Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Brian May commemora amb un tema l’arribada a Ultima Thule

0

Brian May, guitarrista del mític grup Queen, és a punt de publicar el seu primer treball en solitari després de més de 20 anys amb l’edició digital de “New Horizons”. Aquest nou tema ha estat escrit per Brian i Don Black, i gravat i completat aquest mes. El senzill s’estrenarà mundialment a la sala de control de la NASA, a la seu de Maryland el dia d’Any Nou, dimarts 1 de gener.

Aquest és el primer senzill com a solista del guitarrista des de “Why Do not We Try Again”, pres de l’àlbum “Another World” el 1998.

Ací podeu escoltar la preview del tema, només un minut.

“New Horizons” és la cançó homenatge personal de Brian May a la missió de la NASA New Horizons, que en el Dia d’Any Nou de 2019 farà una trobada amb un objecte del Cinturó de Kuiper, el cos remot anomenat Ultima Thule, molt més lluny de Plutó i situat a uns 6,5 mil milions de quilòmetres de la Terra.

L’astrofísic Dr. Brian May és reconegut durant una reunió de ciència de New Horizons a les oficines centrals de la NASA, Washington, DC. Va passar un llarg cap de setmana d’aniversari amb l’equip de ciències, va assistir a dos plenaris de ciències matinals, a una reunió amb el grup Student Counter Dust, i va treballar en el processat de les imatges estereoscòpiques de Plutó amb l’equip de  Geologia, Geofísica i Imatge (GGI). Crèdits: NASA / Joel Kowsky

Brian May, no només és un gran músic sinó que, a més a més, té un doctorat en astrofísica. Quan era jove i estudiava a la universitat va haver d’optar per continuar la seua tesi o seguir amb l’exitosa carrera musical junt amb el grup Queen. Com tot sabeu va optar per la música. Fa uns anys, ja jubilat del grup, va continuar la tesi, tants anys aparcada, i ara ja és doctor en astrofísica, especialista en el Sistema Solar. Actualment  és un col·laborador de la missió New Horizons. Ja va estar amb l’equip de la missió el 17 de juliol del 2015 quan la nau sobrevolà Plutó, com es pot veure a les fotografies adjuntes. Aleshores va aconseguir la primera imatge estereoscòpica del planeta nan Plutó, a partir de les imatges captades per la sonda New Horizons.

Ara tornarà a estar amb l’equip a la base d’operacions de New Horizons a la central de la NASA a Maryland, el Dia d’Any Nou per veure l’encontre històric amb Ultima Thule.

Brian May analitza les últimes imatges de Plutó i Caront amb membres del grup de New Horizons GGI, Laboratori de Física Aplicada de la Universitat Johns Hopkins, Laurel, Maryland.
Crèdits: NASA / JHUAPL / SwRI / Henry Throop

Si teniu interés en conèixer la tesi del cantant, aquesta es pot trobar en internet fàcilment, a un clic de google:

A Survey of Radial Velocities in the Zodiacal Dust Cloud

En ella s’estudien les velocitats de les partícules de la pols interplanetària que perden els cometes i altres objectes, una pols que reflecteix la llum solar i és observable des de la Terra. Aquest fenomen de la llum zodiacal només es pot observar en indrets molts foscos, amb molt poca incidència de la contaminació lumínica.

La seua passió per l’astrofísica es reflexa en moltes de les seues cançons. Ací podem escoltar a Brian May en un acústic cantant el tema “39” de l’àlbum de Queen (1975)  “A Night At The Opera.” La cançó relata la història d’un grup d’exploradors espacials que s’embarquen en el que és, des de la seua perspectiva, un viatge d’un any. Tanmateix, al seu retorn, s’adonen que han passat cent anys, a causa de l’efecte de dilatació del temps descrita en la Teoria Especial de la relativitat d’Einstein. Com a conseqüència, els éssers estimats que van deixar enrere ara estan tots morts.

Com serà l’aproximació a Ultima Thule?

2

A sis dies de l’encontre amb l’objecte transneptunià Ultima Thule, la nau New Horizons acaba d’entrar en el mode automàtic de sobrevol. La seqüència gravada d’operacions a fer ja està en marxa.

Ultima Thule està situat en l’anomenat Cinturó de Kuiper, una zona plena de cossos petits, freds i originaris dels primers temps del Sistema Solar. El Cinturó de Kuiper, l’objecte més gran del qual és Plutó, es troba en les regions més externes del nostre sistema planetari, més enllà de l’òrbita de Neptú. I, enllà,  ben lluny de nosaltres, en les primeres hores de matí del primer de gener del 2019 (per la vesprada en Europa), la nau New Horizons sobrevolarà Ultima Thule a una distància de 3500 km. Actualment aquest cos es troba a uns 6,5 mil milions de quilòmetres del Sol i, per tant, serà l’objecte més allunyat no mai explorat.

Com ja vaig contar en l’anterior apunt sobre l’arribada a Ultima Thule, aquest cos sembla que és bilobulat, amb un aspecte potser semblant al cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko, pero molt més gran. En la figura adjunta es pot veure la comparació entre tots dos objectes.

