Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

La Nit Europea dels Investigadors al Campus de Burjassot

0

Per segona vegada s’ha organitzat la Nit Europea dels Investigadors al Campus de Burjassot de la Universitat de València. El passat 29 de setembre des del MUVHN (Museu de la Universitat de València d’Història Natural) i amb la col·laboració de les diferents facultats del campus es prepararem diverses activitats a les que tots els públics podien assistir. S’hi podien fer tallers, experiments i xarrades sobre ciència e investigació de química, de genètica, d’òptica i optometria, de contaminació lumínica, d’astronomia amb els telescopis de l’Associació Astronòmica de la Universitat de València entre moltes altres.

La Nit Europea dels Investigadors és una iniciativa de la Unió Europea per apropar la professió d’investigador i la investigació científica als ciutadans. Es realitza durant el mes de setembre des de l´any 2005, i consisteix en una varietat d’activitats divulgatives organitzades per universitats i centres d’investigació en unes 400 ciutats de tota Europa, que proporcionen un contacte directe dels investigadors amb el públic assistent.

Més de 100 persones, adults i xiquets, organitzats en 5 grups consecutius, aprofitant una nit magnífica, sense núvols ni vent, pogueren gaudir de la visió del cel nocturn a través de l’esplèndid telescopi apocromàtic de l’Aula d’Astronomia situada a la terrassa de l’edifici Jeroni Muñoz. La Lluna, malgrat estar plena, es va deixar veure bé, amb el gran gran cràter Tycho en primer lloc, a l’hemisferi sud lunar. La Lluna és molt agraïda per fer-li fotos amb mòbil i els visitants no van perdre l’oportunitat d’emportar-se un record. Recomane, com he fet jo amb una de les imatges que vaig fer amb el mòbil, que amb l’editor d’imatges del mòbil o un de l’ordinador li baixeu la intensitat i li augmenteu el contrast. La diferència entre cràters, mars i zones altes lunars quedarà ben marcada.

Saturn amb el mòbil d’Elena Rodríguez Orero.

Seguidament passarem a veure Saturn, ara ben visible al cel nocturn, a partir de la posta del sol mirant cap a l’est. Aquesta temporada l’anell es veu quasi perpendicular a la línia de visió i, de vegades, amb pocs augments no es veu bé. Però l’altra nit es va veure de manera òptima, tan bé que Elena aconseguí fer-ne una foto amb mòbil. Està saturada però l’anell es veu molt bé.

Finalment Júpiter va eixir per l’horitzó, sobre les incòmodes llums del poliesportiu de Burjassot. Quan va estar prou alt al cel ja poguérem observar-lo amb el telescopi. D’aquest planeta no aconseguirem prendre’n una foto.

Per acabar, passada la una de la matinada, ens férem la foto preceptiva amb els visitants de l’últim grup, majoritàriament els organitzadors dels tallers de la Nit dels Investigadors.

Imatges: Són d’Enric Marco. La primera foto és del MUVHN del 2022.

L’estiu acaba i deixa pas a la tardor

0

L’estiu més calorós de la història recent ens abandona finalment per deixar pas a la tardor. Desenes de nits tòrrides queden enrere i després de dues DANES seguides i una setmana de tempestes elèctriques arriba finalment la tardor.

L’estiu astronòmic s’acaba oficialment avui, 23 de setembre. El Sol, en el camí aparent al cel seguint l’eclíptica, ha travessat el cercle de l’equador celeste a les 8:50, hora local. Ha estat el moment de l’equinocci de tardor. L’estació astronòmica durarà oficialment fins el 22 de desembre,  quan entrarem a l’hivern. Un total de 89 dies i 21 hores de dies tardorals.

Contat d’aquesta manera, potser és un embolic per a la gent que em llegeix. El instant astronòmic de l’equinocci es pot explicar també d’altres maneres. Avui la Terra, vist com un planeta, seguint la seua òrbita al voltant del Sol, ha arribat a una posició tal en que l’eix del nostre planeta es troba perpendicular a la direcció Sol-Terra. Aquesta circumstància purament geomètrica permet que els dos hemisferis terrestres estiguen enllumenats de la mateixa manera per  la llum del Sol.

Durant l’equinocci de tardor o de setembre l’eix de la Terra i la direcció Terra-Sol són exactament perpendiculars. La cara completa de la Terra, des del pol nord al pol sud quedarà exposada a la llum solar.

Vist des de la proximitat de la Terra veuríem que els rajos solars cauen directament sobre l’equador. Així, avui, els habitants que visquen en la zona equatorial gaudiran, a migdia, del privilegi de tindre el Sol dalt del cap, mentre les ombres desapareixen totalment! Un dia sense ombra per als habitants de Quito a l’Equador o de Kampala, Uganda.

