Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Ciència

Un èxit total en la presentació del llibre de Ximo Grau “Cálculo infinitesimal: una pincelada a su historia” anit a Gandia

0

La presentació del llibre de divulgació de la matemàtica “Cálculo infinitesimal: una pincelada a su historia, escrit pel valler i antic catedràtic de Matemàtiques de l’institut Jaume II el Just de Tavernes, Ximo Grau, es convertí en un èxit total i va omplir anit la gran sala del primer pis de la Casa de la Marquesa de Gandia.

La presentació no va esdevenir només l’eixida en societat d’una nova obra de divulgació de la ciència, sempre benvinguda en aquest Món que menysprea la ciència però de la qual en depén cada vegada més. Va ser sobretot un homenatge a la trajectòria vital i acadèmica d’un professor que, a més d’exercir a Tavernes també ha ensenyat en diversos centres educatius de Gandia, entre ells el Col·legi de les Escolàpies. 

Per això la sala estava plena de gom a gom d’amics, coneguts però sobretot d’antics alumnes. En primera fila, seia el professor de física jubilat de Simat, Vicent Martínez Sancho, que no va voler perdre’s l’esdeveniment. Ximo  Grau ho agraí i, emocionat, deia que la sala plena l’omplia de satisfacció i que s’enduia una imatge que quedaria gravada en la memòria per sempre.

A la mesa de presentació s’hi trobaren tres persones més, relacionades amb el professor. Jordi Joan,  deixeble, consultor tecnològic, doctor i professor de matemàtiques, Salvador Miret, deixeble, físic quàntic i professor d’investigació al CSIC i Paula Grau, professora de matemàtiques al Col·legi de les Escolàpies de Gandia mentre la periodista Puri Naya, feia de mestra de cerimònies presentant l’acte.

Puri Naya recordà que conegué Ximo quan treballava a Ràdio Gandia i feren conjuntament el programa de divulgació “Al voltant de la matemàtica tot un món per descobrir“. Allí va conèixer el rigor i com les matemàtiques eren útils per a la societat.

Seguidament l’alcalde de Gandia, José Manuel Prieto, antic alumne de les Escolàpies, va destacar en Ximo el coneixement de la matèria i la passió per explicar. Una matèria àrida però ben apassionant, que ha sabut transmetre i que ha aconseguit crear un vincle afectiu amb els alumnes.

La presentadora donà la paraula a Ximo Grau, perquè presentara breument el llibre. Ximo, després d’agrair la presència de l’alcalde, cosa que li donava un valor afegir a l’acte, donà les gràcies per la presència de tants amics i deixebles a la sala. Feu un reconeixement a la editorial de la Universitat Politècnica de València per haver seleccionat i publicat el llibre dins de la col·lecció Una ventana a la ciencia.

Com ens va contar Ximo Grau, el llibre no és un manual de càlcul matemàtic, sinó més bé un breu recorregut per la història de les matemàtiques escaient per arribar al concepte fonamental de derivada i d’integral. Mentre fer matemàtiques (desenvolupar teoremes, pensar noves idees..) i explicar-les són dues funciones fonamentals de la Matemàtica, en el llibre hi ha molt d’explicar i poc de fer. Amb un nivell mitjà-baix, l’autor exposà que el llibre pot ser un document útil per als raonaments dels professors de matemàtiques de Batxillerat.

El llibre segueix l’argumentari bàsic del Càlcul Infinitesimal: el concepte de nombre, l’infinitèsim i la noció de mesura.  Deixa també moltes preguntes obertes com ara: les matemàtiques són un llenguatge?; les matemàtiques són una creació humana o un descobriment; que és l’infinit… Preguntes que freguen les àrees de la filosofia natural.

I com no podia ser d’una altra manera, el llibre s’endinsa en el conflicte entre els dos genis, Isaac Newton i  Gottfried Wilhelm Leibniz, que a finals del segle XVII van desenvolupar de manera independent i amb formulacions distintes el càlcul Infinitesimal. Leibniz, inicialment acusat de plagiar el treball inèdit d’Isaac Newton, avui es considera com a contribuïdor independent al Càlcul Infinitesimal.

Finalment per concloure, Ximo remarcà que malgrat que la gent pense que el Càlcul Infinitesimal només és una questió dels matemàtics, recordà que la física i la enginyeria l’usen contínuament. El disseny de l’ala d’un avió n’és l’exemple més clar.

Jordi Joan començà el seu parlament reivindicant el llegat de Ximo Grau com a professor. Reconegué ser molt afortunat per haver estat el seu alumne, i que juntament amb Vicent Fluixà, (present també a la sala) formaven un tàndem molt beneficiós per als alumnes.

Joan va assenyalar que Ximo Grau destil·la passió i rigor per les matemàtiques. Els problemes que ens presentava en classe – recordava- eren un repte que ens endúiem a casa. I sense adonar-nos-en,  estàvem entrenant el cervell a pensar, a ser rigorosos.

Remarca que les matemàtiques són complicades, requereixen un esforç i, per això, de la mateixa manera que per fer una marató cal entrenament, cal entrenar el cervell. I tot això, per a qué?, digué. Pel món en què vivim. Estem en una segona guerra freda, aquesta vegada entre els Estats Units i la Xina on la lluita és pel domini de la Intel·ligència artificial (IA). Aquestes potències estan invertint molts diners públics per avançar en aquesta revolució tecnològica que millorarà l’economia, farà les empreses més competitives i augmentarà la cohesió social i la qualitat de vida.

I, conclogué, ací entren les matemàtiques, cal de gent jove que vulga fer coses difícils, per millorar i crear nous algorismes per a la IA.

Salvador Miret prengué la paraula seguidament confessant de primeres que Ximo Grau havia estat el millor professor de matemàtiques que havia tingut en la seua vida. Es meravellà per la sala plena per la presentació d’un llibre de matemàtiques. I aquest fet és excepcional.

Per ell, en aquest cas l’obra i el personatge no es poden separar. Recordà el primer any que tingué a Ximo com a professor. Era un ensenyament disruptiu, totalment diferent al que havia tingut fins aleshores. De fet, en arribar a l’últim curs, en COU, tothom volia estudiar matemàtiques.

Ximo, explicà, és matemàtic de naixement, exerceix 24/24 h i això ho manté encara. Enllaça passió, devoció, pedagogia, totes virtuts que es destil·len en el llibre. Com va fer Newton, Ximo també ha desenvolupat la seua obra durant una pandèmia, cosa que demostra la seua maduresa per reflexionar en temps de crisi.

Respecte al llibre destacà la labor de forense per explicar el conflicte entre Newton i Leibniz. I s’ha de conèixer molta matemàtica per fer-ho. I en la disputa per la preeminència de la creació del Càlcul Infinitesimal hi ha molt d’orgull, enveja i paternitat de les idees. Com pogué passar que persones tan brillants tingueren tanta passió negativa?

Paula Grau, professora de matemàtiques a les Escolàpies i filla de l’autor, parlà en nom de tota la família i prometé que tractaria de mantindre l’objectivitat. Expressà com en tota obra d’art hi ha sempre una part d’ànima de l’autor i en el llibre es transmet la  de Ximo Grau. Definí son pare com a perfeccionista, analític, sempre calculant tot perquè tot isca perfecte.

Va ser llavors quan ens contà com és Ximo Grau i quin és el seu origen. De menut, a Tavernes, sembla que destacava per la seua anarquia, amb les colles d’amics, en espacial amb l’amic Pep, tirant pedres als homes de pantalons de pana. Més endavant compaginà estudis amb el fer pa amb son pare al forn de la família. D’allí sembla que li ve l’afició de Ximo a fer all i pebre, arròs al forn o fins i tot bunyols. Més endavant Ximo acabà els estudis de Matemàtiques a València, quan realment els estudis d’enginyer de telecomunicacions eren la seua primera opció.

