Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Adéu Joan…

1

Joan Monleon

Ja quasi ningú se’n recordava d’ell. Ha mort un veritable showman valencià. En aquells llunyans aplecs a la plaça de bous de València omplia d’alegria i festa amb el seu grup dels Pavesos els discursos  reivindicatius. També va fer cine amb diversos directors. Sempre recordaré aquella mítica pel·lícula Con el culo al aire amb l’Ovidi Montllor, que com ell, també fa vacances.

Després vingué el silenci durant una dècada fins que tornà a aparèixer a la novíssima televisió valenciana. Els qui ens queixavem, ja aleshores, de la poca qualitat de Canal 9 no vam comprendre ni apreciar-lo quan feia el Show de Joan Monleon amb la paella russa i amb el seu eslògan A guanyar diners!. I vist en perspectiva va fer més pel valencià que molts programes culturals després.

Ara ja no sortia de casa. Aquest estiu, el 14 de juliol passat a Torrent, en la presentació del primer disc de les Mãedéus no aparegué, encara que havia cantat un dels temes del grup de Toni de l’Hostal i estava convidat.

I té gràcia la cosa. Ens ha deixat el dia dels Innocents. Bon viatge Joan…

Foto: EFE/Biel Aliño, del Festival Inquiet del 2008, on se li va fer un homenatge.

Publicat dins de Música i etiquetada amb , | Deixa un comentari

I la llum es va fer… a Palma i a Penàguila

4

Avui, 21 de desembre a les 18:47 (hora local), el Sol assoleix el seu punt més baix a migdia en la volta celeste. És el solstici d’hivern i comença aquesta estació astronòmica.

Si durant tota la tardor la llum de dia ha anat minvant de mica en mica, avui la quantitat d’hores de llum serà mínima. I a partir d’avui, per tant, la llum torna a créixer, es produeix com un renaixement a la vida.

Aquest fet va ser observat per les civilitzacions antigues i a Roma, per exemple, es feien grans festes per celebrar el solstici d’hivern.

Aquest fet astronòmic ha estat tan important que molts edificis s’han orientat cap al sol eixint del solstici.

L’exemple més bonic i ben nostrat és l’espectacle del calidoscopi de la Seu de Palma. La catedral es va construir amb una inclinació respecte al Nord d’exactament 120º que manera que es troba orientada respecte a l’eixida del Sol del solstici d’hivern.

I que és el que passa? Doncs que la llum solar en eixir per l’horitzó travessa simultàniament les dues rosasses de la Seu, entrant per la més occidental i sortint per la més oriental, la que es troba sobre la porta principal. I l’efecte és espectacular. Es produeix un calidoscopi de colors. Els vitralls de les rosasses mostren un ventall de colors tal com un calidoscopi còsmic anunciant-nos uns dies més benignes.

La Societat Balear de Matemàtiques organitza cada any la visió de l’espectacle des del Baluard de Sant Pere. I, segons he pogut llegir a la seua pàgina web, ahir a les 8:00 poc menys d’un centenar de persones es van congregar dalt de la murada del Baluard per mirar de gaudir, tot i el fred intens i les males previsions, de l’espectacle del calidoscopi de la Seu. El temps va recompensar els matiners i va oferir-los una visió nítida i cristal·lina de l’efecte esperat. A la seua web han penjat unes bellíssimes fotografies de l’espectacle.

La nostra amiga i blocaire Victòria de Pèndol de petites oscil·lacions va tindre la sort de ser-hi present i podeu llegir com ho va viure al seu bloc. Jo ja hi aniré algun any a veure-ho.

Al País Valencià també hi ha alineacions solar associades al solstici d’hivern. Ahir vaig ser a Penàguila on la llum del Sol passa per un forat a la muntanya anomenat arc de Sant Llúcia al voltant del solstici d’hivern. Però quina relació hi ha entre el començament de l’hivern i Santa Llúcia?

