Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

La sombra del iceberg: entrevista als seus directors

0

La pel·lícula documental La sombra del iceberg sobre la foto més lloada de Robert Capa es pot veure a València als cines Albatros. Dilluns 22 se’n va fer la presentació amb els directors Hugo Doménech i Raúl Riebenhauer i el productor Xavier Crespo. La sala estava plena de gom a gom i després de la pel·lícula va haver un animat debat amb el públic que va continuar a l’eixida del cinema amb petits grups.

Us deixe l’entrevista que vaig fer als directors quan s’estrenà el documetal a la Mostra de València del 2007. Va eixir a la revista Quinzedies i si no sou de la Safor és difícil que tinguereu possibilitat de llegir-la.


La foto El milicià mort realitzada per Robert Capa a la batalla de Cerro Muriano el 5 de setembre de 1936, prop de Còrdova, ha estat objecte d’estudi en el documental La sombra del iceberg. Considerada una icona de la Guerra Civil espanyola, la foto representa la mort d’un combatent republicà. Aquesta mort i les seues circumstàncies són qüestionades al citat documental, des de diversos punts de vista, per uns quants experts com un forense, un militar, un astrofísic i alguns fotògrafs professionals. Això ha dut als directors Hugo Doménech, professor de Comunicació Audiovisual de la Universitat Jaume I, i Raúl Riebenhauer, periodista, a pensar que la fotografia va ser realment una genial posada en escena.

Qui era Robert Capa i què feia en el front de Còrdova?

Robert Capa és, sense dubte, un dels grans fotoperiodistes de la Història….

Segueix…

 


Qui era Robert Capa i què feia en el front de Còrdova?

Robert Capa és, sense dubte, un dels grans fotoperiodistes de la Història. En realitat va ser un personatge creat per dos joves fotògrafs, inquiets i compromesos: l’alemanya Gerta Pohorylles i l’hongarés André Friedmann. Volien triplicar el preu de venda de les seues fotografies. André deixà de ser un hongarés quasi anònim per transformar-se en un aventurat fotògraf nord-americà. I l’assumpte funcionà. El seu talent va fer la resta. André (ja transformat en Capa) i Gerta arribaren a Espanya enviats per la revista francesa VU a l’agost de 1936 per a fotografiar la Guerra Civil. El seu compromís amb el legí­tim bàndol republicà els dugué per tota Espanya. Cerro Muriano va ser una de les seues destinacions. Volien capturar l’acció i la victòria republicana.

 

 

On es va publicar la fotografia i quina importància va tindre per a la causa republicana?

 

La fotografia El milicià mort es veu per primera vegada a França dèsset dies després d’haver-se fet. Apareix a la revista VU el 23 de setembre de 1936. Un any després es publica en altres revistes franceses: Paris-Soir, Regards, etc; i en revistes de tot el món. Per exemple, és el 12 de juliol de 1937 quan els americans desdejunen veient la imatge en la prestigiosa revista LIFE. Cal recordar que en aquella època, a falta d’altres mitjans d’informació visual, les revistes il·lustrades tenien unes tirades inimaginables avui dia i, a més a més, mai fins aleshores no s’havia publicat una fotografia, com deia el peu de foto de LIFE: d’un soldat en el precís instant en què és abatut por una bala que li travessa el cap. Per totes aquestes circumstàncies, i encara que no es pot mesurar en xifres exactes, és evident que aquesta potent imatge afavorí l’empati­a de molts ciutadans del món en favor de la causa republicana.

 

 

D’on va sorgir la idea de fer un documental sobre aquesta foto?

 

La idea apareix un di­a -fa ja una dècada- quan poguérem veure aquesta fotografia exposada en el Patio de Escuelas de Salamanca. A partir d’aquell moment, la fascinació i la curiositat de dos periodistes, sumades a múltiples suports fonamentals, tenen la culpa que s’haja pogut veure finalitzat aquest treball en un documental titulat La sombra del iceberg. Cal ressaltar que en principi ens dedicàrem a realitzar diverses conferències sobre les nostres primeres investigacions i que amb els petits ingressos que n’obtinguérem, aconseguírem continuar les nostres visites a arxius, personatges i llocs d’interès per a aquesta història. Va ser aleshores, en una d’aquestes conferències, on el nostre amic i productor Xavier Crespo s’interessà a portar endavant aquest documental a través de la seua empresa Dacsa Produccions.

