Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

L’enigma de la pedra marciana

1
Sembla que una imatge panoràmica de la superfície marciana presentada fa pocs dies, però presa en novembre del 2007 pel robot Spirit presenta una roca amb una forma peculiar. Alguns caçadors de misteris ja han suggerit que podria ser una forma de vida marciana…

Aquest fet recorda molt la famosa cara de Mart que la nau Viking observà el 1976 i que resultà ser una simple muntanya amb imatges de millor resolució preses l’any 1998. 

L’ull humà està preparat per a trobar cares o formes humanes en núvols, objectes, ombres o humitats. Tindre una pedra rara i posar-li una forma habitual és normal però pot ser una temeritat. 

Segueix…

Entre el 6 i el 9 de novembre del 2007 la càmera d’alta resolució del robot Spirit que està explorant les roques marcianes des del gener del 2004 va fer una foto panoràmica de la West Valley. La imatge original la podeu trobar ací, però compte que és molt grossa (39 Mb!).

La imatge impressionant permet veure molts detalls. En primer pla podeu veure el curiós rellotge de Sol del projecte "Dos mons, un sol" muntat sobre la coberta del robot com a patró de color i, és clar, per donar l’hora solar si cal. Aquest rellotge va ser una idea de Bill Nye, que anà a Otos , el poble dels rellotges de Sol a la Vall d’Albaida, fa poc per visitar Joan Olivares.  

Però el que ha posat en marxa els caçadors de misteris és un petit detall de la part esquerra de la fotografia. Un objecte amb una forma peculiar ha estat interpretat per aquests com una mostra de vida marciana, un animal, un morador del desert tal com els habitants del planeta Tatouine de Star Wars o la sireneta marciana.

Javier Armentia, en el seu bloc de ciència, en parla a bastament. Tanmateix al bloc de la Societat Planetària, Emily Lakdawalla, en fa un estudi detallat a partir de les fotos originals obtingudes amb la càmera panoràmica de l’Spirit en els diferents filtres situats en els seus dos ulls òptics.

La foto panoràmica feta el 9 de novembre del 2007 està formada per un mosaic de 154 fotos fetes amb diversos filtres. Posar i treure els diferents filtres (roig, verd, infraroig) triga una mica de temps (30 segons – 1 minut) així que si el suposat esser marcià estigués en moviment es veuria en posicions diferents en les imatges fetes amb filtres diferents. Tanmateix l’objecte no es mou gens ni mica.
Més fort encara. L’Spirit posseix una altra càmera de navegació de baixa resolució. Tres dies abans va observar la mateixa zona on sembla estar el suposat ésser. Doncs es troba en el mateix lloc! Estarà mort?

Emily Lakdawalla utilitzà un software especial per a les imatges estereoscòpiques obtingudes amb els dos ulls de la càmera panoràmica del Spirit. Determinà que la estranya forma es troba a menys de 5 metres i l’objecte té només uns 6 cm. És a dir que l’esser misteriós és mort i a més és molt nan.

En definitiva. Una pedreta amb una forma peculiar.

Foto: NASA/JPL-Caltech/Cornell University

Pana negra, de Joan Olivares, presentada a Gandia

0

L’escriptor i gnomonista de la Vall d’Albaida, Joan Olivares, presentà dijous 17 de gener la seua darrera obra publicada Pana Negra a la Casa de Cultura Marqués Gonzalez de Quirós. Aquest acte s’emmarcava dins de les activitats del Taller de Creació Literària de la Universitat Popular de Gandia “Parlem de llibres amb…” que coordina la poetessa gandiana Adriana Serlik.

Rosa Magraner, professora de valencià de l’IES Jaume II el Just de Tavernes de la Valldigna, va presentar l’acte fent un repàs de l’obra literària de Joan Olivares des del primer llibre Rellotges i calendaris solars a la Vall d’Albaida dedicat als rellotges solars de la seua comarca fins Pana Negra, Premi de narrativa “Constantí Llombart” dels Premis Ciutat de València 2006. També es feu esment de la seua darrera obra Pell de pruna, Premi de narrativa eròtica de la Vall d’Albaida, 2007 encara no publicada.

Joan Olivares va anant desvetllant les diverses motivacions que té per escriure. Va parlar sobre les persones que l’han influït, sobre les fonts d’on han begut els seus relats, sobre l’ús de la llengua i sobre el lèxic usat d’activitats ja desaparegudes.

