Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

El cometa 17P/Holmes esclata i brilla per tothom

5

El cometa 17P/Holmes era un cometa dèbil de magnitud 17, conegut només per especialistes cometaris i visible només amb grans telescopis. De sobte però, el dia 24 d’octubre la seua lluminositat augmentà mig milió de vegades fent-lo visible a ull nu i comparable a les estrelles de la constel·lació de Perseu, on ara mateix el podeu trobar, si no plou, com ací a la Safor.

Els cometes són membres del sistema solar. Com tots els planetes, descriuen òrbites el·líptiques al voltant del Sol. Aquestes són normalment molt allargassades, amb gran excentricitat. Passen molt ràpidament prop del Sol i de la Terra i la major part del temps s’enfonsen en les profunditats del sistema solar, més enllà de Saturn o fins i tot de Plutó.

Es creu que són restes de la formació del sistema solar i per tant són cossos molt antics. Compostos fonamentalment de gel d’aigua, aquest gel passa a vapor ràpidament en aproximar-se al Sol, formant-se l’atmosfera gasosa, anomenada coma o cabellera i també les dues cues, la iònica i la de pols.

El cometa 17P/Holmes va ser descobert per l’anglès E. Holmes  des de Londres. Aquest astrònom era un observador constant de la galàxia d’Andròmeda (M31) i en coneixia tots els detalls. La nit del 6 de novembre de 1892, amb un oratge més aviat dolent, amb núvols, va veure una nebulositat en el buscador del seu telescopi que va identificar amb M31. Tanmateix en observar per l’ocular del telescopi i amb cert augment va observar un objecte amb coma i nucli brillant. Era un cometa. Era quasi les 12 de la nit del 6 de novembre de 1892.

El cometa 17P/Holmes té una òrbita d’uns 7 anys aproximant-se al Sol fins a unes 2 unitats astronòmiques. L’astrònom afeccionat Juan Antonio Henríquez Santana, de la Agrupación Astronómica de la isla de La Palma, Canàries, l’observà el 24 i avisà el Central Bureau for Astronomical Telegrams in Cambridge, Massachusetts, Estats Units, del sobtat augment de lluminositat del cometa 17P/Holmes. Des des d’aquest dia, el cometa no ha deixat d’augmentar la seua brillantor. Els experts cometaris pensen que aquest esclat lluminós podria ser causat per una sobtada exposició de gel cometari recent, cobert fins aquell moment possiblement per pols, o fins i tot a la ruptura del seu nucli.

Ara mateix és perfectament visible a Perseu, amb una lluminositat semblant a les principals estrelles de la constel·lació. Sembla una més d’elles. Ara bé, si se l’observa amb un petit telescopi o fins i tot amb uns prismàtics se li nota un aspecte nuvolós. No se li observa cua, potser perquè es troba darrere del cometa i no és visible des de la Terra.

Ahir, jo mateix vaig fer-li una fotografia amb la meua càmera digital compacta des de la seu de l’Agrupació Astronòmica de la Safor. Acoblant directament la càmera a l’ocular de 20 mm d’un telescopi de 150 mm d’apertura i 1200 mm de focal, el cometa es veia tan brillant que la càmera va obtenir una fotografia espectacular.

Foto: Cometa 17P/Holmes observat des de Gandia amb un telescopi de 150 mm d’apertura i 1200 mm de focal amb un ocular de 20 mm. Càmera Sony Cyber-shot DSC-P10.  26 d’octubre 2007, 22:30 hora local. Autor: Enric Marco.

La mort del milicià, una icona de la Guerra Civil revisitada

1

La foto El milicià mort realitzada per Robert Capa a la batalla de Cerro Muriano el 5 de setembre de 1936, prop de Còrdova, ha estat objecte d’estudi en el documental La sombra del iceberg.  Considerada una icona de la Guerra Civil espanyola la foto representa la mort d’un combatent republicà. Aquesta mort i les seues circumstàncies han estat qüestionades en el documental des de diversos punts de vista per diversos experts,  com un forense, alguns fotògrafs professionals i un astrofísic. Això ha dut als directors Hugo Doménech i Raúl Riebenhauer a pensar que la fotografia va ser realment una genial posada en escena.

La guerra ja fa mes i mig que dura però a Europa encara pensen que els combats són només petits enfrontaments. A Cerro Muriano, el 5 de setembre de 1936, el fotògraf hongarès Robert Capa, junt amb la seua novia Gerda Taro, també fotògrafa, va a fer la fotografia que mourà consciències a tot Europa.  Aconsegueix captar la imatge de la mort d’un milicià a causa de les bales feixistes. Publicades pocs dies més tard a la revista francesa Vu i més tard a la nord-americana Life les democràcies occidentals veuran la lluita de la República en directe, representada per aquesta mort.