 

 

L’objectiu del documental és fer l’autòpsia de la foto més famosa de Capa per veure’n tots els seus detalls. Hi havia dubtes que fóra una escenificació i que els milicians realment posaven?

 

Els dubtes existien des que el 1975 es publicà el testimoni d’un col·lega de Capa que digué que aquest li havi­a confessat que havia sigut una posada en escena. Des d’aleshores, la polèmica. Moltes paraules, però poc rigor.

 

 

Diversos especialistes han intervingut per estudiar la foto. Quins? Com contactàreu amb ells? No s’havia fet abans una cosa semblant?

 

No tots els experts que hem consultat apareixen. Tampoc mostrem tots els resultats de la nostra investigació, per a no avorrir. Pel documental desfilen un forense, un astrofí­sic, un geodesta militar, un conservador de fotografia i la directora de fotografia d’una de las cases de subhastes més importants del món, entre d’altres. Contactar amb ells va ser fàcil. També ho va ser pensar en quin tipus d’experts necessitàvem. Ens férem preguntes i buscàrem qui podia respondre-les. Encara que resulte sorprenent, fins ara no s’havia dut a cap una recerca tan rigorosa.

 

Quines entitats han finançat l’obra i quant ha durat la seua realització?

 

La sombra del iceberg és un documental de Dacsa Produccions, productora dirigida per Xavier Crespo. A més ha rebut l’ajut de l’Institut Valencià de Cinematografia (IVAC) i Radio Televisió Valenciana. Finalment, la Universitat Jaume I també ha col·laborat amb l’aportació de material tècnic i personal.

Des que nasqué la idea fins que es va fer la primera còpia, han passat quasi quatre anys.

 

Quin ha estat el procés tècnic de la realització?

 

Un procés discontinu: durant un any i mig desenvolupàrem una intensa investigació; va seguir l’escriptura del guió durant un mes i mig; després un rodatge intermitent d’un mes i mig, en formato HDV amb dues càmeres, i tot això amb un petit equip de cinc persones; i finalment, un muntatge de sis setmanes. Simultàniament, s’han donat altres  processos com el de disseny gràfic, composició de la banda sonora, etc.

 

El documental s’ha presentat a diversos festivals de cinema. Quins? Quina ha estat la seua acollida?

 

El primer festival al qual anà fou el FICMTY de Monterrey. Després ha anat al DOCSDF de Mèxic DF, on ha guanyat el Premio al Mejor Documental Iberoamericano; també al Cinema Festa Internazionale di Roma i a la Mostra de Cinema del Mediterrani de València. I molt prompte anirà al Docusur de Tenerife, al San Francisco Latino Film Festival i al Festival de Nuevo Cine Iberoamericano de La Habana.

 

Al final de l’obra no afirmeu categòricament que la foto siga un muntatge. Deixeu parlar els experts. Per què? Per què no es posicioneu?

 

Pensem que aquesta història no és un assumpte de blanc o negre, sinó de grisos, de matisos. Elegim que siga l’espectador el qui opine. Li donem la informació i tractem d’estimular el seu espe­rit crí­tic.

 

Quina importància tindria per a la història general de la fotografia que fóra realment l’escenificació d’una mort?

 

Per les opinions que molts historiadors i estudiosos de la fotografia ens han traslladat, existeix disparitat d’opinions. Per als apocalíptics, la possibilitat que aquesta imatge fóra fruit d’una posada en escena, de les múltiples que es realitzaren durant la Guerra Civil, fa que El milicià mort perda part del seu valor documental, fotogràfic i històric. Tanmateix, i també nosaltres som d’aquesta opinió, si va ser producte d’una posada en escena, aquesta va ser magnífica i Robert Capa seria un pioner del cine bèl·lic que continuem consumint. En definitiva, si és una teatralització de la mort, va ser i segueix sent -en la nostra opinió- una imatge magistral.

 

El marmessor de l’obra de Robert Capa i biògraf oficial, Richard Whelan, va morir el passat juny. No vos va facilitar gens la feina per consultar els negatius originals de la foto. Espereu que la cosa canvie ara?