Ximo Grau, explicava, és una persona que es desviu per la família. De fet al llibre hi ha espai per a ella que hi apareix vetladament. Un llibre que a nivell professional li ha aportat més coneixements. Per acabar, Paula ens feu saber que amb un pare tan exigent en el seu treball, és normal que aquests valors hagen estat inculcats també en les quatre filles. Valors que, resumí, caracteritzen son pare: racional i analític. Finalment recordà que Pili, la seua dona, és la seua passió, el seu pilar fonamental.

Ximo Grau amb Sergi González i Jordi Juan, dos antics alumnes.

Per acabar l’acte, Ximo Grau, agraí la presentació tan càlida rebuda així com als tres membres de la taula i a la presentadora.

Després de la ronda de preguntes, l’autor de Cálculo infinitesimal: una pincelada a su historia dedicà i signà el llibre a la gent que formava una llarga cua.

En resum va ser una nit notable, amb la presentació d’un llibre també notable, que es convertí  en un merescut homenatge a un professor amb molts alumnes agraïts.

De la Cotorra de la Vall, 2 de desembre de 2023.

L’aventura del metre

0

Anit al Museu arqueològic i etnogràfic Soler Blasco de Xàbia s’inaugurà l’exposició “L’aventura del metre“, organitzada per l’associació Meridià Zero, l’Associació per la Divulgació de la Ciència i la Tecnologia de la Marina Alta. A principi del segle XIX els més destacats científics de la França revolucionària recorregueren les muntanyes més altes de l’antic Regne de València per realitzar una proesa científica, mesurar un arc de meridià per determinar de manera exacta la longitud d’una nova unitat de longitud, el metre.

L’exposició recorre en 16 panells l’aventura científica que arribà a unir amb triangles geodèsics, la muntanya del Montgó, entre Dénia i Xàbia, amb es Camp Vell a Eivissa. A més, es poden veure nombrosos instruments científics de l’època cedits per institucions científiques i particulars, llibres escrits pels científics que participaren en l’expedició, diversos models històrics de diverses mesures antigues valencianes i del metre patró entre d’altres meravelles.

Presentació de l’acte.

El 1791 l’Acadèmia de Ciències de Paris decidí mesurar un arc del meridià que passa per l’Observatori de Paris per definir la unitat bàsica de longitud del nou sistema de mesura, el metre. La idea fonamental era trobar una unitat basada en la natura, i definida com la deu mil·lèsima part del quadrant del meridià terrestre, i que, en ser independent de cap país o cultura, fora acceptada per tothom.

Pierre François André Méchain (1744-1804) i Jean-Baptiste Joseph Delambre (1749-1822) foren els astrònoms elegits per efectuar les mesures geodèsiques pertinents per a calcular l’arc del meridià i poder deduir la longitud del metre. La tasca de mesura es va allargar del 1792 al 1798, entre altres raons a causa de la guerra entre la Convenció i el Regne d’Espanya per la mort de Lluís XVI. Aquestes mesures es van dur a terme en una primera fase entre Dunkerque i Barcelona. Delambre s’encarregaria de fer les mesures dels triangles geodèsics de la part nord del meridià des de Dunkerke fins a Rodés (Occitània) mentre que Méchain en faria la part sud, des de Rodés fins Barcelona. En concret, les darrers mesures de Méchain es feren des del Castell de Montjuïc. Tanmateix Méchain primer i l’Acadèmia després volgueren allargar les mesures geodèsics fins el País Valencià i Eivissa per millorar la precisió i per tal que l’arc de meridià mesurat fora més simètric respecte al paral·lel 45º. Així que Méchain tornà en una segona fase per fer mesures des de el Desert de les Palmes a Castelló de la Plana, on tractà infructuosament d’unir amb triangles geodèsics Mallorca i Eivissa. El científic morí, però, de malària a Castelló el 1804.

Exposició

El científic nord-català Francesc Aragó, que explica en les seves memòries (Histoire de ma jeunesse) que va conèixer Méchain quan aquest mesurava l’arc de meridià pel Rosselló, seria qui completaria la missió en la tercera expedició, observant des de la muntanya de Cullera i sobretot des del Montgó, allargant finalment el triangle geodèsic sobre la mar fins l’Illa d’Eivissa i Formentera. Aquesta segona fase es va prolongar fins1808, en plena guerra del Francés, amb tot els problemes per a un científic de nacionalitat francesa. El 1795, França va adoptar el metre com a unitat oficial de longitud.

La mesura del meridià en terres valencianes.

A més de la presentació de l’exposició, que es podrà veure fins el 30 de novembre, ahir s’hi presentà també el nou número de la revista Daualdeu, que enguany arribà al número 25. Amb dos publicació per any, la revista s’ha convertit en tot un referent en la difusió de la ciència a la Marina Alta. Molts científics de la comarca i de fora d’ella hi han escrit de molt diverses àrees de la ciència. Si no la coneixeu podeu llegir-la ací en línia.

L’exposició va acompanyada d’interessants conferències. Pedro Duque, ens parlarà el 14 de novembre de la conquista de l’espai com a font de ciència e innovació, mentre que Luís García-Asenjo ens detallarà els treballs geodèsics per a la recuperació de vestigis de l’arc de meridià de París a l’antic Regne de València el dia 24 de novembre. Anit, Pep Martínez obrí el cicle de conferències amb la xarrada Peses i mesures antigues. Quatre notes. En el número 9, pag. 15, de la revista Daualdeu, Pep Martínez ja ens contava alguna cosa.

És estimulant comprovar que durant un temps fórem visitats per eminents astrònoms obstinats en aconseguir la perfecció en la definició d’una unitat de mesura universal, el metre. Just ací prop, en el cim de les muntanyes que veiem cada dia, es desenvolupà fa 200 anys una gran aventura científica.

Pep Martínez obrí el cicle de conferències amb la xarrada Peses i mesures antigues. Quatre notes.

Més informació a:

De Dunkerque al Montgó: L’aventura de la mesura del metre

En la foscor està l’infinit

0

En el procés de la divulgació de la ciència, de vegades et sorprens pels projectes agosarats, diferents, imaginatius que et proposen. Propostes que primerament dubtes en acceptar però després t’hi llances de cap en veure l’entusiasme de qui t’ho ofereix. Aquest ha estat el cas de l’activitat plantejada pels artistes Paula Miralles i Vicent Arlandis integrants del Taller Placer. El seu projecte En lo oscuro está lo infinito, desenvolupat durant els últims mesos entre Madrid i València, aprofundeix en la idea de nit i de foscor a partir d’una investigació que reuneix artistes, treballs i textos que aborden aquesta temàtica.

Els tinglados històrics del Port de València.

El programa acabà finalment amb diverses activitats realitzades al Cabanyal i al Port de València al llarg de tota una nit des de les 20:00 h del dijous 29 fins a les 8:00 h del divendres 30 de juny passat. Tot començà al Teatre El Musical (TEM) del Cabanyal, continuà al Port Comercial de València i a MercaValència i per acabar al Teatre La Mutant. Com diuen a la web del Teatre El Musical:

El que volem explicar-vos precisa de nit, de deteniment, d’escolta. Cerquem un grup de còmplices. Cerquem altres formes de relació entre el cos i el temps; aqueixa sensació que tots tenim quan a poc a poc s’extingeix el dia o quan s’apaga la llum en una sala i sembla que ens difuminem en l’espai infinit de la foscor: entre el real i la ficció, entre la vigília i el somni, entre el present i l’absent, entre l’esgotament i la resistència.

