Passeig de tardor al far de l’Albir
Els dies de finals de la tardor van ser ombrívols, plujosos, invitaven a romandre en casa per llegir pausadament aquell llibre que deixares a mitges. Hem tingut, però, algun dia perdut en que el Sol eixia de darrere els núvols i, llavors et reconciliaves amb la natura i has pogut sortir per explorar el paisatge.Un d’aquests dies primaverals en ple desembre vàrem emprendre el camí cap a la Marina Baixa per conèixer la Serra Gelada, un indret natural situat a vora mar entre Alfàs del Pi i Benidorm.
Els valors d’aquesta serra són tan interessant que la muntanya i l’entorn marí – les badies d’Altea i Benidorm, que des del 2005 gaudeixen de la màxima protecció ambiental en ser declarades Parc Natural de la Serra Gelada, el primer parc natural maritimoterrestre del País Valencià.
Nosaltres exploràrem una petita part del Parc, la del camí que porta des de l’aparcament fins al far de l’Albir. Un recorregut de només 2,5 km amb una pendent suau, quasi plana, en la que veurem sempre la mar des de les altures, a més d’aus, plantes i arbres adaptats a un entorn molt particular.
Deixem el cotxe a l’apartament situat a l’entrada del parc, al municipi d’Alfàs del Pi, a la platja de l’Albir. Ja és tard al matí. Un fotimer de persones, amb motxilla o sense, en parella o solitaris, baixen ja del far. Des d’aquest indret ja elevat es veu, cap a l’oest entre núvols, la serra del Puig Campana, la població de l’Alfàs, Ponoig, Serrella, Aixortà i Bèrnia i seguint la costa cap al nord Altea, amb la característica església encimbellada dalt d’un turó al mig del poble i allà lluny la mole gegantina del Penyal d’Ifac.
El primer que troben és una zona de descans i menjador que vendria bé per dinar en tornar. El camí al far és asfaltat així que fa bo de caminar. Aquesta fàcil ruta al far va ser construïda el 1961. Fins llavors per arribar-hi calia resseguir una perillosa però espectacular senda paral·lela al mar.
Anem pujant a poc a poc i ens trobem envoltats d’una pineda. Realment no és el bosc original de la Serra ja que fou plantat durant els anys 40 i 50 del segle passat en un pla franquista de repoblació forestal. En aquell moment els bancals delimitats amb pedra seca amb els antics cultius d’ametllers, garroferes i figues cametes, una variant de la figuera ja estaven pràcticament tots abandonats.
Arriben a un mirador d’on podem admirar la badia d’Altea. Les barques de veles llisquen sobre la mar quieta mentre d’altres de pesca es mouen a motor fins a una gran piscifactoria situada allà lluny. Cal recordar que el parc és també marítim i, per tant, les aigües estan protegides.
Una gran roca situada a la dreta ens mostren restes fòssils de Condrodonts, mol·luscs bivalves ja extingits, semblants a les actuals nacres que es podien trobar al fons marí fa uns 100 milions d’anys a partir del qual es formà la Serra Gelada.
Travessem un petit tunel de només 20 metres i sempre admirant el mar des de dalt d’uns penya-segats grandiosos arribarem a veure la Cala de la Mina, al final d’un barranc que haurem d’envoltar. Al bell mig unes boies permeten a les embarcacions amarrar sense llençar l’ancora. Senyal que el fons marí està ple de posidònia, planta aquàtica de la Mediterrània amenaçada.
Estem en la solana per això la vegetació és escassa. Manca aigua i els pins son cada vegada més esparsos. Els esparts i timons dominen aquest espai. També podem trobar espígol dentat, cues de gat i timons de la flor llarga. L’espart s’utilitzava per a multitud d’objectes com cordes, estores, cistelles o cabassos. La cala Amerador, situada prop del pàrquing, rep el nom per ser la zona on posaven a amerar les garbes d’espart.
Però també s’explotaven altres recursos de la Serra. Al fons del barranc encara es veuen les restes de la mina d’ocre. Era coneguda com la Mina de la Verge del Carme i va estar en marxa des de mitjan segle XIX fins a principis del segle XX. Encara es conserva l’habitatge del capatàs i una línia de pilars que baixen pel barranc que servien de suport als raïls de les vagonetes que portaven el mineral fins a la riba, per a ser embarcat i transportat per mar.
En l’extrem de la volta al barranc de la cala de la Mina, descobrim allà dalt una immensa obertura a la muntanya. És la cova de la Balena, en recordar un cetaci amb la boca oberta. Dins podríem trobar estalactites i estalagmites, però en estar oberta al públic sense restriccions els vàndals han deixat la seua empremta.
Al costat queden les restes de la Torre Bombarda, erigida durant el segle XVI, una torre defensiva de la costa amb la missió d’avisar dels atacs dels pirates berberescos que, abans de la batalla de Lepanto, assolaven les costes valencianes. Aquesta torre era una més de les desenes que es construïren a tot el llarg de la costa del Regne, com ara la torre de Guaita de Tavernes, o les de Cullera o Xeraco, manades construir pel rei Felip II. Durant la guerra del Francès, (1808-1814) la torre Bombarda va ser volada.
Més informació:
Guia del camí al far de l’Albir. Ajuntament d’Alfàs del Pi.
Geolodia 08. Ruta geològica a la Serra Gelada.
Wikilock. L’Albir Subida al faro
Más allá de la ciudad. Ruta al faro del Albir.
Imatges:
1.- Camí al Far de l’Albir. m.prinke. 3 maig 2016. (CC BY-SA 2.0)
2-6.- Fotos d’Enric Marco.