 

Pel bé de l’obra de Robert Capa i del treball de tots els investigadors, desitgem que les barreres s’esfumen. Tard o d’hora ocorrerà.

Foto:  Presentació de la pel·lícula als cines Albatros. De dreta a esquerra, el director Hugo Doménech, el productor Xavier Crespo i l’altre director Raúl Riebenhauer. Autor: Enric Marco

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

La sorprenent desaparició dels anells de Saturn

0
Si la pluja, la neu i el fred us deixen observar el planeta Saturn amb el vostre telescopi, veureu un planeta totalment inusual.

El tret més característic de Saturn, els seus anells, ha desaparegut. Aquest fet que passa 1 o 3 vegades cada 15 anys, és causat per la canviant geometria de les òrbites de Saturn i la Terra.

Els últims anys els anells han anat inclinant-se i ara només queda una fina línea negra que separa els dos hemisferis nord i sud de Saturn. Els anells vistos des de la Terra tenen ara mateix un angle de 0.8º, tan prim com un full de paper.

El mínim, però, ocorrerà el pròxim 4 de setembre de 2009 quan veurem els anells amb angle 0º, és a dir, els veurem totalment de perfil. No ho podrem veure ja que Saturn es trobarà en direcció al Sol.

Tot és questió de geometria. Quan la Terra, en el seu camí al voltant del Sol, creua el pla dels anells, aquests desapareixen de la vista dels terrestres. Això passa 1 o 3 vegades, sempre un nombre senar, en cada mitja òrbita saturniana.

Galileo Galilei també observà aquest fenomen però no el sabé explicar….

Segueix …

Galileo Galilei observà Saturn el juliol de 1610 amb el seu telescopi després d’haver descobert els satèl·lits de Júpiter l’any anterior. Li deia al seu protector, el Duc de Florència:

He descobert una altra meravella molt estranya, de la qual vull fer esment a la seua Excel·lència…, mantenint-ho en secret, fins al moment en que el meu treball siga publicat….
L’estel de Saturn no és una estrella única, sinó que està composada de tres, les quals quasi es toquen, mai canvien o es mouen una relativament a les altres i estan posades en una fila al llarg del zodíac, la mitjana essent tres vegades més gran que les laterals i estan situades en aquesta forma: oOo.

El desembre de 1612, Galileo detalla que els cossos laterals han desaparegut. El científic prediu encertadament que tornaran però la natura dels “cossos laterals” sempre serà un misteri per al toscà. Ara sabem que aquell any la inclinació dels anells era molt petita i que, per tant, aquests eren inobservables amb un telescopi primitiu.

Si voleu tindre més informació sobre Galileo i Saturn mireu ací. Aquest text està dins del Galileo Project

El gran avantatge d’aquesta geometria efímera és que quan tenim els anells en aquesta configuració la seua brillantor desapareix i és molt més fàcil descobrir nous satèl·lits al voltant de Saturn.

Ben gaudiu de la “desaparició” dels anells. El pròxim creuament dels anells serà el 2038. 

Foto: Saturn fotografiat per Efrain Morales Rivera.
Foto adjunta: L’astrònom aficionat Efrain Morales Rivera d’Aguadilla, Puerto Rico, ha estat seguint Saturn els últims anys i ha creat la següent composició.

Solstici d’hivern, el sol renaix

3

Avui, 21 de desembre, ha començat l’hivern. Des de les 13h 04m hora oficial estem en aquesta estació astronòmica.
 
És el dia del solstici d’hivern. El Sol, en el seu camí anual per l’eclíptica, ha assolit la seua altura mínina al cel. Com a conseqüència ben notable, el seu recorregut a la volta celeste serà ben curt i les hores d’insolació seran les mínimes de l’any. A més a més,  l’ombra dels objectes verticals serà la més llarga de l’any. 

Després d’aquesta data astronòmica tan assenyalada, començarà el cicle de les festes de Nadal, Any Nou i Reis. I com sempre sol passar, l’origen remot d’aquestes celebracions cal buscar-les en l’antiga Roma.

Segueix…

A l’hemisferi nord, el solstici d’hivern marca el moment en què el Sol assoleix la seua mínima elevació a migdia i que, per tant, la seua llum i el seu escalfor presenten els seus valors més menuts. 

