Pols d'estels

Avui, 8 d’abril, hi haurà un eclipsi solar total, un fenomen astronòmic que solament passa quan el Sol, la Terra i la Lluna nova són arrenglerats exactament en el mateix pla. El darrer fou el 14 d’octubre de 2023, que va recórrer gran part d’Amèrica. Aquesta vegada, també serà en aquest continent. Concretament, serà visible en uns quants indrets dels Estats Units, Mèxic i el Canadà.

Com es viurà, aquest fenomen? En què consisteix? Quines mesures s’han pres en alguns estats? Per què hi ha tanta fal·lera? Us expliquem tot el que heu de saber sobre l’eclipsi solar amb l’ajut d’Enric Marco, tècnic superior d’astronomia i astrofísica de la Universitat de València i doctor en física solar, i Josep Masalles, expert en eclipsis, que ara és a Torreón, a Mèxic.

Estats d’emergència arran de l’eclipsi solar

“La gent no és conscient que un eclipsi de sol és un dels esdeveniments més extraordinaris de la natura, que s’ofereix de manera gratuïta”, expressa Marco. A Amèrica, l’esperen amb moltíssima atenció. L’expectació serà tan gran que algunes regions dels Estats Units, sobretot en aquelles en què es veurà l’eclipsi total, han declarat estats d’emergència a causa de la gran afluència de gent prevista.

El comtat de Bell, a Texas, és ubicat al centre de la totalitat. El govern ha emès un comunicat amb mesures extraordinàries arran de la previsió de la congestió extrema de les carreteres, tensions als hospitals, escassetat d’aliments, queviures i combustibles. “Per protegir la salut, la seguretat i el benestar tant dels residents com dels visitants, el comtat de Bell ha determinat que s’han de prendre mesures extraordinàries en forma de declaració d’emergència local”, diu el govern. El comtat preveu que la població augmentarà dràsticament aquests dies. “Aquest augment de la gent afegirà estrès als recursos locals i a la infraestructura i pot causar moltes molèsties als residents. Estigueu preparats per a la congestió del trànsit, l’escassetat d’aliments i combustible i la congestió de la xarxa mòbil”, apunten. El comtat aconsella, entre més qüestions, de romandre a casa i evitar de conduir, comprar queviures i subministrament amb antelació i omplir el dipòsit dels vehicles. A Texas, els proveïdors d’energia han alertat que l’eclipsi pot causar una pèrdua important de l’energia solar a mesura que la Lluna cobreixi part de l’estat, segons que recull The Dallas Morning News.

La regió del Niàgara del Canadà també ha declarat l’estat d’emergència a causa de la multitud de gent que s’aglutinarà al voltant de les cascades. El president regional, Jim Bradley, digué en un comunicat a començament de setmana que s’havia decidit de declarar l’estat d’emergència com a mesura de precaució. “La declaració de l’estat d’emergència […] reforça les eines que la regió té a l’abast per a salvaguardar la salut i la seguretat dels residents i visitants i protegir la nostra infraestructura crítica en qualsevol escenari que pugui sorgir”, expressà, segons que recull l’agència Reuters. Aquestes cascades espectaculars, situades a la frontera canadenca i nord-americana, són al bell mig de la trajectòria l’eclipsi, i hi ha molta gent que ha fet mans i mànigues per trobar-hi un allotjament turístic.

Als Estats Units, ha passat ben bé el mateix. De fet, els allotjaments que són just al mig del recorregut ja són pràcticament tots reservats. Així es desprèn d’un mapa que ha elaborat la plataforma AIRDNA, que s’encarrega de monitorar el mercat de lloguer vacacional a partir de les dades d’Airbnb i Vrbo. Els punts blaus mostren els nivells baixos d’ocupació i els taronges, els d’alta. En les imatges, es veu clarament que a partir del 2 d’abril la gent comença a reservar allotjament en el perímetre del recorregut total de l’eclipsi.

Masalles, al centre del recorregut de l’eclipsi

Josep Masalles ha vist gairebé tots els eclipsis d’ençà del 1990. És llicenciat en física i és un afeccionat de l’astronomia d’ençà que era petit. És el president de l’associació d’astronomia Aster de Barcelona i soci de l’associació de Sabadell. Ha viatjat a Mèxic acompanyat d’onze afeccionats més i observaran l’eclipsi al planetari de Torreón acompanyat de gent de la NASA. El lloc no és pas casualitat. La ciutat no és gaire turística i, a parer seu, és un lloc idoni: “És on hi ha la millor previsió meteorològica. L’eclipsi començarà al Pacífic i, en tota la trajectòria, aquesta és el millor lloc, i també hi haurà molta durada. A més, hi ha poca probabilitat de núvols perquè és una zona molt desèrtica.” A l’hora de la previsió, segons ell, és clau pensar en clau astronòmica, saber quin és el millor lloc on anar, però també parar molta atenció a la previsió meteorològica.

Masalles no acaba d’entendre els estats d’emergència que s’han decretat. “Em sorprèn que s’arribi a fer mesures així. Si és real, és una estupidesa. És aprofitar un esdeveniment científic important per observar-lo i gaudir-lo. És un espectacle de la natura i un fenomen que no passa cada dia. Entenc que la gent que té poc coneixement científic, quan se’n va el sol, se sorprengui. Però l’any 2024, amb el coneixement que tenim, i en un país desenvolupat com els Estats Units, passi això…”

Recorda que a Catalunya i a l’estat espanyol, durant l’eclipsi del 2005, els governs van aconsellar de tancar els centres a fi d’evitar que els alumnes tinguessin un contacte amb el fenomen. Es va vendre com una mesura de seguretat, però considera que és trist. “Cal aprofitar l’eclipsi per difondre la ciència”, apunta.

Què és un eclipsi solar?

Els eclipsis solars passen quan el Sol, la Terra i la Lluna nova estan arrenglerats totalment o parcialment en el mateix pla. Així ho recull la NASA: “Un eclipsi solar passa quan la Lluna passa entre el Sol i la Terra, i projecta una ombra sobre la Terra que bloca totalment o parcialment la llum del Sol en algunes zones. Això tan sols passa ocasionalment, perquè la Lluna no orbita en el mateix pla exacte que el Sol i la Terra. El moment en què s’arrengleren és conegut com a temporada d’eclipsis, cosa que passa dues vegades l’any.”

Hi ha quatre menes d’eclipsis solars:

• Total: quan la Lluna passa entre el Sol i la Terra i bloca completament la cara del Sol. El cel s’enfosqueix i els habitants viuen la mateixa sensació que la sortida o posta de sol. Els habitants de la zona del recorregut de l’eclipsi poden veure la corona del Sol, atès que la Lluna el cobreix totalment.
• Anular: quan la Lluna passa entre el Sol i la Terra, però quan és en el punt més allunyat de la Terra o a prop d’aquest punt. Com que la Lluna és més lluny de la Terra, es veu més petita que no pas el Sol i no el cobreix del tot. En aquest cas, la Lluna es veu com un disc fosc a sobre d’un altre de més gran i brillant, el Sol.
• Parcial: passa quan la Lluna passa entre el Sol i la Terra, però no estan arrenglerats del tot. Solament una part del Sol es veu coberta, cosa que li dóna una forma de mitja lluna.
• Híbrid: com que la superfície de la Terra és corba, de vegades un eclipsi pot canviar d’anular a total a mesura que l’ombra de la Lluna es desplaça sobre el planeta.

Quanta estona durarà, l’eclipsi solar?

L’eclipsi solar tindrà una durada de 4 minuts i 28 segons en el punt màxim, a prop de la ciutat de Nazas, a l’estat Durango de Mèxic. El primer contacte amb l’eclipsi serà a les 17.42, hora local catalana. El començament de la totalitat serà a les 18.38. El màxim serà a les 20.18. El darrer contacte serà a les 22.52.

Quin recorregut farà? On es podrà veure?

La totalitat de l’eclipsi solar serà visible en una franja estreta a l’Amèrica del Nord, que començarà a la costa del Pacífic, després ascendirà en direcció al nord-est, a Mèxic, els Estats Units i el Canadà. Acabarà a l’oceà Atlàntic. Vegeu el recorregut de l’eclipsi:

La NASA ha habilitat un vídeo en directe a YouTube perquè pugueu veure l’evolució de l’eclipsi solar a partir de les 19:00 hora local nostra:

També l’Exploratorium de San Francisco ha habilitat diversos canals de YouTube per veure l’eclipsi comentat en anglès, castellà, amb música o sense vist des de Torreón, Mèxic i des de Junction, Texas.

