Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

De l’amistat virtual a la real. Trobada de blocaires de Vilaweb

5


Tot a partir d’una juguesca. Si el València guanyava al Barça per Falles, els blocaires culés pagaven un dinar als blocaires xotos. Però tot va anar fent-se gran i derivant a un encontre de blocaires de Vilaweb. Tota una empresa del manifasser Josep Blesa que ens va comboiar per marxar un dissabte de la segona pasqua (de Sant Vicent) a trobar-nos a mitjan camí, a Alcanar, a les Terres de l’Ebre.

Vaig agafar apunts del que va passar. I la conseqüència és que he recordat massa coses potser. Resulta que m’ha eixit un pèl massa llarg, però està tot. No com els que ja han escrit coses del dissabte, que ho han resumit admirablement i han destacat aspectes ben concrets. Perdoneu els meus excessos.

També tinc un centenar de fotografies de les quals només en posaré unes poques. Que ho passeu bé.

Segueix …

6 del matí. Sona el despertador. Entre somnis recorde el motiu de despertar-me a aquestes hores de la matinada. D’ací a una hora i “pico” he quedat davant la Sènia de l’Alcúdia amb part del poder valldalbaidí, i amb el representant de la nova cançó del segle XXI.

7:30 del matí. Arribe a l’Alcúdia. Àngel Canet Català de Benicolet i Toni de l’Hostal (Rosca amb all), pròxim representant d’Andorra a Eurovisió, ja m’esperen. Al poc de temps, arriba Sergi Gómez, que des de Can Carrasca segueix les tradicions de la Vall d’Albaida. En el seu cotxe marxem cap a Alcanar. Per si ens perdem m’han demanat que porte el GPS baratet que tinc. Fins ben arribats a Alginet no detecta els satèl·lits i puc dir-li que ens duga a destinació. Sort que coneixem el camí, de moment.

Sentim cantar al grup occità Nadau, i pensem si parem o no per esmorzar. No ens decidim, així que arribem cap a les 10 hores a la porta de l’església fortificada d’Alcanar. Abans, com diu Sergi, hem travessat la muralla infranquejable de 4 km d’altura i pintada de blau que roman damunt del riu Sènia. Jo preferesc pensar en la frontera com aquella malla blanca que apareix en els jocs de la Play Station per assenyalar que ha acabat l’escenari. De tota manera, i no sé com, l’hem travessada i resulta que som els primers en arribar.

Al poc de temps van arribant els altres. Vicent Partal, el mestre de l’invent, arriba amb un grup. També vénen Josep Blesa, arquitecte d’encontres vilawebians, amb Manel Martí, el regidor d’urbanisme d’Alcanar que farà de cicerone per la població del Montsià. Un cotxe amb una parella a dins arriba. Una xica baixa del cotxe, el xic se l’endú per aparcar-lo. No poden ser altres que Marta Insa (Apunts diaris) i el seu company Emili Morant (La vida diferida). Jo llegesc a Marta de fa temps i m’agrada molt com, a partir de petites anècdotes de la vida diària, aparentment intranscendents, aconsegueix descriure la realitat,  d’una manera entre jove, moderna i subtilment crítica. En definitiva l’alegria de la vida (crítica). La imaginava amb els cabells rulls, com a la foto que té penjada al seu bloc, però ara els té recollits. La seua vitalitat la delata. I Marta, ho sent. No porte bigoti… L’Emili Morant, professor de matemàtiques per les terres del Sud, que tant estime, resulta que va ser alumne meu ja fa anys… Aquest món és molt petit…

Com que tenim fam, ja que el desdejuni està a hores d’ara als peus, ens entaulem al bar de la Plaça. Allí continuen les presentacions. Es fa inevitable, junt al nom, el nom del bloc. Som el que escrivim…. Sóc Borinotus, (Temps d’incertesa… ). Sóc el Josep Selva (Cafè en gra). Sóc el Jordi Carbonell (Tenim el que ens mereixem) i el meu fill, fotògraf, ens farà el reportatge. Quan tindrem les fotos? Ànim, Jordi, estem amb tu. Sóc la Sílvia Martínez (Indústies i caminars). Ve d’Àmer i, per tant, és qui ha vingut de més lluny. Poc a poc anem coneixent-nos i teixint la xarxa d’amistat. Vicent Partal s’engresca i ens paga l’esmorzar. Gràcies, Vicent…. En la mateix plaça un rellotge de sol pregona que és del 1792 però a mi em fa l’efecte que ha estat repintat no fa massa anys.

Manel Martí ens porta a veure els edificis més emblemàtics d’Alcanar. Sembla que el nom del poble ve del llatí Canna, canya, i que el gentilici és canareu. Veiem la casa on es rodaren escenes de la pel·lícula Gràcies per la propina de Francesc Bellmunt a partir de la novel·la de  Ferran Torrent. 130 canareus participaren en el film.

Des de la plaça del Mirador es veu la Punta del Fangar, extrem sud del delta de l’Ebre. I ací a tocar es presenta la població valenciana de Vinaròs. Abans de la divisió administrativa en comunitats autònomes els canareus solien baixar a Vinaròs al metge o altres gestions. Baixaven al Regne, deien. Després s’ha intentat menysvalorar el tortosí, parlat a ambdues ribes del riu cabalós del Sénia, tractant d’imposar el parlar de Barcelona a la seua riba esquerra (seva i no seua) i el de València a la riba dreta (eixir i no sortir). El tortosí, com a parlar de les terres de l’Ebre, s’ha de reivindicar com a part del nostre patrimoni lingüístic.

