L’últim cap de setmana de març vàrem estar a Màlaga per participar en diverses activitats en defensa de la nit. Tanmateix encara va haver-hi temps per passejar per la ciutat i admirar els monuments, els museus, l’ambient i parlar amb la bona gent que anàvem a visitar.
L’arribada a la ciutat va ser pesada, amb una pluja fina que ens acompanyà contínuament des de casa. A Màlaga la pluja havia caigut mesclada amb arena del desert que pintà de taronja tots els carrers, comerços i habitatges. Una arena semblant a argila que, al llarg de la nit, els operaris municipals tingueren feina per treure de les zones de vianants amb aigua a pressió. I és que calia deixar els carrers nets el més aviat possible donat que la nit del dissabte es lliuraven els premis del 25 Festival de Cine de Màlaga. Abans del lliurament dels premis, les estrelles desfilarien pel foto-call per fer-se fotos i tot havia d’estar impecable.
El centre de Màlaga és accessible només per a vianants. Això la fa una ciutat ben amable. Unes càmeres vigilen que cap cotxe no autoritzat es cole pels carrers estrets plens de gent, tendes, bars i restaurants. I malgrat la pluja fina els passejants anaven i venien seguint els actes on apareixen l’actor o actriu favorits.
La plaça de la Constitució és una plaça moderna creada segurament enderrocant una part del barri antic per connectar-lo a la zona marítima. A mà dreta, mirant cap a la mar, trobàrem el Museu Carmen Thyssen, amb una mostra important de la pintura espanyola del segle XIX i principis del XX.
Per anar cap al port, caldria recórrer el llarg carrer Marqués de Larios, (o carrer Larios, simplement) creat el segle XIX per arribar ràpidament al centre històric des del port. Aquest carrer va separar la part antiga, situada a l’est, de la part noble del XIX, on s’hi troben palaus senyorials que trobarem si seguim cap a l’oest. En celebrar-se el 25 Festival de Cine, tot de panells amb actors i actrius espanyols omplien tot el llarg del carrer. A més a més, el carrer era cobert per uns immensos arcs que el decoraven de punta a punta. Eren les restes de l’enllumenat de Nadal que no s’havien tret encara. No recordava que Màlaga competeix en despesa en llums decoratives, amb Vigo i altres ciutats balafiadores.
Tot un seguit de carrers estrets a l’esquerra de la plaça de la Constitució ens du a la plaça del Bisbe. Allí trobàrem el Palau Episcopal (1762), que va ser l’obra més important de Antonio Ramos i un dels millors exemples de l’arquitectura civil malaguenya. En la mateixa plaça veurem l’escala de l’entrada oest de la majestuosa catedral. La Catedral Basílica de la Encarnación és una de les joies renaixentistes més valuoses d’Andalusia. Està dins dels límits que marcava la desapareguda muralla àrab sobre el solar de la primitiva mesquita aljama, el lloc on els Reis Catòlics ordenaren construir un temple cristià al cap de pocs dies de conquerir la ciutat el 1487. Conserva una porta gòtica en el lateral nord, un tipus d’art ja obsolet en la època en que es va construir per exprés desig d’Isabel la Catòlica i del bisbe Ramírez de Villaescusa a principis del segle XVI i que destaca per l’abundant iconografia com un recordatori de quina religió havia guanyat la guerra.. La torre Nord de la Catedral s’eleva fins els 87 metres d’altura, essent així la catedral més alta d’Andalusia. La torre Sud no s’arribà a construir i per això la catedral se l’anomena de manera afectuosa com la “manquita”
Continuant cap al port seguirem pel carrer Molina Lario fins arribar a la confluència del Passeig de la Marina i del Parc. En el cantó mateix s’hi troba l’hotel Marriott, que ha de ser per força residència d’actors i actrius ja que una munió de fans a la vora esperava veure els seus ídols. Seguint el Passeig de la Marina cap a l’oest veierem com operaris muntaven tribunes i seients preparant ja les processons de Setmana Santa que començaran ací, passant pel carrer Larios, la plaça de la Constitució, fins arribar al carrer Granada.
Finalment trencàrem a la dreta pel carrer Torregorda i descobrirem una de les meravelles de Màlaga: el mercat central de Atarazanas. Els mercats sempre m’han agradat. Són els llocs on la ciutat és més viva i hi ha més gent autòctona. L’edifici del mercat és obra de l’arquitecte Joaquín de Rucoba, que el construí entre 1876 i 1879 en el solar on estava una drassana d’origen nassarita, del que només s’ha conservat una interessant porta de marbre. L’interior ple de parades de carn, peix, però on més ens aturarem va ser en les parades de fruita exòtica. La maduixa blanca o «Pineberry», fruita híbrida de la maduixa i la pitaia a 7 euros la peça ens van captar l’atenció. En les obres de restauració del 2010 es van incloure les 108 parts de la vidriera realitzada pels germans Atienza en 1973 que representen alguns monuments de la ciutat.
Tot esperant l‘assembla general de Cel Fosc, dinàrem a un restaurant a la platja de la Caleta mentre el Sol, després de 15 dies plovent sense aturador, finalment feia actes de presència.
Per la nit visitàrem la part est de la ciutat antiga situada als peus de l’Alcassaba, es s’hi troben les runes del teatre romà. Enfront del teatre Albéniz, adornat per cartells i foto-call del 25 Festival de Cinema sopàrem amb els amics parlant de les pròximes cites astronòmiques. Ens contàren que l’actor Antonio Banderas, que té la seua residència ben prop d’ací és solidari amb la seua ciutat i regenta des de fa uns anys el teatre Soho CaixaBank, per “consolidar i eixamplar l’oferta artística de Màlaga amb un espai cultural propi“.
Un viatge curt però intens que ens ha permés conèixer una ciutat andalusa ben interessant.
Acaba de tancar l’exposició sobre la trajectòria artística del director de cinema Stanley Kubrick al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Amb 145 000 visitants des d’octubre passat, ha estat un èxit de públic, fet que indica la pervivència de la seua obra i l’arrelament en la cultura occidental. Els darrers dies de l’exposició vaig tindre l’oportunitat de visitar-la, gaudir-la i recordar amb ella una part de la meua existència.
Si hi ha pel·lícules que m’han impactat en aquesta vida ha estat 2001, una odissea de l’espai, l’obra mestra de Stanley Kubrick, estrenada l’any 1968, en plena eufòria per la carrera espacial i la pròxima arribada a la Lluna.
En el film Kubrick retrata un futur optimista per al futur de la humanitat, amb col·laboració de la Unió Soviètica, i com la descoberta d’un estrany artefacte a la Lluna obre la porta al reencontre amb altres intel·ligències galàctiques. Aquesta visió esperançadora en el futur, malgrat la guerra freda, era estranya quan s’estrenà el film però va ser premonitòria del que vindria al cap de pocs anys.
Amb la col·laboració de l’enginyer i escriptor de ciència ficció Arthur C. Clarke, de qui vaig llegir el llibre abans, el film aconsegueix un realisme espectacular tot respectant la física, obrint el camí a altres films que vindrien com Contact, Gravity o la més recent Interstellar, tots ells ben lluny d’inversemblants i falses guerres galàctiques i batalles espacials. Amb 2001, s’aconsegueix recrear els viatges espacials, la intel·ligència artificial, l’existència d’altres mons diferents de la Terra. Tot això va ser possible al fet que el director s’assessorà durant quatre anys amb investigadors de la NASA per avançar-se de les innovacions tecnològiques que s’esperaven per a l’any 2001. Tecnologies que ara ens són familiars i que no existien aleshores, com les teleconferències, les pantalles planes i els superordinadors, ja son presentats en el film. Una constant aquesta, la de la documentació exhaustiva, que Kubrick practicà en cadascun dels seus treballs.
Aquesta pel·lícula, que està considerada com una de les millors de la història del cine, està plena de petits detalls que podem llegir per ací i també per allà. Una de les més famoses anècdotes va ser la manera com s’assignà el nom de l’ordinador HAL, acrònim de la llavors puntera empresa d’ordinadors IBM, agafant la lletra anterior de cadascuna de les lletres de l’acrònim de l‘International Business Machines.
A banda de veure clips famosos com l’escena de la tribu dels micos o del ball espacial al ritme de vals de Strauss, a l’exposició poguérem també embadalir-nos amb molts objectes mítics de 2001, com el tratge del cap de la tribu de micos del principi del film i al que l’actor i mim Daniel Richter va donar vida o el fetus del final. Diverses maquetes de la nau lunar i de la càpsula adornaven una sala, mentre que una immensa nau Discovery ocupava la gran sala on també s’hi podia admirar l’original del tratge espacial del comandant Dave Bowman (Keir Dullea) amb una rèplica de HAL9000.
Una retrobada emocional amb el geni que va aconseguir unir cinema, ciència i art en un mateix producte per al gran públic.
L’exposició repassa extensament tots els seus films i l’obra artística.
Kubrick començà amb la fotografia amb una càmera que li regalà son pare i l’any 1945, amb 17 anys, aconseguí publicar la seua primera foto a la revista Look sobre la mort del president Roosevelt. Però ell continuava assajant. Prompte (1950-51) estrenà pel seu primer film, el documental Day of the Fight, sobre el boxejador Walter Cartier. Després faria el seu primer llargmetrage, Fear and Desire (1953), un triller policíac. En Look treballà un pocs anys més (1951), mostrant un gran talent fent fotos tan impressionants com aquesta:
La exposició repassà extensament cadascuna de les seus pel·lícules, des de Paths of Glory (1957), sobre uns fets esdevinguts en el front francés en la I Guerra Mundial, Spartacus (1960), basada en la guerra d’esclaus romans del segle I a.C., Lolita (1962), a partir d’una novel·la de Vladimir Nabokov, Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb (1964), una sàtira sobre la Guerra Freda amb un Peter Sellers espatarrant fent tres papers diferents, 2001: A Space Odyssey (1968), A Clockwork Orange (1971),sobre la violencia extrema de les bandes, Barry Lyndon (1975), sobre la noblesa anglesa del segle XVIII, The Shining, (1980), un film de terror amb Jack Nicholson de protagonista, i Full Metal Jacket (1987), una incursió ben realista de la guerra de Vietnam.
L’últim film de Kubrick fou Eyes Wide Shut (1999), amb Tom Cruise i Nicole Kidman com a protagonistes fent d’una parella rica i avorrida de Manhattan embolicats en una odissea sexual.
Llevat d’alguna obra, la majoria dels films aborden el problema de la violència institucional, la dels estats, bé en temps de pau (per exemple, A Clockwork Orange (1971)) com en temps de guerra (per exemple, Paths of Glory (1957), Full Metal Jacket (1987)).
Stanley Kubrick, l’exposició, acabà amb un repàs al que anava a ser el seu següent film, una biografia de Napoleó, projecte en el qual portava treballant molt anys. Morí, però, sobtadament el 7 de març de 1999, i deixà inacabat la que seria segur una altra obra mestra. Ara sembla que hi ha interés per ressuscitar el projecte. HBO ja fa anys que treballa en l’adaptació d’un guió de Kubrick sobre Napoleó Bonaparte. Serà un llarg documental o una minisèrie?