Setenta anys més tard el professor de Comunicació Audiovisual de la Universitat Jaume I,  Hugo Doménech i el periodista Raúl Riebenhauer roden el documental La sombra del iceberg amb l’ajut de Xavier Crespo de la productora Dacsa. En aquesta obra qüestionen diversos aspectes de la fotografia, des que el milicià no estiguera realment mort, que no fora realment Federico Borrell, anarquista d’Alcoi, com s’havia suggerit fa uns anys o fins i tot que la foto no fora de Capa, sinó de la seua novia, ja que la parella enviava conjuntament els carrets de les fotografies a la redacció sense diferenciar-los.

L’astrofísic que ha participat en el documental és un servidor. Fa un any i mig els directors del documental en van contactar per demanar-me una informació puntual (saber si l’hora actual –2 h davant de l’hora solar– coincidia a l’hora l’any 1936 –just a l’hora solar–) i vaig quedar atrapat en l’entusiasme per estudiar uns dels primers episodis dramàtics de la guerra. A partir de l’ombra observada en la fotografia, amb algunes poques assumpcions raonables i amb alguns càlculs, vaig arribar a la conclusió que la fotografia es va fer entre les 9 i les 10 del matí. La crònica oficial, redactada pel mateix Robert Capa, diu que la fotografia es va fer durant l’ofensiva franquista que començà a partir de les 5 de la vesprada.

El documental va ser emés, en la seua versió en valencià (L’ombra de l’iceberg), la primera vegada per la segona cadena de la televisió valenciana, Punt2, el 19 de març de 2007, a les 12 de la nit, just quan totes les falles cremaven als carrers de València i altres pobles i tota la gent estava al carrer. Visca la nostra televisió! Així i tot va ser vist per unes 16000 persones.

El documental és en realitat multilingüe ja que cada persona entrevistada parla la seua llengua. S’hi poden escoltar diferents accents del català, des d’Alcoi, de València, de la Safor, de Barcelona a més del francés, castellà i anglés. La veu en off és la que dóna les versions valenciana o castellana.

Ara el documental s’ha presentat a uns quants festivals internacionals. En el Festival Internacional de Ciutat de Mèxic ha guanyat el primer premi. També s’ha presentat al II Festival Internacional de Cinema de Roma i als festivals internacionals de l’Havana i de San Francisco.

El divendres passat, 19 d’octubre, es va presentar al públic valencià a la XXVIII Mostra de València en la seua secció de documentals. Hi vaig assistir, junt amb nombrós públic, per veure en la pantalla gran l’aventura de l’autòpsia d’una de les millors fotografies del segle XX. Si va ser realment una posada en escena, és a dir que el milicià estava posant davant Capa abans de la batalla, no té ara mateix cap importància ja que el que realment interessa és l’ús que es va fer de la fotografia que era el despertar les consciències per la causa republicana. I això ho va aconseguir plenament.

A l’estrena hi vam anar alguns amics i familiars. La meua amiga poeta argentino-saforenca Adriana Serlik també em va acompanyar. Al seu bloc reflexiona sobre la películ·la.

Si teniu oportunitat de veure el documental no us el perdeu. És el meu debut a les pantalles cinematogràfiques.

Publicat dins de Cinema i etiquetada amb | Deixa un comentari

Els planetes, un passeig poètico-científic pel Sistema Solar

1

Planetes-Sobel

La darrera obra de Dava Sobel ens presenta els planetes sota diferents aspectes. Alguns a partir de la mitologia, d’altres a partir de la història del seu descobriment, a d’altres l’astrologia hi pren part. No vol ser exhaustiva sinó només fer petites pinzellades per animar a estudiar, estimar i conéixer els nostres veïns planetaris.

Dava Sobel és una de les més prestigioses escriptores de divulgació científica contemporània. Col·labora en gran quantitat de revistes entre elles, Life o New Yorker. Ha publicat més de deu llibres sobre temes d’història de la ciència i guanyat nombrosos premis com el Best American Science Writing (2004).

Les seues últimes obres han estat La longitud (1997), on conta de quina manera es va resoldre la determinació de la longitud geogràfica en alta mar al segle XVIII i quins van ser els seus protagonistes i La filla de Galileu, una crònica històrica de la ciència, la fe i l’amor (2000), on es conta la vida del científic toscà a partir de les cartes que li enviava la seua filla Celeste, monja.  Aquestes han estat traduïdes al català i editades a Edicions 62.