Pana Negra està basat en la vida de Marià Seguí i Calatayud, el Gatet d’Otos, històric bandoler, temut i estimat alhora. Junt amb el seu company Sitala realitzaren una sèrie de robatoris i segrestos. Per les seues correries i fama es van fer mereixedors de la persecució de les autoritat i de la Guàrdia Civil.

Olivares ha sabut fer una extraordinària caracterització dels personatges del món rural de la seua comarca d’interior valencià on retrata amb senzillesa i versemblança la vida miserable que duien els jornalers, el braç treballador.

Olivares selecciona i empra acuradament, amb propietat, el lèxic. El parlar dels seus personatges és creïble, senzill, però ric, i no per això inculte. Sobta positivament la utilització d’un extens vocabulari de la natura (plantes, flors, animals), de feines i eines del camp, algunes ja desaparegudes o en vies de desaparició. Qui sap hui què és una rella, un aladre, l’esteva o la llera?

Joan Olivares ha sabut bastir una considerable obra narrativa que ja té un gran pes i és ben valorada en el panorama actual de les lletres valencianes.

Joan, enhorabona i sort amb les pròximes obres…

Aquest post està basat en l’escrit que va llegir Rosa Magraner sobre l’obra presentada.

Foto: Rosa Magraner i Joan Olivares a Gandia. Enric Marco

 

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Good luck, Mr. Gorsky

3

La Lluna, la nostra companya espacial, ha estat el primer lloc fora de la Terra on l’ésser humà posà el peu ja fa quasi 40 anys. En plena guerra freda, russos i americans tractaren de ser els primers de plantar-hi la bandera. Al final va ser Neil Armstrong l’afortunat.

La curiosa història que segueix me l’ha contada el bon amic de la feina Toni Font que l’ha penjada en el seu bloc de Flickr juntament amb una fotografia meua de la Lluna.  Per als avesats a la llengua de Skakespeare vos recomane llegir l’original de Toni en el seu anglés florit. Per a la resta de mortals que no s’atreveixen a tant, he fet una traducció al català que podeu llegir tot seguit.

Corre l’any 1969 i el Mòdul Lunar de l’Apollo 11 acaba d’aterrar a la Mar de la Tranquil·litat….

Segueix…


Transcripcions oficials de la NASA del passeig lunar de l’Apollo 11.


Un exemple real de la història tal com va circular:


El 20 de juliol de 1969, el comandant del Mòdul lunar Apollo 11, Neil Armstrong, va ser la primera persona que va xafar la Lluna. Les seues primeres paraules després de trepitjar la Lluna, "Aquest és un petit pas per a un home, però un gran salt per a la humanitat", foren televisades a la Terra i escoltades per milions de persones. Però un moment abans de reentrar al Mòdul d’Aterratge va fer un comentari enigmàtic: "Bona sort, senyor Gorsky".


Molta gent en la NASA pensà que era un comentari casual sobre algun cosmonauta soviètic rival. Tanmateix, després de comprovar-ho, no hi havia cap Gorsky en els programes espacials russos o americans. Al llarg dels anys molta gent preguntava a Armstrong sobre el significat de la frase "Bona sort, senyor Gorsky", sempre, però, Armstrong només somreia. El 5 de juliol de 1995, en Tampa Bay, Florida, mentre contestava preguntes després d’una conferència, un periodista tornà a fer la vella pregunta de feia 26 anys a Armstrong. Aquesta vegada finalment respongué. Mr.Gorsky havia mort i per tant Neil Armstrong sentia que podia contestar la pregunta.

El 1938 quan ell era un xiquet en una petita ciutat del Midwest, estava jugant a beisbol amb un amic en el pati del darrere de sa casa. El seu amic colpejà la pilota i aquesta anà a parar al pati dels veïns sota les finestres del dormitori. Els seus veïns eren el senyor i la senyora Gosky.

Quan s’inclinava per recollit la pilota, el jove Armstrong escoltà com la senyora Gorsky cridava al senyor Gorsky. "Sexe! Vols sexe?! Tindràs sexe quan el xiquet de la casa del costat camine sobre la Lluna!"


Història veritable.