Amb aquest model en ment, ja s’ha simulat el sobrevol de la nau sobre l’objecte transneptunià. Les darreres hores de l’any 2018 ja podrem veure’l com un punt gros sense massa detall (uns 5 km/pixel). Tanmateix, haurem d’esperar a la vesprada del primer de gener per conèixer ja la forma i tenir detalls de la superfície. Caldria recordar que l’encontre es produirà a uns uns 6,5 mil milions de quilòmetres de distància, distància que els senyals de ràdio recorren en uns 6 hores. Tota la seqüència d’esdeveniments serà coneguda a la Terra molt després de que passe.

La nau es troba ara mateix (26 de desembre, 22 hores) a 0.04 unitats astronòmiques d’Ultima Thule (6 milions de km) i s’hi acosta a una velocitat realment alta, 14,43 km/s (52000 km/h). El sobrevol serà, per tant, realment ràpid i curt.

Ara que la nau es troba tan prop de l’objectiu de la seua missió s’ha tractat d’obtindre més informació d’Ultima Thule. Tot objecte celeste presenta un període de rotació sobre si mateix i, donat que la reflexivitat és variable en la superfície, això permet determinar a quin ritme gira. Durant els darrers tres mesos els sensors de la nau han pres centenars d’imatges per mesurar la brillantor d’Ultima Thule i veure com varia a mesura que l’objecte rota. Es tracta d’obtindre la seua corba de llum, és a dir, la variació de la brillantor al llarg del temps. Tanmateix la brillantor de l’objecte no varia o ho fa tan poc que és indetectable. Com pot ser?

“És realment un trencaclosques”, ha dit l’investigador principal de New Horizons, Alan Stern, del Southwest Research Institute. “Jo l’anomene el primer trencaclosques d’Ultima Thule – per què té una corba de llum tan petita que ni tan sols la podem detectar? Jo espere que les imatges detallades sobrevolant-lo aviat ens donen molts més misteris, però no esperava això, i tan aviat”.

Quina serà l’explicació d’aquest primer misteri de l’objecte? Que gire apuntant el pol de rotació cap a la nau? Que estiga envoltat d’un núvol de pols que emmascare la rotació? Una explicació ben estranya seria que Ultima Thule estiga envoltada per una miríada de petites llunes, la rotació de les quals amague la de l’objecte principal.

La solució d’ací a sis dies.

Mentrestant l’investigador principal de New Horizons, Alan Stern ens mostra al twitter com va creixent la imatge d’Ultima en les imatges de les càmeres de la nau i com es mou entre les estrelles.

La no aprovació del pressupost federal dels Estats Units farà que a partir de l’1 de gener centenars de milers de funcionaris es queden a casa sense cobrar i que les administracions públiques no essencials com els parcs naturals i monuments nacionals tanquen. El tancament de les emissions de la NASA TV i les xarxes socials de la NASA impediran, per tant, l’emissió de les primeres imatges obtingudes per New Horizons de l’objecte Ultima Thule. Per aquesta raó s’han cercat canals alternatius. Podrem veure-les en el canal Youtube del , JHU Applied Physics Laboratory () i en la pàgina web  ().

Més informació: New Horizons, NASA’s Mission to Pluto and the Kuiper Belt

Imatges:

Crèdits: Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute (JHUAPL/SwRI)

1.- Poster de la missió New Horizons a Ultima Thule.
2.- Comparació Ultima Thule amb 67P/Churyumov-Gerasimenko.
3. Aproximació a Ultima Thule
4.- Trajectòria i acostament a Ultima Thule. 26 desembre 2018. 22:00 h
5.- New Horizons i els seus instruments científics.
6.- Seqüència d’imatges de l’aproximació real dels darrers dies a Ultima

Ultima Thule a la vista

0

Potser ja no recordeu l’epopeia de la petita nau New Horizons de la NASA. Allà pel juliol de 2015 explorà el sistema de Plutó i les seues llunes amb una precisió i subtilesa excepcional. Des d’aleshores Plutó, que va deixar oficialment de ser planeta el 2006, ja no és considera un objecte anodí i sense interès situat als confins del Sistema Solar, sinó que és un planeta nan ben interessant i amb grans misteris per descobrir. Però ¿que se n’ha fet d’aquella petita nau que passà fregant ràpidament Plutó i s’endinsà en les profunditats del cinturó de Kuiper?

La missió encomanada a News Horizons va ser assolida amb escreix. Tot va resultar perfecte. Una vegada passat Plutó, la NASA va avaluar si donar-li una nova tasca exploratòria. De fet la nau funcionava perfectament després de 9 anys a l’espai i de combustible encara n’hi havia bastant. I, sense despeses energètiques a destacar continuava en línia recta cap a les profunditats de l’espai. De manera que durant uns mesos buscaren un nou objectiu, un nou món per explorar, i que es poguera fer en un temps raonable. I just feia un any que el telescopi espacial Hubble havia trobat l’objecte 2014 MU69  just en la direcció correcta. Només una petita correcció de trajectòria seria necessària per assolir aquest objectiu i tan sols 3 anys i mig de viatge per arribar-hi.

