Pols d'estels

Quan es pensa en la manera en que hem arribat a crear la civilització moderna, basada en la ciència i tecnologia, ens venen al cap els grans científics com Newton, Galileu, Maxwell, Darwin, Tesla, Einstein. Individualitats extraordinàries sense dubte, que obriren nous camins per entendre la natura i com fer-la servir per al benestar humà.

Però a més d’aquests científics de primera divisió hi ha hagut d’altres, més modestos, de segona divisió podríem dir, que des dels seus centres de recerca o fins i tot des de sa casa, han fet durant anys una faena de formigueta i, finalment han aconseguit fer passos de gegant en el coneixement.

Moltes d’aquests persones han estat dones, que de manera constant, durament, front a l’oposició sistemàtica de la societat patriarcal, han trobat forats on deixar l’empremta femenina en el progrés científic.

La majoria d’aquests dones es troben amagades darrere de nombrosos prejudicis i en la pràctica són anònimes. Per això qualsevol publicació que les traga a la llum és benvinguda com aquella de “Les dones de la Lluna” de l’amic Fernando Ballesteros.

Ara acabe de llegir el fantàstic llibre de la periodista científica Dava Sobel, El Universo de Cristal, la historia de las mujeres de Harvard que nos acercaron  a las estrellas. En març de 2019 vaig assistir a la magnífica conferència per presentar el llibre que feu a la Ciutat de les Ciències de València i jo, que sóc un fan absolut de l’escriptora i m’he llegit tots els seus llibres relacionats amb la història de la ciència, vaig tindre el goig de parlar uns minuts amb ella.

A mitjan segle XIX, l’Observatori de Harvard, a la costa est dels Estats Units, va començar a contractar dones com a calculadores o «computadores humanes» per interpretar les observacions que els seus companys masculins realitzaven amb el telescopi cada nit. Al principi aquest grup incloïa les esposes, germanes i filles dels astrònoms residents, però ben aviat el treball especialitzat va necessitar incloure graduades de les noves universitats femenines com Vassar College, Wellesley i Smith. Quan l’ús de la fotografia arribà a l’astronomia, aquestes dones passaren a estudiar els dèbils senyals deixats per les estrelles capturades en grans plaques fotogràfiques de vidre.

El títol de l’obra de Dava Sobel fa referència a aquest univers de vidre compost per mig milió de plaques que l’Observatori de Harvard va acumular durant les dècades següents, material que va permetre a aquestes dones esforçades i pacients fer descobriments extraordinaris: van ajudar a identificar de què estaven fetes les estrelles, les van classificar en categories significatives i van trobar una manera de mesurar distàncies en l’espai per la llum que emeten, donant profunditat a l’univers. Entre aquestes dones destacaven Williamina Fleming, una escocesa contractada originalment com a criada que va identificar 10 noves i més de tres-centes estrelles variables; Annie Jump Cannon, que va dissenyar un sistema de classificació estel·lar adoptat actualment pels astrònoms de tot el món; i la doctora Cecilia Helena Payne, que demostrà que les estrelles són fetes bàsicament d’hidrogen i heli i que el 1956 va esdevenir la primera professora titular d’astronomia, i la primera dona cap de departament de Harvard.

El universo de cristal
La historia de las mujeres de Harvard que nos acercaron las estrellas
Dava Sobel