El que volem explicar-vos precisa de nit. Us proposem experimentar la profunditat d’una cova, tornar a mirar les estrelles i el passat, entrar en el present del temps i el treball incessant, trobar de nou l’alba en un passeig i celebrar-lo a colp de campana, en una amnèsia col·lectiva que ens distingisca i ens reunisca.

Un vaixell ple de contenidors entra veloç al Port durant l’explicació,

El que volem explicar-vos precisa de nit. Us proposem una aventura. Un programa el sentit del qual s’anirà armant mentre el travessem i on qualsevol semblança o relació entre les coses és pura màgia.

En el fosc està l’infinit és el nostre leit motif per a crear alguna cosa més que un programa. Una constel·lació que es desplega i s’expandeix a través d’altres peces, artistes, excursions, trobades i casualitats repartides al llarg d’una nit entre dos teatres: El TEM i La Mutant. Començarem amb el crepuscle i acabarem a l’alba. Un grup d’insomnes recorrent la ciutat, observant, caminant, compartint i imaginant.

I allí estavem, amb el Sol devallant, al Teatre El Musical amb la representació de l’obra LIGHT YEARS AWAY de Edurne Rubio sobre l’exploració d’Ojo Guareña, una de las coves més grans d’Europa. Un espectacle sorprenent, que et feia sentir part de l’expedició, sentir les alegries del descobriment i les penes per explorar llocs foscos i estrets. S’ha de veure.

Paula Miralles i Vicent Arlandis, integrants del Taller Placer, expliquen les activitats al Port.

En acabar marxarem cap al Port i en la Plaça de l’Aigua en la Marina de València, en un lloc improvisat damunt de l’aigua, férem el sopar de germanor per conèixer-nos més. A l’esquerra teníem els històrics tinglados o coverts modernistes del Port, a la dreta l’EDEM, la Lanzadera, i, finalment, darrere nostre, l’edifici Veles e Vents.

En havent sopat caminàrem una bona estona cap al sud, cap a l’entrada del Port Comercial, junt a l’edifici de l’Autoritat Portuària. Allí un autobús ens esperava i, escoltats per un cotxe de la policia portuària, ens encaminarem al Martillo, la punta del Port situada més al sud. Durant tot el trajecte un membre del departament de comunicació del Port ens explicà detalladament les bondats de la infraestructura de l’organisme Puertos del Estado.

És en el Martillo, prop de la bocana sud del Port, on vaig exposar les meues reflexions sobre la llum i la nit. Vaig parlar de Newton, de la part racional dels seus descobriments meravellosos de la descomposició de la llum però també de la seua part més fosca, la esotèrica. Les llums visibles sobre tot però també les llums invisibles de l’espectre electromagnètic com l’infraroig, l’ultraviolat i les microones van ser la part principal de l’espectacle. Aquestes, per fer-les visibles vaig fer ús de diferents instruments. Finalment, vaig acabar amb la relació de l’energia de la llum que ens arriba des de l’espai amb els diferents escenaris astrofísics.

Tot va anar bé llevat que l’observació astronòmica prevista no es va poder fer. Una vegada muntat el telescopi que havíem dut, una nuvolada indecent ens tapà completament la Lluna. Una llàstima.

Després de la meua actuació, l’activitat nocturna es traslladà a una zona pròxima on unes grues immenses carregaven contenidors. En menys de 30 segons una grup descarregava el contenidor i l’apilava al seu lloc del vaixell. Un estibador del Port ens explicà la seua feina, la seua jornada laboral i la relació amb l’empresa. Després en un altre indret, un policia portuàri ens explicà la seua missió. Finalment, en la punta més extrema del nord del Port, just la zona que es vol ampliar, ens rebé el farer del Port. Actualment el far està automatitzat i protegit dels excrements de les gavines pels crits enllaunats dels falcons. Encara que els fars ja han perdut la seua funció en un món dominat pel GPS, encara fan el seu paper com a mesura secundària de seguretat. El far de València arriba a 30 milles dins la mar i dona seguretat als vaixells pesquers. El farer també és responsable del far de Cullera i del de Canet d’en Berenguer.

Visita del grup a la zona nord del Port de València que es vol ampliar per a la nova terminal de contenidors.

Per nosaltres la visita al Port acabava. L’activitat continuava a Mercavalència però com que ja eren les 3:30 passades nosaltres decidirem deixar el grup i tornar cap a casa.

Gràcies al Taller Placer per l’experiència i a l’Autoritat Portuària de València per fer-nos la visita tan detallada i entretinguda.

PROGRAMA DETALLAT

Dijous 29 juny
LIGHT YEARS AWAY de Edurne Rubio.
Lloc: sala del TEM
Hora: 20h
Duració: 60 minuts
Idioma: castellà
Dijous 29 juny a Divendres 30 juny
Recorregut nocturn en grup per diferents llocs de la ciutat.
Hora: 21.30h – 07:30h
Lloc: Diversos
Duració: tota la nit
Idioma: castellà i valencià
Necessitats: cada persona que s’apunte a aquest recorregut haurà de portar alguna cosa per sopar per a compartir, calçat còmode, alguna peça d’abric i una llanterna o similar.
Divendres 30 juny
CLAREJARES de Llorenç Barber i Montserrat Palacios.
Hora 07.30h-08.30h
Lloc: sala de LA MUTANT
Duració: 60 minuts
Idioma: sense text

 

Imatges: Rosa Magraner i Enric Marco.

Tornem a Manzanera per parlar de les estrelles

0

Manzanera és un petit poble al bell mig de la comarca aragonesa de Gúdar Javalambre. Una comarca que té la màxima protecció del cel nocturn, ja que és Reserva Starlight i Destinació Turística Starlight. El que fa especial és l’espenta que la bibliotecària Pilar Alpuente fa de les activitats de foment de la lectura però també, aprofitant la meravella del cel nocturn, de les activitats relacionades amb l’astronomia.

I, enguany, juntament amb Raul Moreno d’AstroAras, tots dos han muntat un interessantíssim programa estival d’activitats amb xarrades, pel·lícules i observacions astronòmiques que us recomane molt. Entre les activitats caldria destacar la xarrada d’Astronomia inclusiva que impartirà Amelia Ortiz, de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València i les xarrades sobre ciència ficció, donat que la biblioteca té una notable col·lecció d’aquesta temàtica.

Jo vaig ser invitat en la primera sessió del cicle estival parlant de quina manera sabem de que estan fetes les estrelles. Després d’introduir les qüestions més bàsiques d’espectroscòpia, passarem a la part pràctica per veure en directe com diferents gasos calents deixen una marca única en forma de línies d’absorció o d’emissió en la llum que emeten. A partir d’aquestes línies podem determinar, no només la composició química del gas, sinó també la temperatura i la velocitat.

El públic amb xarxes de difracció endevinaven, a l’estil de CSI, quins eren els gasos que els presentava.

Després del sopar, Raul Moreno ens preparà una observació del cel al Mirador de las Estrellas, a les afores del poble. Allí amb una Via Làctia espectacular poguérem gaudir de les nebuloses, galàxies i de l’Estació Espacial que també ens va fer una visita.

Moltes gràcies a Pilar i Raul, així com a l’ajuntament de Manzanera per convidar-me.

Fotos de Rosa Magraner i Raul Moreno.

AstronautA. Pioneres de l’exploració espacial

0
Publicat el 26 de juny de 2023

 

AstronautA
Pioneras de la exploración espacial

Amelia Ortiz Gil
ISBN: 978-84-7822-903-1
Editorial Institució Alfons el Magnànim – Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació


La missió Artemis III, actualment planificada per a 2025, tornarà a portar humans a la superfície de la Lluna. El compromís de la NASA és que entre els membres de la tripulació hi haja dones i persones de color. Aquest retorn a la Lluna serà, per tant, molt diferent dels passejos lunars dels astronautes de les missions Apollo del segle passat en les quals només van tenir l’honor d’explorar el nostre satèl·lit homes i blancs. Ara tot serà diferent, començant pel nom de la missió. Artemis és la germana bessona d’Apollo, deessa de la caça, els animals salvatges, el terreny verge, els naixements, la virginitat i les donzelles, que alleujava les malalties de les dones.

