Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Eclipsi de Lluna a Ca les Senyoretes

5
Publicat el 23 d'agost de 2008

L’observació de l’eclipsi de Lluna a Otos va ser l’objecte d’una nova Nit Temàtica a Ca les Senyoretes.

La Lluna, en el seu camí al voltant del Sol, va entrar en l’ombra terrestre el passat dia 16 d’agost. L’eclipsi, però, no va ser total. El nostre satèl·lit no va entrar completament en la foscor i es produí, per tant, només un eclipsi parcial de Lluna.

Vaig anar a Ca les Senyoretes d’Otos (la Vall d’Albaida), convidat per l’escriptor Joan Olivares per participar en la seua nova Nit Temàtica. Tres telescopis van seguir pas a pas l’evolució de l’eclipsi parcial i van permetre al nombrós grup de persones presents gaudir de la visió d’un dels espectacles més bonics de la natura.

Durant tot el dia el cel havia estat totalment cobert però pocs minuts abans de l’esdeveniment el cel es va aclarir de núvols. Tanmateix la Lluna va romandre amagada darrere de l’única zona amb núvols, tot just en direcció al cim del Benicadell, així que la primera part de l’eclipsi no va ser possible veure-la.

Però tot s’arreglà al final. Tothom va poder gaudir del joc furtiu d’ombres entre el Sol, la Terra i la Lluna.


Segueix …

Arribe a Otos a les 9:20. La rotonda d’entrada al poble està acabada finalment i la connexió amb la carretera de Gandia i Olleria ja és completa.

A Ca les Senyoretes ja hi ha gent esperant. La Lluna, però encara no ha eixit de darrera del Benicadell.

Els dos telescopis que porte els munte ràpidament i amb el programa de cerca automàtica “autostar” troben sense massa problemes el planeta Júpiter que passeja majestuós damunt la Serra del Benicadell. A través dels oculars veig dos satèl·lits a cada banda, encara que Ió es troba en eixe moment eixint de darrere el planeta rei, quasi pegat a ell encara. Pel Meade ETX 70 mm de Lidl el planeta mostra pocs detalls però amb el ETX 125 mm les bandes de núvols apareixen definides, amb estructura i tot. La nit no ha quedat perfecta, però. Hi ha un poc de turbulència i un vent fluix.

Amb el telescopi que Joan Olivares ja havia muntat i amb els dos que he portat ja donem l’abast per a que tota la gent que ha vingut al sopar de la Nit Temàtica puga veure sense problemes el fenomen més esperat, l’eclipsi parcial de Lluna.

La Lluna, però, és vergonyosa. S’amaga darrere de l’única zona amb núvols del cel, tot just en direcció al cim del Benicadell. Són les 22 h i cal gaudir del sopar que ha preparat Assumpció i la Lluna encara no s’ha deixat veure. L’entrada de la Lluna en l’ombra de la Terra ja s’està produint però la llum lunar només enllumena els núvols per darrere. Caldrà esperar el final del sopar.

Sopem amb els altres assistents. Els pares d’una xiqueta que vol ser astrònoma i l’amic Joan són el nostres companys de taula. Al sopar veig que falten els sopadors habituals Pep Alminyana i Àngel Canet que no fallen mai. Tampoc estan els que venen de tant en tant. Avui justament, Paco Muñoz canta a la plaça de bous de Bocairent i els seus amics no volen faltar a la cita.

Ja durant el sopar la Lluna ha pujat el suficient per a eixir de darrere els núvols i mostrar finalment el mos que li ha causat l’ombra terrestre. La part enllumenada pels rajos de Sol es mostra brillant mentre que la zona enfosquida és de color rogenc a causa dels rajos solars que li arriben a través de l’atmosfera terrestre. Són les 23:10, el màxim de l’eclipsi que en aquest moment tapa un 81% del disc lunar. Faig unes fotos i explique a qui pregunta el mecanisme de l’eclipsi.

Quan tots ja han sopat, Joan prepara la pantalla i el projector i amb l’ordinador engegue la presentació de l’explicació de la formació dels eclipsis de Lluna. És veritat que explicar en dos dimensions els moviments de la Lluna al voltant de la Terra és complicat. Però, més complicat encara és fer notar que l’òrbita lunar es troba inclinada 5º respecte al pla que forma l’òrbita de la Terra al voltant del Sol. Aquest fet és la causa que els eclipsis no es produesquen cada 15 dies, en cada lluna nova (eclipsi de Sol) o en cada lluna plena (eclipsi de Lluna) sinó de manera molt esporàdica. Vegeu un post anterior per a més explicació.

Joan Olivares trau un enginyós artefacte que simula en tres dimensions les òrbites terrestre i lunar. Sembla que la gent ho entén.

