Pols d'estels

Tots ens quedem extasiats enfront d’un cel estrellat lluny de fonts de llum contaminant. Sense paraules estem davant la foscor del cel com un profund insondable, el centelleig de les estrelles cobrint el firmament com una miríada de joies vessades en l’immens tapís celestial, mentre la Via Làctia, com a columna vertebral de la volta celeste, recorre el cel d’extrem a extrem. Enfront d’aquesta visió poètica, la ciència actual ens permet explicar cadascun dels fenòmens de manera racional.

Fa milers d’anys les societats humanes quedaven igualment meravellades enfront del cel estrellat, però veien en les estrelles i en els planetes les seues pròpies deïtats, que vigilaven des del firmament. Les civilitzacions antigues situaven als seus déus en l’esfera celeste i d’allí van sorgir mites i mitologies. Les cultures del passat van seguir els moviments dels astres amb gran interès, també per una qüestió pràctica, per a l’agricultura o la confecció dels primers calendaris. Això ho coneixem pels seus escrits, les seues tauletes d’argila, els seus papirs i les seues escultures i monuments.

Però que passa quan la documentació que van deixar les civilitzacions antigues és escassa, o inexistent? Com conèixer quines eren les seues creences i la seua relació, si la van tenir, amb el cel?

En aquest cas, de les obres que van deixar aquells llunyans humans, com a monuments, edificis, ciutats, coves o abrics, només les que perviuen ens poden donar alguna informació sobre aquest tema. Però també les tradicions que s’han transmès de generació en generació de manera oral permeten obtenir dades d’aquelles civilitzacions.

L’arqueoastronomia és la disciplina que estudia aquest camp, com una àrea de contacte entre antropologia, arqueologia, història de les religions i l’astronomia. Cadascuna d’aquestes àrees de coneixement aporta aspectes valuosos i complementaris per a poder entendre correctament la visió del món de cultures desaparegudes sense documentació escrita i quina relació tenien amb el cel.

Fins no fa molt la interpretació de la funció d’una construcció antiga es feia únicament a partir de la seua orientació astronòmica cap a determinades eixides o postes del Sol o de la Lluna. Actualment la moderna arqueoastronomia detalla que una visió purament astronòmica no és suficient per a interpretar l’ús d’un temple o construcció antiga, sinó que és necessari a més interpretar-la en el seu context social i cultural.

És el que ha passat amb el més famós monument de pedra, Stonehenge, monument megalític tipus cromlec, construït entre el final del Neolític i principis de l’Edat del Bronze, situat prop de Salisbury, Anglaterra. Molt estudiat, únicament com a observatori astronòmic neolític, actualment es ressalta sobretot el seu caràcter funerari i de peregrinació.

L’astrònom A. César González ens presenta en el seu llibre Cielos de piedra. La astronomia de nuestros antepasados, els aspectes d’aquest nou enfocament, d’aquesta astronomia cultural. Per a això, ens mostra nombrosos exemples de monuments de cultures antigues desaparegudes en els quals els astres i els seus moviments han jugat un paper fonamental en la seua construcció i en els quals els seus mites han quedat gravats en la pedra.

Tradicionalment, l’orientació dels monuments antics es considerava determinant, si la majoria d’ells s’orientaven de manera similar. Actualment es considera que això no és suficient, ja que és necessari no oblidar que qualsevol jaciment està situat en un entorn determinat que ha de ser estudiat per a la seua compressió adequada. És el que es denomina arqueologia del paisatge.

Així que l’arqueoastronomia, en contacte amb diverses àrees científiques, tracta de posar en el seu context, amb l’ajuda de l’orientació, paisatge, tradicions, documentació si n’hi ha, com veien els astres les antigues civilitzacions i quin ús els donaven.

Finalment cal destacar que el llibre ens descriu una autèntica ciència de la cultura, de manera rigorosa i recolzada en estudis seriosos astronòmics i etnogràfics, lluny dels treballs superficials de jaciments realitzats per aficionats benintencionats. Els treballs de camp han de fer-se de manera rigorosa i fugint d’especulacions que puguen portar a resultats potser cridaners, però totalment falsos.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València

Aquest article va ser publicat originalment en el butlletí d’hivern de 2024 de la Sociedad Española de Astronomía: Cielos de piedra. La astronomia de nuestros antepasados, A. César González García.

Un any més he col·laborat amb la Mostra art públic / universitat pública, una iniciativa de la Universitat de València que pretén dinamitzar els espais dels campus de Burjassot i de Blasco Ibáñez i transformar l’entorn universitari en un lloc d’intervenció artística obert a la societat. Per això, l’organització va seleccionar una sèrie de projectes artístics de caràcter efímer que reflexionen sobre l’aproximació de l’art contemporani a la ciència i a les ciències socials i humanes, assumint-les i convertint-les en detonadores d’altres sabers transversals descentralitzats.

La XXVII Mostra està impulsada per la Delegació d’Estudiants i organitzada pel Servei d’Informació i Dinamització d’Estudiants (Sedi), amb la col·laboració del Vicerectorat de Cultura i Societat.

A petició del Sedi, enguany també he ajudat a un dels artistes seleccionats a trobar els espais adequats per a realitzar la seua obra així com a assessorar-lo en tot allà que necessitara. De vegades la feina d’astrònom i divulgador té derivacions estranyes i felices.

I és que l’obra que presentà Fernando Martínez, “El que dura el dia”, té connotacions astronòmiques ben evidents ja que pretén congelar el pas del temps, l’efímer, just en dues dates astronòmiques assenyalades, el solstici d’estiu i l’equinocci de tardor. Amb una mena de caixa fosca, la llum del Sol durant aquests dies marca el camí del dia, cadascun d’aquests amb una geometria ben particular.

L’artista Fernando Martínez és doctor en Biotecnologia i Graduat en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València. La seua obra fusiona art i ciència, i convida a reflexionar sobre l’efímer, la mutabilitat i el pas del temps. El seu procés creatiu sorgeix d’assajos experimentals i materials vinculats a l’àmbit científic que resulta en una producció artística amb un marcat llenguatge pictòric.

La presentació de l’obra de Fernando, juntament amb la dels altres artistes es presentaren al Campus de Burjassot el passat divendres 4 d’octubre. La seua obra romandrà exposada al hall de la Facultat de Física fins a final del mes.

Fotos d’Enric Marco i de Fernando Martínez.

Una de les etapes del nostre viatge estiuenc als Països Baixos amb el Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna ha estat la visita a l’exposició permanent de material espacial del centre científic i tecnològic de l’Agència Espacial Europea (ESA, de les sigles en anglés) a Noordwijt, prop de Den Haag, l’anomenat Space Expo. No cal aclarir que l’aturada la vaig proposar jo.

La visita a les instal·lacions ha estat curta. Només hem tingut una hora per recórrer l’espai expositiu de les diferents recreacions i maquetes de la tecnologia espacial europea però, també, i molt més emotiu, la vista a moltes mòduls espacials i objectes que han estat a l’espai.

L’entrada es fa per un corredor on s’exposen diverses imatges icòniques de la cursa espacial europea. Imatges de satèl·lits del programa Copernicus, d’estudi de la Terra i prevenció de catàstrofes, per exemple. No podia faltar la imatge icònica de l’astronauta italiana Samantha Cristofereti flotant, tractant de fer fotografies per la Cupola, la finestra panoràmica de l’Estació Espacial Internacional (ISS). Això em portà a explicar el paper dels astronautes, la feina que es fa a l’ISS i la discriminació que han patit les dones per l’accés a l’espai, que tan bé s’explica al llibre AstronautA, Pioneres de l’exploració espacial d’Amelia Ortiz.

Només passar el corredor ens troben en un instrument neerdandés que forma part dels satèl·lits de reconeixement terrestre Copernicus. Un panel ens mostra on s’hi troben en directe cadascun dels satèl·lits europeus més importants.