Ja prop de l’ajuntament veiem per fora i per dins una casa curiosa: la casa O’Connor. Construïda per irlandesos que lluitaren a favor de Felip V i en contra de l’Arxiduc Carles i els seus aliats britànics. L’enemic del teu enemic és el teu amic…. Actualment està en procés de restauració per acollir el centre d’interpretació de l’art ibèric i per fer de Casa de Cultura d’Alcanar. A destacar les precioses escenes mitològiques pintades de les diverses arts (poesia, pintura, escultura, música). Les escenes del Rom Negrita i del Cava Codorniu van sorprendre tothom…

Després visitem el diposit d’aigües. Del segle XVII, servia per recollir l’aigua i tindre’n en temps de sequera. A destacar els dos apoadors per recollir l’aigua amb poals des de dalt. No se n’havia de perdre ni gota en cas de necessitat.

La visita a Alcanar acaba a l’Ajuntament. Aquest, totalment modern, llueix un balcó unipersonal. Després de molt discórrer li vam trobar ús. Per a eixir a fumar a la intempèrie. L’alcalde Alfons Montserrat ens rep però no té molt de temps per nosaltres. Ha d’oficiar un casament…. Manel Martí ens regala diverses publicacions d’Alcanar.

Marxem a les Cases d’Alcanar a dinar. És la zona marítima de la població i ens han promés un bon àpat. Arribem al port, però no trobem ningú. Altra vegada els primers. A poc a poc va arribant la gent. La segona part del poder valldalbaldí, amb l’escriptor Joan Olivares, (Renadiu), Natzarí i l’animador cultural en cap de la Vall d’Albaida, Pep Albinyana (Gàlim). Joan porta el primer exemplar de la seua última novel·la Pell de Pruna de Bromera. Amb ella va guanyar el darrer premi de novel·la eròtica de la Vall d’Albaida. L’altra gent arriba finalment. Emigdi Subirats (Lletres ebrenques) ja havia arribat, així que tots marxem a Can Conill a menjar-nos un bon dinar.

Tots junts, després d’un xicotet problema en les taules, comencem a gaudir les menges i sobretot la conversa. Taste el pa, té a dins algun secret que no acabe de descobrir i, clar, és boníssim. Resulta que és pa d’avellanes que ha portat expressament Sílvia Martínez des d’Àmer. Gràcies Sílvia.

La conversa va passant per diversos temes. Vicent Partal comenta que hi ha un blogger (no recorde el nom) que manté 120 blocs. Dubte que una persona tinga tantes coses interessants a dir i que tinga tant de temps lliure. Si a mi em costa de mitjana 1 hora per apunt! afirme. I una vegada enviat a publicar encara el modifique i el torne a modificar. Així i tot encara li trobe defectes i millores a fer. Pep Albinyana, Gàlim, discrepa i afirma que ell els escriu tal qual i els envia ben ràpid. El doctor Olivares diu, amb raó, que qui escriu una cosa i després li agrada és que és un cregut. Sempre hi ha alguna cosa que grinyola/rasca….

Joan Olivares em comenta el descobriment que acaba de fer en un dels seus rellotges de Sol. Una utilitat oculta que em deixa sorprés.

Vicent Partal ens regala a tots Homersea de Biel Mesquida que va ser el primer bloc de Vilaweb, ara editat en llibre. Moltes gràcies pel present.

Finalment la paella promesa s’ha quedat amb arròs amb coses. El sector gastronòmic radical valencià comença a rebel·lar-se. Volíem una paella canònica i ens trauen això!

Per descarregar l’adrenalina, Toni de l’Hostal (nét) trau la guitarra i ens ofereix el seu selecte repertori.

Comença amb una variació de l’himne del València, Amunt València, dedicat a Josep Blesa, comboiador de la Trobada. Després de cantar l’èxit mundial Soy putero, Toni demana pel cuiner i li dedica Paella Valenciana, de com fer una bona paella. Vicent Partal ens diu el secret per fer una bona paella que li va contar sa “güela”: si no saps fer paelles, és millor fer-les tard i amb poc arròs ja que aleshores la gana enganya la qualitat.
El tio Pep se’n va a Muro, la Cançó del Bigot i Auf Wind
van cloure la part lúdica de la Trobada.

Josep Blesa, encara que teòricament havia de ser convidat per ser xoto, es va avançar i va convidar la colla. Gràcies Josep, però no calia. No et sentes culpable per l’espifiada de l’arròs. L’any que ve anem a un altre lloc i no passa res. Josep pensa que hem de crear una xarxa d’interessos comuns mitjançant coneixences mútues. Tot està per fer i ho aconseguirem segur. Ens va assegurar que aquestes trobades continuaran.

La conversa va seguir fora del restaurant on Vicent Partal ens contà les millores pròximes del servei de Vilaweb, les eines noves per millorar i facilitar els nostres apunts com Bloglines, per rebre automàticament les actualitzacions dels nostres blocs favorits.  A més a més, no podia faltar, es comentaren altres temes de política general.