Ja és a tocar una de les estacions més esperades de l’any, arriba el bon temps. Els camps de cirerers i presseguers es tenyeixen de color blanc i rosa i ofereixen paisatges magnífics. Arrenca, doncs, el compte enrere per a la primavera. Però quin dia comença exactament?

Quin dia comença la primavera d’enguany?

La primavera arribarà el dimecres 20 de març a les 4.06 i s’acabarà el dijous 20 de juny a les 22.50, quan començarà l’estiu. Així doncs, l’estació tindrà una durada de 92 dies i 18 hores, aproximadament. L’equinocci de primavera marca el començament de la nova estació i és el moment en què tots dos pols de la Terra són a la mateixa distància del Sol. A més, el dia i la nit tindran la mateixa durada: dotze hores.
I el canvi d’hora?

Com és habitual, la primavera ve de bracet del canvi d’hora. El canvi a l’horari d’estiu es fa una mica més tard, el darrer diumenge de mes, el 31 de març a la matinada. Caldrà avançar una hora el rellotge, és a dir, a les dues seran les tres, i la nit tindrà una hora menys. Això no obstant, guanyarem una hora de llum durant el dia.

Els fenòmens astronòmics de l’estació

Enguany, la primavera ens oferirà tot de fenòmens astronòmics, tal com ens explica Enric Marco al bloc Pols d’Estels.

El 25 de març a la matinada s’espera un eclipsi penumbràtic de Lluna. La Lluna plena travessarà la penombra de la terra de tal manera que aquesta s’enfosquirà lleugerament. Aquest fenomen serà visible a tot el continent americà, a l’est d’Àsia i d’Oceania i a l’oest de l’Àfrica i Europa. Als Països Catalans s’observarà mirant cap a l’oest, solament durant la primera fase, de les 5.53 a les 7.00, si fa no fa.

A final d’abril també s’esperen les pluges d’estels Lírids, amb l’activitat màxima el 22 d’abril, i les d’estels Aquàrids, que es preveu que tindran l’activitat més intensa entorn del 6 de maig.

Text original a : Quan comença la primavera del 2024? Vilaweb 16 març 2024.

Imatge:

Una papallona sobre un arbre fruiter en flor. 18 de febrer 2024. Vilamarxant, el Camp de Túria. Enric Marco.

Article original: Perseids 2023: tot allò que heu de saber sobre les llàgrimes de Sant Llorenç (CC BY-NC-ND 3.0)

Us oferim una guia amb tot allò que cal saber per sortir a contemplar la pluja d’estels

Cada estiu, de mitjan juliol a final d’agost, de qualsevol punt del planeta estant es poden observar els Perseids, un dels fenòmens astronòmics més mediàtics i espectaculars de l’any. Són coneguts popularment com a llàgrimes de Sant Llorenç, perquè acostumen a aparèixer amb més intensitat pels volts del 10 d’agost, dia en què es commemora aquest sant. El caràcter efímer i fugaç de les cues dels meteors en fa encara més especial l’observació. Tot i que el fenomen comença cap al 17 de juliol, es faran especialment visibles les nits de l’11 d’agost al 13, i es mantindran al cel fins el 24 d’agost.

No és casual que apareguin cada any durant els mateixos dies. Les òrbites del planeta Terra i les del cometa són totalment estables, per això, la interacció de totes dues òrbites passa justament en aquest moment. Les velocitats d’aquests meteors poden superar els cinquanta quilòmetres per segon i la seva taxa d’activitat pot arribar als 200 meteors per hora. Enguany, la taxa màxima observable serà d’uns cent meteors per hora. El radiant, és a dir, el punt d’on sembla que vénen, és a la constel·lació de Perseu, motiu pel qual s’anomenen Perseids.

Què són exactament els Perseids?

Els Perseids són restes emeses pel cometa Swift-Tuttle, que té un període de 133 anys i que va passar prop del Sol per darrera vegada el 1992. Aquests residus cauen cap a la Terra en forma de pols il·luminada. Els cometes són cossos celestes gelats i, quan s’acosten al Sol, part d’aquest gel es converteix en gas i deixa anar una pols que en forma la cua. Quan la Terra travessa l’òrbita del cometa, aquests petits fragments xoquen contra l’atmosfera i es cremen, cosa que crea unes traces de llum que es poden veure de nit.

Quan serà el millor moment per a contemplar-los?

Enguany, la millor nit per a observar-los serà la del 12 d’agost al 13. Concretament, el punt màxim s’assolirà al voltant de les 22.00, quan surti la constel·lació de Perseu per l’horitzó nord-est. A diferència de l’any passat, aquesta vegada la Lluna en permetrà una bona visió. “Enguany s’espera que es vegin més per la fase lunar, perquè la lluna nova cau més o menys eixe cap de setmana i, aleshores, hi haurà molt poca llum”, explica l’astrònom Enric Marco. Així, la fina lluna decreixent oferirà condicions excel·lents per a l’observació dels estels durant tota la nit.

Quina és la millor manera de veure la pluja d’estels?

No cal tenir un telescopi ni uns prismàtics per a veure els Perseids, atès que es poden observar fàcilment a ull nu. La clau és cercar un lloc fosc, si pot ser direcció nord-est, on no hi hagi llum artificial a prop ni urbanitzacions. Marco recomana d’allunyar-se de les grans ciutats tant com sigui possible. A més, és essencial poder estirar-se completament per mirar el cel i per no perdre-se’n cap que passi per darrere. 

També és important una dosi de paciència. Els ulls tarden uns trenta minuts a adaptar-se a la foscor, i en moments de màxima intensitat de la pluja es calcula que poden arribar a caure un centenar de meteors per hora.

Quins són els millors llocs per a observar-los?

Per a contemplar els Perseids és vital de fugir de la contaminació lumínica i cercar cels ben foscos. Per això, al País Valencià es recomanen les comarques de l’interior, com ara la Canal de Navarrés, els Serrans, el Racó d’Ademús, la Plana d’Utiel-Requena i els Ports. En concret, Marco esmenta el parc natural de la Tinença de Benifassà com un dels millors llocs per a observar la pluja d’estels.

Alguns pobles d’aquestes comarques han aconseguit la denominació de Reserva Starlight, és a dir, zones certificades amb condicions adequades per a l’observació astronòmica. En són exemples Ares dels Oms, Toixa, Titaigües, Xelva i Benaixeve, als Serrans. Allà s’ubiquen uns quants observatoris, com ara l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.

Al Principat, el millor indret per a veure la pluja d’estels és al Parc Astronòmic del Montsec, que compta amb un certificat internacional de qualitat nocturna. Tanmateix, també poden ser una bona opció la serra de la Mussara, a les muntanyes de Prades, el cap de Creus i Cadaqués o les vetllades que s’organitzen en observatoris com ara el Fabra i el Cosmocaixa a Barcelona, al centre Món Natura Pirineus i el de Castelltallat, Albanyà i Batet de la Serra.

Finalment, a les Illes, destaca el nord d’Eivissa –Cala d’Hort, les platges de Compte, el pou del Lleó i el pla de Corona–, i, de Mallorca, la costa nord i la serra de Tramuntana. I Enric Marco recorda que Menorca també és una Reserva Starlight.

Com s’anomenen: llàgrimes de Sant Llorenç o Perseids?

Popularment, les pluges de meteors del mes d’agost s’han batejat com a llàgrimes de Sant Llorenç, perquè acostumen a aparèixer cap al 10 d’agost, dia en què se celebra aquest sant. Tanmateix, segons el “Criteri sobre la denominació catalana de pluges de meteors” elaborat pel Termcat, s’han d’anomenar Perseids. El nom respon al fet que, quan els observem de la Terra estant, la trajectòria que dibuixen els meteors sembla provenir de la constel·lació de Perseu.

Article original: Perseids 2023: tot allò que heu de saber sobre les llàgrimes de Sant Llorenç (CC BY-NC-ND 3.0)

Imatge:

Perseids 2016. Pluja de meteors Perseids capturada durant la nit del 12 al 13 d’agost 2016, prop d’un llac del meu país, Lituània. Arnas Goldberg. Wikimedia Commons.

Divendres passat tinguérem el plaer d’assistir a l’hotel-restaurant Ca les Senyoretes d’Otos (Vall d’Albaida) a la presentació del llibre Salvem els mots (Rosa dels Vents) de Jordi Badia, cap d’estil de Vilaweb. L’acte, en què participarà l’autor, va ser conduït per Josep Albinyana, cap de Vilaweb Ontinyent, i amb la intervenció també de J. Àngel Cano, doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València.

