Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Ciència

Per què dormim?

0
Publicat el 26 de juny de 2021

Por qué dormimos

Matthew Walker

978-84-120645-2-0 (llibre)
9788412099362 (eBook)

Editorial Capitán Swing

Molts comencem el dia esgotats. La vida moderna ens aboca a un son curt, retallat en el seu inici per la vida familiar i l’oci nocturn i en el seu final pels horaris fixos d’entrada al treball. Si a més, com a astrònoms, fem observacions nocturnes, l’hora de ficar-se al llit pot allunyar-se indefinidament. Així que no dormim prou. Però si te’n vas al llit tard i t’alces d’hora aprofites el temps, tens més oportunitats per a crear i estudiar. Això sembla, almenys.

Tanmateix si tots els animals dormen, cal pensar que, des del punt de vista evolutiu, alguna utilitat ha de tindre el dormir. Què ens reporta dormir? Durant els últims anys l’estudi del cervell ha fet uns avanços espectaculars i comencem a entendre els beneficis del son. Matthew Walker, neurocientífic de la Universitat de Califòrnia/Berkeley ens ho explica en: Por qué dormimos.

Una bona dormida hauria de durar unes 8 hores. Però és més important encara que aquesta continga totes les fases necessàries: fase no-REM, que consolida la informació apresa durant el dia, transferint-la al magatzem a llarg termini del cervell i fase REM, generadora dels somnis i associada a la creativitat, on es creguen nous vincles entre fragments d’informació no connectats entre si.

Al llarg del llibre anem descobrint molts errors que hem comés al llarg de la nostra vida. Per exemple, la ciència del son ha demostrat que dormir després d’estudiar consolida l’aprés. Per això el Dr. Walker ha abolit els exàmens en les seues classes, perquè els seus estudiants no es passen la nit en blanc el dia anterior. A més dormir ajuda a millorar la memòria motriu, per la qual accions d’habilitat acaben sent instintives. Això ho experimenten músics, esportistes i científics que automatitzen rutines de moviment després d’una bona nit dormint. L’autor assessora l’NBA i recepta millors sons per a aconseguir millors resultats.

Però el mes sorprenent ha sigut descobrir que la fase REM i el somiar estimulen una forma de processament associatiu de la memòria que fomenta la resolució de problemes i la creativitat. Alguns dels descobriments científics més importants han sigut realitzats després d’un somni. Dmitri Mendeléiev va aconseguir ordenar adequadament els elements químics després de veure-ho en un somni. August Kekulé va descobrir l’estructura en anell del benzé gràcies a que havia somiat amb àtoms que ballaven i es convertien en una serp que es mossegava la cua. Niels Bohr va tindre la idea del model atòmic en un somni on va veure el Sol envoltat pels planetes. Evidentment això ocorre només si s’ha pensat intensament en el problema abans de dormir.

Arribats a aquest punt necessites despertar-te amb despertador? durant el dia, lliges i rellegeixes una mateixa frase en l’ordinador? Si és així, llavors pertanys al grup majoritari de persones del primer món que pateix de privació del son. La conseqüència no és únicament que estiguem cansats al llarg del dia sinó que el risc de patir algun tipus de mal físic o mental augmenta.

Però una vegada en el llit per què dormim poc i malament? L’exposició nocturna a la llum blanca, amb un excés de blau (tauletes, televisió, mòbil, llum a casa o del carrer que entra per al finestra), és la causa principal però també ho són l’alcohol, la cafeïna, l’ambient tèrmic inadequat i l’ús del despertador, al qual l’autor li dedica bastants pàgines del llibre.

La falta crònica de son s’ha relacionat amb l’alzheimer, l’ansietat, la depressió i els accidents cerebrovasculars, així com amb diferents tipus de càncer, la diabetis, la hipertensió i els atacs cardíacs, l’obesitat i la infertilitat.

A més la fase REM es produeix principalment en les dues últimes hores del son. Per això si només es dorm durant 6 hores, es perd la part més creativa de la nit i renunciem a gaudir d’aqueixes idees genials que tots desitgem en el nostre treball.

I si aquest text us ha fet vindre la son hauré aconseguit un dels meus objectius. Deixeu de llegir i anar-vos a dormir per a ser més creatius demà. No us ho tindré en compte.


Aquest text va ser publicat inicialment al butlletí de Societat Espanyola d’Astronomia

Por qué dormimos, de Matthew Walker, Enric Marco, Boletín de verano de la SEA, 21 juny 2021

Ciència i feminisme

0
Publicat el 8 de març de 2021

Pols d’estels s’afegeix a les reivindicacions de les dones i reprodueix l’article de Susanna Ligero, traductora i periodista de la revista Mètode.

Ciència i feminisme

Susanna Ligero Tormo, periodista i traductora

Des de 2016, el 8 de març ve precedit d’una nova data rellevant en la lluita per la igualtat de les dones: l’11 de febrer. A finals de 2015, l’ONU el va assenyalar com el Dia Internacional de la Dona i la Xiqueta en la Ciència. Com tots els «dies de» oficials, es tracta d’un gest institucional per a reconéixer una lluita i donar-hi suport; en aquest cas, l’esforç de tantes investigadores pioneres per a denunciar l’accés limitat de les dones a l’eina fonamental de la humanitat per a conéixer el món on viu: la ciència. Com tots els dies de», potser per si sol no li veiem la utilitat, però té el seu valor com un node més de la xarxa d’iniciatives feministes que tracten de millorar les vides de les dones arreu del món.

Segons l’informe Desxifrar el codi: L’educació de les xiquetes i les dones en ciències, tecnologia, enginyeria i matemàtiques (STEM), editat per la Secció d’Educació de la UNESCO en 2019, només el 28% de les persones dedicades a la investigació en el món són dones (i tenint en compte que es tracta d’una mitjana, podem endevinar diferències abismals entre països). Aquest percentatge no només és baix, sinó que potser disminuïx en els anys vinents. Segons l’ONU, la pandèmia de la covid-19 ha impactat negativament en les dones científiques i «ha afectat especialment les que es trobaven en els inicis de les seues carreres», el que fa preveure que la bretxa de gènere en l’àmbit científic probablement tornarà a eixamplar-se. Un nou daltabaix en una història que no ha estat mai tan progressiva com ens agradaria pensar.

Deixar les dones fora de la ciència durant tant de temps ha empobrit la ciència. Estudis esbiaixats que han pres l’home com a mesura de la humanitat; dinàmiques de treball que han omés sistemàticament les cures; estereotips nascuts d’una medicina misògina i parcial; balafiament de talent al llarg de la història… Alhora, i òbviament, deixar les dones fora de la ciència ha empobrit les dones. Les ha privades de coneixement i de riquesa, i també de saber-ne tota la història: aquelles que sí que van aconseguir ser científiques, fins i tot les que van fer-hi grans contribucions, han estat invisibilitzades, ficades al sac de l’anècdota i l’excepció. Què fem per a garantir que això no continue passant?