Cap a les 18 hores, sessió de fotos amb els nous/vells amics. No podia passar sense fer-me una foto amb Marta Insa, la bloquista alegria de la vida. I finalment foto de grup amb tothom mirant la càmera.

Marxem. Ens tornarem a llegir i a veure ben prompte.

Arribem a l’Alcúdia a les 20:30. A les 21 hores encara arribe a temps per estar present a les activitats del Dia de la Valldigna. El Monestir de Santa Maria està ja tancat, però. Ahir, les altes instàncies de la Generalitat Valenciana van inaugurar el vell refectori. L’han deixat com nou, amb paret i sostre nous de trinca. I prompte ens clavaran un hotel també…

Altres articles sobre la trobada d’Alcanar

Emigdi Subirats Valoracions de la 1a Trobada de blocaires de Vilaweb a les Cases d’Alcanar

Marta Insa A Alcanar una Maruja 2.0

Àngel Canet TROBADA DE BLOCAIRES D’ARREU DELS PPCC A ALCANAR

Vicent Partal Que la guanyen els groguets!

Pep Albinyana Fins una altra

Edmidgi Subirats Un cap de setmana cultural i blocaire

Galeria de fotos de l’encontre

Publicat dins de Personal i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Arthur C. Clarke, la ciència ficció científica

0

Qualsevol tecnologia suficientment avançada és indistingible de la màgia. Arthur C. Clarke

Amb un poc de retard vull fer un xicotet homenatge a Arthur C. Clarke, enginyer i escriptor de ciència ficció, mort el dia de Sant Josep, el passat 19 de març.

Sempre he tractat de llegir bona literatura de ciència ficció. Això no sempre ha estat possible. Per la meua formació no suporte llibres o pel·lícules en que es violen sistemàticament les lleis de la física. Sempre he pensat que si un autor de novel·les històriques és capaç de recrear l’ambient i respectar els fets històrics també ha de ser possible fer una bona novel·la de ciència ficció respectant els fets de la natura. És clar que per respectar-los cal conéixer-los i ací pot estar el problema. Els autors no solen tindre una gran ni menuda cultura científica.

Amb Arthur C. Clarke la cosa era diferent. Enginyer de professió va ser el que primer va dissenyar els satèl·lits geoestacionaris, aquells que romanen sobre la mateixa posició sobre un punt de la Terra en girar a la mateixa velocitat que ella. Com a escriptor de ciència ficció aquest autor va contribuir-hi amb bons llibres a fer-me passar molt bons moments de lectura. En el seu moment, ja fa anys, vaig llegir les obres 2001, una odissea de l’espai, Cita amb Rama i la sublim Les fonts del paradís. Clarke va saber parlar del futur sense inventar-se res que no fora factible ara o en pocs anys.

Amb 2001, una odissea de l’espai, que vaig llegir abans de veure la pel·lícula, vaig quedar molt content. Tota la història de la humanitat en un llibre. Com podia ser un futur encontre amb intel·ligències extraterrestres. Sense OVNIs ni rucades de cap mena… Després van vindre 2010, 2061 i 3001, no tan interessants.

Cita amb Rama, comença amb un tema plenament d’actualitat. La possible caiguda d’un objecte celeste sobre la Terra, tema del qual ja he parlat diverses vegades. En la vigilància extrema des de la Terra es descobreix un nou objecte. Però aquest donarà més d’una sorpresa.

Finalment, Les fonts del paradís, proposa un somni. Com anar a l’espai sense coets. Pujar en ascensor com ho fet per pujar a casa. Un somni? Sembla que algunes agencies espacials estan mirant-s’ho.

Jo sempre he contraposat Clarke amb l’altre gran autor de ciència ficció, Isaac Asimov. Però aquest, que era químic de professió, sempre m’ha semblat més fluix i massa prolífic. Va escriure massa i tot no tan bo. A més li vaig agafar mania en la seua serie La Fundació en que basava la prosperitat del planeta amb la creació de centrals nuclears… I dels residus què?

Bé, tornem a Arthur C. Clarke. Moltes gràcies, Sir…

Foto: Una foto de Sir Arthur C. Clarke, firmada per ell mateix el 24 de gener de 2001 i enviada a Michele Crudele, qui és el propietari  (http://www.crudele.it).

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , | Deixa un comentari

La contaminació lluminosa ens furta les estrelles

3

Fa anys, molts anys, tindre llum elèctrica a les cases i al carrer era senyal de modernitat i prosperitat. Normalment teniem una única bombilla per habitació i l’àvia i els pares ens renyaven molt si la deixavem encesa en sortir.

Els temps han canviat i ara sembla que ens sobra tot. Més i més llums adornen els nostres pobles. Els ajuntaments projecten nous carrers amb punts de llums excesius i mal instal·lats que projecten quasi el 50% de la il·luminació cap al cel. I ací està el problema. Les estrelles més dèbils que la llum projectada desapareixen. Podem dir que una mala planificació ens furta les estrelles. També hi ha problemes ambientals greus. Un cas paradigmàtic és el de l’ocell Escateret Hydrobates pelagicus ssp melitensis que nidifica a l’illa de Benidorm. La gran il·luminació del passeig marítim de Benidorm dificulta la conservació de les colonies ja que les gavines són les seues depredadores.

