Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Ecos del Cosmos: Falles i ciència

1

S’ha acabat la setmana fallera i tots hem pogut gaudir de la festa, com a membre d’alguna falla, o simplement com a vianant i visitant. Per a la ciutat de València, amb unes 700 falles, és la seua festa principal.

Les falles s’estan renovant contínuament però ha estat aquests últims anys quan aquest procés s’ha fet més evident. No només en el disseny amb falles tan atrevides com la falla Na Jordana amb la col·laboració del dibuixant Ortifus sinó també en els materials. Les noves tecnologies són, tanmateix, la nova revolució del món de la festa.

Des d’aquest programa de divulgació de la ciència ens hem preguntat també, que malgrat aquesta renovació, el món de la ciència en general i de l’astronomia en particular, no sembla que queda ben reflectit i no fuig dels tòpics.

Per parlar-nos del tema, hem entrevistat en el programa de RàdioUni a Xavier Serra, amant i divulgador de la festa, internauta persistent, més conegut en la xarxa per MalaltdeFalles.


Podcast, Ecos del Cosmos, 28 març 2014

En el programa de hui entrevistem Xavier Serra, MalaltdeFalles, perquè ens parle de la relació entre Falles i ciència, els nous dissenys i la introducció de les noves tecnologies. Continuem amb la secció d’actualitat astronòmica, el cel que veurem en abril i l’astropregunta.

Foto: Una sogra a la Lluna, Falla Doctor Oloriz Arzobispo Fabian y Fuero 2014. Ángela del Castillo. 

A Villar del Arzobispo, els Serrans

0

Tornem a anar d’exposicions. Aquesta vegada els Serrans i el Racó d’Ademús són les comarques castellanoparlants valencianes en que la Universitat de València mostra la feina que hi fan els seus investigadors en tots les branques del coneixement, descobrint al món la seua fauna i flora, la seua història, la seua parla xurra, les seues fonts i rius, els seus paisatges, la seua economia…

L’exposició La Universitat de València i els entorns comarcals: L’Alt Túria Valencià  s’inaugurà el passat dijous 13 de març a la Sala de Exposiciones Pintor Rafael Calduch de Villar del Arzobispo amb la presència del vicerector de Participació i Projecció Territorial, Jorge Hermosilla i l’alcaldessa de Villar, Carmen Porter. El comissari de l’exposició Ángel Morales explicà el treball de síntesi que representa resumir en 28 panels tota l’activitat de la Universitat en aquestes comarques.

Nosaltres col·laborem en l’exposició amb un panel en que s’explica l’estudi que estem fet des de fa uns anys sobre els problemes de la contaminació lumínica en aquestes comarques. Ací hem pogut constatar la foscor del cel nocturn que el fa molt apte per a l’observació astronòmica però que permet sobretot preservar els ecosistemes naturals nocturns. Tanmateix l’implacable avanç de la plaga dels leds de llum blanca pot fer malbé en poc de temps un valor que pot donar una gran rendibilitat econòmica a través del turisme astronòmic, per exemple.

Quan ja marxàrem ens adonarem que l’enllumenat del poble és bastant respectuós amb el medi ambient. I va ser llavors quan recordàrem que Villar és justament on primerament es va qüestionar el programa dels leds de la Diputació de València. Sembla que no estem totalment sols en la nostra lluita per un cel fosc.


Informació de l’exposició:

Període de l’esdeveniment: De 13 de març de 2014 a 10 d’abril de 2014. Dimecres, divendres, dissabte i diumenge de 18:00 a 20:00.

Lloc de realització: Sala de Exposiciones Pintor Rafael Calduch. Villar del Arzobispo, els Serrans.

Descripció:

Amb aquesta exposició, la Universitat de València, per mediació del Vicerectorat de Participació i Projecció Territorial, pretén donar a conèixer al gran públic els atractius que alberguen les comarques dels Serrans i el Racó d’Ademús, encara uns territoris desconeguts per a molts valencians.

L’arrelada personalitat de les terres drenades pel curs del Túria es manifesta de diferents formes, des de una natura curulla d’agreste bellesa fins a un parlar molt peculiar que hui es considera un autèntic tresor lingüístic.