Les obres contundents van aixecar sempre polèmica. Tres dels films van ser objecte de censura i protesta abans de l’estrena per les temàtiques de violència i erotisme que presentaven: Eyes Wide Shut, Lolita i A Clockwork Orange.
Continuarem gaudint dels seus films que continuen fent pensar a les noves generacions.
«Stanley Kubrick» és una exposició del Deutsches Filmmuseum, Frankfurt am Main, Christiane Kubrick, Jan Harlan i l’Stanley Kubrick Archive de la University of the Arts London, amb la col·laboració de Warner Bros. Entertainment Inc., Sony-Columbia Pictures Industries Inc., Metro Goldwyn Mayer Studios Inc., Universal Studios Inc., i SK Film Archives LLC.
A la seu de l’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA) a València, fa uns dies vaig parlar dels planetes que ens mostra la ciència ficció i de si aquests s’ajusten o no al que coneixem dels exoplanetes que alguns observatoris com ara Kepler van descobrint. Els amics d’AVA han fet una crònica de la sessió del que vaig explicar. Podeu llegir la versió valenciana ací baix:
Divendres passat, 5 de maig, vam tenir ocasió d’assistir a l’amena xerrada del nostre company Enric Marco sobre el que l’astronomia ens ha ensenyat sobre planetes i exoplanetes, i fins a quin punt veiem el seu reflex en els escenaris planetaris que ens mostra el cinema de ciència-ficció.
Va començar fent un ràpid repàs, a través d’imatges i breus escenes de pel·lícules clàssiques com les de la saga de Star Wars, Dune, Superman, i les més recents com Avatar o Interestellar.
En la majoria d’aquests films els diversos planetes (Tatooine, Mustafar, Hoth, Bespin, Kripton, Dune…) solen ser perfectament habitables per a l’ésser humà incloent una atmosfera respirable i amb gravetat terrestre. Només solen aparèixer exòtiques diferencies extraterrestres en els seus cels, amb diversos sols i llunes, o en la seua biodiversitat. Ens presenten planetes desèrtics (gelats o càlids), coberts de lava, oceànics o coberts de selves…, que un únic ecosistema sembla dominar-ho tot. Però, s’apropen a la realitat aquests escenaris extraterrestres? En moltes ocasions s’ha pres com a referència el nostre sistema solar imitant planetes ben coneguts com Mart, Venus o el nostre planeta mateix, però per els més estranys s’han imaginat ambients que, en ocasions, s’assemblen bastant al que sabem dels exoplanetes.
Però, què se sap dels planetes extrasolars? En 1995 es descobreix el primer exoplaneta orbitant 51 Pegasi; avui ja són més de 3400 els confirmats gràcies a una sèrie d’enginyoses tècniques (velocitat radial, trànsits, astrometria, etc), que ens permeten esbrinar indirectament dades sense arribar pràcticament mai a poder captar-los per observació directa a causa de la seua enorme llunyania i a aquest efecte d’emmascarament produït per la llum del seu estel. El telescopi espacial Kepler, que utilitza el mètode dels trànsits, ha estat fins ara el major descobridor d’exoplanetes. I de moment una quinzena de casos semblen ser relativament similars al nostre planeta per la seua composició rocosa, la seua grandària i la temperatura superficial.
S’han descobert abundants gegants gasosos, molt més grans que Júpiter, minineptuns, i planetes rocosos, tant superTerres, diverses vegades més grans que el nostre planeta com alguns pocs de la grandària de Mart o menors. Alguns fins i tot orbiten sistemes estel·lars binaris, alguna cosa que es creia impossible, i que ens mostraven al planeta Tatooine en la història de Star Wars, quan ni tan sols s’havia demostrat l’existència de cap exoplaneta.
També va repassar el concepte de zona d’habitabilitat estel·lar, que no implica en absolut que puguem traslladar-nos sense més a un planeta que orbite dins d’ella sinó només que està a la distància adequada del seu sol perquè, en cas de contenir aigua, aquesta pogués trobar-se líquida en la superfície. Però clar, que siguin planetes que permeten la vida humana és una exigència del guió en molts dels casos.
D’entre els planetes que més s’han apropat a la realitat astronòmica, Enric va destacar Avatar, on Pandora, l’escenari de la pel·lícula, és una lluna de vida exuberant que orbita un gegant gasós. També Interestellar, on apareix un planeta oceànic girant al voltant d’un forat negre i on els astronautes que el visiten sofreixen la coneguda paradoxa relativista del temps.
Per acabar va destacar un altre detall important en aquestes pel·lícules. La gravetat als planetes visitats és indistingible de la terrestre, alguna cosa que semblava una còmoda suposició dels guionistes per facilitar el desenvolupament de la trama, però que sorprenentment sembla que es podria complir en la realitat. Perquè ens va mostrar un estudi científic en què es descobreix que en la majoria de planetes coneguts existeix una curiosa relació entre grandària i densitat, que fa que la gravetat superficial sigui igual, major o menor que la terrestre, però que no s’allunya massa d’ella.
En resum: una entretinguda xerrada per aprendre astronomia i donar un repàs a la ciència-ficció, afició que compartim molts, tal vegada la majoria, dels amants de l’astronomia.
Imatges:
1.- Algunes moments de la xarrada. AVA
2.- Tatoine, Star Wars
3.- Pandora. Avatar. James Cameron.
La carrera espacial que es va desfermar els anys 60 entre el poderós complex militar-industrial soviètic i la tecnològica i incipient NASA nord-americana és un dels més importants capítols de la guerra freda. Aconseguir ser el primer a l’espai era essencial per demostrar qui obtenia el predomini tecnològic i militar.
Com sabem la cursa la guanyà EEUU amb el programa Apollo en fer arribar Armstrong i Aldrin a la Lluna l’any 1969. La conseqüència fou el posterior enfonsament del complex soviètic i l’aturada en sec de l’exploració lunar. Si ja havien guanyat, per a què continuar? La història ens ha fet conéixer els protagonistes d’aquest duel, John Kennedy, Wernher von Braun, Sergei Korolev, els astronautes Iuri Gagarin i John Glenn.
Tanmateix, fins ara, poc en sabíem de les persones anònimes que feren possible aquesta proesa tecnològica d’accedir a l’espai. El film Hidden figures (Figuras ocultas en castellà), dirigit per Theodore Melfi, ens presenta tres d’aquestes figures ocultes, tres persones que per ser dones i, a més a més negres, sofriren discriminació a la incipient NASA, malgrat ser les més competents en el seu camp.
El film recupera les trajectòries vitals d’aquestes tres científiques. Katherine Gole Johnson va ser una matemàtica que calculà les trajectòries de vol dels coets del Projecte Mercury i per a altres missions, entre elles ajudà a arribar a la Lluna. Dorothy Vaughan, també matemàtica, es va fer càrrec de la direcció de la West Area Computers, un grup de treball compost exclusivament de dones afroamericanes especialistes en matemàtiques i Mary Jackon va ser una matemàtica i posteriorment enginyera aeroespacial nord-americana.
En un món d’homes blancs les tres científiques feren aportacions essencials a la carrera espacial. Cal recordar que l’any 1961 encara no hi havia ordinadors per determinar les trajectòries dels coets i els càlculs s’havien de fer a mà. Seguint una tradició americana ja provada amb èxit a l’Observatori de Harvard al principi del segle, un grup de dones calculadores s’encarregaven de fer i repassar els càlculs que havien fet els enginyers homes. A més a més, com que treballaven al Langley Memorial Aeronautical Laboratory, a Hampton, Virginia, un estat segregacionista, patien una doble discriminació ja que, en ser negres, havien de treballar en edificis separats dels blancs.
Aquestes científiques van vèncer les barreres que tenien al davant amb el valor del seu treball intel·lectual i la seua fermesa en combatre la injustícia que separa persones que fan la mateixa faena però que són tractades diferents.
La pel·lícula es centra sobretot en la vida de Katherine Gole Johnson, la única dóna (a part de la secretària) i negra del Space Task Group, un grup de treball d’enginyers de la NASA creat el 1958, amb la missió de gestionar els vols tripulats dels futurs astronautes americans.
Ella va determinar la trajectòria dels vols suborbitals d’Alan Shepard i Gus Grissom, els primers que volaren en el programa Mercury. Però fou amb el disseny i càlcul de l’òrbita de la Friendship 7 que portà el primer nord-americà a l’espai, John Glenn, on Katherine va brillar de veritat. Com a dona i negra estava apartada de tots els llocs de decisió. Però era ferma, i exigia ser inclosa en les reunions decisòries d’aquesta missió amb membres de la NASA, de la Marina i amb l’astronauta que havia de confiar la vida a l’exactitud dels seus càlculs. A aquestes reunions no havien anat mai dones abans i ho va aconseguir. Ella simplement va dir a la gent que havia fet la feina i que havia d’assistir-hi.
Tots els altres actors fan també una gran paper i mereixen ser comentats. Kevin Kosner fa d’Al Harrison, el director del Space Task Group, mentre que cal destacar l’encert de presència de l’actor Jim Parsons, que fa de Seldom Cooper a la Sèrie Big Bang Thery. En “Hidden figures” fa el paper de Paul Stafford, cap d’enginyers i la seua actitud front a la matemàtica negra recorda al paper que fa a la sèrie dels físics de Caltec. Finalment la supervisora de Katherine, Vivian Mitchell, està interpretada per l’actriu que feia de Mary Jane Watson en la saga de Superman.
La NASA va acabar per comprar un flamant ordinador IBM 7090 per fer els càlculs que feien les calculistes. Dorothy Vaughan a càrrec de la direcció de la West Area Computers, veient el treball perillar amb l’acomiadament de totes les treballadores, va haver d’aprendre FORTRAN (el llenguatge per comunicar-se amb l’ordinador) i ensenyar-lo després a les companyes i, així, convertir-se de facto en programadores informàtiques. Tot un exemple de superació personal. Un detall que m’emocionà ja que gran part de la meua carrera científica s’ha realitzat utilitzant aquest antic però potent llenguatge de programació.
Així que si voleu veure una pel·lícula on es destaque el valor de ciència en el món actual, el paper fonamental de la dona en l’esclat tecnològic del final del segle XX i primeres dècades del XXI, la lluita contra la injustícia per raons racials i de sexe i la superació personal front a la freda política de l’empresa, aquesta és una bona elecció. Guanyarà molts òscars, segur.
Avui es celebra a tot el món el Dia Internacional de la Dona i la Nena a la Ciència. A tot arreu s’han organitzat activitats per destacar la importància de la implicació de la dona en la ciència per a la millora de la societat. Siga aquesta crònica la meua petita contribució a la celebració.
1.- Cartell de la pel·lícula.
2.- Katherine Johnson, matemàtica i física en 1966. NASA.
3.- Composició de les actrius i les persones reals. NASA.
4.- Alumnes, professores i investigadores davant de la Facultat de Física. Universitat de València. Miguel Lorenzo. Les xiques també són fortes en ciències. Remei Castelló. InfoUniversitat, febrer 2017.
Potser ahir a la nit veiéreu la gran pel·lícula a TV3, Màgia a la llum de la Lluna (2014), una de les darreres de Woody Allen i, com li passa darrerament, sense gran èxit de crítica i públic. Una comèdia romàntica típica en el que destaca l’ambientació i els vestuaris per recrear una època suposadament feliç d’entreguerres a la Costa Blava.
