Pols d'estels

Els humans, des que alçàrem els ulls al cel, ens hem preguntat recurrentment què fem ací, quin és el nostre propòsit a la Terra, que és la vida i com ha sorgit. Durant mil·lennis la mitologia ha bastit les respostes adequades a aquestes preguntes. Som la creació d’unes entitats màgiques que ens han situat al centre del cosmos.Tanmateix, amb l’esperit crític dels humans, la ciència ha contribuït a que haguem anat abandonant al llarg de la història aquest privilegi diví i la llar on vivim ha sigut retirada a un racó allunyat de qualsevol centre. Primer Copèrnic separà la Terra del centre del sistema solar, després Shapley allunyà el Sol del centre galàctic, i fins i tot Hubble ens relegà a una galàxia qualsevol d’entre 200 mil milions d’aquestes.

Per tant, si aquest planeta és un entre tants, és possible que la vida siga ben normal per tota la Galàxia? O, per contra, gaudim d’alguna prerrogativa i estem vivint en l’indret espaciotemporal adient? Fins ara aquesta qüestió s’ha estudiat només des del punt de vista biològic però potser la gràcia de la nostra existència a la Terra s’haja d’estudiar també des de l’astrofísica.

Ecos de l’univers violent, finalista del Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General 2025, de Manel Perucho, tracta amb detall els fenòmens més violents de l’univers. La seua recerca se centra en l’estudi de fluids relativistes en diferents escenaris astrofísics. I entre aquests escenaris s’hi troben els dolls generats en nuclis actius de galàxies o en estels binaris de raigs X i raigs gamma.

En els primers capítols del llibre es repassen els últims avanços del que es coneix com a univers violent. El big bang, els primers estels que acabaren en gegantines explosions de supernoves, estels binaris de raig X i gamma, nuclis de galàxies actives, estels de neutrons, coalescència d’estels de neutrons, forats negres estel·lars o galàctics que banyen el seu entorn de fluxos de radiació descomunals i dolls relativistes que escombren el medi intergalàctic. Les il·lustracions de Clara Murgui, accessibles en color mitjançant codi QR, contribueixen a una millor comprensió d’aquests fascinants processos.

Al llarg del llibre anirem descobrint aquest univers fortuït, moralment neutre i increïblement violent, ben diferent del tros d’univers amable i previsible on se situa la nostra llar còsmica, el sistema solar.

Com s’enllaça la pregunta primera amb aquest univers destructiu? Sembla que l’univers funciona com un ecosistema còsmic amb components productors d’energia i materials que d’altres reciclen per produir noves estrelles, planetes i vida. Així que la vida necessita llocs tranquils per desenvolupar-se i evolucionar i va adquirir els maons bàsics justament dels materials produïts en aquests escenaris violents, de manera que s’estableix una gran contradicció ben apassionant entre destrucció i creació, entre violència i biologia.

I després de milers de milions d’anys continuem ací perquè hem estat capaços d’esquivar tots els possibles perills còsmics que han pogut descarrilar l’evolució biològica. Així i tot, aquesta pau còsmica no està lliure de perills. A banda d’asteroides assassins, les explosions de supernova, emissions de raigs gamma i X massa a prop podrien fer malbé l’atmosfera terrestre com sembla que passà en l’extinció de l’ordovicià (485-440 Ma). La vida a l’univers sempre penja d’un fil.

El llibre també és un manual de com es construeix la ciència i de qui la fa, amb els seus encerts i errors. Així coneixerem les vides dels científics que, amb treball constant, però també amb sort, han fet possible conèixer aquesta connexió paradoxal.

Quan acabem el llibre, tot seguint les reflexions de Manel, podem pensar que la pau que potser sentim és el resultat de processos destructius que han permés en algun punt de l’espaitemps posterior que les coses siguen com són. I en aquest punt recorde Match Point, quan Chris Wilton, reconeix la importància de la sort a la vida, (i per l’origen de la vida, afegesc jo): «ens fa por reconèixer que la sort hi té un paper important. Vull dir que els científics cada dia confirmen més i més que l’existència és obra de la casualitat cega. Sense propòsit, sense un disseny» Doncs d’això va el llibre.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València

Durant el pont del primer de maig visitàrem Salamanca i Alba de Tormes amb la coral Marinyén de Tavernes de la Valldigna. Entre els dos concerts que férem a aquestes ciutats tinguérem un poc de temps per visitar i admirar els seus palaus i museus. Entre les belleses que caldria destacar estaria la plaça Major, el pont romà, la Catedral i, per suposat la Universitat.

Una visita que no volia perdem era la seu de la Universitat. Salamanca té un dels estudis generals més antics d’Europa. Fou el rei lleonès Alfons IX el qui fundà en 1218 la primera universitat cristiana de la península Ibèrica. Per aquella època també es fundaren les universitats de Paris, Oxford, Cambridge i Bolonya. Des de sempre ha estat, per tant, una ciutat universitària per on han passat personatges il·lustres com Cristòfor Colom, Fernando de Rojas, Luís de Góngora o Beatriz Galindo. Es calcula que al segle XVI la cinquena part de la població estava formada per estudiants.

A finals del s. XVI (1579) s’hi establí ací l’astrònom Jeroni Munyós des de la Universitat de València, atret per un millor sou i, probablement també pel prestigi d’aquesta institució acadèmica castellana en la que matemàtics estudiaven la reforma del calendari, per encàrrec del papa Gregori XIII, i proposaren la solució que es va implantar posteriorment, l’actual calendari gregorià.

I allí, en la plaça on és l’estàtua de Fra Luís de León que mira a la portada històrica de la Universitat, s’hi troba l’edifici de les Escoles Menors que guarda un tresor astronòmic. Una vegada entres a l’edifici veuràs un gran claustre i allà una gran sala alberga el “Cielo de Salamanca“, una representació astrològica (signes, constel·lacions, el Sol i Mercuri) d’una part de la volta celeste, seguint la iconografia del Poeticon Astronomicon editat a Venècia el 1482.