Com a moviment social transformador, el feminisme hi ha jugat un paper clau i ho continuarà fent. El feminisme ha enriquit la ciència: ha aportat la perspectiva de gènere a les ciències naturals i a les socials, ha qüestionat paradigmes mandrosos i ha rescatat referents de totes les àrees de coneixement. Ha fet palés, també, que els grans descobriments rarament han sorgit d’un únic cap pensant (normalment masculí), sinó que solen ser el resultat de la col·laboració i del saber compartit.

Descórrer la cortina

El feminisme és un visibilitzador de realitats; és la mà que descorre la cortina i ens permet veure ben bé que està ocorrent a l’altra banda de la finestra. Per això, en molts àmbits, incloent-hi el món de la recerca, no s’acaba de pair bé. Resulta incòmode que es publiquen articles que assenyalen que entre març i abril de 2020, durant els mesos més durs de confinament, les dones investigadores han publicat menys articles científics que els seus companys. No agrada que es diga que l’actual model de recerca i publicació científica esgota els cossos, i fa incompatible el rendiment esperat amb una vida familiar plena (no parlem de la social, íntima…). Tot això no resulta coherent amb el relat d’un món que se suposa que tracta de ser més just, però al qual ja li va bé que les que han estat a primera línia de la pandèmia siguen expulsades del sistema, de nou.

I, si ens hi fixem, moltes d’aquestes observacions són fruit justament d’una conjuminació entre mirada feminista i pràctica científica, d’investigadores que incorporen la perspectiva de gènere al mètode científic per a analitzar la realitat de forma més acurada. Cal que no oblidem que la ciència ha estat una activitat tradicionalment incòmoda, també reveladora de realitats que no encaixen amb els interessos de les classes dominants. És clar, existeix la tecnociència enamorada del benefici i d’un malentés progrés, practicada per «visionaris» que fa temps que no toquen de peus a terra, pròspers en un context de capitalisme esbojarrat. Però és la recerca científica (sobretot la finançada amb recursos públics) la que, cada vegada amb més proves, evidencia els profunds reptes ambientals a què ens aboca el model econòmic de creixement infinit. És la ciència la que ha demostrat que la contaminació atmosfèrica ens mata; que la invasió per part de la humanitat dels espais naturals ens exposa a nous perills; que el canvi climàtic no farà més que agreujar les desigualtats socials ja existents, també entre dones i homes.

Per a tots aquests problemes, necessitem solucions que han de vindre necessàriament d’un exercici radical de pensament crític arrelat a la realitat, a la vida. Tot i ser diferents en essència, tant la ciència com el feminisme proposen aquesta aproximació al món. Aprofitem-ho

Publicat prèviament a la revista de la Intersindical Valenciana
CIÈNCIA I FEMINISME, Susanna Ligero, Març 2021. pàgina 8

Imatges:

1.-NASA Goddard Hosts Young Women for STEM Girls Night In
NASA/Goddard/Debbie Mccallum
2.-Your space agency needs YOU: ESA astronaut applications are opening, ESA

La ciència del 2021

0
Publicat el 7 de gener de 2021

L’any comença i és interessant ressenyar que n’esperem en matèria de ciència i tecnologia. Les grans revistes científiques com Nature i Science ja han fet les seues previsions de les diverses branques de la ciència, des del canvi climàtic, la recerca sobre la Covid-19 o el foment de les revistes científiques de lliure accés (open access) però destacaré les relacionades amb l’astronomia i l’exploració espacial.

Primerament caldria fer unes reflexions sobre els fets que han ocorregut les darreres hores a Washington. L’assalt a l’edifici del Congrés dels Estats Units és un dels darrers actes resultat de la política de Donald Trump. Un negacionista com ell, tant del canvi climàtic, com de la pandèmia, ha fet un dany terrible a la ciència nord-americana. Ja ho vaig contar durant els primers mesos de la seua presidència. En aquell moment, Scott Pruitt, un declarat i actiu negacionista de l’escalfament global, era nomenat com a nou director de l’Agència per a la Protecció del Medi Ambient (EPA), mentre els científics del clima patien per si se’ls esborraven les dades dels servidors públics. Mentrestant Trump creava la Space Force, la sisena branca de les forces armades, preparada per a la guerra espacial. També forçà la NASA a tornar apressadament a la Lluna, aquesta vegada amb dones astronautes, amb el programa Artemisa per al 2024, just al final del desitjat segon mandat.

Finalment sembla que se’n va i el nou president, John Biden, més amigable amb la ciència, ha promés revertir o almenys estudiar com retornar la ciència al paper central que tenia. S’espera que l’EPA torne a posar el canvi climàtic al centre de les polítiques mediambientals. Alguns, com l’administrador de la NASA, Jim Bridenstine, ja ha declarat que no vol continuar amb el nou president i que dimitirà el 20 de gener. 

Mart

Les tres missions que foren llançades el juliol passat cap al planeta vermell arribaran durant el mes de febrer.

La NASA, l’agència espacial dels Estats Units, continuant amb el seu extens programa robòtic d’exploració de la superfície, hi farà arribar la nau Mars2020 que du a bord el 5è robot explorador marcià. Aquest ròver, de nom Perseverance, tractarà d’aterrar al cràter Jezero. És una evolució tecnològica de l’actual robot marcià Curiosity localitzat al cràter Gale i que hi arribà el 2012. S’han millorat les rodes, hi ha més i millors càmeres, un làser perforador millorat i alguns altres detectors de gasos. Perseverance arribarà a Mart el 18 de febrer.

En febrer veurem també com funciona la missió Hope enviada pel nou agent espacial, els Emirats Àrabs Units. Des de l’òrbita marciana farà el primer mapa meteorològic diürn i nocturn del planeta Mart.

La Xina ha aprofitat tot el que ha aprés dels seus robots lunars i ara la missió Tianwen-1, que consta d’un orbitador i d’un ròver d’exploració, s’acosta a Mart. A mitjan del pròxim mes de febrer la missió marciana hi arribarà i es posarà en òrbita. Cap al 23 d’abril de 2021 és prevista la part més delicada de l’aventura xinesa, quan l’aterrador amb el robot a bord se separe per tractar d’arribar a Utopia Planitia, una gran plana, antic cràter d’impacte, lloc on aterraren, ja fa 37 anys, les mítiques sondes Viking de la NASA.

James Webb Space Telescope

El gran esdeveniment de l’any serà el llançament del nou telescopi infraroig James Webb Space Telescope. La construcció i assemblatge d’aquest gran telescopi de 6.5 m de diàmetre que ha de substituir, en part, el vell telescopi espacial Hubble ha estat un veritable mal de cap per a la NASA. Després de multitud de retards, tant per la Covid-19, com per diversos problemes logístics i amb uns 7200 milions d’euros de cost, sembla que finalment s’enlairarà el 31 d’octubre a bord d’un Ariane 5 des de la Guyana Francesa. És un projecte conjunt de la NASA, de l’Agència Espacial Europea (ESA) i de l’Agència Espacial Canadenca. Permetrà observar en un rang major de longituds d’ona i, per tant, podrà penetrar més profundament en les galàxies més llunyanes i molt més antigues.

Serà el gran telescopi espacial del pròxims 30 anys i per això és important fer-ne particip  tota la humanitat. La web del telescopi té informació en multitud de llengües, també en català.