A partir de demà el dia serà cada vegada més llarg i l’escalfor solar anirà augmentant dia rere dia. És el que els antics feren notar com un renaixement del Sol.

És per això que els romans celebraven a partir del 22 de desembre la festa del Natalis Solis Invictio Festa del Sol Invicte. S’encenien fogueres i torxes cerimonials i a l’alba, després d’una nit en vetla, la gent esperava el naixement del disc solar.

L’emperador Lluci Domici Aurelià va introduir el culte al Sol anomenat Sol Invictus el 270. Va fer que el déu sol fos la principal divinitat de l’imperi, i adoptant ell  mateix la corona radiada del déu solar. El Sol d’Aurelià presentava moltes característiques extretes del déu Mitra. Aurelià va inaugurar el temple de Sol Invictus el 25 de desembre del 274, en un festival anomenat dies natalis Solis Invicti “natalici del sol invicte”.

Alguns emperadors adoptaren la representació del Sol Invicte. Constantí mateix instaurà el dies Solis, dia del Sol, com a dia oficial de descans. L’anglés (Sunday) i l’alemany (Sontag) encara conserven aquest nom romà per referir-se al diumenge. 

De l’adopció i transformació d’aquest dia en el dia de Nadal per la nova religió oficial de l’Imperi Romà ja en parlaré en altre apunt.

Foto: Moneda de l’emperador Probe cap al 280, amb el Sol Invictus en una quàdriga, amb la llegenda SOLI INVICTO, “al sol invicte”. També es pot veure l’emperador (esquerra) portant una corona radiada, que també du el déu (dreta)

La sombra del iceberg, al cinema finalment

2

Ha costat però al final ho han aconseguit. La sombra del iceberg, documental de Hugo Doménech i Raúl Riebenhauer que estudia la fotografia icona de la Guerra Civil, s’estrena finalment als cines comercials aquest divendres.

Ja en vaig parlar en el moment de la seua presentació a la Mostra de València l’octubre de 2007. En aquest apunt faig una descripció de la meua aportació al film. Més endavant ja m’entrevistaren a Levante, La Safor.

Vaig conéixer Raúl i Hugo el març del 2006 quan vingueren pel departament en busca d’ajuda astronòmica per al seu projecte. Vaig participar entusiasmat en la determinació de l’hora de presa de la fotografia d’aquell 5 de setembre de 1936.

Aquests periodistes no són com els altres. Estaven, i continuen estant, obsessionats per aquesta imatge de la presunta mort d’un milicià al front de Còrdova. Però aquesta obsessió els ha portat a indagar des de tots els punts de vista la foto més coneguda de Robert Capa. Fotògrafs, un forense, un astrofísic (un servidor), periodistes, militars, etc… fan la seua aportació per esbrinar qui era el milicià, si la va fer realment Capa, si l’hora que reflexa la foto s’adiu amb el que declarà el fotògraf, etc… El documental també explica els encontres frontals dels directors amb els hereus de Capa que no volen sentir a parlar de cap revisió de les circunstàncies de la instantània més famosa de la guerra.

Aquests mateixos membres del Centre Internacional de Fotografia de Nova York que han muntat una gran exposició a Nova York i Londres per reforçar la seua tesi: la foto es va fer tal com Capa va dir i no cal estudiar més.

Ara el documental La Sombra del Iceberg arriba a les pantalles de cinema i podreu jutjar vosaltres mateix. Com evoca el títol, sota l’aigua l’iceberg s’amaga la major part de la veritat. La fitxa tècnica de la pel·lícula es pot veure ací. Podeu veure-hi un petit tràiler. La productora Dacsa m’ha enviat la llista de sales de cinema que la projectaran:

-VALÈNCIA: Albatros (ací, de moment, només a les 21 hores).
-BARCELONA: Alexandra
-ALACANT: Astoria
-MADRID: Cines Luchana

A València, el dilluns 22, en la sessió de les 21 hores, estaran presents el directors Hugo Doménech i Raúl Riebenhauer i també el productor Xavier Crespo.

Jo també hi seré en aquesta sessió i invite a tots els lectors d’aquest modest bloc a presenciar la pel·lícula. Veureu que l’astronomia també serveix per revisar el passat…

Us deixe l’article del Pais d’avui on parla llargament del documental.