La pretensió de l’agència espacial de crear una tripulació diversa i paritària no ha sigut fruit de la seua bona voluntat sinó de la pressió constant de la societat, però sobretot del camí emprès pel xicotet i decidit grup de dones que des dels inicis de l’era espacial han estat lluitant per tenir un lloc en l’exploració de l’espai, al mateix nivell que els seus companys homes.
Aquest reconeixement tardà del paper essencial de les dones en la creació de les noves plantilles d’astronautes no només té l’objectiu de reparar una injustícia, sinó també de fomentar la creativitat i aprofitar el talent en la població general, augmentant de manera significativa les probabilitats d’èxit de les missions en l’espai.

Però al principi no va anar així. Les pioneres americanes del Mercury 13, que hagueren pogut arribar a l’espai al costat dels homes del programa Mercury, van ser salvajament vetades de qualsevol missió. No eren necessàries, segons va dir la NASA.

Astronauta, Pioneras de la exploración espacial, d’Amelia Ortiz, és un llibre necessari per a explicar aqueixa aberració històrica, les lluites per la igualtat d’aquestes i d’altres pioneres de l’exploració espacial.

El llibre relata les esperances i els anhels de les pioneres que, amb perseverança i tossudesa, es van negar a acceptar que l’ordre social establert les deixara fóra de l’exploració espacial, tal com John Glenn va declarar en 1962 davant la comissió d’investigació del Congrés dels Estats Units que estudiava la possible discriminació de la NASA contra les dones del Mercury 13.

La carrera espacial va ser, sobretot, part de la propaganda ideològica dels dos blocs durant la guerra freda. L’autora ens parla de la primera dona que va ser a l’espai, Valentina Tereshkova, heroïna de la Unió Soviètica, que formava part del primer grup de dones cosmonautes, al qual el cosmonauta Leónov va anomenar jocosament “l’esquadró de les sinagües”. La primera i única fins que en els anys 80 Svetlana Savítskaya es va convertir en la segona dona en l’espai, rebuda amb un davantal pels seus companys cosmonautes en l’estació espacial Salyut 7.

No va ser fins a 1983, quan Sally Ride, de la mà de la NASA, es va convertir en la tercera dona a arribar a l’espai i la primera nord-americana. Després d’ella, moltes més van formar part de les tripulacions dels transbordadors espacials, encara que només com a astronautes especialistes de missió.

Després van anar caent els rècords, els límits mentals invisibles que la societat ens marca. Mae Jemison, la primera astronauta de color; Ellen Ochoa, la primera hispana; Eileen Collins, la primera pilot. Després van venir les europees, entre les quals trobarem a Samantha Cristoforetti i les xineses com Liu Yang.

L’exemple de totes elles, malgrat les vexacions i decepcions, però sobretot pels seus èxits clamorosos, és la demostració que una dona és capaç de fer el seu treball en l’espai tan bé com un home, i aquest fet ha esperonat a altres a seguir el seu camí.

L’exploració de l’espai és una tasca que incumbeix a tota la humanitat. És necessari que tots els que estiguen disposats i capacitats, tant dones com homes, assumisquen el risc de viatjar a la Lluna, a Mart o on la nostra curiositat com a espècie ens porte en els pròxims decennis.

Perills còsmics

0

David Barrado Navascués
Editorial: Oberon
Data edició: 28/10/2021
Pàgines: 237
ISBN: 978-84-415-4351-5


Després de mil·lennis explorant i colonitzant la superfície terrestre podem dir que l’Homo sapiens ha aconseguit dominar la Terra. Això sí, amb uns costos mediambientals i humans enormes. La pressió sobre la vida silvestre ha tingut conseqüències, entre elles les múltiples epidèmies que hem patit, una encara no superada. No satisfets amb això, sempre hi ha individus de la nostra espècie que agredeixen violentament i de manera sistemàtica a uns altres en diverses parts del món, a l’Àfrica, Àsia, Amèrica i Europa. Som uns veritables supervivents.

Preocupats pels conflictes terrestres causats per la intransigència i la cobdícia humanes que posen en escac la supervivència de la humanitat, com les guerres actuals o futures o el cada vegada més present canvi climàtic, no podem oblidar unes altres amenaces que poden venir de molt lluny, de l’espai exterior. D’aquestes, de moment, la humanitat no pot fer-hi res o molt poc per a protegir-se.

De fet, els nostres ancestres eren ben conscients de la caducitat de la nostra civilització. Moltes mitologies, a més dels mites de la creació del món inclouen també relats de la seua destrucció. Creació i Apocalipsi, Ginnungagap i Ragnarök, el principi i la fi de la humanitat són inherents al procés normal de la vida humana.

Enfront d’aquestes idees místiques, la revolució científica del segle XVII i XVIII ens va oferir un cosmos com a entitat organitzada, amb lleis universals que permeten predir el futur. Amb Newton i Laplace arribarem a pensar que el Sistema Solar funcionava com un rellotge còsmic, que si no quedava dominat sí que estava controlat.

No obstant això la supèrbia humana per pretendre el domini del cosmos ha quedat bandejada després dels avanços de l’astrofísica. Ara coneixem millor els perills còsmics que ens aguaiten. El primer que se’ns ve a la ment és la possible caiguda d’un asteroide sobre la Terra, provocant una hecatombe. Això ja ho ha patit el nostre planeta diverses vegades al llarg de la seua història geològica.

Però són molts més els perills als quals s’enfronta la nostra civilització. Entre ells, ara que ens acostem al màxim del cicle solar, podríem destacar les colossals emissions de massa coronal del Sol (CME, de les seues sigles en anglès), que podrien acabar amb la nostra tecnologia si vénen dirigides cap a la Terra. La meteorologia espacial, amb l’ajuda de tota una flota de sondes mirant al Sol, tracta de conèixer millor aquests esdeveniments catastròfics per a protegir-nos d’ells.

El llibre Peligros cósmicos. El incierto futuro de la humanidad de David Barrado Navascués ens detalla aquests i tots els altres riscos als quals la humanitat haurà de fer front en un temps pròxim o molt llunyà. David és exhaustiu en relatar tots els perills que ens esperen, des dels quals resulten de l’evolució de la Terra i el Sol, als moviments i mort de les estrelles pròximes, els cossos errants i fins i tot l’evolució i final del cosmos.

La informació que ens ofereix David està escrupolosament al dia. Així coneixerem els intents de les agències espacials per a protegir-nos del més que probable harmagedon còsmic, les cerques sistemàtiques de cossos errants o els estudis sobre els efectes en la xarxa elèctrica de l’impacte d’una CME. A més el llibre està ple de referències literàries, que lluny de distraure al lector, el canalitza en el tema a tractar i ens recorden que les preocupacions sobre el nostre final sempre han estat en la ment dels escriptors.

Però al contrari del que podria semblar, el llibre no és catastrofista ni ens predisposa a témer al cosmos, sinó que, aprofitant l’explicació de les amenaces certes, ens detalla les meravelles de l’univers del qual, no l’oblidem, en formem part.

Acabe amb la reflexió final que fa David en el llibre: “ Gaudim del nostre propi Edèn, cuidant-ho de manera adequada. Investiguem els fenòmens de l’univers, indagant sobre la seua estructura i evolució. Però tinguem en compte que el nostre món és en extrem fràgil i que el cosmos, en la seua indiferència, és insistent i sorprenentment hostil.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València
Versió en castellà. Butlletí de la SEA, estiu 2022.