Però el film té molt més del que aparenta. El començament promet:
En 1928, Stanley Crawford (Colin Firth), mag i il·lusionista britànic, és mundialment conegut com el millor mag del món sota el nom xinès de Wei Ling Soo. Racionalista i materialista, es dedica a desemmascarar les mèdiums, espiritistes i altres xarlatanes que ell considera autèntiques farsants. I, un amic de la infantesa, Howard Burkan, un mag com ell, el convida per deixar en evidència la suposada i afamada mèdium Sophie (Emma Stone) que viu a una casa d’uns americans rics a la Costa Blava.
El millor de la pel·lícula són els diàlegs. Les converses entre el personatge racional del mag i la visió espiritual de la mèdium, són moltes vegades agres i dures, però sempre convincents des del punt de vista de la raó i no deixen ningú indiferent. Caldria tornar-la a veure per gaudir d’uns diàlegs ben elaborats que ben bé podríem utilitzar en la vida diària per desmuntar les mentires de les pseudociències.
I al mateix temps el personatge s’encara racionalment a la fe de la religió i la inutilitat de l’oració. En definitiva Stanley Crawford és un escèptic que es dedica a examinar críticament afirmacions i teories que considera alienes a la ciència convencional.
I és que el director Woody Allen és un escèptic com bé ens ho ha demostrat en multitud dels seus films. Entre ells jo destacaria una de les obres mestres, Match Point, de la qual ja en vaig parlar fa anys.
I per fer encara més creïble el discurs racional del protagonista, una de les escenes principals ocorre a dintre d’un observatori astronòmic on el mag i la mèdium van a parar per aixoplugar-se de la pluja. Es tracta de l’espectacular Observatori de Niça, situat al Mont Gros, exactament a: 43° 43′ 33″ N, 7° 18′ 3″ E, per si el voleu buscar.
L’observatori va ser un projecte privat del banquer Raphaël Bischoffsheim, que encarregà en 1879 l’edifici a l’arquitecte Charles Garnier, que ja havia construit l’Òpera de Paris, mentre que l’enginyer Gustave Eiffel disenyà la cúpula. Aquest encara no havia fet l’obra que el féu mundialment famós, la Torre Eiffel, però si el Pont de Ferro de Girona.
El que destaca dins de la cúpula, i que es veu perfectament en el film Màgia a la llum de la Lluna, és el gran telescopi refractor de 77 cm (30“) construït per l’empresa Gautier & Henry. El telescopi començà a funcionar el 1887 i, era en aquell moment el major telescopi refractor del món. Tenia una apertura major en un centímetre del gran telescopi refractor de l’Observatori de Pulkovo, situat prop de Sant Petersburg, a Rússia. Tanmateix dos anys després va ser desbancat pel telescopi de 91 cm. (36″) de l’Observatori Lick.
Actualmente aquest telescopi ja no s’utilitza per a investigació. Està massa prop de la gran ciutat de Niça i, per tant, només es fan visites divulgatives. L’observatori de Niça ja no existeix com a institució científica independient, ja que l’any 1986 es va fusionar amb el CERGA, Centre de recherches en géodynamique et astrométrie (CERGA) per formar l’observatori dels Alps-Marítims, que el 1988 es convertí en l’observatoire de la Côte d’Azur.
I la imatge que dóna el títol al film ocorre quan, passada la pluja, el mag Stanley Crawford, al costat de Sophie, la mèdium, obre la cúpula i en el cel apareixen un creixent de Lluna i moltes estrelles. Un moment màgic que canviarà les seues vides per sempre. És a dir, definitivament l’astronomia té màgia.
Imatges:
1.- Cartell del film
2.- Imatge del film
3.- Edifici i cúpula d’Eiffel. Wikimedia Commons
4.- Cúpula d’Eiffel i gran refractor de l’observatori. Wikimedia Commons
Un estudi de la Universitat demostra que quasi la meitat dels exoplanetes coneguts tenen una gravetat similar a la de la Terra. Mentre els científics cerquen el perquè d’aquesta similitud gravitatòria, la notícia està saltant a les xarxes i als mitjans de divulgació pel recolzament que dóna la nova dada a la ciència ficció. Passejar pel planeta Takodana com si es tractara de Hollywood Boulevard, tal com va fer Harrison Ford en ‘El Despertar de la Força’, no sembla ja una idea tan absurda.
Investigadors de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, en el Parc Científic, han publicat un estudi en la revista ‘Astrobiology’ que demostra que quasi la meitat dels exoplanetes coneguts –planetes que es troben en altres sistemes solars– tenen una gravetat similar a la de la Terra.
L’estudi fa un càlcul de la velocitat d’acceleració que tindria un objecte deixat caure sobre diferents cossos del Sistema Solar i de gran nombre d’exoplanetes. Aquesta acceleració depèn del valor de la gravetat en la superfície de cada astre, valor que és calculat a partir de la massa i del radi mesurats per a cada planeta. En la superfície de la Terra aquesta acceleració val g = 9,8 m/s2.
L’article publicat en ‘Astrobiology’ distingeix tres famílies diferents de planetes: cossos de massa menor que la de la Terra, per als quals la gravetat superficial augmenta com l’arrel quadrada de la seua massa; gegants gasosos amb masses majors a 300 vegades la massa terrestre, on la gravetat superficial és directament proporcional a la massa del planeta; i una regió intermèdia, entre 1 i 300 vegades la massa de la Terra, amb gravetat superficial pràcticament constant i molt similar a la terrestre, on es troben les superterres i els neptuns –cossos amb un nucli rocós important on l’atmosfera comença a tenir un pes significatiu en la massa planetària. La Terra, segons l’estudi, es troba just en la zona de transició a aquesta tercera família de planetes, la qual cosa la converteix, curiosament, en el membre més petit possible de la família de les superterres.
El treball aporta noves dades a l’astrobiologia –la gravetat és un factor limitant en el creixement dels organismes– i ofereix un resultat sorprenent sobre el qual els científics no poden encara trobar explicació. “Desconeixem les causes que provoquen aqueixa similitud gravitatòria, ja que encara no existeixen models que la justifiquen”, assegura Fernando J. Ballesteros, cap d’Instrumentació de l’Observatori Astronòmic, que ha dirigit la recerca.
I mentre els científics cerquen el perquè d’aquesta similitud gravitatòria, la notícia està saltant a les xarxes i als mitjans de divulgació pel recolzament que dóna la nova dada a la cinematografia de ciència ficció, gènere bastant reprovat en aquest aspecte pel fet d’oferir representacions fantasioses i lleugerament resoltes de la gravetat en planetes diferents a la Terra. Així ocorre especialment en space operes com ‘La Guerra de les Galàxies’, on els personatges visiten planetes diferents sense que s’aprecien canvis en la gravetat; un fins avui ‘presumpte error’ però, en certa manera, una concessió cinematogràfica.
No obstant açò, després dels resultats d’aquest estudi que està cridant l’atenció dels mitjans de divulgació científica, passejar-se pel planeta Takodana com si es tractara de Hollywood Boulevard, tal com va fer Harrison Ford en ‘El Despertar de la Força’, podria no haver sigut una idea tan absurda.
Referència de l’article: “Walking on Exoplanets: Is Star Wars Right?” (Astrobiology 16 n. 5, 2016 (doi: 10.1089/ast.2016.1475).
1.- Fernando Ballesteros sobre la Lluna.
2.- Gràfic on es troben classificats els exoplanetes depenent de la seua acceleració superficial o gravetat.
3.- Luke Skywalker en Tatooine. El planeta amb dos sols. Star Wars.
Amb molt més encerts que errors, la pel·lícula The Martian, dirigida per Ridley Scott i protagonitzada per Matt Damon ens porta a un futur pròxim en que l’exploració humana del planeta Mart ja és una realitat.
La pel·lícula està basada en la novel·la The Martian escrita per Andy Weir el 2011. Aquesta obra destaca per l’exactitud de la representació de la superfície marciana i per l’aplicació acurada i imaginativa de les lleis de la ciència.
Un resum dels primers cinc minuts del film seria: L’any 2035, la tripulació de l’Ares III, una missió tripulada a Mart, ha establert un hàbitat artificial temporal, anomenat el Hab, on estaran allotjats durant 31 dies marcians, o sols, abans del seu retorn a la Terra en l’Hermes, la nau espacial situada en òrbita marciana. Però les coses es compliquen quan, el divuité sol de la missió, la tripulació es veu obligada a abandonar el planeta per escapar d’una gran tempesta marciana. Durant l’evacuació, l’astronauta Marc Watney (Matt Damon) es perd i és donat per mort.
A partir d’aquí, per explicar el perquè del bon sabor de boca que m’ha deixat The Martian, hauré de fer continues referències al desenvolupament del film. Per això, si no heu vist encara The Martian, féu el favor de no passar d’aquí. No vull ser un spoiler.
L’equip de la missió Ares III porta 18 sols estudiant una àrea situada en Acidalia Planitia, una zona coberta per aigua en l’època humida del planeta. Tanmateix sense esperar-ho, els arriba una tempesta de vent i arena que els obliga a abortar la missió, abandonar el planeta i en la que l’astronauta Marc Watney és abandonat.
És en aquesta escena on es troba la principal errada del film per la exageració del fenomen meteorològic mostrat. La raó és ben senzilla. No és possible que es produesquen tempestes tan extremes a Mart donat que la pressió atmosfèrica marciana és només la centèsima part de la de l’atmosfera terrestre. Els vents forts d’allí no passen de ser una lleugera brisa. Així i tot, són capaços de moure l’arena, fent espectaculars dunes o fer petits tornados (dust devilen anglès). Comprenc, però, que per necessitats del guió, fóra necessari posar un fet extraordinari que tinguera com a conseqüència directa de la fugida ràpida del planeta, l’origen del primer naufrag espacial.
Tornados gegantescos com els que apareixen cap al final del film si que s’han observat al Mart real encara que no s’ha observat que estigueren connectats als núvols. Un dels més grans observats mesurava uns 30 metres d’ample (100 feet) i 800 metres d’alçada (1/2 mile).
Si bé aquestes exageracions atmosfèriques poden ser admissibles per exigències del guió, el que no resulta versemblant és veure una posta de Sol de color rogenc semblant a les que s’observen a la Terra. Tot al contrari, se sap que aquestes són precisament blavoses a causa de la pols en suspensió tal com contava fa uns mesos en aquest bloc mateix. No haguera costat res ni haguera canviat la trama haver posat els fets tal com són.
L’astronauta abandonat és conscient que la situació en que es troba és ben greu. No és només un naufrag en una illa deserta, sinó un naufrag en un planeta inhòspit. Però Watney està entrenat en tècniques de supervivència tal com ho estan tots els astronautes però, a més a més, és un científic, un botànic segons afirma. I, per això mateix, no es deixa morir de fam i, com diu, tracta de salvar-se amb l’ajuda de la ciència.
Aigua per beure en tindrà suficient per esperar una possible missió de restat d’ací a quatre anys. Però menjar sembla que no. Sort que entre els efectes personals dels astronautes fugits hi ha un petit carregament de creïlles (patates) que pot cultivar en l’estèril sol marcià. El nitrogen l’aconsegueix dels excrements dels humans però l’aigua per regar és més difícil d’aconseguir. Cal aconseguir-la de manera urgent. El que no entenc és la decisió d’utilitzar hidrazina, (N2H4) un combustible per a coets molt tòxic per fabricar-la. Com ell mateix explica al film, li cal un catalitzador de titani per descomposar la hidrazina en els seus components de nitrogen i hidrogen per després cremar l’hidrogen per produir aigua a partir de l’oxigen ambiental.
Tanmateix la solució a la recerca d’aigua, la tenia a l’abast de la mà després del descobriment de gran quantitat d’aquesta en el subsol de Mart. Fins i tot, fa poques setmanes la NASA confirmà haver observat que en algunes torrenteres dels grans barrancs marcians com aquesta aigua aflora en forma líquida a la superfície, encara que és salada. Però sempre serà més fàcil dessalar aigua que cremar hidrazina.
Els tratges espacials que ens mostren al film són estranys. Els que porten sobre la superfície marciana semblen massa lleugers i amb una carrega de suport vital massa menuda per al temps que passen a l’exterior de l’habitacle pressuritzat Hab. Tanmateix els tratges que duen a l’espai i per a les eixides extravehiculars (EMU) semblen molt correctes i semblant als de la NASA.
Resulta curiosa l’estima que tenen els nord-americans per la cinta americana (duct tape, en anglés). En la pel·lícula es fa servir en dos moment tràgics en que l’astronauta Watney aconsegueix salvar la vida gràcies a ella. Una, quan se li clivella el casc i l’altra quan es despressuritza el Hub on cultivava les patates. Amb cinta aconsegueis de tornar a pressuritzar-lo tapant amb plàstic l’antiga enclusa d’aire. La NASA té raó per estimar la cinta americana. Ha format part i continua formant part de l’equipament bàsic de totes les missions espacials des dels temps de les Geminis, allà a principis dels seixanta. Evità que els astronautes de l’Apollo 17 foren bombardejats per l’abrasiva regolita lunar en arreglar el guardarrodes del vehicle explorador. I salvà la vida dels tres astronautes de la missió Apollo XIII en construir la famosa “bústia” improvisada per a l’hidròxid de liti (LiOH) que era necessària per eliminar el diòxid de carboni.
Com veieu els detalls són important en un film com aquest. Per exemple, els portàtils que hi surten són de tecnologia militar/espacial, reforçats per aguantar colps i radiacions que invariablement sofririen durant el viatge i estada a Mart.
Sense possibilitat de comunicar-se amb la Terra, el naufrag Marc Watney té la brillant idea de buscar l’antiga nau automàtica Pathfinder amb el seu petit rover Sojourner. Aquesta missió que arribà a Mart l’any 1997 també es troba en Acidalia Planitia, però més a l’oest, a la desembocadura d’un antic riu, l’Ares Vallis.
La missió Pathfinder podia fer fotografies i disposava d’un petit robot per explorar l’entorn. Va ser la primera vegada que un objecte terrestre es desplaçava per la superfície marciana.
Ací podeu veure el panorama que mostra la Pathfinder amb roques i sorra i el Sojourner al centre explorant la roca Yogi. En la pel·lícula està soterrada sobre la sorra. Després de 37 anys a la superfície marciana les tempestes d’arena podien haver ben be fet el treball.
El sistema de comunicació que usa per contactar amb la NASA amb el moviment de la càmera del Pathfinder és possible encara que aquesta no es movia tan ràpidament sinó que trigava uns minuts en girar.
Els vehicles MAV ((Mars Ascent Vehicle) en que fugen els astronautes i el que el protagonista deixa finalment Mart es basen en el projecte de la Mars Society, Mart Directe, per a l’exploració més eficient del planeta roig. Primerament s’envia una nau automàtica a la superfície marciana. Durant uns anys, mentre es prepara la missió amb astronautes en la Terra, aquesta nau fabrica el combustible a partir de l’atmosfera marciana. D’aquesta manera aquesta càrrega no ha de ser transportada des de la Terra. En passar els anys, la nau tripulada arriba al planeta, aterra prop del MAV i ja el tindrà preparat i proveït de combustible per poder tornar a casa.
És per això que al cràter Schiaparelli, ja hi ha un MAV preparat per a la següent missió Ares IV, que arribarà d’ací a quatre anys. Tanmateix, el protagonista no pot esperar quatre anys a la següent missió i, la seua única esperança és fugir amb el MAV des de Schiaparelli i atrapar la nau Hermes que ha tornat per rescatar-lo.
El viatge per arribar-hi és llarg i ple de perills. Watney es troba a Acidalia Planitia, una zona que estava coberta per aigua en l’època humida del planeta. Schiaparelli es troba en les zones altes a més de 3000 km de distància. Amb el seu vehicle explorador mogut per bateries elèctriques, que ha d’anar carregant durant el viatge, ha de viatjar centenars de quilòmetres fins arribar a l’extrem sud-oest de Chyse Planitia, entrar per l’estret canal excavat per un antic riu, Mawrth Vallis, continuar fins al cràter Marth i circulant per zones cada vegada més muntanyoses del sud-est de la regió Arabia Terra, accedir finalment al cràter Schiaparelli.
Aquest viatge que sembla fantàstic està basat en la realitat. Es podria fer perfectament com han demostrat els membres de l’agència espacial alemanya (DLR) com podeu veure en el mapa adjunt i, sobretot amb el vídeo que pose a continuació.
El trobar l’escenari adequat a la Terra per recrear la superfície marciana no és fàcil. Però el director Ridley Scott ha encertat de ple en rodar els exteriors del film en el desert de Wadi Rum, paisatge que és Patrimoni de la Humanitat localitzat a Jordània. En aquest desert s’han rodat altres films com Mission to Mars (2000), Red Planet (2000) i The Last Days on Mars (2013). La meua pel·lícula enyorada i oblidada, Náufragos (Stranded, 2002) dirigida per María Lidón, es va rodar en Canàries.
Finalment cal destacar la presentació de les instal·lacions de la NASA, tant en Houston com en el Goddard Space Center i la que és un referent per a l’exploració planetària, el Jet Propulsion Laboratory on treuren del magatzem d’andròmines velles la rèplica de la missió Mars Pathfinder. La NASA només ha dit que les instal·lacions mostrades al film són una mica stylist, és a dir, elegants i modernes, més del que són realment.
Em queda parlar del final del film, de la nau Hermes, de l’òrbita que ha seguit per arribar a Mart, de la maniobra d’assistència gravitatòria de la Terra, de la manera de frenar la nau en òrbita marciana, del rescat del protagonista. Però això ho faré en un altre apunt.
1.- Imatge promocional de The Martian
2.- Imatge d’Acidalia Planitia presa per la càmera HiRISE de la Mars Reconnaissance Orbiter. NASA.
3.- Vídeo. Tornado en Mart en 3D. JPL-NASA
4.- Comparació de les atmosferes terrestre i marciana. Mars Overview.
5.- L’astronauta amb el seu tratge espacial de superfície. Molt lleuger. 20th Century Fox.
6.- Imatge panoràmica des de la missió Mars Pathfinder. NASA.
7.- Mapa topogràfica del camí al cràter Schiaparelli. DLR.
8.- Vídeo del camí al cràter Schiaparelli. DLR.
La pel·lícula de Christopher Nolan que conta la peripècia d’uns astrònoms amb la missió de salvar la humanitat és el film més interessant de l’any 2014 per l’argument, per la reflexió que fa sobre el possible futur de la vida a la Terra però sobretot per l’acurada precisió en l’aplicació de les lleis de la relativitat general d’Einstein. Ja fa temps que tenia pendent parlar d’aquest film en el bloc però, fa uns dies vam estar parlant amb el professor del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València José Antonio Font Roda, el camp d’investigació del qual és justament relativitat i gravitació.
1. Les freqüents relliscades presents en superproduccions cinematogràfiques, l’escàs rigor amb que la ciència i la tecnologia són il·lustrades en la gran pantalla, la falta de precisió… poden donar la imatge que ciència i cinema són dos mons incompatibles i antagònics. Què n’opina vostè?
És possible que així siga encara que d’altra banda crec que es pot arribar a un tipus de conclusió similar si s’analitza el tractament que altres àrees del coneixement han tingut en el cinema, com per exemple la història, l’antropologia, o les ciències jurídiques. Possiblement si un expert en dret analitza una pel·lícula que tracte sobre judicis i advocats arribe a la mateixa conclusió — dret i cinema són dos mons incompatibles — per no esmentar el que pot arribar a ocórrer en terrenys més relliscosos com és el cas de la història. Minimitzar els errors i augmentar la veracitat de les pel·lícules requereix temps (formació i revisió) i diners (assessorament professional), la qual cosa no té per què ser prioritari en una producció cinematogràfica.
2. En les darreres setmanes ha copsat les cartelleres una pel·lícula de ciència ficció, Intestellar, que està tenint gran rebuda tant entre el públic com entre els crítics del cinema. Com a especialista en astrofísica, quina és la seua valoració de la pel·lícula? Malgrat ser una ficció, és realistaen termes científics? En definitiva, hi pesa més la ciència o la ficció?
La meua valoració de la pel·lícula “Interstellar” és bastant positiva doncs conté un bon nombre d’aspectes científics que de forma natural la fan molt interessant per als que ens dediquem professionalment a la investigació en relativitat i gravitació. Hi ha aspectes com la representació del forat negre en rotació amb un disc d’acreció al seu voltant o l’ús de la dilatació temporal gravitatòria que són realistes, en el sentit que són el resultat d’aplicar les lleis de la teoria de la relativitat general.
Hi ha altres aspectes relativistes més difícils d’entendre i més especulatius que també poden ser interessants i que sembla que s’han utilitzat implícitament en el desenllaç final de la pel·lícula quan l’astronauta Cooper (interpretat per Matthew McConaughey) es troba atrapat a l’interior del forat negre, en el teseracte. En el nostre espai quadridimensional el temps només flueix en una direcció (cap avant) al contrari del que ocorre en la pel·lícula, la qual cosa és una picada d’ullet a teories de més dimensions com ara les branes de la teoria M.
Malgrat que la ciència té un pes molt important en la pel·lícula, la ficció té, a la meua manera de veure, un pes encara major. Per exemple, la presència d’un forat negre supermassiu en les proximitats de Saturn és pura ficció. De la mateixa forma, la mera existència de forats de cuc a través dels quals es puga viatjar és més que dubtosa (la seua creació comporta un canvi de la topologia espacial de l’espai-temps) i, de fet, la nostra comprensió actual de la natura nega fins i tot la seua existència. Un forat de cuc no és més que un concepte purament matemàtic del que no existeix confirmació observacional, és simplement una solució matemàticament vàlida de les equacions de camp d’Einstein de la teoria de la Relativitat General. Científics notables com Stephen Hawking o Kip Thorne pensen que és possible no solament que existisquen els forats de cuc sinó que es puga viatjar a través d’ells en les dues direccions (d’entrada i eixida), encara que açò requereix l’existència de matèria “exòtica” (en el sentit de no ordinària com la que constitueix la natura) per a estabilitzar aquest tipus de “túnels” de l’espai-temps. Aquesta matèria exòtica es caracteritza per tenir densitats d’energia negatives, l’existència de la qual podria ser viable, almenys teòricament, per un efecte quàntic denominat efecte Casimir. D’altra banda, en algunes teories més recents que modifiquen la Relativitat General incorporant dimensions extres (més de quatre), s’han trobat solucions matemàtiques admissibles de les equacions de camp tipus “forat de cuc” en els quals es pot viatjar sense necessitat d’utilitzar la hipòtesi de matèria exòtica. La validesa real de totes aquestes possibilitats està encara pendent de ser confirmada.
3. Explosions i sons a l’espai, viatges a la velocitat de la llum, planetes amb gravetat terrestre… són alguns dels errors i imprecisions més freqüents a les pel·lícules ambientades en l’espai. En el cas d’Interstellar, ha vist alguna errada o incertesa? I quins són els encerts més destacats? Forats negres, forats de cuc, dilatació temporal… està això ben representat a la pel·lícula?
La pel·lícula, en la seua major part, ha tractat de mantenir el rigor científic encara que s’ha permès alguna llicència artística, supose que per dotar a la trama de certa coherència narrativa. Entre aquestes llicències, que no caldria anomenar errors, estan les ja esmentades anteriorment (la presència del forat negre supermassiu en les proximitats de Saturn i l’existència de forats de cuc pels quals poder viatjar) a les quals cal afegir l’esment a les branes en el desenllaç de la pel·lícula, la qual cosa obliga a l’espectador a acceptar com a vàlida la possibilitat que el temps puga fluir en els dos sentits possibles, que és el que li succeeix a l’astronauta Cooper quan es troba atrapat en el teseracte. Potser alguns dels errors més aparents de la pel·lícula siguen l’existència de gel en els núvols de l’atmosfera d’un dels planetes que visiten els astronautes, l’absència de colors en el disc d’acreció del forat negre mostrant el desplaçament Doppler de l’espectre electromagnètic cap al roig i el blau, o la hipotètica presència de planetes “habitables” en les proximitats del disc d’acreció que ha d’emetre radiació electromagnètica de molt alta freqüència (raigs X).
En contrapartida, la pel·lícula té molts encerts científics. Entre aquests podem citar els quatre següents:
a) Creuar l’horitzó d’esdeveniments d’un forat negre. L’horitzó d’esdeveniments o de successos és la superfície que defineix el forat negre, ja que separa causalment el seu interior (d’on res pot escapar ja que seria necessari assolir una velocitat d’escapament superior a la velocitat de la llum) del seu exterior. Creuar l’horitzó (i no morir en l’intent) és viable depenent de la massa del forat en qüestió. Si el forat negre no té rotació l’horitzó està situat a una distànciaque és directament proporcional a la massa del forat negre i a la constant de la gravitació de Newton i inversament proporcional al quadrat de la velocitat de la llum. Si el forat negre té una massa igual a la del nostre Sol, el seu horitzó té una grandària d’uns 3 km. Si és un forat negre supermassiu de, diguem, una massa d’1 milió de sols (s’estima que el forat negre central de la Via Làctia té una massa d’uns 4 milions de sols), el seu horitzó té una grandària d’uns 3 milions de km. En el primer cas, les forces gravitacionals de marea que patiria l’astronauta en els seus peus mentre cau cap al centre del forat negre serien moltíssim més intenses que les que patiria el seu cap, de manera que en creuar l’horitzó l’astronauta patiria un procés d'”espaguetització” del que no n’eixiria sa i estalvi. No obstant açò, en el segon suposat, la magnitud de les forces de marea en l’horitzó de successos d’un forat negre supermassiu és similar a les forces que patim en la Terra, per la qual cosa l’astronauta no notaria res especial en creuar l’horitzó.
b) La representació del forat negre supermassiu en rotació. Per a reproduir un forat negre és necessari descriure el moviment de la matèria i de la radiació en l’exterior del seu horitzó de successos, ja que són els observables que podem intentar detectar. Per a açò es pot analitzar el moviment de partícules prova en el camp gravitatori generat pel forat negre. Aquestes partícules segueixen unes corbes denominades geodèsiques, que matemàticament no són més que equacions diferencials ordinàries que poden resoldre’s amb certa facilitat. En funció de les característiques del potencial gravitatori del forat negre i del moment angular de les partícules prova, és fins i tot possible trobar òrbites circulars estables. Aquest tipus d’òrbites són les que presumiblement es mostren en la pel·lícula, en forma d’un disc de matèria al voltant del forat negre. La reproducció ha de ser, sense dubte, fidel donat que no presenta excessives dificultats numèriques ni de visualització amb el tipus de programari del que es disposa en l’actualitat. De fet, ja l’any 1991 es va presentar aquest tipus de visualització realista d’un disc d’acreció al voltant d’un forat negre com a resultat d’un càlcul numèric pioner realitzat pel Prof. Jean-Alain Marck (Observatoire de Paris-Meudon) i que pot trobar-se, per exemple, en el següent vídeo:
Una breu explicació proporcionada pel propi Kip Thorne de la visualització del forat negre d'”Interstellar” pot veure’s en el vídeo:
c) Dilatació temporal gravitatòria. L’efecte de la dilatació temporal gravitatòria va ser predit per la teoria d’Einstein de la Relativitat General i ha sigut confirmat experimentalment situant rellotges atòmics a diferents altures sobre la superfície de la Terra. Bàsicament ve a dir que quan major és el potencial gravitatori, més lentament passa el temps. En la pel·lícula dos dels protagonistes baixen al planeta Miller mentre que un tercer es queda en la nau. Com el potencial gravitatori és inversament proporcional a la distància, el protagonista que es queda en la nau sent un potencial gravitatori menor que els dos que baixen al planeta. Per a saber si els càlculs de la dilatació temporal que cita la pel·lícula són correctes, caldria conèixer a quina altura es troba la nau respecte del planeta i quina és la dependència de l’acceleració de la gravetat amb l’altura en aquest planeta. Possiblement els càlculs siguen correctes ja que no presenten major complicació.
d) Ones gegants. Les ones gegants del planeta Miller són un efecte cridaner que es produeix com a conseqüència de les forces gravitacionals de marea que experimenta el planeta a causa de la proximitat del forat negre. Aquest efecte és anàleg a les ones dels nostres oceans terrestres, originades per les forces de marea de la nostra Lluna (i del Sol). El fet que en el planeta Miller siguen molt més grans que en la Terra es deu al fet que l’efecte gravitatori que origina la presència del forat negre és molt major que la petita pertorbació que el camp gravitatori de la Lluna origina en la Terra.
El lector interessat a aprofundir en l’explicació de tots i cadascun dels conceptes físics que es discuteixen en “Interstellar” està d’enhorabona, ja que Kip Thorne mateix, assessor científic de la pel·lícula a més de productor executiu, acaba d’editar un llibre de divulgació en el qual es proporcionen totes aquestes explicacions. El llibre es titula “The Science of Interstellar” (WW Norton, 2014) i, a dia d’avui, es troba tan sols disponible en anglès.
4. Nolan ha treballat colze a colze amb l’astrofísic Kip Thorne, que l’assessorà sobre l’enfocament científic de la pel·lícula, per exemple en temes com la teoria del forat de cuc, o pont Einstein-Rosen. Creu que aquesta col·laboració ha estat clau en el resultat final d’Interstellar? Considera que caldria treballar sempre amb un comitè assessor en les pel·lícules que tracten aspectes científics?
Sens dubte les idees de Thorne (i d’alguns altres) pel que fa a la possibilitat matemàtica de l’existència de forats de cuc pels quals viatjar entre dos universos paral·lels, són essencials en la pel·lícula. La col·laboració entre Thorne i Nolan en aquest aspecte em sembla d’allò més natural doncs uneix el rigor científic del primer en la descripció i visualització de l’espai-temps d’un forat negre amb el domini cinematogràfic del segon en l’ús d’imatges visuals d’impacte i en la forma d’explicar una història. Potser puga interessar al lector saber que totes les idees científiques subjacents als viatges per forats de cuc i les seues potencials implicacions van ser recopilades per Thorne en un llibre de divulgació titulat “Agujeros negros y tiempo curvo: el escandaloso legado de Einstein” editat per Crítica l’any 2000. Sembla ser que aquest llibre va ser, de fet, el punt de partida de la pel·lícula.
Comptar amb un comitè assessor per a realitzar pel·lícules que tracten aspectes científics és sens dubte una bona idea i, en el cas d'”Interstellar”, ha sigut clau per a ajudar a obtenir un resultat final excel·lent ja que la sinergia entre Nolan i Thorne ha d’haver sigut completa. Dit açò, l’assessorament científic no té per què garantir un èxit de taquilla si la pel·lícula no compleix la seua principal missió que és, al meu entendre, la d’entretenir explicant una bona història.
5. Sovint es dóna una imatge del científic en clau masculina i fidel a determinats arquetips: savi boig, aprenent de bruixot, aventurer heroic i màrtir… En el cas d’Interstellar, com són representats els i les científiques? Hi ha presencia femenina activa, o la dona segueix en el paper d’ajudant servil?
Sí, tots estem familiaritzats amb la imatge estereotipada del geni o del científic brillant. És un clixé que fa temps que ha sigut socialment acceptat i que sens dubte ha de ser atractiu per al gran públic (vegeu, per exemple, el gran èxit de la sèrie de televisió “The Big Bang Theory“, sèrie que potser haja ajudat a atraure a més d’un alumne o alumna a la Facultat de Física). En el cas d'”Interstellar” aquest estereotip no em sembla que haja sigut massa explotat doncs tan sols es pot aplicar a algunes poques escenes com, per exemple, quan es veure al personatge de Michael Caine discutir sobre les seues idees sobre la gravetat a l’interior dels forats negres o quan Murph, la filla de l’astronauta Cooper (interpretada per Jessica Chastain) aconsegueix, aparentment, resoldre el problema d’unificar la mecànica quàntica amb la relativitat general, obtenint una teoria de gravetat quàntica vàlida fins i tot en regions de l’espai-temps amb singularitats de curvatura (gravetat infinita) com ocorre a l’interior dels forats negres. Hi ha un breu clímax en el qual Murph, amb gran alegria, crida Eureka i actua de manera excèntrica llançant al vent els folis amb tots els seus càlculs. Aquesta escena exemplifica el clixé del científic (o científica) boig en tota la seua esplendor.
La presència femenina en la pel·lícula és molt activa, doncs dos dels personatges principals interpretats per actrius són claus en el desenvolupament de la trama i en el seu desenllaç, l’astronauta Amelia Brand (interpretat per Anne Hathaway) i la científica Murph qui, finalment, resol el problema i aconsegueix salvar la humanitat, que és del que es tracta habitualment en les grans superproduccions d’Hollywood.
6. Les comparacions són odioses, però inevitables. La revista Jot Down titulava «2014: Una odisea del espacio». Què té Interstellar que no tinga Apollo 13, Gravity o 2001: Una odisea del espacio? O, pel contrari, creu que alguna d’aquestes produccions (o altra que vostè propose) mereixen millor valoració que Interstellar?