Passada aquesta sala s’obre l’ample espai expositiu. Davant nostre maquetes dels coets Ariane, de l’ISS, etc dels que parlaré més endavant.

A l’esquerre una escala ens mena a una sala on s’exposen diversos elements que han estat a l’espai. Aquí baix una mena de cúpula amb instrumental dins situat sobre una plataforma on apareix la paraula Giotto sembla part de la càpsula que protegia la nau Giotto que visità el cometa Halley el 1986. I dic sembla ja que la informació és nul·la. Serà una constant en la visita. El panells explicatius són escassos i poc clars. Davant dels companys he de fer moltes improvisacions. En la mateix sala dos grans panells solars ens mostra com aconsegueixen l’energia els satèl·lits.

Al costat ja trobem la primera meravella. La càpsula de retorn de la missió Soiuz TMA-03M russa amb la que André Kuipers, segon astronauta neerlandès a l’espai, retornà en un de les dues missions a l’ISS. Es nota com la coberta està cremada pel reingrés a l’atmosfera, i com d’una de les “finestres” del mòdul es desplegà el paracaigudes. En la sala el podeu veure sobre una pantalla on l’astronauta explica les seues aventures espacials.

Avancem i arribem a l’àrea dels coets Ariane, meravella tecnològica europea. Construïts a Tolosa de Llenguadoc, per l’empresa ArianeSpace, són llançats des del Port Espacial de Kourou, Guaiana francesa. Una immensa tovera real d’un Ariane 1 presideix la sala. Les toveres són dispositius que converteixen l’energia de combustió d’un fluid en energia cinètica. Són les que s’utilitzen principalment en coets. La immensitat de la tovera present ja fa imaginar la gran altura d’un coet, que necessita endur-se tant el comburent, normalment oxigen líquid, com el combustible, normalment hidrogen líquid. Diversos models dels coets Ariane ens mostren l’evolució de la tecnologia europea de pujada de material a l’òrbita, des del Ariane 1 fins l’actual Ariane 5. Allí, al costat et podies posar sota una part d’un coet real i sentir com s’encenien les toveres.

El temps de visita s’esgotava i encara ens quedava la meitat de l’exposició. Una sala al fons ens mostra material real d’una càpsula russa Vostok, que s’usaven en la Unió Soviètica als anys 60 abans dels Soiuz. La seua forma esfèrica la fa inconfusible i les cremades d’abrasió confirmen que ha estat a l’espai.

Continuant amb la visita, arriben a la gran maqueta que penja del sostre de l’Estació Espacial Internacional (ISS). S’hi veuen dues naus Soiuz connectades, els diversos mòduls, els panells solars. No tenim consciència de la seua magnitud. La ISS és una estació espacial modular situada en òrbita al voltant de la Terra a uns 360 km d’alçada. Les estructures i mòduls mesuren un total de 109 m de longitud i 73 m d’ample, i la massa total és d’unes 420 tones. Amb un volum habitable d’uns 916 m³, ja sobrepassa en complexitat tot el que s’ha concebut fins ara. Pot acollir fins a set astronautes permanentment segons les exigències de les missions. S’alimenta pels panells solars més grans que mai s’hagin construït, d’una potència de 84 kW.

I pensar que serà abandonada abans del 2030…

Aquests vista ens serveix per a encetar la nostra següent visita a les còpies a grandària natural del  mòdul rus Zvezda (estrella) i de l’europeu Columbus. En entrar al Zvezda ens sorprèn una icona de la Mare de Déu de Kazan. Tot d’armariets amaguen, en la ISS, experiments, eines, etc… necessaris per al desenvolupament de les missions. L’amplada del mòdul és suficient per caminar dret però no hi ha cap finestra. És un perill potencial i elimina zones de treball. Cal caminar un tros per arribar al mòdul europeu Columbus. I allí just al final trobarem la famosa Cupola incorporada a l’Estació per vigilar els passejos espacials, i l’arribada i partida de les naus. Transportada pel transbordador espacial Endeavour i instal·lada el 2010 és l’indret des d’on els astronautes, en el seu temps lliure, fan les importants fotografies de la Terra nocturna que s’usen per a estudis de contaminació lumínica global.

Tornant arrere trobarem un dels vàters de l’Estació. En un ambient de microgravetat les miccions i deposicions han de ser aspirades per a eliminar-les. Una de tantes curiositats que deixen parats els companys que m’acompanyen.

Deixem l’Estació i enfront tenim una reproducció a grandària real de l’Eagle, el mòdul de l’Apollo 11 que arribà a la Lluna el 1969. És curiós que una màquina que sembla tan fràgil, aconseguira la fita humana de portar humans al nostre satèl·lits i retornar-los sans i estalvis. Mentre al fons alguns companys han trobat un simulador de vols i s’ho estant passant d’allò més bé, continue la visita a una sala amb material real relacionat amb material espacial. Allí veurem un tratge espacial rus Orlan portat per l’astronauta neerlandés André Kuipers durant la missió DELTA així com un exemplar d’una gran pedra lunar.

L’hora de visita al centre s’acaba i hem d’eixir de l’exposició. A fora un panell presenta la signatura de tots els astronautes europeus, des les primeres astronautes europees Helen Sharman (britànica, 1991) i Claudie Haigneré (2001, francesa), Samantha Cristoforetti  (2014, italiana), fins al darrer, passant per Pedro Duque (1998, espanyol).

Una visita curta però intensa. És un museu tecnològic imprescindible per conèixer del que som capaços de fer els europeus quan treballem junts. Caldrà tornar-hi amb més temps.

Imatges: totes les imatges són d’Enric Marco llevat de la Samantha Cristofereti que és de l’ESA.

Enguany, convidat per la responsable de Cultura del Jardí Botànic Eva Pastor, hem participat en una nova experiència, gaudir de les excel·lències del Jardí mentre parlem del cel estrellat i descobrim les muntanyes i els cràters de la Lluna amb un telescopi.

Amb l’arribada de l’estiu, les nits es fan més agradables i conviden a gaudir de l’aire lliure. És el moment perfecte per contemplar el cel nocturn i descobrir els seus secrets. Per això us convidem a una experiència única que no us podeu perdre: dues ponències sobre nomenclatura lunar i mitologia dels estels i la posterior observació astronòmica, i tot en l’entorn únic del Jardí Botànic.

Fernando Ballesteros, de l’observatori Astronòmic de la Universitat de València va oferir la primera de les ponències el dimarts 16 de juliol, titulada Nombres de la Luna. I és que La Lluna està poblada de noms: científics, poetes, exploradors, éssers mitològics… donen nom a les seues muntanyes, valls, cràters o “mars”. Però qui va decidir això i des de quan? En aquesta xarrada vam fer un breu repàs a la història de la nomenclatura lunar i els cartògrafs que la van estudiar.

El dimecres 17 de juliol fou el torn d’Enric Marco, del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. La ponència portava el títol de La mitologia dels estels. Tots sabem que les històries mítiques de l’antiga Grècia es troben representades en la pantalla immensa del cel nocturn. De fet, podríem considerar les constel·lacions com un llibre on es descriu la cultura clàssica abans de l’invent de l’escriptura i ara de la mà d’Enric vam redescobrir aquesta connexió entre la ciència i la mitologia.

A més a més, després de les ponències vam tindre l’oportunitat de fer una observació astronòmica i un passeig per les constel·lacions en el preciós entorn del Jardí Botànic, on podrem gaudir de la màgia del cel estival.

Les nits d’estiu al jardí es convertiren en una experiència inoblidable, envoltats de natura i acompanyats d’una brisa càlida que invita a explorar el cel nocturn. Va ser una oportunitat única per aprendre i gaudir sota les estreles.