Cal dir que quan es donà la carta pobla a Penàguila el 1278, a causa del desfasament del calendari julià l’hivern començava prop del dia de Santa Llúcia, el 13 de desembre. Així que el pas del Sol pel forat era un signe clar que els dies curts s’acabaven i que, encara que calia passar l’hivern, la primavera s’acostava….

L’observació va estar organitzada per José Lull, que n’ha fet un estudi arqueoastronòmic i podeu veure més fotos i vídeos a la web de Quique Brotons de Penàguila.

Fotos:

1.- Catedral. Victòria. Pèndol de petites oscil·lacions. Del seu bloc.
2.- Penàguila. Arc de Santa Llúcia. Jo estic en primer pla… Amparo Lozano

 

Publicat dins de La Terra i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Robert W. Wilson, un nobel a Granada

0

Wilson Granada

Les activitats de l’Any Internacional de l’Astronomia m’han suposat molta faena amb tots els actes, conferències, exposicions i observacions populars que hem organitzat i que els lectors d’aquest bloc han pogut seguir però m’han reportat també,  és clar, moltes satisfaccions.

Si el novembre obriem les activitats de l’Any a la Universitat de València amb la visita  i conferència multitudinària de George Smoot, Nobel de Física 2006, el que descobrí les anisotropies de la radiació de fons de l’Univers, el passat dissabte vaig conéixer personalment Robert W. Wilson, guardonat amb el premi Nobel de Física 1978, per justament descobrir aquesta radiació que impregna tot l’Univers.

Els actes de finalització de l’Any Internacional de l’Astronomia a nivell de l’estat es van realitzar a Granada. I allí vaig escoltar la conferència d’un dels astrònoms vius més influents de l’astronomia del segle XX. Robert W. Wilson, juntament amb Arno Penzias, van donar la primera prova experimental que l’univers actual prové d’una explosió inicial calenta.

Segueix…

La idea que ha tingut la humanitat sobre com és l’Univers ha anat variant al llarg dels segles. Si a l’època clàssica i l’edat mitjana l’Univers era equivalent al sistema solar en el qual la Terra era al seu centre, Copèrnic i sobretot els descobriments de Galileo, portaren a pensar en un univers heliocèntric amb el Sol regint les òrbites planetàries.

El descobriment per Hubble als anys vint del segle XX que moltes de les nebuloses visibles eren en realitat altres galàxies independents de la nostra va eixamplar el nostre univers fins a límits fora de la comprensió intuitiva humana.

Tanmateix Einstein mateix va introduir la Constant Cosmològica a les seues equacions de la Relativitat General per permetre un univers estàtic, sense principi ni fi només per raons estètiques.

Aquest era el sentir de molts dels astrònoms d’aquell moment. L’univers sempre era igual i com a molt, si evolucionava, s’anava creant matèria i destruint, en el que s’anomenà la Teoria de l’Estat Estacionari. Els científics Bondi, Gold i el més conegut Hoyle eren els principals valedors d’aquest model.

Tanmateix, l’estudi del moviment de les galàxies va permetre a Hubble concloure que aquestes s’allunyen unes d’altres, en el que s’anomena expansió de l’Univers. Aquesta expansió havia de provindre d’un moment anterior en el que la matèria i l’energia estiguera tota concentrada, el moment de l’explosió inicial o Big Bang.

Conferencia Granada

En un principi, la matèria i l’energia formaven una mena de sopa, on les partícules formades, protons, electrons, fotons, etc.. estaven tan junts i amb tanta energia que no es podien formar cap àtom estable. Fins que la temperatura no va baixar fins a uns 3000 graus no va ser possible que els protons i els electrons s’ajuntaren per formar els primers àtoms d’hidrogen. Els fotons de llum, ja lliures, pogueren escapar i ja sense xocar amb les altres partícules inundaren tot l’Univers de llum d’alta energia. És el que rep el nom del Desacoblament i ocorregué quan l’Univers tenia uns 380 000 anys de vida.