Faig notar com els eclipsis de Lluna han estat usats pels antics grecs per determinar la forma de la Terra. Encara que és un fet poc sabut, la forma esfèrica del nostre planeta és coneguda des de fa més de 2500 anys. La idea que els antics, pobrets, pensaven que la Terra era plana és totalment errònia. Només els ignorants o la gent del poble baix podia pensar d’aquesta manera. Si l’ombra de la Terra és circular com es veu sobre la Lluna en els moments dels eclipsis de Lluna, la Terra, que enllumenada pel Sol produeix aquesta ombra, ha de ser, per força, esfèrica.

Acabada la xerrada encara tenim temps de veure les últimes fases de l’eclipsi. La Lluna, movent-se cap a l’est, va deixant l’ombra terrestre i torna a rebre els rajos solars sense impediments. Torna, en tot el seu esplendor, la Lluna plena.

A banda de la Lluna, els telescopis mostren també el planeta Júpiter. Ió i Europa envolten de ben prop el planeta, els altres satèl·lits es troben més lluny.

La llum de la Lluna plena fa molt brillant el cel. És inútil observar qualsevol objecte de cel profund. Fins i tot la galàxia d’Andròmeda, que es presenta per l’est, es troba reduïda a una minúscula i dèbil boirina.

Ja és la una passada. L’eclipsi ja és història i la gent ja va marxant. Ens acomiadem dels amos de la casa amb el goig d’haver presenciat un bell encontre celeste.

Foto del post: Joan Olivares observant la Lluna. Enric Marco
Fotos adjuntes: Diverses fotos dels assistents i una composició d’imatges de l’eclipsi. Enric Marco
Més fotos: Assistents i la Lluna eclipsada. El Tap. Suplement de Vilaweb Ontinyent. Joan Olivares

Saturn també és per als xiquets

2
Publicat el 17 d'agost de 2008

La decisión presa per la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana de suprimir Astronomia de l’ESO continua generant protestes. D’aquest fet ja en vaig parlar en un post anterior on deia que els ensenyants de Física i Química de la Societat Marie Curie van fer un comunicat.Avui, al diari Levante-EMV, el periodísta científic i astrònom aficionat, Vicente Aupí en parla extensament i ens mostra l’absurditat d’eliminar Astronomia del curriculum d’ESO pel seu valor pedagògic i a les portes de celebrar l’Any Internacional de l’Astronomia.

Vicente Aupí és autor de diversos llibres d’astronomia.

Per suposat, subscric totalment les opinions de l’article.

Segueix …

Saturno también es para los niños

El debate acerca de Educación para la Ciudadanía ha eclipsado —nunca mejor dicho— la decisión de la Conselleria de Educación de suprimir la astronomía como asignatura optativa de la ESO para el curso 2008-2009. El momento elegido por la Generalitat para borrarla del mapa educativo es un notable desacierto, ya que 2009 ha sido declarado por la Unesco como Año Internacional de la Astronomía, iniciativa que se adopta tras la petición formulada en ese sentido por la Unión Astronómica Internacional (IAU).La fecha elegida no es ninguna casualidad, ya que tanto la IAU como la Unesco consideran que 2009 es un momento excelente para impulsar la ciencia que ha permitido al ser humano comprender cuál es su lugar en el Cosmos, ya que el año próximo se celebra el 400 aniversario de las primeras observaciones telescópicas realizadas por Galileo, que abrieron la puerta a los conocimientos actuales sobre el Universo.

En realidad, estoy convencido de que renunciar a la astronomía como materia optativa en la ESO es un craso error que va mucho más allá de la falta de visión que ha supuesto suprimirla justamente coincidiendo con el Año Internacional de la Astronomía. Es difícil pensar de otra forma tras ver cómo chavales de 13 y 14 años se quedan maravillados al observar, a través de un telescopio, lo que Galileo descubrió 400 años antes. El impacto que causa la visión telescópica de los cráteres que bordean las polvorientas llanuras grisáceas de los mares de la Luna —que, evidentemente, no son de agua— suele dejar unos segundos sin palabras al niño — y al adulto— que observa por primera vez esa estampa celestial. Y si después seguimos emulando a Galileo y orientamos el telescopio hacia Júpiter, el espectáculo de este planeta gigante y la danza de sus cuatro satélites mayores —Europa, Ganimedes, Io y Calisto, las lunas galileanas—, ocultándose tras él o proyectando su sombra sobre la superficie joviana al pasar por delante, no defraudará a nadie.

Si eso parece poco, cualquier niño que observe los anillos de Saturno lo recordará el resto de su vida. Todo eso se puede ver en los libros o en internet gracias a la multitud de galerías fotográficas existentes, pero nada es comparable a la experiencia de observar nosotros mismos un planeta a través del telescopio. Internet nos ofrece algo virtual, la observación astronómica es una forma de viaje, porque aunque no estemos lo vemos con nuestros propios ojos. Es una imagen real, no una fotografía.

Lo importante, en cualquier caso, es que, a diferencia de muchas otras asignaturas, la
función educativa de la astronomía se da la mano con una experiencia apasionante. Mediante la diversión logra aportar a los niños de la ESO una comprensión global del Universo que sin esta materia no será posible. Podremos comprender muchas cosas sobre el mundo, pero no entenderemos lo que es el mundo en el contexto del universo del que forma parte.