Després de la introducció de Josep Albinyana en la que presentà el conferenciant, Àngel Cano començà recordant el començament d’un article de 1969 de Joan Fuster, Maneres de parlar: “jo diria que entre nosaltres, les “paraules” són — i cada dia més — un estrany, obsessiu i inquietant tema de conversa“. I més de 50 anys després, continuem igual.

Continuà detallant la llista enorme, i ben interessant, de llibres que parlen de la llengua dels valencians i de com dignificar-la, començant pel ja clàssic  Sortir del l’armari lingüístic dels sociòlegs Ferran Suay i Gemma Sanginés. Però el que ara es presentava a Otos era ben diferent. El llibre Salvem els mots naix a Twitter, després de presentar les parelles lingüístiques i els reculls setmanals que l’autor n’ha fet a la xarxa social. I la bona rebuda n’ha portat a la transformació en paper. La nostra llengua va perdent paraules per influència del castellà però també per la pressió de l’anglés. Ara una persona menyspreable és un gilipolla i una persona qualsevol és una persona random.

Àngel Cano continuà parlant del català de plàstic que veiem contínuament a escrits i mitjans de comunicació en la nostra llengua.  Quan puga realitzar aquesta acció li faré una ullada quan realment en dir En poder ho mire és un exemple d’aquest encarcarament de la llengua. Si es pot dir en una frase no cal usar-ne quatre.

Finalment remarcà que el llibre de Jordi Badia fuig del centralisme lingüístic, del considerar que el català autèntic és el que es parla a la Catalunya central menyspreant no sols les variants valenciana i balear sinó fins i tots les del Baix Ebre o de Lleida.

En la seua intervenció Jordi Badia va començar amb la pregunta: Per què fem servir paraules que s’assemblen més al castellà i desplacen a la paraula genuïna, a la que ha estat la usual durant tota la història de la llengua?

Sembla que els catalanoparlants tenim por d’ofendre, de no usar paraules massa diferents del castellà. En definitiva, fem ús d’un català fàcil, sense matisos.

El llibre, com havia contat Àngel Cano, ha nascut a Twitter. Un dia a la setmana l’autor fa una llista de mots a preservar amb el hastag #salvemelsmots. Uns mots en parelles, on per una banda està la paraula problema i al seu costat tot un ventall de possibilitats més genuïnes i específiques. Però  va ser idea de l’editora de Rosa dels Vents, Núria Puyuelo, convertir-ho en llibre. I després d’unes 800 paraules recollides, en va elegir unes 200 per publicar-les en paper.

Com a cap d’estil de Vilaweb ens va contar com es fuig del centralisme lingüístic. Així a can Vilaweb sempre s’utilitza el mot ací en lloc d’aquí, o el mot cercar en lloc del buscar.

El llibre introdueix també parelles de paraules en procés de substitució, com ara la tradicional Havent sopat per Després de sopar. El català havia trobat una manera de denotar el temps després d’una acció amb l’ús del gerundi i ara, acceleradament aquesta troballa lingüística perilla front a una forma no genuïna més semblant al castellà.

Aquestes substitucions no només fan perillar un mot sinó que ens fan perdre precisió en l’expressió oral i escrita. Comentà el cas de la paraula queixar-se. Evidentment és correcta en català però actualment el seu ús és exclusiu i continuat per referir-se a l’expressió d’una pena o dolor. Amaga, per tant, tot un conjunt de mots que són molt més precisos com ara: exclamar-se, plànyer-se, doldre’s, murmurar, remugar, gemegar, somicar, i tants d’altres.

Continuà parlant de la nostra pandèmia lingüística del català de plàstic. Una de seues missions com a cap d’estil a Vilaweb és eliminar-lo dels textos publicats al diari.

Si fem una ullada als textos periodístics de tot arreu, s’usa de manera exclusiva el mot realitzar, per exemple, quan la majoria de vegada amb el mot fer ja n’hi prou. O frases de l’estil de “això no és suficientment bo?” quan es pot dir això no és prou bo?. I en recordà si hi ha un menys pel mig pot ser una frase de plàstic. Ara la societat està menys civilitzada que abans quan hauríem de dir Ara la societat no està tan civilitzada com abans.

Continuà parlant de la influència del llenguatge científic sobre la llengua popular. Molts mots populars de malalties o parts del cos s’han substituït per mots tècnics: dent corcada – càries; feridura – ictus; budells – intestins, etc…

Respecte el centralisme lingüístic els mitjans de comunicació con ara TV3 o l’acadèmia, IEC o universitats, no el defugen ja que no incorporen expressions totalment genuïnes del País Valencià o de les Illes.

S’hi nota una mandra, una inèrcia de les autoritats lingüístiques i dels mitjans per dignificar la llengua. Volen fer-la fàcil. Però no estem ací per simplificar la llengua, sinó, al remat, tindrem una llengua molt esquemàtica, sense matisos.

El lingüista Jordi Badia, amb aquest llibre, ha volgut reivindicar totes aquelles paraules i expressions que actualment són a la corda fluixa perquè han estat arraconades per la pressió del castellà, o bé perquè formes sinònimes, sovint no tan precises, n’han acabat ocupant l’espai genuí.

Després d’aquesta interessant intervenció que aquí he resumit, vingueren les preguntes del públic. Preguntes que foren animades, tranquil·les, i de vegades acalorades.

Entrevista Jordi Badia: “Que no ens aixequin la camisa: si no hi fem res, anem cap a l’extinció”

Fotos: Enric Marco

Felicitats pels 25 anys de Vilaweb a Vicent Partal, Assumpció Maresma i a tot l’equip de periodistes que han estat en el passat i als que actualment tiren del carro d’aquest periodisme d’avantguarda, pròxim i en línia, a l’abast no només de la comunitat catalanoparlant sinó del món sencer.

Fa anys que seguesc el projecte de Vilaweb, fins i tot des d’aquell temps en que es feien aquelles curioses 24 hores d’internet en que els internautes d’aleshores ens presentàvem i dèiem la nostra. Remenant per la xarxa he trobat aquest fragment de l’any 1999:

Nom:
Enric Marco Soler

Títol:
Endavant des de Burjassot (l’Horta)

Text:
Des de Burjassot, des del campus de Burjassot de la Universitat de València,
salude a tota la comunitat internauta de catalanoparlants d’arreu del món.
En especial a Vicent Grau, el primer que ha enviat un missatge a la festa.
Jo també visc a la Valldigna (la Safor).

Que faig a la xarxa.?

Principalment rebre i enviar missatges electrònics i visitar pàgines web del meu camp de treball, l’astronomia.

En una comunitat lingüística desvertebrada com la nostra en la que no hi ha mitjans de comunicació globals i en els que hi ha s’ajusten de gust o per força als confinaments autonòmics, només Vilaweb ha aconseguit trencar les barreres. Bé, caldria també recordar la revista El Temps, i la revista científica Mètode de la Universitat de València però són una altra cosa.

He seguit diàriament les notícies del país i del món a través de Vilaweb. Un dels fets més fort que se m’han quedat en la memòria va ser aquell 11 de setembre de 2001 quan, en tornar de dinar a les 3 de la vesprada, vaig engegar l’ordinador i vaig trobar-me en portada les Torres Bessones de Nova York en flames. Gràcies per l’objectivitat i el rigor en el tractament d’aquests fets i els dels altres atemptats que van venir en anys posteriors.

Tanmateix, la meua implicació en el diari va fer un canvi radical quan Vilaweb engegà l’interessant projecte del blocs de més Vilaweb a partir de 2004. Centenars de blocaires compartírem els nostres escrits i començàrem a parlar de literatura, de fotografia, d’art, d’història, de filosofia, de política o de ciència. D’això ja fa 15 anys i ho recordava fa unes setmanes en aquest bloc. Des de llavors els blocaires de Vilaweb hem fet de l’amistat virtual una amistat real en les tres trobades que hem fet a Alcanar (el Montsià), a Búger (Mallorca, I, II, III i IV) i a Otos (la Vall d’Albaida). Unes amistats que no existirien sense la idea de país sencer del projecte de Vilaweb.

El 2014 celebràrem a l’Antiga Fàbrica Damm de Barcelona els 10 anys de blocs a Vilaweb. Allí trobàrem cares conegudes, amicals, però també gent desconeguda, la família de Vilaweb s’havia fet gran. Ací la crònica i ací el vídeo de la presentació.

Gràcies per fer-nos participar en aquest innovador projecte de periodisme. Per molts anys!