Aquesta primera llum de l’Univers ha viatjat durant els últims 13700 milions anys i com l’Univers mateix s’ha anat refredant, minvant la seua energia. Aquesta llum fòssil té ara una temperatura de 3 K (-270 ºC) i és pot detectar en qualsevol direcció de l’Univers.

El descobriment d’aquesta radiació extremadament freda va ser obra de Robert W. Wilson i Arno Penzias, dos físics i radioastrònoms, que l’observaren de manera accidental, a la seua antena de l’empresa Bell Labs a Holmdel, New Jersey, l’any 1965.

Aquests experimentats astrònoms, que havien fet les seues tesis doctorals en altres antenes, estudiant les emissions en ràdio de la nostra galàxia, treballaven en una empresa privada que estava interessada en les comunicacions per satèl·lit. Els primers satèl·lits Echo eren simplement enormes globus inflats que reflectien les ones de ràdio. L’interés de l’empresa era conèixer l’efecte de la Galàxia sobre les comunicacions i com minimitzar-ne l’efecte.

Bob Wilson, que havia estudiat amb Hoyle, i com va dir a la conferència, “m’agradava la teoria de l’estat estacionari“, juntament amb Arno Penzias, van estar provant una antena nova, la famosa antena Holmdel Horn a New Jersey (foto), construïda per al projecte del satèl·lit Echo. Estudiaven la font de ràdio més intensa de la Galàxia, Cassiopeia A (Cas A) i sempre trobaven un excés de soroll o radiació extra. Res a l’equip o a l’entorn no ho explicava.

És ben coneguda l’anècdota que els científics també hagueren de traure de l’antena un niu de coloms i netejaren les seues cagades no fora cas que foren els responsables de l’excés de radiació en les mesures. Però res a fer. El soroll extra era persistent.

Repassaren totes les juntes d’alumini de l’antena per veure si les mesures eixien més netes però res de res. L’excés de radiació estava sempre ahí.

A final no van tindre més remei que demanar ajuda a Robert H. Dicke de Princeton que confirmà amb els seus col·laboradors el descobriment i li donà l’explicació teòrica.

La publicació dels articles de Dicke i col·laboradors i de Penzias i Wilson van ser una autèntica bomba. El New York Times publicava en primera pàgina el descobriment. Com va dir Robert Wilson a la xerrada: “Es prenien seriosament la cosmologia!“.

La confirmació de la radiació fòssil de l’origen de l’Univers va arribar molt ràpidament. I els honors també. El 1978 Penzias i Wilson reberen el premi Nobel de Física.

Wilson

Tanmateix Wilson va reconéixer que “la ciència no sempre funciona com els llibres de text diuen. Fins a cinc vegades van estar a punt de descobrir la radiació de fons de l’Univers abans que nosaltres”, va reconéixer. “I si algun d’aquests grups hagués reeixit aleshores jo no estaria ara ací.

Amb aquest descobriment la Teoria de l’Estat Estacionari estava ja tocada de mort i ja no va tornar a aixecar el cap.

El coneixement de la radiació de fons ha fet molts avanços des d’aleshores amb satèl·lits dedicats a aquesta finalitat com el COBE de George Smoot, el WMap o el Planck llençat el passat mes de maig. Però això ja és una altra història.

Vaig tindre l’oportunitat de parlar una mica amb el premi Nobel Robert Wilson i expressar-li la meua admiració pel seu treball. Es va mostrar molt amable i amb bon sentit de l’humor. Gràcies Bob, per fer-nos entendre una mica millor l’Univers.

Web de l’Any Internacional de l’Astronomia. Entrevista a Robert W. Wilson.