Hay pocas certezas que nos den una medida tan exacta de la realidad como saber que el Sol, al que llamamos astro rey y nos da calor y vida cada día, no es más que un pequeño ejemplar de los más de 200.000 millones de estrellas que, seguramente, tiene la Vía Láctea, nuestra galaxia. O que la Galaxia de Andromeda, una de las más cercanas y de características similares a la nuestra, la vemos por el telescopio no como es ahora, sino como era hace 2,9 millones de años.

Pese a que comparativamente es una de las galaxias más próximas, está tan lejos que su imagen nos la muestra como era entonces. Está a una distancia de 2,9 millones de años luz, lo que equivale a decir que la luz, viajando a 300.000 kilómetros por segundo a través del espacio, tarda 2,9 millones de años en llegar desde allí hasta aquí para que podamos verla. Tal vez hace un millón de años ocurriera algo allí y aún no nos hayamos enterado.

Todos estos datos conducen a la evidencia de que el Universo es enorme, y ésta a la inapelable deducción de que sería ridículo pensar que somos sus únicos habitantes. ¿Podemos sustraer toda esta información a los chavales de la ESO o, por el contrario, debemos introducir en la programación materias que, como la astronomía, pueden suponer un extraordinario estímulo para la curiosidad y el conocimiento?

Vicente Aupí, Levante-EMV
17 d’agost 2008

Foto: Dibuix de Saturn de la pàgina de la NASA dedicada a la missió Cassini-Huygens per a ús infantil.

Publicat dins de IYA2009 | Deixa un comentari

El 16 d’agost, eclipsi de Lluna

1
Publicat el 15 d'agost de 2008
La segona part del mes comença amb un alineament entre el Sol, la Terra i la Lluna. La Lluna creuarà el dissabte 16 per la nit l’ombra que la Terra projecta a l’espai a causa de la il·luminació del Sol. Així que tindrem un eclipsi de Lluna.

Ara bé, l’alineament no serà perfecte. La Lluna passarà una mica per dalt de l’eix Sol-Terra i l’eclipsi només serà parcial. Així i tot cal aprofitar-lo. Serà l’últim de l’any.

Aprofitaré l’avinentesa per veure l’eclipsi de Lluna a un lloc privilegiat, envoltat d’amics. Torne a Ca les Senyoretes a Otos, en una nova Nit  Temàtica, convidat per Joan Olivares per parlar de l’eclipsi. També l’observarem amb tres telescopis des de la terrassa de la casa rural de la Vall d’Albaida.

Segueix …

Com ja he explicat en altre post, dedicat a l’eclipsi del dia 3 de març de 2007, el pla de l’òrbita de la Terra al voltant del Sol, que rep el nom de pla de l’eclíptica, no coincideix amb el pla de l’òrbita de la Lluna al voltant de la Terra.

Un pla està inclinat respecte de l’altre un poc més de 5º. Així és que la Lluna passa la major part de la seua translació al voltant de la Terra per damunt o per sota de l’eclíptica. Però és clar, hi ha dos punts en que la Lluna creua el pla de l’òrbita de la Terra, un en passar de sota a dalt de l’eclíptica i l’altre en passar de dalt a baix de l’eclíptica. Aquests punts s’anomenen nodes (ascendent i descendent) i la línea d’unió dels dos nodes, línea de nodes.

Quan tinguem l’alineació Sol, Lluna i Terra, la Lluna estarà en fase de nova, ja que el Sol allumenarà la Lluna per la seua cara oculta i ens resultarà fosca per a nosaltres. Si és el cas que la Lluna es troba prop d’alguns dels dos nodes, és a dir prop del pla de l’eclíptica, l’alineament serà perfecte i en algun lloc de la Terra s’observarà un eclipsi de Sol. Això mateix passà fa un mes, l’1 d’agost passat, quan els siberians i alguns milions de xinesos observaren un eclipsi de Sol.

Quan es tinga l’alineació Sol-Terra i Lluna, la Lluna estarà en fase de plena, ja que el Sol l’allumenarà directament per la cara que observem des de la Terra. Si és el cas que la Lluna es troba prop d’alguns dels dos nodes, és a dir prop del pla de l’eclíptica, l’alineament serà perfecte i en tots els llocs de la Terra on siga de nit s’observarà un eclipsi de Lluna. Donat que fa 15 dies es va produir un eclipsi de Sol, la Lluna s’hi trobava ben prop de la línea de nodes i demà dia 16, que tindrem lluna plena, aquesta encara s’hi trobarà ben a prop. Així que demà tornem a tindre eclipsi, en que la Lluna es submergirà en les ombres de la Terra i desapareixerà, parcialment aquesta vegada.

Les dades tècniques han estat extretes de la pàgina de Fred Espenak, la millor pàgina dedicada als eclipsis.