Direcció dels raigs solars el dia de l’equinocci de tardor. La llum del Sol cau de manera perpendicular a l’eix de la Terra, per al qual cosa s’enllumenen de la mateixa manera els dos hemisferis nord i sud.

Com es pot veure a la figura anterior, nosaltres, com que vivim més al nord, el Sol el tindrem més baix a migdia, a uns 50º d’altura. Tanmateix si que el veurem paral·lel a l’equador terrestre i, per tant, sobre la seua projecció cap a l’espai, l’anomenat equador celeste.  Així, vist des del nostre país, el 23 de setembre a les 8:50 el Sol, que es mou de manera aparent per la corba de l’eclíptica en el cel, travessarà la corba de l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de la tardor. L’estiu acaba i l’estació de les pluges comença.

El mapa mostra el dia i la nit a la Terra i les posicions del Sol (punt subsolar) i de la Lluna (punt sublunar) en el moment de l’equinocci de tardor. Una altra manera de veure l’equinocci seria situar-nos mentalment darrere del Sol i en direcció cap a la Terra. D’aquesta manera veurem que avui la nostra estrella se situa exactament sobre la línia de l’equador terrestre. Noteu que l’hora de l’equinocci (6:50) està en hora solar (2 menys que l’hora oficial).

Una altra manera de veure l’equinocci seria situar-nos mentalment darrere del Sol i en direcció cap a la Terra. D’aquesta manera veurem que avui la nostra estrella se situa exactament sobre la línia de l’equador terrestre.

Actualment fem ús de la paraula “tardor” (del llatí tardatio: acció de tardar) i cap altra llengua romànica no fa servir un mot semblant. Llevat del nostre idioma, en totes les seues variants dialectals, les altres empren un mot derivat de la forma llatina “autumnu”. El portuguès, outono; el castellà, otoño; el francès, automne; l’italià, autunno; el romanès, toamnă. Amb tot, en català medieval la forma corrent era autumne (o autumpne).

En anglès es fa servir autumn però també fall, per la caiguda de les fulles.

Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste. Avui el Sol recorrerà el camí de l’equador celeste al cel, el camí de l’equinocci.

L’ús de “tardor” és recent, abans es parlava de la primavera d’hivern. “Tardor” va començar a emprar-se en el català parlat a principis del segle XX, es va difondre ràpid empès per la literatura i es va consolidar a tot el domini lingüístic i en tots els registres.  Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll, amb la col·laboració de Sanchis Guarner, van elaborar el “Diccionari català-valencià-balear” i van constatar que el mot “tardor” només era present en la la parla de la gent de pocs indrets, tots del nord,  a un costat i l’altre del Pirineu.

Tot i això, en poc de temps, durant el segle XX s’escampa per totes les comarques, fins i tot al País Valencià i a les Balears, tot i que el nom popular d’aquesta estació de l’any és primavera d’hivern (en valencià) o primavera de s’hivern (balears.), no cal dir que són noms l’ús dels quals hem de reivindicar.

1.- Equinocci de Tardor. Today’s setting sun going to touch the horizon. 23 setembre 2013. Halfrian. Maiko Park, Kobe city, Hyogo prefecture, Japan. (CC BY-SA 2.0) SD1 with 120-300/2.8 + Sigma 2.0X EX DG APO Tele-Converter ISO100 f/9.0 1/60sec NR: C0.00/L0.00.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Allò que va passar a Cardós

0

Allò que va passar a Cardós, 2016
Ramon Solsona
Sigues el primer a valorar aquest llibre
Editorial: Edicions Proa
Temàtica: Novel·la literària
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Nombre de pàgines: 464


Un guàrdia civil és assassinat a la vall de Cardós una nit de neu del 1965. Les causes i les conseqüències del crim travessen un territori sacsejat per les obres d’un gran complex hidroelèctric. Milers de treballadors excaven quilòmetres de galeries subterrànies, pous verticals i centrals invisibles des de l’exterior. La vida dels habitants de la vall es transforma. S’hi respiren aires nous, la guerra queda lluny, arriben la televisió, el sis-cents, el turisme, el twist i el biquini….L’estiu és l’època de l’any en la que tinc més temps lliure per poder llegir aquells llibres que esperen pacientment ser llegit en la lleixa de la biblioteca. La novel·la de Ramón Solsona, Allò que va passar a Cardós, n’ha estat l’afortunada enguany. Després de l’èxit de L’home de la maleta, que tant em va agradar, volia tornar a llegir la prosa detallista, plena de matisos, captant els parlars especials de la gent del carrer, els protagonistes de la novel·la que tenia entre mans.

