del País Valencià i l’Estat Espanyol. Després s’ha fet un animat debat sobre els errors comesos en el tractament de les dues epidèmies.

Per cinquè any consecutiu, el CEIC Alfons El Vell amb el Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València (UPV) i la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació de la Universitat de València (UV) col·laboren en la Setmana de la Ciència, una iniciativa destinada a fomentar l’interès per la ciència, la tecnologia i la innovació. De dilluns 8 a dijous 11 de novembre a les 19:30h tindran lloc en la Casa de la Cultura de Gandia (2a planta) les ja tradicionals conferències de la Setmana de la Ciència. L’entrada és lliure.

Dilluns 8: 30 anys estudiant la biodiversitat marina, entre Àfrica i l’Antàrtida

A càrrec d’Ana Ramos Martos, de la Universidade de Vigo. Ana Ramos Martos té una extensíssima trajectòria en el terreny de la biologia marina i és l’homenatjada enguany pel Campus UPV Gandia, que li dedicarà un mural obra de l’artista urbà Flug i li posarà el seu nom a un dels seus laboratoris. Més informació ací, en la pàgina de la Setmana de la Ciència del Campus UPV Gandia.

Dimarts 9: Què fa un rar com jo en lloc com aquest? Com ens afecten en el dia a dia les malalties minoritàries

A càrrec de Daniel Pellicer, biotecnòleg especialitzat en biomedicina i divulgador científic. Ací teniu el seu compte de Twitter i el seu canal a Youtube .

Dimecres 10: L’univers fosc: de què està fet el 95% del cosmos?

A càrrec d’Alberto Aparici, responsable de divulgació en l’Institut de Física Corpuscular (CSIC/UV). Ací teniu l’enllaç a la seua secció sobre ciència en Onda Cero.

Dijous 11: De la «grip espanyola» al COVID-19, un segle entre dues pandèmies

A càrrec d’Antoni Arlandis i Francesc Devesa, autors d’un article monogràfic sobre l’impacte local de la pandèmia de 1918 a Oliva en el número 16 de la revista Cabdells (2018) , que aparegué i es presentà just abans de l’esclat de la pandèmia de coronavirus.

Ja som al cim de l’estiu. L’oratge ens acompanya i permet l’observació de les meravelles de la nit que, només fixant-s’hi una mica, podrem gaudir durant aquest mes. Planetes, la Lluna i una sempre estimulant pluja dels Perseids són el menú observacional d’agost. Només els efectes continuats d’aquesta pandèmia que ens acompanya des de fa més d’un any i mig i totes les restriccions de mobilitat que l’acompanyen ens poden dificultar gaudir del cel nocturn aquestes pròximes setmanes.

Poc després de la posta de Sol encara podríem albirar fugaçment els planetes Mart i Mercuri, molt prop ja de l’horitzó oest. Tanmateix la reina del capvespre és la sempre fulgurant deessa Venus. Mig hora després de la posta de Sol, mirant cap a l’oest veureu un punt brillant uns 10 graus per damunt de l’horitzó. És el planeta Venus que, dia rere dia, continua separant-se de la direcció solar i cada dia que passa serà més brillant. Arribarà a la separació màxima del Sol, l’anomenada màxima elongació oriental, el 29 d’octubre de 2021.

Aquest agost, però, serà el mes dels planetes gegants. Júpiter i Saturn brillen actualment ben prop un de l’altre al cel nocturn. Si mirem cap a l’est una hora després de la posta de Sol els podrem albirar fàcilment: Saturn dèbil més alt, Júpiter més baix i ben brillant. Uns prismàtics agafats de manera ferma (o instal·lats sobre un trípode) permetran veure clarament els satèl·lits del planeta dedicat a Júpiter. La Lluna, en el seu recorregut al llarg del mes per la volta celeste, els visitarà els dies 21 i 22 d’agost. Impossible no trobar-los al cel.

Agost és també el mes de la pluja dels Perseids. Aquestes llums que apareixen de sobte al cel de mitjan d’agost són realment residus sòlids del cometa 109P/Swift-Tuttle. Amb un període orbital de 133,28 anys, el seu últim pas prop del Sol va ser l’11 de desembre de 1992 i no tornarà, per tant, fins el 12 de juliol de 2126. Però durant tots els seus passos ha deixat trossets de gels de distinta composició i petits grans de pols que la Terra entre el 17 de juliol i el 24 d’agost, amb un màxim el 12 d’agost, anirà recollint mentre travessa l’òrbita del cometa.

La taxa màxima observable serà d’uns 150 meteors per hora. El radiant, o punt d’on semblen venir els meteors, es  troba en direcció a la constel·lació de Perseu. Enguany la Lluna estarà prop del quart creixent així que es pondrà ben prompte i no molestarà a l’observació del fenomen.

Finalment recomanar-vos l’observació del pas de l’Estació Espacial Internacional pel cel. Aquest immens laboratori orbital, fruit de l’esforç conjunt de les agències espacials d’Europa, els Estats Units, Rússia, Japó i el Canadà travessarà el cel demà dilluns a partir de les 21:40. El satèl·lit brillarà quasi tant com el planeta Venus quan passe sobre nosaltres. El pas durarà uns 8 minuts, així que cal ser molt puntuals a la cita. Us deixe un mapa del cel per si voleu veure-ho. Per utilitzar-lo, mentre mirem cap al Sud, cal situar-lo dalt del cap, amb la part superior del mapa en direcció a la nostra esquena. Després haureu d’esperar un punt molt brillant al cel que passarà just entre les estels del Triangle d’estiu. Altres passos futurs de l’Estació Espacial Internacional es poden veure en aquest enllaç (està calculat per a Burjassot, però val aproximadament per a tot el nostre país).

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’agost de 2021. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges.

1.- Posta de Sol a O Grove, Galícia. 29 juliol 2021 a les 21:58. Núria Marco.
2-4. Stellarium
5.- American Meteor Society
6.- Heavens above.

Ja hi tornem a ser. L’hivern finalment ens abandona per deixar pas a la primavera.  Avui, el Sol, en el seu camí anual aparent al cel, finalment travessarà la línia de l’equador celeste. Aquest fet ocorrerà a les 10:37 del matí d’avui 20 de març. Serà el moment de l’equinocci de primavera. Acaba l’hivern de manera abrupta amb fred i neu i comença la primavera.

Aquesta serà la segona entrada en la primavera en temps de pandèmia. Fa exactament un any deia: “I ara arriba la primavera en temps de confinament per la pandèmia global del Covid-19. Confinats a la Valldigna, sense poder eixir llevat d’allò imprescindible, haurem de veure des de casa el moviment de les constel·lacions primaverals, la davallada definitiva d’Orió i la sortida a la matinada de les constel·lacions estiuenques.” Ara ja no tenim un confinament estricte com el de l’any passat però la mobilitat està encara molt restringida. No podem eixir del País Valencià per visitar familiars o amics, alguns d’ells visibles només digitalment des de fa un any. I, per als qui ens agrada gaudir de la foscor de la nit en llocs apartats, fugint de la contaminació lumínica, la restricció de moviment a partir de les 22 h és dolorosa.