Fotos:

1. Organització de l’Any Internacional
2. Durant la xerrada. Enric Marco
3. Posant amb Robert Wilson. Enric Marco

Publicat dins de Cosmologia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Raimon torna a la Universitat

2

Raimon-UV

La Universitat de València ha lliurat aquest dilluns la seua Medalla al cantant Raimon. L’acte s’ha celebrat al Paranimf de l’edifici històric de la Nau i la institució ha volgut reconéixer amb aquesta distinció a Ramon Pelejero Sanchis, conegut artísticament com a Raimon, per la seua “encomiable trajectòria com a cantant i compositor compromés amb el País Valencià”.I jo he tingut l’honor de ser present a l’homenatge a Raimon, el nostre cantant més universal, i que ens ha fet estimar i conèixer els clàssics.

El dia era ben lleig. Plovia a bots i barrals i l’oratge invitava a quedar-se a casa i  no a intentar aventures al mig dels tolls d’aigua. Tanmateix valia l’esforç de la mullada. Raimon anava a rebre l’agraïment d’una de les institucions més antigues del País per la seua defensa de la llengua i cultura.

Segueix…

El Paranimf de la Universitat s’anava omplint de professors, personal de serveis, gent de la cultura (Alfaro, Eliseu Climent…), polítics i molts periodistes i fotògrafs. Tres cadenes de televisió (Canal9, TVE i TV3) tenien les seues càmeres preparades esperant l’arribada del cantant. Dels polítics estaven de tots els partits de l’esquerra (Enric Morera del Bloc, Mònica Oltra de la IPV, Joan Lerma, senador del PSPV, Carmen Alborch, regidora del PSPV, Ricardo Peralta, delegat del Govern Central i un representant del Ministeri d’Educació). Cap ni un representant de la Generalitat Valenciana. Tot el que sone a cultura els fa por.

De sobte, darrere d’una filera de membres del Consell de Direcció, vestits amb les togues de les grans solemnitats acadèmiques, el rector Francisco Tomàs i Raimon apareixen. Tot un mar de flaixos de càmeres allumenen la sala.

Des de la presidència de l’acte, el rector, amb Raimon a la seua dreta i Juan Juliá, rector de la Universitat Politècnica de València a la seua esquerra, donà pas a la Laudatio que va anar a càrrec del catedràtic de Botànica, Manuel Costa, antic director del Jardí Botànic de la Universitat.

I que fa un biòleg parlant de Raimon?  I perquè no ho fa un filòleg?” Va dir. Les raons d’amistat han estat determinants. Costa és de Carcaixent (La Ribera Alta) i Raimon és de Xàtiva (La Costera) i ambdós anaren junts a l’institut José Ribera de Xàtiva a principis dels 50. I després anaren a la Universitat de València a estudiar Biologia i Filosofia, respectivament.

Mars-Comet-NASA

I ens contà les vivències dels dos joves a València, escoltant música, llegint poesia i, és clar també estudiant. Us recomane que llegiu el text complet de Manuel Costa que he posat al final d’aquest post.

El rector Tomás apuntà que hui “estem ací per a dir-li a Raimon que la Universitat de València continua sent la seua casa, potser ara més la seua casa que mai. Per a dir-li que el seu temps i el de la Universitat han recorregut camins i circumstàncies molt semblants. Per a dir-li que des d’aquell viatge amb moto de Xàtiva a València les seues cançons són un territori moral on feliçment ens reconeixem. Per a dir-li, finalment, que aquest matí de dilluns la Universitat de València, i jo en el seu nom, se sent orgullosa de lliurar-li la seua Medalla”.

Després de rebre la medalla Raimon va indicar durant la seua intervenció que fa cinquanta anys, nou mesos, cinc dies i 45 minuts, ell mateix llegia ací en el Paranimf els 4 primers versos del poema d’Ausiàs March conegut com Homenatge a Teresa amb motiu del 550 aniversari del naixement del poeta de Beniarjó. Aquesta coincidència, va afirmar, “em fa goig”. Raimon va indicar que és “un honor sincer i un gran agraïment rebre la medalla de la Universitat de València”, la medalla d’una institució on es va formar intel·lectualment, on va passar importants anys de la seua vida, on es va relacionar amb importants artistes i intel·lectuals. “La Universitat de València va ser sinó el centre del món, el lloc on constatarem que havia món”.

L’acte acabà amb el cant de l’himne de la Universitat Gaudeamus Igitur que sempre és ben bonic d’escoltar.

Raimon-UV2

Finalment Raimon es deixà estimar i posà per fer-se fotos amablement amb tothom qui li ho demanà. Jo ho vaig fer i només li vaig poder dir: Moltes gràcies per les cançons.Text basat en l’article de la web de la Universitat, amb aportacions personals meues.

La Universitat condecora Raimon als cinquanta anys de cantar Al Vent

Article a Vilaweb.

Raimon rep la medalla de la Universitat de València

Fotos:

1. Lliurament de la Medalla. Universitat de València.
2. Moment de l’acte. Enric Marco
3. Posant amb Raimon i el rector Francisco Tomás. Enric Marco

Publicat dins de Música i etiquetada amb | Deixa un comentari

Paco Muñoz canta a Tavernes

0

Paco Munyoz

Doncs s’havia jubilat però sembla que encara tenia deutes pendents. Tavernes sempre l’ha acollit amb els braços oberts i per això ací ha fet multitud de concerts, com ara el que va dedicar als nostres poetes. A més a més va participar, durant un muntó d’anys, a les festes de Carnestoltes, animant els xiquets disfressats a ballar el cant de la civada o a fer rogle amb el Joan Petit.I no havia de dir adéu sense abans passar per la capital de la Valldigna. Diumenge 6 de desembre, al bell mig del pont més llarg de l’any, estaven tots els seus fans de la Valldigna. I no ens n’anàrem decebuts. Encara té bona veu malgrat haver-se retirat, o això semblava…

I els seus fans de fora es van perdre el concert i la sorpresa final…

Segueix…

Paco Muñoz a Tavernes? Però no s’havia retirat al concert de Bocairent al qual no vaig poder anar? Això pensava jo mentre llegia el missatge de mòbil que m’havia enviat el departament de Cultura de l’ajuntament de Tavernes. Doncs sembla que encara quedaven serrells que calia tancar.

Abans que Paco isca a l’escenari ens conten que encara que està retirat, el concert de Tavernes havia quedat pendent per la malaltia del cantant i que, una vegada recuperat, se li va demanar que havia de complir els seus compromisos amb un poble que sempre l’havia acollit tan bé.

Primer es va pensar que tancara el festival de música tradicional internacional Sete Sóis, Sete Luas, a la platja de Tavernes aquest estiu, però no va poder ser per causes tècniques. I es va fer, finalment, el passat diumenge.

Paco Muñoz eixí a l’escenari amb un aplaudiment general i començà a cantar. Amb un cor de 3 dones i 2 homes i els músics, i és clar amb l’Enric Murillo, la música eixia suau com un vol d’oronelles.

Parà un moment i ens confessà un sentiment de preocupació per la sort de l’activista sahariana Amineti Haidar, en vaga de fam per poder tornar  dignament al seu país.  L’ovació no el deixà acabar. Paco Muñoz no ha oblidat els febles, però  alhora valents, del món.

Paco-Munyoz

Va fer agraïments  a nombrosos amics que li feien de públic i explicà una anècdota per aclarir el perquè del seu retorn, temporal sembla. Quan estava de rector a Bocairent, el rector titular, Mossèn Cinto de 87 anys, afirmava que es trobava tan bé  de salut gràcies al règim. Paco no sabia a quin règim es referia. I un dia que anà a sa casa a sopar, la dona que el cuidava li portà un caldet i les pastilles a Mossèn Cinto. I havent-s’ho acabat, el rector  va dir: Açò és el règim. Ara, porta’m  el sopar de debò.

Doncs, així he fet jo, digué Paco Muñoz. He fet la despedida i ara cantaré el que em done la gana….

Passà a cantar una bella cançò d’amor al paisatge i a la natura, Vora el Barranc del Algadins, amb lletra del poeta de la renaixença valenciana Teodor Llorente. I és que Paco Muñoz ha musicat també poetes com Martí i Pol i Vicent Andrés Estellés. I com va dir: els poetes són els profetes que veuen la realitat.

I cantà la cançò mítica de la resistència cultural que caldrà tornar a entonar, vist com estan la política i la societat valencianes, Què vos passa valencians?.

I aleshores arribà la sorpresa. Paco cridà la Mari Carmen Girau, membre dels Setze Jutges i veïna de Simat i a Pep Gimeno, Botifarra, que aquest cap de setmana ha fet doblet a la Valldigna. Aquests estaven entre el públic i jo no els havia vist en entrar!
I la gent començà a aplaudir els tres, fins i tot abans de cantar. I les càmeres feien fotos sense parar per captar el trio de cantaires…

Paco Munyoz

I junts cantaren la bella cançò Serra de Mariola, i la feren cantar al públic. Tot un plaer visual i sonor dedicat a la bella serra situada entre Ontinyent i Alcoi.

Paco Munyoz

I finalment, del cor va sorgir la dolça veu d’Aitana Ferrer que ja ha gravat un disc.

I el concert acabà, se li donà una placa de record, la gent s’hi feia fotos amb ell i una dona major li va recitar un text poètic. Paco, amb la seua bonhomia, ho acceptava amb resignació.

Llàstima dels qui no heu vingut…


Evidentment, els enllaços de les cançons no són de l’actuació de Tavernes. Els he trobat a internet d’actuacions anteriors.

Fotos: Diversos moments de l’actuació a Tavernes. Enric Marco.

El cel de desembre 2009

2

Lluna

L’últim mes de la tardor sembla que, per fi, el fred va arribant. El cel s’ha aclarit i ens deixa veure les últimes estrelles de l’estiu i les primeres constel·lacions de l’hivern.Júpiter, el planeta gegant, es veu per l’oest a la posta de Sol i deixarà ben prompte de ser observable. Mart comença a veure’s a partir de la matinada mentre que d’altres es veuran a la matinada. El fugisser Mercuri podrà trobar-se a l’oest a la posta de Sol.

Finalment el 21 de desembre entrarem a l’hivern. Les nits seran ben llargues, amb un grapat d’hores per a mirar el cel.

I el 31 de desembre, per acomiadar l’Any Intenacional de l’Astronomia, podrem gaudir d’un esquifit eclipsi parcial de Lluna.

Segueix…

La tardor ja s’acaba i ben aviat podrem gaudir del fred de l’hivern. Alguns arbres fruiters ja han tret flor ja que amb la calor actual pensaven que la primavera era a la cantonada.El cel al capvespre, però, ens situa en l’estació correcta, amb les últimes estrelles de l’estiu, com ara les que formen el triangle de l’estiu (Vega, Deneb i Altair) amagant-se per l’oest i les primeres constel·lacions de l’hivern (Orió i Taure) eixint per l’est .

Júpiter, el planeta gegant, es veu tot el mes per l’oest a la posta de Sol però només les primeres hores de la nit. Mart comença a veure’s a partir de les 23 hores per l’est en la constel·lació de Leo a principi de mes i a partir de les 21 hores a final de mes. El fugisser Mercuri podrà veure’s a la posta de Sol. El dia 18 assolirà la seua màxima separació del Sol i el podren veure només durant una horeta mirant cap a l’oest.

Saturn s’ha de veure a la matinada en la constel·lació de la Verge, a partir de les 3 a principi de mes i a la una a finals.

El 14 de desembre podrem esperar veure la pluja d’estels de les Gemínides amb un ritme de caiguda de 120 meteors per hora des de zones ben fosques. Però després del fracàs de les Leònides passades, en el que gairebé ningú en va veure cap (i jo tampoc) ja no em fie de les previsions.