La nova estació espacial xinesa

Aquest any també veurem el començament de la construcció de la futura estació espacial xinesa Tiangong (Palau celestial). Després de diverses proves l’agència espacial del país de l’orient engega el seu projecte més ambiciós.

La Tiangong tindrà un disseny molt semblant a la mítica estació espacial soviètic Mir (pau) però només amb tres grans mòduls. Enguany el mòdul principal d’unes 20 tones serà enviat a l’espai. I en pocs anys l’estació xinesa d’unes 60 tones serà completada.

Imatge artística de l’Estació Espacial xinesa (CSS). Crèdit: CMSA

Ja s’han seleccionat nou experiments de diverses institucions científiques del mon per ser dutes a bord de l’estació, cosa que demostra la disposició de les autoritats xineses d’obrir l’estació a la comunitat internacional.

I més proves, èxits i pel·lícules espacials

Aquest any passat i aquest 2021 les empreses privades continuen fent avanços per entrar de manera definitiva en l’apetitós mercat espacial. La NASA contractà amb Space-X i amb Boeing diversos coets i càpsules i ara comencem a veure’n els resultats.

Si tot ix com s’espera, la càpsula Starliner de Boeing farà el seu debut amb tripulació. Enguany ha de fer encara proves sense tripulació portant material a l’Estació Espacial Internacional i, si tot és correcte, en juny hi portarà astronautes.

La Crew Dragon de Space X, ja amb llançaments consolidats, durà astronautes a l’Estació tres vegades aquest any. La tercera serà molt mediàtica ja que durà a l’actor Tom Cruise, que gravarà en òrbita part de la seua pròxima pel·lícula. Potser no siga el primer actor que tracte de fer un film a l’espai ja que el 5 d’octubre, unes setmanes abans, una Soyuz MS-19 russa durà el cosmonauta Antón Shkaplerov, el director Klim Shipenko, autor de Salyut-7, Héroes en el Espacio, (també ací) i una actriu encara desconeguda per gravar també una altra pel·lícula.

El 21 de juliol es llançarà la sonda DART a bord d’un Falcon 9 per a que xoque amb l’asteroide Dimorphos per tractar de variar-ne la trajectòria en la que seria la primera prova de defensa espacial.

2021 serà un any molt actiu pel que fa a missions a l’espai. El sempre ben informat  Daniel Marín en detalla moltes més al seu bloc Eureka.

Més informació a:
¿Qué nos depara 2021 en el espacio? Daniel Marín, 4 gener 2021
2021: el año de la nueva estación espacial china. Daniel Marín, 4 gener 2021

Imatges:

1.- James Webb Space Station. Imatge artísitca. ESA/NASA
2.- Perseverance. NASA/JPL.
3.- James Webb Space Station. Informació
4.- Imatge artística de l’Estació Espacial xinesa (CSS). Crèdit: CMSA
5.- CST-100 Starliner. Boeing

Isabel Cordero a la Setmana de la Ciència de Gandia 2020

0

Isabel Cordero, professora titular de la Facultat de Matemàtiques, àrea de Matemàtica Aplicada, de la Universitat de València, ha estat la cinquena conferenciant de la Setmana de la Ciència de Gandia 2020, organitzada per CEIC Alfons el Vell, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València, Campus de Gandia.

Amb la seua xarrada es tanca la IV Setmana de la Ciència de Gandia. Una setmana de difusió de la ciència cap a la societat que en aquest temps de pandèmia s’ha fet alhora presencial i virtual.

Isabel Cordero és llicenciada en Matemàtiques i Doctora en Astrofísica per la Universitat de València. Ha estat investigadora postdoctoral en l’Institut Max-Planck d’Astrofísica en Garching (Munich, Alemanya) i en l’Observatori de Paris-Meudon. També ha realitzat estades d’investigació en les universitats de Lieja i Namur en Bèlgica.

Compagina la tasca docent amb una activitat investigadora en el camp de la matemàtica aplicada i de l’astrofísica, amb especial interés en la relativitat numèrica i les ones gravitatòries.

És membre de la col·laboració internacional Virgo a València, on coordina les activitats de divulgació i comunicació. És membre de l’Editorial Board de la revista Journal of Physics Communications i de la Junta Directiva de la Sociedad Española de Relatividad y Gravitación. També té una participació activa en projectes amb estudiants universitaris de diferents graus, i dedica gran part del seu temps i de la seua il·lusió a moltes activitats de divulgació científica entre elles ser un membre actiu de l’Associació Sapiencia, a Port de Sagunt (el Camp de Morvedre).

En la seua conferència “Observatorios de ondas gravitatorias: tecnología punta para una ciencia fascinante“, després d’una senzilla introducció a la Relativitat General d’Einstein, ens ha explicat el que són les ones gravitatòries, pertorbacions de l’espai temps causades per gegantins xocs d’estels de neutrons o de forats negres, i que es propaguen per tot l’univers. El seu estudi és proporcionaria, per tant, moltíssima informació sobre aquests monstres celestes. La intensitat d’aquestes ones, però, és tan petita que en arribar a la Terra és pràcticament impossible mesurar-les.

Tanmateix al segle XXI l’interés per obtenir resultats ha impulsat la recerca en tecnologia de làsers, buit, estabilitat estructural, etc i des fa uns anys disposem d’uns revolucionaris observatoris que ens permeten captar aquestes subtils ones gravitatòries quan arriben a la terra. Des de la primera detecció d’una ona gravitatòria que travessà la Terra el 14 de setembre de 2015, resultat del xoc de dos forats negres de 29 i 26 masses solars respectivament, desenes d’esdeveniments s’han detectats als observatoris LIGO i Virgo, resultat que ha estat premiat pel Premi Nobel de Física del 2017 per els seus promotors.

La ciència que s’està fet és realment fascinant. De tot i això i més ens parlà Isabel Cordero i tot ho podeu veure en diferit al Canal YouTube del CEIC Alfons el Vell.

https://youtu.be/DyIm2RWWfJM

Fernando Ballesteros a la Setmana de la Ciència de Gandia 2020

0

Fernando Ballesteros, Cap d’Instrumentació de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, ha estat el quart conferenciant de la Setmana de la Ciència de Gandia 2020, organitzada per CEIC Alfons el Vell, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València, Campus de Gandia.

Ha treballat en el disseny i desenvolupament del telescopi espacial de rajos gamma INTEGRAL, de l’Agència Espacial Europea, actualment en òrbita al voltant de la Terra, així com del telescopi espacial LEGRI a bord de Minisat01 (INTA). Posteriorment els seus interessos van evolucionar cap a l’astrobiologia, i treballà en temes d’emergència de la complexitat i la vida en l’univers. En l’actualitat està involucrat a més en el projecte JPAS, un cartografiat del cel que s’està preparant al nou Centre Astrofísic de Javalambre, Gudar-Javalambre (Aragó), en el que treballa en el disseny de les àrees a cartografiar.