La primavera passada, mentre veiem passar el temps a casa per contenir la pandèmia, uns ocells (segurament una blanca, segons m’han dit els entesos) van fer niu a la base d’un telescopi sense utilitzar durant uns mesos.

Avui retorna la primavera i nosaltres, humans que vivim a la superfície de la Terra, acostumats a veure com es mouen els planetes, la Lluna i el Sol al llarg dels dies, mesos i anys, ens meravellem aquests dies amb la perfecta geometria celeste. Des de la superfície terrestre la nostra visió és geocèntrica, com si la Terra estigués quieta i el Sol girara al voltant de la Terra en un any.

Des d’aquesta manera de veure el problema, al llarg de l’any veurem el Sol situar-se molt amunt o molt baix a migdia respecte al paisatge que albirem des de la finestra. Com que l’altura del Sol mesurat des de la superfície terrestre depén de la nostra posició, és molt millor fer referència a un cercle celeste imaginari invariable format per la projecció cap a l’espai de l’equador de la Terra, que anomenem equador celeste. Si el Sol es troba molt alt respecte a l’equador celeste serà l’estiu mentre que si està molt baix serà l’hivern. Quan el Sol, pel seu moviment anual aparent al voltant de la Terra — camí anomenat eclíptica — el faça travessar el cercle o pla de l’equador celeste, començarà la primavera (equinocci de primavera) com avui o la tardor (equinocci de tardor) d’ací a 6 mesos. Les figures adjuntes ens ajudarà a comprendre-ho. Com que el Sol està avui exactament sobre l’equador celeste, projecció cap a l’espai de l’equador de la Terra, tots els humans situats sobre l’equador tindran el Sol sobre el seu cap a migdia! Avui a Quito o Singapur i a d’altres ciutats equatorials tindran el Sol a sobre i les ombres desapareixeran.

Evidentment el Sol no gira al voltant de la Terra. Això ho sabem des de fa segles però pensar a la manera dels grecs antics és una manera de veure-ho des de la nostra posició terrestre.

Actualment les estacions se solen explicar amb diagrames de la Terra en òrbita al voltant del Sol. A conseqüència de la constància de la inclinació de l’eix de la Terra, la zona enllumenada pel Sol va variant al llarg de l’any. Si en estiu (summer) la zona més enllumenada és l’hemisferi nord, en hivern (winter) ho és l’hemisferi sud mentre que en començar la primavera (spring) i la tardor (autumn) TOTA la cara de la Terra és enllumenada de manera uniforme ja el Sol està exactament sobre l’equador terrestre.

Finalment si pensem en una visió geocèntrica amb una Terra estàtica com he comentat al principi, però vista des de l’espai tindríem un esquema com el següent. El Sol gira al voltant de la Terra sobre el seu camí, l’eclíptica, i avui travessa de baix cap amunt el pla de l’equador celeste.

L’explicació de les estacions astronòmiques és complexa ja que intervenen moviments conjunts de la Terra i el Sol que caldria veure en tres dimensions per captar-los bé. He tractat de mostrar-vos els dos punts de vista per explicar-ho, des de la superfície de la Terra i des de l’espai. Totes les visions del problema són vàlides i complementàries. Espere que us faça profit.

Els últims dies de l’hivern ens han regalat una nevada a les comarques centrals valencianes. Ahir nevava al Benicadell, a la Vall d’Albaida.

Imatges:

1.- El Benicadell nevat vist des de Beniatjar, la Vall d’Albaida. 18 de març 2021. Susi Lledó.
2.- Wikimedia Commons
3.- Stellarium

Finalment ja som al darrer mes de l’any i la pandèmia continua. Un any realment penós en el que ens ha costat sobreviure tots. I, com no podia ser d’una altra manera, totes les activitats d’observació de cel nocturn també han quedat afectades: menys xarrades de divulgació, menys visites per admirar les meravelles de la nit amb el telescopi. Ara el cel nocturn no té qui el mire. Només els afortunats que viuen a llocs foscos i no s’han de desplaçar gaire per admirar la volta celeste poden estar contents. Els qui vivim a ciutat, sota la cúpula brillant implacable causada per la llum artificial, condemnats a no eixir de casa passades les dotze, ens mosseguem impotents les ungles.

Les constel·lacions tardorals, Aquari i Peixos, dominen el cel les primeres hores de la nit. Però ben aviat les hivernals es presenten per l’est. Primerament apareix Taure, disfressa de Zeus, amb la forma de V tan característica de les banyes, després ix el gegant caçador Orió, amb els tres estels del Cinturó tan ben alineats, i ja més tard, l’estel més brillant del cel, Sírius, l’ull del Ca Major, a l’espera de es ordres del seu amo per llençar-se cap a la Llebre amagada als peus del gegant.

Mart, a la constel·lació de Peixos, continua ben brillant al cel mirant cap al sud-est. El color rogenc el fa inconfusible en una zona del cel mancada d’estels brillants. Un telescopi ens mostrarà les foscúries de les zones muntanyoses i les clarianes de les desèrtiques. Obtindre’n una bona imatge ja és una mica més difícil. Molts astrofotògrafs amics aconsegueixen vistes impressionants del planeta roig dignes del telescopi espacial Hubble.

L’espectacle del mes és, però, la conjunció dels planetes Júpiter i Saturn. Ara mateix els dos planetes gegants estan situats ben junts entre Sagitari i Capricorn i es poden veure en direcció sud-oest just després de la posta de Sol. La parella còsmica ha estat visible des de l’estiu passat i, de mica en mica, s’han anat acostant l’un a l’altre, per acabar convergint el capvespre del 21 de desembre, a només 0,1 graus, un 20% de la grandària de la Lluna plena. És a dir, que els dos planetes es veuran pràcticament com un únic punt brillant al cel. Aquesta aproximació extrema dels dos planetes sembla que no passava des del segle XVII. Alguns associen aquestes estranyes associacions planetàries amb l’estel de Betlem. Fa ja molts anys en parlava jo mateix en aquest bloc.

Com es pot veure al gràfic adjunt, a principis de mes els dos planetes es trobaran a uns 2º de separació angular — la grandària de 4 llunes plenes — i ràpidament convergiran a 1º l’11 de desembre — dues llunes plenes –, una lluna plena el 16 de desembre per juntar-se el 21 de desembre i ser pràcticament indistingibles. Les simulacions que ha preparat l’Observatori de Madrid ho mostren ben claret també, fins i tot respectant la inclinació dels planetes.

Evidentment cal recordar que aquesta conjunció de planetes és aparent. Cada planeta està en la seua òrbita però vist des de la Terra, es troben en la mateixa zona del cel. El 21 de desembre, per tant, la Terra, Júpiter i Saturn s’alinearen i formaran una línia recta.