Fotos:

1.- Trobada de blocaires a Alcanar. 2008.
2.- Amb Jaume Prenafeta, llavors director comercial, en una visita a la redacció de Vilaweb. 2011.
3.- Als 10 anys de bloc, amb Francesc Cabiró, Enric Marco, David Figueras, Roser Giner i Vicent Partal. 2014

Aquests  dies el meu bloc fa anys. El 15 d’abril de 2005 escrivia un article sobre el cel d’abril amb un poc pedagògic mapa estel·lar i un text una mica maldestre. Per aquella època escrivia a Quinzedies, una revista d’actualitat de la Safor, articles diversos de cultura i ciència i, de primeries, vaig aprofitar part del treball fet per presentar-lo a l’abast de la comunitat catalanoparlant.Recorde aquest dia de la primavera del 2005 com Juli Peretó m’animà a escriure sobre temes astronòmics i divulgar l’exploració espacial en l’acabada de crear secció de blocs de Vilaweb. Precisament ell ja escrivia una interessant crònica sobre temes d’evolució biològica a El buit del temps.

Durant aquests 15 anys i amb una periodicitat més o menys setmanal, he escrit 4 o 5 articles mensuals abastant multituds de temes sobre l’actualitat de l’astronomia, exploració espacial, defensa de la nit, física i ciència en general. He seguit alguns temes quasi en directe i en detall com ara la missió Gaia, l’exploració del cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko per la sonda Rosetta, la nova cara de Plutó per New Horizons, o la recent descoberta de les Ones Gravitatòries, la darrera predicció de la Teoria General de la Relativitat d’Einstein, entre moltíssims altres temes. Evidentment les ocupacions professionals i personals m’han impedit seguir tots i cadascun dels temes al detall, tant com voldria.

Aquests articles, a l’abast de tothom a través de la plataforma que ens ofereix Vilaweb, han estat moltes vegades portada del diari mateix per interés periodístic, cosa que agresc molt, i és una mostra que la ciència no és aliena a les inquietuds de la redacció.

Sóc conscient que els blocs han perdut la preeminència com a mitjà d’expressió per  als usuaris d’internet. Actualment ja no són tan utilitzat com fa 15 anys. El boom del seu ús ha passat i ara els usuaris es decanten més cap a eines més ràpides i amb missatges més breus i contundents com Twitter, Instagram o el decadent Facebook. Tanmateix considere que l’eina del bloc permet posar més informació i ser més reflexiu que qualsevol d’aquestes eines. I, sobretot, t’assegura un ràpid accés als teus articles més antics.

Vaig ser dels primers que escriviren a blocs.mesvilaweb.cat i dels que continua per ací. I ho continuaré fent encara que ara també m’he expandit a altres mitjans nostrats i de fora per divulgar astronomia i pel foment de la lluita contra la contaminació lumínica que ens ha furtat les estrelles.

Adjunte la imatge de la majestuosa galàxia espiral que és la més gran coneguda al nostre entorn galàctic, l’univers local. La galàxia, UGC 2885, és 2,5 vegades més ampla que la nostra Via Làctia i conté 10 vegades més estrelles. Aquesta imatge l’han publicada per commemorar el 30è aniversari del telescopi espacial Hubble. De moment, per la pandèmia del COVID-19, tots els esdeveniments de l’aniversari s’han ajornat. Fa cinc ja vaig parlar del telescopi en els 25 anys a l’espai.

Imatge:
1.- La galàxia, UGC 2885. NASA, ESA i B. Holwerda (Universitat de Louisville)

Vilaweb publicava fa uns dies un llarg reportatge sobre la descoberta d’un planeta al voltant de l‘estel de Barnard, un estel pròxim ben conegut pels astrònoms pel seu ràpid moviment propi al cel. Donat que l’article de Josep Casulleras Nualart està molt bé, vos el pose per al que el pugueu llegir també per ací.

Investigadors catalans descobreixen una superterra freda orbitant l’estrella de Barnard
La investigació es publica avui a la prestigiosa revista Nature

Un grup internacional d’astrònoms encapçalat per Ignasi Ribas, investigador de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya i l’Institut de Ciències Espacials, ha descobert un planeta candidat a tenir les condicions perquè hi hagi vida fora del nostre sistema solar. És un planeta amb una massa tres vegades més gran que la de la Terra i que orbita una estrella de Barnard, una nana roja, més antiga que el nostre Sol, que és de les més pròximes a nosaltres, a només sis anys llum. Després de més de dues dècades seguint els moviments d’aquesta estrella, els astrònoms han situat aquesta superterra a prop de l’anomenada ‘línia de gel’, és a dir, la distància respecte de l’estrella a partir de la qual l’aigua que hi pogués haver estaria congelada. La seva òrbita és de 233 dies. Aquest descobriment serà publicat demà a la revista Nature.

Des del 1997, diferents instruments han recollit una gran quantitat de mesures del moviment subtil que anaven detectant en aquesta estrella. El 2015, una anàlisi de totes aquestes dades va suggerir que el moviment podria ser causat per un planeta amb una òrbita d’uns 230 dies, però calia aconseguir moltes més mesures que confirmessin aquesta hipòtesi. Per això, els astrònoms van observar de manera regular l’estrella de Barnard, amb espectòmetres d’una gran precisió, com el Carmenes, situat a l’Observatori de Calar Alto, a Espanya. Aquesta tècnica consisteix a utilitzar l’efecte Doppler de la llum de l’estrella per a mesurar com varia la velocitat d’un objecte amb el temps. ‘Per a l’anàlisi, vam fer servir observacions de set instruments diferents durant 20 anys. El resultat d’aquest esforç és un dels conjunts de dades més gran i exhaustiu mai assolit per a estudis precisos de velocitat radial, que ha acumulat en total més de set-centes observacions’, explica Ignasi Ribas.

Una vegada analitzades novament totes les dades, combinant les velles i les noves, va tornar a aparèixer un senyal que indicava un objecte que orbitava l’estrella amb un període de 233 dies. ‘Després d’una anàlisi acurada, estem segurs al 99% que el planeta és real, perquè és l’explicació que encaixa més bé amb les nostres observacions. Però hem de ser prudents, perquè les variacions naturals de la brillantor de l’estrella degudes a les taques estel·lars o a cicles d’activitat podrien produir efectes similars als detectats’, afegeix l’investigador manresà.

El planeta, amb una massa tres vegades la de la Terra, es mou a una distància respecte de la seva estrella que podria fer que tingués les condicions perquè hi hagués vida. És ben bé al límit de la línia de gel, cosa que vol dir que, si no tingués atmosfera, la seva temperatura podria arribar als -150 graus centígrads. Això faria improbable que pogués tenir aigua líquida a la superfície. Però les característiques i la situació el fan un excel·lent objectiu perquè la pròxima generació de telescopis el continuï observant.

Guillem Anglada-Escudé, investigador de la Queen Mary University de Londres i un dels principals investigadors d’aquest projecte, explica que aquest descobriment també ha estat possible gràcies a la col·laboració amb el projecte RedDots, gràcies al qual es va descobrir el 2016 el planeta Proxima b, l’exoplaneta habitable més pròxim a la Terra.

Participació de l’Observatori Astronòmic del Montsec
La participació catalana en aquesta investigació no s’acaba pas aquí. El telescopi Joan Oró, situat a l’Observatori Astronòmic del Montsec, a Sant Esteve de la Sarga, i gestionat per l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya, és un dels equipaments que ha participat en la descoberta. ‘Ha proporcionat mesures fotomètriques de l’estrella de Barnard gairebé cada nit durant més de cinc mesos. Aquest seguiment, que s’ha fet de manera coordinada des de diversos telescopis, ha permès de descartar que el senyal trobat fos originat per la pròpia estrella i confirmar, d’aquesta manera, que era un nou planeta’, explica Ribas.

Article original:
Investigadors catalans descobreixen una superterra freda orbitant l’estrella de Barnard

Torne a Vic. Aquesta vegada no hi vaig per assistir a la sempre interessant Jornada d’Història de l’Astronomia i Meteorologia sinó que ara és el Fòrum de Debats de Vic qui ha tingut l’amabilitat de convidar-me.

I és que el passat divendres, 3 de juny, la meua xerrada: De la Terra a Plutó i més enllà, va cloure el cicle de debats oberts d’aquest curs, després d’una introducció ben amable de l’amic Josep Selva.

Entre el públic atent, poc acostumat a escoltar xarrades de ciència, segons em van comentar, estaven alguns dels amics de +Vilaweb. A part de Josep Selva, que li va tocar presentar-me, la Belén de Madrid i la Roser Giner també van vindre per veure que contava. Espere que s’ho passaren bé.

Al llarg de la meua xarrada vaig fer un recorregut sobre alguns dels fets centrals de la revolució del coneixement dels darrers anys sobre el Sistema Solar. Els instruments com el Telescopi Espacial Hubble, els satèl·lits astronòmics o les sondes planetàries han redefinit la nostra manera de veure el nostre entorn més pròxim del Cosmos.