Superposició de  5 imatges del descobriment amb la càmera Wide Field del Telescopi espacial Hubble de l’objecte 2014 MU69 presa el 24 de juny de 2014. Les imatges es van prendre a intervals de 10 minuts. Les posicions de 2014 MU69 a les 5 imatges són mostrades pels cercles verds. NASA, ESA, SwRI, JHU/APL, and the New Horizons KBO Search Team

Era, per tant, un objectiu ben assolible. Però de 2014 MU69 no se’n sabia res. Només la posició i la velocitat. Ni el radi, ni la forma, ni sobretot si té llunes o algun tipus d’anell al seu voltant. Aquesta darrera informació és essencial per a planificar l’aproximació al cos celeste. La presència d’objectes desconeguts al voltant de 2014 MU69 pot representar un perill real d’impacte si New Horizons pretén sobrevolar el cos celeste a només 3500 km d’alçada.

Per tot això calia estudiar detalladament l’objecte. Per sort, en juny i juliol de 2017, 2014 MU69 passà per davant de tres estrelles. En tapar les estrelles, l’objecte transneptunià projectà la seua ombra sobre algunes zones de la Terra, tal com fa la Lluna en un eclipsi de Sol. Les zones de foscor estel·lar es veieren des d’Amèrica del Sud i confirmaren que no hi ha més objectes d’una grandària apreciable al voltant de 2014 MU69. La sorpresa va ser però descobrir que aquest cos té una aparença bilobulada o binària, potser semblant a la del cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko que explorà la nau Rosettta el 2014 i 2015. I que cada lòbul no mesura més de 20 km de gruix.

L’ombra de 2014 MU69 mostra la seua forma binària més probable, tal com es va veure en l’ocultació estel·lar observada a l’Argentina el 17 de juliol de 2017. Els cercles vermells més ajustats revelen la possible naturalesa doble-lobulada o binària del MU69. Les línies blanques representen les observacions dels estels vistes des de telescopis diferents. Alguns veieren l’eclipsi i d’altres no. NASA/JHUAPL/SwRI/Alex Parker

Fins i tot, una de les ocultacions estel·lars mostrava la possibilitat de que 2014 MU69 tinguera també una petita lluna, encara que això no s’ha acabat de confirmar.

Un objectiu tan llaminer no podia tindre un nom tan tècnic com 2014 MU69 i, per tant, en novembre del 2017, l’equip de la missió va fer una crida internacional per donar-li un nom més bonic i més fàcil de recordar. Després d’un gran èxit en que es presentaren molts noms dobles per recordar la natura dual de l’objecte, guanyà Ultima Thule per designar el nou objectiu de New Horizons. I el nom és ben escaient ja que, als mapes medievals, solia aparèixer Thule com una illa llunyana i desconeguda que es considerava el lloc més septentrional de la Terra. “Ultima Thule”  ha estat usat ara com una metàfora de qualsevol lloc misteriós “més enllà de les fronteres del món conegut”. Aquesta és una metàfora apta per a l’objecte petit, situat a quatre mil milions de quilòmetres de distància, on la nau espacial New Horizons.arribarà finalment l’1 de gener de 2019.

L’equip de la missió amb Alan Stern al cap estan ben preparats per al sobrevol de l’objecte el dia de cap d’any. Tot funciona correctament a la nau. Una nau, recordem-ho, que deixà la Terra ja fa 12 anys. Finalment, després de mesos estudiant les proximitats de l’objecte sembla que no s’espera cap perill en l’aproximació a Ultima Thule. Fa uns dies els científics a càrrec de la nau presentaren un darrer informe en que definitivament es va decidir optar pel sobrevol a 3500 km de l’objecte. Em sembla que l’equip tindran un cap d’any ben mogut. Continuaré informant.

Imatge combinació de centenars d’imatges realitzades entre agost i mitjan desembre per la càmera  LORRI de New Horizons. El blau intens correspon a les regions més fosques i les grogues a les més brillants. Ultima Thule és el punt groc brillant al centre. Les dues possibles distàncies de sobrevol per a New Horizons són les indicades pels dos cercles concèntrics. La missió ha decidit volar al llarg del camí més proper, cap al punt marcat per una X. El cercles de l’esquerra són residus del processament de les imatges. Crèdit: Laboratori de Física Aplicada de la NASA / Johns Hopkins / Southwest Research Institute.

 

Imatge:
1.- Imatge artística de la nau espacial New Horizons en arribar a 2014 MU69, un objecte del cinturó de Kuiper que orbita mil milions de quilòmetres més enllà de Plutó, l’1 de gener de 2019. S’observa el sistema bilobulat i la possible petita lluna.
Crèdits: NASA / JHUAPL / SwRI / Steve Gribben
2.- Representació artística de la trajectòria de New Horizons. En aquesta imatge encara no s’havia fixat l’objectiu d’exploració d’Ultima Thule. Crèdits: NASA / JHUAPL / SwRI / Steve Gribben.