Desembre és també un mes de pluges d’estels. Podem gaudir de les Puppids-Velids (6 de desembre), Leo Minorids de Desembre (19 de desembre) i dels Ursids (22 de desembre). Tanmateix la més important de totes és la pluja de meteors dels Gemínids, que la nit del dia 13 de desembre poden provocar una pluja intensa de 120 meteors a l’hora. Recordeu, però, que això són previsions i, que només es vorien en llocs foscos. En indrets amb moderada contaminació en veuríem moltes menys. Els Gemínids estan causats per l’objecte 3200 Phaethon. Aquest asteroide té una òrbita el·líptica més pròpia dels cometes. S’ha detectat, fins i tot, que emet ejeccions de pols. Es pensa que puga ser un antic cometa que ha perdut els materials volàtils.

I finalment cal que recordeu que desembre és també el darrer mes de la tardor. El 21 de desembre, el mateix dia de la conjunció Júpiter-Saturn, el Sol assolirà el punt més baix a la volta celeste. El 21 serà el dia més curt de l’any. A les 11:02 serà el moment del solstici d’hivern i començarà l’hivern.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de desembre de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Orió sobre Montserrat. Franklin González. Wikipedia Commons.
2.- El planeta Mars en l’oposició de 2014. Ximo Camarena, Agrupació Astronòmica de la Safor. 17 abril 2014.
3.-  Panorama del cel. 8 desembre 2020. Stellarium.
4.- Variació de la separació angular dels dos planetes. Perth Observatory & Fremantle Sidewalk Astronomy
5.- Variació de la separació angular dels dos planetes. Observatori de Madrid.
6. Pluja d’estels dels Gemínids. Asim Patel. 14 desembre 2013. Wikipedia Commons.

La conferència de Lourdes Canós, Professora Titular de la Universitat Politècnica de València, va començar repassant amb xifres els efectes devastadors que la pandèmia del COVID-19 ha causat en el sector turístic espanyol, des del passat mes de març de 2020. Les dades mostren que no estem davant una de les crisis a l’ús, on la demanda cau abruptament, en aquest cas, per primera vegada des de que es tenen registres, estem davant una crisi que va provocar que el turisme literalment desapareguera durant uns quants mesos, per a després recuperar-se però a nivells molt inferiors als habituals.

Davant aquesta greu situació, la professora de la UPV va repassar les respostes donades fins ara des de diferents àmbits, des d’empreses hoteleres o de transports; a les destinacions turístiques, les administracions públiques, etc. Per últim, es va abordar el tema de com serà el turisme post-covid. Un turisme potser menys multitudinari, més segur i més tecnològic.

https://youtu.be/gh4EsFValV8

https://www.youtube.com/channel/UCRtPZhHaUMOXuEe3mfnKsSg

En aquest temps de pandèmia que marcarà tota una generació, molts encara es pregunten com és possible que una societat moderna, amb sanitat universal, amb recursos, sempre limitats, haja hagut d’estar confinada, amb l’economia paralitzada i amb totes les nostres activitats protocol·litzades.

Aquesta incomprensió és una de les causes de la onada d’incredulitat sobre els orígens de la malaltia, que si és una arma biològica xinesa, un instrument de control poblacional a través del 5G de Bill Gates o simplement un invent.

Molt obliden que l’ésser humà és un més dels mamífers que poblen la Terra i que la interacció amb el medi natural el posa en contacte diàriament amb patògens, que com tot esser viu sempre cerca nous habitat per ocupar.  L’explotació humana de nous territoris verges a l’Extrem Orient, a l’Amazones o a l’Àfrica Central i el comerç que se’n fa dels seus recursos ha posat en contacte estret espècies animals i vegetals que havien estat sempre separades físicament. Així que patògens adaptat a espècies salvatges troben hostes nous verges per explotar. Tot ajudat per l’evolució que afavoreix l’adaptació dels nous agents infecciosos. Aquesta és la principal raó de les pandèmies modernes.

Tanmateix aquests malalties modernes no eixirien dels seus focus d’infecció localitzats en indrets remots i mal comunicats si els vols barats i ràpids, la deslocalització de moltes empreses i el comerç internacional no fora la norma del mon actual. Un turista intrèpid explorador d’una selva poc trepitjada pot portar un virus o un bacteri en poques hores al cor d’Europa abans de presentar cap símptoma de malaltia. Un simpàtic animaló exòtic comprat a una tenda d’animals no massa legal pot portar de regal un virus d’un animal amb el que va compartir viatge des de terres llunyanes. Els porcs d’una granja construïda prop de l’habitat dels rats penats a l’Extrem Orient poden quedar contaminats amb un nou tipus de coronavirus pels seus excrements.

Aquestes són possibilitats ben reals en aquests mon de pandèmies que ens ha tocat viure. Però hi ha molt més factors a tindre en compte que explicarien el desastre que estem vivim actualment. La periodista científica Sonia Shah ho explica detalladament en Pandemia, de Capitán Swing, obra que publicà fa tres anys i que s’acaba de publicar en castellà.

El colera va ser la primera malaltia moderna que afectà, i continua afectant, els humans a partir del segle XIX. Tots els pobles tenen cròniques dels temps incerts de les diverses onades que atacaren el nostre país i en el que el Doctor Jaume Ferran fou un heroi vacunant la gent.  El llibre, però, se centra en explicar detalladament l’afecció que sofriren Paris i Nova York el 1832.

Però no s’atura només a descriure el desastre i, aquí és quan el talent de Sonia Shah se’n presenta en el seu màxim esplendor en donar compte de les causes de l’extensió de la pandèmia: les condicions higièniques i d’infraestructures en que es vivia aleshores, els problemes de corrupció de polítics i d’empreses (algunes d’elles encara actives actualment. Et sorprendrà saber quines son, o no….), els col·lectius als que la gent desesperada considerava culpables, els herois que tractaren de donar tractaments efectius però foren menystinguts sinó directament apartats.

El colera no és una malaltia antiga com ho puga ser la pesta o la lepra, sinó que el seu origen està molt ben documentat. La colonització i explotació pels britànics dels recursos dels manglars i zones pantanoses al voltant del Golf de Bengala on desemboca el riu Ganges va posar en contacte el virus aquàtic Vibro Cholerae amb els humans. En menys de 50 anys la pandèmia del colera s’expandí per tota la Terra. La millora de les comunicacions i el colonialisme s’encarregaren de fer-ho possible.

A partir de les lliçons apreses d’aquesta pandèmia que encara causa brots cada any en alguns llocs del mon, l’autora fa un recorregut  per les malalties modernes com l’èbola, el SARS, el MERS, el virus del Nil Occidental, la malaltia de Lyme etc…Totes començaren com a zoonosis (contagi animal-humà) però d’altres ja han esdevingut epidèmia quan el contagi és d’humà a humà.