Hic sunt dracones (aquí hi ha dracs) és una expressió que avisa de territoris perillosos o inexplorats. Prové d’una pràctica medieval de dibuixar il·lustracions de dracs i monstres marins en zones inexplorades dels confins dels mapes on es pensava que existien perills potencials.

Aparentment alguns d’aquests terribles animals imaginaris s’escaparen de les cartes marines i foren adoptats per la ciència per tal que aquesta poguera avançar. Aquests «dragons», tot i que no foren visibles o detectables en el seu temps, eren éssers que es consideraven necessaris per mantenir l’estabilitat del cosmos com el veien o l’entenien els filòsofs. L’existència d’aquestes entitats també permetia explicar, o almenys justificar, les observacions o experiments del moment. Una pràctica útil temporalment però, tanmateix, massa vegades aquests dracs acabaren sent dogmes arrelats que van dificultar el progrés.

The Reinvention Of Science, Slaying The Dragons Of Dogma And Ignorance, l’interessant llibre que han escrit els cosmòlegs Bernard J. T. Jones,Vicent J. Martinez i Virginia Trimble, s’endinsa en el fascinant món de la creació del coneixement des d’una perspectiva innovadora, en què més que els personatges hi destaquen les idees, unes vegades genials i d’altres suportades pels dragons del dogma i la ignorància. És un text que detalla el flux de les idees que han portat a la civilització actual, però també ens explica com els errors, els passos en fals, les vacil·lacions, ens han fet avançar però també retrocedir en la formació de la ciència moderna. Perquè malgrat que sempre ens han contat l’evolució de la ciència de forma lineal, en realitat, és plena de corbes, d’atzucacs i de paranys.

Per trobar el camí correcte cap al coneixement va caldre que ens perdérem sovint. Així, per explicar el món es va adoptar el drac del geocentrisme, amb les esferes cristal·lines i epicicles, abans d’arribar a l’heliocentrisme; el foc del drac del flogist precedí l’arribada de la termodinàmica o una substància subtil com l’èter es creia que omplia l’univers abans que es descobrira la relativitat, exemples aquests, entre molts d’altres dragons, que els científics es trobaren pel camí i que es van haver d’abatre per poder avançar.

Estem en el segle XXI probablement en una situació similar amb l’energia fosca? ¿Potser siga realment un dragó, una entitat creada només per justificar les observacions? ¿Caldrà que l’espantem d’alguna manera per poder endinsar-nos en les zones inexplorades d’una nova física?

The reinvention of science és també un llibre de les persones que han fet i fan la ciència, amb els seus encerts, egos, tossuderia i de vegades fins i tot atacs despietats als qui proposaren teories alternatives. Però, sobretot, es trau a la llum el paper cada vegada més rellevant de les dones en la ciència. Així, al llarg de les pàgines coneixerem Mary Anning, la fundadora de la paleontologia; Marie Tharp, que dibuixà de mapes i descobrí la dorsal mesoatlàntica i la separació dels continents; Gerta Keller, que aconseguí reivindicar la teoria del vulcanisme per explicar l’extinció dels dinosaures; Jocelyn Bell, descobridora dels púlsars, o Vera Rubin, que demostrà l’existència de la matèria fosca, entre moltes altres pioneres científiques. La feina de moltes d’elles fou menyspreada, si no amagada i sovint usurpada per companys homes. I és que la ciència tampoc està lliure de persones dolentes, d’assetjament laboral, d’abús de poder i prejudicis de classe o de gènere. Que li ho pregunten a Alfred Wegener, l’explorador polar que fou ridiculitzat per la teoria de la deriva dels continents.

La lectura del llibre és un plaer intel·lectual i els autors, al llarg d’un viatge temporal a la cerca de dragons amagats, aconsegueixen demostrar de manera clara com progressa el coneixement científic, encara que algunes idees errònies poden aturar momentàniament aquest progrés i com, de vegades, persones que no s’ho mereixien s’emporten els honors. De vegades, cal que un Sant Jordi de la ciència mate el drac per fer possible que de la seua sang broten les roses del coneixement.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València

Aquest article va ser publicat originalment en el butlletí d’estiu de 2024 de la Sociedad Española de Astronomía: The Reinvention of Science, de B. J. T. Jones, V. J. Martínez y V. L. Trimble.

La presentació del llibre de divulgació de la matemàtica “Cálculo infinitesimal: una pincelada a su historia, escrit pel valler i antic catedràtic de Matemàtiques de l’institut Jaume II el Just de Tavernes, Ximo Grau, es convertí en un èxit total i va omplir anit la gran sala del primer pis de la Casa de la Marquesa de Gandia.

La presentació no va esdevenir només l’eixida en societat d’una nova obra de divulgació de la ciència, sempre benvinguda en aquest Món que menysprea la ciència però de la qual en depén cada vegada més. Va ser sobretot un homenatge a la trajectòria vital i acadèmica d’un professor que, a més d’exercir a Tavernes també ha ensenyat en diversos centres educatius de Gandia, entre ells el Col·legi de les Escolàpies. 

Per això la sala estava plena de gom a gom d’amics, coneguts però sobretot d’antics alumnes. En primera fila, seia el professor de física jubilat de Simat, Vicent Martínez Sancho, que no va voler perdre’s l’esdeveniment. Ximo  Grau ho agraí i, emocionat, deia que la sala plena l’omplia de satisfacció i que s’enduia una imatge que quedaria gravada en la memòria per sempre.

A la mesa de presentació s’hi trobaren tres persones més, relacionades amb el professor. Jordi Joan,  deixeble, consultor tecnològic, doctor i professor de matemàtiques, Salvador Miret, deixeble, físic quàntic i professor d’investigació al CSIC i Paula Grau, professora de matemàtiques al Col·legi de les Escolàpies de Gandia mentre la periodista Puri Naya, feia de mestra de cerimònies presentant l’acte.

Puri Naya recordà que conegué Ximo quan treballava a Ràdio Gandia i feren conjuntament el programa de divulgació “Al voltant de la matemàtica tot un món per descobrir“. Allí va conèixer el rigor i com les matemàtiques eren útils per a la societat.

Seguidament l’alcalde de Gandia, José Manuel Prieto, antic alumne de les Escolàpies, va destacar en Ximo el coneixement de la matèria i la passió per explicar. Una matèria àrida però ben apassionant, que ha sabut transmetre i que ha aconseguit crear un vincle afectiu amb els alumnes.

La presentadora donà la paraula a Ximo Grau, perquè presentara breument el llibre. Ximo, després d’agrair la presència de l’alcalde, cosa que li donava un valor afegir a l’acte, donà les gràcies per la presència de tants amics i deixebles a la sala. Feu un reconeixement a la editorial de la Universitat Politècnica de València per haver seleccionat i publicat el llibre dins de la col·lecció Una ventana a la ciencia.

Com ens va contar Ximo Grau, el llibre no és un manual de càlcul matemàtic, sinó més bé un breu recorregut per la història de les matemàtiques escaient per arribar al concepte fonamental de derivada i d’integral. Mentre fer matemàtiques (desenvolupar teoremes, pensar noves idees..) i explicar-les són dues funciones fonamentals de la Matemàtica, en el llibre hi ha molt d’explicar i poc de fer. Amb un nivell mitjà-baix, l’autor exposà que el llibre pot ser un document útil per als raonaments dels professors de matemàtiques de Batxillerat.

El llibre segueix l’argumentari bàsic del Càlcul Infinitesimal: el concepte de nombre, l’infinitèsim i la noció de mesura.  Deixa també moltes preguntes obertes com ara: les matemàtiques són un llenguatge?; les matemàtiques són una creació humana o un descobriment; que és l’infinit… Preguntes que freguen les àrees de la filosofia natural.

