La sort té un paper important a la vida
La vida és un camí ple d’entrebancs. Pots programar-te-la però sempre hi haurà el factor sort que et farà seguir un camí o un altre. Ho explica de manera genial Woody Allen en la seua pel·lícula Match Point (2005) en l’escena del restaurant. No havia tingut encara l’oportunitat de veure-la i us la recomane vivament.
Sembla que tampoc en l’origen de l’univers no hi havia res planificat. La sort va fer que l’univers es formara tal com el coneixem ara. La mateixa formació del Sol i dels planetes és fruit de l’atzar. I la Lluna, la podem admirar només per pura xamba…
Segueix…
La vida és un camí ple d’entrebancs. Pots programar-te-la però sempre hi haurà el factor sort que et farà seguir un camí o un altre. Ho explica de manera genial Woody Allen en la seua pel·lícula Match Point (2005) en l’escena del restaurant. No havia tingut encara l’oportunitat de veure-la i us la recomane vivament. Es veu que Woody Allen no està pel disseny intel·ligent. A continuació teniu el diàleg extret de la pel·lícula.
Match Point (2005)
Director: Woody Allen
Actors:
Nola Rice: Scarlett Johanson
Chris Wilton: Jonathan Rhys Meyers
Chloe: Emily Mortimer
Tom: Mattew Goode
Sopar al restaurant
Chris: Has fet moltes pel·lícules
Nola: Era un espot, no una pel·lícula
Tom: Però els ulls se te n’anaven de dret a ella, ja m’entens.
Nola: De fet, la meva carrera no ha anat com tenia planejat.
Tom: Et falta un cop de sort.
Chris: Jo trobo que la sort sempre és important
Chloe: Jo no hi crec, en la sort. Crec en el treball dur.
Chris: El treball dur és imprescindible, però ens fa por reconèixer que la sort hi té un paper important. Vull dir que els científics cada dia confirmen més i més que l’existència és obra de la casualitat cega. Sense propòsit, sense un disseny.
Chloe: A mi m’és igual, visc cada minut a fons.
Chris: I jo t’envejo per això.
Tom: Que era, allò que deia sempre el capellà? “El desesper és el camí de la mínima resistència”.
Chris: Jo crec que la fe és el camí de la mínima resistència.
i ací l’escena en versió original…
Sembla que en l’origen de l’univers no hi havia res planificat. La sort va fer que l’univers es formara tal com el coneixem ara. La mateixa formació del Sol i dels planetes és fruit de l’atzar. Alguna supernova va explotar prop d’una nebulosa i l’ona de xoc formada va provocar que les partícules de gas i pols interestel·lar de la nebulosa, pols d’estels, es concentraren i augmentaren la densitat mitjana local. Llavors, en ser el camp gravitatori major que l’entorn, aquest petit grumoll de matèria va anar acumulant més i més matèria fins formar al final una estrella, la que més tard anomenarem Sol. És el pecat de l’avar: Quan més tens més vols. L’atzar va intervindre també en la formació dels planetes. Son més o menys grans dependent de la matèria que pugueren atraure i que havia deixat lliure el nostre Sol. La Lluna és resultat d’un encontre casual amb un cos enorme que xocà contra la Terra primitiva. Aquest impacte creà dos cossos, l’actual Terra i la nova Lluna. Si aquell cos no hagués impactat, no tindriem la bella Selene al cel. Que seriem sense Lluna, sense marees, sense eclipsis, sense homes-llops? Sembla que després, en la formació de la vida a la Terra, l’atzar també jugà un paper fonamental. En el color verd de les plantes (tanmateix Juli Peretó, no hi està d’acord), en la posició erecta dels humans, no hi havia res planificat. Martí Dominguez ho explica de manera genial en la revista El Temps Com s’explica que sigues tan bella i jo estiga tan enamorat?.
I, posats a pensar, si haguerem tingut sort i Felip V, hagués mort, posem per cas el 1707, haguera calgut anar a Alacant a manifestar-nos per la llibertat de veure TV3? Penseu-hi, penseu-hi….
Foto: Scalett Johansson en Match Point (2005).