Atribuïda al pintor gòtic castellà Fernando Gallego fou pintada originalment en les voltes i sostre de l’acabada de construir Biblioteca de les Escoles Majors (Universitat). La volta original es va començar a pintar el 1483 i s’acabà abans de 1486. Però en 1506 el claustre de la Universitat pren la decisió de eixamplar la capella inferior ocupant la biblioteca que seria traslladada a un altre indret. Ara el cel mitològic seria a les voltes d’una església cristiana. Tanmateix per aquells anys les filtracions i la humitat fan un dany considerable a les pintures.  Juan de Yprés és encarregat de restaurar les constel·lacions però es fa amb poc de rigor causant un dany irreparable a l’obra. El gran terratrèmol de Lisboa de 1755 és l’excusa per a la transformació radical de la capella i la instal·lació d’un gran retaule barroc dedicat a la Immaculada Concepció. Calia incrementar les dimensions de la capella que obligà a canviar la coberta. Siga per error o ineptitud però dues terceres parts del cel van resultar destruïdes. La part conservada, un terç de l’original, va quedar oculta en una cambra d’aproximadament 4 metres en l’actual capella de Sant Jerònim. En 1901 la pintura va ser redescoberta i en 1952 traspassada a llenç i traslladada al seu lloc actual en un recinte al Pati d’Escoles Menors on poden ser actualment contemplades.

En 1951 el professor Rafael Láinez Alcalá va batejar les pintures com a El Cielo de Salamanca. Això ha fet pensar a molta gent que el que s’hi veu representat és el cel nocturn que es pot veure des de la latitud de la ciutat.  Però això no és així ja que, si t’hi fixes, hi ha la representació de constel·lacions invisibles des d’Europa com ara Centaure o la Corona Austral. Tanmateix durant la visita vaig sentir algun guia que continuava afirmat aquesta fal·làcia.

Pels comentaris que es tenen dels qui van visitar la volta original poc després de la seua realització, en aquesta estaven dibuixades les 48 constel·lacions de l’Almagest de Ptolemeu, el Sol, la Lluna i els cinc planetes visibles. És probable que els planetes, el Sol i la Lluna estigueren representats en algun dels seus domicilis astrològics encara que no es pot assegurar perquè no es disposa informació detallada de com era l’original.

Encara que només disposem actualment d’un terç de l’obra original, podem admirar diverses constel·lacions australs com Hidra, Centaure o Corona Austral, boreals com el Boier, Serpentari (Ofiuc), Hèrcules, les constel·lacions zodiacals com l’Escorpí, Virgo, Sagitari, etc., els carros que transporten el Sol i Mercuri i a més a més, a les parts baixes de les pintures, es poden veure els vents del món com Zèfir, vent de l’oest, Austre, Euros, vent de l’est i Bòreas, vent del nord. En el fons del cel tot està reblit d’estrelles, les comuns situades aleatòriament mentre que les que marquen constel·lacions en el seu lloc correcte.

Ha estat una visita immersiva en l’astronomia del segle XV. El seu us en aquell moment, a banda del seu interés matemàtic i astronòmic evident, estaria dirigit cap als estudis de Medecina, en una època en que els diagnòstics mèdics es basaven en l’astrologia, en la posició dels estels i planetes.

Més informació:

El Cielo de Salamanca, José María Martínez Frías.

El departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València fa 30 anys.

Allà pel 1995, diverses professors provinents de diversos indrets aconseguirem finalment que la Universitat creara un departament dedicat únicament a l’àrea de l’astronomia. Alguns veníem de l’antic departament de Mecànica i Astronomia, adscrit a la Facultat de Matemàtiques, d’altres venien del departament de Física Teòrica, adscrit a la Facultat de Física. Tots ens trobàvem bé en els nostres llocs originals però decidirem fer un pas endavant i provar un gran repte.

Així que, després de molta paperassa, aconseguirem el departament. Els primers anys no foren fàcils però, així i tot, el personal tingué l’oportunitat d’evolucionar, d’investigar, de crear noves línies de treball, de continuar ensenyant astronomia.

Molts de nosaltres llegirem la tesi en aquells primers anys, i després de molt d’esforç aconseguirem estabilitzar-nos.

El camí ha estat llarg i dur però ben s’ho valia. Ara, aquell grup d’unes 20 persones s’ha multiplicat molt i en moltes diverses branques. Ara, astrofísics en formació i astrofísics consolidats de tot el món venen a treballar amb nosaltres. Català i castellà són les llengües de treball però l’anglés dels nouvinguts demana el seu espai.

Durant aquests 30 anys les descobertes en l’àmbit de l’astronomia han estat moltes i molt importants. Per celebrar l’aniversari dels 30 anys del departament, el passat 12 de març cinc professors, cadascú en el seu àmbit de treball, varen explicar a la Sala d’Actes Lise Meitner, davant dels estudiants de la facultat de Física, en una xarrada conjunta alguns dels grans avanços científics que han transformat la nostra visió de l’Univers en els últims tres dècades; des del descobriment dels primers exoplanetes fins a la consolidació del model cosmològic, passant per la primera fotografia d’un forat negre o la detecció de les ones gravitatòries.

En les últimes tres dècades hem descobert que quasi totes les estrelles alberguen planetes, que l’Univers s’expandeix cada vegada més ràpid i que l’espai-temps pot vibrar quan col·lisionen forats negres. Hem aprés a mesurar el cosmos amb una precisió extraordinària i, al mateix temps, hem constatat que la major part del seu contingut és encara de naturalesa desconeguda.

L’astrofísica moderna no sols ha estat capaç de respondre preguntes antigues; n’ha obert d’altres encara més profundes: Què és l’energia fosca? De què està feta la matèria fosca? És comuna la vida en altres mons?

Ha estat una xarrada pensada per a estudiants que vulguen comprendre no sols el que sabem del cosmos, sinó també quines són les preguntes obertes i els reptes científics actuals.

Imatges: Totes són d’Enric Marco.

L’any 2026 ja ha començat a caminar i és costum d’aquest bloc descriure els pròxims avanços en ciència, especialment en els camps de l’astronomia i astronàutica.

Increment dels viatges a la Lluna

Aquest any la Lluna serà una destinació preferent per a diverses agències espacials. Cap al mes de març s’enlairà finalment la segona prova del programa Artemis per tornar a posar humans sobre la Lluna. La missió de l’Artemis II serà circumnavegar la Lluna en un viatge de 10 dies. La tripulació estarà formada pels astronautes de la NASA Reid Wiseman, Victor Glover, i Christina Koch, juntament amb Jeremy Hansen de l’Agència Canadenca de l’Espai.