I com no podia ser d’una altra manera, el llibre s’endinsa en el conflicte entre els dos genis, Isaac Newton i  Gottfried Wilhelm Leibniz, que a finals del segle XVII van desenvolupar de manera independent i amb formulacions distintes el càlcul Infinitesimal. Leibniz, inicialment acusat de plagiar el treball inèdit d’Isaac Newton, avui es considera com a contribuïdor independent al Càlcul Infinitesimal.

Finalment per concloure, Ximo remarcà que malgrat que la gent pense que el Càlcul Infinitesimal només és una questió dels matemàtics, recordà que la física i la enginyeria l’usen contínuament. El disseny de l’ala d’un avió n’és l’exemple més clar.

Jordi Joan començà el seu parlament reivindicant el llegat de Ximo Grau com a professor. Reconegué ser molt afortunat per haver estat el seu alumne, i que juntament amb Vicent Fluixà, (present també a la sala) formaven un tàndem molt beneficiós per als alumnes.

Joan va assenyalar que Ximo Grau destil·la passió i rigor per les matemàtiques. Els problemes que ens presentava en classe – recordava- eren un repte que ens endúiem a casa. I sense adonar-nos-en,  estàvem entrenant el cervell a pensar, a ser rigorosos.

Remarca que les matemàtiques són complicades, requereixen un esforç i, per això, de la mateixa manera que per fer una marató cal entrenament, cal entrenar el cervell. I tot això, per a qué?, digué. Pel món en què vivim. Estem en una segona guerra freda, aquesta vegada entre els Estats Units i la Xina on la lluita és pel domini de la Intel·ligència artificial (IA). Aquestes potències estan invertint molts diners públics per avançar en aquesta revolució tecnològica que millorarà l’economia, farà les empreses més competitives i augmentarà la cohesió social i la qualitat de vida.

I, conclogué, ací entren les matemàtiques, cal de gent jove que vulga fer coses difícils, per millorar i crear nous algorismes per a la IA.

Salvador Miret prengué la paraula seguidament confessant de primeres que Ximo Grau havia estat el millor professor de matemàtiques que havia tingut en la seua vida. Es meravellà per la sala plena per la presentació d’un llibre de matemàtiques. I aquest fet és excepcional.

Per ell, en aquest cas l’obra i el personatge no es poden separar. Recordà el primer any que tingué a Ximo com a professor. Era un ensenyament disruptiu, totalment diferent al que havia tingut fins aleshores. De fet, en arribar a l’últim curs, en COU, tothom volia estudiar matemàtiques.

Ximo, explicà, és matemàtic de naixement, exerceix 24/24 h i això ho manté encara. Enllaça passió, devoció, pedagogia, totes virtuts que es destil·len en el llibre. Com va fer Newton, Ximo també ha desenvolupat la seua obra durant una pandèmia, cosa que demostra la seua maduresa per reflexionar en temps de crisi.

Respecte al llibre destacà la labor de forense per explicar el conflicte entre Newton i Leibniz. I s’ha de conèixer molta matemàtica per fer-ho. I en la disputa per la preeminència de la creació del Càlcul Infinitesimal hi ha molt d’orgull, enveja i paternitat de les idees. Com pogué passar que persones tan brillants tingueren tanta passió negativa?

Paula Grau, professora de matemàtiques a les Escolàpies i filla de l’autor, parlà en nom de tota la família i prometé que tractaria de mantindre l’objectivitat. Expressà com en tota obra d’art hi ha sempre una part d’ànima de l’autor i en el llibre es transmet la  de Ximo Grau. Definí son pare com a perfeccionista, analític, sempre calculant tot perquè tot isca perfecte.

Va ser llavors quan ens contà com és Ximo Grau i quin és el seu origen. De menut, a Tavernes, sembla que destacava per la seua anarquia, amb les colles d’amics, en espacial amb l’amic Pep, tirant pedres als homes de pantalons de pana. Més endavant compaginà estudis amb el fer pa amb son pare al forn de la família. D’allí sembla que li ve l’afició de Ximo a fer all i pebre, arròs al forn o fins i tot bunyols. Més endavant Ximo acabà els estudis de Matemàtiques a València, quan realment els estudis d’enginyer de telecomunicacions eren la seua primera opció.

Ximo Grau, explicava, és una persona que es desviu per la família. De fet al llibre hi ha espai per a ella que hi apareix vetladament. Un llibre que a nivell professional li ha aportat més coneixements. Per acabar, Paula ens feu saber que amb un pare tan exigent en el seu treball, és normal que aquests valors hagen estat inculcats també en les quatre filles. Valors que, resumí, caracteritzen son pare: racional i analític. Finalment recordà que Pili, la seua dona, és la seua passió, el seu pilar fonamental.

Per acabar l’acte, Ximo Grau, agraí la presentació tan càlida rebuda així com als tres membres de la taula i a la presentadora.

Després de la ronda de preguntes, l’autor de Cálculo infinitesimal: una pincelada a su historia dedicà i signà el llibre a la gent que formava una llarga cua.

En resum va ser una nit notable, amb la presentació d’un llibre també notable, que es convertí  en un merescut homenatge a un professor amb molts alumnes agraïts.

De la Cotorra de la Vall, 2 de desembre de 2023.

Anit al Museu arqueològic i etnogràfic Soler Blasco de Xàbia s’inaugurà l’exposició “L’aventura del metre“, organitzada per l’associació Meridià Zero, l’Associació per la Divulgació de la Ciència i la Tecnologia de la Marina Alta. A principi del segle XIX els més destacats científics de la França revolucionària recorregueren les muntanyes més altes de l’antic Regne de València per realitzar una proesa científica, mesurar un arc de meridià per determinar de manera exacta la longitud d’una nova unitat de longitud, el metre.

L’exposició recorre en 16 panells l’aventura científica que arribà a unir amb triangles geodèsics, la muntanya del Montgó, entre Dénia i Xàbia, amb es Camp Vell a Eivissa. A més, es poden veure nombrosos instruments científics de l’època cedits per institucions científiques i particulars, llibres escrits pels científics que participaren en l’expedició, diversos models històrics de diverses mesures antigues valencianes i del metre patró entre d’altres meravelles.

El 1791 l’Acadèmia de Ciències de Paris decidí mesurar un arc del meridià que passa per l’Observatori de Paris per definir la unitat bàsica de longitud del nou sistema de mesura, el metre. La idea fonamental era trobar una unitat basada en la natura, i definida com la deu mil·lèsima part del quadrant del meridià terrestre, i que, en ser independent de cap país o cultura, fora acceptada per tothom.

Pierre François André Méchain (1744-1804) i Jean-Baptiste Joseph Delambre (1749-1822) foren els astrònoms elegits per efectuar les mesures geodèsiques pertinents per a calcular l’arc del meridià i poder deduir la longitud del metre. La tasca de mesura es va allargar del 1792 al 1798, entre altres raons a causa de la guerra entre la Convenció i el Regne d’Espanya per la mort de Lluís XVI. Aquestes mesures es van dur a terme en una primera fase entre Dunkerque i Barcelona. Delambre s’encarregaria de fer les mesures dels triangles geodèsics de la part nord del meridià des de Dunkerke fins a Rodés (Occitània) mentre que Méchain en faria la part sud, des de Rodés fins Barcelona. En concret, les darrers mesures de Méchain es feren des del Castell de Montjuïc. Tanmateix Méchain primer i l’Acadèmia després volgueren allargar les mesures geodèsics fins el País Valencià i Eivissa per millorar la precisió i per tal que l’arc de meridià mesurat fora més simètric respecte al paral·lel 45º. Així que Méchain tornà en una segona fase per fer mesures des de el Desert de les Palmes a Castelló de la Plana, on tractà infructuosament d’unir amb triangles geodèsics Mallorca i Eivissa. El científic morí, però, de malària a Castelló el 1804.