L’última obra de Sobel és Els planetes publicat l’any 2006 que també es pot trobar en català a Edicions 62. Escriure sobre el nostre sistema solar no és una feina fàcil. No és tracta d’enumerar les diverses característiques dels cossos planetaris sinó posar-ho dins d’un discurs lògic, on les diverses peces encaixen i no siga ni massa elemental ni massa erudit. Si a més es vol tractar des de diverses vessants culturals la faena és ja possible només per a uns pocs.

Dava Sobel ha reeixit en el seu propòsit. El seu nou llibre viatja sobre tots els membres del nostre sistema planetari i ens conta com ho han vist els nostres avantpassats i els científics passats i actuals.

Faré a continuació un tast de cada capítol per a que en veieu les bondats.

El llibre comença amb els records personals de l’escriptora, primer sobre el seus treballs escolars sobre Saturn i el Sol. Més tard, però, la visita a Arizona al cràter produït per un meteorit li fa reflexionar: El meu Sistema Solar, fins aleshores un paradigma de regularitat precisa com el mecanisme d’un rellotge, s’havia convertit en un lloc caòtic i perillós.

Aquí rau una de les claus del llibre. La mera descripció dels planetes i de les seues propietats ja no és vàlida en un llibre del segle XXI. Ara ja se sap que els planetes no han tingut una vida fàcil ja que han estat interactuant entre ells durant mil·lennis, contaminant-se mútuament amb diferents materials i fins i tot han canviat de posició respecte al Sol.

El Sol, amb el seu forn nuclear on es transformen cada segon 700 tones d’hidrogen en heli, abasta amb el seu vent de partícules carregades tot el Sistema Solar.

Mercuri, el déu alat, missatger dels altres déus, ens l’introdueix a través de la mitologia, encara que també de l’història de l’astronomia, des de Ptolomeu fins a Einstein que confirmà, amb les evolucions del planeta al voltant del Sol, la teoria de la relativitat.

Venus ha estat associat des de sempre a la bellesa femenina. Potser perquè el temps que es veu al cel, siga com a estel matutí o vespertí és de 260 dies i coincideix amb el període de gestació humana que dura entre 255 i 266 dies. De la seua superfície no es veu res ja que gruixudes capes de núvols en l’amaguen. A principis dels anys 90 del segle passat la nau Magellan la va cartografiar amb un radar a bord i va desvetllar tot un conjunt de nous accidents geogràfics, volcans, cràters, canyons, muntanyes i valls que encara no tenien noms. La IAU va fer una campanya internacional demanant noms de dones ja mortes però destacades en el seu camp per anomenar els nous accidents. Ara Venus és un món de dones, on l’únic nom d’home és el del físic escocès James Cleck Maxwell  que va estudiar la radiació electromagnètica el segle XIX.

La Terra és estudiada des del punt de vista geogràfic. Des de la Geographia de Ptolomeu passant pels exploradors de la època moderna s’ha intentat sempre omplir el buit de coneixements sobre el planeta propi.

La Lluna, amb un punt de poesia, és el nostre satèl·lit. La seua formació, materials, les marees i fins i tot les suposades influències sobre les plantes del camp són estudiades per l’autora.

Mart és, sens dubte, el planeta que més ha fet ballar el cap als astrònoms i a la gent en general. Percival Lowell hi veia canals d’irrigació pel seu telescopi però el planeta va deixar de ser humit fa molts milers de milions d’anys. Actualment és el planeta més estudiat i on més vehicles terrestres hi treballen.

Galileu va descobrir les quatre llunes principals de Júpiter l’hivern de 1610 des de sa casa de Pàdua. Va veure de seguida que aquesta observació donava carta de credibilitat definitiva al model heliocèntric del sistema solar: el Sol al centre, amb els planetes girant al seu voltant com Júpiter tenia la seua cort de satèl·lits. Però també s’hi parla de la seua exploració moderna, amb la missió Galileo que estudià el planeta gasós i els seus satèl·lits durant quasi 8 anys.

Saturn és similar a Júpiter, però és més menut i presenta un anell molt desenvolupat. La història del seu descobriment de l’anell, les visites de les diverses naus, Voyager 1 i 2, però sobre tot la Cassini, que encara es troba allí, componen la major part del capítol.

