Pols d'estels

L’últim cap de setmana de març vàrem estar a Màlaga per participar en diverses activitats en defensa de la nit. Tanmateix encara va haver-hi temps per passejar per la ciutat i admirar els monuments, els museus, l’ambient i parlar amb la bona gent que anàvem a visitar.

L’arribada a la ciutat va ser pesada, amb una pluja fina que ens acompanyà contínuament des de casa. A Màlaga la pluja havia caigut mesclada amb arena del desert que pintà de taronja tots els carrers, comerços i habitatges. Una arena semblant a argila que, al llarg de la nit, els operaris municipals tingueren feina per treure de les zones de vianants amb aigua a pressió. I és que calia deixar els carrers nets el més aviat possible donat que la nit del dissabte es lliuraven els premis del 25 Festival de Cine de Màlaga. Abans del lliurament dels premis, les estrelles desfilarien pel foto-call per fer-se fotos i tot havia d’estar impecable.

El centre de Màlaga és accessible només per a vianants. Això la fa una ciutat ben amable. Unes càmeres vigilen que cap cotxe no autoritzat es cole pels carrers estrets plens de gent, tendes, bars i restaurants. I malgrat la pluja fina els passejants anaven i venien seguint els actes on apareixen l’actor o actriu favorits.

La plaça de la Constitució és una plaça moderna creada segurament enderrocant una part del barri antic per connectar-lo a la zona marítima. A mà dreta, mirant cap a la mar, trobàrem el Museu Carmen Thyssen, amb una mostra important de la pintura espanyola del segle XIX i principis del XX.

Per anar cap al port, caldria recórrer el llarg carrer Marqués de Larios, (o carrer Larios, simplement) creat el segle XIX per arribar ràpidament al centre històric des del port. Aquest carrer va separar la part antiga, situada a l’est, de la part noble del XIX, on s’hi troben palaus senyorials que trobarem si seguim cap a l’oest. En celebrar-se el 25 Festival de Cine, tot de panells amb actors i actrius espanyols omplien tot el llarg del carrer. A més a més, el carrer era cobert per uns immensos arcs que el decoraven de punta a punta. Eren les restes de l’enllumenat de Nadal que no s’havien tret encara. No recordava que Màlaga competeix en despesa en llums decoratives, amb Vigo i altres ciutats balafiadores.

Tot un seguit de carrers estrets a l’esquerra de la plaça de la Constitució ens du a la plaça del Bisbe. Allí trobàrem el Palau Episcopal (1762), que va ser l’obra més important de Antonio Ramos i un dels millors exemples de l’arquitectura civil malaguenya. En la mateixa plaça veurem l’escala de l’entrada oest de la  majestuosa catedral. La Catedral Basílica de la Encarnación és una de les joies renaixentistes més valuoses d’Andalusia. Està dins dels límits que marcava la desapareguda muralla àrab sobre el solar de la primitiva mesquita aljama, el lloc on els Reis Catòlics ordenaren construir un temple cristià al cap de pocs dies de conquerir la ciutat el 1487. Conserva una porta gòtica en el lateral nord, un tipus d’art ja obsolet en la època en que es va construir per exprés desig d’Isabel la Catòlica i del bisbe Ramírez de Villaescusa a principis del segle XVI i que destaca per l’abundant iconografia com un recordatori de quina religió havia guanyat la guerra.. La torre Nord de la Catedral s’eleva fins els 87 metres d’altura, essent així la catedral més alta d’Andalusia. La torre Sud no s’arribà a construir i per això la catedral se l’anomena de manera afectuosa com la “manquita”

Continuant cap al port seguirem pel carrer Molina Lario fins arribar a la confluència del Passeig de la Marina i del Parc. En el cantó mateix s’hi troba l’hotel Marriott, que ha de ser per força residència d’actors i actrius ja que una munió de fans  a la vora esperava veure els seus ídols. Seguint el Passeig de la Marina cap a l’oest veierem com operaris muntaven tribunes i seients  preparant ja les processons de Setmana Santa que començaran ací, passant pel carrer Larios, la plaça de la Constitució,  fins arribar al carrer Granada.

Finalment trencàrem a la dreta pel carrer Torregorda i descobrirem una de les meravelles de Màlaga: el mercat central de Atarazanas. Els mercats sempre m’han agradat. Són els llocs on la ciutat és més viva i hi ha més gent autòctona. L’edifici del mercat és obra de l’arquitecte Joaquín de Rucoba, que el construí entre 1876 i 1879 en el solar on estava una drassana d’origen nassarita, del que només s’ha conservat una interessant porta de marbre. L’interior ple de parades de carn, peix, però on més ens aturarem va ser en les parades de fruita exòtica. La maduixa blanca o «Pineberry», fruita híbrida de la maduixa i la pitaia  a 7 euros la peça ens van captar l’atenció. En les obres de restauració del 2010 es van incloure les 108 parts de la vidriera realitzada pels germans Atienza en 1973 que representen alguns monuments de la ciutat.

Tot esperant l‘assembla general de Cel Fosc, dinàrem a un restaurant a la platja de la Caleta mentre el Sol, després de 15 dies plovent sense aturador, finalment feia actes de presència.

Per la nit visitàrem la part est de la ciutat antiga situada als peus de l’Alcassaba, es s’hi troben les runes del teatre romà. Enfront del teatre Albéniz, adornat per cartells i foto-call del 25 Festival de Cinema sopàrem amb els amics parlant de les pròximes cites astronòmiques. Ens contàren que l’actor Antonio Banderas, que té la seua residència ben prop d’ací és solidari amb la seua ciutat i regenta des de fa uns anys el teatre Soho CaixaBank, per “consolidar i eixamplar l’oferta artística de Màlaga amb un espai cultural propi“.

Un viatge curt però intens que ens ha permés conèixer una ciutat andalusa ben interessant.

Imatges. Enric Marco.

Acaba de tancar l’exposició sobre la trajectòria artística del director de cinema Stanley Kubrick al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Amb 145 000 visitants des d’octubre passat, ha estat un èxit de públic, fet que indica la pervivència de la seua obra i l’arrelament en la cultura occidental. Els darrers dies de l’exposició vaig tindre l’oportunitat de visitar-la, gaudir-la i recordar amb ella una part de la meua existència.

Si hi ha pel·lícules que m’han impactat en aquesta vida ha estat 2001, una odissea de l’espai, l’obra mestra de Stanley Kubrick, estrenada l’any 1968, en plena eufòria per la carrera espacial i la pròxima arribada a la Lluna.

En el film Kubrick retrata un futur optimista per al futur de la humanitat, amb col·laboració de  la Unió Soviètica, i com la descoberta d’un estrany artefacte a la Lluna obre la porta al reencontre amb altres intel·ligències galàctiques. Aquesta visió esperançadora en el futur, malgrat la guerra freda, era estranya quan s’estrenà el film però va ser premonitòria del que vindria al cap de pocs anys.

Amb la col·laboració de l’enginyer i escriptor de ciència ficció  Arthur C. Clarke, de qui vaig llegir el llibre abans, el film aconsegueix un realisme espectacular tot respectant la física, obrint el camí a altres films que vindrien com Contact, Gravity o la més recent Interstellar, tots ells ben lluny d’inversemblants i falses guerres galàctiques i batalles espacials.  Amb 2001, s’aconsegueix recrear els viatges espacials, la intel·ligència artificial, l’existència d’altres mons diferents de la Terra. Tot això va ser possible al fet que el director s’assessorà durant quatre anys amb investigadors de la NASA per avançar-se de les innovacions tecnològiques que s’esperaven per a l’any 2001. Tecnologies que ara ens són familiars i que no existien aleshores, com les teleconferències, les pantalles planes i els superordinadors, ja son presentats en el film. Una constant aquesta, la de la documentació exhaustiva, que Kubrick practicà en cadascun dels seus treballs.

Aquest realisme del film i la coincidència amb l’arribada a la Lluna dels astronautes Armstrong i Aldrin, va donar peu a la idea conspiranoica que l’aterratge al Mar de la Tranquilitat realment era una gravació en estudio realitzada per Stanley Kubrick. D’aquí eixí el fals documental Operació Lluna.

Aquesta pel·lícula, que està considerada com una de les millors de la història del cine, està plena de petits detalls que podem llegir per ací i també per allà. Una de les més famoses anècdotes va ser la manera com s’assignà el nom de l’ordinador HAL, acrònim de la llavors puntera empresa d’ordinadors IBM, agafant la lletra anterior de cadascuna de les lletres de l’acrònim de l‘International Business Machines.

A banda de veure clips famosos com l’escena de la tribu dels micos o del ball espacial al ritme de vals de Strauss, a l’exposició poguérem també embadalir-nos amb molts objectes mítics de 2001, com el tratge del cap de la tribu de micos del principi del film i al que l’actor i mim Daniel Richter va donar vida o el fetus del final. Diverses maquetes de la nau lunar i de la càpsula adornaven una sala, mentre que una immensa nau Discovery ocupava la gran sala on també s’hi podia admirar l’original del tratge espacial del comandant Dave Bowman (Keir Dullea) amb una rèplica de HAL9000.

Una retrobada emocional amb el geni que va aconseguir unir cinema, ciència i art en un mateix producte per al gran públic.

L’exposició repassa extensament tots els seus films i l’obra artística.

Kubrick començà amb la fotografia amb una càmera que li regalà son pare i l’any 1945, amb 17 anys, aconseguí publicar la seua primera foto a la revista Look sobre la mort del president Roosevelt.  Però ell continuava assajant. Prompte (1950-51) estrenà pel seu primer film, el documental Day of the Fight, sobre el boxejador Walter Cartier. Després faria el seu primer llargmetrage, Fear and Desire (1953), un triller policíac. En Look treballà un pocs anys més (1951), mostrant un gran talent fent fotos tan impressionants com aquesta:

La exposició repassà extensament cadascuna de les seus pel·lícules, des de Paths of Glory (1957), sobre uns fets esdevinguts en el front francés en la I Guerra Mundial, Spartacus (1960), basada en la guerra d’esclaus romans del segle I a.C., Lolita (1962), a partir d’una novel·la de Vladimir Nabokov, Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb (1964), una sàtira sobre la Guerra Freda amb un Peter Sellers espatarrant fent tres papers diferents, 2001: A Space Odyssey (1968), A Clockwork Orange (1971),sobre la violencia extrema de les bandes, Barry Lyndon (1975), sobre la noblesa anglesa del segle XVIII, The Shining, (1980), un film de terror amb Jack Nicholson de protagonista, i Full Metal Jacket (1987), una incursió ben realista de la guerra de Vietnam.

L’últim film de Kubrick fou Eyes Wide Shut (1999), amb Tom Cruise i Nicole Kidman com a protagonistes fent d’una parella rica i avorrida de Manhattan embolicats en una odissea sexual.

Llevat d’alguna obra, la majoria dels films aborden el problema de la violència institucional, la dels estats, bé en temps de pau (per exemple,  A Clockwork Orange (1971)) com en temps de guerra (per exemple,  Paths of Glory (1957),  Full Metal Jacket (1987)).

Stanley Kubrick, l’exposició, acabà amb un repàs al que anava a ser el seu següent film, una biografia de Napoleó, projecte en el qual portava treballant molt anys. Morí, però, sobtadament el 7 de març de 1999, i deixà inacabat la que seria segur una altra obra mestra. Ara sembla que hi ha interés per ressuscitar el projecte. HBO ja fa anys que treballa en l’adaptació d’un guió de Kubrick sobre Napoleó Bonaparte. Serà un llarg documental o una minisèrie?

Les obres contundents van aixecar sempre polèmica. Tres dels films van ser objecte de censura i protesta abans de l’estrena per les temàtiques de violència i erotisme que presentaven: Eyes Wide Shut, Lolita i A Clockwork Orange.

Continuarem gaudint dels seus films que continuen fent pensar a les noves generacions.

«Stanley Kubrick» és una exposició del Deutsches Filmmuseum, Frankfurt am Main, Christiane Kubrick, Jan Harlan i l’Stanley Kubrick Archive de la University of the Arts London, amb la col·laboració de Warner Bros. Entertainment Inc., Sony-Columbia Pictures Industries Inc., Metro Goldwyn Mayer Studios Inc., Universal Studios Inc., i SK Film Archives LLC.

Més informació sobre l’exposició es pot trobar a: Stanley Kubick, Exibition.

Imatges:

Diverses imatges de l’exposició. Enric Marco.

A la seu de l’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA) a València, fa uns dies vaig parlar dels planetes que ens mostra la ciència ficció i de si aquests s’ajusten o no al que coneixem dels exoplanetes que alguns observatoris com ara Kepler van descobrint. Els amics d’AVA han fet una crònica de la sessió del que vaig explicar. Podeu llegir la versió valenciana ací baix:

---

Divendres passat, 5 de maig, vam tenir ocasió d’assistir a l’amena xerrada del nostre company Enric Marco sobre el que l’astronomia ens ha ensenyat sobre planetes i exoplanetes, i fins a quin punt veiem el seu reflex en els escenaris planetaris que ens mostra el cinema de ciència-ficció.

Va començar fent un ràpid repàs, a través d’imatges i breus escenes de pel·lícules clàssiques com les de la saga de Star Wars, Dune, Superman, i les més recents com Avatar o Interestellar.