Xina està preparant-se per a enviar durant el mes d’agost la sonda lunar Chang’e-7 que hauria d’aterrar prop del pol sud lunar. La seua missió és cercar aigua i mesurar sismes lunars.

Llunes marcianes i més enllà

Malgrat l’interés per la Lluna, Mart no deixa de ser prioritari per a l’exploració espacial. Japó enviarà la Martian Moons eXploration (MMX) per explorar les diminutes llunes marcianes, Deimos i Fobos. Recollirà mostres dels satèl·lits i les retornarà a la Terra el 2031.

Però obtenir més coneixement més enllà del Sistema Solar també hi ha missions preparades. La nostra Agència Espacial Europea (ESA) llançarà a finals d’any la missió caçaplanetes PLATO. El propòsit és estudiar més de 200 000 estrelles brillants per identificar-hi planetes “bessons de la Terra”, dins de la zona d’habitabilitat del sistema planetari, és a dir, amb temperatures que permeten la formació d’aigua líquida. La nau s’enviarà al punt de Lagrange L2, un punt d’estabilitat gravitatòria situat a 1,5 milions de la Terra en direcció oposada al Sol.

La primera missió lunar índia Aditya-L1, llençada el 2023, i que ara està situada al punt de Lagrange L1, un punt d’estabilitat gravitatòria situat a 1,5 milions de la Terra en direcció al Sol continuarà observant l’atmosfera solar durant el present màxim solar.

Nous telescopis espacials

Mentrestant, el telescopi espacial Nancy Grace Roman de la NASA es llançarà a la tardor del 2026 o a la primavera del 2027. Estudiarà el cosmos a la recerca d’energia fosca i matèria fosca, alhora que perfeccionarà les seues habilitats d’imatges d’exoplanetes. Va ser un dels projectes cancel·lats en 2025 per l’administració Trump però encara es discuteix al Congrés del Estats units si ho serà finalment o no. Aquest telescopi va ser un regal de l’Oficina de Reconeixement Orbital  (NRO), una de les 16 agències d’espionatge dels EEUU i especialitzada en l’observació de la Terra. Els va fer arribar a la NASA el 2013, eren nous de trinca i no havien arribat mai a ser llançats a l’espai. Són similars al Telescopi Espacial Hubble però amb un camp d’observació més gran.

La Xina està a punt de llançar Xuntian, un telescopi espacial amb capacitat per acoblar-se amb l’estació espacial xinesa Tiangong, per a ser reparat o per manteniment.

Eclipsi de Sol del 12 d’agost 2026

I no ens oblidem de l’eclipsi de Sol del 12 d’agost observable en bona part de la península Ibèrica. Ja n’he parlat en algun article en aquest bloc.

Molta de la informació d’aquest article prové de:

Science in 2026: the events to watch for in the coming year, Miryam Naddaf, Nature, 18 desembre 2025.

Science Carries On. Here Are Our Top Topics for 2026, 16 desembre 2025.

El cel, aquesta volta blava o negra que ens embolica, sempre ha despertat el nostre màxim interès. Hi hem projectat els nostres anhels, el nostre coneixement, l’esperança de nous descobriments i, potser, el nostre futur com a espècie exploradora. Això va ser així fins i tot abans que la disponibilitat d’aliments permetera que alguns humans pogueren dedicar-se exclusivament a observar les estrelles. El moviment dels astres —les estrelles, el Sol, la Lluna i els enigmàtics camins dels planetes— va servir prompte per a determinar la duració de l’any i dels mesos, així com per a predir fenòmens com els eclipsis. L’observació dels cicles celestes i la previsió del millor moment per a sembrar i collir van ser probablement els primers objectius de mirar al cel.

Encara que els fenòmens celestes es van associar inicialment a manifestacions dels déus, uns pocs van utilitzar la raó per a tractar de comprendre el cosmos. La geometria va intentar explicar els estranys moviments circulars del firmament, imaginat com un univers esfèric i concèntric, format per capes on cada planeta descrivia la seua òrbita al voltant d’una Terra també esfèrica. Així va nàixer el primer model d’Univers: el sistema geocèntric, vigent durant uns 1500 anys. Més tard, el Sol va passar a ocupar el lloc central i l’Univers es va concebre girant entorn de la nostra estrella: era el sistema heliocèntric, que va tardar a ser acceptat. Després van arribar Galileu, Kepler i Newton, els qui van acabar amb la “música de les esferes” i van inaugurar la nova física celeste.

Aquestes idees sobre com es concebia el cosmos en cada època es van compartir àmpliament i es van representar en nombroses manifestacions artístiques: literatura, pintura, escultura i altres disciplines.

El llibre Mirar los cielos, de Montserrat Villar, s’emmarca en l’Astronomia Cultural, un àmbit interdisciplinari que estudia com diferents societats han entès i representat el cel al llarg de la història. Villar, especialista en galàxies actives i coordinadora de les activitats de l‘Any Internacional de l’Astronomia a Espanya en 2009, ha impulsat també el projecte Cultura amb C de Cosmos, des del qual ha explorat museus amb una mirada d’astrònoma per a mostrar com el cel ha inspirat a artistes i pensadors de totes les èpoques.

El llibre demostra com el coneixement celeste acumulat al llarg de la història s’ha transmès a la col·lectivitat, que l’ha anat adoptant —a vegades amb reticències— i representant en publicacions, gravats i obres d’art.

Mirar los cielos és un llibre deliciós. A primera vista sembla només una història del cosmos molt ben escrita, en la qual desfilen els diferents models d’Univers (geocèntric, heliocèntric), els presagis celestes, la misteriosa Lluna, els cometes i com van derrocar l’antiga visió del cosmos, com es va ordenar el temps. Finalment ens delecta amb la possibilitat de vida en altres mons. Però és molt més que això. El que fa tan extraordinari el llibre és la gran quantitat de material gràfic que ocupa la segona part de cada capítol: nombroses obres que il·lustren la relació entre la ciència del cosmos i l’art, mostrant l’estat del coneixement astronòmic en cada època i, en molts casos, també els descobriments més recents. Així que el lector acaba realitzant un viatge racional per la història de l’astronomia a través de la ciència i l’art, tal com indica el subtítol del llibre.