El científic nord-català Francesc Aragó, que explica en les seves memòries (Histoire de ma jeunesse) que va conèixer Méchain quan aquest mesurava l’arc de meridià pel Rosselló, seria qui completaria la missió en la tercera expedició, observant des de la muntanya de Cullera i sobretot des del Montgó, allargant finalment el triangle geodèsic sobre la mar fins l’Illa d’Eivissa i Formentera. Aquesta segona fase es va prolongar fins1808, en plena guerra del Francés, amb tot els problemes per a un científic de nacionalitat francesa. El 1795, França va adoptar el metre com a unitat oficial de longitud.

A més de la presentació de l’exposició, que es podrà veure fins el 30 de novembre, ahir s’hi presentà també el nou número de la revista Daualdeu, que enguany arribà al número 25. Amb dos publicació per any, la revista s’ha convertit en tot un referent en la difusió de la ciència a la Marina Alta. Molts científics de la comarca i de fora d’ella hi han escrit de molt diverses àrees de la ciència. Si no la coneixeu podeu llegir-la ací en línia.

L’exposició va acompanyada d’interessants conferències. Pedro Duque, ens parlarà el 14 de novembre de la conquista de l’espai com a font de ciència e innovació, mentre que Luís García-Asenjo ens detallarà els treballs geodèsics per a la recuperació de vestigis de l’arc de meridià de París a l’antic Regne de València el dia 24 de novembre. Anit, Pep Martínez obrí el cicle de conferències amb la xarrada Peses i mesures antigues. Quatre notes. En el número 9, pag. 15, de la revista Daualdeu, Pep Martínez ja ens contava alguna cosa.

És estimulant comprovar que durant un temps fórem visitats per eminents astrònoms obstinats en aconseguir la perfecció en la definició d’una unitat de mesura universal, el metre. Just ací prop, en el cim de les muntanyes que veiem cada dia, es desenvolupà fa 200 anys una gran aventura científica.

Més informació a:

De Dunkerque al Montgó: L’aventura de la mesura del metre

En el procés de la divulgació de la ciència, de vegades et sorprens pels projectes agosarats, diferents, imaginatius que et proposen. Propostes que primerament dubtes en acceptar però després t’hi llances de cap en veure l’entusiasme de qui t’ho ofereix. Aquest ha estat el cas de l’activitat plantejada pels artistes Paula Miralles i Vicent Arlandis integrants del Taller Placer. El seu projecte En lo oscuro está lo infinito, desenvolupat durant els últims mesos entre Madrid i València, aprofundeix en la idea de nit i de foscor a partir d’una investigació que reuneix artistes, treballs i textos que aborden aquesta temàtica.

El programa acabà finalment amb diverses activitats realitzades al Cabanyal i al Port de València al llarg de tota una nit des de les 20:00 h del dijous 29 fins a les 8:00 h del divendres 30 de juny passat. Tot començà al Teatre El Musical (TEM) del Cabanyal, continuà al Port Comercial de València i a MercaValència i per acabar al Teatre La Mutant. Com diuen a la web del Teatre El Musical:

El que volem explicar-vos precisa de nit, de deteniment, d’escolta. Cerquem un grup de còmplices. Cerquem altres formes de relació entre el cos i el temps; aqueixa sensació que tots tenim quan a poc a poc s’extingeix el dia o quan s’apaga la llum en una sala i sembla que ens difuminem en l’espai infinit de la foscor: entre el real i la ficció, entre la vigília i el somni, entre el present i l’absent, entre l’esgotament i la resistència.

El que volem explicar-vos precisa de nit. Us proposem experimentar la profunditat d’una cova, tornar a mirar les estrelles i el passat, entrar en el present del temps i el treball incessant, trobar de nou l’alba en un passeig i celebrar-lo a colp de campana, en una amnèsia col·lectiva que ens distingisca i ens reunisca.

El que volem explicar-vos precisa de nit. Us proposem una aventura. Un programa el sentit del qual s’anirà armant mentre el travessem i on qualsevol semblança o relació entre les coses és pura màgia.

En el fosc està l’infinit és el nostre leit motif per a crear alguna cosa més que un programa. Una constel·lació que es desplega i s’expandeix a través d’altres peces, artistes, excursions, trobades i casualitats repartides al llarg d’una nit entre dos teatres: El TEM i La Mutant. Començarem amb el crepuscle i acabarem a l’alba. Un grup d’insomnes recorrent la ciutat, observant, caminant, compartint i imaginant.

I allí estavem, amb el Sol devallant, al Teatre El Musical amb la representació de l’obra LIGHT YEARS AWAY de Edurne Rubio sobre l’exploració d’Ojo Guareña, una de las coves més grans d’Europa. Un espectacle sorprenent, que et feia sentir part de l’expedició, sentir les alegries del descobriment i les penes per explorar llocs foscos i estrets. S’ha de veure.

En acabar marxarem cap al Port i en la Plaça de l’Aigua en la Marina de València, en un lloc improvisat damunt de l’aigua, férem el sopar de germanor per conèixer-nos més. A l’esquerra teníem els històrics tinglados o coverts modernistes del Port, a la dreta l’EDEM, la Lanzadera, i, finalment, darrere nostre, l’edifici Veles e Vents.

En havent sopat caminàrem una bona estona cap al sud, cap a l’entrada del Port Comercial, junt a l’edifici de l’Autoritat Portuària. Allí un autobús ens esperava i, escoltats per un cotxe de la policia portuària, ens encaminarem al Martillo, la punta del Port situada més al sud. Durant tot el trajecte un membre del departament de comunicació del Port ens explicà detalladament les bondats de la infraestructura de l’organisme Puertos del Estado.

És en el Martillo, prop de la bocana sud del Port, on vaig exposar les meues reflexions sobre la llum i la nit. Vaig parlar de Newton, de la part racional dels seus descobriments meravellosos de la descomposició de la llum però també de la seua part més fosca, la esotèrica. Les llums visibles sobre tot però també les llums invisibles de l’espectre electromagnètic com l’infraroig, l’ultraviolat i les microones van ser la part principal de l’espectacle. Aquestes, per fer-les visibles vaig fer ús de diferents instruments. Finalment, vaig acabar amb la relació de l’energia de la llum que ens arriba des de l’espai amb els diferents escenaris astrofísics.

Tot va anar bé llevat que l’observació astronòmica prevista no es va poder fer. Una vegada muntat el telescopi que havíem dut, una nuvolada indecent ens tapà completament la Lluna. Una llàstima.

Després de la meua actuació, l’activitat nocturna es traslladà a una zona pròxima on unes grues immenses carregaven contenidors. En menys de 30 segons una grup descarregava el contenidor i l’apilava al seu lloc del vaixell. Un estibador del Port ens explicà la seua feina, la seua jornada laboral i la relació amb l’empresa. Després en un altre indret, un policia portuàri ens explicà la seua missió. Finalment, en la punta més extrema del nord del Port, just la zona que es vol ampliar, ens rebé el farer del Port. Actualment el far està automatitzat i protegit dels excrements de les gavines pels crits enllaunats dels falcons. Encara que els fars ja han perdut la seua funció en un món dominat pel GPS, encara fan el seu paper com a mesura secundària de seguretat. El far de València arriba a 30 milles dins la mar i dona seguretat als vaixells pesquers. El farer també és responsable del far de Cullera i del de Canet d’en Berenguer.

Per nosaltres la visita al Port acabava. L’activitat continuava a Mercavalència però com que ja eren les 3:30 passades nosaltres decidirem deixar el grup i tornar cap a casa.

Gràcies al Taller Placer per l’experiència i a l’Autoritat Portuària de València per fer-nos la visita tan detallada i entretinguda.