Vaig començar parlant sobre l’asteroide Ceres que amb les misterioses taques blanques i els probables criovolcans revelen segurament un mar interior. Vaig seguir amb el misteri del metà a Mart i la seua relació a una suposada vida bacteriana marciana (o no) per continuar amb l’exploració recent de Plutó i de les seues llunes. El recorregut pel sistema solar va fer parada al cometa 67P/Churyumov–Gerasimenko on arribà l’estiu del 2014 la sonda europea Rosetta. La descoberta de nombroses molècules orgàniques en aquest cos celeste suggereixen que el bombardeig cometari d’aquest material en la Terra primitiva segurament va enriquir la sopa primordial i afavorí l’origen de la vida terrestre.

Vaig cloure la xarrada amb una vista ràpida sobre un tema de màxima actualitat com és la detecció de les ones gravitatòries i el seu interés per conéixer objectes tan estranys com són els forats negres.

Tots aquests descobriments realitzat en els darrers dos anys ens han canviat la nostra percepció del Sistema Solar i també de l’Univers, després de dècades de planificació, viatges per l’espai i de la construcció de grans equipaments científics.

L’intens debat amb el públic es va centrar en les possibilitats de vida a altres planetes i a la manera de detectar planetes al voltant d’altres estels.

La meua intervenció al Fòrum de Debats acabà amb la construcció de diversos cometes ben reals fets amb aigua, terra i una mica de gel sec. Observar com el diòxid de carboni sublima en un vapor blanc que cau del got és sempre bonic de veure. Que  un cometa no siga més que una barreja heterogènia de diversos tipus de gels que emeten dolls de gas fa pensar en la simplicitat i la bellesa de la natura.

Espere que s’ho passaren bé. Vos deixe la galeria de les fotos que em feren en l’acte. M’han promés que la gravació de la xarrada es penjarà més endavant. Ja us l’enllaçaré per ací.

Fotogaleria del Fòrum de Debats: Enric Marco: De la Terra a Plutó i més enllà.

Resum i vídeo de la conferència i preguntes: Enric Marco: Vídeo. De la Terra a Plutó i més enllà.

1.- Presentació de l’acte de Josep Selva. Fòrum de Debats.
2.- Cartell de l’acte.
3.- Públic atent.
4.- Parlant de Ceres i els seus criovolcans.
5.- Jugant amb el gel sec.
6.- El cometa fabricat emet dolls de gas sota la font de calor.
7.- Amb la gent del Fòrum de Debats de Vic.

L’astrònom Enric Marco ens explica quin n’és l’origen, la millor manera d’observar-les i per què apareixen cada any els mateixos dies

L’entrevista que em va fer Josep Rexach Fumanya, per a Vilaweb el passat 11 d’agost.

Des de qualsevol punt del planeta cada any es pot observar la pluja d’estels tan espectacular de les Perseides, que aquí coneixem per les Llàgrimes de Sant Llorenç. És la pols il·luminada del cometa Swift-Tuttle, que cau cap a la Terra. Aquest fenomen astronòmic ja fa dies que es pot veure, però serà demà a la nit quan arribarà al punt culminant. Enric Marco, astrònom del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, ens explica quin n’és l’origen, la millor manera d’observar-les i per què apareixen cada any els mateixos dies.

—Què són les Perseides?
—Són residus que ha emès el cometa Swift-Tittle a la seva òrbita. Els cometes, que són conglomerats de gel, diòxid de carboni i residus sòlids, quan s’aproximen al sol són evaporats ràpidament. Quan aquest gel es converteix en gas s’emporta partícules sòlides. Els cometes van deixant un rastre amb aquests residus, que és com una cua. Aquesta cua llarga va embrutant-ne, d’alguna manera, l’òrbita, de manera que es va omplint de residus a l’espai, sobretot a les proximitats del sol. Quan la Terra es creua amb l’òrbita del cometa, aleshores aquests fragments petits són atrapats per l’atmosfera terrestre, cauen i xoquen contra la Terra.

—Aquests petits fragments poden arribar a la superfície de la Terra?
—No, perquè tenim una atmosfera que ens protegeix de l’espai. Qualsevol element menor de cent metres no arriba a la terra perquè es cremen quan freguen amb l’atmosfera, a uns setanta quilòmetres d’altura. Les partícules que deixa el cometa són molt petites. Fan pocs mil·límetres.

—Quina és la millor manera d’observar-los?
—La millor manera és cercar un lloc fosc on no hi hagi llum artificial pròxima. Estens una tovallola a terra, t’hi estires i mires cap al cel. És important de mirar cap a l’est. No s’hi val a asseure’s en una cadira perquè et poden passar per darrere.

—Per què cada any les veiem durant els mateixos dies?
—Perquè les òrbites del planeta Terra i del cometa són totalment estables. El sistema solar és estable des de fa milers de milions d’anys. Llavors, el moment d’interacció de les dues òrbites és justament la nit del 13. Són com dues carreteres que es creuen. A partir de la una de la nit és quan hi ha més possibilitats de veure-les.

—Si les òrbites del cometa i la Terra es creuen any rere any, pot ser que algun dia col·lideixin?
—Fa anys que els astrònoms ho estudien. Hi ha un cert perill d’impacte al futur però no els pròxims dos mil anys. Es calcula que la Terra i el cometa podran trobar-se físicament el 4479. Tanmateix, els cometes van perdent matèria i pot ser que d’aquí a dos mil anys ja no existeixi.

—Diuen que demà farà núvol. Què es pot fer si no podem veure les Perseides?
—Aguantar-se. Això sempre passa en astronomia. En tot cas, dijous encara es podran veure. Cal tenir en compte que en el decurs dels mil·lennis el cometa ha anat escampant partícules per la seva òrbita. Per això hi ha Perseides des de fa un mes aproximadament. Se’n poden observar des del 17 de juliol fins el 24 d’agost.

Què són les Perseides i com es poden observar més bé. Josep Rexach Fumanya, Vilaweb, 11 d’agost 2015.

L’eclipsi del divendres 20 de març ha aixecat molta expectació. Un espectacle de la natura com aquest no es produeix cada dia i cal aprofitar-lo per aprendre’n: de l’eclipsi, de la física dels moviments dels cossos celestes, de la precisió dels càlculs humans; i també cal admirar la bellesa intrínseca del fenomen, en què la bella i enfosquida Selene cobrirà parcialment el brillant Hèlios.

Però compte, tota activitat humana té riscs. I aquesta en té. El Sol és l’únic objecte celeste al qual cal treure llum per observar-lo amb seguretat. L’observació directa del Sol a ull nu, o pitjor encara amb un telescopi sense filtre solar, pot comportar des de l’enlluernament momentani fins a la crema de la retina i la pèrdua de la visió. Amb el Sol no s’hi juga. Oblideu, per tant, treure el telescopi que us van regalar quan féreu la comunió, l’encareu al Sol i poseu l’ull darrere. Perdreu l’ull en un segon. I el mateix podem dir per al cas dels prismàtics.  Avisats esteu….

I com puc veure l’eclipsi, doncs? Tan difícil és?

Prohibida la visió directa del Sol amb telescopi sense filtre, hi ha multitud de mètodes barats, senzills i insospitats per observar l’eclipsi i no perdre la vista en l’intent. I els mètodes van des de la projecció de la imatge, espills/miralls, cambra fosca, filtres de soldador, fulles dels arbres, etc… Aniré desgranant els mètodes en aquest apunt.

Observació amb telescopi

Com he dit no s’ha d’observar a ull directe amb un telescopi o uns prismàtics. De vegades, sobretot en telescopis de fa uns quants anys, s’adjuntava un petit filtre d’observació solar per situar darrere de l’ocular. No l’utilitzeu. Normalment són de baixa qualitat i poden trencar-se. No us jugueu l’ull. Normalment els astrònoms aficionats i professionals tenen filtres adequats per a observar el Sol. Ell ja saben que han de fer.

Una vegada avisat i suficientment advertit, puc utilitzar el meu telescopi o prismàtics d’alguna manera per observar l’eclipsi?  Sí, utilitzant-lo per a projectar la imatge del Sol sobre una pantalla. No poseu l’ull darrere però així i tot cal ser curosos. No passeu el braç pel mig del feix de llum i aparteu el telescopi o prismàtics del Sol de tant en tant per refrescar-lo.

Podreu anar veient fàcilment les diverses fases de l’eclipsi i fer-hi fotografies.