I és que Allò que va passar a Cardós és una novel·la coral, una llarga de falses entrevistes (o no) de la periodista Maria Emília Catarineu a la gent que va viure a la Vall de Cardós durant els anys 60 del segle passat i que va participar d’una manera o altra en la construcció del gran complex hidroelèctric de la Vall de Cardós.  A semblança del que es va fer durant els anys 10 i 20 del segle XX a la Vall Fosca, però a un nivell estratosfèric, es van interconnectar els llacs glacials de l’alt Pirineu, com el de Certascan, Romedo de Dalt i de Baix per més de 50 km de canonades subterrànies per conduir l’aigua i turbinar-la a les centrals subterrànies de Tavascan Superior i Inferior (novembre de 1971), Montamara (1974), per acabar a la central de Llavorsi (1966).

Durant el temps que duraren les obres fins a 10000 treballadors de tot l’estat, 2500 persones l’any 1965, estigueren perforant túnels, que començaven per les “ventanas”, pous verticals a diverses alçades del túnel projectat, per tal d’introduir-hi maquinària, com a ventilació, enllumenat, etc.

De molts racons de l’estat, però sobretot d’Andalusia, venien treballadors qualificats que havien treballat en mines, però també gent sense qualificació, moltes vegades sense roba adequada per a un clima rigorós com el del Pallars. Els miners eren els millor pagats perquè eren els que s’arriscaven més. Perforar metres i metres de roca, metre i mig al dia de vegades, amb martells pneumàtics però sobretot amb dinamita, no era fàcil i era, a vegades, causa d’accidents per despreniments o per explosió d’algun cartutx de dinamita no explotat en una voladura anterior. Els accidents solien ser sempre greus.

I entre aquestes històries d’herois anònims, l’ombra ubiqua del franquisme ho cobreix tot. La Guàrdia Civil vigilant els nouvinguts en busca de subversius i el mossèn d’idees preconciliars preocupat per les perversions que du la modernitat. I com una mena de gran trencaclosques, l’autor va encaixant les peces amb unes històries que s’entrecreuen i que ens ofereix una novel·la amb dosis d’intriga, història i també amb alguns elements romàntics. La vida als Pallars era dura però malgrat tot la vida s’obria pas per als joves arribats a aquest món nou. Joves que a la novel·la són sobrepassats per esdeveniments inesperats com una relació sentimental prohibida i perillosa en aquell temps.

En definitiva Solsona ens conta que la vida no la podem planificar, que ve com ve i que depén d’esdeveniments moltes vegades aliens a les decisions de prenem. Decisions encertades a vegades, desencertades d’altres. Aquesta és l’experiència de la vida.

M’ha agradat molt la descripció acurada de les poblacions de la Vall de Cardós l’any 1965. Poblacions menudes crescudes de manera sobtada per l’allau de treballadors forans que viuen tanmateix apart, en campaments especials. Carrers sense empedrar plens de merda de vaca, camins polsosos, comunicacions lentes i molt perilloses. I inesperadament també es parla d’enllumenat públic i contaminació lumínica. En descriure especialment Ribera de Cardós (en la novel·la Noguera), s’hi explicita que només tenia un punt de llum:
Era negra nit i en aquella època només hi havia un fanal a Noguera, a baix, a la carretera, a prop del til·ler on s’aturava el camió de la llet cada matí“. pàgina 388.
Així que l’enllumenat en aquell moment era fruit d’una necessitat econòmica. Es posava fanal només on el camió de la llet recollia el líquid preciós de la vaca de casa.
Més endavant, passats els anys, ja en la dècada dels 80 es descriu la transformació del poble i s’hi veu el canvi:
Els carrers estan empedrats i això es veu al primer cop d’ull perquè no tenen aquella capa de fem que els cobria sempre. Hi ha fanals.” La millora dels carrers i l’enllumenat públic, com a símbol del progrés.

En resum, un llibre ben recomanable.

Més informació:

”Allò que va passar a Cardós”, de Ramon Solsona, guanya el 18è Premi Amat-Piniella

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El cel de setembre de 2023

0

L’últim mes de l’estiu comença i de mica en mica les constel·lacions estiuenques deixen pas a les tardorals. L’Escorpí s’amaga ben prompte mentre que els Peixos i la Balena, el monstre de la saga d’Andròmeda, guaiten per l’horitzó est passada la mitjanit.

Els planetes gegants Saturn i Júpiter es veuen cada vegada millor i a hores més assequibles mentre que Venus ja brilla en el cel de l’alba.

Dues o tres pluges d’estels no massa importants ens poden alegrar la nit sempre que busqueu un lloc fosc allunyat de les ciutats.

Tot té un final i l’estiu astronòmic també. Aquest acabarà oficialment el 23 de setembre. Serà el dia en que el Sol, en el camí aparent que segueix al cel per l’eclíptica, travessarà el cercle de l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de tardor.

Finalment tornarem a tindre una superlluna a finals de setembre. Recordeu, però, que això només és un fenomen astronòmic sense cap transcendència sobre els humans.

La Lluna, Júpiter i Saturn en el cel del 7 de setembre de 2023 a les 3:30. Stellarium.

Planetes

Els planetes gegants Júpiter i Saturn ja llueixen resplendents en el cel cap a l’est i sud-est abans de la mitjanit. La seua brillantor i llum fixa els fa clarament distingibles del fons dels estels. Mentre que Saturn ja és visible en pondre’s el Sol, Júpiter ix per l’est a partir de les 23:15 a principis de mes i a les 21:15 a finals. Uns prismàtics agafats amb unes mans fermes o col·locats en un trípode ens permetrà observar els anells de Saturn i les petites llunes de Júpiter, com un collar de perles que l’acompanya.

Conjunció de la Lluna i Júpiter. Saturn cap al sud-est en la nit del 4 de setembre de 2023 a les 23:30. Stellarium.

Cal tenir en compte que Saturn presenta actualment l’anell amb molt poca inclinació així que potser la visió us sorprenga. L’anell quasi perpendicular a la línia de visió sembla una línia ratllant un cercle, com un conjunt buit celeste: ∅

La nit del 4 al 5 de setembre la Lluna passarà prop al nord del planeta Júpiter. Una bona ajuda per trobar-lo al cel. La Lluna també assenyalarà Saturn la nit del 26 al 27 de setembre, cosa que permetrà una millor identificació.

Saturn i la Lluna en conjunció la nit del 26 de setembre de 2023 a les 23:30. Stellarium.

Venus i Mercuri s’observen de matinada. El planeta Venus és l’objecte més brillant al cel a la matinada. A partir de les 5:30 el podreu veure eixir per l’horitzó est els primers dies del mes en la constel·lació de Leo mentre que a finals del mes eixirà abans, cap a les 4:30. El 18 de setembre Venus assolirà la brillantor màxima amb una magnitud astronòmica de  – 4,5 , durant l’aparició matutina.

Mercuri, per contra, sempre és més difícil de veure i només guaitarà per l’est a partir de les 6:30 durant la segona quinzena de setembre. El 22 de setembre el planeta assolirà el punt més alt respecte de l’horitzó i també el punt de la màxima elongació oriental. Serà el moment de la màxima visibilitat del planeta. Teniu present que només serà observable durant 45 minuts abans que la lluïssor de l’alba enllumene el cel matutí.

Mercuri i Venus en el cel de la matinada del 22 de setembre de 2023 a les 6:30. Stellarium.

Pluges d’estels

Pluja de meteors α Aurígids. Primer de setembre. Activitat entre el 28 d’agost i el 5 de setembre, amb un màxim el primer de setembre. La taxa màxima observable serà de 6 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació d’Auriga. L’objecte responsable de la pluja dels α Aurígids ha estat identificat com el cometa C / 1911 N1 (Kiess). El millor moment serà l’alba del 1 de setembre, cap a la part nord-est de l’esfera celeste.

La Lluna

Aquest mes tindrem també una superlluna. Com que la matinada del 28 de setembre a les 2:58 la Lluna passarà pel perigeu de l’òrbita, el punt més pròxim a la Terra, i, se situarà llavors a una distància de 359 899 km, la grandària aparent de la Lluna plena de la nit següent (28-29 de setembre) serà d’un 12-14% més gran, amb una grandària angular de 33,0 minuts d’arc.

Recordeu que aquest és únicament un bonic fenomen geomètric sense cap conseqüència sobre els humans ni el medi ambient.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Setembre 07 00 21
Lluna nova Setembre 15 03 39
Quart creixent Setembre 22 21 32
Lluna plena Setembre 29 11 57

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de setembre de 2023. I tot això gràcies al Planetari de Quebec i al JPL.

Imatges:

1.- Cel estelat sobre el Roine és una pintura de Vincent van Gogh, realitzada cap a la fi de setembre de 1888, representant Arle a la nit, ciutat on llavors vivia el pintor. Tanmateix la posició d’aquesta constel·lació en aquest indret només és una representació artística, ja que  l’Ossa Major que se situa cap al nord de l’esfera celeste no està en la direcció del corrent del Roine (Sud-oest), com apareix al quadre. Musée d’Orsay, Paris

2.- 5. Stellarium.