Manzanera és un petit poble al bell mig de la comarca aragonesa de Gúdar Javalambre. Una comarca que té la màxima protecció del cel nocturn, ja que és Reserva Starlight i Destinació Turística Starlight. El que fa especial és l’espenta que la bibliotecària Pilar Alpuente fa de les activitats de foment de la lectura però també, aprofitant la meravella del cel nocturn, de les activitats relacionades amb l’astronomia.

I, enguany, juntament amb Raul Moreno d’AstroAras, tots dos han muntat un interessantíssim programa estival d’activitats amb xarrades, pel·lícules i observacions astronòmiques que us recomane molt. Entre les activitats caldria destacar la xarrada d’Astronomia inclusiva que impartirà Amelia Ortiz, de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València i les xarrades sobre ciència ficció, donat que la biblioteca té una notable col·lecció d’aquesta temàtica.

Jo vaig ser invitat en la primera sessió del cicle estival parlant de quina manera sabem de que estan fetes les estrelles. Després d’introduir les qüestions més bàsiques d’espectroscòpia, passarem a la part pràctica per veure en directe com diferents gasos calents deixen una marca única en forma de línies d’absorció o d’emissió en la llum que emeten. A partir d’aquestes línies podem determinar, no només la composició química del gas, sinó també la temperatura i la velocitat.

El públic amb xarxes de difracció endevinaven, a l’estil de CSI, quins eren els gasos que els presentava.

Després del sopar, Raul Moreno ens preparà una observació del cel al Mirador de las Estrellas, a les afores del poble. Allí amb una Via Làctia espectacular poguérem gaudir de les nebuloses, galàxies i de l’Estació Espacial que també ens va fer una visita.

Moltes gràcies a Pilar i Raul, així com a l’ajuntament de Manzanera per convidar-me.

Fotos de Rosa Magraner i Raul Moreno.

La missió Artemis III, actualment planificada per a 2025, tornarà a portar humans a la superfície de la Lluna. El compromís de la NASA és que entre els membres de la tripulació hi haja dones i persones de color. Aquest retorn a la Lluna serà, per tant, molt diferent dels passejos lunars dels astronautes de les missions Apollo del segle passat en les quals només van tenir l’honor d’explorar el nostre satèl·lit homes i blancs. Ara tot serà diferent, començant pel nom de la missió. Artemis és la germana bessona d’Apollo, deessa de la caça, els animals salvatges, el terreny verge, els naixements, la virginitat i les donzelles, que alleujava les malalties de les dones.

Després de mil·lennis explorant i colonitzant la superfície terrestre podem dir que l’Homo sapiens ha aconseguit dominar la Terra. Això sí, amb uns costos mediambientals i humans enormes. La pressió sobre la vida silvestre ha tingut conseqüències, entre elles les múltiples epidèmies que hem patit, una encara no superada. No satisfets amb això, sempre hi ha individus de la nostra espècie que agredeixen violentament i de manera sistemàtica a uns altres en diverses parts del món, a l’Àfrica, Àsia, Amèrica i Europa. Som uns veritables supervivents.

Preocupats pels conflictes terrestres causats per la intransigència i la cobdícia humanes que posen en escac la supervivència de la humanitat, com les guerres actuals o futures o el cada vegada més present canvi climàtic, no podem oblidar unes altres amenaces que poden venir de molt lluny, de l’espai exterior. D’aquestes, de moment, la humanitat no pot fer-hi res o molt poc per a protegir-se.

De fet, els nostres ancestres eren ben conscients de la caducitat de la nostra civilització. Moltes mitologies, a més dels mites de la creació del món inclouen també relats de la seua destrucció. Creació i Apocalipsi, Ginnungagap i Ragnarök, el principi i la fi de la humanitat són inherents al procés normal de la vida humana.

Enfront d’aquestes idees místiques, la revolució científica del segle XVII i XVIII ens va oferir un cosmos com a entitat organitzada, amb lleis universals que permeten predir el futur. Amb Newton i Laplace arribarem a pensar que el Sistema Solar funcionava com un rellotge còsmic, que si no quedava dominat sí que estava controlat.

No obstant això la supèrbia humana per pretendre el domini del cosmos ha quedat bandejada després dels avanços de l’astrofísica. Ara coneixem millor els perills còsmics que ens aguaiten. El primer que se’ns ve a la ment és la possible caiguda d’un asteroide sobre la Terra, provocant una hecatombe. Això ja ho ha patit el nostre planeta diverses vegades al llarg de la seua història geològica.

Però són molts més els perills als quals s’enfronta la nostra civilització. Entre ells, ara que ens acostem al màxim del cicle solar, podríem destacar les colossals emissions de massa coronal del Sol (CME, de les seues sigles en anglès), que podrien acabar amb la nostra tecnologia si vénen dirigides cap a la Terra. La meteorologia espacial, amb l’ajuda de tota una flota de sondes mirant al Sol, tracta de conèixer millor aquests esdeveniments catastròfics per a protegir-nos d’ells.

El llibre Peligros cósmicos. El incierto futuro de la humanidad de David Barrado Navascués ens detalla aquests i tots els altres riscos als quals la humanitat haurà de fer front en un temps pròxim o molt llunyà. David és exhaustiu en relatar tots els perills que ens esperen, des dels quals resulten de l’evolució de la Terra i el Sol, als moviments i mort de les estrelles pròximes, els cossos errants i fins i tot l’evolució i final del cosmos.

La informació que ens ofereix David està escrupolosament al dia. Així coneixerem els intents de les agències espacials per a protegir-nos del més que probable harmagedon còsmic, les cerques sistemàtiques de cossos errants o els estudis sobre els efectes en la xarxa elèctrica de l’impacte d’una CME. A més el llibre està ple de referències literàries, que lluny de distraure al lector, el canalitza en el tema a tractar i ens recorden que les preocupacions sobre el nostre final sempre han estat en la ment dels escriptors.

Però al contrari del que podria semblar, el llibre no és catastrofista ni ens predisposa a témer al cosmos, sinó que, aprofitant l’explicació de les amenaces certes, ens detalla les meravelles de l’univers del qual, no l’oblidem, en formem part.

Acabe amb la reflexió final que fa David en el llibre: “ Gaudim del nostre propi Edèn, cuidant-ho de manera adequada. Investiguem els fenòmens de l’univers, indagant sobre la seua estructura i evolució. Però tinguem en compte que el nostre món és en extrem fràgil i que el cosmos, en la seua indiferència, és insistent i sorprenentment hostil.”

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València
Versió en castellà. Butlletí de la SEA, estiu 2022.

En aquest any 2023 que comença, molts projectes científics seran finalment posats en marxa. Com passa cada any, diverses publicacions han fet la predicció del que podrem esperar-hi, si tot funciona com toca. La lluita contra la pandèmia de la COViD-19 continuarà durant 2023 amb una nova generació de  vaccins mRNA.  En astronomia, assistirem a la continuació de les extraordinàries troballes del telescopi James Webb així com a la posada en marxa del nou gran telescopi Vera C. Rubin. El 2023 veurà també l’aterratge de diverses missions en la Lluna, confirmant que el nostre satèl·lit és un objectiu prioritari de l’exploració espacial. La passada cimera COP27 de Xarm el-Xeikh, Egipte, en novembre, ha obert la possibilitat de pagar pels danys causats pel canvi climàtic, un pas important cap a la justícia climàtica. Els experiments fets amb muons al Fermilab podria donar pas a una millora del Model Estàndard de partícules. Noves proves clíniques amb CRISPR han tingut èxit per a curar algunes malalties genètiques sanguínies. En faré un resum però, com sempre, em centraré més en les activitats que vindran en l’àmbit de l’astronomia i de l’exploració espacial.

