Pols d'estels

El nostre amic, defensor de la nit, company de tantes batalles contra el tsunami lumínic que ens inunda, ens ha deixat.

Fundador de Cel Fosc, associació contra la contaminació lumínica i, actualment membre de la Junta directiva, era un referent a nivell estatal en la lluita contra la contaminació lumínica. Era també cofundador i president de la Societat Astronòmica de Figueres.

Essent de formació filòsof i treballant com a catedràtic de filosofia en l’institut Ramon Muntaner de Figueres, l’Alt Empordà, estimava els clàssics, Plató, Spinoza i Nietzsche, però també aprengué a estimar el cel nocturn.

L’any 1992, després de la fundació de la Societat Astronòmica de Figueres, i cercant un indret per observar se n’adonaren que no hi havia cap indret realment fosc a la nit. La comarca estava ben afectada per la llum de les poblacions i es veia clarament que això era un problema que creixeria sense aturador, si no hi havia un activisme actiu de conscienciació. Així és com va nàixer el 1997 Cel Fosc a Catalunya, com un col·lectiu virtual que, amb una web i una llista de correu, difonia informació sobre la contaminació lumínica i les causes i conseqüències d’aquesta, amb la finalitat de conscienciar i aconseguir normatives que regulessin aquest problema.

Des de llavors, l’activisme de Pere en la lluita per salvar la nit va començar a donar fruits: aconseguir que Figueres aprovés la primera ordenança amb el primer pla de control de contaminació lumínica de l’estat; la Llei Catalana contra la contaminació lumínica el 2001; expandir l’activisme ambiental en convertir Cel Fosc en associació estatal el 2005 i, actualment amb tots els membres individuals i associacions adherides, promoure les lleis de Balears, Navarra, Cantabria, Castella i Lleó, Andalusia i, la valenciana encara en tramitació.

Caldria destacar un fet innegable i ben important: Cel Fosc, també incorpora científics que ara mateix són al capdavant del rànquing mundial de la investigació sobre contaminació lumínica i que formen part de la Red Española de Estudios de la Contaminación Lumínica.

Pere Horts assessorà i col·laborà en la construcció de l’Observatori d’Albanyà i aconseguí que fora designat Dark Sky Park, concedit per la International Dark-Sky Association. Un observatori que és un referent i que gaudeix d’un cel nocturn de qualitat.

Jubilat de l’ensenyament, no havia deixat mai l’activisme actiu assessorant entitats i ajuntaments perquè s’utilitzès un enllumenat responsable, però també denunciant, si calia, les pràctiques il·legals segons la normativa.

Amic, company de lluites compartides, conseller del que es podia i calia fer en cada moment, ens has posat el llistó ben alt. Continuarem per salvar la nit seguint el teu mestratge.

Ell ja descansa. A tots nosaltres ens queda la tristesa de la pèrdua. Però també l’estimul del seu record, realment exemplar.

Enric Marco, president de Cel Fosc, associació contra la contaminació lumínica.

Documents:

In memoriam, en català

In memoriam, en castellà

Notícies al diari:

Mor el figuerenc Pere Horts, astrònom i professor de filosofia, El PuntAvui, 20 gener 2024
Mor Pere Horts, president de la Societat Astronòmica de Figueres, Empordà Info, 20 gener 2024
Pere Horts: “La llum pot ser tan contaminant i perniciosa com la contaminació química”. Entrevista, ViladeRoses, 18 maig 2023.
Ha mort Pere Horts Font, Diari de Figueres, 20 gener 2024
“La contaminació lumínica és nociva per a la salut de les persones”, El PuntAvui, 7 maig 2019

Enric Marco, tècnic superior d’Astronomia al Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, treballa en la divulgació dels problemes sorgits arran de la contaminació lumínica. Per aquesta raó, forma part de Salvem la Nit, un grup de treball que estudia aquesta situació, i és president de Cel Fosc, una ONG estatal en defensa de la nit.

Acabe meravellat Fronteres, el darrer llibre de Vicent Partal, director de Vilaweb. Actualment Vicent s’ha centrat en el seu mitjà i l’observació crítica de la política catalana, però és un notable periodista de política internacional. Això és nota en l’obra, on capítol a capítol, ciutat a ciutat que ha visitat, ha viscut al llarg de la seua vida, va descobrint-nos detalls, vivències de cada lloc, el seu context des del punt de vista de les relacions internacionals, fets que ens resulten desconeguts i que són essencials per explicar-les. Indrets on hi viuen persones, separades d’altres per fronteres. Les fronteres, aquelles línies que algú ha dibuixat sobre un mapa, que no són mai naturals, sinó moltes vegades imposades sobre el criteri de la gent que viu al territori.