La ciència del 2023

0
Foto crepuscular de l’Observatori Vera C. Rubin presa l’abril de 2021. Cerro Pachón, Xile. Rubin Obs/NSF/AURA

En aquest any 2023 que comença, molts projectes científics seran finalment posats en marxa. Com passa cada any, diverses publicacions han fet la predicció del que podrem esperar-hi, si tot funciona com toca. La lluita contra la pandèmia de la COViD-19 continuarà durant 2023 amb una nova generació de  vaccins mRNA.  En astronomia, assistirem a la continuació de les extraordinàries troballes del telescopi James Webb així com a la posada en marxa del nou gran telescopi Vera C. Rubin. El 2023 veurà també l’aterratge de diverses missions en la Lluna, confirmant que el nostre satèl·lit és un objectiu prioritari de l’exploració espacial. La passada cimera COP27 de Xarm el-Xeikh, Egipte, en novembre, ha obert la possibilitat de pagar pels danys causats pel canvi climàtic, un pas important cap a la justícia climàtica. Els experiments fets amb muons al Fermilab podria donar pas a una millora del Model Estàndard de partícules. Noves proves clíniques amb CRISPR han tingut èxit per a curar algunes malalties genètiques sanguínies. En faré un resum però, com sempre, em centraré més en les activitats que vindran en l’àmbit de l’astronomia i de l’exploració espacial.

Noves vistes de l’Univers

El telescopi espacial James Webb fou llençat a l’espai el dia de Nadal del 2021. El mes de juliol del 2022 vàrem poder veure les primeres imatges científiques, el camp profund del grup de galàxies SMACS 0723. El 2023 continuarà explorant les primeres galàxies de l’Univers, un camp encara poc explorat.

Enguany serà llençat el telescopi espacial Euclid de l’Agència Espacial Europea (ESA) en col·laboració amb la NASA. L’objectiu és registrar la distribució en gran escala de la matèria fosca i les propietats que caracteritzen l’energia fosca.

Concepció artística de la missió JUICE. ESA.

El Jupiter Icy Moons Explorer (JUICE) serà llençada entre el 14 i el 30 d’abril 2023. És una nau espacial interplanetària d’ESA. La missió estudiarà tres de les llunes galileanes de Júpiter: Ganímedes, Cal·listo i Europa (excloent l’Io volcànicament actiu; Io no és una lluna gelada) que tenen importants cossos d’aigua líquida sota les seues superfícies, cosa que els fa potencialment habitables.

Finalment la missió OSIRIS-REx retornarà el 24 setembre 2023 amb mostres recollides de l’asteroide Bennu.

També s’espera que es pose en funcionament el radiotelescopi orientable Qitai a Xinjiang, Xina (QTT) , que amb una antena de 110 metres de diàmetre serà el més gran del món.  Amb el seu disseny serà capaç d’estudiar el 75% del cel. D’aquesta manera, juntament amb el telescopi FAST o Tianyan estàtic de 500 m inaugurat el 2016, Xina se situa al capdavant dels instruments de ràdio del món.

També s’espera la primera llum de l’Observatori Vera C. Rubin a Xile. Anomenat prèviament Large Synoptic Survey Telescope (LSST o Gran Telescopi de Sondeigs Sinòptics) i ara dedicat a la gran astrònoma Vera C. Rubin, descobridora de la matèria fosca en les galàxies, és un telescopi terrestre reflector d’escaneig de camp ampli que fotografiarà tot el cel disponible des del seu punt d’ubicació cada poques nits, té un espill 8,417 metres de diàmetre. Encara que l’Observatori està dedicat a l’astrònoma, el telescopi rep el nom de Simonyi Survey Telescope, per agraïment dels mecenes Charles and Lisa Simonyi.

Missions lunars

Cubesat Lunar Flashlight. NASA.

La Lluna és ara mateix és un objectiu prioritari de l’exploració espacial. Enguany quatre missions tractaran d’aterrar a la seua superfície. Els Emirats Àrabs Units volen fer rodar el robot explorador Rashid mentre que la NASA vol portar-hi el Lunar Flashlight i els japonesos la missió HAKUTO-R. L’agència espacial hindú farà aterrar la Chandrayaan-3 al pol sud lunar cap a l’estiu.

Finalment, durant el 2023 s’ha de fer el primer viatge civil a la Lluna, amb 11 persones embarcant-se en un vol espacial privat de 6 dies a bord del coet SpaceX Starship per circumnavegar la Lluna.

Més enllà del model estàndard

Enguany coneixerem més resultats sobre el experiments sobre el Muó al laboratori Fermilab als Estats Units. Es tracta de veure com es comporten els muons en presència d’un camp magnètic i crear un test del model estàndard.

European Spallation Source, Lund, Sweden, Wikipedia.

El 2023 també serà la posada en funcionament del centre European Spallation Source a la ciutat universitària de Lund, Suècia. Aquest projecte europeu generarà feixos intensos de neutrons per estudiar estructures de materials.

Lluita contra el canvi climàtic

La passada cimera COP27 de Xarm el-Xeikh, Egipte, en novembre passat, ha obert la possibilitat de pagar pels danys causats pel canvi climàtic, un pas important cap a la justícia climàtica. Segons l’acord, els països rics que històricament han estat responsables de les elevades emissions compensaran econòmicament les nacions més pobres, que han patit el pes del canvi climàtic. Enguany s’han de posar les bases per veure com i quan es fan els pagaments.

CRISPR

El 2023 s’espera la primera aprovació d’una teràpia d’edició de gens CRISPR, després dels resultats prometedors dels assaigs clínics que van utilitzar el sistema CRISPR-Cas9 per tractar la β-talassèmia i l‘anèmia de cèl·lules falciformes, o anèmia drepanocítica, dos trastorns genètics de la sang.

Més informació:
The science events to watch for in 2023, Nature, 19 desembre 2022.

La balena iubarta, una visitant improbable a Tavernes

0
Publicat el 6 de juny de 2022

Una vegada més les nostres platges són testimonis del trist final que tenen moltes de les espècies més espectaculars dels oceans.

El divendres 27 de maig la platja de Tavernes de la Valldigna (la Safor) va despertat amb un visitant inesperat. Els qui seguim dia a dia les notícies de medi ambient, immediatament vam reconéixer l’individu, protagonista tot just una setmana abans, d’un incident amb una xarxa de pesca a les Balears. D’aquest incident amb la xarxa en va poder sortir relativament airós, gràcies a l’enorme treball d’associacions i voluntaris que es van ocupar del seu alliberament. L’animal però, ja aparentava estar en baixa condició física. Es trobava prim, amb ferides, i no es movia amb normalitat. Pocs dies després, com ja tots sabem, va aparéixer en les nostres costes, i va ocórrer el pitjor dels desenllaços possibles.

El nostre visitant era una iubarta o balena geperuda (Megaptera novaeangliae), una espècie que, tot i tenir una distribució cosmopolita, és a dir, es troba distribuïda a tots els oceans del món, no és habitual a les aigües mediterrànies. Els pocs exemplars que s’han observat a les aigües càlides del Mediterrani sovint han tingut tràgics finals, similars al desenllaç de què acabem de ser testimonis..

Generalment, les iubartes tenen vides molt estructurades. Cada any, des de la primavera a la tardor, viatgen fins a latituds elevades (les zones polars) on s’alimenten en grans quantitats i creen la seua reserva de greix. Quan el temps comença a canviar i venen els mesos més freds, aquests gegants viatgen cap a aigües més càlides dels tròpics o sub-tròpics, on es troben en grans quantitats per reproduir-se i donar a llum els seus cadells de diversos metres i centenars de quilos.