En suma, aquest llibre constitueix una aportació valuosa per als qui desitgen comprendre com el coneixement astronòmic ha influït en la cultura i com la cultura, al seu torn, ha donat forma a la nostra visió del cosmos. Una invitació a explorar la interacció constant entre ciència, art i societat, i a reconèixer que mirar els cels continua sent una de les activitats més profundament humanes.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València

Aquest article va ser publicat originalment en el butlletí d’hivern de 2025 de la Sociedad Española de Astronomía: Mirar los cielos, de Montserrat Villar Martín

Des de la Universitat de València hem col·laborat amb 5 tallers per a estudiants de secundària i batxillerat que s’ha desenvolupat a les aules del Centre Internacional UV.

Dilluns 10 de novembre José Antonio Villena Gómez i Natalia Conejero Ortega del Museu UV d’Història Natural ens portaren el taller Tecnologia 3D aplicada a la identificació de minerals. Els minerals poden ser caracteritzats amb diferents propietats químiques, físiques i òptiques, encara que no sempre són senzilles d’obtindre o resulten ser determinatives en la identificació.

En l’activitat es proposava muntar de forma econòmica una balança hidroestàtica per estimar la densitat relativa o pes específic dels exemplars mineralògics, dada molt estable i precisa que, a més a més, pot ser corroborada amb la resta de propietats físiques com la duresa, el color de la ratlla o la brillantor del mineral. Calia muntar la balança i veure quants minerals es podien identificar en dues hores.

Dilluns 11 de novembre Ángel Morales Rubio i Gianni Gallello dels departament de Química Analítica i del de Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga respectivament ens portaren el taller Arqueo-Química: desxifrant Matrix. Es tractava de conéixer per a què serveixen les anàlisis de Raigs-X i de l’Espectroradiòmetre a l’hora d’estudiar materials arqueològics (ceràmica, os, pedra, pintura, metalls, etc.).

De manera amena, es prepararan diferents mostres que es mesuraran explicant com funcionen els instruments emprats i com s’interpreten els resultats obtinguts. D’aquestes anàlisis se’n poden determinar moltes dades de les comunitats i civilitzacions del passat, les seues rutes comercials, l’origen dels seus edificis i eines, com vivien, s’alimentaven i morien.

El dimecres 12 de novembre Enric Marco del departament d’Astronomia i Astrofísica i Marcelino Álvarez i Paco Pavia de l’Agrupació Astronòmica de la Safor presentaren el taller Astronomia: Sol i eclipses, una activitat a l’aula per parlar del fenomen dels eclipsis solars fent referència al pròxim eclipsi total solar del 12 d’agost de 2026. Es van explicar les seues principals característiques i com observar-lo de manera segura. Després l’activitat es va complementar amb una observació del Sol amb diversos telescopis des de la terrassa de l’edifici.

El dijous 13 de novembre Sergi Maicas del departament de Microbiologia ens portà el taller Microbiologia a l’escola. L’objectiu del taller era avaluar la presència dels microorganismes al nostre cos i a l’entorn. El taller pràctic constava de tres activitats: 1) cerca de microorganismes en diferents parts del cos, especialment a les mans 2) detecció de la presència de microorganismes en la nostra roba o les nostres sabates 3) aïllament de microorganismes presents en l’aire així com en diferents superfícies i ubicacions de l’escola.

I finalment el divendres 14 de novembre personal del departament de Farmàcia i Tecnologia Farmacèutica i Parasitologia ens presentaren el taller Com s’elaboren els medicaments? Els estudiants van conéixer què li passa al medicament a l’interior de l’organisme. Els donaren respostes a preguntes com ara “sap el medicament on ha d’anar?” I finalment elaboraren una forma farmacèutica (placebo) a petita escala, utilitzant material de laboratori i treballant de manera adequada.

L’edició de la Setmana de la Ciència s’obrí el passat dia 10 de novembre amb la conferència ‘La ciència viatja entre el Japó i València per a prevenir desastres’, a càrrec de la investigadora i divulgadora de Tavernes de la Valldigna (la Safor) Carmen Grau Vila, de l‘Insitute for Sustainable Community and Risk Management de la Waseda University, al Japó.

Presentada per la directora del Centre Internacional de Gandia de la Universitat de València, Carme Melo, la investigadora ens contà la seua experiència vital, com arribà al Japó. La tesi doctoral la dedicà a l’estudi de les comunitats humanes afectades pel tsunami del 2011 i com les dones principalment foren capaces d’afrontar el desastre en els seus pobles aïllats. A partir d’ací desenvolupà el que ha de ser la política de prevenció de desastres en les societats actuals a partir de la seua experiència al país nipó. La importància de la memòria col·lectiva o les actuacions individuals per previndre, protegir-se i fer més resilients els nostres territoris es troben entre algunes de les qüestions que va abordar.

Molt important va ser la seua interacció amb el públic per animar-los a pensar com protegir-se, a tindre preparada la motxilla d’emergència, o a conèixer al seu poble vies d’escapament o refugi front a riuades.

Amb la Sala d’actes de la Cada de Cultura de Gandia plena, el públic va quedar ben assabentats de com enfrontar el pròxim desastre. I les autoritats de l’ajuntament de Gandia presents també. A veure si a la pròxima es fa millor.

Per altra banda per la Setmana de la Ciència en Gandia de 2025 es completà amb l’exposició ‘Jeroni Munyós: matemàtiques, cosmologia i humanisme en l’època del Renaixement’, que ens traslladà a les aportacions científiques de l’astrònom valencià i precursor de la ciència moderna. Es podrà visitar del 10 de novembre al 5 de desembre, al Centre Internacional de Gandia de la Universitat de València.

Del 10 al 15 de novembre Gandia es convertirà en punt de trobada de la curiositat, la innovació i el coneixement.

Gandia es prepara per a acollir una nova edició de la Setmana de la Ciència i la Tecnologia. Del 10 al 15 de novembre la població de la ciutat podrà descobrir la ciència de manera pràctica, divertida i propera a través de tota una sèrie de tallers i activitats adreçades tant al públic més jove com a la ciutadania en general.