Finalment, si coneixeu algun lloc on els aficionats o professionals plantaran els seus telescopis, no dubteu en anar-hi. El seu equipament és molt millor i podreu preguntar tots els vostres dubtes. Estaran encantats de respondre-vos.

Observació a ull nu

La majoria de la gent no disposa d’un telescopi  a ma. Això no vol dir que no puga gaudir de l’espectacle celeste. Però, primera consideració, el Sol a ull nu es veu molt petit. Exactament com la Lluna plena. Per això la Lluna és capaç de tapar el Sol. Però encara que es veja petit al cel, les diferents fases de l’eclipsi es poden veure fàcilment.

La primera opció són les ulleres d’eclipsi. Les ulleres han de tindre la certificació CE i són capaces de reduir la intensitat de la llum solar un 99.999%. Es venen en tendes de venta de productes astronòmics i, potser, en algunes tendes grans d’òptica. No són ulleres de sol normals, són ulleres d’eclipsi, preparades per filtrar molt la llum solar. Algunes d’aquestes ulleres caduquen als pocs mesos (les orgàniques), d’altres (les metàl·liques) duren molt més. Costen entre 1 i 3 euros, aproximadament.

Si no teniu una tenda d’astronomia a prop, si que podeu trobar alguna ferreteria industrial. Allí podeu demanar cristalls de soldador del número 14 si és possible. No són com les ulleres d’eclipsi però permetran veure el Sol sense dificultat. I tampoc són molt cars. Els ferrers els utilitzen per soldar i protegir-se els ulls. Aprenguem d’ells.

I ara els mètodes més imaginatius i sorprenents.

Un petit mirall encarat al Sol ens donarà un reflex sobre una pantalla, però si tapem tot el mirall amb un paper o cartolina amb un petit forat al mig, d’uns 5 mm de diàmetre, veure’m com el nostre dispositiu ens projecta la imatge d’un Sol circular sobre una pantalla! No cal que el foradet del paper siga circular, pot ser triangular, com surta, no importa. El forat fa el paper d’una lent que difracta la llum per formar una imatge. Evidentment la imatge del Sol serà petita i no massa brillant però si ho projecteu cap a una zona fosca vos servirà per observar l’eclipsi.

Una cosa semblant es pot fer amb una cartolina amb un petit forat al mig. Encarat al Sol ens projectarà una petita imatge del Sol sobre una pantalla. És el principi de la cambra fosca.

En el mateix apartat podríem situar el tub estenopeic que es construeix amb un tub de cartó d’un metre, més o menys, dels que s’utilitzen per guardar pòsters, al qual es posa un full de paper d’alumini tapant un extrem al que s’hi fa un forat amb una agulla. Encarat al Sol ens donarà també una imatge del Sol per l’altre extrem sobre una pantalla. Aquest mètode està àmpliament explicat al número 56 de Huygens, la revista de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, dedicat a l’observació de l’eclipsi anular del 2005.

Però, fins i tot, no cal construir cap instrument especial per observar l’eclipsi de Sol de manera segura. La natura ens ofereix una manera ben senzilla d’observar el Sol i ningú s’hi ha fixat mai. Quan passegem sota un arbre amb moltes fulles, podem veure com a terra, sota l’arbre, s’hi formen tot de taques de llum circulars o quasi sempre el·líptiques. Aquestes llums a terra són realment imatges del Sol formades a través dels petits forats que deixen les fulles entre elles. El principi de formació de les imatges del Sol és similar als dels aparells descrits anteriorment.

I que passa quan la Lluna tapa el Sol i es produeix un eclipsi total, anular o total de Sol? Doncs que els arbres ja no formaran imatges del Sol circulars o el·líptiques sinó que reproduiran fidelment la progressió de l’eclipsi. És a dir, tindrem l’eclipsi representat a terra i això sense fer res. Això si que és una ajuda de la natura. Jo vaig fer imatges molt espectaculars d’aquest fenomen tan desconegut en l’eclipsi anular de l’any 2005. Tot una paret de sols eclipsats…(veieu imatge inicial de l’apunt).

Per acabar aquest apunt la nota curiosa i instructiva. Es pot utilitzar una paleta de cuina amb forats per obtindre, per projecció, múltiples imatges del Sol eclipsat, com es pot veure en la imatge adjunta.  La llum del Sol es difracta per cada forat, actuant cadascun d’aquestes petites obertures com a petites lents. La gent, meravellada, es fa fotos amb la paleta i les imatges solars.

I com a advertència final. Oblideu CD, DVD, plaques de raigs X, negatius fotogràfics, cristalls fumats, etc… per veure l’eclipsi. La densitat d’enfosquiment d’aquestes andròmines no és homogènia i, encara que visualment potser ens permeta veure el Sol, ningú ens assegura que es filtre tot l’ultraviolat i l’infraroig de la llum solar que estarà incidint en la retina. Rebutgeu aquests sistemes.

Si voleu tindre més informació sobre com mirar de manera segura l’eclipsi visiteu la web de l’OAN, Observatorio Astronómico Nacional, que ha fet una pàgina especial per a l’eclipsi del 20 de març (apartat Precauciones). També podeu llegir l’article que Amparo Lozano escriví per a la revista Huygens l’any 2005. Però la pàgina original de la protecció ocular durant els eclipsis va ser escrita per B. Ralph Chou, optometrista, que en aquest enllaç podreu llegir en castellà.

Que tinguem uns cels clars i rasos. I que els núvols no ens facen la guitza.

Imatges: Totes les imatges sense referència explicita són d’Enric Marco, llevat de la de les ulleres d’eclipsi que és de Wikipedia Commons. Les altres imatges són de l’OAN, Observatorio Astronómico Nacional, que ha fet una pàgina especial per a l’eclipsi del 20 de març.

En la Nit de Sant Joan, poc abans que començaren les fogueres a les platges del meu país, poc abans d’anar a sopar a la platja mentre la gent anava portant andròmines velles per cremar, el bloc Pols d’estels aconseguia una fita que esperava des de feia temps. Anit vaig notar que els comptadors del bloc havien sobrepassat la màgica i rodona xifra d’un milió de visites.

En efecte, si sumem les visites a les entrades (669956) i a la portada (330202) arribem a la bonica xifra de 1000158 visites.

Aquest bloc va començar ara fa un poc més de nou anys amb la pretensió de fer conéixer la nostra relació com a éssers humans amb el devenir de l’Univers. De seguida Pols d’estels va ser recompensat per lectors fidels i constants. A alguns els he anat coneixent en persona durant aquests anys en trobades de +Vilaweb i en actes culturals al llarg del país. Alguns d’ells ara els puc considerar amics.

D’altres romanen en l’anonimat, encara que és gratificant descobrir-los de tant en tant.

Els comptadors m’han permés saber que no escrivia en el desert i que darrere de cada dígit que augmenta al comptador hi ha una persona, diferent o la mateixa que torna.

A tots vosaltres, coneguts i desconeguts, vull donar-vos les gràcies per passar per ací, per llegir-me i alguns per fer-me comentaris. Un milió de gràcies.

Després del recital, Marc Cerdó ens presentà el llibre “Una altra vida“, de Xesca, que s’ha editat amb l’ajuda de Maria Muntaner d’Editorial Lleornard Muntaner. Marc contà com passà tot un estiu llegint el llibre 10 hores diàries per comprendre sa mare i “jo sabia que ma mare m’ho agraïa“. Ha estat també una gran feinada de la Maria, que va donar una gran empenta en el llibre. Marc ens confià que se l’ha llegida una dotzena de vegades i que en surt commogut cada vegada.També ha trobat una llibreta plena d’aforismes d’allò més graciosos. Us en pose dos d’ells.

“El futur no és tan bonic com el pinten, hi haurà moltes dones velles”.

“No és ver que les persones que llegeixen siguin millors que les altres, però s’ho passen millor”.

I així passàrem la vesprada tot recordant la Xesca, parlant al mirador Joan Alcover, tot veient la plana de Mallorca. Jo mentrestant muntava finalment el telescopi que ens havia d’apropar a les estrelles i a la Xesca, que també les estimava. Venus es veia a l’oest, mentre els planetes Mart i Saturn anaven apareixent pel cel del Sud. Però uns núvols impertinents començaren a cobrir el firmament i només deixaren  veure a estones de llum planetària, com per burlar-se de nosaltres.

Llàstima que no poguérem veure els estels quan teníem un públic tan entusiasta i fins i tot havien vingut algunes xicotes del poble atretes per la crida que havia fet l’organització de les Jornades.