Organitza:

Vicerectorat de Participació i Projecció Territorial en col·laboració amb l’Ajuntament de Villar del Arzobispo.

http://projeccio.uv.es/home

Imatge: Ángel Morales i jo, davant del nostre panel sobre l’estudi del cel fosc d’aquestes comarques.

Document: Fullet informatiu en pdf de l’exposició.

La Lluna de l’equinocci de primavera fa la cort a Saturn

3
La primavera comença a les 17.57 hores d’avui en el qual tindrem les mateixes hores de llum i de foscor.

Rafel Montaner | Levante, València

Avui el dia i la nit duren el mateix a causa de l’equinocci de març que marca el començament de la primavera en l’hemisferi nord i de la tardor en l’hemisferi sud. Aquest esdeveniment astronòmic succeirà a les 17.57 hores, el moment just en el qual el Sol travesse l’equador celeste en el seu moviment aparent cap al nord, per aquest motiu coincidisquen pràcticament les mateixes hores de llum que de foscor. Els equinoccis són els dos únics dies de l’any, el de tardor serà el 23 de setembre, en els quals l’astre rei apunta en la seua eixida i posta a l’est i l’oest geogràfics.

Aquest inici astronòmic de la primavera ens regalarà aquesta nit un bonic espectacle celeste, l’aproximació aparent en el cel de la Lluna a Saturn. «Qui avui no siga capaç de trobar el planeta dels anells a simple vista haurà d’anar a l’oftalmòleg», bromeja Enric Marco, investigador del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, en el seu blog «Pols d’estels».

Aquest «ball» de la Lluna amb Saturn es podrà seguir «sense necessitat de cercar un cel fosc lluny de les zones urbanes, doncs la Lluna ja és molt brillant», aclareix l’astrònom. Una nit sense núvols és l’únic requisit bàsic, encara que els que vulguen veure els anells del sisè planeta del Sistema Solar si que hauran d’equipar-se «amb un telescopi o uns prismàtics amb trípode que evite les vibracions».

Alineació de cinc planetes

Marco explica que aquest març «tenim la sort de comptar amb fins a cinc planetes alineats» en el firmament. És a dir que «aquesta mateixa nit es pot veure, des de l’est a l’oest: Mercuri, una mica abans de l’eixida del Sol; Venus, des d’unes hores abans del clarejar; Saturn, a partir de la mitjanit: Mart des de les 21.30; i Júpiter, que ja és visible mirant cap al sud en la posta del sol».

El nostre satèl·lit, a causa del moviment de rotació terrestre, igual que el Sol també ix per l’est i es posa per l’oest. No obstant això, el seu recorregut per la cúpula celeste vària cada nit a causa de la seua pròpia translació en la seua orbita al voltant de la Terra. Cal saber que la Lluna tarda 28 dies terrestres a completar la seua òrbita al voltant del planeta blau. «Si aquest moviment de 360 graus ho dividim en 28 dies, el resultat és que la Lluna es mou en el cel uns 13 graus cap a l’est cada dia», aclareix Marco.
Tot açò suposa que, d’una nit a una altra, canvia la posició del nostre satèl·lit enfront dels estels.
És a dir, continua l’investigador, que si la Lluna «estava al costat de Mart el 18 de març, i anit es trobava entre Mart i Saturn, avui estarà molt pegada a Saturn». El gegant dels anells és, segons l’investigador, «un estel molt brillant» però localitzar-la en el firmament és tot un misteri per als poc avesats en el coneixement de la volta celeste.

No obstant això, aquesta nit serà difícil perdre’s entre les constel·lacions amb la gran referència d’una Lluna en quart minvant cortejant Saturn. El «bes» entre ambdós «pretendents», el seu frec més pròxim, serà a les 3.23 hores.

La Luna del equinoccio de primavera corteja a Saturno, Rafel Muntaner, Levante, 20 de març 2014.

Torna la primavera

1

Avui, dia 20 de març a les 17:57 hora local, el Sol, que ha anat augmentant l’altura al cel des del solstici d’hivern passat, creuarà l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de primavera. Una  jornada que tindrà la mateixa durada del dia i de la nit a tot el planeta Terra. La primavera començarà a l’hemisferi nord mentre que a l’hemisferi sud començarà la tardor.