L’últim eclipsi de 2008 és un eclipsi parcial de Lluna que passarà en el node ascendent de la Lluna en Capricorn. És visible principalment a Europa i Àsia així com a Àmèrica del Sud. El màxim de l’eclipsi ocorrerà a les  23:10:09 hora local quan la magnitud de l’eclipsi assolisca 0.8076, és a dir que quasi el 81% del disc lunar estarà fosc.

Podem veure un esquema detallat de l’eclipsi
(en aquest enllaç, les hores estan en Temps Universal, cal sumar 2 hores
per a l’hora oficial). Els moments destacats de l’eclipsi parcial del 16 d’agost
2008 són els següents:

Moments destacats Hores, minuts i segons 
Començament de l’eclipsi parcial 21:36:07 
Màxim de l’eclipsi 23:10:09
Final de l’eclipsi parcial 00:44:16

La trajectòria de la Lluna passarà per la part nord de l’ombra terrestre produint-se un eclipsi parcial que durarà unes 3 hores i 8 minuts.

Així que aprofiteu el dissabte per la nit i gaudiu de l’espectacle gratiu de la natura. I si veniu a Otos, allí ens veurem. La idea és veure l’eclipsi i gaudir de la vista dels satèl·lits de Júpiter.

Ja us ho contaré en altre post.

Foto: Eclipsi de Lluna sobre Londres.

La Safor a Descobrir Catalunya

1
Publicat el 13 d'agost de 2008
M’he trobat una sorpresa quan aquesta setmana la quiosquera m’ha recomanat el número d’agost de Descobrir Catalunya.

El número és dedicat a la meua comarca adoptiva la Safor on visc des del 1988. Paisatges passetjats i d’altres no tant, personatges coneguts que parlen del seu espai més pròxim juntament amb articles d’autors saforencs com l’escriptor Josep Piera o l’historiador Ferran Garcia-Oliver fan molt recomanable la revista com a primera aproximació a meu petit país. Les festes, la música, els rius i els menjars també són tractats.

A més la portada és una bellíssima fotografia de l’església del Monestir de Santa Maria de Valldigna, tan maltractada pel poder.  Ferran Garcia-Oliver parla d’aquest monestir junt als altres monestirs saforencs, com el de Sant Jeroni de Cotalba, construit pel pare d’Ausiàs March.

Com diu la web de Descobrir Catalunya en el seu número d’agost 2008,


Gandia és la capital d’una comarca valenciana sorprenent, amb paisatges
que regalen mirades de mar i muntanya sobre un territori acollidor i
ple d’encants. Així, coneixerem els monestirs de Santa Maria de
Valldigna i Sant Jeroni de Cotalba; descobrirem els secrets de les
platges, una a una; menjarem als millors restaurants de cuina marinera;
resseguirem el curs del Serpis; anirem de festa en festa i caminarem
pels nuclis antics de Gandia i Oliva tot seguint el llegats dels
clàssics de la literatura catalana.


Així que aneu ràpid a comprar-la abans que s’acabe i veureu quin paisatge tan bonic, tanta història compartida i penseu en els que volen emportar -s’ho tot…

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

El Sol de ben prop

0
Publicat el 12 d'agost de 2008
Diumenge passat, el Levante-EMV va publicar una entrevista amb el físic solar Valentín Martínez Pillet, valencià, i que treballa a l’Instituto de Astrofísica de Canarias.

A banda que coordina els treballs del detector Imax que volarà en la missió Sunrise l’any que ve, de la qual ja us en parlaré, és el representant espanyol en la missió Solar Orbiter que s’aproximarà al Sol per estudiar-lo de prop.

El conec de fa temps i el seu entusiasme per explicar les coses es veu reflectit en l’entrevista.


El 2015, l’Agència Espacial Europea (ESA) llançarà una sonda amb un telescopi i  aparells de medició que es col·locarà en l’òrbita del Sol, prop de Mercuri, per a estudiar el més prop possible l’astre rei. Un repte científic i tecnològic descomunal la part espanyola del qual és responsabilitat del físic solar Valentín Martínez Pillet, un alacantí que dirigeix les investigacions de l’Instituto Astrofísico de Canarias (IAC).

Segueix …

Lo del calentamiento global parece una religión

En 2015, la Agencia Espacial Europea (ESA) lanzará una sonda con un telescopio y aparatos de medición que se colocará en la órbita del Sol, cerca de Mercurio, para estudiar lo más cerca posible al astro rey. Un desafío científico y tecnológico descomunal cuya parte española es responsabilidad del físico solar Valentín Martínez Pillet, un alicantino que dirige las investigaciones del Instituto Astrofísico de Canarias (IAC).

ROGELIO FENOLL -Con 44 años, usted forma parte del selecto club, apenas unos quince, de especialistas mundiales en manchas solares y magnetismo solar, un campo de la astrofísica que le ha permitido especializarse en misiones espaciales y le ha llevado a ser uno de los elegidos para la misión Solar Orbiter de la ESA,

¿en qué consiste esa misión?