Amb una àmplia experiència en el camp de la divulgació, és Premi PRISMA 2016 pel seu llibre “Fractales y Caos, la aventura de la complejidad” i Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General de 2006 pel seu llibre “Gramàtiques Extraterrestres” i autor o coautor d’una multituds de llibres més. Actualment el seu llibre més llegit i conegut és “Las mujeres de la Luna” escrit amb Daniel R. Altschuler, que ja ha fet diverses edicions i enguany s’acaba de publicar en anglés.

La seua xarrada “Habitabilitat de l’univers” gira al voltant de l’apassionant tema de la cerca de la vida o la possibilitat de l’existència d’aquesta en diversos llocs del nostre entorn còsmic. Alguns planetes i llunes del nostre sistema solar semblen tindre possibilitat d’albergar algun tipus de vida actual o passada com ara Mart, Europa, una lluna de Júpiter o la lluna Encèlad, lluna de Saturn. Per això s’han enviat o s’enviaran en els pròxims anys sondes per esbrinar-ne la possibilitat.

Tanmateix la descoberta de milers de planetes al voltant de moltes estrelles ha obert un camp nou com és la cerca de biomarcadors adequats, senyals en els espectres de la llum reflectida pels planetes que ens indiquen la presència de molècules relacionades amb la vida.

Algunes desenes d’aquests planetes es troben en la zona d’habitabilitat de la seua estrella, una regió al seu voltant on l’aigua podria mantindre’s líquida. Aquests planetes són els mes afavorits per albergar algun tipus de vida, almenys tal com la coneixem.

El futur d’aquesta branca de l’astronomia, i que va de la mà de la biologia, es presenta apassionant. Quan descobrirem un altre planeta viu? Qui hi haja vida intel·ligent ja és una altra història.

La xarrada de Fernando Ballesteros es pot veure al canal de YouTube del CEIC Alfons el Vell.

https://youtu.be/oM_wd92DQzU

Lucia Hipólito a la Setmana de la Ciència de Gandia 2020

0

Lucia Hipólito, professora titular de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de València ha estat la tercera conferenciant de la Setmana de la Ciència de Gandia 2020, organitzada per CEIC Alfons el Vell, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València, a la seu de Gandia.

La seua activitat investigadora se centra en entendre l’efecte de l’alcohol al cervell i els factors de risc per a patir alcoholisme amb la finalitat de trobar noves teràpies per a aquesta addicció. Lucia Hipólito ha treballat a diversos laboratoris en universitats de prestigi com la Universitat de Cambridge (Regne Unit) i la Universitat de Columbia (els EUA) estudiant l’addicció i el dolor. Com a resultat de les seues investigacions ha rebut premis de la Societat Europea d’investigació en l’alcoholisme (ESBRA), de la Fundació Valenciana d’Estudis del dolor (FUNDOLOR) i de Talent Jove Investigador atorgat per Bankia i Levante-EMV.

En la magnífica conferència que ens impartí: Anima’t dona que no es per a tant!: efecte del dolor sobre el consum de drogues, ens endinsa en el seu camp de recerca, la relació del dolor i la addicció a les drogues. Del seu treball se’n desprenen dues conclusions: que les persones amb dolor senten la necessitat d’un major abús de la droga i que les dones amb dolor encara són més susceptibles a aquestes drogues. La droga més freqüent i legal a l’estat espanyol és l’alcohol aixi que els estudis s’encaminen a tractar de trobar-hi teràpies terapèutiques.

Sembla ser, però que que fins ara tots els estudis s’havien fet amb homes i, per tant, els resultats estaven esbiaixats en deixar la meitat de la població fora. Tanmateix el seu treball demostra la importància d’incorporar homes i dones /mascles i femelles d’animals d’experimentació/ als assajos clínics.

La xarrada va ser presencial però també es pogué seguir en directe a través del Canal Youtube del CEIC Alfons el Vell.

https://youtu.be/1tEraJbBRdE

Lourdes Canós a la Setmana de la Ciència de Gandia 2020

0

La conferència de Lourdes Canós, Professora Titular de la Universitat Politècnica de València, va començar repassant amb xifres els efectes devastadors que la pandèmia del COVID-19 ha causat en el sector turístic espanyol, des del passat mes de març de 2020. Les dades mostren que no estem davant una de les crisis a l’ús, on la demanda cau abruptament, en aquest cas, per primera vegada des de que es tenen registres, estem davant una crisi que va provocar que el turisme literalment desapareguera durant uns quants mesos, per a després recuperar-se però a nivells molt inferiors als habituals.

Davant aquesta greu situació, la professora de la UPV va repassar les respostes donades fins ara des de diferents àmbits, des d’empreses hoteleres o de transports; a les destinacions turístiques, les administracions públiques, etc. Per últim, es va abordar el tema de com serà el turisme post-covid. Un turisme potser menys multitudinari, més segur i més tecnològic.

https://youtu.be/gh4EsFValV8

https://www.youtube.com/channel/UCRtPZhHaUMOXuEe3mfnKsSg

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Clara Grima a la Setmana de la Ciència de Gandia 2020

0

La matemàtica Clara Grima, va inaugurar dilluns la IV Setmana de Ciència 2020 de Gandia. Clara és doctora en Matemàtiques i catedràtica pertanyent al grup de recerca ‘Matemàtica Discreta: Teoria de Grafs i Geometria Computacional’ a la Universitat de Sevilla. Ha rebut, entre altres, el premi ‘Prismas de Bronze’ atorgat per la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia, pel seu blog ‘Mati i sus Mateaventuras’, reconegut com el millor lloc web de divulgació científica. A més, col·labora amb altres mitjans fent divulgació de la ciència i les matemàtiques.

En època de pandèmia venia bé escoltar la xarrada  “Las matemáticas vigilan tu salud: modelo sobre epidemias y vacunas” en que repassà les relacions entre la ciència de les matemàtiques i les diverses pandèmies que han afectat a la humanitat. Precisament fa uns anys escriví sobre aquest tema en el llibre: Las matemáticas vigilan tu salud.

La xarrada, presentada pel director del CEIC, Lluís Miret, va ser presencial amb places limitades i virtual, amb persones mirant-la pel canal Youtube del CEIC Alfons el Vell.

Dimarts 17 a la Facultat de Matemàtiques de la Universitat de València ens oferí la xarrada “Geometría bajo tu piel” dirigida als estudiants en la que parlà sobre els escutoides, figura geomètrica que ha descobert i que és l’estructura bàsica de les cèl·lules epitelials.

A continuació podeu veure la magnífica conferència de Clara Grima a la sala de la Casa de la Cultura de Gandia el 16 de novembre del 2020.

https://youtu.be/E9yPQ5p3Xj8

La Facultat de Matemàtiques de la Universitat de València també ha publicat la xarrada de Clara Grima. En aquesta xarrada podreu saber-ne més sobre la simpàtica figura dels escutoides, que va i resulta estaven des de sempre en la nostra pell. Una meravella de conferència. Gràcies Clara per explicar-ho tan bé.

Comença la Setmana de la Ciència de Gandia: presencial i virtual

0

De dilluns 16 a divendres 20 de novembre celebrem la IV Setmana de la Ciència de Gandia organitzada pel CEIC Alfons el Vell, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València.

Enguany és un any difícil per a tots però hem volgut continuar el nostre compromís amb la ciència.