“Gravity” em va encantar, ofereix una representació que imagine molt real del que ha de sentir un astronauta en un passeig espacial, i les imatges són espectaculars. “2001: Una odissea de l’espai” la vaig veure fa molts anys i és òbviament una obra mestra del cinema, fins i tot una pel·lícula de culte. Si be no recorde molts detalls de “2001” ni possiblement haja entès mai el desenllaç, si recorde la inquietud que em va produir Hal, l’ordinador que en un moment donat decideix prendre control de la nau espacial. Una de les escenes que no he oblidat és aquella en la qual el protagonista, l’astronauta Dave Bowman, decideix finalment desconnectar Hal. La recorde com una escena carregada de tensió i que transcorre molt lentament. A mesura que Dave es va acostant a Hal se sent la veu d’aquest sol·licitant repetides vegades a l’astronauta que no ho faça (“Just, what do you think you’re doing Dave?“). És una escena magnífica, rematada amb el toc mestre del geni Kubrick en fer que Hal comence a cantar una melodia poc familiar en el moment en què està sent desconnectat i les seues bateries s’apaguen. Aquesta cançó es titula “Daisy Bell”, i va ser la cançó utilitzada per IBM en 1961 quan programadors d’aquesta companyia van aconseguir fer cantar per primera vegada a un superordenador, concretament al model IBM 7094. Gràcies a Internet podem recordar com sonava aquesta actuació històrica:
Òbviament les escenes finals de “2001” s’associen també amb un viatge en el temps, i potser es puguen relacionar amb un viatge temporal a través d’un túnel de l’espai-temps, un forat de cuc tal vegada, com en “Interstellar”. No oblidem que “2001” es va estrenar en una època (finals dels anys 60) que, en certa manera, va marcar l’inici de l’època daurada en la investigació en forats negres (tota la dècada dels anys 70) fent que aquests es posaren molt de moda. El propi terme “forat negre” va ser encunyat per John Archibald Wheeler l’any 1967 (un any abans de l’estrena de “2001”) i ràpidament va tenir una gran acceptació no solament entre la comunitat científica sinó també entre el públic en general. Wheeler, per cert, va ser el director de la tesi doctoral de Kip Thorne a la Universitat de Princeton, el famós assessor científic d'”Interstellar”.
Respecte a “Apollo 13” no puc fer cap comentari, doncs no l’he vista.
7. Tornant a la pel·lícula de Nolan, què és allò que més li impressionà en veure-la, allò que voldria destacar? (siga de la trama, dels efectes especials, de la forma de representar l’espai…)
A risc de ser repetitiu, destacaria en general l’ús que es fa de moltes idees i conceptes de la teoria de la Relativitat General i, en particular, del concepte del forat de cuc, concepte central en la trama de la pel·lícula. Des d’un altre punt de vista em va cridar poderosament l’atenció com retrata Nolan les contradiccions de l’espècie humana, com simultaneja la seua grandesa i la seua misèria, no solament per la forma d’actuar, èticament reprotxable, del científic principal encarregat de la missió (interpretat per Michael Caine) sinó, sobretot, per l’escena en la qual l’astronauta interpretat per Matt Damon s’oblida que d’ells depèn el futur de la humanitat i només cerca la seua pròpia salvació intentant acabar amb Cooper. El transfons moral en l’escena de la baralla a mort entre aquests dos “triats” crec que mereix ser destacat.
8. Si ens desprenem de l’espectacularitat d’una superproducció, què queda en el fons d’aquesta pel·lícula? Quina tesi planteja aquesta distopia? Amb quin ensenyament moral hem d’eixir del pati de butaques?
Encara que el missatge de la pel·lícula és — com no — optimista, superar les dificultats per a aconseguir l’idíl·lic “final feliç” que ens proposa Nolan sembla un objectiu tan fóra del nostre abast que no puc ser una altra cosa que pessimista sobre aquest tema. En el fons de la pel·lícula hi ha un missatge de profunda preocupació sobre la supervivència de la nostra espècie, unit al fet que aquesta sembla que passa perquè som capaços d’eixir del nostre planeta a la recerca d’altres mons habitables. Aquesta part més filosòfica que tracta la pel·lícula, en el que té a veure amb l’esgotament dels recursos en la Terra, no em sembla en absolut desgavellada. Els recursos del nostre planeta són limitats i la població ve creixent a un ritme exponencial des de finals del segle XVIII. És evident que tal situació és insostenible. D’altra banda, el trasllat massiu dels habitants del nostre planeta a altres mons sembla un assumpte gens trivial. Si la solució passa per que algú — una civilització avançada, un ser superior — col·loque un forat de cuc al nostre abast (a poc més de 8 unitats astronòmiques de distància de la Terra) sembla que el futur és poc encoratjador. En qualsevol cas, estic convençut que si existeix una solució, només la investigació en ciència i tecnologia podrà conduir-nos a ella. Potser aqueixa siga la conclusió més ferma que un haja de portar-se a casa.
1-5. Els viatges a través dels forats de cuc per l’univers i els forats negres supermassius són algunes de les meravelles que es poden veure en la pel·lícula “Interstellar.” De ‘Interstellar’ Science: Is Wormhole Travel Possible? Crèdit: Karl Tate, Infographics Artist.
6. Una tempesta de pols s’acosta a Stratford, Texas, en 1935, durant els Dust Bowl (conca de pols), o els Dirty Thirties (els bruts trenta). Tempestes similars a les dels anys 30 són habituals a la Terra en Interstellar. Wikimedia Commons.
Si esteu interessats en la ciència i la tecnologia espacial, aquesta és la vostra pel·lícula. Gravity (Alfonso Cuarón, 2013) ens mostra el món dels astronautes des de dins, amb una versemblança que no havia vist des d’Apollo 13 o més enllà 2001, una odisea a l’espai. L’aventura de l’espai amb la seua bellesa i el seu perill són aquí mostrats de forma sublim. La vista de la Terra, el cel negre, les llums de les ciutats malbaratant energia cap a l’espai, la visió nocturna del Sinaí i del Nil, la llum del Sol reflectint-se en els oceans són mostres del que veuen diariament els astronautes de l’Estació Espacial Internacional (ISS).Però també, i això és molt important, és un film on les lleis de la física són respectades, i en el que, tot el que passa és perfectament explicable en absència de fregament i en gravetat zero. De fet l’assessor de la pel·lícula és Kevin R. Grazier, que ha treballat 15 anys al Jet Propulsion Laboratory de la NASA en la Missió Cassini/Huygens a Saturn i Tità. He dit tot és perfecte però algun detall se’ls escapa, ai. Ja ho explicaré més endavant.
Però el que impacta més a un espaiadicte com jo, és veure l’exactitud de les naus espacials mostrades en el film. Si la pel·lícula comença amb la protagonista arreglant un mòdul de presa de dades del telescopi espacial Hubble, veus a primera vista que això és realment el Hubble i no una altra cosa. I així passa amb totes els artefactes mostrats, el transbordador espacial, l’ISS o les naus russes Soiuz. Però a més a més es recreen perfectament un munt de petits detalls dins de les naus reals, insignificants potser, però que augmenten la versemblança de la història.
L’argument de Gravity és ben senzill. Un grup d’astronautes a bord d’un transbordador espacial es troba reparant el telescopi Hubble, gaudint de les meravelloses vistes que ofereix la Terra. Dos dels astronautes són, la doctora Ryan Stone (Sandra Bullock), en la seua primera incursió en l’espai, i el veterà comandant Matt Kowalsky (George Clooney), un home que ja ho ha vist tot i que destaca pel seu optimisme i sentit de l’humor. Tot sembla anar bé fins que la destrucció d’un satèl·lit per un mísil rus provoca un núvol d’escombraries espacials, que van impactant en tots els satèl·lits en òrbita baixa (Síndrome de Kessler). La doctora Stone queda separada del transbordador i lliurada a la seua sort, mentre gira sobre si mateixa, desplaçant-se sense control en la immensitat de l’espai exterior. A partir d’aquest moment emprendrà una lluita per la supervivència.
Com ja podeu imaginar us recomane la pel·lícula, en 3D si pot ser, per la versemblança del que s’han d’enfrontar cada dia els astronautes en l’espai. Això no vol dir que tot siga perfecte i caldria desgranar alguns dels errors observats que, involuntaris, de guió o per augmentar la força dramàtica, he pogut captar en el film. Però explicar-los ací seria desvelar la trama i l’acció de la pel·lícula i jo seria un vulgar spoiler o filtrador, terme correcte en català.
Com que m’estime el cine, us avise que a partir d’ací, hi haurà revelacions que us podran espatllar la visió del film. Avisats esteu…
La primera escena comença amb la doctora Ryan Stone (Sandra Bullock) reparant un mòdul informàtic del telescopi espacial Hubble. Sobta que una metgessa siga especialista de càrrega útil (Payload Specialist) però, potser era especialista en equips en algun hospital. De fet aquest tipus d’astronautes s’encarreguen de missions concretes d’equips o experiments.
També els que han vist la pel·lícula potser se sorprenen en veure com la Dra Stone gira sense parar enganxada al braç robòtic del transbordador. Això és justament el que passa quan no hi ha fregament. No hi ha manera d’aturar-se sense l’ajuda d’alguna força exterior. I ella en separar-se del braç ix expulsada com en una catapulta.
És una agradable sorpresa veure que malgrat els impactes, xocs, explosions i catàstrofes que s’hi succeixen al llarg del film, tot es produeix en el mes complet silenci. Només s’escolta la veu dels protagonistes en la ràdio i de vegades no se sap si algú escola. El silenci i la soledat són els trets més característics del film i de la realitat de l’espai. Cansat de veure pel·lícules de l’espai on les explosions s’escolten en el buit més absolut Gravity aposta per la realitat. El so no es transmet per l’espai buit d’aire.
Molts han criticat que en gravetat zero el cabell de la protagonista no flote en l’interior de l’estació espacial. De fet, el cabell tendeix a escampar-se per tot arreu. Mireu, per exemple, l’astronauta de l’ISS Karen Nyberg i la seua dificultat per rentar-se els cabells. Així que la bellesa de Sandra Bullock resta preservada però la física no. És com aquelles pel·lícules en que el protagonista es baralla amb tothom i sempre està ben pentinat…
Quan la Dra Stone arriba a l’ISS es troba que el paracaigudes principal de la nau d’emergència Soiuz es troba desplegat. Se suposa que un impacte ha obert l’escotilla i, malgrat totes les proteccions, el paracaigudes que ha de posar suaument la cabina de la Soiuz sobre la superfície de la Terra està inservible. És veritat que l’ISS té una nau Soiuz russa com a nau de salvament en cas de perill. De fet l’any passat, els astronautes s’hagueren de refugiar en ella i a punt estigueren de tornar a la Terra quan es detectà fem espacial que passava a només 15 km de l’estació.
Sense paracaigudes la Soiuz és inservible per salvar-se. Estavellar-se a terra des de l’alta atmosfera no ha de ser una mort agradable. La Soiuz té, a més a més, un paracaigudes d’emergència però al film no es diu res d’ell.
L’astronauta Stone, enganxada als cables del paracaigudes tracta de subjectar el comandant Kowalsky però una força misteriosa estira d’ell. A falta de més informació potser aquest moviment allunyant-se era causat pel moment lineal residual del moviment de l’astronauta.