Noves vistes de l’Univers

El telescopi espacial James Webb fou llençat a l’espai el dia de Nadal del 2021. El mes de juliol del 2022 vàrem poder veure les primeres imatges científiques, el camp profund del grup de galàxies SMACS 0723. El 2023 continuarà explorant les primeres galàxies de l’Univers, un camp encara poc explorat.

Enguany serà llençat el telescopi espacial Euclid de l’Agència Espacial Europea (ESA) en col·laboració amb la NASA. L’objectiu és registrar la distribució en gran escala de la matèria fosca i les propietats que caracteritzen l’energia fosca.

El Jupiter Icy Moons Explorer (JUICE) serà llençada entre el 14 i el 30 d’abril 2023. És una nau espacial interplanetària d’ESA. La missió estudiarà tres de les llunes galileanes de Júpiter: Ganímedes, Cal·listo i Europa (excloent l’Io volcànicament actiu; Io no és una lluna gelada) que tenen importants cossos d’aigua líquida sota les seues superfícies, cosa que els fa potencialment habitables.

Finalment la missió OSIRIS-REx retornarà el 24 setembre 2023 amb mostres recollides de l’asteroide Bennu.

També s’espera que es pose en funcionament el radiotelescopi orientable Qitai a Xinjiang, Xina (QTT) , que amb una antena de 110 metres de diàmetre serà el més gran del món.  Amb el seu disseny serà capaç d’estudiar el 75% del cel. D’aquesta manera, juntament amb el telescopi FAST o Tianyan estàtic de 500 m inaugurat el 2016, Xina se situa al capdavant dels instruments de ràdio del món.

També s’espera la primera llum de l’Observatori Vera C. Rubin a Xile. Anomenat prèviament Large Synoptic Survey Telescope (LSST o Gran Telescopi de Sondeigs Sinòptics) i ara dedicat a la gran astrònoma Vera C. Rubin, descobridora de la matèria fosca en les galàxies, és un telescopi terrestre reflector d’escaneig de camp ampli que fotografiarà tot el cel disponible des del seu punt d’ubicació cada poques nits, té un espill 8,417 metres de diàmetre. Encara que l’Observatori està dedicat a l’astrònoma, el telescopi rep el nom de Simonyi Survey Telescope, per agraïment dels mecenes Charles and Lisa Simonyi.

Missions lunars

La Lluna és ara mateix és un objectiu prioritari de l’exploració espacial. Enguany quatre missions tractaran d’aterrar a la seua superfície. Els Emirats Àrabs Units volen fer rodar el robot explorador Rashid mentre que la NASA vol portar-hi el Lunar Flashlight i els japonesos la missió HAKUTO-R. L’agència espacial hindú farà aterrar la Chandrayaan-3 al pol sud lunar cap a l’estiu.

Finalment, durant el 2023 s’ha de fer el primer viatge civil a la Lluna, amb 11 persones embarcant-se en un vol espacial privat de 6 dies a bord del coet SpaceX Starship per circumnavegar la Lluna.

Més enllà del model estàndard

Enguany coneixerem més resultats sobre el experiments sobre el Muó al laboratori Fermilab als Estats Units. Es tracta de veure com es comporten els muons en presència d’un camp magnètic i crear un test del model estàndard.

El 2023 també serà la posada en funcionament del centre European Spallation Source a la ciutat universitària de Lund, Suècia. Aquest projecte europeu generarà feixos intensos de neutrons per estudiar estructures de materials.

Lluita contra el canvi climàtic

La passada cimera COP27 de Xarm el-Xeikh, Egipte, en novembre passat, ha obert la possibilitat de pagar pels danys causats pel canvi climàtic, un pas important cap a la justícia climàtica. Segons l’acord, els països rics que històricament han estat responsables de les elevades emissions compensaran econòmicament les nacions més pobres, que han patit el pes del canvi climàtic. Enguany s’han de posar les bases per veure com i quan es fan els pagaments.

CRISPR

El 2023 s’espera la primera aprovació d’una teràpia d’edició de gens CRISPR, després dels resultats prometedors dels assaigs clínics que van utilitzar el sistema CRISPR-Cas9 per tractar la β-talassèmia i l‘anèmia de cèl·lules falciformes, o anèmia drepanocítica, dos trastorns genètics de la sang.

Més informació:
The science events to watch for in 2023, Nature, 19 desembre 2022.

Una vegada més les nostres platges són testimonis del trist final que tenen moltes de les espècies més espectaculars dels oceans.

El divendres 27 de maig la platja de Tavernes de la Valldigna (la Safor) va despertat amb un visitant inesperat. Els qui seguim dia a dia les notícies de medi ambient, immediatament vam reconéixer l’individu, protagonista tot just una setmana abans, d’un incident amb una xarxa de pesca a les Balears. D’aquest incident amb la xarxa en va poder sortir relativament airós, gràcies a l’enorme treball d’associacions i voluntaris que es van ocupar del seu alliberament. L’animal però, ja aparentava estar en baixa condició física. Es trobava prim, amb ferides, i no es movia amb normalitat. Pocs dies després, com ja tots sabem, va aparéixer en les nostres costes, i va ocórrer el pitjor dels desenllaços possibles.

El nostre visitant era una iubarta o balena geperuda (Megaptera novaeangliae), una espècie que, tot i tenir una distribució cosmopolita, és a dir, es troba distribuïda a tots els oceans del món, no és habitual a les aigües mediterrànies. Els pocs exemplars que s’han observat a les aigües càlides del Mediterrani sovint han tingut tràgics finals, similars al desenllaç de què acabem de ser testimonis..

Generalment, les iubartes tenen vides molt estructurades. Cada any, des de la primavera a la tardor, viatgen fins a latituds elevades (les zones polars) on s’alimenten en grans quantitats i creen la seua reserva de greix. Quan el temps comença a canviar i venen els mesos més freds, aquests gegants viatgen cap a aigües més càlides dels tròpics o sub-tròpics, on es troben en grans quantitats per reproduir-se i donar a llum els seus cadells de diversos metres i centenars de quilos.

Dins d’aquests maratonians viatges anuals, el Mediterrani no suposa un lloc de pas. Les poques iubartes que s’han albirat en aquest mar han sigut considerades visitants puntuals o individus perduts. Alguns autors però, han suggerit que aquests visitants ocasionals poden no ser tan accidentals com podrien paréixer. Aquesta, com moltes altres espècies de balenes, va ser durament castigada per la indústria balenera, que en va reduir les poblacions mundials fins pràcticament l’extinció. Després de poques dècades de prohibició en la majoria dels països (tot i que no total, Japó, Noruega i Rússia, entre altres, encara en practiquen la caça), es comencen a observar els primers indicis de recuperació. Les espècies abans associades a aquesta indústria comencen a augmentar les seues xifres, a deixar-se veure en zones on es creien delmades i, com pot ser el cas de les iubartes, a explorar noves àrees.

Aquests animals, tant castigats com han estat per la indústria balenera dels passats segles, són de naturalesa exploradora. Els exemplars juvenils sovint ixen de les seues rutes habituals de migració per tal de trobar aigües riques per explorar. Potser aquest era el cas de l’exemplar que ens ha visitat. Això  però, és només una hipòtesi.

Una altra explicació per la trobada d’aquests rars exemplars en les nostres costes, fins ara només especulativa, ve en relació als canvis subtils que té el sistema oceanogràfic mundial. L’estret de Gibraltar suposa una barrera biogeogràfica per a moltes espècies atlàntiques pel canvi dràstic de salinitat, temperatura i profunditat. Aquesta barrera, però, pot sofrir modificacions en el moment actual de canvi global associat al canvi climàtic. Un lleuger augment de la temperatura pot ocasionar un canvi major en un sistema tant complex com el sistema oceànic i fer que, una barrera històricament complicada de creuar, ja no ho siga tant.