Alguns pobles estan fent coses com per exemple Almoines, la Safor, però altres poblacions més grans com València s’entesten a guanyar el premi mundial al malbaratament de l’energia.

L’organització Cel Fosc fa una gran feina conscienciant a la gent i a les administracions a utilitzar una il·luminació racional i respectuosa amb el medi ambient.

L’any vinent se celebrarà l’Any Internacional de l’Astronomia. Un dels objectius és lluitar contra la contaminació lluminosa. Vicent F. Soler Selva, de l’ IECBV, ha publicat un article sobre el tema al diari Información d’Alacant. És altament recomanable llegir-lo per veure quin és realment l’interés que tenen els nostres ajuntaments sobre aquesta contaminació de nou ric. El podeu llegir a Vull llegir la resta de l’article.

Segueix …

 

Els altres contaminants, la llum

Vicent F. Soler Selva
IECBV

La llum també pot ser un contaminant, i no en la fase de generació, que ho és, de contaminant, sinó quan es fa un ús desmesurat i irracional. La contaminació lumínica és un altre tipus de contaminació. Per admetre-ho cal un canvi cultural, així ho afirmaren els participants en el congrés Starlight celebrat la primavera passada a La Palma. Els astrònoms posaren el dit en la nafra; ara, però, ja són molts els que s’hi han sumat a fer l’advertiment, com l’Organització Mundial de Turisme.

El congrés es tancà fent una declaració de deu principis en els quals s’instava a tothom a assumir-los com a objectius a complir, per a corregir la conducta en allò referent a la il·luminació pública i privada. Val la pena llegir tota la declaració, citem ací, textual, només el primer punt: “El dret a un cel nocturn nítid i a la capacitat d’observar el firmament ha de considerar-se un dret equiparable a la resta dels drets mediambientals, socials i culturals, atenent a la incidència en el desenvolupament dels pobles i en la conservació de la biodiversitat. La progressiva degradació del cel nocturn ha de considerar-se com un risc imminent que cal abordar, de la mateixa manera que es tracten els principals problemes relatius als recursos, el medi ambient”.

Però, a on estan els caps i les voluntats dels nostres governants més propers? El 2003 es féu públic un informe promogut per la Federació de Municipis (FEMP) i el Ministeri d’Economia, titulat “Situación de las ordenanzas solar y de alumbrado exterior de España”, s’hi arreplegava el resultat d’una enquesta enviada a tots els ajuntaments de més de 20.000 habitants. El qüestionari tenia només cinc preguntes, però clarificadores, una deia, “disposa el seu ajuntament d’una ordenança municipal d’enllumenat exterior per a la protecció del medi ambient?”, la següent interrogava: “coneix el model d’ordenança municipal d’enllumenat exterior per a la protecció del medi ambient mitjançant la millora de l’eficiència energètica feta pel Ministeri d’Economia?” Contundents foren igualment les conclusions de l’informe: no contesta el qüestionari el 75% dels ajuntaments, el 8,4% confessa que coneix el model d’ordenança (els havia envia el FEMP l’any anterior), i el 2,2% diu que té les ordenances. Sembla que fa quatre anys no despertava interés el tema.
Hem volgut saber si els municipis de la nostra comarca es troben entre els pocs afortunats de l’enquesta, els hem preguntat. Santa Pola, a petició de l’agrupació Astronòmica de la ciutat, afirma que crearà una ordenança per a controlar la contaminació lumínica (INFORMACIÓN 28-12-2007), és a dir, no en té, d’ordenances, però s’ha compromés a fer els deures; Crevillent respon que no en té, Elx, que també ens ha contestat, tampoc té aquesta ordenança exigent amb l’enllumenat.

El 2009 ha sigut declarat Any Internacional de l’Astronomia, perquè fa 400 anys que Galileu apuntà un telescopi al cel per primera vegada, i la ciència i el món començaren una carrera que ho trasbalsaria tot. Estem amb deute amb el cel. Dies a venir sentirem a parlar d’astronomia i de contaminació lumínica. Ens agradaria que les nostres corporacions competiren per situar-se entre les que tenen els índex més baixos de contaminants, de tots tipus, i que figurara en els fullets turístics, si assoliren l’excepcionalitat. Vivim a ciutats mal il·luminades, ho podem veure qualsevol nit. Un exemple, la il·luminació pública, que just s’acaba d’instal·lar al carrer Sant Salvador d’Elx és de les que feien tro cent anys arrere, hui és més que discutible el sistema utilitzat, i inadmissible per a qui considera que il·luminar el cel és una manera de contaminar. Tornem al principi, per a veure la contaminació lumínica, ens adverteixen els astrònoms, cal un canvi cultural. Mira’t el cel com el patrimoni més gran de la Humanitat, sense ell no hauria misteri.

Foto: Avinguda de Malta a Tavernes de la Valldigna. És necessària tanta llum?. Enric Marco

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

La primavera ja està ací

1

L’hivern ja és història. Finalment el Sol, en el seu camí aparent pel cel, ha creuat aquest matí a les 6:48 l’equador celeste. Aquest fet implica que el Sol ha eixit aquest matí exactament per l’est i es pondrà exactament per l’oest. La durada de les hores de llum i les de nit seran avui exactament 12 hores cadascuna a qualsevol punt del planeta. És el dia de l’equinocci de primavera.