I mentre la tardor se’n va, l’hivern arriba

1

L’hivern comença a l’hemisferi nord. Aquesta nit a les 23:23 h deixarem la tardor i vindrà l’hivern. El Sol que, dia rere dia, ha anat assolint una altura cada vegada més baixa a migdia, amb un increment de la llargada de les ombres i amb l’entrada cada vegada més profunda de la llum solar en les nostres cases, ha arribat finalment al seu punt més baix al cel, a 23º 27′ per sota de l’equador celeste. Ens troben, per tant, en un dels dies més importants de l’any astronòmic, el solstici d’hivern.

I és que el Sol, vist des de qualsevol indret del nostre país, fa ara un camí ben curt al cel, amb molt poca alçada respecte a l’horitzó sud. L’eixida del Sol ocorre aquests dies molt prop del sud-est, el nostre estel assoleix una alçada de només uns 26,6º a migdia i es pon prop del sud-oest. Un camí que, a València, fa en 9 h i 22 min. Avui, per tant, és el dia més curt de l’any i la nit més llarga.

Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste i el camí que recorre avui el Sol, el dia del solstici d’hivern, és el December solstice.

Això, per suposat, no s’ha produït de sobte, sinó molt a poc a poc. Des del solstici d’estiu, el 21 de juny passat, de manera aparent al cel, la nostra estrella ha anat disminuint la seua declinació, o angle de separació del pla de l’equador celeste. Aquesta separació màxima de 23º 27′ coincideix amb el valor de la inclinació de l’eix de rotació de la Terra. Físicament el solstici d’hivern correspon al moment en què l’eix de rotació de la Terra es troba més allunyat a la direcció Terra-Sol, direcció dels raigs de llum solar. En conseqüència, les estacions existeixen perquè la Terra està inclinada.

Passat, però, uns dies, el Sol semblarà renàixer. De mica en mica el Sol assolirà alçades majors al migdia i, per tant, les hores de llum augmentaran. Aquest renaixement del Sol, de l’astre rei, a partir del solstici d’hivern ha estat percebut per moltes civilitzacions antigues com un fet cabdal del calendari i de les seues mitologies. Per aquest fet molts edificis antics van ser orientats cap al punt de l’eixida del Sol el dia del solstici d’hivern. La Seu de Palma és l’exemple més bonic i més nostrat. Allí podrem admirar aquests dies l’espectacle del calidoscopi de la Seu. I això és així ja que la catedral es va construir amb una azimut respecte al Nord de 120º de manera que es troba exactament orientada respecte a l’eixida del Sol del solstici d’hivern.

Amb aquesta orientació el Sol, en eixir per l’horitzó, projecta els rajos que travessen simultàniament les dues rosasses de la Seu, entrant per la més occidental i sortint per la més oriental, la que es troba sobre la porta principal. I l’efecte és espectacular amb la posada en marxa d’un calidoscopi de colors. Els vitralls de les rosasses mostren un ventall de vermells tal com un calidoscopi còsmic anunciant-nos uns dies més benignes.

I com cada any la Societat Balear de Matemàtiques organitza l’activitat d’observació del fenomen des de la terrassa des d’es Baluard a Palma. Demà dissabte 22 de desembre apartir de les 7:30h podreu gaudir de l’espectacle que ens ofereix la conjunció de l’obra humana i la llum celeste. Si esteu per Palma, no us ho podeu perdre…

Fotos:

1.- Palazzo Reale di Torino. Residència de la casa reial dels Savoia. Patrimoni de la Humanitat. Al fons s’observen els Alps nevats. N. Marco.

2.- El calidoscopi de la Seu de Palma observable al voltant del solstici d’hivern. Maria Victòria Secall.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Entrevista a Ràdio Banyoles

0

Dimecres 12 de desembre 2018 m’entrevistaren per al programa Sopa d’estrelles

Ràdio: sopa d’estrelles.

http://www.astrobanyoles.org/codi/sopadestrelles.php

Astronomia i ciència en directe. Cada setmana d’octubre a juny, a Ràdio Banyoles 107.3 FM

sopa estrelles

“Sopa d’Estrelles” és un programa setmanal, que es va iniciar l’any 2003 i està conduit per membres d’ASTROBANYOLES, l’Agrupació d’Astronomia i Ciència del Pla de l’Estany, en el qual tenen cabuda diferents seccions relacionades amb el món de la ciència en general..

El programa està dividit en dues parts. La primera és en forma de magazín amb notícies científiques d’actualitat, així com anècdotes i curiositats relacionades amb les mateixes. Mentre que la segona, en la que s’aborda un tema concret, és en forma de monogràfic amb entrevistes en directe.

Així mateix un o dos cops al mes, el monogràfic adopta la forma de debat, i es dedica tota la hora a un tema concret.

Col·laboradors: Joan Anton Abellan, Carles Puncernau, Xavier de Palau, Josep Lluís Díez i Josep Angelats.

Emissions: Dimecres de 20:00 a 21:00 i divendres de 12:30 a 13:30 (reposició).

Enllaç al programa:

A la Setciències de Meliana

2

És interessant veure com la ciència i la tecnologia van entrant a poc a poc dins de les activitats culturals de pobles i ciutats. No són ja només les Setmanes de la Ciència que s’organitzen en la primera setmana de novembre en nombrosos indrets, sinó que fora del calendari usual també se’n veuen.
És el cas de La Setciències, la III SETMANA DE LA CIÈNCIA I DEL MEDI AMBIENT de Meliana, a l’Horta. Enguany les activitats estan centrades en l’aigua i el reciclatge amb xarrades i tallers, encara que també es tractaran altres temes.