El que sí és cert, és que el Mediterrani és un dels mars més antropitzats (amb major presència humana) del món. Les nostres aigües són una trampa, sovint mortal, per a moltes espècies que queden atrapades en xarxes, hams i altres tècniques pesqueres. Dofins, tortugues, aus i també balenes són algunes de les víctimes més freqüents de pràctiques de pesca poc regulades. Aquest pot ser el cas també de la nostra visitant de la passada setmana. La balena, perduda o exploradora, va quedar atrapada amb una d’aquestes xarxes amb les que probablement no estava acostumada a interactuar.

Encara queda molt per descobrir a les profunditats d’un mar que creiem tant familiar com el Mediterrani. Les troballes com aquesta que testimoniem, tant tràgica com extraordinària, ens aporten una informació valuosíssima des del punt de vista científic. Amb la necròpsia i anàlisis de les restes d’aquest exemplar es podrà saber, entre moltes més coses, la procedència del grup familiar d’aquest animal i avançar un pas més per desvelar els misteris que s’amaguen a sota les aigües turqueses del Mediterrani.

Núria Marco Magraner
Biòloga i oceanògrafa

Publicat a La Cotorra de la Vall.

En aquest any que comença tot un ventall de projectes científics seran finalment posats en marxa. Diverses publicacions han fet la predicció del que podrem esperar enguany. La lluita contra la pandèmia continuarà durant 2022, el problema del canvi climàtic tornarà a estar present en la nova cimera COP27 a celebrar en Xarm el-Xeikh, Egipte, en novembre, el Gran Col·lisionador d’Hadrons del CERN es posarà altra vegada en marxa i finalment la cursa per retornar a la Lluna agafarà embranzida per posar sobre la superfície la primera dona astronauta. En faré un resum però, com sempre, em centraré més en les activitats que vindran en l’àmbit de l’astronomia i de l’exploració espacial.

Física de partícules

Tothom està esperançat en la posada en marxa del Gran Col·lisionador d’Hadrons del CERN, el laboratori de partícules europeu de Ginebra, aturat des del desembre del 2018 per a treballs de manteniment i actualització. Els instruments més importants ATLAS i CMS han estat millorats i se’ls ha afegit, al seu voltant, noves capes de detectors més sofisticats. S’esperen recollir 40 milions de col·lisions de protons per segon en cada instrument i poder observar així més processos estranys. Els objectius principals d’aquestes millores són obtenir mesures millorades del model estàndard, cerques de la física més enllà del model estàndard (BSM), física del sabor de quarks i leptons pesats, estudis de les propietats del bosó de Higgs i estudis de matèria QCD a alta densitat i temperatura.

Telescopi James Webb

A partir de l’estiu, el gran telescopi James Webb enviat a l’espai el dia de Nadal passat començarà a obtenir les primeres imatges científiques després del desplegament exitós (per ara) i la posada en l’òrbita final en el punt L2 a finals de gener. Els primers mesos de l’any s’utilitzaran per calibrar instruments, alinear espills, en definitiva veure que tot funciona. I després de 6 mesos en l’espai ja podrem gaudir del gran ull explorador. Els seus objectius són conéixer l’univers primitiu, la formació dels planetes i la caracterització dels exoplanetes.

Retorn a la Lluna

El nostre satèl·lit ha deixat d’estar marginat en l’exploració espacial i ara n’és un objectiu prioritari. Tot un esquadró de naus espacials deixaran la Terra enguany per posar-se en òrbita lunar o fins i tot aterrar-hi.

La NASA llançarà finalment Artemis I, la primera prova de les noves missions per tornar a posar humans a la superfície de la Lluna. Aquesta primera missió Artemis I serà el primer test de vol integrat del sistema d’exploració de l’espai profund de la NASA. Consta de la nau Orion, el gran coet de llançament (Space Launch System, SLS) que l’enlairarà de la Terra, li permetrà circumval·lar la Lluna i la retornarà en un amaratge suau al Pacífic.

La NASA també llançarà l’orbitador  CAPSTONE per fer experiments per preparar la construcció de la primera estació espacial en òrbita lunar, la Gateway. Construïda per socis comercials i internacionals aquesta estació és necessària per a una exploració sostenible de la Lluna i un model per a futures missions a Mart.

La Índia amb la missió Chandrayaan-3 tornarà a intentar aterrar suaument sobre la Lluna. Aquesta vegada durà, a més, un ròver. Japó s’afegirà també enguany a l’exploració lunar amb la missió SLIM que tractarà també d’aterrar.

Després de molts anys, Rússia retorna a la Lluna tractant de rememorar els èxits de l’etapa soviètica. Ara amb la missió Luna 25 aterrarà suaument en col·laboració amb l’Agència Espacial Europea (ESA) que participa tant en la nau com amb el mòdul d’aterratge. A més la ESA proporcionarà una petita càmera de demostració Pilot-D a la missió, càmera de prova per a futures missions més sofisticades a la Lluna de Rússia/Europa.

Corea del Sud s’embarca també en la cursa lunar per primera vegada amb un orbitador lunar, el Korea Pathfinder Lunar Orbiter (KPLO). Està previst que es llançarà el juliol de 2022 per orbitar la Lluna durant 1 any amb una sèrie d’experiments de Corea del Sud i un instrument construït als Estats Units. Els objectius són desenvolupar tecnologies d’exploració lunar autòctones, demostrar la viabilitat d’una “internet espacial” i dur a terme investigacions científiques de l’entorn lunar, la topografia i els recursos, així com identificar llocs potencials d’aterratge per a futures missions.

Finalment el Emirats Àrabs Units continuaran el seu programa espacial amb ròver lunar Rashid que viatjarà dins del mòdul d’aterratge Hakuto-R construït per una empresa privada japonesa.

Cap a Mart en la nova oposició

2024 és any d’oposició marciana i, per aprofitar la menor distància al planeta, l’Agència Espacial Europea (ESA), en col·laboració amb Roskosmos, l’agència russa, enviarà en setembre la missió ExoMars  que, una vegada arribe al planeta desplegà una estació fixa, Kazachok, i un explorador mòbil en la superfície marciana. El robot explorador, anomenat Rosalind Franklin, en honor a la científica que obtingué la primera imatge de l’estructura del DNA, buscarà proves de vida passada o present en Mart. Diversos problemes tècnics amb els paracaigudes que havien de dipositar suaument Rosalind en terra marciana van ajornar el seu llançament previst en 2020.

Imatges:

1.- Impulsat per quatre motors RS-25 i propulsors de coets sòlids bessons, el coet Space Launch System (SLS) de la NASA produeix 8,8 milions de lliures d’empenta per impulsar les missions Artemis de l’agència a la Lluna. NASA/Bailey Collins

De la «grip espanyola» a la COVID-19, un segle entre dues pandèmies

A càrrec d’Antoni Arlandis i Francesc Devesa, autors d’un estudi sobre l’impacte local de la pandèmia de 1918 a Oliva que es pot llegit en el número 16 de la revista Cabdells (2018) , que es presentà just abans de l’esclat de la pandèmia del coronavirus.

Els ponents han exposat les similituds i diferencies entre les dues pandèmies que han assotat la humanitat just en els últims 100 anys. La grip espanyola, del 1918 al 1920, i la COVID-19, del 2019 al 202… són totes dues malalties respiratòries però mentre que la primera atacà fonamentalment la gent més jove, amb uns 50 milions de morts a tot el món, en la segona la mortalitat s’ha concentrat sobretot en el grup de gent major. De moment es calcula que han mort uns 5 milions de persones a tot el món de COVID-19.

Els metges Antoni Arlandis i Francesc Devesa han explicat les dades de les dues malalties en Oliva i la Safor. comparant-les amb les del País Valencià i l’Estat Espanyol. Després s’ha fet un animat debat sobre els errors comesos en el tractament de les dues epidèmies.