Llegint el llibre comprendreu el perquè del paper limitat de l’Organització Mundial de la Salut en l’actual pandèmia del coronavirus, el problema dels bacteris resistents o superbacteris, les malalties emergents i la relació d’aquestes amb el canvi climàtic.

Les epidèmies han acompanyat a les diverses espècies d’homínids durant tota l’evolució humana. Hi ha prou evidències que aquestes han condicionat i modelat molts aspectes com ara el sexe, la detecció de nous patògens i la distribució humana en el planeta. Som realment el resultat final d’una lluita feroç contra els patògens antics.

Finalment dir que encara que el llibre es publicà el 2017 ja vaticinava la pròxima pandèmia. Cap de les mesures conegudes i efectives per prevenir-la que descriu al llibre s’han posat en marxa. Ara estem amb mascaretes i esperant les vacunes. El 2020 vivim l’era Covid-19.

Entretant el cel nocturn ha canviat des de l’estiu i els planetes Júpiter i Saturn han deixat de ser els reis de la nit per deixar pas a Mart mentre les constel·lacions hivernals com Orió i Taure ja es deixen veure al cel.

Tanmateix els planetes gegants encara fan goig en fer-se de nit. Mirant cap l’oest, veurem la parella la primera part de la nit. Amb telescopi podrem admirar els núvols de Júpiter, les seues llunes i sobre tot els anells de Saturn. Ja no seran tan espectaculars com en ple estiu però encara s’ho val mirar-los. I en passar les setmanes la distància aparent entre els dos planetes anirà minvant de mica en mica, fins que, pels volts de Nadal, quasi s’arribaran a tocar a la posta del Sol. Podreu fer moltes fotos de l’encontre celeste. Ja en parlarem.

La nit del 22 d’octubre la Lluna els farà una visita construint un bonic triangle celeste.Ara el planeta Mart és el rei de la nit. El seu color rogenc el fa clarament distingible entre els objectes celestes. El podeu veure cap a l’est en la constel·lació de Peixos en fer-se de nit, augmentant la seua altura amb el pas de les hores. Això ocorre així ja que la nit del 13 al 14 d’octubre el planeta es trobarà en oposició al Sol, és a dir en el punt oposat al Sol, situat justament a 180º de la nostra estrella, estant la Terra al mig. Per tant, en pondre’s el Sol el planeta eixirà per l’horitzó est. Però, com que les òrbites de Mart i la Terra són el·líptiques, aquest no serà el moment exacte de la màxima aproximació a la Terra, ja que haurà ocorregut uns dies abans, el 6 d’octubre. En aquest moment Mart es trobarà a només 62,07 milions de quilòmetres de nosaltres.

Mart és interessant de veure amb prismàtics però és amb telescopi quan podem gaudir de descobrir el relleu de les zones altes com Syrtis Major o els casquets polars. I això és molt més fàcil quan el planeta es troba més pròxim a nosaltres. La Lluna li farà dues visites aquest més que ens pot ajudar a descobrir-lo si encara dubteu. La passada nit del 2 d’octubre la Lluna arribà a acostar-se molt al planeta. Encara teniu l’oportunitat de veure un altre encontre lunar amb el planeta de la guerra la nit del 29 d’octubre. Estigueu a l’aguait per admirar el fenomen.

La pluja d’estels més important del mes és la dels Oriònids. Els meteors de la pluja cauran tot al llarg del mes d’octubre fins a principis de novembre. El pic serà la nit del 21 d’octubre amb uns 10 a 20 meteors per hora. Com el seu nom indica el radiant, el punt d’on semblen venir els meteors, està situat en la constel·lació d’Orió. Estan associats al cometa Halley.

La Lluna presentarà aquest mes dues llunes plenes, una a principi del mes, el dia 1 i una altra al final, just el 31. Això no és usual però si la primera lluna ocorre just el primer o segon dia i el mes dura 31 dies, és ben bé possible.

El dia 7 d’octubre la Lluna recorrerà la constel·lació de Taure i se situarà al costat de l’estel vermell Aldebaran. Us deixe una imatge del programa Stellarium on es veu el fenomen i les posicions de les pluges d’estels dels Oriònids.

Finalment recordar que la matinada del 24 al 25 d’octubre els rellotges es retardaran una hora. Per tant, a partir del diumenge 25 d’octubre l’eixida i la posta del sol ocorreran una hora més prompte.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Posta de sol d’octubre. Tavernes de la Valldigna, la Safor. 1 d’octubre 2020. R. Marco.
2.- Simulació de Stellarium
3.- de https://mars.nasa.gov/all-about-mars/night-sky/close-approach/
5-6 – Simulació de Stellarium

Fa tres mesos començà l’estiu i en aquell moment entràvem en la fase de desconfinament, Tornàvem a eixir al carrer, primer de manera tímida, després de manera més atrevida. Sembla, però, que ens hem passat de rosca i ara, en començar la tardor, vivim amb l’amenaça d’un nou confinament, encara que segurament selectiu. La pandèmia de la Covid-19 no és només un problema epidemiològic sinó sobretot polític i social.

Mentrestant durant aquest temps de calor, el planeta Terra, impertorbable als problemes epidèmics, ha seguit el seu camí i ha fet una altra quarta part de l’òrbita anual al voltant del Sol des del passat equinocci de primavera. Ara la Terra es troba just a l’altra part de la seua òrbita al voltant del Sol i, per tant, el cel nocturn que s’hi veu ara és just l’oposat de la primavera.

Durant aquest viatge al voltant del Sol, des de l’estiu la part enllumenada de la Terra ha anat canviant i ha anat baixant des de l’hemisferi nord on es trobava el 21 de juny, el solstici d’estiu amb la màxima alçada del Sol, fins a la zona equatorial de la Terra on arribarà finalment avui, 22 de setembre a les 15:31. És el moment de l’equinocci de tardor.

Aquest fenomen és conseqüència de la inclinació de l’eix de rotació de la Terra. El nostre planeta gira al voltant d’un eix que apunta de manera invariable (*) a un punt del cel prop de l’estrella polar (α Ursa Minor). Com que la direcció de l’eix de rotació es manté fixe, la Terra sofrirà una variació de les zones enllumenades al llarg de la seua òrbita. En estiu (hivern) les zones enllumenades estaran principalment en l’hemisferi nord (sud), mentre que en la primavera i tardor s’enllumenaran les zones equatorials, enllumenant la llum solar tot el disc terrestre per igual, des del pol nord al pol sud.

Així, vist prop de la Terra i de perfil els rajos solars cauen aquests dies perpendiculars a l’equador terrestre, i, per tant, avui les ombres desapareixen al voltant de migdia en tota la zona equatorial, mentre que a altres latituds els veurem caure en la direcció de l’equador celeste, projecció de l’equador cap al cel.

Si al principi de l’estiu el camí que seguia el Sol a la volta celeste era ben alt, el seu disc eixia prop de l’horitzó nord-est i es ponia prop del nord-oest, a mesura que han anat passant els mesos de juliol i agost, l’eixida i posta del Sol cada vegada s’ha produït més a prop dels punts cardinals Est i Oest, respectivament.