Pols d’estels fa 20 anys.

Ara fa dos decennis vaig obrir aquest bloc dedicat a la divulgació de l’astronomia. Els blocs estaven de moda el 2005 i eren l’eina preferida per fer difusió de les dèries de cadascú. Vilaweb va tindre l’ocurrència d’obrir una nova finestra al món amb una secció de blocs propis que van tindre un èxit immediat. En aquests aparadors d’idees del nostre diari digital, es parlava molt, com no podia ser d’una altra manera, de política, però també de literatura, de viatges, de cuina, d’històries personals i també de ciència.

Encoratjat per l’amic Juli Peretó que ja tenia el seu bloc sobre bioquímica i l’origen de la vida, em vaig ficar en aquesta aventura de publicar periòdicament articles sobre la ciència que m’apassiona, l’astronomia, sobretot la part de l’astronomia que es relaciona amb l’observació, sobre l’exploració espacial, sobre les relacions dels humans amb l’univers. També vaig explicar tot el que feia personalment en aquest àmbit: observacions populars, xarrades als pobles, activitats de conscienciació respecte al problema de la contaminació lumínica.

Vaig seguir amb atenció les més fantàstiques aventures d’exploració espacial dels darrers vint anys com l’arribada de la sonda New Horizons al planeta Plutó, amb l’obtenció d’unes imatges espectaculars del planeta nan, l’aventura de la nau europea Rosetta al voltant del cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko, el treball ingent de la missió Gaia, recol·lectant dades de l’1% de les estrelles de la Galàxia o les exploracions dels robots de la NASA Curiosity i Perseverance sobre la superfície en busca de les petjades primitives de la possible vida marciana, entre moltes altres missions de les diverses agències espacials de la Terra. Tot això ho podeu llegir de manera didàctica i en català.

Aquest també ha estat un dels meus objectius més important, donar informació sobre els fenòmens celestes de manera senzilla i en la meua llengua. De blocs i xarxes socials que parlen d’astronomia hi ha molts a l’univers d’internet però en català ben pocs.

20 anys de temps donen per a molts textos en el bloc. 20 anys són 7305 dies o 1044 setmanes.  Amb 1619 articles publicats sembla que he escric 1,5 articles/setmana o el que és el mateix 3 articles cada 15 dies. El primer dia de cada mes sempre he escrit un article explicant el que podem veure en el cel nocturn durant els 30 o 31 dies següents. Al llarg del mes sempre he inclòs alguna noticia astronòmica detallada sobre planetes del sistema solar o sobre la seua exploració, a més de recordar cada canvi d’estació o fer constar els fenòmens destacats com ara eclipsis de Sol o de Lluna quan ha calgut.

L’internet actual és molt diferent del de fa vint anys. Abans tenia una colla de lectors fidel que seguia el teu bloc i et feia comentaris, que permetien millor els textos. Així que la relació autor-lector era directa. Ara, vint anys després, els blocs van de baixa, sinó que han caigut del tot. La gent ja no es para a llegir un text d’una o dues pàgines sobre un fenomen astronòmic. Ara les xarxes socials, com X, Instagram i Facebook són les reines de la difusió de les idees. I encara que tinc usuari en totes aquestes xarxes, treure’n profit necessita molt dedicació, un temps que no dispose. A banda que alguna xarxa social ha agafat els darrers mesos una deriva d’enfrontament que m’obligarà a abandonar-la. I sense redifusió dels teus continguts del bloc en les xarxes socials no tens cap repercussió.

Vint anys després tinc altres finestres on explicar la ciència dels astres. La primera Mètode, la revista de ciència de la Universitat de València, que fa uns anys m’invità a publicar en les seues pàgines. L’altra és la plataforma Divulcat, de l’enciclopèdia catalana. Com veieu, la ciència l’hem de divulgar en català. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà?

I, a més a més, també escric articles per a llibres de falla, alguns articles científics i col·laboració en llibres acadèmics, etc.

Els últims mesos m’ha vingut al cap preguntar-me si tota la feinada que costa tindre al dia aquest bloc s’ho val o si el que publique ací ja no té cap valor. ¿Caldria tancar aquest bloc i dedicar el meu temps lliure a escriure on sembla que em llegeixen i cercar feines menys dures i més agradables com ara llegir la pila de llibres que tinc pendents?

Tanmateix reconec que el bloc Pols d’estels m’ha ensenyat molt sobre divulgació de la ciència, a com resumir idees, a com expressar-les de manera més comprensibles per a llecs en la matèria. I a tractar de disseminar al públic en general el millor que ha fet la humanitat que és el mètode científic i la ciència que en deriva.

En un món cada vegada més caòtic que, ara mateix, sembla sense rumb la ciència sembla l’únic far que ens pot portar a bon port.

Per això pense que crec que continuaré divulgant astronomia i ciència en general.

Tots ens quedem extasiats enfront d’un cel estrellat lluny de fonts de llum contaminant. Sense paraules estem davant la foscor del cel com un profund insondable, el centelleig de les estrelles cobrint el firmament com una miríada de joies vessades en l’immens tapís celestial, mentre la Via Làctia, com a columna vertebral de la volta celeste, recorre el cel d’extrem a extrem. Enfront d’aquesta visió poètica, la ciència actual ens permet explicar cadascun dels fenòmens de manera racional.

Fa milers d’anys les societats humanes quedaven igualment meravellades enfront del cel estrellat, però veien en les estrelles i en els planetes les seues pròpies deïtats, que vigilaven des del firmament. Les civilitzacions antigues situaven als seus déus en l’esfera celeste i d’allí van sorgir mites i mitologies. Les cultures del passat van seguir els moviments dels astres amb gran interès, també per una qüestió pràctica, per a l’agricultura o la confecció dels primers calendaris. Això ho coneixem pels seus escrits, les seues tauletes d’argila, els seus papirs i les seues escultures i monuments.

Però que passa quan la documentació que van deixar les civilitzacions antigues és escassa, o inexistent? Com conèixer quines eren les seues creences i la seua relació, si la van tenir, amb el cel?