Foto: La imatge mostra la Lluna en quart creixent i va ser obtinguda amb un telescopi Meade LX200 Schmidt-Cassegrain de 12 polzades el 5 d’agost 2003. Enric Marco

Mercuri, el planeta desconegut

3

El planeta més proper al Sol és un cos pràcticament desconegut i fora dels plans d’observació habituals dels astrònoms. De fet només tenim imatges de la seua superfície fetes l’any 1974 per la sonda Mariner 10. Aquella sonda va realitzar importants descobriments, però també va obrir moltes incognites que ara la sonda Messenger, llençada el 2004, provarà de desvetlar a partir del proper dilluns 14 de gener quan aquesta faça un sobrevol sobre el planeta.
El camp magnètic, la minsa atmosfera, el gel dels pols mercurians i les característiques de la seua geologia seran, entre altres, alguns dels temes d’estudi d’aquesta sonda.

Segueix…

L’any 1974 la Nasa bullia d’activitat. En pocs anys havia llençat naus a tot arreu. La Pionner 10 cap a Júpiter, Mariner 9 a Mart mentre les darreres naus Apollo arribaven a la superfície lunar.

La Mariner 10 llençada inicialment a Venus en completar la seua missió en aquest planeta continuà el seu viatge cap a Mercuri. En escollir adequadament els parametres orbitals de l’òrbita es va poder fer tres aproximacions a Mercuri en 1974 i 1975. Encara que les imatges obtingudes abarquen només la meitat del planeta, pràcticament tot el que coneixem del planeta prové d’aquesta visita.

Mercuri té, a primera vista, un aspecte molt semblant a la Lluna. Tot de cràters d’impacte cobreixen la seua superfície on destaca el cràter Caloris, de 1300 km de diàmetre envoltat per una carena de muntanyes d’uns dos quilòmetres d’alçada, fruit d’un impacte colossal fa milers d’anys. Mariner 10 descobrí un camp magnètic en el planeta la qual cosa implica que existeix un interior liquid en convecció. La explicació, però, no està gens clara.

Mariner 10 descobrí heli, hidrogen i oxigen. Existeix, per tant, una atmosfera que ningú esperava donada l’alta temperatura del planeta. Les molècules de l’atmosfera estarien tan calentes que la seua energia seria suficient per escapar de Mercuri. Només un flux constant des de dins del planeta alimentant l’atmosfera podria explicar els resultats observacionals.

A més des de la Terra, amb radars, s’ha detectat unes taques brillants en les zones polars que podrien ser gel amagat en el fons d’alguns cràters del pol Nord.

Aquests i d’altres misteris podran ser explicats per les dades que recollirà a partir del dilluns 14 de gener la sonda Messenger que ja ha fetes algunes fotografies a un o dos milions de quilòmetres. La sonda, llençada el 3 d’agost del 2004, ha fet milers de quilòmetres, fent diverses caramboles espacials per adquirir energia a costa dels planetes. Així va sobrevolar la Terra el 2 d’agost del 2005 i ho ha fet també dues vegades sobre Venus el 2006 i el 2007.

El dilluns 14 de gener Messenger passarà a només 200 km del planeta on podrà observar l’altra part del planeta que no es va poder fotografir el 1974 per a després allunyar-se cap a l’espai. Després de girar al voltant del Sol tornarà a fer un altre sobrevol el 6 d’octubre d’enguany i el 29 de setembre de l’any que ve fins posar-se en una òrbita estable al voltant del planeta el 18 de març de 2011.

Foto: Imatge del planeta Mercuri obtinguda l’11 de gener de 2008 quan el Messenger estava a una distància de 1,7 milions de quilòmetres del planeta. Resolució 44 km/px. Crèdit: NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Carnegie Institution of Washington.

Finalment no xocarà

0
Fa uns dies la comunitat científica donava la notícia que l’asteroide 2007 WD5 xocaria contra Mart amb una probabilitat d’un 4%. Tanmateix la nota de prensa de la Nasa descarta ara pràcticament l’encontre còsmic i el rebaixa al 0.01% o 1 en 10 000.

Ara sembla que  2007 WD5 passarà aproximadament a uns 26 000 km des del centre del planeta o a uns 7 radis marcians des de la seua superfície a les 12:00 h TU (13:00 hores local) del 30 de gener. No creuen que arribe a passar més prop de 4000 km de la superfície del planeta roig. A més asseguren que aquest cos no xocarà amb Mart o la Terra com a mínim durant els pròxims 100 anys.

