Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

El Sol ix per l’est. La tardor comença

0

Tots hem escoltat de menuts la lliçó dels punts cardinals (Est, Sud, Oest, Nord) en que se’ns deia que el Sol sempre ix per l’est i es pon per l’oest. Aquesta visió simplificada dels moviments del Sol en el cel terrestre ha fet molt de mal en l’educació dels xiquets.
De fet el Sol ix per l’est i es pon per l’oest només dos dies a l’any: els dies dels equinoccis, el de primavera (21 de març) i el de tardor (22 o 23 setembre).

Avui és el dia de l’equinocci de tardor. El Sol, vist des de la superfície terrestre, ha creuat a les 11:51, hora continental europea, l’equador celeste en direcció cap al Sud. Aquest esdeveniment dóna pas a la tardor a l’hemisferi nord i a la primavera a l’hemisferi sud.

Com que l’equador celeste és un cercle que creua el cel passant per l’est i l’oest i avui el Sol es troba sobre ell, el nostre estel passarà per aquests punts cardinals (veieu aquesta figura i aquesta altra també). I donat que l’equador celeste presenta la meitat dalt de l’horitzó i l’altra meitat per baix, el dia i la nit duraran el mateix: 12 hores.

Un senzill i bonic experiment es pot fer per comprovar aquest fet. Planteu un objecte vertical a terra i aneu marcant cada 10 o 15 minuts l’extrem de l’ombra. Després d’unes quantes hores observareu que heu marcat una línea recta que assenyala la direcció de l’est per un extrem i la direcció de l’oest per l’altre. Aquesta línea rep el nom de línea equinoccial.

Avui ha estat un dia plujós i nuvolós pràcticament en tots els Països Catalans. Així que no ha estat possible fet la prova. Demà el Sol no estarà encara massa lluny de l’equador i la línia d’ombra encara serà recta. Proveu-ho si no està encara nuvolós.

Altres dies més allunyats dels dies de l’equinocci, l’ombra d’aquest objecte vertical al llarg del temps farà una línea corba, una hipèrbola.

Altres fenòmens curiosos del dia d’avui és que el Sol, a l’equador de la Terra, es troba dalt del cap a migdia. Les ombres desapareixen. També comença la nit àrtica, sis mesos de foscor més amunt del paral·lel 66,33º de l’hemisferi nord, mentre que comença el dia antàrtic, sis mesos de llum més amunt del paral·lel 66,33º de l’hemisferi sud.

Foto: Línees equinoccials obtingudes el 23 de setembre de 2004 al Col·legi Públic Jaume II el Just de Benifairó de la Valldigna. Autor: Enric Marco

L’origen del cos que acabà amb els dinosaures

0

La destrucció d’un gran asteroide sembla ser l’origen del cos que causà la gran extinció de vida a la Terra fa uns 65 milions d’anys. Un gran asteroide es va trencar quan un altre asteroide xocà contra ell formant un cúmul de milers d’objectes entre els quals es troba l’actual asteroide (298) Baptistina.

Gran part de la vida va desaparéixer quasi de repent fa uns 65 milions d’anys, entre ells els grans rèptils com els dinosaures. La causa d’aquesta extinció en massa es creu que té l’origen en el cel. Fins ara les proves provenien dels registres geològics escapats per tot el món i també del cràter soterrat de Chicxulub a la península de Yucatán (Mèxic) on es creu que va impactar un petit asteroide d’unes desenes de quilòmetres. Però, fins ara, mancaven proves de l’origen d’aquest cos.

Un article publicat aquesta setmana a la revista Nature en desvetlla el misteri. Un equip format per investigadors del Southwest Research Institute (SwRI) de Boulder, Colorado (EEUU) i de la Universitat Carles de Praga, República Txeca, han suggerit que l’objecte progenitor de l’actual asteriode (298) Baptistina es trencà en múltiples trossos en xocar contra ell un altre asteroide. Un d’aquests grans fragments xocaria més tard contra la Terra formant el cràter Chicxulub i extingint els dinosaures i altres formes de vida. Altre gran fragment va formar el cràter Tycho a la Lluna.

L’equip de científics, entre ells el Dr. William Bottke (SwRI), Dr. David Vokrouhlicky (Universitat Carles de Praga) i el Dr. David Nesvorny (SwRI) van usar simulacions numèriques realitzades amb ordinadors per reproduir fins al màxim detall possible la dinàmica de la zona del cinturó d’asteroides.

Es creu que el cos original situat a la zona més interna del cinturó tindria uns 170 km de diàmetre amb una composició semblant als tipus de meteorits anomenats condrites carbonàcies. Un altre cos d’uns 60 km de diàmetre xocà contra ell fa uns 160 milions d’anys. L’impacte va ser tan brutal que els cossos es trencaren formant una família de cossos més menuts que arribà a tenir uns 300 cossos més grans de 10 km i 140000 majors d’1 km.

Els astrònons calculen que un 20% dels cossos majors fugiren del cinturó per diversos efectes tèrmics i dinàmics i creuaren l’òrbita de la Terra. Un 2% d’ells acabaren xocant contra el nostre planeta.

El cràter Chicxulub de 180 km de diàmetre a Mèxic estaria format pel xoc d’uns dels fragments de la familia de l’asteroide Baptistina. Els estudis geològics i de meteorits del mateix període mostren que l’impactor era també una condrita carbonàcia. Això exclou altres posibles origens i dóna una probabilitat d’un 90% que el cos que formà el cràter era un membre de la familia del Baptistina.