En aquest cas, de les obres que van deixar aquells llunyans humans, com a monuments, edificis, ciutats, coves o abrics, només les que perviuen ens poden donar alguna informació sobre aquest tema. Però també les tradicions que s’han transmès de generació en generació de manera oral permeten obtenir dades d’aquelles civilitzacions.

L’arqueoastronomia és la disciplina que estudia aquest camp, com una àrea de contacte entre antropologia, arqueologia, història de les religions i l’astronomia. Cadascuna d’aquestes àrees de coneixement aporta aspectes valuosos i complementaris per a poder entendre correctament la visió del món de cultures desaparegudes sense documentació escrita i quina relació tenien amb el cel.

Fins no fa molt la interpretació de la funció d’una construcció antiga es feia únicament a partir de la seua orientació astronòmica cap a determinades eixides o postes del Sol o de la Lluna. Actualment la moderna arqueoastronomia detalla que una visió purament astronòmica no és suficient per a interpretar l’ús d’un temple o construcció antiga, sinó que és necessari a més interpretar-la en el seu context social i cultural.

És el que ha passat amb el més famós monument de pedra, Stonehenge, monument megalític tipus cromlec, construït entre el final del Neolític i principis de l’Edat del Bronze, situat prop de Salisbury, Anglaterra. Molt estudiat, únicament com a observatori astronòmic neolític, actualment es ressalta sobretot el seu caràcter funerari i de peregrinació.

L’astrònom A. César González ens presenta en el seu llibre Cielos de piedra. La astronomia de nuestros antepasados, els aspectes d’aquest nou enfocament, d’aquesta astronomia cultural. Per a això, ens mostra nombrosos exemples de monuments de cultures antigues desaparegudes en els quals els astres i els seus moviments han jugat un paper fonamental en la seua construcció i en els quals els seus mites han quedat gravats en la pedra.

Tradicionalment, l’orientació dels monuments antics es considerava determinant, si la majoria d’ells s’orientaven de manera similar. Actualment es considera que això no és suficient, ja que és necessari no oblidar que qualsevol jaciment està situat en un entorn determinat que ha de ser estudiat per a la seua compressió adequada. És el que es denomina arqueologia del paisatge.

Així que l’arqueoastronomia, en contacte amb diverses àrees científiques, tracta de posar en el seu context, amb l’ajuda de l’orientació, paisatge, tradicions, documentació si n’hi ha, com veien els astres les antigues civilitzacions i quin ús els donaven.

Finalment cal destacar que el llibre ens descriu una autèntica ciència de la cultura, de manera rigorosa i recolzada en estudis seriosos astronòmics i etnogràfics, lluny dels treballs superficials de jaciments realitzats per aficionats benintencionats. Els treballs de camp han de fer-se de manera rigorosa i fugint d’especulacions que puguen portar a resultats potser cridaners, però totalment falsos.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València

Aquest article va ser publicat originalment en el butlletí d’hivern de 2024 de la Sociedad Española de Astronomía: Cielos de piedra. La astronomia de nuestros antepasados, A. César González García.

Un any més he col·laborat amb la Mostra art públic / universitat pública, una iniciativa de la Universitat de València que pretén dinamitzar els espais dels campus de Burjassot i de Blasco Ibáñez i transformar l’entorn universitari en un lloc d’intervenció artística obert a la societat. Per això, l’organització va seleccionar una sèrie de projectes artístics de caràcter efímer que reflexionen sobre l’aproximació de l’art contemporani a la ciència i a les ciències socials i humanes, assumint-les i convertint-les en detonadores d’altres sabers transversals descentralitzats.

La XXVII Mostra està impulsada per la Delegació d’Estudiants i organitzada pel Servei d’Informació i Dinamització d’Estudiants (Sedi), amb la col·laboració del Vicerectorat de Cultura i Societat.

A petició del Sedi, enguany també he ajudat a un dels artistes seleccionats a trobar els espais adequats per a realitzar la seua obra així com a assessorar-lo en tot allà que necessitara. De vegades la feina d’astrònom i divulgador té derivacions estranyes i felices.

I és que l’obra que presentà Fernando Martínez, “El que dura el dia”, té connotacions astronòmiques ben evidents ja que pretén congelar el pas del temps, l’efímer, just en dues dates astronòmiques assenyalades, el solstici d’estiu i l’equinocci de tardor. Amb una mena de caixa fosca, la llum del Sol durant aquests dies marca el camí del dia, cadascun d’aquests amb una geometria ben particular.

L’artista Fernando Martínez és doctor en Biotecnologia i Graduat en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València. La seua obra fusiona art i ciència, i convida a reflexionar sobre l’efímer, la mutabilitat i el pas del temps. El seu procés creatiu sorgeix d’assajos experimentals i materials vinculats a l’àmbit científic que resulta en una producció artística amb un marcat llenguatge pictòric.

La presentació de l’obra de Fernando, juntament amb la dels altres artistes es presentaren al Campus de Burjassot el passat divendres 4 d’octubre. La seua obra romandrà exposada al hall de la Facultat de Física fins a final del mes.

Fotos d’Enric Marco i de Fernando Martínez.

Una de les etapes del nostre viatge estiuenc als Països Baixos amb el Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna ha estat la visita a l’exposició permanent de material espacial del centre científic i tecnològic de l’Agència Espacial Europea (ESA, de les sigles en anglés) a Noordwijt, prop de Den Haag, l’anomenat Space Expo. No cal aclarir que l’aturada la vaig proposar jo.

La visita a les instal·lacions ha estat curta. Només hem tingut una hora per recórrer l’espai expositiu de les diferents recreacions i maquetes de la tecnologia espacial europea però, també, i molt més emotiu, la vista a moltes mòduls espacials i objectes que han estat a l’espai.

L’entrada es fa per un corredor on s’exposen diverses imatges icòniques de la cursa espacial europea. Imatges de satèl·lits del programa Copernicus, d’estudi de la Terra i prevenció de catàstrofes, per exemple. No podia faltar la imatge icònica de l’astronauta italiana Samantha Cristofereti flotant, tractant de fer fotografies per la Cupola, la finestra panoràmica de l’Estació Espacial Internacional (ISS). Això em portà a explicar el paper dels astronautes, la feina que es fa a l’ISS i la discriminació que han patit les dones per l’accés a l’espai, que tan bé s’explica al llibre AstronautA, Pioneres de l’exploració espacial d’Amelia Ortiz.