Urà i Neptú estan lligats pel seus respectius descobriments. El primer per l’astrònom Willian Herschell l’any 1781, l’altre per Galle l’any 1846. Són planetes descoberts en l’època moderna, amb els nous instruments òptics i matemàtics que el segle anterior havien desenvolupat Galileu i Newton.

Finalment Plutó, únic planeta descobert des de terres americanes. L’any 1930 un inexpert astrònon Clyde Tombaugh descobrí el petit cos després de deu mesos d’observació de nits fredes. Des de fa un any, però, Plutó ha deixar de tenir l’estatus de planeta. Lluny de ser percebut com una degradació ha de ser considerat com la porta oberta a una nova família de cossos del Sistema Solar, els membres del Cinturó de Kuiper, de la que fins ara ja se n’han descobert més de 800.

Dava Sobel, amb aquella mescla justa de poesia i ciència que només ella és capaç de fer, ens fa estimar al llarg de tot el llibre el nostre veïnatge espacial més pròxim.

Sobel va participar en la comissió que estudià la situació de Plutó dins de la família planetària. Les conclusions d’aquesta reunió de savis van arribar a l’Assemblea General de la IAU, que reunida a Praga, dictaminà el 24 d’agost del 2006 que el cos gelat passava a la categoria de planeta nan, passant així a ser el primer membre conegut del Cinturó de Kuiper.  Ja vaig parlar d’aquest tema l’any passat en aquest apunt.

La llàstima és que la traducció de l’anglès al català haja estat pot acurada. Alguns del problemes detectats són errades evidents (eclipsis parcials per eclipsis totals, pag 2;, connectiva per convectiva, pag 26; 1931 per 1631, pag 37; segle VII per segle XVII, pag 39, (1857-1958) per (1857-1858), pag 208;  etc…), d’altres errors de traducció (Zona Roche per Zona de Roche, pag 141; divisió Cassini per divisió de Cassini, pag 142, etc…) i finalment a d’altres sembla que falten paraules (mirar directament al Sol és segur on cal posar mirar directament al Sol durant l’eclipsi total és segur, pag 197,  etc…).

La falta d’imatges planetàries també ha estat un error. Com que no conec l’edició original en anglés no sé a qui atribuir-li-ho, si a l’obra original o a l’edició en la nostra llengua. La inclusió de fotografies en color haguera encarit el llibre considerablement, és evident, però l’hagués enriquit i hagués facilitat la seua lectura.

Tot i aquests inconvenients últims, és un llibre altament recomanable per a qui vulga conéixer els planetes d’altra forma, a l’abast de tot el públic ja que no cal cap coneixement previ. Gaudiu-lo com ho he fet jo, llegint-lo a la vora de la mar aquest estiu ja passat, ha estat un plaer.

Quinzedies, la revista d’informació comarcal de la Safor

0

Els mitjans de comunicació en valencià al País Valencià són pocs, pobres i de curta durada. Per això, veure com la revista comarcal Quinzedies celebra el seu cinqué aniversari és tota una festa. Si a més és gratuïta, viu de la publicitat, és d’informació general amb especial atenció a la cultura, el miracle encara és més gran. La revista Quinzedies va nàixer el setembre del 2002 amb un número monogràfic sobre les Festes Majors de Bellreguard. Les festes de Moros i Cristians d’aquesta població saforenca van omplir les pàgines d’aquesta revista. El segon número va estar dedicat a la Fira i Festes de Gandia, la capital de la Safor.

La revista presenta sempre en cada número una entrevista a algun personatge rellevant de la comarca o de fora, fa reportatges, diversos articles d’opinió d’escriptors, articles tècnics monogràfics i de fons, actualitat, societat, cultura, esports, informació d’interés general, especials informatius sobre festes o qualsevol altre tipus d’esdeveniments importants o dignes de destacar, etc. Caldria destacar les seues pàgines dedicades a aclarir problemes lingüístics valencians, per aprendre a usar millor la nostra llengua.Amb una periodicitat quinzenal, com el seu nom indica, Quinzedies té una tirada de 6000 exemplars que es distribueixen de manera selectiva i no indiscriminada com fan la majoria dels mitjans gratuïts, és a dir, que els exemplars són aprofitats al màxim. Els principals punts on els lectors troben la revista generalment són els quioscos de premsa, papereries i llibreries. També la poden trobar en biblioteques, centres culturals, centres socials de barris i poblacions, edificis públics, cases de cultura, sales d’exposicions, farmàcies, centres de salut tant de les poblacions com dels barris de Gandia, ajuntaments, edificis municipals, etc, a  més de diferents llocs on l’afluència de públic és important: l’Estació de RENFE de Gandia, l’Estació Intermodal d’Autobusos, l’hospital comarcal “Francesc de Borja” de Gandia, centres comercials com el Centre Històric de Gandia, Plaza Mayor, Carrefour, així com en altre tipus d’establiments comercials de la ciutat i de les poblacions així com també en cafeteries, bars i restaurants.