El cràter Tycho de la Lluna amb 85 km de diàmetre va ser creat fa uns 108 milions d’anys. La probabilitat del seu origen en la familia de l’asteroide Baptistina és només d’un 70% ja que encara no s’han pogut fer excavacions al cràter lunar per veure les característiques del cos impactant.

Pot tornar a passar? Vivim en un Sistema Solar viu. Cal conéixer i vigilar el nostre entorn planetari per descobrir visitants indesitjats. De moment no podem fer res per evitar xocs amb cossos espacials. Però la NASA i l’ESA ja estan treballant en el problema.

El dibuix és obra de Don Davis.

El cel de setembre 2007

1

La constel·lació de Sagitari és troba sempre molt baixa vista des de la nostra latitud. Es troba plena de nebuloses gegants brillants i fosques. Aquestes amaguen la visió del centre de la nostra galàxia que està justament en aquesta direcció del cel.

Aquest mes el cel mostrarà dos planetes a la primera part de la nit. Mercuri es veurà ben prop de l’horitzó cap a l’oest fins al dia 18 i mirant cap al sud-oest podrem veure Júpiter durant tot el mes a partir de la posta de Sol.

La gran constel·lació de Sagitari està relacionada amb el déu Apol·lo. Asclepi, fill del déu i metge (vegeu el Cel del mes de juliol passat) anava ressuscitant els morts. Això incomodà molt Hades, el déu de l’infern, ja que no li arribaven difunts i demanà ajuda a Zeus. Aquest tement que el metge alterés l’ordre del món, el matà d’un raig. Tanmateix l’envià al firmament com a la constel·lació del Serpentari o Ofiuc pels seus mèrits mèdics.

La mort d’Asclepi va ferir profundament Apol·lo, el qual, com que no es podia venjar en el seu pare Zeus, va matar amb fletxes als Cíclops, perquè aquests havien forjat el raig. Per castigar-lo Zeus pensà en precipitar a Apol·lo en el Tàrtar, la regió més profunda del món, però per intercessió de Leto, la seua mare, li suavitzà el càstig i li ordenà que servira d’esclau durant un any a un mortal, el rei Admeto, a qui serví com a bouer i gràcies al qual les vaques parien sempre dos vedells cada vegada.

Una de les fletxes amb què Apol·lo matà els Ciclops era de grandària enorme. Viatjà al firmament formant la gran constel·lació de Sagitari.

La constel·lació de Sagitari és troba sempre molt baixa vista des de la nostra latitud. Es troba plena de nebuloses gegants brillants i fosques. Aquestes amaguen la visió del centre de la nostra galàxia que està justament en aquesta direcció del cel. Utilitzant llum visible no podem veure més que nebuloses. Ara bé els astrònoms han utilitzat la llum infraroja o les ones de ràdio per veure a través dels núvols i han descobert que al mateix centre de la galàxia hi ha, almenys, dos immensos forats negres que van, a poc a poc, engolint-se el material del seu voltant. També s’ha descobert que altres galàxies espirals com la nostra també posseeixen forats negres al seu interior, essent per tant una característica d’aquest tipus de galàxies.

Aquest mes el cel mostrarà dos planetes a la primera part de la nit. Mercuri es veurà ben prop de l’horitzó cap a l’oest fins al dia 18. Mirant cap al sud-oest podrem veure Júpiter durant tot el mes a partir de la posta de Sol. Continuarà prop de l’estel gegant roig Antares, el més brillant de la constel·lació de l’Escorpí però poc a poc s’anirà acostant a la direcció solar. La Lluna en quart creixent es veurà ben a prop d’aquests dos objectes el dia 18 de setembre.

És a la matinada quan veurem els altres planetes en tot el seu esplendor. A l’horitzó est, cap a les 7 del matí, podrem veure, de dalt a baix, Mart, Venus i Saturn alineats durant tot el mes.

La Lluna estarà en fase de quart minvant el 4 de setembre. El dia 11 tindrem una Lluna en fase de nova. El 19 de setembre la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Finalment tindrem lluna plena el 26 de setembre.

Les notícies més importants del mes estan relacionades amb el planeta Mart. La nau Phoenix de la NASA ha estat llançada des de Cap Canaveral a Florida per a aterrar a les zones polars del planeta. La seua missió és excavar un forat ben profund dins del gel marcià per analitzar els estrats gelats del casquet polar. L’interés principal és trobar indicis de vida. L’arribada està programada per a l’any que ve. Completarà l’eixam de robots de la superfície i naus en òrbita que estan estudiant detalladament el planeta.

L’altra notícia marciana és que els dos robots Spirit i Opportunity de la NASA, que porten ja més de tres anys analitzant les roques i que han confirmat l’existència d’aigua líquida en el passat marcià, han estat parats unes setmanes a causa d’unes immenses tempestes d’arena que han afectat tot el planeta. La visibilitat del Sol ha disminuït molt, cosa que ha impedit la recàrrega de les bateries dels robots. Ara sembla que les tempestes estan minvant i la llum solar augmenta. De fet ja han pogut moure els braços robòtics.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de setembre de 2007, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Figura: Mapa celeste per al mes de setembre 2007. Vàlid per al dia 1 de setembre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Foto: Apol·lo de Belvedere. Obra romana. Entre 130-140 abans de JC., còpia d’un original grec en bronze, probablement obra de Leochares, entre 330-320 abans JC. Trobada al segle XVI. Autor foto: Jastrow (2006). Font Wikipedia.