Només passar el corredor ens troben en un instrument neerdandés que forma part dels satèl·lits de reconeixement terrestre Copernicus. Un panel ens mostra on s’hi troben en directe cadascun dels satèl·lits europeus més importants.

Passada aquesta sala s’obre l’ample espai expositiu. Davant nostre maquetes dels coets Ariane, de l’ISS, etc dels que parlaré més endavant.

A l’esquerre una escala ens mena a una sala on s’exposen diversos elements que han estat a l’espai. Aquí baix una mena de cúpula amb instrumental dins situat sobre una plataforma on apareix la paraula Giotto sembla part de la càpsula que protegia la nau Giotto que visità el cometa Halley el 1986. I dic sembla ja que la informació és nul·la. Serà una constant en la visita. El panells explicatius són escassos i poc clars. Davant dels companys he de fer moltes improvisacions. En la mateix sala dos grans panells solars ens mostra com aconsegueixen l’energia els satèl·lits.

Al costat ja trobem la primera meravella. La càpsula de retorn de la missió Soiuz TMA-03M russa amb la que André Kuipers, segon astronauta neerlandès a l’espai, retornà en un de les dues missions a l’ISS. Es nota com la coberta està cremada pel reingrés a l’atmosfera, i com d’una de les “finestres” del mòdul es desplegà el paracaigudes. En la sala el podeu veure sobre una pantalla on l’astronauta explica les seues aventures espacials.

Avancem i arribem a l’àrea dels coets Ariane, meravella tecnològica europea. Construïts a Tolosa de Llenguadoc, per l’empresa ArianeSpace, són llançats des del Port Espacial de Kourou, Guaiana francesa. Una immensa tovera real d’un Ariane 1 presideix la sala. Les toveres són dispositius que converteixen l’energia de combustió d’un fluid en energia cinètica. Són les que s’utilitzen principalment en coets. La immensitat de la tovera present ja fa imaginar la gran altura d’un coet, que necessita endur-se tant el comburent, normalment oxigen líquid, com el combustible, normalment hidrogen líquid. Diversos models dels coets Ariane ens mostren l’evolució de la tecnologia europea de pujada de material a l’òrbita, des del Ariane 1 fins l’actual Ariane 5. Allí, al costat et podies posar sota una part d’un coet real i sentir com s’encenien les toveres.

El temps de visita s’esgotava i encara ens quedava la meitat de l’exposició. Una sala al fons ens mostra material real d’una càpsula russa Vostok, que s’usaven en la Unió Soviètica als anys 60 abans dels Soiuz. La seua forma esfèrica la fa inconfusible i les cremades d’abrasió confirmen que ha estat a l’espai.

Continuant amb la visita, arriben a la gran maqueta que penja del sostre de l’Estació Espacial Internacional (ISS). S’hi veuen dues naus Soiuz connectades, els diversos mòduls, els panells solars. No tenim consciència de la seua magnitud. La ISS és una estació espacial modular situada en òrbita al voltant de la Terra a uns 360 km d’alçada. Les estructures i mòduls mesuren un total de 109 m de longitud i 73 m d’ample, i la massa total és d’unes 420 tones. Amb un volum habitable d’uns 916 m³, ja sobrepassa en complexitat tot el que s’ha concebut fins ara. Pot acollir fins a set astronautes permanentment segons les exigències de les missions. S’alimenta pels panells solars més grans que mai s’hagin construït, d’una potència de 84 kW.

I pensar que serà abandonada abans del 2030…

Aquests vista ens serveix per a encetar la nostra següent visita a les còpies a grandària natural del  mòdul rus Zvezda (estrella) i de l’europeu Columbus. En entrar al Zvezda ens sorprèn una icona de la Mare de Déu de Kazan. Tot d’armariets amaguen, en la ISS, experiments, eines, etc… necessaris per al desenvolupament de les missions. L’amplada del mòdul és suficient per caminar dret però no hi ha cap finestra. És un perill potencial i elimina zones de treball. Cal caminar un tros per arribar al mòdul europeu Columbus. I allí just al final trobarem la famosa Cupola incorporada a l’Estació per vigilar els passejos espacials, i l’arribada i partida de les naus. Transportada pel transbordador espacial Endeavour i instal·lada el 2010 és l’indret des d’on els astronautes, en el seu temps lliure, fan les importants fotografies de la Terra nocturna que s’usen per a estudis de contaminació lumínica global.

Tornant arrere trobarem un dels vàters de l’Estació. En un ambient de microgravetat les miccions i deposicions han de ser aspirades per a eliminar-les. Una de tantes curiositats que deixen parats els companys que m’acompanyen.

Deixem l’Estació i enfront tenim una reproducció a grandària real de l’Eagle, el mòdul de l’Apollo 11 que arribà a la Lluna el 1969. És curiós que una màquina que sembla tan fràgil, aconseguira la fita humana de portar humans al nostre satèl·lits i retornar-los sans i estalvis. Mentre al fons alguns companys han trobat un simulador de vols i s’ho estant passant d’allò més bé, continue la visita a una sala amb material real relacionat amb material espacial. Allí veurem un tratge espacial rus Orlan portat per l’astronauta neerlandés André Kuipers durant la missió DELTA així com un exemplar d’una gran pedra lunar.

L’hora de visita al centre s’acaba i hem d’eixir de l’exposició. A fora un panell presenta la signatura de tots els astronautes europeus, des les primeres astronautes europees Helen Sharman (britànica, 1991) i Claudie Haigneré (2001, francesa), Samantha Cristoforetti  (2014, italiana), fins al darrer, passant per Pedro Duque (1998, espanyol).

Una visita curta però intensa. És un museu tecnològic imprescindible per conèixer del que som capaços de fer els europeus quan treballem junts. Caldrà tornar-hi amb més temps.

Imatges: totes les imatges són d’Enric Marco llevat de la Samantha Cristofereti que és de l’ESA.