Sobta també que l’escotilla d’accés a l’ISS i a la Soiuz estiguen en els laterals de la nau. Sempre se solen situar en els extrems per on connecten els mòduls i per on es possible passar d’una nau a l’altra. Veient els encerts dels detalls de les naus només puc pensar que aquesta errada és una exigència del guió per augmentar la força dramàtica.
Una vegada la Dra Stone entra dins de l’ISS, la repressurització dura només uns segons quan en la realitat durant uns pocs minuts. Altre recurs dramàtic? Que hagués passat si hagués d’esperar minuts per respirar?
És impressionant com la protagonista es mou flotant per tota l’Estació Espacial tal i com es fa en realitat. Mentre va movent-se per l’estació podem veure els diferents mòduls internacionals. I en el film ho fa amb un realisme sorprenent. Mireu, per exemple com l’astronauta Sunita Williams ens fa un passeig real per les diferents estàncies del laboratori orbital ISS.
Una vegada dins de l’estació semblava que els espectadors tindriem un mica de descans però això no va ser així. Va ser el moment en que la Dra Stone descobreix que en el mòdul japonés Kibo (Esperança) s’estava produint un incendi. Tractar d’apagar un foc en gravetat zero amb un extintor és perillós, com ho comprova l’astronauta, si abans no t’apegues a la paret per no eixir volant d’acord amb la llei d’acció-reacció o tercera llei de Newton.
Un moment abans però, l’escena del foc va produir una de les imatges més belles del film. Una esfera de foc de color blau ix volant pel mòdul. Real o imaginació dels guionistes? Un foc és igual en la superfície de la Terra i en gravetat zero? La gravetat és un factor fonamental en la forma de la flama. En la Terra els gassos calents pujen cap amunt i l’oxigen és injectat pels costats. Però en gravetat zero no hi ha amunt ni avall. Com són les flames llavors? Doncs els experiments a bord de l’ISS han mostrat que són esfèriques i cremen a menor temperatura. Ho podeu veure al video adjunt del servei de divulgació científica de la NASA. Un altre encert del film.
Hi ha uns quants fets al film que sorprenen i que s’han de prendre com a llicències argumentals per a que la pel·lícula funcione.
El primer és el problema de les comunicacions. Els astronautes lliures per l’espai han perdut el contacte amb el control de la missió a Houston. Se suposa perquè els satèl·lits de comunicacions han quedat destruits. Tanmateix aquests es troben a uns 36000 km del centre de la Terra, uns 30000 km més amunt d’on ocorre l’acció i, per tant, dificilment haurien quedat afectats per l’allau de residus espacials. A més a més, si hi hagués un greu incident a l’espai, el control de la missió podria contactar amb els astronautes directament des d’estacions en terra. També caldria comptar amb milers de radioaficionats que tractarien de comunicar-se amb ells. La Dra Stone aconsegueix parlar amb un xinés i no poden aclarir-se. O és que els residus que van caiguent a la Terra també han causat un desastre i la gent tracta d’amagar-se on pot? Això no s’aclareix al film.
El segon problema és que a la pel·lícula l’Estació Espacial Internacional i el telescopi espacial Hubble tenen òrbites molt semblants i estan a la vista una de l’altra. Però això és fals. De fet, a banda que l’altura és diferent (ISS = 420 km, Hubble = 600 km), l’inclinació orbital de cadascuna també ho és. Aquesta depén de la latitud del lloc on va ser llançada cadascuna. Hubble va ser llançada des de Cap Canaveral, Florida, i, per tant, té una inclinació orbital de 28.5º mentre que els mòduls que formen l’ISS s’han lançat des de Baikonur a Kasakhstan, amb una latitud de 51.6º. Dificilment poden trobar-se pròximes a l’espai.
Però hi ha escenes que et tornen a reconciliar amb el film. Un fet d’agrair és la col·lecció de manuals en paper que apareix dins de la nau Soiuz. Això es pot trobar realment dins de les naus russes Soiuz. Fins i tot les vàlvules que controlen els nivells d’oxigen són iguals a les reals.
El realisme del film arriba fins i tot a respectar els idiomes originals dels textos dels manuals i comandaments de les naus. Per a uns espectadors americans poc avesats a les llengues extrangeres, que apareguen paraules en rus i xinés al film ha de ser molt fort.
Cal destacar que la pel·lícula transcorre pràcticament en temps real. Si el comandant Kowalsky posa el cronòmetre en marxa després del primer encontre amb els residus i diu que trigaran en tornar en una hora i mitja, donat que l’ISS té un període orbital de 90 minuts l’òrbita dels residus hauria de ser molt semblant a la de l’ISS.
El segon encontre passa 90 minuts més tard. I passat aquest moment és quan la Dra Stone descobreix que no hi ha combustible a la Soiuz d’emergència i no pot assolir l’estació xinesa. Sort que recorda que la càpsula de reentrada té uns motors de combustible sòlid que usa per acostar-se a l’estació espacial xinesa.
L’arribada de la protagonista a la platja d’un llac desconegut, després de la reentrada, sense poder alçar-se a causa del reencontre amb la gravetat 1, és una metàfora de com la Mare Terra, l’acull després d’un renaixement de les entranyes de la càpsula i de les aigües. Un encert poètic.
Si voleu aprofondir en els encerts i errors de Gravity visiteu el magnífic apunt que Daniel Martín ha dedicat al film. Des d’un de vista més tecnològic podreu saber més sobre les naus que hi apareixen, sobre la realitat o no dels tratges espacials americans i russos i sobre la possibilitat que la Dra Stone s’hagués salvat en un cas real. Algunes de les informacions d’aquest apunt les he tretes d’ací.
Més informació:
Vídeo de Sandra Bullock parlant amb l’astronauta de l’ISS Cady Coleman. Vídeo.
Gravity, de Fons de pantalla, el bloc de Joan Ayats
L’any 2012 s’acaba i la suposada predicció maia no s’ha complit. Els pobres maies que han estat utilitzats pels amants de les catàstrofes globals havien fet un curiós calendari vàlid per a llargs períodes de temps i no podien imaginar l’enrenou que hi hauria en el l’inici dels 13 baktuns.Com deien les enquestes, el 20% dels espanyols creuen que el final del món vindria de la mà del solstici d’hivern passat. M’hagués agradat saber quants catalans, valencians i mallorquins s’ho pensaven això de veritat.
Ahir, per TVE, vam veure la pel·lícula 2012 que vol aprofitar-se d’aquesta febre de final de mil·leni, i, encara que m’havien avisat que el film era lamentable, volia, almenys, gaudir dels efectes especials.
I després de veure 2012 teníem raó els meus amics i jo. Des del punt de vista del guió és horrible, des del científic el director denota ignorància plena i des del efectes especials està bé encara que se n’ha abusat.
Com que vaig a contar coses del film, no voldria ser un spoiler. Per tant, si algú arriba ací i encara vol veure el film, que no continue llegint.
Volia comentar les principals mentides científiques que vaig captar en el film. De tota manera es diuen tantes barbaritats seguides que no vaig tindre temps de pensar-les i per això no les podré explicar totes.
La pel·lícula comença quan el protagonista, el geòleg Adrian Helmsley visita el seu amic l’astrofísic indi Satnam Tsurutani. Aquest li comunica que els neutrins provinents d’una intensa erupció solar són la causa del fet que la temperatura del nucli de la Terra augmente ràpidament. Sembla que els neutrins han canviat la forma d’interactuar amb la matèria. Els neutrins han mutat, diuen…
En aquest començament ja es diuen dues barbaritats tan grans que vaig estar a punt d’apagar la tele. Les erupcions solars no produeixen neutrins, sinó només partícules carregades com protons i electrons. Els neutrins es generen en el nucli del Sol, com a producte de les reaccions nuclears de fussió de l’hidrogen per produir heli. A més a més els neutrins, per ser neutres i tindre una secció eficaç, probabilitat d’interacció entre dues partícules, molt baixa, no interaccionen amb res de res. De fet ixen del nucli del Sol sense xocar, pràcticament amb cap partícula, i per a ells la Terra és transparent. Si detectem alguns neutrins solars a la Terra és degut al fet que hi ha milions d’ells que ixen del Sol cada segon i sempre es pot interactuar amb algun d’ells de tant en tant utilitzant grans detectors submarins o subterranis.
Arriba un moment en el film 2012 en que ens fan saber que la polaritat dels pols magnètics ha canviat. El pol sud magnètic es situa en aquell moment en un indret de Michigan. Però la realitat és que no es té constància de canvis (en qüestió de dies o hores) tan sobtats de posició dels pols magnètics al llarg de la història de la Terra.
I que podem dir dels tsunamis que apareixen en la part final de la pel·lícula? Espectaculars i grandiosos. Un d’ells tomba un creuer de passatgers en la Mar de la Xina. Però se sap que el lloc més segur front a un tsunami és justament estar en mar oberta. Si la fondària de l’oceà és prou gran, el nivell del mar no sol pujar més d’uns quants metres. El problema dels tsunamis es troba sempre en la costa on la muralla d’aigua pot assolir una alçada considerable.
Les escenes finals ja són un acudit. Els tsunamis arriben a l’alçada del Tibet on es troben les arques que salvaran una petita mostra de l’espècie humana. La plana del Tibet és troba a més de 4500 metres d’alçada de mitjana. El tsunami arriba a aquesta alçada. D’on ix tanta aigua? Es pot cobrir tota la Terra amb tsunamis gegants, encara que siga temporalment? En sembla que no hi ha prou aigua en tots els oceans…
Des del punt de vista dels efectes especials s’ha abusat massa en la caiguda d’edificis. Tots els edificis de Las Vegas i de les altres ciutats cauen de costat. A mi em sembla estrany. En els terratrèmols els edificis tendeixen a col·lapsar i no a caure de costat i encara menys a caure sencers.
I, per acabar, m’assabente que el director de la pel·lícula és Roland Emmerich, el mateix d’Independence Day, un film del qual ja vaig parlar en els inicis d’aquest bloc. Amb aquest currículum fílmic de meninfotisme científic no calia esperar res de bo.
Ara espere alguna pel·lícula en que es destroce algun saber humanístic, com aquell músic sord de nom Wagner, o que ens mostren l’església romànica de la Sagrada Família o la Torre Inclinada de Londres, per exemple…. Ah! no ho faran ja que semblarien incultes.
Sempre m’ha agradat la novel·la negra, però també tinc afició a les pel·lícules i les sèries de detectius. La sèrie Kubala, Moreno i Manchon que emet TV3 (per Ono i internet per als habitants del sud de la Sènia) la trobe interessant pel realisme de les situacions i la versemblança dels personatges.
Aquesta setmana, però, em va fer encara més gràcia quan en l’episodi “L’espectacle ha de continuar” la física i el seu ensenyament van irrompre com un més dels arguments paral·lels.
La Sara, la filla del Kubala, està descontenta amb el seu professor de Física per que li ha posat mala nota. Davant la protesta li deixa repetir l’examen amb la sorpresa del professor quan descobreix la gran aptitud de la xicona per la ciència.
Ho podeu veure a partir del minut 17:40.
Professor:No voldries estudiar física?