Les conferències seran retransmeses a través del Canal de Youtube del CEIC:  SETMANA DE LA CIÈNCIA 2020 , tot i que hi haurà la possibilitat d’accedir a la Casa de la Marquesa amb reserva prèvia i amb un aforament molt limitat. Els interessats, podran reservar a través del correu del CEIC Alfons el Vell:

ceicalfonselvell@gandia.org

Les conferencies seran totes a la Cas de Cultura Marqués González de Quirós (Casa de la Marquesa) de Gandia a les 19:30 h.

Nom Procedència Títol Dia
Clara Grima Universitat de Sevilla Las matemáticas vigilan tu salud: modelo sobre epidemias y vacunas 16 novembre
Lourdes Canós Universitat Politècnica de València Empresas turísticas y COVID: retos y oportunidades 17 novembre
Lucia Hipólito Universitat de València Anima’t dona que no es per a tant!: efecte del dolor sobre el consum de drogues 18 novembre
Fernando Ballesteros Universitat de València Habitabilitat de l’univers 19 novembre
Isabel Cordero Universitat de València Observatorios de ondas gravitatorias: tecnología punta para una ciencia fascinante 20 novembre

 

Setmana de la Ciència de Gandia 2020

0

La setmana pròxima, de dilluns 16 a divendres 20, celebrarem la IV Setmana de la Ciència de Gandia organitzada pel CEIC Alfons el Vell, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València.

Enguany és un any difícil per a tots però hem volgut continuar el nostre compromís amb la ciència.

Les conferències seran retransmeses a través del Canal de Youtube del CEIC:  SETMANA DE LA CIÈNCIA2020 , tot i que hi haurà la possibilitat d’accedir a la Casa de la Marquesa amb reserva prèvia i amb un aforament molt limitat. Els interessats, podran reservar a través del correu del CEIC Alfons el Vell:

ceicalfonselvell@gandia.org

Pandèmia

0

En aquest temps de pandèmia que marcarà tota una generació, molts encara es pregunten com és possible que una societat moderna, amb sanitat universal, amb recursos, sempre limitats, haja hagut d’estar confinada, amb l’economia paralitzada i amb totes les nostres activitats protocol·litzades.

Aquesta incomprensió és una de les causes de la onada d’incredulitat sobre els orígens de la malaltia, que si és una arma biològica xinesa, un instrument de control poblacional a través del 5G de Bill Gates o simplement un invent.

Molt obliden que l’ésser humà és un més dels mamífers que poblen la Terra i que la interacció amb el medi natural el posa en contacte diàriament amb patògens, que com tot esser viu sempre cerca nous habitat per ocupar.  L’explotació humana de nous territoris verges a l’Extrem Orient, a l’Amazones o a l’Àfrica Central i el comerç que se’n fa dels seus recursos ha posat en contacte estret espècies animals i vegetals que havien estat sempre separades físicament. Així que patògens adaptat a espècies salvatges troben hostes nous verges per explotar. Tot ajudat per l’evolució que afavoreix l’adaptació dels nous agents infecciosos. Aquesta és la principal raó de les pandèmies modernes.

Tanmateix aquests malalties modernes no eixirien dels seus focus d’infecció localitzats en indrets remots i mal comunicats si els vols barats i ràpids, la deslocalització de moltes empreses i el comerç internacional no fora la norma del mon actual. Un turista intrèpid explorador d’una selva poc trepitjada pot portar un virus o un bacteri en poques hores al cor d’Europa abans de presentar cap símptoma de malaltia. Un simpàtic animaló exòtic comprat a una tenda d’animals no massa legal pot portar de regal un virus d’un animal amb el que va compartir viatge des de terres llunyanes. Els porcs d’una granja construïda prop de l’habitat dels rats penats a l’Extrem Orient poden quedar contaminats amb un nou tipus de coronavirus pels seus excrements.

Aquestes són possibilitats ben reals en aquests mon de pandèmies que ens ha tocat viure. Però hi ha molt més factors a tindre en compte que explicarien el desastre que estem vivim actualment. La periodista científica Sonia Shah ho explica detalladament en Pandemia, de Capitán Swing, obra que publicà fa tres anys i que s’acaba de publicar en castellà.

El colera va ser la primera malaltia moderna que afectà, i continua afectant, els humans a partir del segle XIX. Tots els pobles tenen cròniques dels temps incerts de les diverses onades que atacaren el nostre país i en el que el Doctor Jaume Ferran fou un heroi vacunant la gent.  El llibre, però, se centra en explicar detalladament l’afecció que sofriren Paris i Nova York el 1832.

“El Dr. Jaume Ferran vacunant a Alzira”. La Ilustración Nacional 1885.

Però no s’atura només a descriure el desastre i, aquí és quan el talent de Sonia Shah se’n presenta en el seu màxim esplendor en donar compte de les causes de l’extensió de la pandèmia: les condicions higièniques i d’infraestructures en que es vivia aleshores, els problemes de corrupció de polítics i d’empreses (algunes d’elles encara actives actualment. Et sorprendrà saber quines son, o no….), els col·lectius als que la gent desesperada considerava culpables, els herois que tractaren de donar tractaments efectius però foren menystinguts sinó directament apartats.

El colera no és una malaltia antiga com ho puga ser la pesta o la lepra, sinó que el seu origen està molt ben documentat. La colonització i explotació pels britànics dels recursos dels manglars i zones pantanoses al voltant del Golf de Bengala on desemboca el riu Ganges va posar en contacte el virus aquàtic Vibro Cholerae amb els humans. En menys de 50 anys la pandèmia del colera s’expandí per tota la Terra. La millora de les comunicacions i el colonialisme s’encarregaren de fer-ho possible.

A partir de les lliçons apreses d’aquesta pandèmia que encara causa brots cada any en alguns llocs del mon, l’autora fa un recorregut  per les malalties modernes com l’èbola, el SARS, el MERS, el virus del Nil Occidental, la malaltia de Lyme etc…Totes començaren com a zoonosis (contagi animal-humà) però d’altres ja han esdevingut epidèmia quan el contagi és d’humà a humà.

Llegint el llibre comprendreu el perquè del paper limitat de l’Organització Mundial de la Salut en l’actual pandèmia del coronavirus, el problema dels bacteris resistents o superbacteris, les malalties emergents i la relació d’aquestes amb el canvi climàtic.

Les epidèmies han acompanyat a les diverses espècies d’homínids durant tota l’evolució humana. Hi ha prou evidències que aquestes han condicionat i modelat molts aspectes com ara el sexe, la detecció de nous patògens i la distribució humana en el planeta. Som realment el resultat final d’una lluita feroç contra els patògens antics.

Finalment dir que encara que el llibre es publicà el 2017 ja vaticinava la pròxima pandèmia. Cap de les mesures conegudes i efectives per prevenir-la que descriu al llibre s’han posat en marxa. Ara estem amb mascaretes i esperant les vacunes. El 2020 vivim l’era Covid-19.

Sonia Shah està en tot quan et recomana clarament: “Prevenir las pandemias pasará necessariamente por reorganitzar las actividades humanas que las agravan

Llegiu el llibre i se us aclariran les idees.