-La ESA lanzó el satélite SOHO en 1995, que ha sido un éxito tre mendo. Todas las imágenes bonitas del Sol visto en ultravioleta, no la típica bola amarilla, vienen de SOHO. Pero había que dar un paso más. La ESA reunió a la comunidad de física solar y preguntó qué era lo siguiente y se pensó que debíamos acercarnos al Sol, entenderlo mejor cerca, con lo cual se hace todo más complejo porque si te acercas te calientas mucho. Los americanos tienen la misión Solar Pro que llegará a diez radio solares, Solar Orbiter llegará a 45, no es tan ambiciosa, pero los americanos no pueden tomar imagen del Sol, llegan tan cerca que un telescopio se quemaría, así que lo único que pueden hacer es medir in situ el plasma solar, las condiciones físicas allí. Solar Orbiter va a llegar hasta Mercurio y desde esa distancia podemos llevar un telescopio que tome imágenes, vamos a medir in situ pero también vamos a hacer imagen de la superficie.

-Llegar hasta Mercurio debe ser todo un reto tecnológico.

-Sí, Solar Orbiter irá a buscar Venus y la gravedad asistida lo impulsará hacia el Sol. Estará orbitando entre Mercurio y Venus. Ahora mismo es lo más vistoso en física solar, por la cantidad de dinero que necesitas. Poner un kilo de masa en un satélite cuesta un millón de euros, poner un kilo sobre Marte ya son diez.

-¿Va con retraso la misión?

-Es un reto tecnológico enorme y eso es lo que ha causado los retrasos. Los científicos decimos que nos queremos acercar al Sol y el ingeniero tiene que conseguir que sobreviva, pero si te acercas al Sol te quemas, y ese es el problema, hay que hacer un escudo protector y se lleva años investigando. Ahora creemos que ya sabemos hacerlo.

-¿Es el proyecto de su vida?

-Sí, con mucho. Salimos en 2017, tardamos tres años en llegar y luego son siete años la misión, con lo cual se termina en 2027 y mi jubilación es para 2030. El problema es Europa, que no da el mismo número de oportunidades a sus in vestigadores que EE UU. Allí, un investiga dor puede desarrollar dos o tres misiones en su vida, en Europa una y poco más, en EE UU se invierte más en I+D.

-¿Con esos plazos, cómo se vive en su profesión los conceptos éxito y fracaso, qué frustra ción estar décadas en un proyecto y que pueda irse al garete en un santiamén?

-Enorme, enorme, la respuesta final se la daré en 2020. En el espacio es así. La ingeniería de espacio es la más com plicada; los controles de calidad, la ingeniería de sistemas son muy complejos porque no te puedes permitir fallos, en tierra se corrigen, pero mira el Hubble, no comprobaron bien las aberraciones y estaba cegato, y el ridículo fue tan grande que NASA pagó unos astronautas para arreglarlo. Solar Orbiter como salga mal, salió mal. Pero yo he podido participar en dos grandes misiones, la otra es Sunrise: un globo estratosférico que lanzaremos desde el Polo Norte y donde hago el mismo instrumento que para Solar Orbiter, conceptualmente hablando, porque el instrumento en sí es distinto. Así que tengo antes una misión que me dará éxito o fracaso. Vamos a volar a 40 kilómetros un telescopio alemán de un metro de diámetro en una barcaza americana, con un globo americano y logística de lanzamiento NASA, que lleva dos instrumentos: uno pequeñito alemán y uno muy grande español que yo estoy dirigiendo ahora mismo: se llama IMaX y es un magnetógrafo para medir el campo magnético solar. Las oportunidades de hacer esto son muy pocas y hay que aprovecharlas muy bien. Así que en 2009 volaremos en el Polo Norte y en 2011 en el Polo Sur. Puede pasar de todo, es frontera de la ingeniería y la investigación y todo puede ir mal.

-¿Entonces investigar en España ya no es llorar?

-En absoluto, eso ya no es verdad y el que diga eso es un cínico, es que no quiere investigar. Eso cambió hace ya tiempo, otra cosa es si la financiación va en la dirección correcta, si el valor añadido de la investigación es el idóneo para la sociedad, cómo repercute, ahí podemos hablar mucho, pero la financiación en España está a nivel europeo. Podemos hablar del I+D+I, pero la investigación en sí está suficientemente financiada, hay dinero si eres competitivo, si te mueves, tienes capacidad de conseguir becarios y tienes incluso programas como el Ramón y Cajal. Hombre, siempre hay quejas, cosas que mejorar, la cantidad que España invierte en I+D está por debajo del promedio de Europa. Primero hay que trabajar y después ya nos quejaremos.

-¿En su caso hay una vocación desde muy pequeño, le gustaba mirar el firmamento o el Sol con un trozo de vidrio ámbar?

