Otos, el poble dels rellotges de Sol
El Sol ha determinat durant segles el ritme quotidià dels nostres pobles. L’eixida del Sol determinava l’hora de començament del treball, mentre que a la posta els treballadors deixaven el camp o els tallers per seure a la taula del sopar. Calia fer, però, més aturades durant la jornada. La primera i principal era l’hora del dinar. Segurament el buit a l’estómac i l’alçada màxima del Sol en devien dir el moment adient. Alguna muntanya també podia ser usada per a aquest menester i així tenim certs topònims que ens ho recorden com, per exemple, la Penya del Migdia a la Valldigna.
Algú va tindre la pensada de plantar un pal a terra o en una paret i de seguir el camí del Sol per la seua ombra. Al matí, aquesta és llarga i, mentre va pujant el Sol, s’acurta fins al migdia. A partir d’aquest moment, l’ombra va creixent fins que el Sol s’amaga. Aquests rellotges eren rudimentaris però feien el seu paper.
Més endavant es va aprendre que el pal, anomenat tècnicament gnòmon, assenyala millor l’hora si s’orienta al pol nord celeste, el punt del cel al voltant del qual giren tots els estels, situat molt a prop de l’estrella polar. Calia ara uns certs coneixements d’astronomia i de geometria que uns artesans, anomenats quadranters, posseïen. Aquests especialistes en la construcció de rellotges de Sol van omplir els pobles valencians de bells i precisos rellotges durant els segles XVIII i XIX. En la Safor en tenim de magnífics exemples, com el rellotge de Sol de l’Alqueria del Duc, a Gandia, el de l’església de Santa Maria o el de la Casa del Rellotge de la partida del Xiricull, tots dos a Oliva, el doble rellotge de l’església de Sant Pere a Tavernes de la Valldigna… Tot edifici noble es prestigiava amb un rellotge per dir la “seua” hora al poble.
Després, arran de la revolució dels transports a finals del segle XIX i per la necessitat d’establir una hora comuna per tal de sincronitzar-se, es va generalitzar l’ús dels rellotges mecànics. Tothom va aconseguir el seu propi rellotge, de butxaca o de polsera, i l’ofici de quadranter va passar a l’oblit.
Ara, a principi del segle XXI, els quadranters estan d’actualitat. No els mou, però, un afany professional, ni són requerits els seus serveis per dir l’hora al poble. Ara el que els guia és la conservació del ric patrimoni valencià dels quadrants solars i la possibilitat de construir-ne de nous. Aquests moderns rellotges solars estan construïts amb innovadors dissenys i materials. Són obres d’art, però a la vegada, també són objectes útils ja que ens donen l’hora.
L’amic Joan Olivares és, segurament, el quadranter valencià més actiu. De fa anys construeix rellotges de Sol al seu poble Otos i per tota la seua comarca, la Vall d’Albaida. Juntament amb l’artista Rafael Amorós, han creat diverses obres d’art per mesurar de manera exacta el pas del temps i les han posades a Muro, Benigànim, Benissa, Ontinyent, Guadasèquies, etc. També podem admirar algunes de les seues obres a la Safor: a Llocnou de Sant Jeroni o a Rafelcofer.
Ara, Joan i Rafael han anat una mica més enllà en la seua particular recerca de la geometria del temps. Han convençut els artistes valencians més importants perquè facen nous rellotges. Estic parlant d’Andreu Alfaro, d’Artur Heras, d’Antoni Miró, de Manolo Boix i d’altres que s’han posat a idear unes obres d’art per donar l’hora del Sol. Han treballat de valent aquest dos últims anys i el resultat ja es pot apreciar a Otos.
El dia 12 de març passat va ser una festa a Otos, el poble de Joan Olivares. S’inaugurava la ruta turístico-cultural dels rellotges de Sol, projecte organitzat per l’ajuntament d’Otos i finançat pel Proder-2 Vall d’Albaida. Centenars de persones, i entre elles, bona part dels gnomonistes (especialistes en rellotges solars) d’arreu de l’estat, s’aplegaren per admirar el treball ben fet. Els nous rellotges s’han disposat al llarg d’un itinerari pel poble que comença per la plaça del Llaurador i, continuant pels carrers del Santíssim Crist i de Sant Josep, ens mostra des del senzill anell solar, d’Andreu Alfaro, a la tallada de meló d’Alger, d’Artur Heras, passant per la bicicleta solar, d’Antoni Miró i la llança clavada a l’ull del gegant Polifem, de Manolo Boix. No oblidem el rellotge dels pebres, de Rafael Armengol, inspirat en un famós poema de Vicent Andrés Estellés, al qual li fa homenatge; ni el d’Arcadi Blasco, ni el d’Elisa Martí. Joan Olivares i Rafael Amorós també hi han contribuït amb un quadrant solar que han instal·lat a l’interior del Palau d’Otos. Els seus colors i els diversos sistemes numèrics emprats ens duen a recordar la història del valencians. Com ja hem dit abans, són obres d’art útils ja que a la seua vessant estètica s’uneix la correcta mesura del temps.
Ara que els dies són més llargs i que abelleix eixir de casa no us ho penseu més i aneu a Otos per visitar la ruta turístico-cultural dels rellotges de Sol. No us ens penedireu.
(Foto de l’autor. Rellotge de Sol d’Artur Heras a Otos)