Sinopsis de la contraportada del llibre

En los últimos cincuenta años, más de trescientas enfermedades infecciosas han surgido o resurgido en lugares donde nunca se habían visto. Mucho antes de la llegada de la COVID-19, casi todos los epidemiólogos coincidían en que una de ellas causaría una pandemia mortal en las próximas generaciones: el ébola, la gripe aviar o algo completamente nuevo. Si bien era imposible predecir la aparición del SARS-CoV-2 y tampoco podemos saber qué patógeno causará el próximo brote global, al desentrañar las historias de pandemias pasadas podemos comenzar a comprender mejor nuestro futuro y prepararnos para lo que nos tiene reservado.
Pandemia es una obra fundamental de historia epidemiológica que explora los orígenes de las epidemias, trazando paralelismos entre el cólera —uno de los patógenos causantes de pandemias más letales y perturbadores de la historia— y otras nuevas enfermedades que nos acechan. Rastreando cada etapa del dramático viaje del cólera, desde su aparición en el interior del sur de Asia como un microbio inofensivo hasta su rápida dispersión por el mundo en el siglo XIX y su última aparición en Haití, nos informa sobre otros patógenos que ahora siguen sus pasos, como la bacteria SARM, que asedia a su propia familia, o los virus letales nunca antes vistos que salen de los húmedos mercados de China, las salas quirúrgicas de Nueva Delhi y los patios traseros suburbanos de la costa este de Estados Unidos.

L’energia nuclear sense mites

1
Publicat el 20 d'agost de 2020

Per a gran part de la població l’energia nuclear té mala fama. El seu ús militar amb les bombes atòmiques llançades sobre Hiroshima i Nagasaki ara fa 75 anys ha ajudat molt a bastir aquesta visió negativa, i molt més encara amb la guerra freda amb potències nuclears que disposaven (i encara disposen) de milers de míssils nuclears apuntant-se mutualment. Dit d’una altra manera, l’energia de l’àtom fa por.

Cal recordar que l’energia nuclear és un procés físic d’emissió espontània o artificial d’energia causada per algun procés de modificació de l’estructura d’un nucli atòmic, anomenat reacció nuclear. La natura és així, ens agrade o no. Vivim envoltats de processos nuclears (el Sol, els raigs còsmics, la radioactivitat del granit de les nostres cuines, alguns aliments…), als quals la vida en la Terra s’ha adaptat al llarg del procés de l’evolució. És el que s’anomena radioactivitat natural. Per això ha estat un avanç fonamental comprendre com funcionen aquests processos i, en la mesura del possible, tractar d’aprofitar-los per al benestar de la humanitat.

Tanmateix l’aprofitament de l’energia nuclear per a ús civil, aplicada a la medicina, a la investigació científica i més concretament a la producció d’energia elèctrica en centrals nuclears pateix molts dels estigmes (ben merescuts) de les aplicacions militars. Moltes vegades se’ls veu complementaris i fins i tot es posen en el mateix sac.

Parlant específicament de les centrals nuclears, una visió racional del tema, fugint d’afirmacions sense base científica ni tècnica, és necessària per allunyar-se  dels tòpics que se solen associar a l’ús civil de l’energia nuclear: cara. perillosa, innecessària i amb interessos ocults.

A més a més hi ha multitud de mites que s’associen de manera repetitiva a les centrals nuclears: que poden explotar com una bomba atòmica, que serveixen per construir armes atòmiques, que viure prop d’elles produeix càncer, que no hi ha tractament dels residus, que aquests contaminen l’entorn durant milers d’anys, etc…

Les centrals nuclears són perilloses, és cert. Però també ho és qualsevol empresa química o un emmagatzematge de productes fertilitzants. Recordem l’explosió d’una empresa a la petroquímica de Tarragona o l’explosió del port de Beirut, tots dos casos de fa només unes setmanes.

Com en els casos ressenyats, una gestió deficient de qualsevol instal·lació industrial  pot portar al desastre. I respecte a les centrals nuclears l’experiència de Txernòbil és l’exemple més clar. El deficient disseny de la central, les proves realitzades sense supervisió i la caòtica gestió posterior van ser, segurament, una de les causes de l’enfonsament pocs anys després de la Unió Soviètica. Recomane que veieu la minisèrie Chernobyl on tot això es veu de manera meridiana.

La bona gestió i manteniment d’una indústria ha de ser, per tant, la prioritat màxima per a que aquesta siga acceptada per la societat. I sembla que les centrals nuclears són especialment sensibles a aquest tema.

Però és que a més a més, l’ús de l’energia nuclear per produir electricitat és molt més segura que la utilització de combustibles fòssils, al contrari del que creu la gent. Si mirem les fantàstiques gràfiques del OurWorldinData ens assabentarem que és quasi tan segura com l’energia eòlica (punxeu la figura si voleu veure-ho més gran).

I en temps d’emergència climàtica, l’interès per la descarbonització de la societat és a hores d’ara màxima. Cal baixar de manera ràpida l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Per això es pretén omplir les muntanyes de parcs eòlics i les zones rurals de parcs fotovoltaics. Els problemes mediambientals no seran menors. S’obriran nous camins per zones naturals, es posaran llums als molins, es perdran terres de conreu. El conflicte està assegurat. Però tot té un preu.

I quin paper pot jugar l’energia nuclear en la lluita contra l’esclafament global? Juntament amb les energies renovables pot ajudar a reduir la dependència dels combustibles fòssils, ja que una vegada construïdes, ja no emeten diòxid de carboni a l’atmosfera. Molts pensen que l’energia nuclear serà, per tant, una solució necessària per salvar el món.

Amb aquesta idea Alfredo García, supervisor de la central d’Ascó, i divulgador científic, ha escrit l’interessant assaig,

La energía nuclear salvará el mundo, Derribando mitos sobre la energía nuclear. Planeta, 2020,

Alfredo García, conegut com a @OperadorNuclear a Twitter, amb un llenguatge amè i molt didàctic, desmunta totes les fal·làcies i mites al voltant de l’energia nuclear. Comença explicant que és això de la radioactivitat, sempre tan mal compresa, per passar ràpidament a detallar-nos el funcionament d’una central nuclear, aturant-se en tots els processos que s’hi fan, amb el problema dels residus i el futur de les noves centrals de quarta generació. La gran contribució de les centrals nuclears en la salvació del món (un planeta tal com el coneixem ara), és el tema de les darreres pàgines del llibre. I, perquè tot quede més clar encara, els ensenyaments del llibre no són només opinions de l’autor sinó que estan fonamentats en la seua llarga experiència en el treball supervisant les tasques a realitzar en la central en la que treballa sinó en l’abundant literatura científica i tècnica a l’abast de qui la vullga estudiar, una part de la qual podem veure en la bibliografia que clou el llibre.

En temps de pandèmia, fake news i pseudociències, l’opinió sobre qualsevol assumpte d’interès públic ha d’estar fonamentada en textos dels experts i en la literatura científica. Sense aquest bagatge intel·lectual previ que qualsevol pot adquirir per estudis o a través de bona divulgació científica, el ciutadà no serà realment lliure per expressar les seues opinions i prendre les accions que corresponguen.