Finalment s’hagué de suspendre l’observació. I mentre la majoria se n’anava a Sa Pobla a sopar i participar en la Ruta de les Tapes per la Llengua, que havia proposat el Vicent Partal, nosatres marxàrem cap a Palma per sopar, xarrar i dormir.

Diumenge de matí, 13 de maig, havent dormit ben poc, i amb retard, arribàrem al Port de Pollença, més conegut pels seus habitants per U Moll. Allí Marc Cerdó i la seua germana Maria ens passejaren pels itineraris literaris de la Xesca, tot seguint el llibre Quan arriba l’esquadra. En diversos escenaris i sota un Sol ja estiuenc, al port, junt al seu vaixell, davant l’hotel Sis Pins, es llegiren fragments de l’obra i es contaren anècdotes de la vida de la Xesca. I fins i tot la Babalusa la medusa, va fer una aparició triomfal en acabar l’acte.

Dinàrem al port al restaurant Brisa Marina i marxàrem cap a l’aeroport per barallar-nos amb la companyia de vols barats líder del mercat. Però això és una altra història.

Nota final:
Sent molt no haver escrit fins ara sobre tot el que vam viure el cap de setmana passat a Búger. Escriure tard et permet llegir el que altres ja han contat i els sentiments que han experimentat. I també veure amb quina mestria escriviu tots. Jo, de formació científica, tinc tendència a escriure massa compacte.

El primer que escrigué va ser Antoni Riera Vives, que m’ha permés recordar les frases més punyents de cada ponent. Dissabte a la nit ja estava penjada.

Carme-Laura Gil, també n’ha parlat al Coc Ràpid, i gràcies per això dels ulls brillants…

Marieta, ara ja a Roma, també en parla a el meu país d’Itàlia, d’una ocasió esplèndida per recordar la Xesca i per trobar amics, vells i nous. I agraeix la llonganissa de Pasqua que li portà la Rosa.

I el Josep Selva, que des del Cafè en gra, proposa declarar la República Independent de Búger i vers a vers redactar-ne la Constitució….

David Figueres, Els dies i les dones, tornant als orígens segons ell.

I Vicent Partal, Mails per a Hipàtia, que compartí un dies amb nosaltres, ell i nosatres que estimen tant internet i la seua llibertat.

Roser Giner, Chào ông Viêt Nam, és senzillament feliç, ara que ha tornat a casa.

Josep Blesa, Notices from nowhere, comenta que la pèrduda de la Xesca ha estat com un espoli més d’allò que ens pertany.

Joan Alcaraz, A la brasa i el caliu, a la manera de la indomable Xesca, que va mantenir fins al final el seu bloc, si hi ha alguna fórmula màgica per practicar això dels Països Catalans seria aquesta: treballar, viure i perviure.

I per a Ricard Garcia, Cupressus sempervirens, durant un parell de dies, acollits a casa d’Antoni Caimari, el món va ser un petit paradís de gent que ens trobàrem per parlar de blocs i literatura i de la Xesca.

Per a la Belén de Madrid, Na Xesca ens serví d’excusa, de pedra, de diamant, quina millor, per trobar-nos-hi i donar un sentit a aquesta xarxa que anem teixint a poc a poc. Darrera un ordinador hi ha algú i quan se’n va, encara hi és.

Perdoneu si em deixe alguna crònica. Si hi ha alguna més, no l’he sabuda trobar, feu-me el favor de dir-m’ho en els comentaris i l’afegiré. Només en queda dir-vos que mireu el vídeo de la Jornada que Vilaweb va fer i en el qual s’entrevisten la majoria dels ponents. A passar-ho bé.

Fotos: Presentació d’Una altra vida, passeig pels paisatges de la Xesca a U Moll, i la Babalusa, la medusa. Enric Marco.

Des de Callosa d’en Sarrià, la Marina, Joan-Carles Ortega, Anotacions rizomàtiques,  afirma que el bloc li ha permés difondre un material que tenia arxivat. Per exemple, a la biblioteca del seu poble hi ha un llibre que només han llegit tres persones, mentre que el seu bloc rep milers de visites. Els comentaris de la Xesca eren generosos i omplien de vida el bloc.

David Figueres, Els dies i les dones, admirador de la poesia de Gabriel Ferrater, començà amb un comentari de Xesca al seu bloc: “David, pensa que el temps queda enredat en les paraules i les paraules, en el temps”. I encara que no la va coneixer va manifestar que, si l’hagués coneguda ara la trobaria molt a faltar.

La Belén de Madrid  (Boira de Madrid.cat) creà el seu bloc en Vilaweb quan ja Xesca ens havia deixat. Reconeix que quan veus un comentari sempre penses que aquesta persona hi serà per sempre. Els blocs ens apropen, fem país.

Josep Blesa, Notices from nowhere, sempre polemista, recordà les seues converses amb la Xesca: “Ella diu que no s’ho ha llegit tot, però jo ho dubte”. I que gràcies a persones com ella, aquest país nostre agafa consistència.

Joan Alcaraz, La brasa i el caliu, des de Terrassa, ens comenta que els blocs del Vilaweb són genuïnament locals i volgudament universals.

Roser Giner, Chào ông Viêt Nam, va idear un viatge somniat amb la Xesca i com era la cuinera  en un vaixell internant-se dins de Birmània, viatge que finalment va fer l’any passat.

Maria Folch, Marieta,El meu país d’Itàlia, emocionada, parlà de les trobades a casa la Xesca i que recorda tendrament el comentari que li va fer una vegada: “Cada vegada que cuines lleva la punteta del llorer“, per això ella també ho fa, perquè la Xesca deia que era verinosa.

I jo, què vaig dir? Vaig parlar de la bellesa del nostre planeta, tan petit i tan bell alhora, però sobretot tan fràgil i que hem de cuidar, donat que si el fem malbé ningú no vindrà a salvar-nos. Un univers immens i amb una violència neutra. Som pols d’estels, de la mateixa matèria de les estrelles. Al meu bloc m’interessa destacar les relacions entre l’astronomia i l’art i em pregunte per a què serveix la literatura si no és per crear vincles, per refermar la tribu i contribuir a la supervivència de l’espècie humana.

La Xesca la vaig conéixer virtualment en un comentari seu, quan vaig presentar el meu regal de reis de 2008, un petit telescopi amb cerca automàtica d’objectes. La Xesca s’hi interessà i fins i tot li ho comentà a la Roser, cosa que vaig saber a Búger.

El bloc m’ha permés conéixer persones com Carles Duarte, poeta, que em portà a investigar l’origen de l’assignació del nom Ausiàs March per a un cràter de Mercuri.

Les ponències del matí acabaren i marxàrem a dinar a l’Aula de Gastronomia de la Fundació, on el mateix Caimari ens preparà un suculent arròs brut pobler amb pollastre de camp, porc, gallina, sípi bruta i verduretes tan bo que va caldre repetir.

Per la vesprada el recital poètic ens mostrà la força dramàtica de David Figueres, recitant Ferrater i els seus propis versos, l’expressivitat de la Victòria Secall amb música de Josep Harp, i la gràcia de la Rosa Magraner amb el romanç de la corrupció i les retallades, entre d’altres.

Continuarà…

Foto: Membres de la segona taula, Maria Victòria Secall recitant i actuant. Enric Marco.

Dissabte 11 de maig era el gran dia. Cadascú recordaria la Xesca a la seua manera. Després d’un berenar mallorquí reviscolant recollirem la Carme-Laura Gil al seu hotel. Ens presentàrem. Ella tota vitalitat i força. Gràcies per dir-me que sóc tan jove. Els 30 ja no els tornaré a fer…

Ja a Búger, arriba el Biel Mesquida amb un llaç per la llengua, que em recorda que els mallorquins estan mobilitzats per la seua/nostra batalla diària pel català.

La Jornada comença amb l’agraïment de l’Antoni Caimari i la presentació de la Victòria que ens dóna les gràcies per tocar els estels. L’Elisenda Farré, amb un bonic vestit blau, presenta la primera taula, la dels amics de la Xesca. Un resum de les frases més representatives pot veure’s en la crònica d’Antoni Riera Vives.

Ricard Garcia, Cupressus sempervirens, ens comentà que escriure al seu bloc, és deixar de ser invisible, véncer el silenci, obrir la porta i sortir al carrer.

Segons Carme-Laura Gil, Coc Ràpid, hi ha grans escriptors als blocs, que són grans mestres sense deixebles, perquè el lector no pot subratllar, rellegir. Un fet positiu és que permeten comentaris. Existeix un diàleg en què l’autor rep diàriament opinions que el retroalimenten. Tenir com la Xesca 6 milions d’entrades de lectors ja ho voldria qualsevol escriptor.