Però que causa les estacions? Per què fa més calor a l’estiu que a l’hivern? He llegit massa vegades que la causa de les estacions astronòmiques és la variació de la distància del Sol a la Terra però això és totalment fals.

Com s’explica al vídeo del Kurdistan Planetarium la causa última de les diferents estacions és la inclinació de l’eix de la Terra respecte a l’eix del moviment de translació de la Terra al voltant del Sol, que és d’un 23,5º.

Com el vídeo es molt didàctic us el recomane. A més a més us pose la traducció lliure al català.

Eix de la Terra:

L’eix de la Terra és una línea imaginària al voltant de la qual la Terra rota. Uneix els dos pols. L’eix i la Terra estan inclinats un angle de 23,5º durant una revolució al voltant del Sol. La inclinació de l’eix té efectes en la iluminació solar directa incidint en diferents llocs en les diferents estacions. Això produeix variacions en la durada dels dies, nits i estacions.

Relació entre la localització del sol al zenit i les estacions

De manera semblant, la revolució de la Terra i la inclinació de l’eix donen com a resultat diferents angles del Sol durant diferent períodes. Quan el Sol es troba directament sobre el cap anomenem això com Sol al zenit. En aquell moment la superfície de la Terra i el Sol a migdia formen un angle de 90º. Diferents localitzacions a la Terra amb el Sol al zenit tenen com a resultat variacions de la quantitat total de radiació solar rebuda en diferents àrees i a diferents períodes.

Equinocci de Primavera
21 o 22 de març

El Sol en el zenit es troba sobre l’equador terrestre. L’equador rep la quantitat més gran de radiació solar. En aquest moment l’hemisferi nord es troba en l’equinocci de primavera mentre que a l’hemisferi sud es troba en l’equinocci de tardor. L’angle del Sol minva cap als pols. En aquest dia els dos hemisferis reben na quantitat similar de radiació solar i la llargària del dia i la nit és la mateixa a tots els indrets de la Terra. Després d’aquest dia és primavera en l’hemisferi nord en que el dia és més llarg que la nit. En l’hemisferi sud comença la tardor on el dia és més curt que la nit.

 

Solstici d’estiu
21 o 22 de juny

El sol al zenit es veu sobre el tròpic de Càncer. Aquest punt rep la quantitat més gran de radiació solar. En aquest moment l’hemisferi nord està en el solstici d’estiu mentre que l’hemisferi sud està en el solstici d’hivern. L’angle del Sol minva a mesura ens acostem als pols. En aquest dia la durada del dia en l’hemisferi nord és el més llarg de l’any mentre que en l’hemisferi sud és el més curt de l’any. A més a més hi ha un dia de 24 hores de llum en el Cercle Polar Àrtic i 24 hores
de foscor en el Cercle Polar Antàrtic.

Equinocci de tardor
22 o 23 de setembre

El 22 o 23 de setembre el Sol al zenit es troba altra vegada sobre l’equador. L’equador rep la quantitat més gran de radiació solar. Aquest dia l’hemisferi nord està en l’equinocci de tardor mentre que l’hemisferi sud està en l’equinocci de primavera. L’angle del Sol minva cap als pols. En aquest dia els dos hemisferis reben una quantitat similar de radiació solar i la llargària del dia i la nit és la mateixa a tots els indrets de la Terra. A partir d’aquest dia és tardor en l’hemisferi nord en que el dia és més curt que la nit i primavera en l’hemisferi sud on el dia és més llarg que la nit.

Solstici d’hivern
21 o 22 de desembre

El 21 o 22 de desembre el Sol al zenit es veu al tròpic de Capricorni. Rep la quantitat més gran de radiació solar. En aquest dia l’hemisferi nord està en el solstici d’hivern mentre que l’hemisferi sud està en el solstici d’estiu. L’angle del Sol minva cap als pols. Aquest dia la llargària del dia en l’hemisferi nord és el més curt de l’any mentre que en l’hemisferi sud és el més llarg de l’any. Hi ha 24 hores de foscor en el cercle polar àrtic i 24 hores de llum de dia en el cercle polar antàrtic.