Aquest dia i la primavera mateixa estan associades a velles i boniques tradicions culturals. Des de la mitologia grego-romana fins a les nostres festes més populars, les falles.

Segueix …

Associem la primavera al renàixer de la natura, a la tornada dels ocells, a l’allargament de les hores de llum solar.

La nimfa Flora era la patrona de la potència vegetativa, de tot el que floreix, de la primavera. A Ovidi se li atribueix la llegenda per la qual un dia de primavera el déu dels vents Zèfir, en veure-la passejant, s’hi va enamorar i sense pensar-s’ho gens la va raptar. Després, però, es va celebrar el convenient matrimoni. Zèfir li va donar el poder de regnar sobre totes les flors.

Altra llegenda l’associa al naixement del déu Mart. Juno, esposa de Júpiter, volia tenir un fill però sense contacte masculí. Demanà consell a Flora que li oferí una flor que amb el seu contacte era suficient per deixar embarassada una dona. Juno va poder tenir un fill que dóna nom al primer mes de la primavera (Mart — Març).

Durant molt de temps el començament de l’any se celebrava per l’equinocci de primavera. Segons Joan Amades i el seu Costumari Català, fins el 153 a.C. Roma començava l’any en aquestes dates. La gent popular, però, no va deixar de celebrar festes al trànsit de les dues estacions. Tant és així que a França persistí la festa de Cap d’Any pel mes de març fins el 1653 i el papa Innocenci XII no l’establí al primer dia de gener fins el 1657.

La primavera també és temps de renovació, de cremar les coses velles i tindre’n de noves. Quin és, sinó, l’origen de les festes de primavera més sentides al País Valencià, les falles?

L’origen de la festa fallera és pagà i prové del costum llatí d’encetar fogueres per a donar la benvinguda a la primavera. No obstant, a la ciutat de València, aquesta tradició mil·lenària derivà en cremar els trastos vells als final de l’hivern, i en particular els fusters, el dia de Sant Josep, ja que és el seu patró.

Alfons Llorenç, periodista i filoleg, s’ha dedicat darrerament  a estudiar el folclore arreu del País Valencià. Podeu llegir el seu estudi de l’origen de les falles.

Foto: Flor de l’ofrena a la Mare de Déu. Falles 2008.  Enric Marco

Falles i Setmana Santa, una barreja netament valenciana

1

Avui, Diumenge de Rams, les Falles estan ja pràcticament muntades a moltes poblacions valencianes. Durant els pròxims dies, els vestits de fallers i falleres i els capirots s’aniran alternant fins dimecres, Sant Josep i Dimecres Sant alhora. Quin dilema per als amants de les dues festivitats!

La culpa de tot prové d’un temps molt llunyà. L’any 325, el concili de Nicea, convocat per l’emperador Constantí, va determinar la manera de calcular la data de la Pasqua cristiana. A partir d’aquell moment la festivitat del diumenge de Pasqua serà sempre el diumenge següent a la primera lluna plena després de l’equinocci de primavera. Pasqua és, per tant, des de llavors, una festa mòbil i aquest fer pot causar que la Setmana Santa, la setmana anterior a Pasqua, coincidesca amb la festivitat de Sant Josep…

Josep Emili Àrias ha publicat un article a la revista comarcal Quinzedies on explica detalladament les causes de tot aquest embolic…. (Vull llegir la resta de l’article)

Foto: La falla Portal de Valldigna i les banderes de la confraria del Sant Crist a Tavernes de la Valldigna. 2008. Enric Marco

Segueix…

Un barreig de Falles i capirots


Josep Emili Àrias

Agrupació Astronòmica de la Safor

                                          

Aquesta Setmana Santa de 2008, la singularitat de l’astronomia litúrgica ens deixarà inesborrables imatges per al record, com l’episodi de tenir desplegat damunt del llit la roba de faller/a junt a la de confrare i, així, anar alternant-les.

 

A l’any 1582, ja era molt evident el desfasament que acumulava l’any civil del calendari julià sobre l’any solar o tròpic. Al calendari julià, establit per Juli Cèsar el 45 aC., cada any civil excedia de l’any solar en 11 min i 14 s. Amb el pas dels segles el desfasament acumulat ja es comptava per dies, i provocava que el referent estacional dels equinoccis (el principi de la primavera i tardor) se’n separara a raó d’un dia cada 128 anys. És per açò que el papa Gregori XIII, de la mà dels erudits Luigi Lilio i Cristòfol Clavius, estimà urgent la promulgació de la Reforma gregoriana (Butlla papal del 24 de febrer de 1582, Inter Gravissimas) per establir un nou calendari occidental amb el motiu fonamental de restablir la litúrgia mòbil de la Pasqua (Diumenge de Resurrecció) al seu lloc original, al mateix temps que ho fa la Pasqua jueva, però sempre després del pleniluni (Lluna plena) corresponent al dia 14é del mes Nisan del calendari lunar hebreu, en cronologia al que diu l’Evangeli (Joan, 18, 38-39). A l’octubre de l’any 1582 s’hagueren d’eliminar 10 dies, passant directament del dia 4 al 15 d’octubre. A més, per ajustar millor l’any civil a l’any solar deixaren de ser anys de traspàs (any bixest) tots el finals de segle acabats en 00, llevat que foren divisibles per 400. De no haver-se escomés aquesta Reforma gregoriana, hui, la Pasqua s’hagués encavallat damunt l’estiu.