La Lluna va ser plena el 2 de desembre, serà quart minvant el dia 9 mentre que serà nova el 16, quart creixent el 24 de desembre i tornarà a ser plena el 31 de desembre. Així que aquest mes tindrem 2 llunes plenes.

L’últim eclipsi del 2009 occorrerà la nit de Cap d’Any, el 31 de desembre. Aquest eclipsi parcial de Lluna serà realment molt poc important ja que només afectarà una petita part de la zona sud del nostre satèl·lit. L’eclipsi tindrà lloc a la constel·lació de Gemini i serà visible des d’Europa i Asia. El màxim de l’eclipsi ocorrerà a les 20:23 (hora local).

I finalment l’hivern començarà el 21 de desembre a les 18:47 (hora local).

Foto: Lluna en colors: les regions blavoses són basalts amb altes concentracions de ferro i titani. Les regions ataronjades són basalts pobres en aquests metalls. Autor: Daniel López des de l’Observatorio del Teide (Tenerife), IAC. Els colors han estat intensificats amb Photoshop.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

L’estel de Mickey

2

Estel Mickey

La natura és de vegades sorprenent. Milers de formes i colors diferents ens envolten. A l’univers, els cúmuls estel·lars, les nebuloses de gas i pols i fins i tot les galàxies llunyanes adopten de vegades formes ben curioses. La imaginació humana les associa a formes ben terrestres com la galàxia del Sombrero, que s’assembla a un barret mexicà, la nebulosa Dumbell, tal com uns pesos d’halterofília, etc…La factoria Disney, aprofitant que enguany celebrem l’Any Internacional de l’Astronomia, ha trobat la manera de matar dos pardals d’un tret i s’ha sumat a l’efemèride fent conèixer la semblança d’un estel triple amb el perfil del ratolí més famós de Califòrnia.

Segueix…

Ro Ophiuchi (ρ Oph) és un sistema triple situat al nord de l’estel més brillant de l’Escorpí, Antares. Té magnitud 5 i, per tant, només es veu a ull nu en llocs ben foscos. Es va formar fa relativament poc, un milió d’anys, i es pot considerar un bebé estel·lar si ho comparem amb la maduresa del nostre Sol amb una vida passada de 5000 milions d’anys.

La zona de formació estel·lar on es va crear Ro Ophiuchi és la més pròxima al nostre sistema solar. Només uns 300 anys llum ens separen d’aquesta zona rica en gas i pols on s’estan creant contínuament estels.

Estel Mickey

Si ens aproximen a Ro Ophiuchi, la disposició dels tres estels ens recorda el perfil de Mickey Mouse. Per això, la factoria Disney ha engegat una pàgina web per demanar que aquest sistema estel·lar s’anomena l’estel de Mickey. Els internautes, sobretot els que tinguen nens petits, poden signar la petició a la pàgina web. I entre els que hi donen suport se sortejarà un viatge a Disneyland Paris.

Molts planetaris de casa nostra s’han unit a la iniciativa, com ara el planetari de Mallorca a Costitx, el de Castelló de la Plana i el del Parc Astronòmic de Montsec.

També el planetari de Pamplona hi participa i fins i tot el seu director i blocaire Javier Armentia hi presenta un vídeo per als xiquets.

Encara que en principi estava una mica molest per l’ús de l’Astronomia per a finalitats comercials m’ho he estat repensant ja que Disney i els seus personatges són un gran reclam per als xiquets i fer arribar la curiositat pels objectes celestes a xiquets de poca edat i de tot el món sempre és benvingut. I no era aquesta una de les  fites  de l’Any Internacional de l’Astronomia? Doncs bé està…

Foto: Camp estel·lar en les proximitats de Ro Ophiuchi (ρ Oph). Admireu la bellesa dels núvols de gas i els seus colors tan vius.

Publicat dins de IYA2009 i etiquetada amb , , | Deixa un comentari