Avui, finalment, dia de l’equinocci de tardor, el Sol ha eixit exactament per l’est, seguirà la línia de l’equador celeste i es pondrà exactament per l’oest. Això ho podeu veure al gràfic adjunt, en que el cercle anomenat equinox marca l’equador celeste, el camí que seguirà el Sol avui. Això significa que el Sol estarà 12 hores per damunt de l’horitzó i per 12 hores per baix, d’ací ve el nom d’equinocci, igualtat de la nit. Però compte, que això és així si no es té en compte l’atmosfera de la Terra. Aquesta distorsiona el camí dels raigs del Sol i ens mostra el seu disc quan encara està per sota de l’horitzó.

Així, per tant, si avui calculem les hores de llum a partir del moment de l’eixida del disc del Sol, aquestes no seran 12 hores exactes a causa de la refracció de la llum, tal com conta l’astrònom Joan Anton Català amb una clarificadora imatge del seu twitter. Jo he fet la meua imatge del fenomen per que estiga encara més clar. Recordeu que quan veieu el Sol eixir, realment està encara sota l’horitzó.

Efectivament el Sol sempre sembla haver eixir uns minuts abans de l’hora que tocaria en un món sense atmosfera. D’aquesta manera el dia en que realment les hores de llum i nit són exactament 12 hores no serà avui sinó d’ací a 2 dies, el 24 de setembre.

Que tinguem tots una bona tardor, si és possible….

(*) La direcció de l’eix de rotació de la Terra no és exactament invariable. L’eix de la Terra gira al voltant de l’eix de l’òrbita terrestre amb un període molt llarg, d’un 26000 anys. Però, per a efectes pràctics d’explicació de les estacions astronòmiques, podem considerar-la fixe.

Imatges:

1.- Última eixida del Sol de l’estiu. 22 setembre 2020. Tavernes de la Valldigna. Rosa Magraner.
2-3- Vistes de la Terra en el solstici i l’equinocci. Earth View. Fourmilab.
4.- Esquema de les estacions. Wikimedia Commons
5.- Vista de la Terra el dia de l’equinocci amb la posició d’una persona en l’equador i en els tròpics.Wikimedia Commons i Enric Marco.
6.- Esquema de la refracció dels raigs solars. Enric Marco.

Ho podrem comprovar el Dimarts 25 d’agost, en col·laboració amb la Universitat de València, la Coordinadora en Defensa dels Boscos del Túria i Cel Fosc, mitjançant una activitat on descobrirem mites, problemes i bones pràctiques en l’ús de la llum artificial nocturna.

L’activitat consistirà en una xarrada impartida pel Dr. Angel Morales Rubio, pertanyent al Departament de Química Analítica i pel Dr. Enric Marco del Departament d’Astronomia i Astrofísica, ambdós de la Universitat de València. Posteriorment realitzarem una observació astronòmica del cel amb l’ajuda de telescopis.

Vine i descobreix el cel de la Tinença!

• Dia: dimarts 25 d’agost de 2020
• Lloc: enfront de l’església de Sant Jaume de Coratxà
• Horari: 19:30 h. – 20:30 h. Xarrada
  • 20:30 h. – 21:30 h. Descans21:30 h. Observació astronòmica
• Duració de l’activitat: 4 h. Aproximadament
• Avís: L’activitat és gratuïta, però les places són limitades. Vos podeu inscriure en 964715720 – 650 412 497 – parc_tinenbenifassa@gva.es
• Recomanacions: Portar calçat còmode, llanterna (preferiblement de llum roja) i cadira plegable o tovallola per a seure. L’ús de la mascareta és obligatori.

Ningú haguera cregut, en els últims anys del segle XIX, que els assumptes humans foren vigilats d’una forma atenta i detallada per intel·ligències majors a les de l’home i, tanmateix, tan mortals com la seua.

Així comença la guerra dels mons (The War of the Worlds) que H.G. Wells publicà el 1898, obra que acabe de llegir aquest dies i que m’ha sorprès gratament pels diversos aspectes que comentaré tot seguit.

Tothom ha vist alguna de les pel·lícules que s’han fet sobre l’obra de ciència ficció però pocs, en l’època actual, hauran llegit l’obra original. Els films segueixen poc la trama del llibre i només s’hi recreen en la violència marciana sobre els humans encara que el final sempre és el mateix així que no em preocupa revelar una mica els fets principals de l’obra.

L’obra comença amb una descripció detallada del que se sabia de Mart en l’època de l’escriptura del llibre. Se’n coneixia, entre d’altres, l’atmosfera, els satèl·lits o els famosos canals observats per Schiaparelli. L’obra beu de la febre marciana que s’instal·là a les societats occidentals a causa de la interpretació que se’n feu dels canals com a tecnologia d’una civilització moribunda. Uns marcians que pretenien portar aigua dels pols marcians a les seques terres equatorials. I Wells aprofità hàbilment l’observació real d’un llum detectat per l’observatori de Lick durant l’oposició del 1894 per associar-lo a l’inici de la invasió marciana.

I aquesta actitud seguirà al llarg del llibre: barrejar fets científics amb ficció, resultat que dona una gran versemblança a la història. Així aniran apareixent observacions astronòmiques, físiques, màquines, descripcions botàniques i zoològiques realistes per fer creïble l’atac del marcians i com aquests guanyen aparentment la guerra dels mons.

H.G. Wells era biòleg de formació, clarament darwinista, i, per això, recorre contínuament a l’evolució per explicar l’anatomia dels marcians, o la seua destrucció pels bacteris terrestres, mentre recorda la resistència dels humans front a la mateixa amenaça.

Així descriu els marcians:

Eren enormes cossos arrodonits – o més bé caps – d’un metre vint de diàmetre, i cada cos tenia davant un rostre. Aquest rostre mancava de foses nasals – de fet, sembla que els marcians no tenen sentit de l’olfacte -, però tenien un parell d’ulls molt grossos de color fosc, i just entre ells, una espècie de bec carnós,… Formant un ram al voltant de la boca hi havia setze tentacles fins, quasi semblants a fuets, disposats en dos grups de huit.

I la seua mort final:

Morts, després que totes les armes dels homes hagueren fracassat, per les coses més humils que Déu, en la seua saviesa, havia posat sobre la Terra.

Perquè així havien succeït les coses, i de fet jo i molts altres homes haguérem hagut de preveure-ho si el terror i el desastre no hagués encegat les nostres ments. Aquests gèrmens de la malaltia s’havia cobrat el seu preu sobre la humanitat des de l’inici dels temps, s’havien cobrat el seu preu als nostres avantpassat pre-humans des des del mateix naixement de la vida en el nostre planeta. Però en virtut de la selecció natural de la nostra espècie hem desenvolupat poder de resistir-los.

De l’observació del cel nocturn Wells tampoc sol errar. Tant si parla dels cels foscos, dels estels que observa, però sobre tot del moviment de la Lluna o de la posició de Mart al cel, sempre l’encerta.

Així si al principi de la novel·la es diu que la Lluna estava en quart creixent, al final del llibre ja s’assenyala, de manera subtil, que la Lluna estava prop o passat el quart minvant (…guaità la tardana lluna,…) que ens dona un espai de 15 dies que és justament el temps en que passa l’acció de l’obra.

La referència a Mart al final del llibre, brillant i rogenc al cel, com toca durant l’oposició de Mart i la seua visió cap a l’oest al final de la nit, és del tot coherent (Vaig mirar allà dalt Mart, roig i nítid, brillant alt en l’oest…)

Però H.G. Wells era un socialista convençut i el llibre, en realitat, és una crítica a la societat victoriana. La invasió marciana es carrega els seus principis bàsics, la seguretat front a un atac extern i la confiança en el govern i l’exercit britànic que no poden fer res front a la tecnologia marciana malgrat disposar del millor armament de l’època: canons i cuirassats com el Fill del Tro.

Haver llegit aquest llibre en aquest temps d’incertesa em porta de manera inevitable a recordar la reacció dels diferents estats dels món a la pandèmia de la Covid-19, sense armes efectives, no preparats, i deixant milers de morts al darrere. La prepotència de la humanitat front a la natura s’ha desfet en pocs mesos.

El llibre està farcit de fet curiosos que ens expliquen com era la societat britànica d’aleshores. Hi havia ja llum elèctrica als carrers però també trens nocturns que eixien de Victoria Station per portar a les poblacions del voltant de Londres els espectadors que tornaven del teatre a la nit.

Un altre fet important de remarcar és el paper de les dones al llarg de la novel·la. Només apareixen tres dones i pinten ben poc. Per exemple l’esposa del protagonista no té ni nom, és abandonada a casa d’un cosí i només apareix al final. Wells era socialista però era fruit de la seua època.

La guerra dels mons és una obra de ciència ficció però també de terror. El que la fa realment terrorífica és el fet que el marcians aterren a la comarca on viu l’autor i de la qual en té un coneixement profund. El primer cilindre marcià arriba a Woking, a Surrey, al sud-est de Londres i els següents aterratges són a les poblacions veïnes. Aquesta proximitat, paisatges ben coneguts pels londinencs que hi passaven els caps de setmana, degué atemorir els lectors d’aleshores. Aquest mateix recurs de situar l’arribada dels marcians en territori conegut fou aprofitada per Orson Wells, en la famosa retransmissió radiofònica del 1938. En aquesta ocasió els marcians aterren en Grovers Mill, Nova Jersey (Estats Units) i amenacen directament Nova York.

Finalment el protagonista arriba a Londres per South Kensinton, recorre Exhibition Road, travessa Hyde Park i descobreix el destí dels marcians a The Regent’s Park, tots aquests llocs ben coneguts pels que hem estat alguna vegada a la ciutat. Un bon final per a la trobada dels marcians moribunds en el cor de la metròpoli.

H.G. Wells era un pacifista i, per això el llibre acaba amb un missatge de força i germanor de tota la humanitat front a les amenaces globals, aplicables en aquest temps de pandèmia, canvi climàtic i possible caiguda futura d’un asteroide errant, amenaces que han estat sistemàticament menyspreades per les classes dirigents del món.

Hem aprés que no podem consider el nostre planeta com un lloc tancat i protegit per a l’home; mai podrem anticipar el bé o el mal invisibles que poden caure sobre nosaltres des de l’espai. Es possible que en els designis més amplis de l’univers aquesta invasió des de Mart no deixe de ser en definitiva un benefici per a l’home; ens ha robat aquesta serena confiança en el futur que és la més fructífera font de decadència; els regals a la ciència humana que ens ha portat són enormes, i ha fet molt per promocionar el concepte de una estreta unió de tota la humanitat.

Imatge. Portada de La Guerra de los Mundos. Planeta. 2001.

Tres mesos han passat ja des que vaig anunciar per aquest canal l’arribada de la primavera, just en començar el confinament per la pandèmia de la Covid-19. Una primavera en que els humans hem estat a casa en gran part del planeta i que la natura ha aprofitat per ocupar nous espais que ara, en arribar l’estiu i l’entrada en la fase 3 del confinament, haurà de retornar als humans.

Durant aquest temps el planeta Terra, impertorbable als problemes epidèmics, ha seguit el seu camí i ja ha fet una quarta part de l’òrbita anual al voltant del Sol des del passat equinocci de primavera. La part enllumenada de la Terra ha anat canviant en aquests mesos i ha pujat des de la zona equatorial el 20 de març cap a l’hemisferi nord, i avui, a les 23:43 h, arribarà al seu màxim. El Sol llançarà els seus rajos des de ben alt i la irradiació solar al nostre país serà màxima.

Aquest fenomen és conseqüència de la inclinació de l’eix de rotació de la Terra. El nostre planeta gira al voltant d’un eix que apunta de manera invariable (*) a un punt del cel prop de l’estrella polar (α Ursa Minor). Com que la direcció de l’eix de rotació es manté fixe, la Terra sofrirà una variació de les zones enllumenades al llarg de la seua òrbita. En estiu (hivern) les zones enllumenades estaran principalment en l’hemisferi nord (sud), mentre que en la primavera i tardor s’enllumenaran les zones equatorials.

I justament quan l’enllumenament de l’hemisferi nord és màxim és el moment del solstici d’estiu, que enguany s’esdevindrà avui a la nit, a les 23.43.

I demà, el 21 de juny, els rajos de Sol tindran la inclinació màxima a migdia que a casa nostra pot arribar als 73º. Com a fet rellevant, com es veu al gràfic adjunt, demà hi haurà persones que tindran el Sol exactament damunt del cap. Els rajos solars els arribaran directament en direcció cap al centre de la Terra! Seran les persones que es troben sobre el paral·lel de latitud de 23 27′ nord, que rep el nom de Tròpic de Càncer.

I, demà, sobre el Tròpic de Càncer, serà el moment en que, amb el Sol damunt del cap a migdia, les ombres desapareixeran. Un fenomen ben curiós que vaig observar a Tenerife un solstici d’estiu de fa mil anys. Encara que les Illes Canàries no estan sobre el Tròpic de Càncer, s’hi troben tan a prop que el fenomen ja és molt evident. El mateix passa per a l’hemisferi sud però amb les estacions astronòmiques canviades. El 21 de desembre comença l’estiu a Austràlia i les ombres desapareixen sobre el Tròpic de Capricorn (latitud = -23º 27′) com es pot veure en la següent imatge,

Tornant a casa, com veurem l’arribada del solstici d’estiu des de la superfície terrestre? Que notarem demà i els propers dies?

Primerament, com que el Sol es troba molt alt al cel vist des del nostre país, aquests dies el Sol eixirà pel nord-est i es pondrà pel nord-oest, les posicions més extremes de l’any. Això implica que el recorregut per la volta celeste serà la més llarga possible amb la durada màxima d’hores de llum solar. Sí, demà serà el dia més llarg de l’any i, en conseqüència, amb la nit més curta . I no. La nit de Sant Joan no és la més curta de l’any.

Que passeu un bon estiu, amics lectors.

(*) La direcció de l’eix de rotació de la Terra no és exactament invariable. L’eix de la Terra gira al voltant de l’eix de l’òrbita terrestre amb un període molt llarg, d’un 26000 anys. Però, per a efectes pràctics d’explicació de les estacions astronòmiques, podem considerar-la fixe.

Imatges:

1.- Última posta de Sol, entre núvols, de la primavera 2020. Tavernes de la Valldigna, la Safor. 19 juny 2020. 21:30. Enric Marco.
2.- Vistes de la Terra. Earth View. Fermilab.
3-4.- Esquemes de les estacions. Wikimedia Commons.
5.- Longreach, Queensland, Austràlia a migdia del solstici d’estiu (22 desembre 2019). Wikimedia Commons.

Ha estat bonic fins que s’ha acabat. Impertorbable als problemes humans causats per la pandèmia, els darrers mesos el cel del capvespre ens ha oferit un espectacle grandiós a l’abast de tota la humanitat. Això sí, només si durant la pandèmia estricta de març i abril has tingut alguna finestra o terrassa oberta cap a l’oest.

I és que els planetes Venus i Mercuri han estat perseguint-se, jugant a allunyar-se i a acostar-se al Sol. Tot això moltes vegades acompanyats per la Lluna. En aquests mesos els dos planetes han recorregut gran part de la seua òrbita visible a l’esquerra del Sol i han assolit també les seues màximes separacions d’aquest. Com són planetes amb òrbites que es troben a l’interior de l’òrbita terrestre, aquestes separacions no són mai majors de 47º per a Venus i d’uns 28º per a Mercuri.

Parlarem, però, només de Venus que ens ha animat els capvespres des d’octubre del 2019 fins als darrers dies de maig del 2020.

En el següent vídeo podem veure el moviment de Venus i com li va canviant la fase, la zona enllumenada del planeta. La forma de l’òrbita venusiana és diferent de la figura anterior ja que es veu deformada pel moviment de la Terra en la seua òrbita durant els darrers mesos. La darrera part del vídeo també es representen les òrbites reals dia a dia.

Venus sempre sorprèn per la seua brillantor al cel del capvespre. I més en en aquesta època de confinament en que tots hem estat més atents als batecs de la natura, quan el trànsit de les ciutats era residual i l’aire, normalment pudent, s’havia fet transparent i quasi pur.

Així és com Jordi Pons Fernández, un bon lector de Barcelona, m’envià una imatge del cel del capvespre de l’11 d’abril. Allí al costat de les torres nord de la Sagrada Família i mirant cap a l’oest, les constel·lacions d’Orió, Auriga i Taure es veien perfectament, mentre Venus brillava de manera exagerada com un far en una tempesta, en el moment en que els núvols deixen pas a la claror.

I estava clar que aquells dies d’abril Venus brillava molt ja que el resplendent planeta va assolir la màxima brillantor uns dies més tard, el 28 d’abril.

Com que l’òrbita de Venus és interior a l’òrbita de la Terra, des de la superfície de la Terra no veiem sempre il·luminat de la mateix manera el disc del planeta sinó que aquest presenta fases d’il·luminació com les que té la Lluna. En la figura inferior, el planeta gira al voltant del Sol en el sentit contrari a les agulles del rellotge. Per tant, quan es trobava totalment a l’esquerra, Venus presentava la meitat del disc il·luminat. La nit del 23 al 24 de març el planeta estava just en aquest punt, en el punt de màxima separació aparent del Sol, vist des de la Terra (l’anomenada màxima elongació oriental).

A més a més, a partir d’aquest dia va anar aproximant-se a la direcció del Sol i veient-se cada vegada més gros al telescopi en aproximar-se a la Terra. Finalment, el 3 de juny Venus s’alineà amb el Sol (conjunció inferior).

Alguns astrofotògrafs valents i amb molta tècnica són capaços de fer-li fotos a Venus, fins i tot si està ben a prop de la direcció del Sol. És el cas del fotògraf Shahrin Ahmad que ha fet una compilació extraordinària de les fases i de la variació de la grandària relativa de Venus des del 26 de març fins el 2 de juny.

Observeu que amb els mateixos augments Venus no només va canviant la fase sinó que al mateix temps va fent-se més i més gros en aproximar-se a la Terra. La primera foto del 26 de març es va fer a uns 46º del Sol mentre que la darrera del 2 de juny es va fer a només un grau i mig del Sol.

Finalment acabe aquest post parlant de la meravellosa foto realitzada per l’astrònom i amic Josep Julià, que des de Dénia estant, va captar l’espectacular conjunció de Venus i Mercuri al cel del capvespre del 21 de maig del 2020 sobre el cim del Montdúver, la muntanya emblemàtica de la Safor.

Ara podem gaudir de Venus a la matinada. Caldrà esperar fins a finals d’abril del 2021 per tornar a veure’l després de la posta del Sol.  Ens haurem de consolar-nos amb Júpiter i Saturn que de segur ens ompliran de goig aquest estiu.

Imatges:
1. – De baix a dalt: Castell de Dénia, el Mondúver, Mercuri, Venus i l’estrella beta de Taure. Josep Julià. 21 de maig 2020. Amb permís,
2.- Venus i Mercuri sobre les seues òrbites el passat 10 de febrer. Stellarium.
3.- Imatge de Jordi Pons Fernández. Barcelona, 11 abril 2020, 20.58. Les línies de les constel·lacions són meues. Amb permís.
4.- Òrbita de Venus al voltant del Sol. Viquipedia.
5.- Compilació d’imatges de Venus des de la màxima elongació oriental (24 de març 2020 fins la conjunció inferior amb el Sol el 3 de juny. Shahrin Ahmad  CC BY-NC-SA 2.0

Moltes vegades he pensat com va ser possible que una societat culta com l’alemanya, pàtria de Kant, Humboldt, Beethoven, Goethe i de tants altres literats, científics i intel·lectuals que tant han contribuït al pensament humà, s’enfonsara en la barbàrie nazi. Evidentment una societat humiliada i maltractada després del Tractat de Versalles i empobrida després del crac del 1929 era procliu a llençar-se de cap amb els salvadors de la pàtria com eren els nazis. Günter Grass amb el seu magnífic llibre El Meu segle (Mein Jahrhundert) retrata any per any aquell temps convuls vist des de molts punts de vista, des dels comunistes, la gent comuna o els mateixos nazis. S’hi veu una evolució constant del pensament, des d’unes idees absolutament rebutjades als principis dels anys 20 fins l’acceptació majoritària dels principis del nazisme a principis dels 30.