 

El que mai sospità el papa Gregori XIII és que la festivitat del patriarca sant Josep agafara tanta volada a finals del segle XX, convertint-se aquest 19 de Març en la festivitat de Falles, la festa lúdica més universal i emblemàtica a les terres valencianes, i que, en rares ocasions, cau dins de la Setmana Santa, inclús, desvirtuant el mateix Dijous Sant.

 

Ben cert és, que quan la mobilitat de la Pasqua cau molt primerenca i el 19 de març cau dins la Setmana Santa o, fins i tot al mateix Diumenge de Rams, l’església catòlica té per norma canònica endarrerir la solemnitat litúrgica del patriarca sant Josep per postposar-la al dilluns següent al segon diumenge de Pasqua (dilluns de sant Vicent i dia dels Combregats). Però, l’església catòlica no guarda cap potestat sobre la festa pagana de la Cremà de les falles, ja caiga en Dimecres Sant o en Dijous Sant. El foc i les flames són inamovibles a la nit de sant Josep, com així ho han testimoniat les cròniques locals de l’època. 

 

La simultaneïtat d’aquestes dues festivitats, tan antagòniques, no hem de valorar-la com un incident. Més bé, estan obligades a entendre’s i cohabitar dins d’aquesta insòlita Setmana Santa i Fallera i mostrant sempre el bon fer de les dues comissions locals gandianes, la Junta Local Fallera i la Junta Major de Germandats. La següent conjunció, en què un Dimecres Sant caurà en Setmana Santa, ja serà un 19 de març de l’any 2160.

 

Un repàs a les Falles Santes a Gandia

 

Incontestablement les Falles de 2008 es cremaran la nit de la Cremà del Dimecres Sant. Malgrat això, moltes d’elles s’allargaran fins la matinada del Dijous Sant. Sembla doncs, que és Gandia la ciutat fallera que dóna les últimes flames i el darrer caliu per acomiadar el seu memorable patró faller. 

Digam que a finals del s. XIX i primeres dècades del XX a València i Gandia, i pel que feien altres poblacions de l’òrbita fallera, la novençana activitat fallera estava només lligada a un únic dia faller-festiu, el 19 de març.

 

El 1761 i 1818 foren les pasqües més primerenques (Diumenge de Pasqua, 22 de març), caient el 19 de març (sant Josep) el mateix Dijous Sant. Està clar, que Gandia encara no mostrava cap activitat fallera.

 

El 1894, sant Josep caigué Dilluns Sant però a Gandia aquell any no es plantà cap monument artístic faller. Encara que ja feia nou anys (1885) que Gandia s’havia estrenat en el seu periple faller plantant una falla artística al carrer Major, d’aleshores ençà, la festa fallera no revisqué fins el 1898.

 

El 1913, sant Josep caigué Dimecres Sant. Però al període que va del 1905 fins al 1927, Gandia tingué un fosca aturada de la festa fallera. Com, així, ho reflecteixen les cròniques d’eixe any pel que fan les publicacions mensuals i quinzenals de Fontilles i Revista de Gandía, respectivament, les quals no donen cap menció d’activitat fallera a Gandia. S’ha de dir que en aquests moments les falles encara resultaven molt poc participatives i, a més, que eren desacreditades per l’alta burgesia i per les autoritats locals i eclesiàstiques que les consideraven com marginals manifestacions pseudo-artístiques i incultes del poble baix. El poder local encara mirava amb recel el moviment faller.

 

No seria fins l’any 1928 (inici de l’època moderna fallera) quan, de manera definitiva, la població de Gandia començà a il·lusionar-se de valent en la seua festa fallera. Aquest any es va publicar el primer cartell de Falles i un llibret de festes amb el programa de tres dies festius. La festa fallera quedà institucionalitzada a Gandia. 

 

El 1940, primer any de la postguerra, sant Josep caigué en Dimarts Sant. En la mateixa matinada del 19 de març s’improvisa en Gandía un únic monument faller en l’antic Carrer del Forn, amb el títol, “Per bona chica i honrà, mireu-la com l’han deixat .

El 1951, sant Josep-Falles caigué Dilluns Sant. Gandia ja despuntava com a una ciutat fallera. La nit d’aquest Dilluns Sant foren cremades sis falles majors.

Els anys 1967, 1978 i 1989, sant Josep caigué en Diumenge de Rams i en la nit d’aquests mateixos diumenges foren cremades les falles.

 

Què passarà a les Falles de 2285?  

 

Queda molt lluny l’any 2285 i no sabem quin serà l’esdevenir del món, però al calendari perpetu de març de 2285 tindrem la Pasqua el més aviat possible. El dia 19 de març serà Dijous Sant i, eixa nit, per a molts cristians valencians es donarà una dualitat entre l’anar-se’n a la Cremà o el recollir-se’n a la silenciosa Vigília de la Passió de Jesucrist.