Sara: La física només parla de la realitat i la realitat és un rotllo. Vull estudiar informàtica, per fer videojocs, on pots fer el que vulguis.
El professor insisteix: La física és molt més interessant que els videojocs.
Li passa un llibre de l’estant, que remirant el vídeo, he descobert que és la novel·la juvenil ambientada al Centre de Recerca Nuclear de Ginebra CERN, Quantic Love de Sònia Fernández-Vidal i publicada el gener de 2012 per l’Editorial La Galera.
En les següents escenes de la noia, ella ens parla de protons, electrons i del buit tal com passa quan un jove descobreix meravellat els fets de la ciència.
La visita al sincrotró ALBA a Cerdanyola del Vallès l’acaba de convèncer per elegir la física, això si, tot ben barrejat amb problemes sentimentals d’adolescents.
La novel·la Quantic Love es pot trobar tant en català com en castellà encara que té una web només en espanyol (?).
Encara no l’he llegida però la idea de barrejar ciència i amors juvenils sembla una idea explosiva.
Sempre que es parle de ciència amb el format que siga em sembla perfecte. Tot és interessant per fomentar les vocacions científiques. I més ara que al ministre li ha pegat per eliminar Ciències per al món contemporani, que impedirà que tots els estudiants, siguen de lletres o de ciències, tinguen un coneixement científic mínim.
Enhorabona als guionistes de la sèries Kubala, Moreno i Manchon.
Ja he vist el primer capítol de Trau la llengua a Canal 9. Vist l’episodi, em sembla que, per al que és la cadena, té bon nivell. Té exactament el mateix format que vam veure fa uns anys a Caçadors de Paraules de TV3 i que ara s’ha adaptat al País Valencià. Si en aquell programa el presentador era Roger de Gràcia ací tenim a Eugeni Alemany.
La manera en que es tracta la llengua és el mateix. D’una manera divertida es van visitant parlants de diverses comarques valencianes. Com a Caçadors de Paraules també hi ha la secció “D’on són“. Curiós veure a dues dones parlant salat i saber que som a Tàrbena, repoblada per mallorquins després de l’expulsió dels moriscos. Res nou per als lectors d’aquest bloc però que molts dels espectadors valencians supose que desconeixien.
El programa del dijous passat anava sobre les paraules i expressions referides al camp semàntic de la meteorologia i de l’astronomia popular. I així van parlar un carter de Xàtiva, un pastor de la Tinença de Benifassà, els meteoròlegs de Canal 9, i d’altres. I ja, cap al final del programa jo tinc un petit paper parlant amb l’Eugeni sobre expressions populars de l’astronomia i faig amb ell un passeig mitològic pel cel de primavera.
Voldria haver-vos posat directament el vídeo des de Canal 9 a la carta però només he trobat un enllaç al primer capítol. Dura 43 minuts i si voleu anar directament a veure la meua actuació, l’aplicació no ho permet fer. No hi ha línia d’avanç! Cal mirar-se tot el capítol per arribar al final. Però el programa complet no està gens malament i s’ho val. .
Quim Monzó sap retratar la misèria humana en la societat occidental. En llegir els seus contes, hi veus reflectides les situacions quotidianes que vivim i ens dóna una visió àcida però amb tics d’humor.
En Mil cretins, el seu últim recull de contes, la sordidesa de la quotidianitat, el tedi de qualsevol vida ens duen a descobrir els mil cretins que ens envolten. Tots som cretins en certa mesura i tots tenim misèries que intentem ocultar als altres. Monzó va més enllà i ens parla també de la mort, de quan se l’espera, del desencís de la societat actual, però sobretot de la incomunicació. De les coses que tots pensem però que per correcció política no ens atrevim a expressar. Del fer dissabte a la vida i recomençar, d’oblidar la rutina diària.
Però també ens parla de l’amistat pare-fill, de l’amor i de les relacions de parella. Només l’estima resta indemne de la mirada mordaç de Monzó. La comprensió, la tendresa, l’afecte sorgeixen també de vegades entre les persones i ens alliberen del cretinisme. El llibre de contes també explora algunes històries clàssiques per capgirar-les i resoldre-les d’una manera sorprenent.
Molt interessants els contes que tenen escriptors com a protagonistes. Ben probablement tenen molt d’autobiogràfic i també de crítica mordaç d’aquest ofici que no es lliura de les misèries humanes ni de la sordidesa quotidiana.
Monzó és un mestre del conte curt. En poques pàgines és capaç d’encabir tota una història humana, a partir només d’un fet puntual que és analitzat de manera minuciosa com es veu de manera clara al conte La Forquilla.
La nova pel·lícula Mil cretins de Ventura Pons s’acaba d’estrenar a Catalunya i a València només al cine Babel en català. El director ha estat capaç de recrear el món monzonià de manera eficaç i ha lligat perfectament uns quinze contes, en principi independents, amb personatges reciclats que apareixen en diverses històries i que ens donen uns quants flaixos de la vida d’aquests. A més a més alguns relats del llibre El perquè de tot plegat també són inserits al film.
Ventura Pons s’ha envoltat dels actors més solvents de l’elenc artístic català. Jordi Bosch com a fill d’uns pares a la residència és el personatge que lliga les històries. Sublims les actuacions de Julieta Serrano a l’episodi Dissabte, de Joel Joan com a Príncep Blau, de Santi Millán com a Robin Hood o Edu Soto com a àngel Gabriel. I Toni Albà ens representa un Guillem Tell, l’heroi helvètic.
No us perdeu, per tant, el film. Fins i tot us podeu sentir identificats en moltes situacions. I és ben saludable riure’s de les pròpies misèries. En català, per suposat. Al País Valencià em sembla que serà difícil veure’l fora del cine Babel. Ara, això si, caldrà empassar-se uns incòmodes i absurds subtítols en castellà.
És un retrat de la primeríssima postguerra a l’any 1944. La història comença amb un nen que viu a un petitíssim poble de la Catalunya interior que troba al bosc els cadàvers d’un home i el seu fill, un nen amic seu. Les investigacions, conxorxes, acusacions mútues trasbalsaran la vida del poble. Com diu l’alcalde, un sublim Sergi López, un feixista sense ideologia i amb la única raó dels vencedors, “encara hi ha molts rojos per depurar” i potser encara li encolomen el crim a algun d’ells.
Però no és la típica pel·lícula d’assassinats on cal resoldre el crim sinó que és molt més que això. La misèria després de la guerra, la misèria humana, la misèria en general és el tema principal del film. Les parets brutes de cases i dependències oficials són l’espill de les ànimes negres dels protagonistes on tots tenen alguna cosa a amagar. Pa negre parla sobre la pèrdua dels ideals que com diu un dels protagonistes és el més important que es perd a la guerra. És, en definitiva, una pel·lícula sobre supervivents. En definitiva, no res que no passe a qualsevol guerra i la postguerra que la segueix. Un campi qui pugui generalitzat.
I done les gràcies als cines Babel de València que m’han permés gaudir de la pel·lícula en versió original, és a dir, en la meua llengua, la catalana original. L’única molèstia que vaig tindre va ser compartir la imatge amb uns molestos, i ridículs al País Valencià, subtítols en castellà que m’obligaren a mirar a la pantalla una mica més amunt de la seua meitat.
Més informació al bloc de Salvador Montalt: Club 7 Cinema. Pa negre.
Hipàtia és considerada la primera astronòma de la història. La seua vida, els seus ensenyaments i la seua tràgica mort han estat portats a la gran pantalla per Alejandro Amenábar en la seua última pel·lícula Agora.
Hipàtia (entre 340-370 – c. 415) fou una filòsofa neoplatònica grecoromana, natural d’Egipte, que va destacar en el conreu de la matemàtica i l’astronomia. Filla de Teó, matemàtic i director del Museu i Biblioteca d’Alexandria, ensenyava filosofia, matemàtiques i astronomia. Tan ella com el seu pare eren pagans en una ciutat en què convivien també població jueva i una creixent comunitat cristiana.
Va viure en una societat convulsa i se la considera l’última representant d’un món grecoromà en decadència enfront d’una nova societat fosca i violenta que donarà pas a l’edat mitjana.
La pel·lícula d’Amenábar reflecteix molt bé aquesta societat problemàtica, amb un cristianisme violent i inculte, on el poder imperial és molt dèbil i el coneixement ja no és valorat.
Segueix…
En una població que ha d’elegir per força el cristianisme, Hipàtia diu que ella només creu en la filosofia. Ella és un ésser lliure en un món on la llibertat de culte i de pensament ja no existeix. Davant de Sinesi de Cirene, bisbe de Ptolemaica i antic deixeble seu, li diu “Tu no pots dubtar del que creus, jo ho he de fer sempre.” I és que aquesta és la missió del científic: dubtar.Precisament a través de les cartes que li enviava el bisbe coneixem la vida d’Hipàtia.
La ciutat d’Alexandria s’ha recreat a Malta, amb el far, les illes existents i el Serapeu, on s’ubicava la Biblioteca. En alguns moments del film el director ha tractat de fer-nos veure la societat alexandrina com si es tractàs d’un documental d’animals, en el qual les matances s’observen de lluny, en un pla en picat, com si les persones foren formigues. Però també apareixen les visions zenitals i els zooms des del carrer fins a l’espai, on la Terra i la Lluna no són més que petits punts a l’espai, com per demostrar-nos la bestiesa dels fanatismes i la seua petitesa intel·lectual.
I una part molt interessant per a mi (és ja deformació professional) ha estat el tractament de l’astronomia antiga. I no m’ha decebut, encara que, com no podia ser d’altra manera en un film d’aquesta mena, ha estat molt simplificat. Els instruments antics d’observació com ballestes, quadrants, esferes armil·lars i models d’univers geocèntric són molt realistes.
És destacable també la descripció que es fa de les corbes còniques, el cercle, l’el·lipse, la paràbola i l’hipèrbola que, com el seu nom indica, provenen de fer talls amb distinta inclinació en un con. I és que se sap que Hipàtia va fer un tractat sobre aquestes corbes.
Resulta fantàstica l’obsesió d’Hipàtia per conéixer el moviment del cel, per situar les errants o planetes en les seues òrbites correctes, tot fent servir només la raó.
És clar que al guió hi ha hagut l’assessorament d’un astrònom. Antonio Mampaso, investigador de l’Instituto de Astrofísica de Canarias ha col·laborat amb Alejandro Amenábar durant 5 anys en coneixements d’astronomia antiga, maneig d’instruments antics, i ha assistit a molts dels rodatges a Malta.
Com diu Antonio a l’entrevista que li fan arran de l’estrena de la pel·lícula i que us recomane llegir:
Me ha resultado muy emocionante revivir ese hilo inmaterial que nos une, a lo largo de los siglos, a los que se preguntan sobre el universo. Sentir que Aristarco, Ptolomeo, Hipatia, Al Sufi, Galileo, y así hasta Einstein y los científicos actuales, todos se han maravillado y se han preguntado qué hay en el cosmos, cómo son los astros. Han pensado sobre ello y han encontrado respuestas. No siempre han sido respuestas verdaderas, claro, pero sí honradas.
Tan de bo totes les pel·lícules que parlaren de ciència estigueren tan ben assessorades.
Així que tracteu de veure el film abans que el traguen de la cartellera. No us decebrà…