Un documental desmonta el mito del miliciano de Robert Capa

Segueix…

Un documental desmonta el mito del miliciano de Robert Capa

‘La sombra del iceberg’ sostiene que el soldado muerto no es Federico Borrell

MIGUEL ÁNGEL VILLENA – Madrid – 16/12/2008

Es la imagen más simbólica y más difundida de la Guerra Civil española y una fotografía estremecedora de la muerte en directo. Robert Capa tomó la instantánea de un miliciano que acababa de ser abatido en el cordobés Cerro Muriano el 5 de septiembre de 1936. Durante casi seis décadas, el héroe republicano fue un desconocido, pero en 1995 un historiador de Alcoy creyó identificar en aquel miliciano al alcoyano Federico Borrell García, sin aportar ninguna prueba concluyente, todo basado en intuiciones, igual que las impresiones de una sobrina del soldado. Pero la mitomanía en torno a Capa alentó esta versión, más atractiva sin duda, de un héroe con nombres y apellidos. La sombra del iceberg, un documental rodado en dos años, demuestra, a través de testimonios y de documentos, que el célebre miliciano fotografiado por Capa no era Borrell y que vuelve a ser un soldado anónimo. Dirigido por Hugo Doménech y Raúl M. Riebenbauer, el documental se estrena el viernes próximo en salas de Madrid, Barcelona, Valencia y Alicante tras haber ganado algunos premios en festivales.

“A veces una mentira”, comentan los realizadores del documental que lleva como subtítulo Una autopsia de la mítica fotografía de Robert Capa ‘El miliciano muerto’, “empieza a rodar y resulta muy difícil detenerla. Creo que nuestro exhaustivo trabajo de investigación revela con declaraciones de editores gráficos, estudios de forenses y, sobre todo, con crónicas periodísticas de la época que Federico Borrell García no es el soldado de la foto. Es más, un hijo de Mario Brotons, el historiador alcoyano que reveló la identidad, ha afirmado que su padre, fallecido en 1995, se basó en intuiciones personales y nunca tuvo certeza histórica de su afirmación. Brotons aseguró en aquel año que lo había confirmado en el Archivo de la Guerra Civil de Salamanca, un centro que nunca visitó”.

Ahora bien, la prueba más aplastante se refiere a una necrológica en la revista anarquista Ruta Confederal, a finales de 1937, en la que un amigo de Borrell evocó las circunstancias de su muerte en Córdoba y escribió: “Le veo tendido detrás del árbol que le servía de parapeto (…) Aún después de muerto empuñaba su fusil”. O sea, una situación radicalmente distinta del muerto de Capa, fulminado en campo abierto. Otro lugar común que han desmontado Hugo Doménech, profesor de Fotografía en la Universidad de Castellón, y Raúl M. Riebenbauer, periodista y guionista, apunta a que, según los datos historiográficos y declaraciones de personas presentes en Cerro Muriano el 5 de septiembre de 1936, en aquella jornada murieron varios combatientes republicanos y no sólo Borrell, como han sostenido algunos. No como conclusión del documental, sino sólo como “duda razonable”, sus directores plantean también que la foto pudo ser tomada por Gerda Taro, compañera de Capa.

En cualquier caso, la pregunta obligada se halla en las razones del entorno de Robert Capa -integrado por su hermano Cornell, y su biógrafo oficial, Richard Whelan, ambos fallecidos hace poco- para escudarse en esa versión del miliciano identificado y poner todo tipo de obstáculos a los realizadores de La sombra del iceberg para su investigación. “Para Cornell Capa o Whelan”, manifiestan los cineastas, “era preferible, digamos más comercial o más mediático, que el miliciano tuviera una identidad concreta a que fuera un tipo desconocido. Ellos también se aprovecharon de que los periodistas, en muchas ocasiones, y hablamos de una crítica y autocrítica, no tenemos ganas o no disponemos de tiempo para ser rigurosos. Por eso hemos dedicado dos años a viajar por media España y media Europa para conocer la verdad de una foto que a los dos nos ha fascinado desde hace años”.