En la majoria d’aquests films els diversos planetes (Tatooine, Mustafar, Hoth, Bespin, Kripton, Dune…) solen ser perfectament habitables per a l’ésser humà incloent una atmosfera respirable i amb gravetat terrestre. Només solen aparèixer exòtiques diferencies extraterrestres en els seus cels, amb diversos sols i llunes, o en la seua biodiversitat. Ens presenten planetes desèrtics (gelats o càlids), coberts de lava, oceànics o coberts de selves…, que un únic ecosistema sembla dominar-ho tot. Però, s’apropen a la realitat aquests escenaris extraterrestres? En moltes ocasions s’ha pres com a referència el nostre sistema solar imitant planetes ben coneguts com Mart, Venus o el nostre planeta mateix, però per els més estranys s’han imaginat ambients que, en ocasions, s’assemblen bastant al que sabem dels exoplanetes.

Però, què se sap dels planetes extrasolars? En 1995 es descobreix el primer exoplaneta orbitant 51 Pegasi; avui ja són més de 3400 els confirmats gràcies a una sèrie d’enginyoses tècniques (velocitat radial, trànsits, astrometria, etc), que ens permeten esbrinar indirectament dades sense arribar pràcticament mai a poder captar-los per observació directa a causa de la seua enorme llunyania i a aquest efecte d’emmascarament produït per la llum del seu estel. El telescopi espacial Kepler, que utilitza el mètode dels trànsits, ha estat fins ara el major descobridor d’exoplanetes. I de moment una quinzena de casos semblen ser relativament similars al nostre planeta per la seua composició rocosa, la seua grandària i la temperatura superficial.

S’han descobert abundants gegants gasosos, molt més grans que Júpiter, minineptuns, i planetes rocosos, tant superTerres, diverses vegades més grans que el nostre planeta com alguns pocs de la grandària de Mart o menors. Alguns fins i tot orbiten sistemes estel·lars binaris, alguna cosa que es creia impossible, i que ens mostraven al planeta Tatooine en la història de Star Wars, quan ni tan sols s’havia demostrat l’existència de cap exoplaneta.

També va repassar el concepte de zona d’habitabilitat estel·lar, que no implica en absolut que puguem traslladar-nos sense més a un planeta que orbite dins d’ella sinó només que està a la distància adequada del seu sol perquè, en cas de contenir aigua, aquesta pogués trobar-se líquida en la superfície. Però clar, que siguin planetes que permeten la vida humana és una exigència del guió en molts dels casos.

D’entre els planetes que més s’han apropat a la realitat astronòmica, Enric va destacar Avatar, on Pandora, l’escenari de la pel·lícula, és una lluna de vida exuberant que orbita un gegant gasós. També Interestellar, on apareix un planeta oceànic girant al voltant d’un forat negre i on els astronautes que el visiten sofreixen la coneguda paradoxa relativista del temps.

Per acabar va destacar un altre detall important en aquestes pel·lícules. La gravetat als planetes visitats és indistingible de la terrestre, alguna cosa que semblava una còmoda suposició dels guionistes per facilitar el desenvolupament de la trama, però que sorprenentment sembla que es podria complir en la realitat. Perquè ens va mostrar un estudi científic en què es descobreix que en la majoria de planetes coneguts existeix una curiosa relació entre grandària i densitat, que fa que la gravetat superficial sigui igual, major o menor que la terrestre, però que no s’allunya massa d’ella.

En resum: una entretinguda xerrada per aprendre astronomia i donar un repàs a la ciència-ficció, afició que compartim molts, tal vegada la majoria, dels amants de l’astronomia.

Imatges:

1.- Algunes moments de la xarrada. AVA
2.- Tatoine, Star Wars
3.- Pandora. Avatar. James Cameron.

La carrera espacial que es va desfermar els anys 60 entre el poderós complex militar-industrial soviètic i la tecnològica i incipient NASA nord-americana és un dels més importants capítols de la guerra freda. Aconseguir ser el primer a l’espai era essencial per demostrar qui obtenia el predomini tecnològic i militar.

Com sabem la cursa la guanyà EEUU amb el programa Apollo en fer arribar Armstrong i Aldrin a la Lluna l’any 1969. La conseqüència fou el posterior enfonsament del complex soviètic i l’aturada en sec de l’exploració lunar. Si ja havien guanyat, per a què continuar? La història ens ha fet conéixer els protagonistes d’aquest duel, John Kennedy, Wernher von Braun, Sergei Korolev, els astronautes Iuri Gagarin i John Glenn.

Tanmateix, fins ara, poc en sabíem de les persones anònimes que feren possible aquesta proesa tecnològica d’accedir a l’espai. El film Hidden figures (Figuras ocultas en castellà), dirigit per Theodore Melfi, ens presenta tres d’aquestes figures ocultes, tres persones que per ser dones i, a més a més negres, sofriren discriminació a la incipient NASA, malgrat ser les més competents en el seu camp.

El film recupera les trajectòries vitals d’aquestes tres científiques. Katherine Gole Johnson va ser una matemàtica que calculà les trajectòries de vol dels coets del Projecte Mercury i per a altres missions, entre elles ajudà a arribar a la Lluna. Dorothy Vaughan, també matemàtica, es va fer càrrec de la direcció de la West Area Computers, un grup de treball compost exclusivament de dones afroamericanes especialistes en matemàtiques i Mary Jackon va ser una matemàtica  i posteriorment enginyera aeroespacial nord-americana.

En un món d’homes blancs les tres científiques feren aportacions essencials a la carrera espacial. Cal recordar que l’any 1961 encara no hi havia ordinadors per determinar les trajectòries dels coets i els càlculs s’havien de fer a mà. Seguint una tradició americana ja provada amb èxit a l’Observatori de Harvard al principi del segle, un grup de dones calculadores s’encarregaven de fer i repassar els càlculs que havien fet els enginyers homes. A més a més, com que treballaven al Langley Memorial Aeronautical Laboratory, a Hampton, Virginia, un estat segregacionista, patien una doble discriminació ja que, en ser negres, havien de treballar en edificis separats dels blancs.

Aquestes científiques van vèncer les barreres que tenien al davant amb el valor del seu treball intel·lectual i la seua fermesa en combatre la injustícia que separa persones que fan la mateixa faena però que són tractades diferents.

La pel·lícula es centra sobretot en la vida de Katherine Gole Johnson, la única dóna (a part de la secretària) i negra del Space Task Group, un grup de treball d’enginyers de la NASA creat el 1958, amb la missió de gestionar els vols tripulats dels futurs astronautes americans.

Ella va determinar la trajectòria dels vols suborbitals d’Alan Shepard i Gus Grissom, els primers que volaren en el programa Mercury. Però fou amb el disseny i càlcul de l’òrbita de la Friendship 7 que portà el primer nord-americà a l’espai, John Glenn, on Katherine va brillar de veritat. Com a dona i negra estava apartada de tots els llocs de decisió. Però era ferma, i exigia  ser inclosa en les reunions decisòries d’aquesta missió amb membres de la NASA, de la Marina i amb l’astronauta que havia de confiar la vida a l’exactitud dels seus càlculs. A aquestes reunions no havien anat mai dones abans i ho va aconseguir. Ella simplement va dir a la gent que havia fet la feina i que havia d’assistir-hi.

La pel·lícula té com a protagonistes a  Taraji P. Henson fent de Katherine G. Johnson, Octavia Spencer com a Dorothy Vaughan i Janelle Monáe com a Mary Jackson.

Tots els altres actors fan també una gran paper i mereixen ser comentats. Kevin Kosner fa d’Al Harrison, el director del Space Task Group, mentre que cal destacar l’encert de presència de l’actor Jim Parsons, que fa de Seldom Cooper a la Sèrie Big Bang Thery. En “Hidden figures” fa el paper de Paul Stafford, cap d’enginyers i la seua actitud front a la matemàtica negra recorda al paper que fa a la sèrie dels físics de Caltec. Finalment la supervisora de Katherine, Vivian Mitchell, està interpretada per l’actriu que feia de Mary Jane Watson en la saga de Superman.

La NASA va acabar per comprar un flamant ordinador  IBM 7090 per fer els càlculs que feien les calculistes. Dorothy Vaughan a càrrec de la direcció de la West Area Computers, veient el treball perillar amb l’acomiadament de totes les treballadores, va haver d’aprendre FORTRAN (el llenguatge per comunicar-se amb l’ordinador) i ensenyar-lo després a les companyes i, així, convertir-se de facto en programadores informàtiques. Tot un exemple de superació personal. Un detall que m’emocionà ja que gran part de la meua carrera científica s’ha realitzat utilitzant aquest antic però potent llenguatge de programació.

Així que si voleu veure una pel·lícula on es destaque el valor de ciència en el món actual, el paper fonamental de la dona en l’esclat tecnològic del final del segle XX i primeres dècades del XXI, la lluita contra la injustícia per raons racials i de sexe i la superació personal front a la freda política de l’empresa, aquesta és una bona elecció. Guanyarà molts òscars, segur.

Avui es celebra a tot el món el Dia Internacional de la Dona i la Nena a la Ciència.  A tot arreu s’han organitzat activitats per destacar la importància de la implicació de la dona en la ciència per a la millora de la societat. Siga aquesta crònica la meua petita contribució a la celebració.

Més informació:

Les dones que ens van portar a la Lluna. Sara Gil. Conec.
Figuras ocultas’: ellas empezaron la carrera espacial”>Figuras ocultas’: ellas empezaron la carrera espacial. El Confidencial. 20 gener 2017.
The True Story of ‘Hidden Figures’ and the Women Who Crunched the Numbers for NASA. Popular Mechanics.

Fotos:

1.- Cartell de la pel·lícula.
2.- Katherine Johnson, matemàtica i física en 1966. NASA.
3.- Composició de les actrius i les persones reals. NASA.
4.- Alumnes, professores i investigadores davant de la Facultat de Física. Universitat de València.  Miguel Lorenzo. Les xiques també són fortes en ciències. Remei Castelló. InfoUniversitat, febrer 2017.

Potser ahir a la nit veiéreu la gran pel·lícula a TV3, Màgia a la llum de la Lluna (2014), una de les darreres de Woody Allen i, com li passa darrerament, sense gran èxit de crítica i públic. Una comèdia romàntica típica en el que destaca l’ambientació i els vestuaris per recrear una època suposadament feliç d’entreguerres a la Costa Blava.

Però el film té molt més del que aparenta. El començament promet:

En 1928, Stanley Crawford (Colin Firth), mag i il·lusionista britànic, és mundialment conegut com el millor mag del món sota el nom xinès de Wei Ling Soo. Racionalista i materialista, es dedica a desemmascarar les mèdiums, espiritistes i altres xarlatanes que ell considera autèntiques farsants. I, un amic de la infantesa, Howard Burkan, un mag com ell, el convida per deixar en evidència la suposada i afamada mèdium Sophie (Emma Stone) que viu a una casa d’uns americans rics a la Costa Blava.

El millor de la pel·lícula són els diàlegs. Les converses entre el personatge racional del mag i la visió espiritual de la mèdium, són moltes vegades agres i dures, però sempre convincents des del punt de vista de la raó i no deixen ningú indiferent. Caldria tornar-la a veure per gaudir d’uns diàlegs ben elaborats que ben bé podríem utilitzar en la vida diària per desmuntar les mentires de les pseudociències.

I al mateix temps el personatge s’encara racionalment a la fe de la religió i la inutilitat de l’oració. En definitiva Stanley Crawford és un escèptic que es dedica a examinar críticament afirmacions i teories que considera alienes a la ciència convencional.

I és que el director Woody Allen és un escèptic com bé ens ho ha demostrat en multitud dels seus films. Entre ells jo destacaria una de les obres mestres, Match Point, de la qual ja en vaig parlar fa anys.

I per fer encara més creïble el discurs racional del protagonista, una de les escenes principals ocorre a dintre d’un observatori astronòmic on el mag i la mèdium  van a parar per aixoplugar-se de la pluja. Es tracta de l’espectacular Observatori de Niça, situat al Mont Gros, exactament a: 43° 43′ 33″ N, 7° 18′ 3″ E, per si el voleu buscar.

L’observatori va ser un projecte privat del banquer Raphaël Bischoffsheim, que encarregà en 1879 l’edifici a l’arquitecte Charles Garnier, que ja havia construit l’Òpera de Paris, mentre que l’enginyer Gustave Eiffel disenyà la cúpula. Aquest encara no havia fet l’obra que el féu mundialment famós, la Torre Eiffel, però si el Pont de Ferro de Girona.

El que destaca dins de la cúpula, i que es veu perfectament en el film Màgia a la llum de la Lluna, és el gran telescopi refractor de 77 cm (30“) construït per l’empresa Gautier & Henry. El telescopi començà a funcionar el 1887 i, era en aquell moment el major telescopi refractor del món. Tenia una apertura major en un centímetre del gran telescopi refractor de l’Observatori de Pulkovo, situat prop de Sant Petersburg, a Rússia. Tanmateix dos anys després va ser desbancat pel telescopi de 91 cm. (36″) de l’Observatori Lick.

Actualmente aquest telescopi ja no s’utilitza per a investigació. Està massa prop de la gran ciutat de Niça i, per tant, només es fan visites divulgatives. L’observatori de Niça ja no existeix com a institució científica independient, ja que l’any 1986 es va fusionar amb el CERGA, Centre de recherches en géodynamique et astrométrie (CERGA) per formar l’observatori dels Alps-Marítims, que el 1988 es convertí en l’observatoire de la Côte d’Azur.

I la imatge que dóna el títol al film ocorre quan, passada la pluja, el mag Stanley Crawford, al costat de Sophie, la mèdium, obre la cúpula i en el cel apareixen un creixent de Lluna i moltes estrelles. Un moment màgic que canviarà les seues vides per sempre. És a dir, definitivament l’astronomia té màgia.