De moment la cobertura informativa i la implantació del mitjà es concentra en nou poblacions de la Safor, que són: Almoines, Bellreguard, Benifairó de la Valldigna, Gandia, Guardamar de la Safor, Palmera, Potries, Rafelcofer i Ròtova.

També és la revista que gosa publicar els meus modestos articles astronòmics i de cultura. L’abril del 2004, el director de Quinzedies, Vicent Gregori, em va demanar si podria escriure algun article per a la seua publicació. Vaig accedir dient-li que de l’únic que podia escriure era d’astronomia i que tractaria de ser el més divulgatiu possible. Va estar entusiasmat amb la idea.  Els meus primers articles van ser sobre l’eclipsi lunar del 4 de maig del 2004 i el pas de Venus per davant del Sol del 8 de juny del 2004. Si els voleu llegir estan en la xarxa.

Poc a poc la col·laboració va ser més estreta. El director em va oferir una secció fixa i així va eixir la secció d’astronomia mensual El cel de ….., on es fa un repàs als fets més significatius del firmament i que qualsevol lector interessat pot observar sense ajuda, ni telescopi. Junt amb notícies de l’exploració espacial tot amanit amb un toc mitològic. Els lectors habituals d’aquest bloc ja ho coneixen. Des de l’obertura d’aquest bloc, el mes d’abril del 2005, he anant situant els meus articles astronòmics, fets en principi per a Quinzedies, també aquí per a tenir més difusió fora de la Safor.

Amb Quinzedies, també he escrit altres articles sobre temàtica cultural, actes als qual he assistit i que m’han plagut molt i que he situat també al Pols d’Estels. I alguna entrevista a escriptors com Joan Olivares o científics com Fernando Ballesteros quan ha calgut.

Enhorabona a Quinzedies i al seu director Vicent, per l’aniversari.

Foto: Portada de la revista del cinqué any, de setembre passat, dedicat a les Festes Majors de Bellreguard.

Astronomia a Vic

0

La ciutat de Vic albergà el passat 29 de setembre 2007 la II Jornada d?Història de l?Astronomia i de la Meteorologia amb una gran assistència de ponents i de públic assistent. Les comunicacions presentades van abraçar una gran quantitat de temes ben interessants i alguns de ben curiosos. Així l?ús dels processos de bruixes per a l?estudi de la meteorologia a Osona al segle XVII o la reivindicació del descobriment de l?atmosfera de Tità per Comas Solà  van ser algunes de les ponències que més van sobtar als assistents. La Societat Catalana d?Història de la Ciència i de la Tècnica de l?IEC, el Patronat d?Estudis Osonencs i l?Agrupació Astronòmica d?Osona van ser les entitats organitzadores.

Vic, capital d?Osona, és una ciutat històrica amb un casc antic on val la pena perdre?s. La plaça major, que sembla desaprofitada per gran, s?omple a vesar de parades el dissabte de matí. La catedral, amb la seua torre romànica i les pintures al fresc de Sert era una de les seus del bisbat de l?abat Oliba, allà per l?any 1000. Passetjant el divendres per la nit la ciutat està buida i de repent, sense adonar-te?n, apareix un edifici singular, fora de context en un entorn medieval. És el Temple Romà de Vic, descobert el 1882 en enderrocar el Palau dels Montcada.

En aquest temple és on transcorregué la jornada d?exposició i debat de les ponències de la II Jornada d?Història de l?Astronomia i de la Meteorologia. Fa ja més de 2 anys tingué lloc la I Jornada. L?èxit d?aquella convocatòria va animar els organitzadors a continuar les trobades amb la II edició. Bon lloc per retrobar vells i bons amics que feia anys que no veies.

Els estudiosos de la història d?aquests dos camps, que desperten un gran interés en el nostre país, omplien la sala única del temple. Bon lloc per que Maria Rosa Massa  parlara de l?obra d?Aristarc de Samos, l?astrònom que ja al segle II a.C. va proposar el primer model heliocèntric per al sistema solar.

Però no vaig a descriure cadascuna de les ponències. La llista completa es pot trobar ací. A més prompte eixirà un llibre amb les ponències que podrà adquirir l?interessat. Em limitaré a ressenyar les que per diverses raons m?han sobtat més.