Per a determinar l’òrbita més acurada han participat diversos equips d’astrònoms i observatoris de tot el món, entre ells, segons diu el comunimunicat de premsa del Jet Propulsion Laboratory de la Nasa,

The 3.5-meter telescope at the Calar Alto Observatory in Spain provided follow-up through a team consisting of Adriano Campo Bagatin (Univ. Alicante), Gilles Bergond (Calar Alto Obs.), Rene Duffard (Inst. de Astrofisica de Andalucia), Jose Luis Ortiz (Inst. de Astrofisica de Andalucia), Reiner Stoss (Obs. Astronomico de Mallorca and Astronomisches Rechen-Institut) and Javier Licandro (Inst. de Astrofisica de Canarias).

Enhorabona als equips de Calar Alto, Alacant, Andalusia, Mallorca i Canàries.

La Nasa assegura que en els propers anys serà capaç de seguir el 90% dels cossos major d’1 km que puguen ser potencialment perillosos per al nostre planeta.

Finalment qui pensava veure uns focs d’artifici a Mart s’haurà decebut. Com a substitut poden punxar en l’enllaç aquest sobre el xoc del cometa Shoemaker-Levy (fotos) contra Júpiter el juliol de 1994.

Foto: Cràter d’impacte a Arizona. Va ser el primer reconegut com a cràter d’impacte a la Terra. Allí és anomenat Meteor Crater i el visiten milers de turistes cada any. Del Smithsonian Scientific Series (1929), presa pel U.S. Army Air Service. Domini públic. Més fotos.

Cal no tractar el públic de ximple, perquè no ho és

2
Domènec de GuzmanEl repetidor del Bartolo que dóna el senyal de TV3 a Castelló, de moment, s’ha salvat del tancament. En aquest context i per celebrar-ho us presente aquesta entrevista, que va eixir diumenge 6 de gener a Levante, en el suplement de la Safor,  a Domènec de Guzman, l’actor que fa del dolent Senyor Pla al programa infantil i juvenil Club Super3 de TV3.
Com ja vaig dir en un apunt anterior és de Tavernes de la Valldigna i com diu a l’entrevista “No veig perquè m’han de dir el que puc o no veure”.

Cal no tractar el públic de ximple, perquè no ho és

Cal no tractar el públic de ximple, perquè no ho és. Levante La Safor.

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Estrenant telescopi

5
Publicat el 5 de gener de 2008

Quina alegria! El telescopi Meade ETX-70AT adquirit al supermercat Lidl va perfecte. Marcelino Álvarez de l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS) ha posat el seu savoir faire i l’ha configurat en 5 minuts. Ara cap al nord, ara busca una estrella, ara l’altra i ja està. És la joia perfecta per a un astrònom observacional. Una vegada configurat li dius ves allí i, increïble però cert, t’obeeix sense protestar.

Per acabar de fer el rodatge hem anat a una zona fosca de la Marxuquera de Gandia. La troballa del cúmul estel·lar M41, ben a prop de l’estel Sírius, ha estat un regal de la natura. Quants estels….

Segueix…

Ja feia temps que anava darrere del petit telescopi de Meade ETX-70AT que sembla que només ven Lidl al voltant de Nadal com a superoferta. Enguany és la meua, pensava, però el dia de l’oferta no vaig arribar a temps. Davant de mi, un aprenent d’astrònom s’emportava l’últim. Així que ja havia perdut l’esperança de poder-lo gaudir enguany. Però resulta que Paco Pavía (AAS) en va trobar un a Calp i va tindre l’amabilitat de comprar-me’l. Moltes gràcies, Paco!

El telescopi Meade ETX-70AT és del tipus refractor (de lents) amb un objectiu de 70 mm. La focal és només de 350 mm i per tant és pot considerar un telescopi petit. Però el que el fa gran és la seua lleugeresa, la seua facilitat d’ús i el més important te incorporat de sèrie el programa Autostar pel qual, una vegada li poses en quina posició terrestre et trobes, és a dir la latitud i longitud, l’hora i el dia en que estàs i una vegada ha trobat la posició de dues estrelles conegudes (només la primera vegada) el telescopi és capaç de saber on es situen tots els objectes celestes. Només has de dir-li on vols anar. Estels, nebuloses, cúmuls estel·lars i galàxies, tot a l’abast, pitjant només un botó.