-No y sí, no miraba el Sol por que el Sol parecía algo aburrido, una bola amarilla que sale todos los días y se pone ahí, casi irrelevante. Lo que sí hacía era con ocho años mirar por la noches las estrellas con un telescopio con un amigo del colegio, Pascual Monllor. Hubo unaspecto romántico para hacer astrofísica pero lo que me interesaba era el Big Bang, el origen del Universo, los agujeros negros, todo lo que suena raro, es lo que te llama al principio, las cosas más clásicas, que también son frontera del conocimiento. A día de hoy, la Física Solar es la parte más física de la astrofísica, tenemos mucho menos margen para divagar.., sobre el Big Bang puedes decir prácticamente lo que quieras, puedes hacer cualquier teoría loca y nadie puede decirte que no porque no hay forma de demostrar que estás equivocado. En ciencia lo único que hacemos es demostrar las mentiras, hay quien se cree que la ciencia es sobre las verdades, no, no, la ciencia es sobre demostrar qué no es verdad, pero es tan difícil que puedes hacer prácticamente lo que quieras y quedarte toda tu vida haciendo teorías extrañas que nadie te va a demostrar que estás en lo falso, con lo cual tú sigues dándole a la bicicleta y, bueno, a lo mejor un día tiene sentido lo que dices, no se sabe cuándo, pero según vas llegando a cosas más cercanas como las galaxias, a medio interestelar, a las estrellas, al Sol, vas perdiendo margen de divagar, tienes que ir a cosas más concretas como la física que aplicamos al Sol, son teorías muy exactas y en ese sentido es muy satisfactorio para un físico.

-¿Qué misterios contiene el Sol. Siempre está ahí, nos da la vida, la fotosíntesis, etc, pero qué hay además de lo obvio?

-Es el objeto astrofísico que más simpacta en nuestras vidas, con mucho. Nuestra sociedad tecno lógica cada vez depende más de un montón de satélites que tenemos alrededor de la Tierra (GPS, comunicaciones, etc). En la Tierra estamos protegidos de todos los efectos solares por un escudo, pero los satélites están expuestos a todas las tormentas solares. El Sol tiene un ciclo de actividad de once años y en esos picos emite tormentas, plasma magnetizado que cuando llega a la Tierra interacciona con estos satélites y, en muchos casos, hay que apagarlos. Se nos pide que hagamos una predicción de cuándo va a llegar esta tormenta porque si no el satélite se va a cortocircuitar y a romper, se han perdido muchos satélites. En los países más nórdicos tienen las auroras boreales y eso significa interferencias electromagnética, corte de comunicaciones, apagones en ciudades y cuanto más al norte más ocurre. O los vuelos que van por los polos, las compañías aéreas nos piden si va a haber problemas en ciertas épocas cuando saben que ha habido una tormenta en el Sol; éstas tardan en llegar siete minutos, pero las partículas, las radicaciones, lo que más afecta, tarda dos o tres días, ese es el tiempo de que disponemos para predecir y avisar de las tormentas de cierta intensidad. Surge la necesidad de una meteorología espacial para la sociedad tecnológica y somos mucho peores, más nefastos, que los meteorólogos de la Tierra.

-¿Y cómo está ahora el Sol?

-Lleva 5.000 millones de años produciendo energía y le quedan 5.000 millones más, o sea que podemos estar tranquilos, pero antes dejaremos de estar en este planeta. Se va a expandir, a enfriar, pero al hacerse más grande emitirá más, pero lo que no sabe mos a día de hoy es si la Tierra va a verse dentro del Sol. Hasta ahora se creía que sí, que se convertirá en una gigante roja. Se hará grande y se tragará a Mercurio, a Venus, y pensamos que también la Tierra, los últimos cálculos dicen que llega casi hasta aquí, pero da igual, la vida en la Tierra será imposible ¿No estaremos aquí para verlo? Antes nos caerá un meteorito o se extinguirá la forma de vida en la Tierra tal y como la entendemos, o la extinguiremos nosotros por algún tipo de fiesta nuclear. Lo que seremos capaces en ese tiempo es de haber conquistado el Sistema Solar, de cargarnos la Tierra y de vivir en otro sitio, eso me lo creo más.

-¿Hay vida en el Universo?

-Segurísimo, debe estar lleno.

-¿Lo dice porque cree en ello o porque tiene alguna certeza?

– Porque me creo bastante vulgar y creo que la humanidad es muy vulgar. No hemos encontrado nada que nos diga que somos muy especiales. El Sol es una estrella vulgar, todas las estrellas cuando se forman dejan restos que forman planetas. ¿Por qué no va a haber vida? y no hablo de vida inteligente, sino de vida, algo basado en el carbono, algún tipo de bacteria. Se han encontrado moléculas complejas en el Universo, así que tiene que haber vida por todos lados. ¿Vida inteligente? Es un poco mas difícil pero diría también que tiene que haberla por todos los lados… si estuviera convencido de que somos muy especiales, de que Dios creó una especie de Adán y Eva a su ima gen y semejanza… pero como creo que fue un proceso de azar, de la evolución de la materia en el Universo que ha ocurrido aquí y que ha ocurrido en todos los lados. Debemos de ser muy vulgares, muy fáciles de reproducir y el universo debe estar lleno de vida e incluso de vida inteligente, estoy convencido. Pero aunque pueda haber vida, la comunicación entre civilizaciones es muy difícil, el problema es que las distancias son enormes y la velocidad más rápida que podemos en tender, la velocidad de la luz, es muy lenta, con lo cual es una penalización enorme viajar a otro sitio, incluso dentro de la galaxia.

-¿El debate ciencia Dios está muy presente en su trabajo?

-No, no lo plantea nadie, somos conscientes del debate, a veces participas más o menos, pero en el día a día no.

-¿Hay alguna relación entre el Sol y el calentamiento global?

-El Sol no es la causa del calen tamiento durante los últimos treinta años porque el Sol no ha cambiado apreciablemente. Me da un poco de miedo lo del calentamiento global, a veces parece una religión. Si el calentamiento es verdad y es una verdad absoluta que no se puede demostrar que es falso, no es ciencia. Hay que ser críticos, escépticos ante todo. La temperatura ha aumentado un grado en unos 80 años, y eso es muy rápido, coincide con el aumento de emisión de CO2 por parte de la humanidad. La relación directa entre una cosa y otra es parte de lo que hay que estudiar, aquí no hay verdades absolutas. Ese CO2 tiene una química muy compleja en la atmósfera, una interacción complicada con los océanos y no solo emitimos CO2 también vapor de agua y no tenemos ni idea de qué le pasa al vapor y eso es parte de la investigación. Es verdad que emitimos más CO2 , CO2 que por otra parte ya estaba en la atmósfera. Fíjate que originariamente el CO2 que había en la atmósfera lo chuparon las plantas durante el carbonífero, se murieron, se con virtieron en petróleo, y ahora quemamos el petróleo y soltamos el CO2.
Estamos devolviendo a la atmósfera el CO2 que tenía originalmente. La relación de todo eso hay que dejarla a los científicos para que investiguen y empieza a haber demasiada gente que no son científicos hablando de este tema, muy en concreto Al Gore. Manuel Toharia lo da dicho claro, hay que separar lo que es ciencia y debate político. No hay nada sagrado en ciencia, este mes en «Nature» sale una noticia de científicos, climatólogos de reputado prestigio, que dicen que se va a enfriar parte del planeta.

 

Publicat dins de El Sol | Deixa un comentari

Les Persèides, altra volta

0
Publicat el 11 d'agost de 2008
Ja sóm al punt en que la Terra, en el seu camí al voltant del Sol, talla l’òrbita del cometa Swift-Tuttle i per tant ha arribat el moment en que recollirem part dels petits trossos de pols que aquest cometa ha deixat en els darrers passos al voltant del Sol.

Aquests petits residus celestes són coneguts com les Llàgrimes de Sant Llorenç ja que cauen prop del 10 d’agost. El nom científic és la pluja d’estels de les Persèides.

Si voleu veure com cauen, aquesta nit i la nit de demà, busqueu un lloc fosc, lluny del cel brillant de les ciutats, espereu que es ponga la Lluna, cap allà a les 2 de la matinada i estirats a terra, mirant al cel en direcció a l’est deixeu passar el temps. Pot fer-se llarga l’espera però només veure un “estel” caure ja s’ho val. Millor si esteu amb l’amic o l’amiga….

Segueix… 

La informació general de la pluja d’estels ja la vaig donar l’any passat 2007 en l’apunt La pluja d’estels de les Persèides. Podeu mirar allí per a obtenir dades dels cometes en general, del cometa Swift-Tuttle, de la seua òrbita, etc…

Ací parlaré només de les condicions d’observació d’enguany.

Si comenceu aviat l’observació a un lloc fosc, tot just després de la posta de Sol d’avui, 11 d’agost, ja ben fosc, podreu veure els primers meteors. Aleshores la constel·lació de Perseu, d’on sembla que surten, estarà encara sota l’horitzó o molt baixa. Mirant a l’est veureu com apareixen fregant l’horitzó.

Més endavant a la nit, Perseu s’elevarà al firmament i els meteors vindran cap a tu des de més alt.

A la nit podreu també admirar Júpiter i la Lluna, ben prop a la constel·lació de Sagitari, altrament dita la Tetera. Quan es ponga la Lluna, cap a les 2 de la matinada, les condicions d’observació seran millors i els meteors més dèbils podran veure’s.

Que ho passeu bé. Jo no sé si veuré alguna cosa. Ací a la Safor està ple de núvols alts.


Foto: Joe Westerberg, Joshua Tree National Park, California, 11 d’agost 2007

Phoenix tasta l’aigua marciana i li agrada

2
Publicat el 1 d'agost de 2008
Finalment la nau Phoenix Mars Lander (post meu), arribada a la zona polar nord de Mart ha detectat aigua sota la superfície. La pala robòtica ha dipositat material des de la rasa de 5 cm de fondària que havia excavat al forn de la nau. Després d’escalfar-la, el gas produit ha estat vapor d’aigua.Com ha dit en la conferència de premsa William Boynton de la Universitat d’Arizona i cap científic del Analitzador Tèrmic de Gasos (TEGA), “Tenim aigua. Ja teniem evidència d’aquest gel d’aigua subterrani per observacions realitzades per la nau en òrbita marciana Mars Odyssey i també pels materials observats per Phoenix en la rasa que s’evaporaven en poc temps però aquesta és la primera volta que l’aigua marciana s’ha tocat i tastat.”I a més ha dit: “I estava bona!!!

L’èxit de la missió ha portat a la NASA a perllongar la vida de la nau un mes més,  fins a finals de setembre.

Ara el que cal és veure si aquest gel va estar fos alguna vegada i va poder mantindre algun tipus de biologia. Caldrà esperar….

El cel d’agost 2008

4
Publicat el 1 d'agost de 2008

El Dragó (Draco) és una constel·lació ben antiga i molt extensa que envolta l’Ossa Menor. Representa el ser mitològic d’un o cent caps que protegia les pomes d’or del Jardí de les Hespèrides.

El planeta rei del cel d’agost serà Júpiter. Es podrà veure a partir de la posta del Sol cap al sud-est tot el mes. La seua cort de satèl·lits és un objectiu interessant de veure.

I per passar la nit amb conversa agradable mentre el Sol i la Lluna tenen un encontre celeste, no us perdeu la nit del 16 al 17 d’agost quan, amb permís dels núvols, observarem un eclipsi parcial de Lluna.

Segueix …

El Dragó (Draco) és una constel·lació ben antiga i molt extensa que envolta l’Ossa Menor. És, per tant, una constel·lació circumpolar, és a dir visible a qualsevol hora de la nit en direcció al nord. Representa el ser mitològic que protegia les pomes d’or del Jardí de les Hespèrides. Aquestes eren les filles del déu Atlas, condemnat per Zeus a sostenir sobre els seus muscles la volta del cel. Hèrcules aconseguí matar el drac i endur-se les pomes en l’onzé dels seus mítics treballs. Hi ha qui proposa que les pomes d’or eren realment taronges però els grecs no coneixien aquest fruit. De fet, aquest heroi és representat al firmament ben prop del Drac amb un peu situat sobre el seu cap.

No hi ha estrelles realment destacades. Gamma Draconis, una estrella gegant roja, que es troba situada a la posició de l’ull del drac, és de magnitud 2,2 i localitzada a 150 anys llum de la Terra.

La constel·lació destaca per les seues estrelles dobles. Mu, Nu i Psi Draconis són sistemes estel·lars amb dos components que són fàcilment observables amb un telescopi menut o uns prismàtics.

Mart i Saturn ja no són visibles aquest més perquè es troben en direcció a la brillant lluminària solar.

El planeta rei del cel d’agost serà Júpiter. Es podrà veure a partir de la posta del Sol cap al sud-est tot el mes. Tracteu d’observar-lo amb un telescopi o uns prismàtics potents i veureu la seua cort de satèl·lits alineats i les bandes fosques de núvols sobre el seu disc.

El dia 1 d’agost tindrem una Lluna en fase de nova. El 8 d’agost la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Finalment tindrem lluna plena el dia 16, i quart minvant el 24. L’últim dia del mes la Lluna tornarà a presentar-se en fase de nova.

La nit del 16 al 17 d’agost, amb permís dels núvols, observarem un eclipsi parcial de Lluna. Aquest fenomen ocorre quan el Sol, la Terra i la Lluna estan alineats. Aleshores el nostre satèl·lit entra dins de l’ombra que projecta la Terra en l’espai a causa de la llum solar. La Lluna, que estarà en fase de plena, va enfosquint-se i adquireix una tonalitat rogenca. En aquest cas l’alineació serà quasi perfecta. La Lluna es submergirà fins un 85% dins de l’ombra de la Terra. Els moments destacats de l’eclipsi són els següents, en hores i minuts:

Començament de l’eclipsi parcial:      21:36
Màxim de l’eclipsi:                             23:11
Final de l’eclipsi parcial:                      00:46

Tracteu d’observar el fenomen ja que no cal cap instrument per veure’l. Només cal veure com la Lluna, en el seu camí al voltant de la Terra, va fent-se cada vegada més fosca.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 d’agost de 2008, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Solament caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Foto: Les Hespèrides en el Jardí. Ací les pomes són a l’arbre i el dragó Ladon només té un cap (algunes versions diuen que en tenia 100!). Figures sobre una hydria roja àtica. Aprox. 410-400 aC. Fotografia cortesia dels Trustees of the British Museum, Londres.

Figura adjunta: Mapa celeste per al mes d’agost 2008. Vàlid per al dia 1 d’agost a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.