Imatges:
1.- Cartell del film
2.- Imatge del film
3.- Edifici i cúpula d’Eiffel. Wikimedia Commons
4.- Cúpula d’Eiffel i gran refractor de l’observatori. Wikimedia Commons

Un estudi de la Universitat demostra que quasi la meitat dels exoplanetes coneguts tenen una gravetat similar a la de la Terra. Mentre els científics cerquen el perquè d’aquesta similitud gravitatòria, la notícia està saltant a les xarxes i als mitjans de divulgació pel recolzament que dóna la nova dada a la ciència ficció. Passejar pel planeta Takodana com si es tractara de Hollywood Boulevard, tal com va fer Harrison Ford en ‘El Despertar de la Força’, no sembla ja una idea tan absurda.

Investigadors de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, en el Parc Científic, han publicat un estudi en la revista ‘Astrobiology’ que demostra que quasi la meitat dels exoplanetes coneguts –planetes que es troben en altres sistemes solars– tenen una gravetat similar a la de la Terra.

L’estudi fa un càlcul de la velocitat d’acceleració que tindria un objecte deixat caure sobre diferents cossos del Sistema Solar i de gran nombre d’exoplanetes. Aquesta acceleració depèn del valor de la gravetat en la superfície de cada astre, valor que és calculat a partir de la massa i del radi mesurats per a cada planeta. En la superfície de la Terra aquesta acceleració val g = 9,8 m/s².

L’article publicat en ‘Astrobiology’ distingeix tres famílies diferents de planetes: cossos de massa menor que la de la Terra, per als quals la gravetat superficial augmenta com l’arrel quadrada de la seua massa; gegants gasosos amb masses majors a 300 vegades la massa terrestre, on la gravetat superficial és directament proporcional a la massa del planeta; i una regió intermèdia, entre 1 i 300 vegades la massa de la Terra, amb gravetat superficial pràcticament constant i molt similar a la terrestre, on es troben les superterres i els neptuns –cossos amb un nucli rocós important on l’atmosfera comença a tenir un pes significatiu en la massa planetària. La Terra, segons l’estudi, es troba just en la zona de transició a aquesta tercera família de planetes, la qual cosa la converteix, curiosament, en el membre més petit possible de la família de les superterres.

El treball aporta noves dades a l’astrobiologia –la gravetat és un factor limitant en el creixement dels organismes– i ofereix un resultat sorprenent sobre el qual els científics no poden encara trobar explicació. “Desconeixem les causes que provoquen aqueixa similitud gravitatòria, ja que encara no existeixen models que la justifiquen”, assegura Fernando J. Ballesteros, cap d’Instrumentació de l’Observatori Astronòmic, que ha dirigit la recerca.

I mentre els científics cerquen el perquè d’aquesta similitud gravitatòria, la notícia està saltant a les xarxes i als mitjans de divulgació pel recolzament que dóna la nova dada a la cinematografia de ciència ficció, gènere bastant reprovat en aquest aspecte pel fet d’oferir representacions fantasioses i lleugerament resoltes de la gravetat en planetes diferents a la Terra. Així ocorre especialment en space operes com ‘La Guerra de les Galàxies’, on els personatges visiten planetes diferents sense que s’aprecien canvis en la gravetat; un fins avui ‘presumpte error’ però, en certa manera, una concessió cinematogràfica.

No obstant açò, després dels resultats d’aquest estudi que està cridant l’atenció dels mitjans de divulgació científica, passejar-se pel planeta Takodana com si es tractara de Hollywood Boulevard, tal com va fer Harrison Ford en ‘El Despertar de la Força’, podria no haver sigut una idea tan absurda.

Referència de l’article: “Walking on Exoplanets: Is Star Wars Right?” (Astrobiology 16 n. 5, 2016 (doi: 10.1089/ast.2016.1475).

Més informació: http://online.liebertpub.com/doi/10.1089/ast.2016.1475
A partir de la nota de premsa de la Universitat de València.

Figures:

1.- Fernando Ballesteros sobre la Lluna.
2.- Gràfic on es troben classificats els exoplanetes depenent de la seua acceleració superficial o gravetat.
3.- Luke Skywalker en Tatooine. El planeta amb dos sols. Star Wars.

Amb molt més encerts que errors, la pel·lícula The Martian, dirigida per Ridley Scott i protagonitzada per Matt Damon ens porta a un futur pròxim en que l’exploració humana del planeta Mart ja és una realitat.

La pel·lícula està basada en la novel·la The Martian escrita per Andy Weir  el 2011. Aquesta obra destaca per l’exactitud de la representació de la superfície marciana i per l’aplicació acurada i imaginativa de les lleis de la ciència.

Un resum dels primers cinc minuts del film seria: L’any 2035, la tripulació de l’Ares III, una missió tripulada a Mart, ha establert un hàbitat artificial temporal, anomenat el Hab, on estaran allotjats durant 31 dies marcians, o sols, abans del seu retorn a la Terra en l’Hermes, la nau espacial situada en òrbita marciana. Però les coses es compliquen quan, el divuité sol de la missió, la tripulació es veu obligada a abandonar el planeta per escapar d’una gran tempesta marciana. Durant l’evacuació, l’astronauta Marc Watney (Matt Damon) es perd i és donat per mort.

A partir d’aquí, per explicar el perquè del bon sabor de boca que m’ha deixat The Martian, hauré de fer continues referències al desenvolupament del film. Per això, si no heu vist encara The Martian, féu el favor de no passar d’aquí. No vull ser un spoiler.

L’equip de la missió Ares III porta 18 sols estudiant una àrea situada en Acidalia Planitia, una zona coberta per aigua en l’època humida del planeta. Tanmateix sense esperar-ho, els arriba una tempesta de vent i arena que els obliga a abortar la missió, abandonar el planeta i en la que l’astronauta Marc Watney és abandonat.

És en aquesta escena on es troba la principal errada del film per la exageració del fenomen meteorològic mostrat. La raó és ben senzilla. No és possible que es produesquen tempestes tan extremes a Mart donat que la pressió atmosfèrica marciana és només la centèsima part de la de l’atmosfera terrestre. Els vents forts d’allí no passen de ser una lleugera brisa. Així i tot, són capaços de moure l’arena, fent espectaculars dunes o fer petits tornados (dust devil en anglès). Comprenc, però, que per necessitats del guió, fóra necessari posar un fet extraordinari que tinguera com a conseqüència directa de la fugida ràpida del planeta, l’origen del primer naufrag espacial.

Tornados gegantescos com els que apareixen cap al final del film si que s’han observat al Mart real encara que no s’ha observat que estigueren connectats als núvols. Un dels més grans observats mesurava uns 30 metres d’ample (100 feet) i 800 metres d’alçada (1/2 mile).

Si bé aquestes exageracions atmosfèriques poden ser admissibles per exigències del guió, el que no resulta versemblant és veure una posta de Sol de color rogenc semblant a les que s’observen a la Terra. Tot al contrari, se sap que aquestes són precisament blavoses a causa de la pols en suspensió tal com contava fa uns mesos en aquest bloc mateix. No haguera costat res ni haguera canviat la trama haver posat els fets tal com són.

L’astronauta abandonat és conscient que la situació en que es troba és ben greu. No és només un naufrag en una illa deserta, sinó un naufrag en un planeta inhòspit. Però Watney està entrenat en tècniques de supervivència tal com ho estan tots els astronautes però, a més a més, és un científic, un botànic segons afirma. I, per això mateix, no es deixa morir de fam i, com diu, tracta de salvar-se amb l’ajuda de la ciència.

Aigua per beure en tindrà suficient per esperar una possible missió de restat d’ací a quatre anys. Però menjar sembla que no. Sort que entre els efectes personals dels astronautes fugits hi ha un petit carregament de creïlles (patates) que pot cultivar en l’estèril sol marcià. El nitrogen l’aconsegueix dels excrements dels humans però l’aigua per regar és més difícil d’aconseguir. Cal aconseguir-la de manera urgent. El que no entenc és la decisió d’utilitzar hidrazina, (N₂H₄) un combustible per a coets molt tòxic per fabricar-la. Com ell mateix explica al film, li cal un catalitzador de titani per descomposar la hidrazina en els seus components de nitrogen i hidrogen per després cremar l’hidrogen per produir aigua a partir de l’oxigen ambiental.

Tanmateix la solució a la recerca d’aigua, la tenia a l’abast de la mà després del descobriment de gran quantitat d’aquesta en el subsol de Mart. Fins i tot, fa poques setmanes la NASA confirmà haver observat que en algunes torrenteres dels grans barrancs marcians com aquesta aigua aflora en forma líquida a la superfície, encara que és salada. Però sempre serà més fàcil dessalar aigua que cremar hidrazina.

Els tratges espacials que ens mostren al film són estranys. Els que porten sobre la superfície marciana semblen massa lleugers i amb una carrega de suport vital massa menuda per al temps que passen a l’exterior de l’habitacle pressuritzat Hab. Tanmateix els tratges que duen a l’espai i per a les eixides extravehiculars (EMU) semblen molt correctes i semblant als de la NASA.

Resulta curiosa l’estima que tenen els nord-americans per la cinta americana (duct tape, en anglés). En la pel·lícula es fa servir en dos moment tràgics en que l’astronauta Watney aconsegueix salvar la vida gràcies a ella. Una, quan se li clivella el casc i l’altra quan es despressuritza el Hub on cultivava les patates. Amb cinta aconsegueis de tornar a pressuritzar-lo tapant amb plàstic l’antiga enclusa d’aire. La NASA té raó per estimar la cinta  americana. Ha format part i continua formant part de l’equipament bàsic de totes les missions espacials des dels temps de les Geminis, allà a principis dels seixanta. Evità que els astronautes de l’Apollo 17 foren bombardejats per l’abrasiva regolita lunar en arreglar el guardarrodes del vehicle explorador. I salvà la vida dels tres astronautes de la missió Apollo XIII en construir la famosa “bústia” improvisada per a l’hidròxid de liti (LiOH) que era necessària per eliminar el diòxid de carboni.

Com veieu els detalls són important en un film com aquest. Per exemple, els portàtils que hi surten són de tecnologia militar/espacial, reforçats per aguantar colps i radiacions que invariablement sofririen durant el viatge i estada a Mart.

Sense possibilitat de comunicar-se amb la Terra, el naufrag Marc Watney té la brillant idea de buscar l’antiga nau automàtica Pathfinder amb el seu petit rover Sojourner. Aquesta missió que arribà a Mart l’any 1997 també es troba en Acidalia Planitia, però més a l’oest, a la desembocadura d’un antic riu, l’Ares Vallis.

La missió Pathfinder podia fer fotografies i disposava d’un petit robot per explorar l’entorn. Va ser la primera vegada que un objecte terrestre es desplaçava per la superfície marciana.

Ací podeu veure el panorama que mostra la Pathfinder amb roques i sorra i el Sojourner al centre explorant la roca Yogi. En la pel·lícula està soterrada sobre la sorra. Després de 37 anys a la superfície marciana les tempestes d’arena podien haver ben be fet el treball.

El sistema de comunicació que usa per contactar amb la NASA amb el moviment de la càmera del Pathfinder és possible encara que aquesta no es movia tan ràpidament sinó que trigava uns minuts en girar.

Els vehicles MAV ((Mars Ascent Vehicle) en que fugen els astronautes i el que el protagonista deixa finalment Mart es basen en el projecte de la Mars Society, Mart Directe, per a l’exploració més eficient del planeta roig. Primerament s’envia una nau automàtica a la superfície marciana. Durant uns anys, mentre es prepara la missió amb astronautes en la Terra, aquesta nau fabrica el combustible a partir de l’atmosfera marciana. D’aquesta manera aquesta càrrega no ha de ser transportada des de la Terra. En passar els anys, la nau tripulada arriba al planeta, aterra prop del MAV i ja el tindrà preparat i proveït de combustible per poder tornar a casa.

És per això que al cràter Schiaparelli, ja hi ha un MAV preparat per a la següent missió Ares IV, que arribarà d’ací a quatre anys. Tanmateix, el protagonista no pot esperar quatre anys a la següent missió i, la seua única esperança és fugir amb el MAV des de Schiaparelli i atrapar la nau Hermes que ha tornat per rescatar-lo.

El viatge per arribar-hi és llarg i ple de perills. Watney es troba a Acidalia Planitia, una zona que estava coberta per aigua en l’època humida del planeta. Schiaparelli es troba en les zones altes a més de 3000 km de distància. Amb el seu vehicle explorador mogut per bateries elèctriques, que ha d’anar carregant durant el viatge, ha de viatjar centenars de quilòmetres fins arribar a l’extrem sud-oest de Chyse Planitia, entrar per l’estret canal excavat per un antic riu, Mawrth Vallis, continuar fins al cràter Marth i circulant per zones cada vegada més muntanyoses del sud-est de la regió Arabia Terra,  accedir finalment al cràter Schiaparelli.

Aquest viatge que sembla fantàstic està basat en la realitat. Es podria fer perfectament com han demostrat els membres de l’agència espacial alemanya (DLR) com podeu veure en el mapa adjunt i, sobretot amb el vídeo que pose a continuació.

 

El trobar l’escenari adequat a la Terra per recrear la superfície marciana no és fàcil. Però el director Ridley Scott ha encertat de ple en rodar els exteriors del film en el desert de Wadi Rum, paisatge que és Patrimoni de la Humanitat localitzat a Jordània. En aquest desert s’han rodat altres films com Mission to Mars (2000), Red Planet (2000) i The Last Days on Mars (2013). La meua pel·lícula enyorada i oblidada, Náufragos (Stranded, 2002) dirigida per María Lidón, es va rodar en Canàries.

Finalment cal destacar la presentació de les instal·lacions de la NASA, tant en Houston com en el Goddard Space Center i la que és un referent per a l’exploració planetària, el Jet Propulsion Laboratory on treuren del magatzem d’andròmines velles la rèplica de la missió Mars Pathfinder. La NASA només ha dit que les instal·lacions mostrades al film són una mica stylist, és a dir, elegants i modernes, més del que són realment.

Em queda parlar del final del film, de la nau Hermes, de l’òrbita que ha seguit per arribar a Mart, de la maniobra d’assistència gravitatòria de la Terra, de la manera de frenar la nau en òrbita marciana, del rescat del protagonista. Però això ho faré en un altre apunt.

Més informació detallada, amb explicació dels vehicles, en Los aciertos y errores de The Martian, bloc de Daniel Marin. Com sempre, espectacular.

Imatges:

1.- Imatge promocional de The Martian
2.- Imatge d’Acidalia Planitia presa per la càmera HiRISE de la Mars Reconnaissance Orbiter. NASA.
3.- Vídeo. Tornado en Mart en 3D. JPL-NASA
4.- Comparació de les atmosferes terrestre i marciana. Mars Overview.
5.- L’astronauta amb el seu tratge espacial de superfície. Molt lleuger. 20th Century Fox.
6.- Imatge panoràmica des de la missió Mars Pathfinder. NASA.
7.- Mapa topogràfica del camí al cràter Schiaparelli. DLR.
8.- Vídeo del camí al cràter Schiaparelli. DLR.

Hipàtia és considerada la primera astronòma de la història. La seua vida, els seus ensenyaments i la seua tràgica mort han estat portats a la gran pantalla per Alejandro Amenábar en la seua última pel·lícula Agora.

Hipàtia (entre 340-370 – c. 415) fou una filòsofa neoplatònica grecoromana, natural d’Egipte, que va destacar en el conreu de la matemàtica i l’astronomia. Filla de Teó, matemàtic i director del Museu i Biblioteca d’Alexandria, ensenyava filosofia, matemàtiques i astronomia. Tan ella com el seu pare eren pagans en una ciutat en què convivien també població jueva i una creixent comunitat cristiana.

Va viure en una societat convulsa i se la considera l’última representant d’un món grecoromà en decadència enfront d’una nova societat fosca i violenta que donarà pas a l’edat mitjana.

La pel·lícula d’Amenábar reflecteix molt bé aquesta societat problemàtica, amb un cristianisme violent i inculte, on el poder imperial és molt dèbil i el coneixement ja no és valorat.

Segueix…

En una població que ha d’elegir per força el cristianisme, Hipàtia diu que ella només creu en la filosofia. Ella és un ésser lliure en un món on la llibertat de culte i de pensament ja no existeix. Davant de Sinesi de Cirene, bisbe de Ptolemaica i antic deixeble seu, li diu “Tu no pots dubtar del que creus, jo ho he de fer sempre.” I és que aquesta és la missió del científic: dubtar.Precisament a través de les cartes que li enviava el bisbe coneixem la vida d’Hipàtia.

La ciutat d’Alexandria s’ha recreat a Malta, amb el far, les illes existents i el Serapeu, on s’ubicava la Biblioteca. En alguns moments del film el director ha tractat de fer-nos veure la societat alexandrina com si es tractàs d’un documental d’animals, en el qual les matances s’observen de lluny, en un pla en picat, com si les persones foren formigues. Però també apareixen les visions zenitals i els zooms des del carrer fins a l’espai, on la Terra i la Lluna no són més que petits punts a l’espai, com per demostrar-nos la bestiesa dels fanatismes i la seua petitesa intel·lectual.

I una part molt interessant per a mi (és ja deformació professional) ha estat el tractament de l’astronomia antiga. I no m’ha decebut, encara que, com no podia ser d’altra manera en un film d’aquesta mena, ha estat molt simplificat. Els instruments  antics d’observació com ballestes, quadrants, esferes armil·lars i models d’univers geocèntric són molt realistes.

És destacable també la descripció que es fa de les corbes còniques, el cercle, l’el·lipse, la paràbola i l’hipèrbola que, com el seu nom indica, provenen de fer talls amb distinta inclinació en un con. I és que se sap que Hipàtia va fer un tractat sobre aquestes corbes.

Resulta fantàstica l’obsesió d’Hipàtia per conéixer el moviment del cel, per situar les errants o planetes en les seues òrbites correctes, tot fent servir només la raó.

És clar que al guió hi ha hagut l’assessorament d’un astrònom. Antonio Mampaso, investigador de l’Instituto de Astrofísica de Canarias ha col·laborat amb Alejandro Amenábar durant 5 anys en coneixements d’astronomia antiga, maneig d’instruments antics, i ha assistit a molts dels rodatges a Malta.

Com diu Antonio a l’entrevista que li fan arran de l’estrena de la pel·lícula i que us recomane llegir:

Me ha resultado muy emocionante revivir ese hilo inmaterial que nos une, a lo largo de los siglos, a los que se preguntan sobre el universo. Sentir que Aristarco, Ptolomeo, Hipatia, Al Sufi, Galileo, y así hasta Einstein y los científicos actuales, todos se han maravillado y se han preguntado qué hay en el cosmos, cómo son los astros. Han pensado sobre ello y han encontrado respuestas. No siempre han sido respuestas verdaderas, claro, pero sí honradas.

Tan de bo totes les pel·lícules que parlaren de ciència estigueren tan ben assessorades.

Així que tracteu de veure el film abans que el traguen de la cartellera. No us decebrà…

Nicole Kidman torna a la pantalla amb la pel·lícula èpica Austràlia. Mescla de films de western, romàntic i bèlic mostra una Austràlia poc coneguda en una època convulsa.

Una aristòcrata anglesa (Nicole Kidman) hereta un enorme rancho al nord  d’Austràlia. La dona trobarà l’ajut d’un home (Hugh Jackman) davant la pressió del propietari de les terres veïnes que voldrà quedar-se amb les seues.

La pel·lícula està dirigida per Baz Luhrmann, qui ja va comptar amb Nicole Kidman per a ‘Moulin Rouge’ el 2001. Nicole Kidman i Hugh Jackman, conegut pel seu paper de Lobezno en la saga ‘X-Men’, són d’origen australià.

El film m’ha agradat força, per l’estètica, per la fotografia, per tractar un tema molt poc conegut com el robatori de nens aborígens per “civilitzar-los”, per passar l’acció a un país/continent que sempre m’ha fet gràcia i clar per la protagonista, de la que sóc fan de fa anys….

Us la recomane clarament. Passareu una molt bona estona.

Ara voldria destacar dos fets que m’han fet gràcia.

El primer és la recreació molt acurada del cel estrellat. En una escena que passa al desert, les constel·lacions es veuen perfectament i la Via Làctia destaca amb les seues nebuloses fosques i brillants. La qual cosa és lògic que es veja així si no hi ha cap lluny (llevat de la foguera) en centenars de quilòmetres. Enhorabona per la seqüència.

L’altre és encara més curiós. La part final de la pel·lícula s’esdevé a la ciutat de la costa nord australiana, Darwin. Sempre m’havia sobtat que una ciutat tingués el nom del gran natularista Charles Darwin, del que enguany es compleixen 200 anys del seu naixement. I remirant per la vikipèdia trobe el que ja sospitava.

Aquest port natural del nord australià va ser descobert el 9 de setembre de 1839 pel tinent John Lort Stokes a bord del vaixell HMS Beagle, quan aquest feia el seu tercer viatge. El capità de la nau, John Clements Wickham, que era tinent en la segona missió d’estudi del Beagle en la que viatjava també el jove naturalista Charles Darwin, va batejar el port com a Port Darwin, en honor al seu amic i company de viatge.

Així, sense proposar-s’ho la pel·lícula Austràlia, ha fet un homenatge simultàni als dos aniversaris, al de les primeres observacions telescòpiques de Galileo ara fa 400 anys (Any Internacional de l’Astronomia) i al natalici rodó de Charles Darwin i als 150 anys de la publicació del Origen de les Espècies.

Et trobes de vegades amb una petita joia dins de la generalment intranscendent i insípida llista de pel·lícules d’OJO, la cartellera d’ONO.

Un toque de canela, una pel·lícula grega de Tassos Boulmetis és talment un conte de fades en la que un xiquet grec que viu a Istambul aprèn cuina i astronomia al mateix temps a la botiga d’espècies del seu avi.Els diferents enfrontaments entre Turquia i Grècia per Xipre i per les illes del mar egeu durant els anys 60 i 70 del segle XX van a influir en aquest família de grecs i faran que se separen les seues vides.

El fet que el xiquet en la seua etapa adulta siga astrònom m’ha fet gràcia i més encara comprovar que el seu paper és bastant versemblant…

Segueix …

La trama de la pel·lícula està molt ben explicada a la web Sesió Contínua i, per tant, només haig que copiar-la.

Fanis, un jove astrònom amant de la cuina i que resideix a Grècia torna a Turquia, el seu país natal, per trobar les seves arrels. Han passat 35 anys des que en va marxar i té ganes de veure el seu avi, a qui deu l’interès per la gastronomia, i el seu primer amor. Un cop allà recordarà tota la seva història de joventut, estretament lligada a la presència i a l’absència del seu avi.

El seu avi, que té la millor botiga d’espècies d’Istambul, veu el món a través del menjar i dels tocs finals que cal donar-los per arrodonir-los.

Molt interessant conéixer la recepta de l’Imam Bayildi, una mena d’albergina farcida de verdures. Ací al País Valencià se n’han menjat tota la vida també, però farcides de carn picada. De vegades em sorprén veure que tenim plats tan semblants amb els musulmans. Serà la història compartida segur però també serà tenir el mateix clima on s’hi cultiven els mateix productes.

I la poesia de l’escena en que l’avi ensenya el sistema solar al nen fent servir els diversos sabors de les espècies.

Per exemple quan parla de Venus…

Avi: Tenim a Venus, que li posem?
Nen: Canella.
Avi: Venus era la més bella de les dones. Per això la canella és a la vegada dolça i amarga com totes les dones.

Els efectes especials li donen cert aire màgic, com un conte. A destacar el llarg tràveling virtual d’una vista general d’Istambul amb el muetzí cridant a l’oració que acaba a la realitat del carrer i tenda de l’avi.

Finalment Fanis, l’astrònom, que treballa a l’Observatori Nacional d’Atenes, just en front de l’Acropolis, dóna classes amb alumnes, és un expert internacional en matèria fosca i sembla una persona normal. Com dic, bastant versemblant.

Una pel·lícula interessant, que descriu amb persones reals, conflictes polítics poc coneguts per aquesta part de la Mediterrània. Les guerres per les illes de l’Egeu, l’Enosis i el colp d’estat dels coronels grecs.

Foto: La catedral, després mesquita i ara museu de Santa Sofia d’Istambul/Constantinoble.

L’altre dia vaig veure la pel·lícula Independence Day (1996) de Roland Emmerich a la televisió. No parlaré de la fluixesa del guió ni de la inconsistència dels personatges. El que m’interessa ací es parlar de les barbaritats científiques contingudes en el film.No deixa de sorprendre’m d’uns anys ençà la nul·la participació de científics com a assessors de films on suposadament la ciència i la tècnica són part fonamental.

En aquesta pel·lícula els científics són retratats de manera ridícula: o bé jugant al golf en hores de feina dins d’un laboratori ple d’ordinadors(?), com passa al principi, o bé despentinats i amb cara de boig com el cap de l’àrea 51. Aquest últim amb una semblança sorprenent al científic boig de Retorn al futur. Jo no en conec cap així…. Per suposat els militars saben sempre el que cal fer, vestits impecablement amb els seus uniformes.

La nau principal dels extraterrestres té una massa, segons diuen, d’un quart de la massa de la Lluna. Es situa en òrbita terrestre. Però paradoxalment no produeix cap efecte sobre la Terra: ni marees més intenses i catastròfiques ni cap altre problema gravitatori, com la variació de la rotació terrestre i canvi en l’òrbita de la Terra al voltant del Sol. D’on surt tanta massa? perquè al final els protagonistes entren dins la nau extraterrestre i està buida!!! Així que les parets han de ser d’un material molt però que molt dens per a compensar, dic jo.

El protagonista militar (Will Smith com a Capità Steven ‘Steve’ Hiller) s’acomiada de la seua xicota dient que els extraterrestres han vingut des de 90 000 anys. Anys és una unitat de temps? Suposant que volguera dir 90 000 anys llum, això és 6 vegades el radi de l’Univers. Així que han vingut de més enllà de l’Univers.

Però el que ja és massa, com bé em va assenyalar un amic, és que els extraterrestres utilitzen Windows com a sistema operatiu en les seus naus!. No saben si XP o 98. Això és evident quan el protagonista civil (Jeff Goldblum com a David Levinson) introdueix un virus informàtic terrestre, és a dir de windows, en el sistema operatiu dels dolents. L’imperi de Bill Gates és, sembla ser, ja galàctic….

Només he parlat de les inconsistències físiques i astronòmiques del film. Un biòleg podria parlar, si tinguera ganes, de les barbaritats dels sers espacials. Una mena de polps amb molt mala bava però que respiren oxigen. A  més, es diu al film, són com llagostes que van de planeta en planeta esgotant els recursos. Evolutivament parlant caldria dir-ne alguna cosa. Tanta tecnologia i no són capaços de crear res…

De la millonada de diners gastats en efectes especials s’haguera pogut desviar un petita part en pagar un assessor científic. Així, almenys, l’acció seria més versemblant.