Enguany, convidat per la responsable de Cultura del Jardí Botànic Eva Pastor, hem participat en una nova experiència, gaudir de les excel·lències del Jardí mentre parlem del cel estrellat i descobrim les muntanyes i els cràters de la Lluna amb un telescopi.

Amb l’arribada de l’estiu, les nits es fan més agradables i conviden a gaudir de l’aire lliure. És el moment perfecte per contemplar el cel nocturn i descobrir els seus secrets. Per això us convidem a una experiència única que no us podeu perdre: dues ponències sobre nomenclatura lunar i mitologia dels estels i la posterior observació astronòmica, i tot en l’entorn únic del Jardí Botànic.

Fernando Ballesteros, de l’observatori Astronòmic de la Universitat de València va oferir la primera de les ponències el dimarts 16 de juliol, titulada Nombres de la Luna. I és que La Lluna està poblada de noms: científics, poetes, exploradors, éssers mitològics… donen nom a les seues muntanyes, valls, cràters o “mars”. Però qui va decidir això i des de quan? En aquesta xarrada vam fer un breu repàs a la història de la nomenclatura lunar i els cartògrafs que la van estudiar.

El dimecres 17 de juliol fou el torn d’Enric Marco, del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. La ponència portava el títol de La mitologia dels estels. Tots sabem que les històries mítiques de l’antiga Grècia es troben representades en la pantalla immensa del cel nocturn. De fet, podríem considerar les constel·lacions com un llibre on es descriu la cultura clàssica abans de l’invent de l’escriptura i ara de la mà d’Enric vam redescobrir aquesta connexió entre la ciència i la mitologia.

A més a més, després de les ponències vam tindre l’oportunitat de fer una observació astronòmica i un passeig per les constel·lacions en el preciós entorn del Jardí Botànic, on podrem gaudir de la màgia del cel estival.

Les nits d’estiu al jardí es convertiren en una experiència inoblidable, envoltats de natura i acompanyats d’una brisa càlida que invita a explorar el cel nocturn. Va ser una oportunitat única per aprendre i gaudir sota les estreles.

Hic sunt dracones (aquí hi ha dracs) és una expressió que avisa de territoris perillosos o inexplorats. Prové d’una pràctica medieval de dibuixar il·lustracions de dracs i monstres marins en zones inexplorades dels confins dels mapes on es pensava que existien perills potencials.

Aparentment alguns d’aquests terribles animals imaginaris s’escaparen de les cartes marines i foren adoptats per la ciència per tal que aquesta poguera avançar. Aquests «dragons», tot i que no foren visibles o detectables en el seu temps, eren éssers que es consideraven necessaris per mantenir l’estabilitat del cosmos com el veien o l’entenien els filòsofs. L’existència d’aquestes entitats també permetia explicar, o almenys justificar, les observacions o experiments del moment. Una pràctica útil temporalment però, tanmateix, massa vegades aquests dracs acabaren sent dogmes arrelats que van dificultar el progrés.

The Reinvention Of Science, Slaying The Dragons Of Dogma And Ignorance, l’interessant llibre que han escrit els cosmòlegs Bernard J. T. Jones,Vicent J. Martinez i Virginia Trimble, s’endinsa en el fascinant món de la creació del coneixement des d’una perspectiva innovadora, en què més que els personatges hi destaquen les idees, unes vegades genials i d’altres suportades pels dragons del dogma i la ignorància. És un text que detalla el flux de les idees que han portat a la civilització actual, però també ens explica com els errors, els passos en fals, les vacil·lacions, ens han fet avançar però també retrocedir en la formació de la ciència moderna. Perquè malgrat que sempre ens han contat l’evolució de la ciència de forma lineal, en realitat, és plena de corbes, d’atzucacs i de paranys.

Per trobar el camí correcte cap al coneixement va caldre que ens perdérem sovint. Així, per explicar el món es va adoptar el drac del geocentrisme, amb les esferes cristal·lines i epicicles, abans d’arribar a l’heliocentrisme; el foc del drac del flogist precedí l’arribada de la termodinàmica o una substància subtil com l’èter es creia que omplia l’univers abans que es descobrira la relativitat, exemples aquests, entre molts d’altres dragons, que els científics es trobaren pel camí i que es van haver d’abatre per poder avançar.

Estem en el segle XXI probablement en una situació similar amb l’energia fosca? ¿Potser siga realment un dragó, una entitat creada només per justificar les observacions? ¿Caldrà que l’espantem d’alguna manera per poder endinsar-nos en les zones inexplorades d’una nova física?

The reinvention of science és també un llibre de les persones que han fet i fan la ciència, amb els seus encerts, egos, tossuderia i de vegades fins i tot atacs despietats als qui proposaren teories alternatives. Però, sobretot, es trau a la llum el paper cada vegada més rellevant de les dones en la ciència. Així, al llarg de les pàgines coneixerem Mary Anning, la fundadora de la paleontologia; Marie Tharp, que dibuixà de mapes i descobrí la dorsal mesoatlàntica i la separació dels continents; Gerta Keller, que aconseguí reivindicar la teoria del vulcanisme per explicar l’extinció dels dinosaures; Jocelyn Bell, descobridora dels púlsars, o Vera Rubin, que demostrà l’existència de la matèria fosca, entre moltes altres pioneres científiques. La feina de moltes d’elles fou menyspreada, si no amagada i sovint usurpada per companys homes. I és que la ciència tampoc està lliure de persones dolentes, d’assetjament laboral, d’abús de poder i prejudicis de classe o de gènere. Que li ho pregunten a Alfred Wegener, l’explorador polar que fou ridiculitzat per la teoria de la deriva dels continents.

La lectura del llibre és un plaer intel·lectual i els autors, al llarg d’un viatge temporal a la cerca de dragons amagats, aconsegueixen demostrar de manera clara com progressa el coneixement científic, encara que algunes idees errònies poden aturar momentàniament aquest progrés i com, de vegades, persones que no s’ho mereixien s’emporten els honors. De vegades, cal que un Sant Jordi de la ciència mate el drac per fer possible que de la seua sang broten les roses del coneixement.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València

Aquest article va ser publicat originalment en el butlletí d’estiu de 2024 de la Sociedad Española de Astronomía: The Reinvention of Science, de B. J. T. Jones, V. J. Martínez y V. L. Trimble.