Les bruixes i els seus processos a la comarca d?Osona van servir a Rafel Ginebra i Anna Jiménez per estudiar les tempestes i pedregades al segle XVI. Pobres dones acusades de tots els mals possibles.

El pare Tosca, tan conegut a València, elabora el 1703 un planol detallat de la ciutat en perspectiva caballera. També va escriure el Compendio Matemático, de 9 volums. Carles Dorce ens detalla l?ús de la primera llei de Kepler en el volum d?Astronomia. Sembla que les lleis de gravitació de Newton encara no hi surten ni s?apliquen.

Ali Bei l?explorador català que recorregué el nord d?Àfrica fins a la Meca es dedicà també a fer observacions acurades de fenòmens astronòmics i meteorològics tal com ens contà Marià Baig.

Els eclipsis de Sol observats a la península ibèrica al segle XIX i principis del XX van ser objecte d?interés preferent en diverses comunicacions.
F. Xavier Barca parlà d?Ezequiel Calbet, director de l?Escola de Nàutica de Barcelona que tractà d?observar l?eclipsi de 1842 i Antoni Roca ens va fer un recorregut per la història de l?Observatori de l?Ebre, creat poc abans de l?eclipsi de 1905.

Pedro Ruiz, del Museo Nacional de Ciencia y Tecnología a Madrid, va fer una de les conferències plenàries. Ens parlà de les implicacions que van tindre les observacions dels eclipsis del XIX i XX sobre l?astronomia espanyola. Sembla que les relacions entre els 10 astrònoms professionals que hi havia aleshores en actiu no eren precisament amicals.

L?amic Ricard Casas, de l?Agrupació Astronòmica de Sabadell, va fer un recorregut romàntic, com va dir ell, sobre els 11 asteroides que l?astrònom Josep Comas i Solà descobrí entre els anys 1915 i 1930. Actualment l?Agrupació ha engegat un projecte per determinar-ne els períodes de rotació.

Josep M. Oliver, també de l?Agrupació Astronòmica de Sabadell, ens va demostrar com era possible que Josep Comàs i Solà descobrís l?atmosfera de Tità l?any 1920, molt abans de Kuiper ho fes l?any 1944 per mitjans espectroscòpics.

En les últimes comunicacions es parlà, entre altres, del català Federico Rutllant, impulsor dels grans telescopis a Xile i de Josep Pratdesaba, astrònom afeccionat de Vic, en la commemoració del 40 aniversari de la seua mort. La cúpula del seu observatori, decorada amb signes zodiacals, encara és visible a la plaça de la catedral de Vic.

Ens tornarem a veure altra vegada d?ací a dos anys, el 2009.

Jaume I i l’eclipsi de 1239

2

Avui es commemora l’entrada triomfal a la ciutat de València el 9 d’octubre de 1238 del nostre rei més volgut, Jaume I. La rendició, però, fou uns dies abans, segons el mateix rei conta en la seua Crònica o Llibre dels Feits, capitol 289

“…E per tal que sàpia hom quan fo presa València, fo la vespra de sent Miquel, e l`any de MCCXXXIX.”

Actualment se sap realment que no va ser 1239 l’any de la conquesta de la ciutat sinó l’any anterior. El rei mateix ens dóna una pista important un capítol (305) més endavant quan descriu clarament l’eclipsi de Sol observat a Montpeller l’any següent:

“E, en aquell temps que nós estavem a Montpestller venc-nos aquí lo comte de Tolosa, e el comte de Proença, e haguem grans corts d´hòmens honrarts d`aquells terres que ens venien veer. E açò fo un any aprés la presó de València. E entram en Montpestller el dijous: e el divenres, entre mig jorn e hora nona, fo eclipsis major que anc hom vis de memòria d`aquells hòmens que ara són, car tot lo sol cobri la lluna, e podia hom veer bé set esteles en lo cel.”

Aquest eclipsi va ocórrer realment el divendres el 3 de juny de 1239. Com diu el mateix rei al paràgraf anterior l’eclipsi passà un any aprés la presó de València. Per tant la conquesta de València va ser realment el 1238 ja que la data de l’eclipsi és inqüestionable.

L’amic de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, Paco Pavia, va escriure fa uns anys l’interessant article El rey Don Jaime I y el eclipse solar en Montpeller sobre aquest tema on utilitzant eines informàtiques modernes es recreen les condicions d’aquell eclipsi històric i s’especula sobre quines podien ser les set estrelles que Jaume I va veure en el cel.  M’he basat en aquest article per escriure aquest post menut per commemorar la diada del País Valencià.