Convidats per la regidoria de Medi Ambient i Energia de Meliana, ahir divendres el nostre grup de Salvem la nit parlà del nostre tema de treball, l’amenaça silenciosa de la contaminació lumínica. I el lloc és molt idoni ja que fa temps que Meliana lluita contra ella amb l’aposta per un enllumenat sostenible de qualitat amb la instal·lació de Led PC-Ambre per a l’enllumenat vial.


14 Divendres a les 19.00 h

Xarrada: Llums en la nit. Efectes sobre la seguretat, el medi ambient i la salut i posterior visita a l’observatori astronòmic d’Albuixec (inscripció gratuïta).

Ponents: Dr. Enric Marco, Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València i President de Cel Fosc, Associació contra la Contaminació Lumínica.
Dr. Ángel Morales Rubio, Departament de Química Analítica de la Universitat de València i President de la Coordinadora de Defensa de los Bosques del Túria.

La contaminació lumínica és l’amenaça silenciosa del segle XXI. L’excés de llum artificial nocturna no només malbarata recursos energètics contribuint al canvi climàtic, sinó que és un gran pertorbador dels hàbits nocturns de la vida silvestre, així com també té efectes nocius sobre la salut humana.


Després de definir el problema i veure que la llum nocturna mal utilitzada pot ser un contaminant, Ángel Morales i jo mateix férem un repàs sobre els efectes que l’enllumenat excessiu, mal instal·lat i amb colors inadequats (llum massa blanca amb un fort component blau) causa sobre la cultura i la ciència però sobretot sobre la salut humana i el medi ambient.

Qüestió a banda va ser esmentar la instal·lació irresponsable de llums LED de 4000 K (massa blanca amb fort component blau) només per la suposa eficiència energètica, tot sense considerar els seus efectes nocius. La tecnologia de l’enllumenat ja ofereix LED més càlids amb la mateixa eficiència. I finalment varem introduir el problema dels conflictes socials causats entre veïns per intrusió lumínica en els habitatges, i les diverses iniciatives que s’estan produint a diversos indrets d’Europa per apagar dràsticament llums nocturns en llocs i hores en que no fan cap falta.

En un moment de la xarrada presentàrem diversos tipus de làmpades LED càlids, amb menys de l’1% d’emissió en el blau, cedits per diverses empreses, LED PC Ambre (Ignialight, Caradini), els BOP i fins i tot algun retrofit (llum LED integrat en lluminària artística o monumental).

Hem aprofitat la setmana per inaugurar l’exposició “La contaminació lumínica… depèn de nosaltres” al primer pis de l’Institut Municipal de Cultura de Meliana. És una idea original de l’Agrupació Io de la ciutat d’A Coruña, que traduïda a la nostra llengua per Cel Fosc, ha de circular per tot arreu.

Acabada la xarrada i després d’un sopar en un bar del poble, marxaren al poble veí d’Albuixec per visitar el nou observatori, totalment abandonat durant anys i actualment renovat amb l’ajut de l’equip de l’associació astronòmica d’Albuixec, i on hi vaig trobar l’amic Ángel Flores. Un nou telescopi Meade de 30 cm d’abertura substitueix l’antic telescopi artesanal de 400 mm que ocupava anteriorment la cúpula. Ens contaren el procés de millora de l’observatori amb l’ajuda de l’ajuntament i com aquest centre està obert a la societat amb visites per a col·legis i ciutadania en general. Amb el telescopi vàrem poder veure el decepcionant cometa 46P/Wirtanen que prometia molt però s’ha quedat en un objecte visible amb instruments, almenys des d’àmbits urbans.

Gràcies a Pere Cano, regidor de Medi ambient i energia de Meliana, i a la tècnica d’urbanisme Maria José Bayarri per les seues atencions.

Imatges:

1-4 Moments de la xarrada. Presentació de la llum BOP-
5.- El nou observatori d’Albuixec.

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

Un asteroide amb nom de dona

1

Allà dalt, en la capa del cel entre Mart i Júpiter, hi ha l’asteroide 11.441 que va ser descobert l’any 1975 per l’astrònom argentí Mario Cesco.

La singularitat d’aquest objecte celeste és que trenta-set anys després del seu descobriment, el 2012, va ser batejat amb el nom d’una dona, Ana Teresa Diego, quan es van trobar les restes d’aquesta jove, desapareguda el 1976 amb 22 anys, i assassinada en el marc del terrorisme d’estat que exercí la dictadura argentina de Videla. Amb motiu d’aquesta luctuosa troballa, el degà de la Facultat de Ciències Astronòmiques i Geofísiques de la Universitat de La Plata, en nom de la Universitat, demanà a la Unió Internacional d’Astronomía que assignara el nom “Anadiego” a l’esmentat asteroide. I així ha quedat.

A partir d’aquell moment, la memòria d’ Ana Teresa Diego ha estat i estarà eternament present, com un cuquet de llum invisible, com una petita espurna en el seu viatge per l’Univers.