Imatge. Captura imatge vídeo. Kurdistan Planetarium.

 

La inflació còsmica: l’univers abans del segon de vida

0

La teoria del Big Bang és molt més sòlida des d’ahir. En parlava Vilaweb: un grup de cosmòlegs de Harvard han trobat senyals de la ràpida expansió de l’univers primitiu quan l’univers no tenia encara un segon de vida (vídeo explicatiu).

L’univers en el qual ens trobem s’està expandint. Les distàncies entre les galàxies són més grans cada dia que passa. A més a més, observar aquestes galàxies llunyanes és mirar al passat. Veiem la galàxia d’Andròmeda, per exemple, situada a uns 2 milions d’anys llum, com era fa 2 milions d’anys ja que la llum ha trigat tot aquest temps per a arribar a la Terra.

¿Fins a quina distància podrem mirar, fins i tot amb el millor dels telescopis? Doncs només fins a distàncies d’uns 13.8 mil milions d’anys llum, temps de vida del nostre univers, i distància que pot recòrrer un raig de llum en aquest temps. Aquest límit s’anomena horitzó cosmològic. Hi ha zones de l’univers més enllà de l’horitzó? Segurament però aquella part de l’univers no estarà connectada causalment amb el nostre tros d’univers ja que la informació que viatja a la velocitat de la llum no ha tingut temps d’arribar-hi.

Ara tenim, per tant, un problema. ¿Com pot ser que la radiació de fons de microones que ompli tot l’univers siga tan homogènia e isòtropa, mirant en dues direccions oposades de l’univers? ¿Com és que la radiació que prové de la regió A és tan similar a la radiació que prové de la regió B situada a 180º de la primera si no han tingut temps de homogeneïtzar-se?

Aquest problema va portar de cap els cosmòlegs fins que els anys 80, el físic nord-americà Alan Guth, però també Andrei Linde, Paul Steinhardt, i Andy Albrecht, proposà una teoria ben estranya de la forma d’expandir-se l’univers, la inflació còsmica.

Segons Guth, molt abans del primer segon de vida, l’univers era ben homogeni i connectat però cap als 10-33 segons travessà una fase d’expansió exponencial extremadament ràpida i accelerada, més ràpida que la velocitat de la llum, en que l’univers passà de ser molt més menut d’un protó a ser d’una mica més gran d’una boleta de jugar. D’aquest manera es desconnectaren causalment grans regions de l’univers. És l’anomenada inflació còsmica. Després l’univers s’expandí a una velocitat molt menor.

Era una manera elegant d’explicar la homogeneïtat i isotropia de l’univers  També explicava altres problemes que presentava la teoria del Big Bang com la planitud de l’univers i la falta de monopols magnètics.

Però de la inflació no hi havia cap prova científica. Calia buscar alguna empremta en un dels pocs residus que provenen directament de l’origen del Big Bang, la radiació còsmica de fons.

L’empremta de la inflació podria trobar-se en la polarització d’aquesta radiació, és a dir, en el gir que sofreixen les ones electromagnètiques en interaccionar amb àtoms i electrons. La llum que forma aquesta radiació estaria afectada per les primeres ones gravitacionals causades per l’expansió sobtada, ràpida i accelerada de la inflació.

I és això el que un equip del Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics, amb el projecte BICEP2, un radiotelescopi situat al Pol Sud ha detectat: el subtil gir de la llum sobre ella mateixa causada per la inflació. Les seues dades també representen les primeres imatges de les ones gravitacionals, o ondulacions en l’espai-temps. Aquestes ones s’han descrit com els “primers tremolors del Big Bang.” Finalment, les dades confirmen una profunda connexió entre la mecànica quàntica i la relativitat general.

L’equip diu que ha eliminat totes les fonts d’error i contaminació possibles, ja que altres efectes com la pols galàctica pot donar un resultat similar. Els referrees de la revista científica on han enviat l’article tenen feina revisant l’article.

L’any passat es donaren a conéixer les dades de tres anys de la missió Planck. Ja en vaig parlar. Però no es parlà gens de la polarització. En teoria encara s’ho estan mirant. Alguna cosa no ha anat tal com pensaven perque encara no em sabem res. Una cosa és segura: se’ls ha escapat el premi Nobel.

Imatge: Sobre el fons de microones es veu el gir de la llum, revelant la inflació. De la web del Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics.

 

Ecos del Cosmos: Torna Cosmos

0

El Cosmos és tot allò que és o va ser o serà alguna vegada.

Així va començar la mítica sèrie de divulgació astronòmica Cosmos, un viatge personal, el presentador de la qual va ser l’astrofísic nord-americà Carl Sagan.

Als anys 80 l’exploració espacial tot just començava. Les naus Voyager viatjaven ràpidament explorant els planetes exteriors (Júpiter, Saturn, Urà i Neptú) mentre les Viking aterraven suaument en la superfície marciana. La humanitat, encara que fóra a través de les seues màquines, deixava l’entorn pròxim Terra-Lluna i explorava el final del Sistema Solar. Quelcom havia canviat. La nostra espècie començava a expandir-se per l’espai i això creava un nou panorama, noves preguntes sobre el nostre paper a l’Univers.

Qui s’adonà d’aquest canvi va ser l’astrofísic nord-americà Carl Sagan. Potser a les generacions actuals no els diga res el nom però aquest professor de la Universitat de Cornell (New York) revolucionà el món de la divulgació científica. En aquella època no existia internet, ni el telescopi espacial Hubble i tot just començàvem a vore la cara dels planetes. Només a través de la televisió podíem conèixer aquest nou món del nostre sistema solar. Carl Sagan, a través dels seus llibres de divulgació científica, va anant transmetent tot els seus pensaments sobre aquesta nova visió de l’univers però va ser la sèrie documental Cosmos, un viatge personal, produïda per la cadena pública de Califòrnia KCET en que al llarg de 13 capítols, explicà els principals fets de la història de l’astronomia, la formació de l’univers, la falàcia de l’astrologia, la teoria de l’evolució de les espècies, el nostre lloc en l’univers, la possibilitat de vida extraterrestre, etc… Per al projecte comptà amb la productora audiovisual Ann Druyan, la seua parella d’aleshores.

De tot això i de la nova sèrie Cosmos, parlàrem a RàdioUni, la ràdio de la Universitat de València.

Podcast, Ecos del Cosmos, 14 març 2014

Hui parlem sobre l’estrena mundial de la nova sèrie ‘Cosmos, una odissea espacio-temporal‘, fent referències a l’antiga de Carl Sagan. Celebrem el cinquanta aniversari del descobriment de la radiació còsmica de fons. Parlem dels Oscars que ha rebut la pel·lícula ‘Gravity’. I, a més, les nostres seccions habituals d’Actualitat Astronòmica i Astroconcurs.

Imatges: 1.- Carl Sagan, en un moment de la sèrie. 2.- Cosmos, el llibre de la sèrie en català. UB., Omnis cellula.

 

Cel Fosc es reuneix a València

0
Cel Fosc és una organització en defensa del cel nocturn lliure de contaminació lumínica. Hi pertanyen no només persones individuals sinó també organitzacions de tot l’estat com ara la Coordinadora en defensa de los Bosques del Turia.

Cel Fosc es va crear a Catalunya per lluitar en contra de la contaminació lumínica. Avui es d’àmbit estatal i continua lluitant en les tres seues tres principals vessants: protecció del cel nocturn, de la biodiversitat i de l’estalvi energètic.

Dissabte passat l’Assemblea Anual de Cel Fosc se celebrà a València a la seu de l’Associació Valenciana d’Astronomia. El president de Cel Fosc, Fernando Jauregui, agraí la disposició dels astrònoms aficionats valencians per deixar-nos els locals. De fet totes dues associacions estem en la mateixa lluita i compartim valors.

A la reunió es parlà i molt del problema de l’enllumenat nocturn dels parcs eòlics. Sembla que un mitjà de producció d’energia suposadament respectuós amb el medi ambient quan ve la nit es torna agressiu amb el mateix medi ambient a causa de l’utilització de potents reflectors intermitents de llum blanca al cim de cada aero-generador. Potser algun lector pense que aquests llums són necessàris per fer-se notar dels avions que passen. Però resulta que els avions esportius tenen prohibit volar de nit i les rutes dels comercials són molt més altes i apartades d’aquestes zones.

El problema dels LEDs de llum blanca també va estar molt present en la reunió. No només se’n posen ací. A d’altres comunitats autonòmes també se’n posen. Així que la labor de concienciació és necessària.

Com a coordinador valencià de Cel Fosc vaig exposar les accions que he dut a terme, la majoria d’elles en col·laboració amb la Coordinadora en defensa dels boscos del Túria. Ha continuat la irrupció, sense estudis tècnics, del programa dels LEDs de la diputació de València. Molts pobles valencians ja “gaudeixen” d’aquesta llum tan nociva. En resum hem fet:

  1. Xerrades divulgatives del problema en els pobles dels parcs naturals valencians
  2. Entrevistes i articles en els mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió)
  3. Participació en els plens municipals
  4. Reunions amb tècnics i regidors per parlar del problema
  5. Estudis de camp de mesures del fons del cel nocturn en diversos parcs naturals valencians
  6. Participació en diverses exposicions sobre els parcs naturals organitzades per la Universitat de València. Panells sobre la contaminació lumínica en cada parc.
  7. Presentació de ponències en la Biennal de Física, a Burjasssot i en el XIII Simposi Europeu per a la protecció del cel nocturn, celebrat a Pamplona.
  8. Instal·lació dels primers detectors permanents d’una futura xarxa valenciana de mesura de la contaminació lumínica.

La reunió acabà amb un berenar de productes de la terra, amb orxata i fartons, obsequi de la Coordinadora en defensa dels boscos del Túria per animar la tornada dels membres de Cel Fosc als seus llocs d’origen.

Foto: Un moment de la reunió. Enric Marco.

Publicat dins de Cel fosc | Deixa un comentari

Torna la sèrie Cosmos

1
Publicat el 9 de març de 2014
Als anys 80 l’exploració espacial tot just començava. Les naus Voyager viatjaven ràpidament explorant els planetes exteriors mentre les Viking aterraven suaument en la superfície marciana. La humanitat, encara que fóra a través de les seues màquines, deixava l’entorn pròxim Terra-Lluna i explorava el final del Sistema Solar. Quelcom havia canviat. La nostra espècie començava a expandir-se per l’espai i això creava un nou panorama, noves preguntes sobre el nostre paper a l’Univers.

Qui s’adonà d’aquest canvi va ser l’astrofísic nord-americà Carl Sagan. A través dels seus llibres de divulgació científica va anant transmetent tot els seus pensaments però va ser la sèrie documental Cosmos, un viatge personal, produïda per la cadena pública de Califòrnia KCET, en que al llarg de 13 capítols, explicà els principals fets de la història de l’astronomia, la formació de l’univers, la falàcia de l’astrologia, la teoria de l’evolució de les espècies, el nostre lloc en l’univers, la possibilitat de vida extraterrestre, etc… Per al projecte comptà amb la productora audiovisual Ann Druyan, la seua parella d’aleshores.

La versió en castellà va tindre sort. Acostumats com estàvem a ensopits locutors de documentals d’animals, Cosmos va comptar amb el doblatge mític de José María Del Río que va saber imprimir l’entusiasme que Carl Sagan donava a la sèrie en la versió original.

Ara ja som ja al segle XXI i el coneixement sobre l’Univers ha fet un salt espectacular en els darrers 30 anys. Però, malgrat això, sembla que la societat humana ha perdut el sentit èpic de l’exploració espacial amb la conseqüent davallada de recursos de les administracions espacials. A més a més les generacions més joves, que no van gaudir de la sèrie mítica Cosmos, s’allunyen cada vegada més de les carreres científiques.

Per tot això, ara era el moment de fer una nova Cosmos, (Cosmos, a space-time Odyssey) aquesta vegada, des de la Fox i National Geography. La nova sèrie, produïda per Seth MacFarlane i Ann Druyan, està presentada per Neil deGrasse Tyson, astrofísic, divulgador científic i director del Planetari Hayden de Nova York. Una bona tria que com conta Daniel Closa al seu bloc, no ha estat del gust de Seldon Cooper, de The Big Bang Theory, on li retrau el seu paper en la degradació de l’estatus planetari de Plutó.

Tyson afirma que la nova sèrie contindrà tant el nou material i les versions actualitzades dels temes de la sèrie original, però sobretot, donarà servei a les “necessitats de la població actual“. “Volem fer un programa que no és només una seqüela de la primera, sinó que abordarà qüestions importants per a l’audiència emergent del segle 21“. Tyson considera que els èxits de programes recents  orientats a la ciència com The Big Bang Theory, i CSI: Crime Scene Investigation i pel·lícules com Gravity mostra que “la ciència s’ha convertit en el tema principal” i espera que Cosmos “aterrarà a una terra summament fèrtil“.

La Fox i National Geography faran l’estrena mundial aquesta nit als EEUU i demà, 10 de març, a 180 països de la resta del món.

Durant aquests darrers mesos l’equip del programa ha fet una tournée per tot el món per promocionar la sèrie. Com a curiositat al Jurong Regional Library en Singapor posà amb els xiquets, un dels quals portava una samarreta del Barça.

En el primer episodi “En defensa de la Via Làctia” veurem, demà 10 març 2014, en National Geographic a les 23 h com:

El famós astrofísic Neil deGrasse Tyson comparteix el naixement de la visió que de l’univers tenia Giordano Bruno en el Renaixement italià com una extensió il·limitada d’espai i temps. Llavors manprén l’exploració del Calendari Còsmic, que es remunta als albors de la Gran Explosió. L’episodi acaba amb deGrasse Tyson que narra com va conèixer al seu mentor Carl Sagan, autor de la primera sèrie Cosmos.

Vídeo: Tràiler de la nova sèrie: Cosmos.

Fa 50 anys descobriren la radiació fòssil de l’Univers

2
Publicat el 7 de març de 2014
Era l’any 1964 quan Arno Penzias i Robert Wilson, dos físics que tractaven de millorar la comunicació amb el satèl·lit ECHO, van descobrir una radiació paràsita que no podien eliminar de cap manera de la seua antena. Qualsevulla que fos la direcció en que apuntaren en el cel la radiació persistia.  Al final arribaren a la conclusió que aquella radiació provenia del mateix Univers.

Del contacte amb investigadors de la Universitat de Princeton es conclogué que aquella radiació paràsita era el mateix eco del Big Bang, el gran esclat del qual es formà l’Univers. L’any 1978 Penzias i Wilson foren guardonats amb el premi Nobel de Física.

Aquesta radiació de microones és realment la primera llum que eixí lliure per l’Univers quan aquest només tenia uns 300.000 anys de vida. En aquell moment la densitat i temperatura ja eren suficientment baixes per a formar els primers àtoms d’hidrogen i, va ser quan la llum va poder deslligar-se de la matèria.

Satèl·lits dedicats com COBE o Planck han permés el descobriment de l’anisotropia d’aquesta radiació amb zones del cel amb major temperatura i d’altres amb menor que mostren les primeres llavors de la formació dels cúmuls i de les galàxies.

El programa A Fons de RàdioUni, la ràdio de la Universitat de València ha fet aquesta setmana una entrevista en profunditat sobre aquest aniversari. Lorena Hernández ha entrevistat el company Diego Sáez,

Podcast, Teoria del Big Bang, 5 de març 2014

En el programa de hui ens acostem a conéixer amb major profunditat la teoria del Big Bang, tot aprofitant que enguany se celebra el cinquanta aniversari de la detecció de la radiació de fons de microones, que va suposar un abans i un després en el món de la física. Per aprofundir en aquesta qüestió comptem amb la presència de Diego Sáez, catedràtic del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat.

Imatge: Arno Penzias i Robert Wilson. Photo courtesy of AIP Niels Bohr Library. Centennial: A Century of Physics A Timeline of Physics 1965-1975: Closing the Circle.