Fervientes admiradores de Capa y de su contribución al fotoperiodismo del siglo XX, los directores de La sombra del iceberg destacan la brillante y equilibrada composición de la imagen del miliciano, así como la dramática verdad de la tragedia, de la muerte. “Además”, señalan, “se trata de una foto hecha en defensa de unos ideales justos, como era la causa de la República española”. El mito de Capa se ha agigantado con el tiempo, y en la actualidad una amplísima exposición, abierta hasta el 25 de enero, repasa su trabajo en el Museo Barbican de Londres. Ahora bien, tal vez habría que dejar de lado la mitomanía. ¿Qué más da que el miliciano sea un desconocido? Cuando en julio de 1937 la revista Life dedicó un reportaje a España, ilustrado con la célebre foto, tituló así: Muerte en España. La guerra civil se ha cobrado medio millón de víctimas en un año. El soldado de Cerro Muriano era uno más, una anécdota convertida en categoría, un símbolo.

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

Un telescopi per a tothom

2

L’any passat vaig comprar un petit telescopi al magatzem Lidl.  És tractava d’un telescopi refractor de 70 mm d’obertura, motoritzat amb seguiment i cerca automàtica d’objectes una vegada configurat correctament. Com ja vaig explicar en el post que vaig fer llavors, la relació qualitat-preu va ser òptima.

Des de fa un any l’he usat repetidament i no m’ha deixat penjat mai. Amb ell he vist cúmuls estel·lars, globulars i galàxies que no havia vist mai directament. Evidentment amb una grandària molt petita i anant a llocs ben foscos.

Des de llocs amb contaminació lluminosa els planetes i la Lluna són els únics objectes observables.

Doncs un any més, Lidl torna a fer l’oferta del telescopi. El dilluns 15 de desembre, en cadascun dels seus magatzems, podrem disposar d’una oferta limitada (3 exemplars!) de la petita meravella. Amigues com la Victòria i la Xesca de Mallorca hi estaven interessades l’any passat.  Animeu-vos. Ah! I em sembla que obren a les 9:15 hores. Aneu-hi ben aviat! S’acaben…

Persones que vulguen veure els astres com apareixen a les imatges de la NASA o a les del telescopi espacial Hubble utilitzant aquest telescopi s’han d’abstenir. Per a elles és millor internet….

Històries del Paradís, presentació a Gandia

0
La llibreria Ambra va acollir dimecres passat la presentació de la primera obra literària Històries del Paradís de Xavi Sarrià, cantant del grup Obrint Pas. La música ha deixat pas aquesta vegada a la literatura.

A la presentació trobem Antoni Rubio, periodista que ha escrit el
llibre Del Sud, que recull la trajectòria musical i viajera del grup
Obrint Pas, l’escriptora d’Almoines, especialitzada en novel·la
juvenil, Gemma Pasqual i finalment Xavi Sarrià, cantant i ànima del
grup musical valencià que arrossega més masses de joves i no tan joves
valencians i europeus.

Segueix…

Gemma conta que Històries del Paradís (Web en Bromera) és un llibre de contes i com a tal cadascun d’ells ha de ser com un combat de boxa però que ha de vèncer per KO. Són històries de violència però també històries d’esperança.

Antoni ens conta la seua relació amb Xavi a partir de la redacció del llibre Del Sud. D’Històries del Paradís diu que està molt treballat amb molt d’ofici, en el que s’ha triat cada paraula. Sap el que cal amagar i el que cal contar.

Són històries fetes amb una escriptura cinematogràfica que és, no ho oblidem, la principal font d’informació de la gent jove. Mira la modernitat, a la música i al cine.

Xavi ja pertany a la generació que ha nascut després de la transició, que s’ha educat en valencià i que no es conforma amb el que hi ha i vol canviar-ho. Forma part de la gent que comença a fer i ja fa coses importants en música, literatura, cinema i fins i tot en periodisme.

Xavi, finalment, ens recorda que ja escrivia als 11 o 12 anys, molt abans de fer cançons. El grup el formà quan en tenia 14 i estudiava a l’IES Benlliure de València. Però calia formar-se i per això va estudiar i anar a la Universitat.

Allí, a la facultat va coincidir amb Feliu Ventura.