Ana Teresa estudiava Astronomia en la Universitat de la Plata. Era una alumna brillant, pacifista convençuda i militant de la Federació Juvenil Comunista. Son pare, Antonio Diego, fill d’emigrants procedents de Gata de Gorgos, arribà a ser un reconegut matemàtic de la “Universidad Nacional del Sur” i segons els seus alumnes “un dels primers professors amb els quals va poder comptar el moviment estudiantil“. Estigué amenaçat de mort i l’any 1975 va faltar degut a problemes de cor.

Un any després, el 30 de setembre de 1976, Ana Teresa va ser segrestada quan eixia de la facultat amb un company. Un grup de paramilitars que patrullaven per la zona, els van encaputxar i els pujaren a un auto. Ningú no va saber on van anar. A partir d’aquell moment, la seua mare, Zaida Franz, que ara té 90 anys, començà un peregrinatge per comissaries, centres de detenció, esglésies, autoritats… Va fundar juntament amb altres dones el grup “Madres de la Plaza de Mayo” i participà en les primeres reunions de familiars de desapareguts.

Al llarg dels anys, Ana Teresa va ser vista en dos centres clandestins de detenció però els seus responsables sempre ho van negar i van impedir l’entrada de Zaida a un d’aquests centres, el Brigada de Quilmes, sabent de cert que dins hi havia la filla. Tot açò i les tortures i vexacions que va sofrir la jove i la solidaritat que sempre hi va manifestar fón referit en els judicis, per companys i companyes de cel·la que havien sobreviscut, Però no seria fins 2012 que les seues restes van ser trobades en una fosa comuna del cementeri d’Avellaneda i foren identificades per l’equip d’Anatomia Forense.

Demà, dia 7, s’oferirà un homenatge a Ana Teresa Diego en forma de peça musical creada per uns músics italoargentins.Tindrà lloc en el Planetari de Nàpols. A partir d’ara, notes sorgides d’un piano i de les veus dels músics, s’uniran a l’asteroide “Anadiego” en el record permanent d’Ana Teresa.

UN ASTEROIDE AMB NOM DE DONA, Carme Miquel (Levante e.m.v., 6/11/ 2018)

Informació de l’asteroide: Minor Planet Center

(11441) Anadiego = 1975 YD = 1989 GA2
Discovered at El Leoncito on 1975-12-31 by M. R. Cesco.
(11441) Anadiego = 1975 YD

Period: 4.1 years

Ana Teresa Diego (1954-1976?) was an outstanding undergraduate student at La Plata Astronomical Observatory in the 1970s. She was also a person with a strong social commitment who gave her life for the defense of freedom. [Ref: Minor Planet Circ. 77501]

Info: https://phys.org/news/2011-12-asteroid-argentine-student.html

Imatge: Ana Diego. (AP Photo/Courtesy of family of Ana Teresa Diego).

La gota negra: poesia amb sabor astronòmic

0

De tant en tant passen fets extraordinaris, com ara presentar un poemari amb regust astronòmic a la llibreria Fan Set, a l’edifici cultural Octubre de València.

El passat divendres 30 de novembre, la poeta Cèlia Sànchez-Mústich presentava el seu darrer llibre de poemes La gota negra (Pagès Editors) —amb Post scriptum de Joan Navarro— a la llibreria Fan Set, i la participació de Jordi Solà Coll, Maria Josep Escrivà i la meua pròpia.

Aquesta efemèride poeticoastronòmica va omplir l’espai de la llibreria de nombrós públic i d’una bona representació dels poetes valencians, com ara Francesc Mompó, Lluís Roda, Joan Navarro i Pere Bessó, entre d’altres.

L’acte començà amb la meua introducció astronòmica sobre el fenomen planetari de la gota negra que dona títol al poemari i apareix al primer poema

Pòrtic
En un moment de la festa
tots vam riure amb estrèpit
i entre llàgrimes.
El dibuix molecular d’una llàgrima
de rialla —diuen— no coincideix
amb el dibuix que llisca,
per una de tristesa. Però ningú
no pot veure-hi tan endins
i vaig passar de contraban el dol.
L’esperaré cent anys, la llàgrima
que em delati (fins al dos mil
cent disset no tornarà a produir-se
la gota negra de Venus
en el trànsit pel sol).

Seguiren les intervencions de la poeta Maria Josep Escrivà, que recordà un amic astrònom que viu a Aras i que resultà ser l’amic comú Joanma Bullón, agent forestal i astrònom, que li explicà fa anys els llaços entre la natura i el cel.

El poeta Jordi Solà Coll recità alguns dels poemes més representatius del poemari i explicà el mon poètic de Cèlia Sànchez-Mústich. Finalment l’autora explicà el procés de creació de l’obra, la casual però encertada elecció del títol.

Ací us deixe la meua intervenció. Realment va ser una mica improvisada a partir d’aquest text de base.