Vicent va estar a Berlín durant la caiguda del mur, a les repúbliques bàltiques durant el procés d’independència, a Beijing durant les protestes de la plaça de Tian’anmen de 1989, a Transnístria, a Taiwan, etc. i a molts altres indrets, llocs de fronteres, on aquelles línies marcades per algú en un mapa són disputades o només serveixen per separar persones iguals per raons polítiques. Con argumenta Vicent al pròleg: «Contra allò que sol pensar la gent, i contra allò que els estats volen que pensem, les fronteres són sempre una invenció humana i ni tan sols aquelles més aparentment naturals no ho són, de naturals».

Hi ha un aspecte del llibre que Vicent ha descrit reiteradament i que potser ha descrit sense adonar-se’n, encara que ho dubte sent tan analític com és. I és la referència constant a la llum artificial nocturna com a signe de diferència entre societats, com a signe d’opressió o com a signe de riquesa, potser. A la contaminació lumínica s’hi fa referència en parlar de Berlín, Doha, El Paso, Jerusalem, Ciutat del Cap, Tallin, Zagreb, entre d’altres.

En el capítol dedicat a Hong Kong, Vicent, expulsat de Beijing el 1989 com tota la premsa internacional, ens conta com els llums de la ciutat del riu de la Perla el despertaren a l’avió quan s’hi acostava. La llum excessiva d’una ciutat capitalista front a l’encara rural i fosca Xina que demostrava així el seu poder econòmic.

«Hong Kong brillava en la distància talment un canó vertical de llum. Immens.» «Hong Kong es projectava … com una autèntica frontera de llum.»

És a dir que la llum excessiva i contaminant de la ciutat era usada com a propaganda, com a mostrari de l’opulent món occidental. No és estrany, doncs, que Hong Kong siga una de les ciutats més afectada per la contaminació lumínica. I com comenta Vicent, la  Xina del 2023 ja no s’hi diferencia gaire en això de la llum nocturna. Ara entre Macau, Canton i Hong Kong «hi ha barris residencials inacabables, fàbriques i llum, moltíssima llum per tot arreu». La ràpida urbanització i el desenvolupament econòmic de Xina ha conduït inevitablement a la contaminació lumínica, que s’ha convertit en un problema ambiental universal.

La llum artificial nocturna, la contaminació lumínica que produeixen les nostres ciutats, és ara universal. Només ens faltava el tsunami dels LEDs blancs barats però insostenibles mediambientalment. Un clar exemple de la paradoxa de Jervons. A mesura que el perfeccionament tecnològic augmenta l’eficiència amb la qual s’utilitza un recurs (en aquest cas, un nou sistema d’enllumenat), és més probable un augment del consum de l’esmentat recurs. La introducció de tecnologies amb major eficiència energètica poden, al final, augmentar el consum total d’energia.

La segona ciutat on la llum nocturna (i la seua absència) s’hi fa present i és determinant és la ciutat de El Paso, Texas. «En eixir de l’aeroport s’hi veu una ciutat immensa, molt impressionant (plena de llum, afegesc jo), amb una cicatriu fosca al mig». Era la suma de El Paso (EUA) i de Ciudad Juárez (Mèxic). La cinta fosca era el Rio Grande, la frontera entre estats.

En aquest cas la foscor és la frontera, no la llum. Lloc de pas o intent de pas de milers de migrants cada any cercant un món millor. Al sud de la foscor pobresa, al nord riquesa i potser una oportunitat per viure.

D’algun dels indrets que descriu Vicent, jo hi he estat en algun moment de la vida i també vaig viure algunes de les experiències que descriu. Belfast i les fronteres interiors, Christiania a Copenhague, la nova ciutat doble Copenhague – Malmö unides pel pont d’Øresund, Berlín est abans de la caiguda del mur.

L’estiu de 1986 vaig estar a Berlín en una estada de coneixença del país que ens feien a tots els estudiants estrangers matriculats a alguna universitat alemanya. 20 anys després de la caiguda del mur escrivia això:

«Al dia següent passàrem la frontera per CheckPoint Charlie. Jo pretenia visitar el Pergamon Museu situat a l’illa dels museus. Per la vesprada visitàrem llibreries. Era una cosa coneguda la gran quantitat de llibreries que podien trobar-se a Berlín-est. Però tot estava en alemany (ben normal) i en rus. I no res en anglés.

Per la nit pujàrem a la Fernsehturm, la torre de la televisió de 300 m. situada a Alexander Platz. La vista era espectacular des de dalt, però les finestres estaven posades de manera que només es podia abastar a veure Berlín-est. Les llums de la ciutat capitalista quedava fora de la vista des de dalt de la torre.»

A la cúspide de la torre hi ha una gran esfera en la qual s’hi ubiquen un mirador i un restaurant; el mirador està a una altura aproximada de 204 m. Jo vaig estar al mirador on, segons es veu a la fotografia adjunta, les finestres estan inclinades cap avall i efectivament poc es devia veure de Berlín oest. Al restaurant, que gira 360 graus cada mitja hora, i que s’ubica uns metres per sobre del mirador no hi varem anar. Dins del cos principal de la torre hi ha dos ascensors que porten als visitants a l’esfera en 40 segons.

La Universitat de València ha decidit celebrar enguany el 500 aniversari del naixement de Jeroni Munyós, primer catedràtic d’Astronomia del encara jove en aquell moment Studium Generale de la ciutat, l’actual Universitat de València fundada el 1499. Jeroni també va ocupar la càtedra d’Hebreu de la Universitat. No només va treballar en astronomia sinó que es dedicà a la geografia, demografia, enginyeria, etc. De tot els seus treballs cal destacar el seu estudi de la supernova de 1572 (supernova de Tycho Brahe). L’any 1572, a principis de novembre, una nova estrella va fer-se visible a la constel·lació de Cassiopea. L’estrany i astorador fenomen va atraure l’atenció de nombrosos astrònoms, clergues, filòsofs i homes de tota condició. Jeroni Munyós, per petició del rei Felip II, va publicar el “Libro del nuevo cometa” (1573) on ataca obertament la tradicional creença en la incorruptibilitat del cel i destaca el caràcter estel·lar de l’objecte celeste encara que finalment l’anomena cometa.

La primera activitat de l’any Jeroni Munyós ha estat el curs en el que s’han detallat les diverses tècniques per mesurar el cel: Cinc segles mesurant l’univers (a propòsit del V centenari del naixement de Jeroni Munyós). organitzat per l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.

I com a part del curs, el 4 de juliol passat, en l’auditori Joan Plaça del Jardí Botànic, vaig explicar com mesurar la llum artificial nocturna en la xarrada teòrica-pràctica: La contaminació lumínica. Detectors i mesures. La definició moderna de contaminació lumínica és la pertorbació de les condicions naturals de la nit causades per la llum artificial nocturna. En la xarrada vaig definir del problema, sobre els efectes sobre el medi ambient i la salut, sobre els mites sobre l’enllumenat nocturn i l’impacte de gènere, i com recuperar el cel nocturn. A diferència d’altres xarrades que hem fet per tot el territori, aquesta vegada vaig tindre temps per fer algunes experiències: per què el cel és blau, la caixa de llum, espectres de làmpades, mapes, etc…

Al dia següent, Beatriz Ramírez, coordinadora de l’Aula del Cel – GVA, ens explicà com mesurar el radi de la Terra. Fa uns 2300 anys un savi grec d’Alexandria, Eratòstenes de Cirene, va determinar el radi de la Terra mesurant només la diferència de l’altura del Sol a dos indrets d’Egipte. Per determinar l’altura solar mesurà l’ombra d’un obelisc a Alexandria. Això ja ho reproduirem durant l’Any Internacional de l’Astronomia.

Ara els estudiants d’aquest curs utilitzaren un pal selfie amb trípode que a l’hora justa del migdia solar (14:06) mesuraren la longitud de l’ombra. Com que calia que algú més fes alguna altra mesura a una latitud ben separada de nosaltres, una professora d’un institut de la Gran Bretanya va fer també la mesura al mateix temps. La diferencia de l’altura del Sol entre els dos llocs va permetre calcular la circumferència de la Terra: uns 38000 km, un poc menys del valor real

Reportatge a l’informatiu l’Oratge de la televisió d’À Punt. 6 de juliol 2023 a partir del minut 12:50.

https://www.apuntmedia.es/informatius/a-punt-ntc/oratge/06-07-2023-informatiu-migdia-l-oratge_134_1629338.html

Finalment caldria dir que la xarrada va ser gravada i que es pot veure en aquest enllaç de youtube:

https://youtu.be/9lXPA907ISw