Dins d’aquests maratonians viatges anuals, el Mediterrani no suposa un lloc de pas. Les poques iubartes que s’han albirat en aquest mar han sigut considerades visitants puntuals o individus perduts. Alguns autors però, han suggerit que aquests visitants ocasionals poden no ser tan accidentals com podrien paréixer. Aquesta, com moltes altres espècies de balenes, va ser durament castigada per la indústria balenera, que en va reduir les poblacions mundials fins pràcticament l’extinció. Després de poques dècades de prohibició en la majoria dels països (tot i que no total, Japó, Noruega i Rússia, entre altres, encara en practiquen la caça), es comencen a observar els primers indicis de recuperació. Les espècies abans associades a aquesta indústria comencen a augmentar les seues xifres, a deixar-se veure en zones on es creien delmades i, com pot ser el cas de les iubartes, a explorar noves àrees.

Aquests animals, tant castigats com han estat per la indústria balenera dels passats segles, són de naturalesa exploradora. Els exemplars juvenils sovint ixen de les seues rutes habituals de migració per tal de trobar aigües riques per explorar. Potser aquest era el cas de l’exemplar que ens ha visitat. Això  però, és només una hipòtesi.

Una altra explicació per la trobada d’aquests rars exemplars en les nostres costes, fins ara només especulativa, ve en relació als canvis subtils que té el sistema oceanogràfic mundial. L’estret de Gibraltar suposa una barrera biogeogràfica per a moltes espècies atlàntiques pel canvi dràstic de salinitat, temperatura i profunditat. Aquesta barrera, però, pot sofrir modificacions en el moment actual de canvi global associat al canvi climàtic. Un lleuger augment de la temperatura pot ocasionar un canvi major en un sistema tant complex com el sistema oceànic i fer que, una barrera històricament complicada de creuar, ja no ho siga tant.

El que sí és cert, és que el Mediterrani és un dels mars més antropitzats (amb major presència humana) del món. Les nostres aigües són una trampa, sovint mortal, per a moltes espècies que queden atrapades en xarxes, hams i altres tècniques pesqueres. Dofins, tortugues, aus i també balenes són algunes de les víctimes més freqüents de pràctiques de pesca poc regulades. Aquest pot ser el cas també de la nostra visitant de la passada setmana. La balena, perduda o exploradora, va quedar atrapada amb una d’aquestes xarxes amb les que probablement no estava acostumada a interactuar.

Encara queda molt per descobrir a les profunditats d’un mar que creiem tant familiar com el Mediterrani. Les troballes com aquesta que testimoniem, tant tràgica com extraordinària, ens aporten una informació valuosíssima des del punt de vista científic. Amb la necròpsia i anàlisis de les restes d’aquest exemplar es podrà saber, entre moltes més coses, la procedència del grup familiar d’aquest animal i avançar un pas més per desvelar els misteris que s’amaguen a sota les aigües turqueses del Mediterrani.

Núria Marco Magraner
Biòloga i oceanògrafa

Publicat a La Cotorra de la Vall.

La ciència del 2022

0
Publicat el 9 de gener de 2022

En aquest any que comença tot un ventall de projectes científics seran finalment posats en marxa. Diverses publicacions han fet la predicció del que podrem esperar enguany. La lluita contra la pandèmia continuarà durant 2022, el problema del canvi climàtic tornarà a estar present en la nova cimera COP27 a celebrar en Xarm el-Xeikh, Egipte, en novembre, el Gran Col·lisionador d’Hadrons del CERN es posarà altra vegada en marxa i finalment la cursa per retornar a la Lluna agafarà embranzida per posar sobre la superfície la primera dona astronauta. En faré un resum però, com sempre, em centraré més en les activitats que vindran en l’àmbit de l’astronomia i de l’exploració espacial.

Física de partícules

Tothom està esperançat en la posada en marxa del Gran Col·lisionador d’Hadrons del CERN, el laboratori de partícules europeu de Ginebra, aturat des del desembre del 2018 per a treballs de manteniment i actualització. Els instruments més importants ATLAS i CMS han estat millorats i se’ls ha afegit, al seu voltant, noves capes de detectors més sofisticats. S’esperen recollir 40 milions de col·lisions de protons per segon en cada instrument i poder observar així més processos estranys. Els objectius principals d’aquestes millores són obtenir mesures millorades del model estàndard, cerques de la física més enllà del model estàndard (BSM), física del sabor de quarks i leptons pesats, estudis de les propietats del bosó de Higgs i estudis de matèria QCD a alta densitat i temperatura.

Telescopi James Webb

A partir de l’estiu, el gran telescopi James Webb enviat a l’espai el dia de Nadal passat començarà a obtenir les primeres imatges científiques després del desplegament exitós (per ara) i la posada en l’òrbita final en el punt L2 a finals de gener. Els primers mesos de l’any s’utilitzaran per calibrar instruments, alinear espills, en definitiva veure que tot funciona. I després de 6 mesos en l’espai ja podrem gaudir del gran ull explorador. Els seus objectius són conéixer l’univers primitiu, la formació dels planetes i la caracterització dels exoplanetes.

Retorn a la Lluna

El nostre satèl·lit ha deixat d’estar marginat en l’exploració espacial i ara n’és un objectiu prioritari. Tot un esquadró de naus espacials deixaran la Terra enguany per posar-se en òrbita lunar o fins i tot aterrar-hi.

La NASA llançarà finalment Artemis I, la primera prova de les noves missions per tornar a posar humans a la superfície de la Lluna. Aquesta primera missió Artemis I serà el primer test de vol integrat del sistema d’exploració de l’espai profund de la NASA. Consta de la nau Orion, el gran coet de llançament (Space Launch System, SLS) que l’enlairarà de la Terra, li permetrà circumval·lar la Lluna i la retornarà en un amaratge suau al Pacífic.

La NASA també llançarà l’orbitador  CAPSTONE per fer experiments per preparar la construcció de la primera estació espacial en òrbita lunar, la Gateway. Construïda per socis comercials i internacionals aquesta estació és necessària per a una exploració sostenible de la Lluna i un model per a futures missions a Mart.

La Índia amb la missió Chandrayaan-3 tornarà a intentar aterrar suaument sobre la Lluna. Aquesta vegada durà, a més, un ròver. Japó s’afegirà també enguany a l’exploració lunar amb la missió SLIM que tractarà també d’aterrar.

Després de molts anys, Rússia retorna a la Lluna tractant de rememorar els èxits de l’etapa soviètica. Ara amb la missió Luna 25 aterrarà suaument en col·laboració amb l’Agència Espacial Europea (ESA) que participa tant en la nau com amb el mòdul d’aterratge. A més la ESA proporcionarà una petita càmera de demostració Pilot-D a la missió, càmera de prova per a futures missions més sofisticades a la Lluna de Rússia/Europa.

Korea Pathfinder Lunar Orbiter (KPLO)

Corea del Sud s’embarca també en la cursa lunar per primera vegada amb un orbitador lunar, el Korea Pathfinder Lunar Orbiter (KPLO). Està previst que es llançarà el juliol de 2022 per orbitar la Lluna durant 1 any amb una sèrie d’experiments de Corea del Sud i un instrument construït als Estats Units. Els objectius són desenvolupar tecnologies d’exploració lunar autòctones, demostrar la viabilitat d’una “internet espacial” i dur a terme investigacions científiques de l’entorn lunar, la topografia i els recursos, així com identificar llocs potencials d’aterratge per a futures missions.

Finalment el Emirats Àrabs Units continuaran el seu programa espacial amb ròver lunar Rashid que viatjarà dins del mòdul d’aterratge Hakuto-R construït per una empresa privada japonesa.