No obstant això estadísticament, el que caiga un Dijous Sant damunt del 19 de març, ocorre una mitjana de huit vegades en poc més de 14 segles. L’última vegada que passà fou l’any 1818. Per tant, en l’amplitud temporal que va de l’any 1600 al 3000, el Diumenge de Pasqua cau només huit vegades al seu límit més enjorn del 22 de març.      

 

Anys de fallida, 1974, 2076, …

 

El fet que el Càlcul canònic pasqual i les seues epactes anuals foren computades, a perpetuïtat, utilitzant les inexactes taules lunars cícliques de Metó amb una imprecisa oscil·lació de 0,58 dies i una errada de 2 h 05 min per cada cicle metònic; tot açò ha dut que, molt a la llarga, es donen els anomenats «anys de fallida». Ço és, parlem d’eixos insòlits anys en què l’edat o fase lunar que prediuen les taules lunars de Metó difereix en un dia, bé endarrerint-se o bé avançant-se, a la fase lunar que mostren al llunari astronòmic dels actuals calendaris.

El calendari de 1974 mostrava que el primer episodi astronòmic de Lluna plena (després de l’equinocci) era el dissabte 6 d’abril a les 20 h 58 min. Per contra, les legitimades taules lunars de Metó, dins del Càlcul canònic pasqual, predigué que ocorria el diumenge 7 d’abril. En caure diumenge, la Pasqua quedava desplaçada al següent diumenge, dia 14 d’abril. Quan en realitat la Pasquahavia d’haver caigut el diumenge 7 d’abril. En eixe moment, les ancestrals taules lunars de Metó anaven endarrerides 13 hores.         

  

   Sinopsi del treball: Arias, Josep Emili (2008): «Quan l’astronomia litúrgica barreja falles i capirots», Huygens vol. 71 (AAS).

Publicat dins de La Terra | Deixa un comentari

Tot recordant l’Ovidi

0

Ovidi Montllor va ser recordat dissabte a Ca les Senyoretes a Otos amb la projecció d’una de les seues més famoses pel·lícules Con el culo al aire de Carles Mira. Després del sopar, Miquel Gil ens cantà cançons de l’Ovidi i també de les seues pròpies fins a altes hores de la matinada. Alguns presents a la sala s’afegiren a la festa recitant poemes de l’artista d’Alcoi.

Segueix …

Com cada any, al voltant del 10 de març, celebrem l’aniversari de Sant Ovidi, el nostre cantant més estimat. Enguany, a la casa rural de Joan i Assumpció a Otos, els amics del cantant no volíen deixar de celebrar l’esdeveniment.

La festa va començar amb la projecció de la pel·lícula Con el culo al aire (Cartell) de Carles Mira. Abans, però, el director de cine i amic del poeta, Toni Canet, va fer la seua presentació. Aquesta sàtira de la societat valenciana dels 70 i 80 ens mostra un gran treball de l’Ovidi, que comparteix repartiment amb Joan Monleon (que se n’ha fet d’ell?) i amb una aparició fugaç de Paco Muñoz….

En acabar la pel·lícula i saludar als blocaires de la Vall d’Albaida, Àngel Canet i Pep Albinyana, ens seierem a sopar un menú exquisit confeccionat per la cuinera major de la casa, Assumpció. Temps de conversa i anàlisi pre-electoral…..Que passarà demà en les votaes?… Pensavem….

Una vegada ben sopats buscàrem seient a la sala multi-usos i d’espectacles de Ca les Senyoretes. Miquel Gil i la seua colla, entre espontània i improvisada,  ja assajaven de valent davant del gran tapís de Jordi Albinyana…

Miquel Gil començà amb un intimista Homenatge a Teresa. Aquesta preciosa cançó sempre m’ha posat la pell de gallina per la seua sensibilitat.

Contínuà amb el seu repertori actual i també cançons d’Altall, grup mític dels 70 i 80, del qual formà part. D’aquest grup cantà Lladres del disc Quan el mal ve d’Almansa.

La festa anà animant-se. Alguns espontanis s’atreviren. El forner del Raval de Xàtiva, tal com ell mateix es presentà, ens recità uns poemes de l’Ovidi amb molt de sentiment.

D’altres persones del públic també participaren en la festa. L’escriptor Toni Espí ens recità un poema ple de sons difícils de dir per a les noves generacions. El romanç dels lladres deixà a tots bocabadats….

A les dues ja tocades ens haguerem de marxar. Per unes causes o altres, per obligació o per vocació, ens tocava estar al dia següent en diverses meses electorals. I calia matinar…. Però la festa continuava…

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

La mort del milicià, altra volta

2
Publicat el 4 de març de 2008

Fa uns dos anys vaig quedar atrapats en l’estudi de la famosa foto de la mort del milicià. Hugo Doménech i Raúl Riebenhauer van rodar el documental La sombra del iceberg amb l’ajut de Xavier Crespo de la productora Dacsa. En aquesta obra qüestionen diversos aspectes de la fotografia més famosa de la Guerra Civil.

Com a astrònom vaig col·laborar en l’obra en calcular l’hora aproximada en que es va fer la foto a partir de l’estudi de l’ombra que fa el milicià.

En un altre apunt ja vaig parlar de l’estrena del documental a la Mostra de València. Allí podeu anar si voleu saber coses generals. El diumenge passat, però, en la secció comarcal del diari Levante va eixir una entrevista que em feren ja fa un temps. Donat que fora de la Safor poca gent l’haurà pogut llegir, vos deixe adjuntat l’article en aquest apunt per si algú té algun interés.