Ecos del Cosmos: Pífies espacials

0
Publicat el 3 de març de 2014

Es pot pensar que al món de la tecnologia espacial, on es fan els controls més rigorosos del planeta i on milers de científics hi treballen, no passen desastres causats per la negligència humana. Tanmateix on hi ha humans hi ha errors. Algunes missions espacials se n’han anat a fer punyetes per l’estupidesa humana, la negligència o simplement per la falta d’un pressupost adequat. Avui a RàdioUni parlem de pífies espacials.

Podcast, Ecos del Cosmos, 28 de febrer 2014

Parlem de pífies espacials causades per l’estupidesa humana, des de les primeres eixides a l’espai, passant pel ridícul del Hubble i fins a hui en dia, amb les missions a Mart. Continuem amb l’actualitat astronòmica i revisem el cel de març a simple vista. Acabem amb l’astroconcurs.

Imatge: Telescopi espacial Hubble.

El cel de març 2014

0
Publicat el 1 de març de 2014
Entrem en l’últim mes d’aquesta paròdia d’hivern i finalment encarem la primavera. Sense ploure pràcticament res des de fa mesos llevat de les comarques de l’interior.

La constel·lació d’Orió, representant de les constel·lacions hivernals, va, a poc a poc, situant-se cada vegada més prop de l’horitzó oest a mesura que ens acostem a l’equinocci de primavera, senyal que l’hivern va fent els últims alés. Per l’est apareixen el Lleó, la Verge, el Corb i la Copa d’Apol·lo.

Justament el fenomen més espectacular del mes tindrà com a protagonista l’estel Regulus, α Leonis, un estel de primera magnitud. La nit del 20 al 21 de març aquest estel brillant desapareixerà de manera temporal del cel. La causa d’aquest fet cal buscar-la en el pas de l’asteroide 163 Erigone per davant de Regulus.

Aquest esdeveniment extraordinari no serà, però visible des del nostre país, ja que l’ombra de l’asteroide caurà sobre la costa oriental dels EEUU, creuant la ciutat de New York i els seus voltants. L’ocultació estel·lar és interessant per determinar de manera precisa la forma i dimensions de l’asteroide. En continuarem parlant.

Actualment Júpiter domina el cel de març. Ja ben alt al cel en pondre’s el Sol, continua pràcticament estàtic als peus dels Bessons. Estigueu atents els dies 9 i 10 de març, en que la Lluna s’hi posarà ben a prop.

Mart es troba prop de Spica, l’estrella principal de Virgo. Cada vegada més la seua brillantor anirà en augment fins que s’assolisca la seua distància mínima (oposició) a la Terra durant el mes d’abril. El podeu veure eixir per l’est a partir de les 23 h. a principis de mes i a partir de les 21h a finals de mes.

La nit del 18 al 19 de març tindrem a l’abast un bonic espectacle celeste. La Lluna es posarà entre Spica i Mart. Una bonica foto amb tres llumeneres.

Saturn, en Balança, es troba uns 30 graus a l’est de Mart. A primeries de mes el podreu veure eixir per l’horitzó est cap a la 1 de la matinada mentre que a finals ja es farà visible a partir de les 23 h.

La matinada de la nit del 20 al 21 de març podrem trobar la Lluna ben prop del planeta Saturn. Qui no troba el planeta a ull nu aquest dia hauria de visitat l’oftalmòleg.

L’equinocci de primavera caurà enguany el dia 20 de març a les 17:57 h. Una  jornada amb la mateixa durada del dia i de la nit a tot el planeta Terra. La primavera començarà a l’hemisferi nord mentre que a l’hemisferi sud començarà la tardor.

Finalment recordar que la nit del 29, darrer dissabte de març, es farà el canvi d’hora per raons d’estalvi econòmic. Quan siguen les dues de la matinada s’afegirà una hora a l’hora oficial, passant a estar llavors dues hores per davant de l’horari del Sol, el que podeu veure reflectit als rellotges solars. Una herència horària que hem heretat del franquisme com ja vaig parlar en una altra ocasió i que algun dia hauriem de reparar.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Març 1 09 00
Quart creixent Març 8 14 27
Lluna plena Març       16 18 08
Quart minvant Març 24 02 46

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de març de 2014, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.