Foto: Estàtua de Jaume I a la plaça del rei Alfons el Magnànim a València

Publicat dins de El Sol | Deixa un comentari

Sputnik 1, el primer satèl·lit artificial de la Terra

1

Avui fa 50 anys un petit giny construit per la poderosa maquinària industrial i militar de la Unió Soviètica va deixar meravellat el món i amoïnats els militars dels Estats Units. La carrera espacial havia començat.

El 4 d’octubre de 1957 un coet R-7 Semyorka modificat llençà una esfera d’alumini de 58 cm de diàmetre i 83,6 kg més enllà de l’atmosfera. Era l’Sputnik 1, el primer satèl·lit artificial. Per a que tothom pugués comprovar les meravelles de la tècnica soviètica, la nau portava dues emisores dotades amb 4 antenes que enviaren el senyal a la Terra durant 21 dies fins que les bateries s’esgotaren. Milions de radioafeccionats pugueren oir el característic bip-bip (ací i ací, per escoltar-ho) quan el satèl·lit passava pel seu damunt.

El qui va fer possible aquesta gran fita va ser Sergei Paulovich Korolev, enginyer ucraïnés que va muntar tot el programa militar de míssils intercontinentals soviètics els anys 40 i 50 del segle XX. 

Ja des dels anys trenta Korolev va treballar en el disseny de coets en diversos centres com el Laboratori de Dinàmica de Gasos a Leningrad (Sant Petersburg). Denunciat per un company fou enviat a un camp a Sibèria l’any 1938 durant la gran purga de Stalin on hi va romandre-hi durant 5 mesos, encara que no fou totalment rehabilitat fins el 1944. Aleshores anà a l’Alemanya ocupada per estudiar les V2 capturades al nazis. En tornar dissenyaria a partir d’elles els coets que començarien l’era espacial.

Mentre els nord-americans tenien l’enginyer alemany Wernher von Braun, el dissenyador de les temibles V1 i V2 nazis, que se’l havia lliurat, juntament amb tots els dissenys de les seues armes, els russos van haver d’estudiar-les i el geni de Korolev va aconseguir en pocs anys el predomini del sistema de coets. Els coets eren més potents que els dels americans. Podiem transportar més bombes i més lluny. Perque l’ús principal dels nous transports era clarament militar. Al anys cinquanta les dues superpotències ja estaven en plena carrera armamentística amb les noves bombes d’hidrogen, més destructores que les llançades sobre Hiroshima i Nagasaki i potser calia enviar-les a l’altre costat de la Terra, on estava l’enemic.

Però els coets també tenien un interés científic: Els coets són armes, però també instruments de la ciència, va dir Korolev.

Una vegada perfeccionats el seu últim coet el R-7 Semyorka es va veure que no servia com a míssil intercontinental. Es trigava 24 hores en omplir els dipòsits de combustible i aquests dipòsits no podien estar molt de temps plens. Però era perfecte per a enviar el primer satèl·lit.

Korolev va voler que el disseny de l’Sputnik fora molt bonic ja que va dir, amb raó, que algun dia estaria en un museu.

El 4 d’octubre de 1957, des de l’acabada d’estrenar Cosmòdrom de Baikonur, al Kazakhstan, s’enlairava el petit satèl·lit. Després de fer 1367 voltes a la Terra cada 96 minuts, el fregament amb l’alta atmosfera va cremar-lo el 4 de gener de 1958.

L’era espacial havia començat.

Sergei Korolev va morir l’any 1966 en una operació menor. Com era ja un heroi de la Unió Soviètica, el mateix ministre de Sanitat va voler ser el cirurgià. El cor no va poder resistir l’operació i morí. Les seues cendres es troben en el mur del Kremlin, com tots els dels herois soviètics.  

 

100 apunts de Pols d’estels!

7

Aquell llunyà mes d’abril del 2005, després de pensar-m’ho molt, vaig decidir obrir el meu bloc per escriure petites notícies referides als cossos del sistema solar i a la seua exploració. Més endavant vaig anant incorporant altres notes sobre la grisa política valenciana i altres temes relacionats amb la ciència en general.

Ara, quasi sense adonar-me’n he escrit avui el meu apunt número 100.

I també aquest passat mes d’agost vaig arribar a la visita 10000, des de que hi ha comptador (juliol 2006). La falta d’accés fàcil a internet em va impedir celebrar-ho i anunciar-ho com cal.