Biel Mesquida, Plagueta de Bord, ens parlà de la seua darrera obra, Llefre de tu, i del seu procés de creació des de la seua primera versió en el seu bloc. L’escriptura del bloc la considera, per això mateix, provisional.

Vicent Partal, Mails per a Hipàtia, començà recordant els 50 anys de la publicació de Nosaltres els valencians: Uns quants estem ací a Búger, catalans, mallorquins i valencians, però açò no hauria estat possible si un Joan Fuster, des del carrer Sant Josep de Sueca, i amb un whisky a la mà no l’hagués escrit. És un país sencer que naix d’un llibre, que ens fa pensar molt en el poder de transformació de la paraula.

Sebastià Perelló parlà en clau de lector de blocs. Ha estat una manera de desplaçar gèneres, de replantejar-los, allò que en francés diuen poubellication, un mix de poubelle, paperera, i publicació. El bloc modifica les definicions de lectura i escriptura, com a seqüènciada i fragmentada. El bloc és una literatura epidèrmica, sense filtres i recorda el fulletons que es publicaven als diaris del segle XIX.
Cal fer-se també preguntes: Què n’hem de fer, com hem d’arxivar un bloc quan l’autor ha desaparegut? Qui ho arxiva?

Benjamí Villoslada, Bitassa a lloure, es defineix com a bitòleg perquè fa feina en la cosa dels bits. Va parlar del futur d’internet. Tot està canviant ràpidament. L’any passat es van vendre un 30% menys d’ordinadors mentre es venen cada vegada més tablets. Amb ells pots llegir, còmodament, en una postura estirada al llit. A més a més , tota la teua biblioteca hi cap. Internet ja va revolucionar la música i ara li toca a la literatura. Ara s’estan venent obres de 7.000 a 30.000 paraules per a llegir en tablets, la mida ideal per a un viatge en metro o en autobús.

Seguidament es va fer una aturada per descansar i sobretot per seguir un costum que sempre feia la Xesca. A les 12:00, l’hora de l’Àngelus, beure una copa de cava. Així que tots junts, sota la càmara de Vilaweb que gravava l’acte, vàrem brindar en honor de la Xesca amb unes paraules ben emotives de Maria Folch, que ens la recordà.

Marc Cerdó, fill de la Xesca, ben emocionat per la presència dels amics i lectors de sa mare ens presentà el seu llibre inèdit: Inclemències, el diari secret i inèdit de Xesca Ensenyat. Entre altres passatges sucosos i que caldrà llegir, va presentar el comentari següent de l’entrada del 23 de febrer de 2009 en resposta a Lisa, quan ja estava ben malalta i quan estava hospitalitzada.

A la clínica vaig organitzar una rua amb una desfilada: la Processó de les Moixetes. Una equatoriana, una de Málaga, una altra de Pollença… dúiem el pal del sèrum com els escolans que acompanyen la Sibil·la duen el cirial, amb una mitja passada pel cap perquè no ens coneguessin i la tovallola de la dutxa empaquetant els cabells a tall de turbant oriental, vàrem entrar a mitja dotzena d’habitacions posant veu de màscara. Voleu fresses?
També em vaig menjar l’esmorzar d’un mort. No em volien donar doble ració de l’esmorzar, que és l’únic àpat que jo faig normal. L’excusa que em posaven és que els tenien justos. De matinada vaig sentir plorar en una habitació pròxima, i era que s’havia mort un padrinet. Quan passaren amb l’esmorzar vaig reclamar el del padrinet. Me’l varen dur. Ara quan hi pens em fa una mica d’espant, però la fam cortisonera no té escrúpols ni vergonya.

Continuarà…

Fotos: Primera: Ponents de la primera taula parlen dels seus blocs. Segona: Brindant amb cava amb la Xesca. Enric Marco.

A l’aeroport de Palma na Roser Giner, coorganitzadora de l’encontre i viatgera incansable, que s’ha recorregut totes les terres des de Birmània cap al sol ixent, ens rebé acompanyada d’un jove poeta, David Figueres, de Reus, però resident a Barcelona. L’actitud callada del xicot era només aparença ja que, com descobriríem més endavant, porta tot un torrent de paraules a dins.

De camí cap a Búger, com que ja eren les tres i mitja passades, calia fer una aturada a Inca per trobar un lloc decent on dinar, a poder ser de cuina mallorquina. Però un passeig sota la calda, amb el Sol que acabava de passar el meridià (en el seu punt més alt del cel, en vernacle) no era bona idea i més després de comprovar que el Celler de Can Marron, que ens havien recomanat, ja era tancat en aquella hora. Finalment, un bar a la plaça de l’església va ser el lloc escollit on recuperàrem forces i fluïds, mentre Josep Blesa explicava a la cambrera la millor manera de fer un café del temps, especialitat valenciana recomanable en qualsevol estació.

La Fundació ACA de Búger, seu de les Jornades en homenatge a Xesca Ensenyat, es troba als afores del poble, en un carrer costerut. Dir costerut a Búger no és rellevant, doncs la majoria dels seus carrers ja ho són. Una entrada estreta dóna pas a un pati envoltat d’arbres davant de l’edifici principal, on uns cartells taronja amb la cara de la Xesca ens indicava que allí s’esdevindria la trobada.

No hi vam veure ningú, però unes veus llunyanes i amigues ens convidaven a baixar les escales per arribar fins al mirador Joan Alcover, on prenien la fresca de la vesprada Vicent Partal i Assumpció Maresma, de Vilaweb, entre d’altres, mentre un home amb barca blanca no parava de fer fotos. Roser Giner ens el presentà. Era n’Antoni Caimari, l’ànima de la fundació i el nostre amfitrió, a qui hem d’agrair la seua amabilitat. La plana de l’illa se’ns apareixia al davant nostre. Ací Sa Pobla, una mica més lluny Muro. Allà les muntanyes que entren dins la mar i que tanquen la badia de l’Alcúdia per l’est, fins al cap de Ferrutx. Al fons, la mar blava i, sobre l’horitzó, les zones més altes de Menorca eren clarament visibles, encara que alguns no ho aconseguiren veure. Cap al sud, la muntanya de Randa, on Ramon Llull es retirà del món per meditar.

A poc a poc anava arribant més gent. La Maria Victòria Secall, coorganitzadora de l’event, la Maria Folch, d’El meu país d’Itàlia, Josep Selva, Joan-Carles Ortega, Joan Alcaraz, Ricard Garcia, la Belén de Madrid etc…  Abraçades i reconeixements. Una bona colla de blocaires coneguts prèviament i d’altres cares que, per fi, tindríem la possibilitat d’associar a l’autor d’un bloc visitat. A Josep Selva i a la Belén ja els coneixia de trobades anteriors, però la Maria Folch, la Marieta, la nostra ambaixadora a Roma, va ser tota una alegria trobar-la, com també conèixer Joan Carles, de Callosa d’en Sarrià i el Ricard Garcia.

L’audició d’algunes de les obres més importants d’Antoni Caimari va ser el primer acte de la Jornada. L’Antoni, home savi i bondadós, ens donà tota una lliçó de música i de cultura. Com va ben dir:  “S’art és sa culminació de sa cultura i aquesta és bàsica per al poble. Es pot fer ús de s’art per a sa maldat, però cal que els humans usen s’art per fer el bé.”

Va fer un repàs per la història de la música, amb referències a Robert Schumann, que va tindre tota la vida problemes mentals, sembla que a causa d’un virus al cap i per això mateix feia una música estranya que l’ha fet original.

Finalment ens presentà la seua gran obra, Inquisició, que comença amb el soroll de set gotes d’aigua caent, recordant els set dies de la creació del món. Moments de música contemporània intensa.

A la nit, un bar del poble a la plaça major, plena d’antiestètics i contaminants fanals de LED amb llum blanca, ens acollia per sopar mentre Blesa i la Marieta discutien amablement per tal d’arreglar el País, discussió que continuarien després a una terrassa d’un bar fins que els tiraren, ben entrada la matinada. Un tema, aquest, sense aturador possible…

A Búger, el cel ben fosc, poc contaminat, malgrat els LED, és un plaer per als sentits. Per això vaig proposar als nocturns que quedavem l’observació dels estels amb el telescopi que havia portat des de casa. Tanmateix era la una passada i la gent ho postposà per al dia següent.

Tornàrem, doncs a Palma, a ca na Victòria per dormir, mentre els altres romanien a les cel·les d’aquest monestir laic que és la Fundació ACA.

Continuarà…

Fotos: Fundació ACA i Vista de Menorca des de Búger, per als incrèduls. Punxeu la foto per fer-la més gran. Enric Marco.