Alfredo García amb aquest llibre ha contribuït a elevar el coneixement sobre l’energia nuclear i el seu aprofitament per a la generació d’energia elèctrica.

Ah! amb unes precioses il·lustracions realitzades pel seu fill Álvaro.

La física al BOE

1
Publicat el 19 de maig de 2020

El meu llibre de Física General (J. Catalá, edició de 1975) defineix el metre com la distància que existeix, a 0ºC, entre dues marques paral·leles gravades en una barra de platí iridiat, mentre que el quilogram és la massa d’un bloc cilíndric iridiat, tots dos patrons de referència conservats a  l’Oficina Internacional de Pesos i Mesures (Bureau international des poids et mesures, BIPM, en francès) a Sèvres, prop de Paris.

Molt abans, però, el metre es va elegir de manera que fora la deumilionèsima part del quadrant del meridià terrestre. Aquestes definicions són conseqüència del gran esforç científic realitzat a partir, sobretot, de la Revolució francesa, per harmonitzar les unitats de mesura i lligar-les a fenòmens físics independents dels costums, països i èpoques.

En aquesta colossal empresa participaren activament científics del nostre país com ara el roselllonés Francesc Aragó que mesurà el meridià per terres valencianes i de les Illes entre el 1806 i 1809 i el saforenc Gabriel Ciscar que participà activament en la Primera Convenció Internacional del Metre el 1806. Tanmateix, passats els anys, els físics s’adonaren que ni la Terra era totalment esfèrica, amb la qual cosa la definició tornava a ser un artifici humà i, encara pitjor, els patrons massa i metre ja no pesaven exactament un kilo ni mesuraven exactament un metre respectivament sinó que a causa de la corrosió, erosió, manipulació etc, l’exactitud ja no era suficient i ja no podien considerar-se patrons.

Per aquesta raó l’any 1960 la 11èna Conferencia General de Pesos i Mesures (CGPM) va decidir adoptar el Sistema Internacional d’Unitats (SI) i deslliurar-lo dels inconvenients d’un patró fets per materials degradables i per humans i lligar-lo a constants universals, per definició invariables en el temps.

El Sistema Internacional d’Unitats, abreujat SI (del francès Système international d’unités), és el sistema d’unitats més utilitzat al món (només els Estats Units, Libèria i Myanmar no l’utilitzen), tant en ciència com a la vida diària, i és l’evolució del sistema mètric decimal.

El Sistema Internacional ha anat desenvolupant-se a poc a poc i aquests últims anys ha acabat definitivament d’abandonar definicions basades en patrons humans per utilitzar patrons basats només en fenòmens físics reproduïbles.

I fa unes setmanes el Boletín Oficial del Estado (BOE) va dedicar unes poques pàgines a un tema diferent de la lluita contra la pandèmia del COVID-19 i va publicar les definicions exactes de les set unitats bàsiques del Sistema Internacional, i, per tant a partir d’ara, les oficials a l’estat espanyol, com ja ho són a la Unió Europea.

Fem el repàs detallat a cada unitat:

Un segon es defineix fixant el valor numèric de la freqüència del cesi, ΔνCs, la freqüència de transició hiperfina de l’estat fonamental sense pertorbar de l’àtom de cesi 133 com 9 192 631 770 quan s’expressa en la unitat Hz, que és igual a s-1.

Un metre es defineix fixant el valor numèric de la velocitat de la llum en el buit, c, com 299 792 458 quan s’expressa en la unitat m/s, on el segon es defineix en funció de ΔνCs

Un quilogram es defineix fixant el valor numèric de la constant de Planck, h, com 6,626 070 15 × 10-34, quan s’expressa en la unitat J s, igual a kg m2 s-1, on el metre i el segon es defineixen en funció de c i de ΔνCs

Un ampere es defineix fixant el valor numèric de la càrrega elemental, e, com 1,602 176 634 × 10-19 quan s’expressa en la unitat C, que és igual a A s, on el segon es defineix en funció de ΔνCs

Un kelvin es defineix fixant el valor numèric de la constant de Boltzmann, k,com 1,380 649 × 10-23 quan s’expressa en la unitat J K-1, que és igual a kg m2 s-2 K-1, on el kilogram, el metre i el segon es defineixen en funció d’h, c i ΔνCs

Un mol és la unitat del SI de quantitat de substància d’una entitat elemental especificada, que pot ser un àtom, molècula, ió, electró, qualsevol altra partícula o un grup especificat de tals partícules. Es defineix fixant el valor numèric de la constant d´Avogadro, NA, com 6,022 140 76 × 1023 quan s’expressa en la unitat mol-1

Una candela és la unitat del SI d’intensitat lluminosa en una direcció determinada. Es defineix fixant el valor numèric de l’eficàcia lluminosa de la radiació monocromàtica de freqüència 540 × 1012 Hz, Kcd, com 683 quan s’expressa en la unitat lm W-1, que és igual a cd sr W-1, o cd sr kg-1 m-2 s3, on el kilogram, metre i segon es defineixen en funció d’h, c i ΔνCs

Més informació:
Sistemas de unidades físicas Escrito por José Luis Galán García, Ed. Reverté 1987.

Imatges:

1.- Imatge generada per ordinador de barra de prototip internacional, fabricada amb un 90% de platí – un 10% d’aliatge d’iridi. Aquest va ser l’estàndard de longitud per al SI (sistema mètric) des de 1889 fins a 1960, quan el sistema SI va canviar a una nova definició de longitud basada en la longitud d’ona de la llum emesa per Kripton 86. Wikipedia Commons.

2.- Detall d’un exemplar del metre patró que Gabriel Ciscar portà de Paris. Enric Marco.

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

Set lliçons breus de física

0
Publicat el 15 de maig de 2020

Tot el que cal saber sobre física, l’univers i el nostre lloc al món en set lliçons plenes de bellesa que han captivat els lectors italians.

Set lliçons breus de física
Carlo Rovelli

Llibres Anagrama
Traducció: Laia Font i Mateu
Publicació: 02/03/2016
ISBN 978-84-339-1529-0

La ciència ens ensenya com comprendre més bé el món, però també ens mostra com és d’ample allò que encara no sabem.

I és que malgrat els grans avenços del segle XX, i al contrari del que gran part de la societat creu, la ciència moderna no és l’explicació definitiva del món sinó que només pretén ser una aproximació a la realitat. Una realitat que, sobretot en la física contemporània, se’ns presenta fugissera i de vegades incomprensible.

Tot i això, el físic italià Carlo Rovelli, en el petit però dens llibre Set lliçons breus de física, s’endinsa en el difícil camí de fer comprensible, per a un públic no necessàriament de ciències, els fonaments de la física del segle XX, amb els seus èxits fulgurants, els seus fracassos, les seues contradiccions i especialment les conseqüències que se’n deriven per a la tecnologia actual i per al pensament humà.