Una vegada configurat el telescopi, s’havia d’estrenar en el seu camp. Els membres de l’AAS marxarem al camp d’observació de la Marxuquera per fer, potser, les darreres observacions del cometa 17P/ Holmes del qual ja vaig parlar en aquest apunt i per buscar el cometa 8P/ Tuttle que prometia molt però que actualment no passa de la magnitud 6 integrada (és a dir si concentrarem tota la lluminositat en un punt brillaria con un estel de 6ena magnitud, l’estel més dèbil visible a ull nu).
 

Jo vaig jugar amb la meua nova joguina. Prop de Sírius, sabia que existeix un cúmul estel·lar interessant, el M41, (foto, no meua). Allí estava l’agregat estel·lar. La meua guia del cel em diu que M41 és un cúmul obert situat a 2.300 anys llum i que conté unes 80 estels de magnitud 7. L’àrea de cel coberta és tan gran com la Lluna. La visió del cúmul, desenes d’estels sobre un fons de sutja,  em va donar tanta satisfacció que no vaig poder fer un crit d’alegria. Fins i tot, la foscor era tan gran que era capaç de veure’l a ull nu. Semblava el Pirineus, tot ple d’estelles. Després vaig buscar els planetes visibles. El més brillant és Mart, en mig de les banyes de Taurus i més avall Saturn ja havia eixit.

Avorrit de trobar tot el que ja coneixia al cel en pocs minuts de manera automàtica com el residu de la supernova de 1054, la M1, la galàxia d’Andròmeda M31, etc…, mentre que abans trigava desenes de minuts en trobar-ho a ull, vaig decidir utilitzar el programa Tonight’s Best del programa Autostar del telescopi. És un passeig real per les meravelles del cel només pijant un botó. Et fa unes ofertes que si les acceptes t’hi porta directament. Quantes nebuloses noves he vist, quants cúmuls estel·lars a l’abast de la mirada….

Els núvols alts del nord van començar a entelar el cel cap a la 1 de la matinada. Bon moment per fer l’última xerrada, desmuntar el telescopi i marxar cap a casa.


Foto: El meu regal de Reis. Un ETX-70AT. Enric Marco

Tanca Nat

1
Publicat el 4 de gener de 2008
Una veritable llàstima. La revista de medi ambient i natura Nat, que parla de problemàtiques ben actuals, sembla que deixarà de publicar-se el mes de març d’aquest any. Quina bona entrada d’any!

Una revista feta en català per a tot l’àmbit lingüístic on els temes de natura són els fonamentals però on els temes d’astronomia també hi tenen cabuda.

Ja em va sorprendre agradablement el febrer del 2005 quan va eixir el seu primer número. La natura, el medi ambient i les seues problemàtiques eren explicats en la meua llengua i amb una presència important de temes valencians. S’explicaven excursions possibles a fer prop de casa…

Segueix…

També em va agradar molt la presència d’articles de temàtica astronòmica. Recorde molt un que parlava de Tità, el satèl·lit de Saturn, i dels últims descobriments realitzats per la sonda europea Huygens que hi arribà el 2004. Els dibuixos, la infografia, era excel·lent en aquest article.

De tot això vaig parlar amb Maria Josep Picó, la directora de Nat,  quan presentà la revista a la Universitat de València el mes de maig passat. Ella ens contava el que costava trobar una persona que fera bons infogrames i com era una aposta personal que els temes ambientals referits al País Valencià hi foren presents.

Vaig tornar a coincidir amb Maria Josep Picó en les conferències al voltant dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira on va presentar el seu llibre El canvi climàtic a casa nostra de l’editorial Bromera i després va parlar dels tòpics mediàtics del canvi climàtic. En aquest apunt ja vaig parlar d’aquesta conferència. Després, en el torn de preguntes, la vaig veure molt interessada pels plans urbanitzadors d’algunes partides d’Alzira.

Maria Josep Picó, periodista valenciana, que ha treballat al diari Levante i que encara hi escrit una columna de medi ambient, ha emés un comunicat, segons conta Vilaweb, en què lamenta la fi del projecte, però alhora ressalta els assoliments de la revista durant els seus tres anys d’existència: que ha significat un pas endavant per a la ciència i la cultura del nostre país, que ha trencat molts tòpics amb una gran acceptació al País Valencià, i que ha demostrat que es pot fer comunicació ambiental i científica per a un públic no especialitzat, però amb el màxim rigor.