Tanmateix el que sobta de veres és que la intel·lectualitat d’aleshores, el professorat de les prestigioses universitats alemanyes i els científics més reputats col·laboraren en gran part amb el règim, llevat dels d’origen jueu que foren expulsats i moltes vegades exterminats. I tot això sense quasi oposició sinó més aviat un gran entusiasme pel futur, per construir una nova Alemanya, primer pensant que dirigirien el règim nazi i després acceptant sense crítica les seues directrius. La ciència alemanya del moment no només justificà moltes vegades les accions més criminals del règim sinó que hi col·laborà obertament com podem llegir ben clarament al número de la revista Mètode dedicat a la Ciència i Nazisme.

No s’hi podia fer res, digueren molts després, passada la guerra. Sovint, l’onada de la història és massa poderosa per a poder oposar-s’hi de manera eficaç. L’esperit del temps, aquella força invisible que domina i configura la teua època: una atmosfera cultural que impregna tot el teu temps, i que t’empeny sense poder-hi fer res, una idea que els acadèmics que participaren i s’aprofitaren del nazisme s’apropiaren per eximir-se de les seues responsabilitats.

El llibre L’esperit del temps de Martí Domínguez, conta en primera persona l’evolució intel·lectual i personal d’un científic austríac estudiós pioner del comportament animal que posa voluntàriament el seu coneixement per a la selecció i millorament de la raça ària. I si bé al principi el lector pot arribar a pensar que el protagonista és de ficció, a poc a poc anirà descobrint la veritable realitat del personatge. L’autor aconsegueix de manera magistral clavar-nos en la ment del metge i biòleg i ens fa arribar a alegrar-nos dels seus èxits científics, a comprendre les seus decisions, fins i tot a patir amb ell en els moments més cruels malgrat que al llarg de la novel·la es declare sempre com un autèntic nacionalsocialista.

I mentre tot allò passa ens trobem al llarg de l’obra una descripció precisa i preciosa del món natural que el protagonista va descobrint i investigant al llarg de la seua trajectòria vital. Insuperable aquella escena de les papallones satírides fent el seu ritual nupcial. Una habilitat a la que ens té acostumat l’escriptor i també biòleg que va escampant ací i enllà espurnes del seu saber natural. Com alguna vegada l’he sentit dir: qui sap ara el nom d’aquestes bestioles, d’aquestes plantes i a qui li importa? I si us importa de veritat us recomane que llegiu Històries naturals del mateix autor, un recull de petites històries on es barreja ciència, art i sentiments. No us decebrà.

L’esperit del temps és un llibre profund, dur, però necessari per demostrar que l’arribada del nazisme al poder no va ser només una conseqüència de l’afartament de les masses pauperitzades de la República de Weimar sinó que els intel·lectuals hi van tindre molt a veure i sobretot li van donar la justificació científica per a l’Holocaust i per a la idea d’Espai Vital necessari per a l’expansió dels bons alemanys i l’expulsió i aniquilació de les nacions eslaves.

L’extrema dreta no guanya eleccions del no res. El seu missatge va impregnant, amerant a poc a poc, el discurs general fins que les seues idees ja són mainstream, corrent majoritària i, en haver arribat a aquest punt poc s’hi pot fer ja. L’esperit del temps ja serà seu.

PS. Al final del llibre podreu trobar la llista explicada dels acrònims utilitzats al llarg del llibre. És molt important consultar-la sovint.

Operació Balmis és el nom que van triar els militars per anomenar les activitats relacionades amb la pandèmia del COVID-19 que feren les primeres setmanes del confinament.

Però qui era el doctor Balmis?

Al finals del segle XVIII la Il·lustració també es manifestà al Regne d’Espanya, encara que tímidament, de la mà de molts il·lustrats en moltes branques de la ciència. Molts d’ells provenien dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó, especialment de Catalunya i el Regne de València. Podríem destacar Jordi Joan i Santacília que viatjà al virregnat del Perú per mesurar un arc de meridià, Miquel Salvà i Campillo, que va proposar el primer telègraf, el rossellonès Francesc Aragó, que participa en la mesura del meridià en terres valencianes i balears per definir el metre o el  botànic valencià Antoni Josep Cavanilles, viatger i observador del territori del Regne de València.

En els temps actuals de pandèmia d’un virus del qual sabem ben poc, cal recordar que la humanitat ja ha estat capaç de vèncer-ne un de manera definitiva, el virus de la pigota, també coneguda com a verola. Als Estats Units, l’últim cas de verola es va registrar el 1949, mentre que l’últim cas ocorregut de forma natural al món es va detectar a Somàlia el 1977. Ja no existeix el virus a la Terra llevat d’unes mostres conservades en uns laboratoris de Rússia i els Estats Units.

La vacuna contra aquesta malaltia terrible fou descoberta pel metge anglès Edward Jenner (1749-1823), que s’adonà que les dones lleteres, afectades per la verola de la vaca -“cowpox”-, (verola bovina, molt suau) quedaven immunitzades contra la verola humana. Després de molts anys d’estudi aprengué a “contagiar” de la versió benigna de la verola a les persones per protegir-les. A falta de coneixement ni tecnologia per conservar aquest virus durant un llarg període de temps de manera activa, només el transport en viu era efectiu, és a dir, la inoculació de xiquets sans que en passar els dies havien de contagiar d’altres xiquets a través dels fluids de les seues pústules, en una llarga cadena humana que arribara a tota la població.

La població indígena i la colonial morien de verola sense aturador i, va caldre una expedició finançada per la Corona per immunitzar-la. Portar, però, la vacuna a Amèrica, era tota una odissea. Francesc Xavier Balmis i Berenguer, natural d’Alacant, metge reial juntament amb el metge de Cervera Josep Salvany i Lleopart, encapçalaren la Reial Expedició Filantròpica del Vaccí per portar la vacuna descoberta per Jenner als territoris d’Ultramar, a Amèrica i més tard a Filipines i Xina.

El llibre L’expedició del doctor Balmis és la traducció de la novel·la en gallec Os nenos da variola de María Solar, de la que enguany se n’acaba d’estrenar una adaptació teatral. En l’obra es conta la meticulosa preparació del viatge des de A Coruña i la història dels nens triats per portar dintre del seu cos el virus de la verola bovina. Nens que provenien de l’orfenat de la ciutat i del de Santiago. Uns nens sense família que eren els últims de la societat però que foren uns herois per a tota la humanitat.

Com es comenta a l‘article de El Temps citat més avall, Balmis va tenir una visió global i solidària de la humanitat, entenent que el dret a la salut era independent de nacionalitats, races, credos i situacions polítiques. A més, el seu americanisme va ser, així mateix, notori. Això ajuda a entendre la veneració que se li continua tenint en terres americanes.

El llibre està recomanat per infants a partir dels 14 anys, com conta Alba en aquest vídeo de promoció del llibre.

Més informació en

Balmis: el metge alacantí que dona nom a l’operatiu militar contra el Coronavirus

Tercer llibre del confinament.