L’obra, que ha estat un best-seller a Itàlia, explica com un poètic conte, amb sis capítols o lliçons, de manera senzilla però realment profunda, les grans teories que han permès el desenvolupament de la societat moderna: la Relativitat General i la Mecànica Quàntica. Unes teories potents però malauradament contradictòries entre si. La primera, la més bella i exigent de les teories científiques, segons el físic soviètic Lev Landau, ens aboca a un espaitemps continu en què la matèria i l’espai-temps es combinen contínuament, com un continu joc del gat i la rata. La segona ens du a un món estrany en què les partícules només existeixen quan interaccionen i on l’atzar hi juga un paper fonamental. En paraules de l’autor, la realitat sembla ser només interacció. Dues teories que tracten d’explicar el món però que no poden ser veritat al mateix temps. L’espaitemps corbat continu front a l’espai pla dels quàntums, dues maneres de veure el món que funcionen només en el seu àmbit d’aplicació.

Un físic no s’hauria de molestar per aquesta dicotomia. Els conflictes d’aquest tipus entre teories d’èxit són una oportunitat per avançar cap a una nova física. Són els moments en què quelcom ocult trau la poteta però no ens deixa veure gaire més. La natura sempre és tímida en mostrar-nos els secrets. Ara ens cal una teoria que ho unifique tot, com podria ser la Gravitació Quàntica de Llaços en la qual Carlo Rovelli n’és un dels desenvolupadors. Aquesta teoria proposa la quantització de l’espaitemps, en què, a semblança de la quàntica, tot és interacció. I, si un dia s’arriba a trobar un observable, si arriben a reeixir alguns dels experiments proposats, serà una veritable revolució de la física. De moment, però, cal continuar treballant.

I en aquesta nova realitat proposada què hi fem nosaltres com a humans? Quina és la realitat que percebem, quina és la nostra realitat, què és el temps, què és el present? En aquest món de la física contemporània on l’atzar i la interacció són la norma, som realment lliures? Nosaltres som el subjecte que observa aquest món amb el qual interaccionem, però al mateix temps en som part integrant d’aquest. Som fets també per partícules, llums i intercanvis de la mateixa manera que ho són les galàxies i els altres éssers vius de la Terra. Ho veiem des de dins i tractem d’entendre-ho amb la potent però limitada xarxa neuronal del nostre cervell. Carlo Rovelli, en la darrera lliçó, ens explica el seu punt de vista sobre la humanitat, sobre la complexa realitat de què estem fets. En definitiva, ens diu que allò específicament humà no ens separa de la natura, és la nostra natura.

El món que ens envolta, que hem vist per la finestra durant aquests mesos de confinament, ens sembla bell, continu, ordenat i que flueix al ritme de les estacions. Tenim però una visió desenfocada de la realitat. Veiem el llac amb l’aigua tranquil·la, però de lluny no en percebem l’estructura fina, les molècules d’aigua movent-se, trencant-se, els quarks dins dels protons vibrant, i, més subtilment encara, les possibles ínfimes porcions de l’espaitemps.

I acabe amb la mateixa expressió poètica en què acaba el llibre: A la riba del que sabem, en contacte amb l’oceà de tot el que no sabem, brillen el misteri del món, la bellesa del món, i ens deixen sense alè.

Quart llibre del confinament.


Joan Olivares va fer, fa uns mesos, una crònica més llarga i consistent sobre el llibre en Nosaltres La Veu.

‘Set lliçons breus de física’, de Carlo Rovelli

LA LLIBRERIA: CIÈNCIA

per Joan Olivares

L’expedició del doctor Balmis

0
Publicat el 5 de maig de 2020

Operació Balmis és el nom que van triar els militars per anomenar les activitats relacionades amb la pandèmia del COVID-19 que feren les primeres setmanes del confinament.

Però qui era el doctor Balmis?

Al finals del segle XVIII la Il·lustració també es manifestà al Regne d’Espanya, encara que tímidament, de la mà de molts il·lustrats en moltes branques de la ciència. Molts d’ells provenien dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó, especialment de Catalunya i el Regne de València. Podríem destacar Jordi Joan i Santacília que viatjà al virregnat del Perú per mesurar un arc de meridià, Miquel Salvà i Campillo, que va proposar el primer telègraf, el rossellonès Francesc Aragó, que participa en la mesura del meridià en terres valencianes i balears per definir el metre o el  botànic valencià Antoni Josep Cavanilles, viatger i observador del territori del Regne de València.

En els temps actuals de pandèmia d’un virus del qual sabem ben poc, cal recordar que la humanitat ja ha estat capaç de vèncer-ne un de manera definitiva, el virus de la pigota, també coneguda com a verola. Als Estats Units, l’últim cas de verola es va registrar el 1949, mentre que l’últim cas ocorregut de forma natural al món es va detectar a Somàlia el 1977. Ja no existeix el virus a la Terra llevat d’unes mostres conservades en uns laboratoris de Rússia i els Estats Units.

Monument al carrer Parrote, en el port de La Corunya, en homenatge als nens orfes que van partir amb l’expedició. Wikimedia Commons

La vacuna contra aquesta malaltia terrible fou descoberta pel metge anglès Edward Jenner (1749-1823), que s’adonà que les dones lleteres, afectades per la verola de la vaca -“cowpox”-, (verola bovina, molt suau) quedaven immunitzades contra la verola humana. Després de molts anys d’estudi aprengué a “contagiar” de la versió benigna de la verola a les persones per protegir-les. A falta de coneixement ni tecnologia per conservar aquest virus durant un llarg període de temps de manera activa, només el transport en viu era efectiu, és a dir, la inoculació de xiquets sans que en passar els dies havien de contagiar d’altres xiquets a través dels fluids de les seues pústules, en una llarga cadena humana que arribara a tota la població.

La població indígena i la colonial morien de verola sense aturador i, va caldre una expedició finançada per la Corona per immunitzar-la. Portar, però, la vacuna a Amèrica, era tota una odissea. Francesc Xavier Balmis i Berenguer, natural d’Alacant, metge reial juntament amb el metge de Cervera Josep Salvany i Lleopart, encapçalaren la Reial Expedició Filantròpica del Vaccí per portar la vacuna descoberta per Jenner als territoris d’Ultramar, a Amèrica i més tard a Filipines i Xina.

Recorregut de l’expedició de Balmis i Salvany. Wikimedia Commons.

El llibre L’expedició del doctor Balmis és la traducció de la novel·la en gallec Os nenos da variola de María Solar, de la que enguany se n’acaba d’estrenar una adaptació teatral. En l’obra es conta la meticulosa preparació del viatge des de A Coruña i la història dels nens triats per portar dintre del seu cos el virus de la verola bovina. Nens que provenien de l’orfenat de la ciutat i del de Santiago. Uns nens sense família que eren els últims de la societat però que foren uns herois per a tota la humanitat.

Com es comenta a l‘article de El Temps citat més avall, Balmis va tenir una visió global i solidària de la humanitat, entenent que el dret a la salut era independent de nacionalitats, races, credos i situacions polítiques. A més, el seu americanisme va ser, així mateix, notori. Això ajuda a entendre la veneració que se li continua tenint en terres americanes.

El llibre està recomanat per infants a partir dels 14 anys, com conta Alba en aquest vídeo de promoció del llibre.

Més informació en

Balmis: el metge alacantí que dona nom a l’operatiu militar contra el Coronavirus

Tercer llibre del confinament.