El titular és un pel massa exagerat però aquest aspecte és la marca de la casa Levante.

 

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

El cel de març de 2008

1
Publicat el 2 de març de 2008

Aquest mes no trobarem cap objecte interessant mirant cap a l’oest, poc després de la posta del Sol. Només si mirem cap al sud i alçant prou el cap veurem el planeta roig, Mart.

El planeta Saturn serà observable tota la nit en la constel·lació de Leo. Bona oportunitat per observar-lo.

Venus es veurà tot el mes cap al sud-est, però poc abans de l’eixida del Sol.

L’hivern finalment acaba i la primavera comença el dia 20 de març. El dia 30 tornen a avançar l’hora. És el principi de l’horari d’estiu.

Segueix …

En el cel d’hivern podem trobar algunes petites constel·lacions amb denominacions modernes. Una d’elles és la Brúixola (Pyxis). Des d’aquestes latituds on ens trobem, apareix ben a prop de l’horitzó i és difícil de veure. On és fàcilment visible és a l’hemisferi sud. L’astrònom Nicolas Louis de Lacaille la va inventar durant la seua exploració dels cels australs entre els anys 1751 i 1752. Es creu que vol representar la brúixola que duia l’Argo Navis, la nau que dugué a Jasó i els argonautes a buscar el Velló d’Or. Ara cal pensar que això és un anacronisme ja que els antics grecs no coneixien la brúixola. L’antiga i immensa constel·lació d’Argo Navis va ser dividida per Lacaille mateix en les modernes Carina, Puppis i Vela.

L’objecte més curiós que hi podem trobar és T Pyxidis, una nova recurrent, una estrella que cada 19 anys augmenta la seua lluminositat des de la magnitud 14 fins a la magnitud 6, visible a ull nu en bones condicions de foscor. Realment és un sistema binari, format per una estrella nana blanca i una estrella molt evolucionada que orbiten una al voltant de l’altra. Part de la matèria d’aquesta última estrella, formada per hidrogen i heli, cau sobre la nana blanca i quan adquireix una temperatura crítica esclata en una reacció termonuclear creant nous elements químics i augmentant de manera enorme la seua lluminositat.

Aquest mes no trobarem cap objecte interessant mirant cap a l’oest, poc després de la posta del Sol. Només si mirem cap al sud i alçant prou el cap veurem el planeta roig, Mart. El planeta, que ara brilla més que la majoria d’estrelles, està situat a la constel·lació de Taure, entre les banyes del gran toro celeste i al nord d’Orió. Serà visible durant tot el mes. A llarg de març anirà, dia a dia, movent-se cap a la constel·lació de Geminis i convergint el dia 30 amb l’estrella Mebsuta, a la qual s’acostarà a uns 16 minuts d’arc, la meitat del diàmetre lunar. El planeta Saturn serà observable tota la nit en la constel·lació de Leo. Bona oportunitat per observar-lo.

Venus es veurà tot el mes cap al sud-est, però poc abans de l’eixida del Sol. La seua visió no serà molt interessant ja que es va acostant cada vegada més a la direcció del Sol i s’hi veurà molt malament.

El dia 7 de març tindrem una Lluna en fase de nova. El 14 de març la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Finalment tindrem lluna plena el 21 de març, i quart minvant el 29.

El dia 20 de març, a les 5:36 hores, el Sol deixarà de trobar-se en l’hemisferi sud i creuarà l’equador celeste de cami a l’hemisferi nord. Començarà la primavera. Ja en parlarem llargament.

A més el dia 30, darrer diumenge de març, el rellotge s’avançarà una hora, entrant en l’anomenat horari d’estiu. També en parlarem.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de març de 2008, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Imatge: Pyxis sobre el pal de la Nau Argos en el catàleg Uranographia de Johann Bode (1801).

Figura adjunta: Mapa celeste per al mes de març 2008. Vàlid per al dia 1 de març a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Perquè serà?

2
Publicat el 2 de març de 2008

Les estadístiques d’aquest bloc em permeten saber quins articles han tingut més èxit i quins han passat sense pena ni glòria. Aquesta seria la interacció indirecta amb els lectors. Després també està la interacció directa amb els lectors a través dels comentaris. Amb els que deixen la seua opinió pots contactar i contrastar. Totes dues formes de rebre informació dels usuaris del teu bloc són importants.

Dic tot acò perque des de que existeixen les estadístiques (juny 2006) les lectures a un article meu no paren de creixer. Però no es tracta del tema de Plutó que va tindre (i té) cert èxit. És tracta de les explicacions de El cel de juny de 2006 . Donat que per les seues característiques aquest article era efímer no entenc el continuat interés en accedir a ell i llegir-lo. Ara que l’article ha passat de les 1000 lectures, crec que és un bon moment per preguntar el perquè d’aquest interés..

Algú m’ho podria explicar!!! Perquè es continua llegint?

Si punxeu a Vull llegir la resta de l’article podreu veure les estadístiques

Segueix…

Estadístiques del bloc Pols d’Estels

Entrades més visitades des de l’inici

Foto: El Gran Interrogant: Port Macquarie, Austràlia, Mark & Maria

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari