Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

75 anys de l’aurora boreal de la Guerra Civil

4
25 de gener de 1938. Uns llums vermells il·luminen el cel d’una nit sense lluna.

La república ha patit molts bombardejos de part de l’exercit feixista i tothom pensa que l’aviació italiana o nazi bombardeja la capital més pròxima. Però cal buscar l’explicació molt més lluny. En aquell moment les partícules carregades del vent solar, incrementat el seu nombre per les fuguracions del Sol, interaccionen amb els gasos de l’alta atmosfera. Resultat: una immensa aurora boreal que cobreix gran part d’Europa i d’Amèrica del Nord. És la que s’ha anomenat l’aurora boreal de la Guerra Civil. Aquests dies celebrem els 75 anys del fenomen.

Les aurores són fenòmens lluminosos atmosfèrics que se solen observar en les zones polars, Escandinàvia, Sibèria, Alaska, nord del Canadà, Groenlàndia i Islàndia per a l’hemisferi nord i bàsicament en l’Antàrtida en l’hemisferi sud.Són els resultat del xoc de les partícules energètiques que envia el vent solar amb l’atmosfera terrestre. Donat que són partícules carregades, és a dir, bàsicament protons i electrons, “s’enganxen” a les línies del camp magnètic terrestre i són conduïdes cap als indrets on aquestes es connecten a la superfície terrestre, que són les zones polars. Aquestes partícules solars, que en el seu viatge des del Sol no han trobat cap obstacle, es troben de sobte amb una atmosfera densa i interaccionen amb l’oxigen i el nitrogen atmosfèric terrestre.

Normalment l’aurora mostra llums de color verd però ocasionalment pot presentar colors que van des del roig fins al rosa o del blau al porpra.

Diferents gasos presenten diferents colors quan són excitats. L’oxigen excitat pels electrons solars (e, en el diagrama adjunt) emet llum verdosa, la més freqüent; mentre que a major altura l’oxigen dóna color roig.

El nitrogen ionitzat produeix aurores blavoses mentre que el nitrogen neutre ens les dóna d’un color roig-porpra.

L’hemeroteca de La Vanguardia m’ha permés rescatar l’article que el Pare Lluís Rodés, director de l’Observatori de l’Ebre, publicà el dia 27 de gener de 1938. Donat que està molt ben descrit el que passà dos dies abans, el deixe traduït:

«Al capvespre del dia 25 pogueren contemplar els habitants d’aquesta regió, en condicions especialíssimes de visibilitat, un dels espectacles més emocionants que ofereix la natura i que a les nostres latituds difícilment se’ns presenta més de dues o tres vegades per segle: una aurora boreal que donava a l’horitzó nord l’aspecte d’un llunyà i intens incendi. L’aurora es presentà en forma de ventall gegantí, obert cap al cel i de rajos lleugerament convergents sobre el pol magnètic de la Terra. L’intens fulgor rosaci, travessat per multitud de bandes de llum més blanques i brillants, com si procediren de potents reflectors enfocats cap al zenit, s’elevava fins a 30º sobre l’horitzó, amb una amplària azimutal quasi doble a les dues bandes; canviava amb freqüència de posició, difuminant-se unes, mentre se’n formaven unes altres al seu costat. Encara que el color predominant va ser el rosaci, hi hagué també matisos verds i blancs.

El fenomen revestí la seua màxima intensitat entre les 19 i 20 hores i es va reproduir amb diverses alternatives fins més enllà de la mitjanit.»

El pare Rodés fa referència a un grup de taques solars tan gran com 20 planetes, (si suposem que eren com la Terra, 12.000 km x 20 = 240.000 km) com a causants de l’esdeveniment.

L’aurora es va veure en tota la península ibèrica i hi ha referència tant en els diaris de l’Espanya feixista com en la republicana.

En el bloc El beso en la Luna, citen que José Luis Alcofar Nassaes conta en l’obra La aviación legionaria en la Guerra Española, referint-se a Catalunya, “El dia 25 el bombardeig va ser una altra vegada molt intens. La moral es va veure afectada aquell dia per una estranya lluminositat que va aparèixer pel Tibidabo sobre la qual es feren les més estranyes conjectures i que resultà ser una aurora boreal, un fenomen molt estrany en aquelles latituds. Un estrany misticisme s’apoderà de la ciutat, parlant de miracles i culminant al dia següent, quan començà a fer córrer la bola que s’havia arribat a un acord amb el Generalísimo perquè no es repetiren els bombardejos de Barcelona. L’optimisme desaparegué el dia 30 quan la ciutat va ser bombardejada tres vegades”.

De l’aurora boreal també es fa referència en el llibre “La Guerra Civil a Arenys de Mar” de Jacint Arxer.

Juan José Amores Liza recull en un article publicat la setmana passada al Diario Información diversos testimonis de la ciutat d’Alacant “Vivíem en una casa situada en la confluència dels carrers Capità Segarra i Juan d’Herrera, a Alacant“, conta Magdalena Oca. “Cap a les nou, ja sent nit tancada, els veïns em van avisar que una cosa estranya estava succeint en el cel. Quan vaig eixir al carrer, desenes de persones miraven cap al Nord amb incredulitat, atents a un enorme centelleig roig que il·luminava el firmament“.

A Estats Units i a Europa també es va veure el fenomen lluminós. El diari New York Times publicà testimonis de diversos indrets. Des de Londres informaven de la interrupció de les comunicacions transatlàntiques per ràdio amb Nova York. Des de les Bermudes informaven que hom creia que un vaixell estava en flames en alta mar.

Aquesta aurora boreal va tindre, fins i tot una deriva mística. Molts catòlics associaren aquesta llum celestial amb el Segon Misteri de les profecies de Fàtima. Molts dels esotèrics ho han relacionat (a posteriori, eh!) amb el començament de la Segona Guerra Mundial.

Quan vostès vegen una nit il·luminada per una llum desconeguda, sàpien que açò és el gran signe donat a vostès per Déu que ell està a punt de castigar al món pels seus crims, per mitjà de la guerra, la fam, i les persecucions de l’Església i del sant Pare.

Les aurores són estranyes a la nostra latitud. Es va veure una fa 75 anys però fa pocs anys l’amic Joan Manel Bullón, des d’Aras de los Olmos, en fotografià una que aparegué en un article de Rafel Montaner al diari Levante.

Informació complementària:
75 años de la aurora de la Guerra Civil, El Mundo, 23 gener 2013.
La noche ´roja´, Diario Información, Alacant, 23 gener 2013.
Se cumplen 75 años de la aurora boreal de la Guerra Civil española, Radiocable.com, 24 gener 2013.
La Aurora Boreal (1938), Almoradí 1829

Foto: La primera aurora boreal fotografiada al País Valencià va ser captada per Joan Manel Bullon des d’Aras de los Olmos el 2004.

 

Publicat dins de La Terra i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Júpiter i la Lluna tornen a trobar-se aquesta nit

0
Aquesta nit, entre les darreres hores del 21 de gener i les primeres del 22 de gener de 2013 la Lluna, en el seu camí en el cel encerclant la Terra, es trobarà amb el planeta Júpiter. No és la primera vegada que passa. I és que el nostre satèl·lit i el major dels planetes porten uns mesos jugant a buscar-se i trobar-se per a gaudi dels enamorats dels fenòmens del cel.

Aquest planeta fa mesos que es troba en la constel·lació de Taure, ben prop de l’estel gegant roig Aldebaran. Per això l’aproximació de la Lluna a Júpiter i Aldebaran dibuixarà un triangle celeste ben vistós al cel.

L’aproximació de la Lluna a Júpiter durarà tota la nit. Fixeu-vos com, en fer-se de nit, la Lluna ja s’hi troba ben a prop. I mentre van passat les hores, cada vegada es trobarà més i més a prop. A les nostres latituds podrem veure el fenomen fins que aquests astres es ponguen per l’oest vora les quatre de la matinada. Serà en aquest moment quan els veurem més a prop.

Si viatjarem cap a l’oest, als Estats Units per exemple, podríem veure el fenomen durant tota la nit fins a l’eixida del Sol. Des d’allí existeix la possibilitat de veure l’aproximació per internet. La web en directe Slooh Space Camera mostrarà vistes telescòpiques de l’encontre de Júpiter amb la Lluna durant uns 30 minuts a partir de les 3:00 de la matinada hora local. Podeu mirar també aquesta nit la web de Júpiter i la Lluna en SPACE.com.

Però on l’encontre serà realment espectacular serà en Sud-amèrica on la Lluna ocultarà completament el planeta gegant. Com es pot veure en el diagrama adjunt, des de l’Equador a part de l’Argentina, Júpiter desapareixerà durant unes hores del cel. Serà realment un eclipsi de Júpiter.

Finalment si mirem amb un telescopi Júpiter aquesta nit observarem com la Gran Taca Roja, un immens remolí atmosfèric com tres Terres, se’ns presenta de cara mentre que el satèl·lit jovià Europa creuarà per davant del disc entre les 2:13 i les 4:37 hora local. Europa serà invisible a causa de la brillantor del planeta gasós però l’ombra negra i circular del satèl·lit gelat serà ben visible entre les 04:22 to 06:46 hora local. Massa tard per a nosaltres. Júpiter ja serà sota l’horitzó.

Ja teniu una cosa interessant, suggestiva i gratuïta per fer aquesta nit. Que ho gaudiu. Ja em contareu que us ha semblat.

Imatge 1: El mapa del cel mostra la posició de Júpiter i el seu encontre amb la Lluna la nit del 21 al 22 de gener 2013. La imatge correspon aproximadament a la una de la matinada. Stellarium.

Imatge 2: Ocultació de Júpiter per la Lluna en Sud-amèrica. Crèdit: Sky and Telescope magazine.

Influeix el Sol sobre el clima terrestre?

0
Quan pensem en el Sol ens el representem com una estrella tranquil·la sense sobresalts. Els astrònoms coneixem un munt d’estels variables que mostren canvis sobtats tant de brillantor com de grandària. Però el Sol roman constant, almenys, des de fa milers de milions d’anys. La variació de lluminositat causada per la presència de taques, el nombre de les quals augmenta en aproximar-nos al màxim del cicle solar, no arriba a ser major del 0.1%.

Aquesta petita disminució d’energia que arriba a la Terra, tanmateix, és molt més gran que la suma total de les altres fonts d’energia terrestre. Ara bé si considerem la banda de l’ultraviolat extrem (EUV) l’augment de l’emissió en el màxim solar pot arribar a ser de l’orden d’un factor de 10 respecte al Sol en calma.

Per tant es pensa que l’ultraviolat solar pot ser uns dels responsables de la variació del clima terrestre. Ara bé, el perquè i el com aquest clima canvia a causa de la influència del Sol ja són qüestions ben difícils de respondre. El principal problema és que hi ha tants sistemes implicats que cal reunir a experts de molts diversos camps per treure’n l’aigua clara.

Això és el que ha fet el National Research Council (NRC), l’organisme nord-americà que engloba les acadèmies científiques. Ha reunit físics solars, físics de plasma, experts en química atmosfèrica, dinàmica de fluids, física de partícules i fins i tot geòlegs experts en història de la Terra. L’informe final “The Effects of Solar Variability on Earth’s Climate” ens mostra de quines maneres tan complexes l’activitat solar es fa sentir sobre el nostre planeta.

Les partícules energètiques solars emeses de manera intensa en les erupcions solars i també els raigs còsmics afecten la química atmosfèrica de l’estratosfera. Charles Jackman del Goddard Space Flight Center descriu com aquestes partícules creen òxids de nitrogen i com aquestes molècules fan minvar de manera apreciable la quantitat d’ozó a aquestes alçades. Com a resultat la radiació ultraviolada solar té més facilitat per arribar a l’atmosfera baixa. I s’ha constatat que l’arribada de més radiació ultraviolada altera el gradient de temperatura en la troposfera i amb ella el regim dels vents.

En altres paraules, l’activitat solar que incideix en l’alta atmosfera terrestre pot, mitjançant una complicada sèrie d’efectes, fer canviar les tempestes de la superfície terrestre de la seua ruta normal.

Però on l’efecte de la variabilitat solar s’ha notat més ha estat en l’Oceà Pacífic. Gerald Meehl del National Center for Atmospheric Research (NCAR) ha comprovat que durant els màxims d’activitat solar les zones tropicals mostren un comportament semblant a La Niña, mentre que la temperatura de l’aigua de les zones equatorials del Pacífic oriental baixa al voltant d’1º. A més a més “hi ha signes de major precipitació en la zona de convergència intertropical (ZCIT) pacífica i en la zona de convergència sud-pacífica (ZCSP) així com augments de pressió a nivell del mar a latituds mitjanes del Pacífic Nord i Sud“.

Per ara és un misteri com l’increment de l’activitat solar pot tindre un efecte tan important sobre el clima del Pacífic. Sembla que hi ha algun mecanisme desconegut que actua per amplificar la variabilitat solar.

S’ha especulat des de fa anys sobre la possible connexió de la manca de taques i d’activitat solar entre 1645 i 1715 (Mínim de Maunder) i la Petita Edat de Gel, en el que rius com l’Ebre o el Tamesis s’arribaren a congelar. D’axò ja en vaig parlar fa anys, per la seua relació amb els violins Stradivarius. Segons el que se sap ara la causa del refredament terrestre podria haver estat causat per una baixada en l’emissió de radiació ultraviolada extrema. Tanmateix, a falta de més dades, tota possible explicació és només especulativa.

Però la cosa es posa interessant quan resulta que l’actual cicle solar hauria de tindre el màxim aquest any però el nombre de taques, erupcions, emissions de massa coronal i d’altres fenòmens d’activitat solar és molt més menuda del que s’esperava. L’actual cicle solar 24 està classificat, de fet, com el més feble dels últims 50 anys. Hi ha evidències, encara que no acceptades per tothom, que existeix una tendència a llarg termini de disminució de la intensitat del camp magnètic de les taques solars. Alguns físics solars preveuen que en el pròxim cicle solar 25 els camps magnètics solars seran tan dèbils que les taques solars potser no s’arriben a formar. Entrariem, així, en un nou Mínim de Maunder. Però no estem encara segurs d’això car encara ens calen més dades. Tanmateix les dades obtingudes amb els instruments d’heliosismologia, sismologia solar, sembla que confirmen aquesta tendència.

Els pròxims anys l’estudi directe del Sol, amb les actuals missions, la veterana SOHO, la nova SDO, les bessones STEREO i la futura Solar Orbiter, pot ser emocionant. Més dades de més aprop ens confirmaran o no aquest previst comportament solar.

L’informe complet “The Effects of Solar Variability on Earth’s Climate,” es pot baixar de la web de la National Academies Press. L’article en que m’he basat és Solar Variability and Terrestrial Climate de NASA Science.

Imatge: Aquestes sis imatges de SDO, preses amb un interval de sis mesos, mostren l’augment del nivell de l’activitat solar des que la missió SDO començà a operar en maig de 2010. El màxim d’activitat solar s’espera per a aquest any 2013. Les imatges s’han pres amb un filtre que permet veure l’emissió de l’ultraviolat extrem a 171 Angstrom.

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , | Deixa un comentari

A Fons: Cometes i astronomia en 2013

0
Divendres passat m’entrevistà Lorena Hernández per al programa A Fons en la nova Ràdio de la Universitat de València. Sembla que l’arribada en els pròxims mesos de dos nous cometes, presumiblement brillants, a l’interior del sistema solar està aixecant una autèntica polseguera en els mitjans de comunicació.

La ràdio de la Universitat només emet en internet i es poden baixar els postcasts. Forma part de MediaUni, plataforma de la Ràdio i la Televisió de la Universitat de València.

Vos deixe la descripció del programa:

En el programa de hui mirem cap al cel per a descobrir els principals esdeveniments en l’àmbit de l´astronomia d’enguany. Un any que els experts diuen que serà el dels cometes. Però a més, coneixerem quines estrelles podem veure aquest mes de gener. Tot de la mà de l’investigador del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, Enric Marco.

Enllaç al programa:

Ràdio Universitat: A Fons: Cometes i astronomia en 2013

Imatge: El Gran Cometa de 1680 sobre Rotterdam. Els astrònoms utilitzen bastons de Jacob per a mesurar angles. Artista Lieve Verschuier. 1680. Wikipèdia.

Vénen cometes i com la BBC fica la pota

0

Sembla que el 2013 pot ser recordat per l’arribada de dos cometes nous a l’interior del sistema solar interior. Aquests cossos estan formats per una agregació no massa compacte de gels de diversa composició (aigua, monòxid de carboni, diòxid de carboni, amoníac, etc..), pols i un petit núcli rocós. Són relíquies de l’origen del nostre sistema solar que pràcticament no han estat tocats ni han evolucionat per cap procés físic o químic. El lloc d’origen d’aquests cometes d’òrbites obertes, parabòliques o hiperbòliques, o de períodes òrbitals de milers d’anys és un repositori esfèric que envolta el Sistema Solar amb milions de cossos similars anomenat Núvol d’Oort situat entre 5000 ua (1 ua = unitat astronòmica = 150.000.000 km) a uns 100.000 ua del Sol. Estan realment lluny ja que això és una distància equivalent a la quart part de la distància a l’estel més pròxim. Un encontre amb una estrella pròxima desestabilitza el núvol i és aleshores quan alguns d’aquests cossos cauen en direcció al Sol.

El cometa C/2011 L4 Panstarrs, descobert el 6 de juny de 2011 en un programa de cerca d’objectes potencialment perillosos  per a la Terra (NEO), sembla provenir d’aquest núvol. En el pas pel periheli, la mínima distància al Sol,  el cometa passarà a només 0.3 ua del Sol, és a dir a 45 milions de quilòmetres, més a prop del Sol que el planeta Mercuri. Aquell dia, el 10 de març, serà invisble per als habitants de la Terra donada la  proximitat de C/2011 L4 Panstarrs al Sol. Però pocs dies després, ja se’ns farà visible per Falles. Els experts en cometes esperen que llavors ja haja desenvolupat una cua llarga i que expulse molt de gas.

El cometa començarà a veure’s a ull nu, des del 14 de març poc després de la posta de Sol, per l’horitzó oest però molt prop de l’horitzó.  En passar els dies anirà guanyant en altura i es podrà arribar a observar unes dues hores després de la posta de Sol, ja en el mes d’abril i maig. En separar-se del Sol la seua brillantor, però, baixarà ràpidament i ja, al final, només serà visible amb telescopis.

Actualment el C/2011 L4 Panstarrs es troba a la distància de l’òrbita de Mart. Ara només està a l’abast dels telescopis profesionals i amateurs. Ben aviat, però, gaudirem de la seua vista en els pocs cels que encara no estiguen contaminats lumínicament.

El segon cometa el C/2012 S1 ISON va ser descobert el 21 setembre de 2012 per Vitali Nevski, Bielorússia i Artyom Novichonok, Rússia, amb un telescopi de 40 cm d’abertura de la xarxa científica òptica internacional rusa (International Scientific Optical Network) ISON.

El seu pas pel periheli està previst per al 28 de novembre de 2013 passant a només a 0.012 ua (1.800.000 km) del centre solar, és a dir a 1.100.000 km de la superfície del Sol. Per aquest fet C/2012 S1 Ison se’l considera un cometa rasant. Passarà tan a prop de la nostra estrella que s’espera que l’intens calor solar sublime gran part dels seus elements volàtils. Serà llavors quan es faça més brillant i la sua brillantor siga tan gran com la de la Lluna plena. Però malauradament serà també el pitjor moment per a veure’l ja que en estar tan prop del Sol la lluïssor d’aquest no ens el deixarà veure.

Aquesta brillantor extrema és la que ha portat a ser notícia destacada en els diaris i mitjans de comunicació aquest últims dies començant per la BBC. Sembla que va ser aquest mitjà qui va difondre la notícia que ISON serà més brillant que la lluna plena i que arribarà a veure’s fins i tot de dia. Arturo Quirantes, del bloc científic Naukas, en l’article Cuando la BBC se equivoca: el caso del cometa Ison, criticava la incompetència de la BBC en la difusió de la notícia. És el típic nyap periodístic: que la notícia no et llance a perdre el titular…

Després del seu pas pròxim pel Sol, si ISON sobreviu a les forces de marea solar i al calor intens sense disgregar-se ni trencar-se, serà llavors quan podrem gaudir de veritat de la vista de la cabellera i la cua o cues del cometa.

ISON presenta també una òrbita oberta, indicant que és un nou cometa que prové del núvol d’Oort. Actualment es troba a la distància de Júpiter i només és accessible amb telescopis professionals.

L’estudi dels elements orbitals del cometa ISON ha sorprés els astrònoms ja que alguns d’aquests elements són similars als del Gran Cometa de 1680. Aquest fet indica que els dos cometes provenen d’un mateix cos original molt més antic que es va fragmentar. Aquest cometa de 1680 va resultar ser el més brillant del segle XVII i, fins i tot, es pogué observar de dia. A veure si tenim sort amb el seu germà.

La Terra creuarà l’òrbita del cometa ISON la nit del 14-15 de gener del 2014 i potser, llavors, podrà veure’s una nova pluja d’estels causada per les restes expulsades del nucli cometari.

ISON serà visible des de finals d’octubre fins a meitat de gener del 2014, primer a la matinada, abans de l’eixida del Sol, cap a l’est i després, també, a la vesprada, a partir de Nadal, després de la posta del Sol, cap a l’oest. És curiós però, a finals de desembre es veurà per la matinada i també per la vesprada.

El punt de màxima aproximació a la Terra ocorrerà el dia de Sant Esteve, el 26 de desembre de 2013. En aquell moment ISON es trobarà només a 0.42 ua (63.000.000 km) de la Terra.

I per acabar caldria fer notar que aquests cometes dels quals he parlat no són els únics al cel. Aquestes nits pot observar-se el cometa LINEAR C/2012 K5. L’amic Joan Manel Bullon l’ha fotografiat aquest dies. Fixeu-vos en les dues fotos separades un interval temporal de 18 minuts. S’observa clarament com el cometa es mou ràpidament entre les estrelles en el cel de l’Alt Túria.

Continuarem parlant-ne.

Foto de portada: Cometa LINEAR C/2012 K5. Observat per Joan Manel Bullon, a l’Observatori de La Cambra, a Aras de los Olmos, l’Alt Túria, el 8 de gener 2012 en dues fotografies separades per 18 minuts. Amb permís.

Foto 2: Posició del cometa C/2011 L4 Panstarrs poc després de la posta del Sol del dia 14 de març de 2013. Simulació amb Stellarium.

Foto 3: Posició del cometa C/2012 S1 ISON poc després de la posta de Sol del dia de Nadal de 2013. Simulació amb Stellarium.

 

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb | Deixa un comentari

L’any del cometa del segle

0
Publicat el 9 de gener de 2013
Dos cometes seran visibles aquest 2013 des de la latitud de València i un d’ells, l’Ison, s’espera que siga el més brillant dels últims 100 anys.

Rafael Montaner, València

El 2013 que acabem d’estrenar pot passar a la història com l’any dels cometes. El Panstarrs i el Ison, dos cometes de recent descobriment, seran visibles a la latitud de València des del 14 de març i a partir del 24 de desembre respectivament. El Ison ha estat batejat per la comunitat científica com «el cometa del segle», ja que s’espera que siga més brillant que la Lluna plena i que es puga veure fins i tot de dia.

El 2013 no serà l’any del cometa, sinó dels cometes. Fins a dos grans blocs de gel brut procedent del llunyà núvol de Oort, a més de 7,5 bilions de km de la Terra, arribaran a l’interior del Sistema Solar al març i novembre. Es tracta de dos cometes de recent descobriment, el Panstarrs (C/2011 L4) i el Ison (C/2012 S1), que segons Enric Marco, investigador del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, seran visibles a la latitud del Cap i Casal des del 14 de març i a partir del 24 de desembre respectivament. La comunitat científica ha batejat al Ison com el «cometa del segle», doncs s’estima que serà més brillant que la Lluna plena i que fins i tot podrà veure’s a plena llum del dia.

No obstant això, Marco, que també és vicepresident de l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS), apel·la a la prudència respecte a les grans expectatives que ha despertat aquest últim cometa després de la seua troballa el passat 21 de setembre per dos investigadors de la Xarxa Científica Òptica Internacional Russa (Ison, per les seues sigles en anglès). «Fins el 28 de novembre, quan en la seua òrbita parabòlica arribe al periheli —el punt més proper a la superfície del Sol— no sabrem si aguantarà les altes temperatures solars o es desfarà per complet, ja que desconeixem com de compacte que és aquesta esfera de gel brut».

Si l’Ison supera la prova de foc, mai millor dita, del seu pas per les proximitats del Sol l’espectacle està garantit. La sublimació del gel, el seu pas directe a estat gasós, emetrà uns dolls de gas i pols que es transformaran en la típica cabellera que deixen al seu darrere.

Però, què fa pensar que aquest cometa serà el més brillant dels últims 100 anys? En primer lloc perquè passarà molt prop del Sol, «a 1.100.000 km», destaca Marco, i, en segon lloc, per la seua grandària. «S’estima que amida unes quantes desenes de quilòmetres, entre 30 i 40, cent com a molt». «Si és prou compacte perquè el Sol no ho destruïsca, serà molt gran i brillant», conclou.

Bessó del Gran Cometa de 1680
Una tercera raó que fa albergar grans esperances que Ison faça honor al nom de «cometa del segle» és, prossegueix Marco, que alguns dels seus elements orbitales «són similars al Gran Cometa de l’any 1680, el que indica que estem davant dos trossos d’un altre molt més gran que es va fragmentar». El bessó d’Ison, també conegut com el cometa de Kirch (C/1680 V1), ha passat a la història com el primer descobert amb un telescopi. Va ser el més brillant del segle XVII. Visible a plena llum del dia, va destacar per l’espectacular llarga cabellera que tenia una longitud, segons les fonts, d’entre 48 i 145 milions de quilòmetres.

També s’espera molt de Panstarrs, descobert en 2011 per investigadors de la Universitat de Hawai (EE UU). Aquest arribarà al seu periheli el 10 de març a una distància de 45 milions de km de l’Astre Rei. «Passarà més prop del Sol que Mercuri, pel que s’espera que desenvolupe una cua llarga i expulse gran quantitat de gasos i pols», explica Marco.

Davant tant de cometa segur que els endevins de la fi del món es freguen les mans. No els escolten. El risc que el cel caiga sobre els nostres caps és mínim. El més prop de la Terra que passarà Ison serà a 63 milions de km i Panstarrs ho farà a 165 milions.

Les dues cues que il·luminen el cel
Marco explica que «un cometa és una esfera de gel brut, no massa compacta, que conté gasos, pols i roques». Quan la calor del Sol sublima aqueix gel, els cometes desprenen «dolls de gas i pols». Formen dues cabelleres com les quals s’aprecien en la foto de l’Hale-Bopp. Un camí de gas, pols i enderrocs (dta.) «de color groc al reflectir la llum del Sol», i, en direcció contrària al Sol, un rastre blavós compost per partícules ionitzada (esq.). Aquests blocs de gel brut són les deixalles de la formació del Sistema Solar fa 5.000 milions d’anys, restes de la nebulosa primitiva.

El año del cometa del siglo, Levante EMV, 7 de gener 2013

Foto: Cometa P1 McNaught, fotografiat a Swifts Creek, Victoria, Australia a aproximadament 10:10 pm. Feta a f/4, ISO 800, 20 segons i ~ 24mm amb postprocessat en Photoshop. Obtinguda per fir0002 | flagstaffotos.com.au

La ciència del 2013 segons Nature

1
Publicat el 6 de gener de 2013
Comença l’any 2013 i les revistes científiques presenten els possibles descobriments per a l’any que comença. Com ja faig fer l’any passat us pose els avanços previstos relacionats amb l’astronomia, el canvi climàtic, la física de partícules i l’exploració espacial que presenta la revista Nature en el seu article New year, new science.

Fa un any Nature destacava, com a fet científic important, l’arribada del robot Curiosity a Mart i la descoberta de la font del metà marcià. De moment la missió no ha descobert aquest gas a la superfície del cràter Gale.

També parlava del possible descobriment del bosó de Higgs. Sembla que finalment ha estat trobat, encara que cal recollir més informació per acabar-ho de confirmar.

També en febrer els científics russos van arribar finalment a perforar tot el gel per arribar al llac Vostok a l’Antàrtida.

Finalment també s’ha aconseguit fer arribar material a l’Estació Espacial Internacional amb una nau de transport privada, la nau Dragon de l’empresa SpaceX.

Us deixe les previsions per a aquest any que comença. Evidentment alguns descobriments que ens sorprendran no estan aquí detallats. La ciència i els que s’hi dediquen, si no els deixen sense diners, sempre ens podran sorprendre.

Avaluació del canvi climàtic

El cinquè informe d’avaluació del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, la primera actualització des de 2007, es presentarà parcialment el mes de setembre. Seran les conclusions del Grup de Treball I, que resumeix la ciència bàsica de l’escalfament global.

Cometes replendents

Una de les imatges més impressionants de l’any podria ser la del cometa ISON, descobert el 21 setembre passat pels astrònoms aficionats Vitali Nevski de Bielorússia i Artyom Novichonok de Rússia. El seu pas per les proximitats del Sol serà el 28 de novembre i la lluminositat podria ser espectacular. Alguns diuen que serà més brillant que la Lluna plena, però crec que exageren.

Resplendor del Big Bang

També seran importants les dades aconseguides pel telescopi espacial Planck que després de tres anys de mesures ens lliurarà un espectacular mapa de la resplendor tènue del fons de microones del Big Bang, que fins i tot podria revelar pertorbacions en les ones gravitatòries generades durant el període inicial de la inflació còsmica. En altres missions, la nau espacial de la NASA LADEE orbitarà la Lluna per estudiar la pols lunar, la missió MAVEN serà llançada per a l’exploració de l’atmosfera superior de Mart, i el robot Curiosity continuarà retornant els resultats des de la superfície del planeta vermell. A la Terra, al desert d’Atacama, Xile, l’enorme complex de 66 antenes de ràdio mil·límetriques i submilimètriques (ALMA) serà finalment completat.

Buscant les partícules de la matèria fosca

Sembla que les partícules que suposadament composen la matèria fosca no han estat detectades en diversos experiments subterranis. Enguany el detector Large Underground Xenon al Centre de Recerca Sanford Underground a Lead, Dakota del Sud, confirmarà o descartarà definitivament algunes de les idees que es tenen sobre estes esquives partícules. Per la seua part el més gran caçador de partícules – el Gran Colisionador d’Hadrons del CERN prop de Ginebra – tancarà fins l’any 2015 per una actualització. Es pretén permetre col·lisions més energètiques. Mentrestant els físics estudiaran minuciosament les dades recollides fins ara a la recerca de pistes de la supersimetria i del bosó de Higgs.

Els baixos fons

Els equips britànics, nord-americans i russos estan esperançats d’esbrinar quin tipus de vida, si hi ha, existeix en tres llacs profunds, subglacials de l’Antàrtida.

Foto: Dibuix artístic del complex del Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA), en la configuració estesa.

Publicat dins de Ciència | Deixa un comentari

El cel de gener 2013

1
Publicat el 1 de gener de 2013
Un nou any comença i, amb ell, un nou mes de gener. Aquest 2013 pot ser recordat, astronòmicament parlant, com l’any dels cometes. Es preveu l’arribada de dos cometes a l’interior del sistema solar per als mesos de març i novembre respectivament.

El cometa C/2011 L4 Pan-STARRS, descobert el 2011 per investigadors de la Universitat de Hawai, passarà prop del Sol el 9 de març i alliberarà gran quantitat de pols i gas. Això el farà facilment visible des de la Terra durant els mesos de març i abril.

L’altre cometa, el ISON (C/2012 S1), descobert només fa uns mesos, fregarà el Sol a finals de novembre i podrà desplegar una cua espectacular al crepuscle i a l’alba.  Vilaweb ja se’n va fer resó fa uns dies.

Tanmateix cal ser prudents. Moltes vegades les previsions de visibilitat dels cometes no es compleixen ja que en ser cossos heterogenis els dolls de gas són dificils de predir.

Els planetes principals continuaran sent visibles en els cels de gener.

Mart, ben dèbil i ben lluny, es podria veure durant uns mínuts des després de la posta del Sol. Però no cal esmerçar-hi molt d’esforç ja que la visió a través d’un telescopi és, ara mateix, decebedora. Massa allunyat per veure-hi detalls. Caldrà esperar a la pròxima oposició amb la Terra d’ací a un poc més d’un any, el 2014. Aleshores es trobarà a la mínima distància a la Terra i els accidents geografics com la plana de Tarsis o els casquets polars seran altra vegada dins de l’abast dels telescopis mitjans i menuts.

Júpiter continua a la constel·lació de Taure fent parella amb la seua estrella més brillant, Aldebaran. La nit del 21 de gener la Lluna s’aproximarà molt al planeta. És el que s’anomena oposició. Si hi ha algú que encara no es capaç de reconeixer el planeta ara en té l’oportunitat aquest dia. El dia següent encara podrem gaudir d’un bonic triangle celeste entre Júpiter, Aldebaran i la Lluna.

Saturn eixirà molt més tard, ja en la matinada. A principi de mes el veurem eixir per l’horitzó est cap a les 3:30 mentre que a finals de gener Saturn eixirà a les 1:30. El dia 7 la Lluna ens assenyalarà el planeta situant-se al seu costat.

Finalment Venus només serà visible poc abans de l’eixida del Sol mirant cap a l’est. A partir de les 7 del matí i fins a l’alba Venus serà visible prop de l’horitzó, però només durant la primera quinzena del mes. El dia 10 una lluna molt fina i Venus eixiran junts.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Gen 5 4 58
Lluna nova Gen 11 20 44
Quart creixent Gen 19 0 45
Lluna plena Gen 27 5 38

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de gener de 2013, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el mapa el podeu tindre en francés.

Imatge del cometa C/2011 L4 (PANSTARRS). Siding Sping-Faulkes Telescope South. C. Rochowicz, E. Guido, N. Howes i G. Sostero.