I gràcies als visitants anònims i als que deixen comentaris.

Si piqueu en Vull llegir la resta de l’article tindreu l’estadística completa.

Estadístiques
General
  • Posts: 100
  • Comentaris: 101
Visites al llistat principal
  • Des de l’inici: 11405 visites
Entrades més visitades des de l’inici

 Foto: Els Pilars de la Creació a la nebulosa de l’Àliga. És una zona de formació estel·lar. És Pols d’estels.

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

El cel d’octubre 2007

0

La constel·lació de Capricorn llueix al cel del mes. Representa la dida Amaltea que alletà al déu Zeus amb la llet d’una cabra.

El planeta Júpiter es veurà pròxim a l?horitzó oest poc després de la posta de Sol. Cap a l’est, poc abans de l’eixida del Sol veurem els planetes Saturn (més baix) i Venus (més alt).

Amaltea és el nom de la dida que crià en secret el déu Zeus quan era menut. Cronos, el seu pare, el volia devorar per evitar que aquest el destronara, segons anunciava una profecia. Amaltea és una nimfa, però també és representada com la cabra que li donava llet al nen.
Un dia, quan Zeus jugava, li trencà una banya i per compensar la nimfa cabra li va prometre que s?ompliria miraculosament de totes les fruites que desitjara. És la banya de l?abundància o cornucòpia, popularment representada en multitud de pintures. En agraïment per la seua criança, Zeus col·locà Amaltea al cel com la constel·lació de Capricorn.

La constel·lació també és associada al déu Pan que convertí la part inferior del seu cos en una cua de peix per escapar del monstre marí Tifó.

Capricorn és la constel·lació més menuda del zodíac, per on passa el Sol entre el 19 de gener i el 16 de febrer. A més les seues estrelles són molt dèbils. L?estel més brillant, Deneb Algedi, és només de magnitud 3.

El planeta Júpiter es veurà pròxim a l?horitzó oest poc després de la posta de Sol.  El dia 16 una lluna quasi en quart creixent se situarà prop del planeta.
Després de la mitjanit Mart començarà a ser visible per l?est i a mesura que avance el mes anirà guanyant en altura. A principi de mes, cap a l?est i poc abans de l?eixida del Sol podrem veure els planetes Saturn (més baix) i Venus (més alt). El dia 7, la Lluna s?observarà entre els dos planetes. Saturn anirà acostant-se a Venus fins a uns 3 graus el dia 14. Els dies posteriors, Saturn i Venus continuaran separant-se fins que, cap a finals de mes, el primer estarà més alt que el segon.

El passat 23 de setembre entràrem en l?estació de la tardor. El Sol cada dia que passe estarà cada vegada més baix fins el dia 21 de desembre quan començarà l?hivern.

La nau Mars Odyssey de la Nasa ha descobert, en les vessants d?un volcà marcià, set entrades a cavernes. Són formes molt fosques i quasi circulars de 100 a 250 metres que podrien donar entrada a àmplies zones subterrànies, possible refugi de la vida marciana passada. També podrien utilitzar-se per a la protecció de futures colònies humanes.

La Lluna estarà en fase de quart minvant el 3 d?octubre. El dia 11 tindrem una Lluna en fase de nova. El 19 d?octubre la Lluna presentarà l?aspecte de quart creixent. Finalment tindrem lluna plena el 26 d?octubre.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 d?octubre de 2007, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l?observació. Només cal sostindre?l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l?Est (E) es trobarà a l?esquerra i l?Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l?hora d?observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Figura: Mapa celeste per al mes d?octubre 2007. Vàlid per al dia 1 d?octubre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l?hora d?observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Foto: Infantesa de Zeus (Amaltea està munyint la cabra), pintat per Jakob Jordaens. 1640,  Musée du Louvre, Paris.

El senyor Pla de Super3 és de Tavernes de la Valldigna

0

Domènec de Guzman, conegut pel seu paper de senyor Pla al Club Super3 de TV3 és un actor valencià que va marxar fa anys a Barcelona, a fer teatre, cinema i televisió. Aquest estiu ha fet vacances al seu poble, Tavernes de la Valldigna, la Safor. Ací l’escriptor valler Sico Fons el va entrevistar per a la revista comarcal Quinzedies en el seu número 103. Pel seu interés vos oferisc l’entrevista sencera al document que he adjuntat en pdf.

Entrevista: Domènec de Guzman, un valldignenc que triomfa a Catalunya al Club Super3

 

Publicat dins de Societat i etiquetada amb | Deixa un comentari