Esperem que no siga la fi de Nat i que altres empreses estiguen interessades en el projecte. No siga aquesta una altra finestra que es tanca per a la cultura en general i en especial per al País Valencià.

Foto: Portada de Nat, gener 2008, que acabe de comprar i en el que, per cert, apareix l’article L’aventura de fotografiar el Sol de Joan Manuel Bullón, company astrònom afeccionat, que ens presentà el seu llibre sobre eclipsis (pag. 3 i 4) a Gandia a l’Agrupació Astronòmica de la Safor el desembre del 2006.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

El mes de gener 2008

0
Publicat el 1 de gener de 2008
Als peus d’Orió hi podem veure la dèbil constel·lació de la Llebre (Lepus), animal que era la peça de cacera preferida del gegant.

Si després de la posta del Sol mirem cap a l’est, veurem alguna cosa més interessant. Mart, ja ben a prop de la Terra, brilla més que la majoria d’estrelles. Està situat a la constel·lació de Taure, entre les banyes del gran toro celeste i al nord d’Orió. Serà visible durant tot el mes.

El cel d’hivern presenta la gran constel·lació d’Orió, gegant caçador, seguit de prop pels seus gossos, representats pels Cans Major i Menor. Als peus d’Orió hi podem veure la dèbil constel·lació de la Llebre (Lepus), animal que era la peça de cacera preferida del gegant. És una representació antiga ja que Eudoxe de Cnidos ja l’anomena Llebre al  segle IV a.C. i l’astrònom grec Ptolomeu l’inclou al seu tractat l’Almagest del segle II d.C.

Hi ha, però, altres mites associats a aquesta constel·lació de la llebre. Així, a l’antic Egipte, les seues estrelles s’associaven a la Barca d’Osiris, ja que estava prop de la constel·lació d’Eridanus que es relacionava amb el riu Nil. D’altra banda, els àrabs la coneixien com al-Nihal, els quatre Camells, que van a beure al riu Eridanus que flueix de l’estel Rigel a Orió.

L’estel més brillant de Lepus és Alfa Leporis o Arneb, que significa també la llebre. És un estel supergegant roig de magnitud aparent 2,6 situat a uns 1300 anys llum. És 15 vegades més massiu que el Sol i unes 60 vegades més gran.

Uns dels objectes més curiosos d’aquesta constel·lació és R Leporis, una estrella variable perquè la seua lluminositat té enormes variacions, entre les magnituds 6  i 12, és a dir es fa unes 251 vegades més dèbil, cada 14 mesos. D’un roig intens, és un dels astres més rogencs del cel, i ha estat anomenat l’estrella carmesí.

El planeta Mercuri es deixarà veure poc després de la posta del Sol però molt prop de l’horitzó Oest. Anirà guanyant en altura al llarg del mes, però la seua visió no passarà d’una hora després de l’ocàs. El dia 9 de gener una Lluna amb molt poca il·luminació solar es trobarà molt a prop del planeta i el dia 22 Mercuri es trobarà amb un distant Neptú.

Si després de la posta del Sol mirem cap a l’est, veurem alguna cosa més interessant. Mart, ja ben a prop de la Terra, brilla més que la majoria d’estrelles. Està situat a la constel·lació de Taure, entre les banyes del gran toro celeste i al nord d’Orió. Serà visible durant tot el mes. El dia 19 la Lluna s’hi trobarà ben a prop.

El planeta Saturn serà observable pràcticament tota la nit. Al principi de gener eixirà per l’est cap a les 23 h i cap a les 21 h a finals de mes.

Venus es veurà tot el mes, mentre que Júpiter serà visible al final de mes, tots dos cap al sud-est abans de l’eixida del Sol. El dia 1 de febrer els dos planetes es trobaran ben junts, amb un encontre espectacular.

El dia 8 de gener tindrem una Lluna en fase de nova. El 15 de gener la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Finalment tindrem lluna plena el 22 de gener, i quart minvant el 30.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de gener de 2008, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Figura adjunta: Mapa celeste per al mes de gener 2008. Vàlid per al dia 1 de gener a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.