Fer històries curtes té relació amb fer cançons que també són curtes.  Cal condensar. Però com que no hi ha música cal posar la força en el que vols contar. Molts dels temes del llibre els ha tocat ja en les cançons.

Li ha costat molt d’escriure. Ha aprofitat els moments de les gires, escrivint en l’ordinador en la furgoneta. Els companys del grups han col·laborat llegint les primeres versions.

Algunes històries es basen en històries reals escoltades en gires per tot Europa o Amèrica. Històries sentides sobre el conflicte dels Balcans o sobre les faveles a Veneçuela han estat recreades. Són històries colpidores que ens afecten a tots per igual, que parlen de sentiments, que reflecteixen un món cada vegada més interconnectat.

Xavi Sarrià fa contes socials moderns que segur agradaran a la gent jove.

Com a conclusió podriem dir que el món de moment va bé però l’important és el demà.

 

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

El cel de desembre 2008

3

HUDF

La constel·lació de Fornax no té estrelles brillants. Com que és a una zona lliure d’estrelles es pot veure sense impediment si mirem cap a fóra de la nostra Galàxia. Per aquest fet va ser la zona escollida per fer la Hubble Ultra Deep Field, la imatge del cel que mostra els objectes més allunyats i, per tant, més antics. S’observen unes 10000 galàxies.

Algunes d’elles ja existien uns 400 o 800 milions d’anys després de la Gran Explosió (Big Bang).

Aquest mes continuaran les conjuncions espectaculars de planetes i la Lluna a la posta de Sol. Els últims dies de mes en podrem veure algunes d’elles.

I aquest mes l’Índia ha aconseguit la consideració de potència espacial, ja que ha llançat la nau Chandrayaan-1 en direcció a la Lluna i ha fet aterrar una sonda a la zona del pol sud lunar.

I la Phoenix Mars Polar Lander ha deixat definitivament d’enviar senyals a la Terra. Bona faena ha fet des del passat 25 de maig quan aterrà a Mart.

Segueix…

Molt prop de l’horitzó sud podem veure aquest mes la constel·lació de Fornax, el Forn Químic. Va ser una de les 14 constel·lacions de l’hemisferi sud que introduí l’astrònom Nicolas-Louis de Lacaille des del seu observatori del Cap de Bona Esperança. És una agrupació d’estrelles poc notable. És troba a la vora del riu celeste Eridanus i prop de del monstre marí Cetus. Primerament l’anomenà Fornax Chemica però aquest nom no prosperà i després s’acurtà només a Fornax.

La constel·lació de Fornax no té estrelles brillants. Com que és a una zona lliure d’estrelles es pot veure sense impediment si mirem cap a fóra de la nostra Galàxia. Per aquest fet va ser la zona escollida per fer la Hubble Ultra Deep Field, la imatge del cel que mostra els objectes més allunyats i, per tant, més antics. S’observen unes 10000 galàxies. Algunes d’elles ja existien uns 400 o 800 milions d’anys després de la Gran Explosió (Big Bang).

Poc després de la posta de Sol podrem veure un grapat de fenòmens interessants. El mes comença amb una espectacular ocultació de Venus per la Lluna, tot ben a prop de Júpiter. Cada dia que passa Venus s’anirà allunyant del Sol, mentre que Júpiter s’hi acostarà. Per tant els dos planetes s’aniran separant ràpidament. Els últims dies del mes, Mercuri s’allunyarà del Sol i es trobarà amb Júpiter. El dia 29 de desembre veurem un trio celeste. De dalt a baix, la Lluna amb una edat de només dos dies, mostrarà un perfil molt fi. A sota Júpiter i més avall Mercuri. El dia 31 de desembre Mercuri i Júpiter s’aproximaran a només un poc més d’un grau, mentre que una mica més amunt la Lluna s’acostarà al planeta Venus. Un altre bon moment per fotografiar de colp quatre cossos celestes.

A la matinada, mirant cap a l’est veurem el planeta Saturn. Encara han de passar uns mesos per a poder veure’l a hores més còmodes.

El 5 de desembre la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Tindrem lluna plena el dia 12, i quart minvant el 19. El dia 27 el nostre satèl·lit ens mostrarà l’aspecte de lluna nova.