La gota negra

Presentació del poemari de Cèlia Sànchez-Mústich

30 de novembre de 2018

Venus és un planeta que ha despertat sempre una gran fascinació. Primerament és el planeta germà de la Terra. Un germà, això si, ben particular. Encara que des de l’atmosfera ploga àcid sulfúric i el diòxid de carboni (CO2) present ens l’ha conduït a un escalfament global desbocat, amb temperatures d’uns 400 ºC, (una meravella, vaja!), el planeta ha estat associat, a través de la mitologia, a la bellesa femenina: Venus, com a deessa romana, o Afrodita, l’equivalent grega.  No debades, seguint la tradició, els seus accidents geogràfics tenen nom de dona i, per cert, no n’hi ha cap del nostre país…

També és l’estel del vespre, el primer astre que apareix en pondre’s el Sol o, com a estel de l’alba, és el darrer objecte celeste a desaparèixer .

Venus, però, també té misteri i poesia astronòmica. El fet que la seua òrbita es trobe dins de l’òrbita terrestre ens permet als humans veure’l jugar amb el Sol a conillets a amagar: ara em veus, ara no em veus. En aproximar-se el planeta a l’astre rei, la lluïssor d’aquest ens l’amaga sovint i durant un temps li perdem el rastre, ja que passa per damunt o per sota del disc solar.

La gràcia d’aquesta geometria celeste és grandiosa quan l’alineament és perfecte, és a dir, qun el Sol, Venus i la Terra formen una línia recta. És aleshores quan la majestuosa deessa celeste Venus transita davant de Sol i ho fa d’una manera ben particular. Durant unes hores, una gota negra, com de tinta xinesa, taca la brillantor de la nostra estrella en passar per davant del Sol. Tanmateix la bellesa del fenomen és sublim en el moment en què el disc del planeta «toca» el disc solar. Però què hi ha de tan bonic i a la vegada tan misteriós en l’encontre dels llimbs dels dos astres?

El que passa és que realment no es toquen, sinó que podríem dir que Venus besa el Sol, ja que no contacta sinó que s’hi enganxa, com s’enganxa una gota de pluja a la vora d’una fulla. Aquesta gota negra venusiana ha portat de corcoll els astrònoms des de les primeres observacions del fenomen allà pel segle XVIII.

Venus apareix com una gota negra en la part inferior esquerra del disc solar en aquesta imatge del satèl·lit TRACE  (Transition Region and Coronal Explorer)  de la NASA. Trànsit 2004. NASA/TRACE/LMSAL

 

I és que si mesurem els moments exactes dels contactes (els besos) observats des de dos punts ben allunyats en la superfície terrestre (Europa i Austràlia, per exemple), serem capaços de conèixer, amb l’ajuda de la trigonometria, la grandària del Sistema Solar! Paraules majors, que no és poca cosa!

Fem-ho doncs! El problema, com la bona confitura, és que aquests besos i trànsits venusians són ben escassos. Només 2 alineacions per segle, separades per 8 anys (2004 i 2012) i després, una espera d’uns 100 anys (2117). Les aventures i desventures dels científics a la cacera de Venus són de les més interessants de la història de la ciència. De vegades, s’ha resolt amb èxit com l’epopeia del capità Cook observant el trànsit de Venus des de Tahití el 1761; de vegades en fracàs, com la persecució inútil de Venus per l’astrònom francés Le Gentil. La gota és bonica, però també esquiva. I a més és una punyeta per als astrònoms, que no poden mesurar ben bé el moment exacte del contacte….

La gota negra, en record del planeta Venus besant el Sol, és en el poemari de Cèlia la metàfora de la vida, la fugacitat, la petitesa front a la immensitat espacial i temporal de la natura i de l’Univers. També és un cant a la ciència, no només a l’astronomia sinó també a la biologia i la geologia (història de la Terra).

El poemari és ple de metàfores astronòmiques, unes comparacions ben sòlides i fonamentades, sorprenents, de vegades enigmàtiques.

————————————

Anexos:

Potser la primera pel·lícula científica va ser feta el 1874 al Japó per l’astrònom francés Jules César Janssen i és justament del fenomen de la gota negra del trànsit de Venus.

1874 Pierre Jules César Janssen – Passage de Venus

Imatges:

1.,2.,3.- Diversos moments de la presentació i tarja d’invitació.
4.- Trànsit de Venus. Aula d’Astronomia, Universitat de València, 2004. Enric Marco.
5.-  Trànsit de Venus. Fenomen de la gota negra. 2004. NASA/TRACE/LMSAL

 

El cel de desembre de 2018

0

La Terra avança inexorable al voltant del Sol pels camins marcats per la gravitació. Aquest gir constant ja ha fet el ple i ens porta al final de l’any. Un any que acaba quan el món sembla anar enrere amb injustícies allà on et gires.

El cel nocturn, però, allà on no ens han furtat les estrelles, continua igual de bell i fascinant. La seua observació atenta ens recorda els nostres orígens en el si de les estrelles.

El cel de desembre és un dels més interessants de l’any. A banda del conjunt espectacular format per la constel·lació d’Orió amb la seua nebulosa i el cinturó, el Taure, amb l’estel roig Aldebaran i el cúmul de les Híades, el Ca Menor i Sírius, l’estel més brillant del cel, també trobarem els Bessons, el Cranc i Auriga, tots amb els seus cúmuls sorprenents i nebuloses majestuoses sobre el camí brillant de la Via Làctia.

Durant aquest mes de desembre, de tots els planetes visibles, només Mart ho serà a hores vespertines. Després de la posta del Sol, el planeta roig es trobarà alt al cel en direcció al Sud. Durant la primera part de la nit, en pondre’s cap a les 23 h. podrem encara presenciar el seu aspecte rogenc.

Per observar els altres planetes caldrà matinar o passar tota la nit al ras. El planeta més espectacular a hores d’ara és Venus. Actualment ben separat del Sol, serà visible a l’horitzó sud-est 3 hores abans de l’eixida del Sol. La visió del planeta serà grandiosa a l’alba quan comencen les primeres llums del Sol mentre el foc brillant de Venus es resisteix a apagar-se. La matinada del dia 4 de desembre una lluna minvant se situarà al seu costat sota la mirada vigilant de l’estrella Spica de la constel·lació de Virgo.

Serà la matinada següent, el 5 de desembre, quan mirant a l’est poc abans de l’alba, un bocí encara més petit de lluna minvant se situe dalt i a la dreta de Mercuri, un astre, la proximitat aparent al Sol el fa ben difícil d’observar.

Finalment, cap a la meitat del mes de desembre, Júpiter, el planeta gegant, tornarà a ser visible en la lluïssor solar matinal després d’haver transitat per darrere del Sol. Com un regal per acomiadar la tardor, Mercuri i Júpiter s’aproximaran a menys d’un grau (com unes dues llunes plenes) cap a les 7 de la matinada del 21 de desembre.

I és que aquest mateix dia, 21 de desembre, a les 23:23 h. el Sol assolirà el punt més baix respecte a l’equador. Serà el moment del solstici d’hivern i el dia amb menys hores de llum de l’any ja que l’arc recorregut al cel serà el més petit de l’any.

 

Moviment del cometa Wirtanen al cel des de november 2018 fins a febrer 2019. Punxeu sobre la imatge per veure-la més gran. De wirtanen.astro.umd.edu/46P/46P_finder_charts.shtml

El cel de desembre d’enguany tindrà una visita inesperada. El petit i molt actiu cometa 46P/Wirtanen s’aproxima a la Terra i ja es visible amb prismàtics i a ull nu des de llocs foscos. El 16 de desembre aquest objecte composat per gels de diversa composició (aigua, diòxid de carboni, nitrogen, …..) i roques i d’un quilòmetre de grandària se situarà ben prop del cúmul estel·lar de les Plèiades, trobant-se aleshores a només 11,5 milions de quilòmetres de la Terra. Serà ben fàcil trobar-lo. Ara les fotografies ens el mostren  com un objecte gasós de color verdós causat pel carboni diatòmic i amb una grandària aparent tan gran com dues llunes plenes. La brillantor del cometa augmentarà a mesura que passen els dies i segur que ens donarà sorpreses. El cometa Wirtanen, que té un periode orbital de 5,4 anys, va ser el primer objectiu de la sonda Rosetta allà per l’any 2000. Tanmateix el retard en l’execució d’alguns components de la nau foren la causa que es busqués un cometa més assequible que resultà ser el famós 67P/Chuyrumov-Gerasimenko.

Podeu trobar més informació sobre el cometa en la web de Pepe Chambó: Cometografía i algunes cartes celestes en Sky Tools Chart. Continuaré informant.

Desembre és també el mes de la pluja de meteors dels Gemínids. Les nits del 13 i 14 de desembre serà quan la pluja estarà més activa amb 120 meteors/hora si les condicions són optimes.  Els meteors d’aquesta pluja semblen venir del radiant de la constel·lació dels Bessons (d’aquí el seu nom).

Finalment destacar dues notícies relacionades amb l’exploració espacial del Sistema Solar. El 26 de novembre passat arribà a Mart la nau Insight de la NASA amb la missió d’estudiar l’interior del planeta. Per fer-ho disposa d’un trepant que perforarà la superfície i d’un sismòmetre ultrasensible per detectar els possibles sismes marcians i, a partir d’ells, determinar les capes interiors.

I per acabar caldria parlar de la nau New Horizons. Després de dos anys i mig del seu pas per Plutó, la nau arribarà l’1 de gener de 2019 a 2014 MU69, actualment anomenat Ultima Thule, un objecte del Cinturó de Kuiper. Ja en parlarem més endavant d’aquesta nova aventura del petit robot viatger.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Desembre 7 08 20
Quart creixent Desembre 15 12 49
Lluna plena Desembre 22 18 49
Quart minvant Desembre 29 10 34

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Cometa 67P/Wirtanen amb el (RC)200/1.635 mm des de l’Observatori La Cambra. Joanma Bullón, amb permís.
2.-3-4-5 Simulacions del cel. Stellarium
6.- Moviment del cometa 67P/Wirtanen al cel des de november 2018 fins a febrer 2019. Punxeu sobre la imatge per veure-la més gran. De wirtanen.astro.umd.edu/46P/46P_finder_charts.shtml
7.- Recreació de l’arribada de New Horizons a Ultima Thule l’1 de gener de 2019. NASA.