Cap a Mart en la nova oposició

2024 és any d’oposició marciana i, per aprofitar la menor distància al planeta, l’Agència Espacial Europea (ESA), en col·laboració amb Roskosmos, l’agència russa, enviarà en setembre la missió ExoMars  que, una vegada arribe al planeta desplegà una estació fixa, Kazachok, i un explorador mòbil en la superfície marciana. El robot explorador, anomenat Rosalind Franklin, en honor a la científica que obtingué la primera imatge de l’estructura del DNA, buscarà proves de vida passada o present en Mart. Diversos problemes tècnics amb els paracaigudes que havien de dipositar suaument Rosalind en terra marciana van ajornar el seu llançament previst en 2020.

Imatges:

1.- Impulsat per quatre motors RS-25 i propulsors de coets sòlids bessons, el coet Space Launch System (SLS) de la NASA produeix 8,8 milions de lliures d’empenta per impulsar les missions Artemis de l’agència a la Lluna. NASA/Bailey Collins

Antoni Arlandis i Francesc Devesa en la Setmana de la Ciència de Gandia 2021

0

De la «grip espanyola» a la COVID-19, un segle entre dues pandèmies

A càrrec d’Antoni Arlandis i Francesc Devesa, autors d’un estudi sobre l’impacte local de la pandèmia de 1918 a Oliva que es pot llegit en el número 16 de la revista Cabdells (2018) , que es presentà just abans de l’esclat de la pandèmia del coronavirus.

Els ponents han exposat les similituds i diferencies entre les dues pandèmies que han assotat la humanitat just en els últims 100 anys. La grip espanyola, del 1918 al 1920, i la COVID-19, del 2019 al 202… són totes dues malalties respiratòries però mentre que la primera atacà fonamentalment la gent més jove, amb uns 50 milions de morts a tot el món, en la segona la mortalitat s’ha concentrat sobretot en el grup de gent major. De moment es calcula que han mort uns 5 milions de persones a tot el món de COVID-19.

Els metges Antoni Arlandis i Francesc Devesa han explicat les dades de les dues malalties en Oliva i la Safor. comparant-les amb les del País Valencià i l’Estat Espanyol. Després s’ha fet un animat debat sobre els errors comesos en el tractament de les dues epidèmies.

Els metges Antoni Arlandis i Francesc Devesa amb Enric Marco, del CEIC, Alfons el Vell.

Alberto Aparici a la Setmana de la Ciència de Gandia 2021

0

L’univers fosc: de què està fet el 95% del cosmos?

Alberto Aparici, és físic i divulgador científic. Va estudiar en la Universitat de València, on es va doctorar, especialitzant-se en física de partícules. En l’actualitat es dedica exclusivament a la divulgació científica. És coordinador de divulgació en l’Institut de Física Corpuscular, un centre mixt de la Universitat de València i el CSIC, i ha col·laborat en tasques docents amb la Universitat de València i amb la Universitat Jaume I de Castelló. Realitza dues seccions de ciència en Onda Cero radio: La Brújula de la Ciencia, en el programa La Brújula, dirigit per Juan Ramón Lucas, i Aparici en Órbita, en Más de Uno, dirigit per Carlos Alsina. Col·labora habitualment amb el pódcast Coffee Break: Señal y Ruido, dirigit per Héctor Socas, de l’Institut d’Astrofísica de Canàries, i és un dels creadors del pódcast De Ignorancia Sí que Sé, centrat en l’ensenyament de les ciències. Forma part també de l’equip de la secció de ciència del diari La Razón.

Ací teniu l’enllaç a la seua secció sobre ciència en Onda Cero.

Des de mitjan segle XX tenim indicacions que no tot el que hi ha en l’univers es pot observar fàcilment. Això no va ser, en principi, una sorpresa, perquè sabem que objectes com a planetes i cometes no emeten llum, i podrien existir en grans números en les galàxies. Però a mesura que passaven les dècades i s’anaven acumulant les evidències resultava cada vegada més clar que gran part del contingut de l’univers era invisible. En la dècada de 1980 s’havia establit que moltes galàxies contenien molta més matèria de la que veiem, i que aquesta matèria era obstinadament transparent: no emetia llum, però tampoc la bloquejava. Aqueixa substància, la naturalesa de la qual encara desconeixem, rep el nom de matèria fosca. En la dècada de 1990 la situació es va agreujar encara més: el descobriment que l’expansió de l’univers s’està accelerant suggeria que gran part de l’energia del cosmos estava en la forma d’una cosa encara més estranya, i la identitat de la qual també se’ns escapa: l’energia fosca. En la xarrada es va recórrer aquest univers fosc i repassar les evidències que ens porten a pensar que aquestes substàncies existeixen. Desentranyar la vertadera naturalesa d’aquestes “substàncies fosques” és un dels grans reptes de la física del segle XXI.

Alberto Aparici amb Enric Marco, organitzador de la Setmana i Emili Morant, director del CEIC, Alfons el Vell.

Dani Pellicer a la Setmana de la Ciència de Gandia 2021

0

Què fa un rar com jo en lloc com aquest? Com ens afecten en el dia a dia les malalties minoritàries

En la Setmana de la Ciència la segona xarrada anà a càrrec de Daniel Pellicer, biotecnòleg especialitzat en biomedicina i divulgador científic. Ací teniu el seu compte de Twitter i el seu canal a Youtube .

Dani ens introduí en el món desconegut de les malalties rares. Les també anomenades malalties minoritàries, són un grup molt nombrós integrat per més de 7.000 malalties diferents. Són greus, poc freqüents i afecten a 1 de cada 2.000 persones. Un 80% d’elles tenen origen genètic. Es calcula que les malalties minoritàries en conjunt tenen una prevalença d’entre el 6% i el 8% de la població a la Unió Europea, és a dir, afecten entre 44 i 59 milions d’europeus. Si el mateix criteri s’aplica a l’estat espanyol, podem dir que hi ha 3 milions d’afectats.

Dani ens parlà de les malalties que estudia, la discinèsia ciliar primaria (DCP), una malaltia genètica, caracteritzada per un defecte estructural de las cèl·lules ciliades presents principalment en els teixits respiratoris que té efectes en la seua funció de retindre i expulsar les partícules de pols i d’altres que respirem.

Quan els cilis no existeixen o no funcionen adequadament, com en el cas de la DCP, s’acumulen secrecions a les vies respiratòries que poden provocar infeccions com ara rinosinusitis, otitis recurrents o bronquitis. També es podran veure afectats els cilis de les trompes de Fal·lopi en el sistema de reproducció femení i el flagell dels espermatozoides, podent suposar problemes de fertilitat.

Dani Pellicer ens contà les tècniques innovadores futures per tractar-la amb tècniques d’edició gènica, ja aplicada amb èxit en cultius cel·lulars.

Asociación Española de Pacientes con Discinesia Ciliar Primaria

Dani Pellicer entre Enric Marco, organitzador de la Setmana i Emili Morant, director del CEIC, Alfons el Vell.

Ana Ramos a la Setmana de la Ciència de Gandia 2021

0

Enguany hem tornat a parlar de ciència al cor de Gandia de la mà del CEIC, Alfons el Vell juntament amb el Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València (UPV) i la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació de la Universitat de València (UV). Destacat científics de diversos camps han parlat de les investigacions que duen a terme amb un llenguatge planer seguit per un debat amb el public present. Treballs increïbles que ara queden de moment als laboratoris i centres de recerca però que tindran un impacte important en la societat en les dècades que vindran.

El director del CEIC, Emili Morant, inaugurà dilluns 8 de novembre la Setmana de la Ciència amb unes breus paraules per, tot seguit, donar pas a la presentació de la primera xarrada;

30 anys estudiant la biodiversitat marina, entre Àfrica i l’Antàrtida

Ana Ramos Ramos, de la Universidade de Vigo té una extensíssima trajectòria en el terreny de la biologia marina i ha estat l’homenatjada enguany pel Campus UPV Gandia, que li ha dedicat un mural obra de l’artista urbà Flug i donant el seu nom a un dels seus laboratoris.

En la xarrada, presentada per l’oceanògrafa Núria Marco,  Ana Ramos contà com és de desconegut el mar i les espècies que hi habiten. Ella fou pionera en la participació espanyola en diverses expedicions a l’Antàrtida, on es dedicà amb el seu equip a estudiar el bentos, els organismes que viuen al fons marí. S’hi descobrí una riquesa biològica totalment desconeguda, ben acolorida. Destacà les dificultats de treballar en un entorn tan hostil des d’un vaixell, amb l’ús de dragues, minisubmarins o immersions.

Seguidament passà a explicar-nos el seu treball a la plataforma oceànica de l’Àfrica Occidental en diverses expedicions finançades per la FAO. La idea primera era estudiar les pesqueries per a us alimentari però s’aprofità també per conéixer el fons marí, la geologia i la seua biodiversitat. La riquesa biològica descoberta ha comportat que algunes de les zones marines estudiades s’han protegit.

Una xarrada ben interessants sobre la vida científica d’aquesta investigadora que ha realitzat no només estudis capdavanters sobre l’Atlàntic africà, sinó que ha obert portes a la formació en biologia marina a investigadors africans. Ella és, a més, un referent per a la nova fornada de científiques del mar.

 

La Setmana de la Ciència de Gandia 2021 comença

0

Per cinquè any consecutiu, el CEIC Alfons El Vell amb el Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València (UPV) i la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació de la Universitat de València (UV) col·laboren en la Setmana de la Ciència, una iniciativa destinada a fomentar l’interès per la ciència, la tecnologia i la innovació. De dilluns 8 a dijous 11 de novembre a les 19:30h tindran lloc en la Casa de la Cultura de Gandia (2a planta) les ja tradicionals conferències de la Setmana de la Ciència. L’entrada és lliure.

Dilluns 8: 30 anys estudiant la biodiversitat marina, entre Àfrica i l’Antàrtida

A càrrec d’Ana Ramos Martos, de la Universidade de Vigo. Ana Ramos Martos té una extensíssima trajectòria en el terreny de la biologia marina i és l’homenatjada enguany pel Campus UPV Gandia, que li dedicarà un mural obra de l’artista urbà Flug i li posarà el seu nom a un dels seus laboratoris. Més informació ací, en la pàgina de la Setmana de la Ciència del Campus UPV Gandia.

Dimarts 9: Què fa un rar com jo en lloc com aquest? Com ens afecten en el dia a dia les malalties minoritàries

A càrrec de Daniel Pellicer, biotecnòleg especialitzat en biomedicina i divulgador científic. Ací teniu el seu compte de Twitter i el seu canal a Youtube .

Dimecres 10: L’univers fosc: de què està fet el 95% del cosmos?

A càrrec d’Alberto Aparici, responsable de divulgació en l’Institut de Física Corpuscular (CSIC/UV). Ací teniu l’enllaç a la seua secció sobre ciència en Onda Cero.

CEIC

Dijous 11: De la «grip espanyola» al COVID-19, un segle entre dues pandèmies

A càrrec d’Antoni Arlandis i Francesc Devesa, autors d’un article monogràfic sobre l’impacte local de la pandèmia de 1918 a Oliva en el número 16 de la revista Cabdells (2018) , que aparegué i es presentà just abans de l’esclat de la pandèmia de coronavirus.

Per què dormim?

0
Publicat el 26 de juny de 2021

Por qué dormimos

Matthew Walker

978-84-120645-2-0 (llibre)
9788412099362 (eBook)

Editorial Capitán Swing

Molts comencem el dia esgotats. La vida moderna ens aboca a un son curt, retallat en el seu inici per la vida familiar i l’oci nocturn i en el seu final pels horaris fixos d’entrada al treball. Si a més, com a astrònoms, fem observacions nocturnes, l’hora de ficar-se al llit pot allunyar-se indefinidament. Així que no dormim prou. Però si te’n vas al llit tard i t’alces d’hora aprofites el temps, tens més oportunitats per a crear i estudiar. Això sembla, almenys.

Tanmateix si tots els animals dormen, cal pensar que, des del punt de vista evolutiu, alguna utilitat ha de tindre el dormir. Què ens reporta dormir? Durant els últims anys l’estudi del cervell ha fet uns avanços espectaculars i comencem a entendre els beneficis del son. Matthew Walker, neurocientífic de la Universitat de Califòrnia/Berkeley ens ho explica en: Por qué dormimos.

Una bona dormida hauria de durar unes 8 hores. Però és més important encara que aquesta continga totes les fases necessàries: fase no-REM, que consolida la informació apresa durant el dia, transferint-la al magatzem a llarg termini del cervell i fase REM, generadora dels somnis i associada a la creativitat, on es creguen nous vincles entre fragments d’informació no connectats entre si.

Al llarg del llibre anem descobrint molts errors que hem comés al llarg de la nostra vida. Per exemple, la ciència del son ha demostrat que dormir després d’estudiar consolida l’aprés. Per això el Dr. Walker ha abolit els exàmens en les seues classes, perquè els seus estudiants no es passen la nit en blanc el dia anterior. A més dormir ajuda a millorar la memòria motriu, per la qual accions d’habilitat acaben sent instintives. Això ho experimenten músics, esportistes i científics que automatitzen rutines de moviment després d’una bona nit dormint. L’autor assessora l’NBA i recepta millors sons per a aconseguir millors resultats.

Però el mes sorprenent ha sigut descobrir que la fase REM i el somiar estimulen una forma de processament associatiu de la memòria que fomenta la resolució de problemes i la creativitat. Alguns dels descobriments científics més importants han sigut realitzats després d’un somni. Dmitri Mendeléiev va aconseguir ordenar adequadament els elements químics després de veure-ho en un somni. August Kekulé va descobrir l’estructura en anell del benzé gràcies a que havia somiat amb àtoms que ballaven i es convertien en una serp que es mossegava la cua. Niels Bohr va tindre la idea del model atòmic en un somni on va veure el Sol envoltat pels planetes. Evidentment això ocorre només si s’ha pensat intensament en el problema abans de dormir.

Arribats a aquest punt necessites despertar-te amb despertador? durant el dia, lliges i rellegeixes una mateixa frase en l’ordinador? Si és així, llavors pertanys al grup majoritari de persones del primer món que pateix de privació del son. La conseqüència no és únicament que estiguem cansats al llarg del dia sinó que el risc de patir algun tipus de mal físic o mental augmenta.

Però una vegada en el llit per què dormim poc i malament? L’exposició nocturna a la llum blanca, amb un excés de blau (tauletes, televisió, mòbil, llum a casa o del carrer que entra per al finestra), és la causa principal però també ho són l’alcohol, la cafeïna, l’ambient tèrmic inadequat i l’ús del despertador, al qual l’autor li dedica bastants pàgines del llibre.

La falta crònica de son s’ha relacionat amb l’alzheimer, l’ansietat, la depressió i els accidents cerebrovasculars, així com amb diferents tipus de càncer, la diabetis, la hipertensió i els atacs cardíacs, l’obesitat i la infertilitat.

A més la fase REM es produeix principalment en les dues últimes hores del son. Per això si només es dorm durant 6 hores, es perd la part més creativa de la nit i renunciem a gaudir d’aqueixes idees genials que tots desitgem en el nostre treball.

I si aquest text us ha fet vindre la son hauré aconseguit un dels meus objectius. Deixeu de llegir i anar-vos a dormir per a ser més creatius demà. No us ho tindré en compte.


Aquest text va ser publicat inicialment al butlletí de Societat Espanyola d’Astronomia

Por qué dormimos, de Matthew Walker, Enric Marco, Boletín de verano de la SEA, 21 juny 2021