Aquest mes l’Índia ha aconseguit la consideració de potència espacial, ja que ha llançat la nau Chandrayaan-1 en direcció a la Lluna. Una vegada en òrbita lunar, d’aquesta nau ha sorgit la sonda Moon Impact Probe (MIP) i ha aterrat a la zona del pol sud lunar. El MIP porta un sistema d’imatges de vídeo, un altímetre de radar i un espectròmetre de masses.

El disseny, la construcció, el llançament i el seguiment de tota la missió s’han fet totalment des de terres índies.

La foto que acompanya el post és el Hubble Ultra Deep Field, la imatge que mostra les galàxies més antigues. Tot el que s’observa en la foto són galàxies. Només 4 estels dèbils es veuen en la foto.

La imatge adjunta representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de desembre de 2008, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Solament caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Figura adjunta: Mapa celeste per al mes de desembre 2008. Vàlid per al dia 1 de desembre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

I la Lluna ens amagà Venus

3

Després d’un mes jugant a buscar-se Venus i Júpiter, ahir va ser l’apoteosi final. Tal com vaig contar en l’apunt del mes de Novembre 2008, la Lluna es va afegir a la festa celeste i va eclipsar el planeta més brillant. Anava a ser l’observació més espectacular del mes. Però, durant tot el dia va ser un dia de nervis. L’oratge no ens acompanyava gens. Els núvols passaven per dalt de Burjassot sense deixar-nos veure un bri de cel. I així semblava que anava a ser tot el dia.

L’ocultació de Venus per la Lluna va començar a les 16:50 hores. En ser en ple dia no es podia veure res. Pero esperavem veure alguna cosa a l’eixida del planeta de darrere de la Lluna.

Els núvols, però, no marxaven. Però com de vegades passa, dos minuts  abans de l’hora fixada es van obrir les clarianes i van aparèixer la Lluna i Júpiter. Els ulls i els telescopis es van girar per captar aquest moment únic. I no va decebre ningú.

Segueix…

El mes de desembre ha començat amb una ocultació del planeta Venus per la Lluna. Una ocultació és com un eclipsi en el que un cos pròxim, en aquest cas la Lluna, tapa altre de més llunyà. Però en ser el cos ocultat tan menut passa moltes vegades desapercebut. Les ocultacions d’objectes del Sistema Solar se solen observar només en zones molt petites de la superfície terrestre. Aquesta ocultació ha estat visible només a Europa Occidental.

Tal com es conta a la previsió del butlletí electrònic de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, el dia 1 de desembre, Venus, que presenta fases com la Lluna, estava il·luminada un 69% i tenia només un 17″ de diàmetre angular. La seua magnitud aparent era d’un -4.

La Lluna, per la seua banda, feia només 4 dies que havia estat en fase de nova, alineada amb el Sol, i, per tant, estava molt fina, il·luminada només un 13%.

A les 16:50 la Lluna, en el seu camí al voltant de la Terra, tapà el planeta. No va ser visible a Burjassot ja que era de dia i, a més, estava nuvolós.

Els membres de l’Agrupació Astronòmica de la Universitat de València van muntar els seus telescopis per observar el fenomen.

Jo vaig tractar de fer un vídeo de l’eixida del planeta de darrere del nostre satèl·lit. El núvols, però van continuar allí fins a uns pocs minuts abans de l’esdeveniment. I de sobte va passar. De darrere les muntanyes lunars va eixir la brillantor del planeta.

Durant uns minuts i a ull nu es veia la Lluna amb un punt brillant a sota, cosa realment singular. Una emoció va recórrer tots els assistents a l’encontre del Campus de Burjassot. No deixe de meravellar-me de la precisió del càlcul de l’esdeveniment…..i de la bellesa de la natura que ens dóna aquests espectacles.

Vaig fer un petit vídeo d’on espere que trauré alguna imatge interessant de l’eixida de Venus de darrere de la Lluna. També vaig fer alguna foto amb el telescopi apocromàtic de l’Aula d’Astronomia. Amb la càmera d’una estudiant de Física vaig fer unes quantes fotos. Ella, però, en feu algunes encara més boniques.

Les fotos es van fer amb una càmera Kodak Easy Share C713 l’1 desembre 2008 a les 18:20.

Foto: Eixida de Venus de darrere de la Lluna. Sonia Soria

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari