Esteu invitats a veure el cel del Parc Natural d’Irta amb nosaltres i a parlar sobre els problemes que l’enllumenat nocturn causa al medi natural.
Invitats per l’ajuntament, fa uns dies tornàrem al Corral de Rafel, una casa de camp situada al terme de l’Alcúdia (la Ribera Alta), que fa de centre mediambiental del municipi. Transcric amb alguns afegits la crònica que en va fer a Facebook Vicent Boix, el tècnic mediambiental i l’organitzador de l’activitat.
—————
Més de 120 persones s’hi aplegaren per gaudir d’una vesprada-nit de passejada botànica, sopar de germanor, xarrada per parlar del perquè ens atrauen tant els forats negres d’una nit i observació a la llum de la Lluna.
El passeig botànic va servir per comentar les profundes arrels culturals de les plantes representades pels seus noms científics, així com per relatar les aventures amoroses dels sàtirs o la saviesa del coneixement de les herbes medicinals, la cultura i art del centaure Quiró. També per fer-nos saber fets curiosos com el que contà Vicent Boix de com els fenicis introduïren l’espart a la península ibèrica. Tot d’històries ben conegudes a l’antiguitat i que han inspirat multitud d’obres artístiques.
També va ser molt comentada l’exposició Biodiversitat desenvolupada a totes les escoles de l’Alcúdia sobre la biodiversitat del terme i que es podia veure en una zona coberta del Corral.
Mentre els membre de l’Agrupació Astronòmica de la Safor acabaven de muntar tres telescopis a l’exterior, poguérem gaudir d’un sopar ben bo sobretot pel fet de menjar a la fresca a la llum de la Lluna
En acabar de sopar va ser l’hora de la xarrada. Enric Marco tenia pensat parlar-nos del tema astronòmic de l’any, els forats negres, una vegada li hem pogut veure la cara al que tenim enmig de la Via Làctia. Amb un títol suggeridor: Forats negres: per qué ens atrauen tant? Enric ens feu una dissecció acurada d’aquests objectes tan exòtics i fora de l’experiència humana.
En finalitzar, la regidora de Medi Ambient, Isabel Madramany va entregar dos detalls a Enric per la xarrada i per la seua estima a l’Alcúdia.
La darrera part de la nit astronòmica es va dedicar a observar el cel amb la bateria de telescopis que havíem dut des de la Safor. Els assistents a la vetlada observarem la brillant Lluna en quart creixent, els cràters i les muntanyes. Per veure Saturn val caldre esperar fins les 12 de la nit. Per als que es quedaren s’ho va valdre ja que Saturn es presentà amb l’anell magnífic i el seu satèl·lit Tità sobre el sostre de l’Alcúdia.
———————–
Vull expressar el meu agraïment, a l’ajuntament de l’Alcúdia, a Vicent Boix i a l’Agrupació Astronòmica de la Safor,
Les primeres cinc imatges científiques que l’equip del nou telescopi James Webb (JWST) va presentar en públic fa uns dies no han deixat ningú indiferent. La multitud de detalls nous que s’hi poden veure, la textura de les estructures mostrades, la gran resolució que s’ha aconseguit fan albirar, sense dubte, l’obertura d’una nova era de l’observació espacial.
James Webb, el telescopi de 6 metres de diàmetre situat actualment al punt L2, a 1,5 milions de km de la Terra observa l’Univers en les longituds d’ona de l’infraroig. Les primeres galàxies, un dels principals objectius científics que es pretén estudiar amb aquest telescopi, són tan allunyades en l’espai i el temps que s’han enrogit per l’expansió de l’Univers. A més la pols de les nebuloses i de les galàxies absorbeix la llum emesa per les estructures internes i només l’observació amb radiació infraroja pot mostrar-nos-les. Així l’ús de detectors infrarojos és absolutament essencial per a estudiar l’univers primerenc i els objectes difusos.
La primera imatge científica presentada per l’equip del JWST va ser la del cúmul de galàxies SMACS 0723. Com a primer plat s’oferí la imatge infraroja més profunda de l’univers obtinguda fins ara. Coneguda com el primer camp profund del James Webb, aquesta imatge del cúmul de galàxies està plena de detalls.
Han aparegut a la vista per primera vegada milers de galàxies desconegudes, inclosos molts altres objectes més febles no mai observats fins ara. I tot això en una fracció minúscula del cel. Per apreciar la magnitud de zona estudiada, aquesta porció de l’univers té aproximadament la mida d’un gra de sorra sobre el dit d’una persona amb el braç estés.
Aquest camp profund, captat per la càmera d’infraroig pròxim (NIRCam), és una composició d’imatges obtingudes a diferents longituds d’ona, durant un total de 12,5 hores. S’ha aconseguit aprofundir en l’univers llunyà a longituds d’ona infraroja molt més enllà dels camps més profunds que obtingué fa anys el telescopi espacial Hubble, per aconseguir els quals va trigar setmanes.
La imatge mostra el cúmul de galàxies SMACS 0723 tal com era fa 4600 milions d’anys (és a dir, la llum ha trigat aquest temps en arribar al telescopi). Com que des de llavors l’Univers s’ha expandit molt, realment aquest cúmul es trobaria ara mateix a més 5000 milions d’anys-llum de distància.
La càmera NIRCam ha enfocat aquestes galàxies llunyanes que mostren estructures minúscules i febles que mai s’havien vist abans, a més de cúmuls estel·lars i d’altres objectes difusos.
Si ens hi fixem en la imatge podem detectar aspectes fantàstics. Primerament parlem de les estrelles. Són fonamentalment els objectes que tenen espícules o punxes de llum. Com que són objectes molt brillants la llum es difracta, és a dir es desvia en molts camins diferents, a causa dels braços que suporten l’espill secundari del telescopi. Algunes galàxies molt brillants també mostren aquest efecte òptic. Les estrelles visibles que apareixen en el camp observats són poques ja que el tros del cel que abasta el telescopi és molt menut (com un gra de sorra…) i totes pertanyen a la nostra galàxia.
Després tenim al centre de la imatge el cúmul de galàxies SMACS 0723. Com ja he dit, era així fa uns 4600 milions d’anys, quan la Terra s’estava formant. Actualment no tenim ni idea de quin aspecte tindrà el cúmul.
Al voltant del cúmul apareixen uns arcs rogencs. Si t’hi fixes veuràs que hi ha molts, alguns grossos, d’altres fins i molt subtils. Són llums de galàxies llunyanes situades darreres del cúmul de galàxies SMACS 0723. Fins i tot s’ha demostrat que dos d’aquests arcs mostren la llum de la mateixa galàxia.
La massa combinada d’aquest cúmul de galàxies actua com una lent gravitatòria de manera que els raigs de llum de les galàxies molt més llunyanes situades al seu darrere es corben i, a més, fan augmentar-ne la grandària aparent. Aquest efecte es mostra en els arcs lluminosos que apareixen a banda i banda del cúmul central.
Finalment veiem galàxies molt enrogides que són realment galàxies molt i molt llunyanes i antigues. Sembla que la llum que ara ens arriba d’elles va eixir d’aquests objectes celestes fa uns 13000 milions d’anys. Per tant, estaríem veient les primeres galàxies de l’Univers, quan aquest tenia menys de 1000 milions anys d’existència. No és això fantàstic?
Com sabem això? Doncs a través del desplaçament de les línies espectrals d’aquestes galàxies enrogides. Si comparem els seus espectres amb els d’una galàxia pròxima, com ha fet l’astrònom Jarle Brinchmann, veurem la desmesura del seu desplaçament al roig a causa de l’expansió de l’univers. Per a galàxies pròximes diversos elements químics produeixen diverses línies d’emissió en la zona del visible en interaccionar amb la llum. En les galàxies molt i molt llunyanes, aquestes mateixes línies es troben tan desplaçades que s’han de buscar en la zona de l’infraroig.
Hi ha detalls sorprenents en la imatge. En la part superior dreta destaca una galàxia enrogida, allargada i retorçuda com si fora un cuc o una bavosa. Per això els astrònoms l’han anomenat informalment el Llimac. Per seu aspecte sembla estar a milers de milions d’anys-llum més enllà del cúmul. Però, a més, sobre el Llimac s’observa una mena de fil de perles brillants que segurament son cúmuls estel·lars o globulars d’una galàxia extremadament llunyana.
Aquesta ha estat la primera de moltes imatges de camp profund de l’Univers que farà James Webb. Amb aquestes els investigadors aviat començaran a aprendre més sobre les masses, edats, històries i composició de les galàxies, ja que la missió principal de Webb és buscar les galàxies més primerenques de l’univers.
Ara fa tres anys vàrem estar al Parc Natural de Chera-Sot de Chera per parlar sobre els efectes negatius de la llum artificial nocturna en entorns naturals. Com sempre hem fet després de la xarrada, teniem programada una observació astronòmica per ressaltar la bellesa de la nit. L’oratge, però, no ens ho permeté. Una grossa capa de núvols tapà el cel i la lluna no es pogué admirar.
Passats els anys més durs de la pandèmia hem tornat, no només per acabar la feina que deixarem a mitges, sinó per tornar a parlar de contaminació lumínica i de tot els estudis més recents.
Així que divendres passat 8 de juliol tornàrem a Sot de Chera, al Centre de Turisme Rural del Cerrao, junt al riu Sot. Allí en una sala circular que em recordava, en menut, el Panteó d’Agripa, i davant d’un públic ben motivat, explicàrem els problemes que causa un enllumenat nocturn inadequat, i per quines raons cal considerar la contaminació lumínica com un agent contaminant. Vista la poca efectivitat que ha tingut al llarg dels anys de tractar de regular la llum artificial nocturna fanal a fanal, s’imposa actualment tractar-la de manera global, posant límits d’emissió a la llum, tal com es fa amb els altres contaminants.
Amb uns límits clars, si un ajuntament tracta d’enllumenar per sobre del llindar permés li caldrà apagar altres llums.
Després de parlar dels efectes de la llum artificial nocturna sobre la fauna i flora i sobre la salut humana, en el torn de preguntes es parlà de la legislació que no tenim i de la que vindrà, de seria bo parlar amb els enginyers municipals per conscienciar-los del problema, de com dormir millor tenint a l’abast eines tan disruptives del son com són el mòbil i la tablet.
Després d’un descans i d’un sopar de cabasset a la vora del telescopi, ens disposarem a observar. L’indret al costat de la sala on férem la xarrada es troba al costat d’una muntanya i, si bé això facilitava, en gran manera, l’arribada del públic, feu difícil l’observació. Només eren visibles els objectes celestes pròxims al zenit.
La vista de la Lluna en quart creixent a través del telescopi deixà tothom bocabadat. La textura cendrosa de la superfície lunar era molt evident. Sorprengué l’aspecte de les muntanyes lunars així com la dels cràters. A través de l’ocular es varen fer moltes fotografies com la que adjunte.
Després admirarem objectes de cel profund com la nebulosa de la Lira (M57), el cúmul globular d’Hèrcules (M13), l’estel doble d’Albireo en Cigne, a més d’explicar les constel·lacions visibles i les mitologies associades.
L’últim plat de la nit va ser el planeta Saturn. Eixia per l’horitzó est cap a les 12 de la nit, però la presència d’una muntanya en aquesta direcció ens obligà a esperar-nos fins a les 00:45 per que apareguera en una clotada entre muntanyes. La visió del disc saturnià envoltat d’un anell amb la presència de la lluna Tità va ser el final adient per a una vesprada-nit perfecte. Tornarem.
Gràcies als tècnics del parc per al invitació i per fer-nos-ho fàcil.
Imatges:
1.- Composició de 40 fotos en direcció al nord celeste. Es pot veure el públic al voltant del telescopi. Angel Morales-Rubio.
2-4. Durant la conferència. Rosa Magraner.
5.- La Lluna amb el mòbil a través de l’ocular del telescopi Dobson de 20 cm.
Com he dit i es pot veure a la figura adjunta, els planetes es podran veure tots, ben alineats poc abans de l’eixida del Sol. Tanmateix, de mica en mica, els planetes ja van ensenyant la cara a hores més agradables. Saturn serà el planeta més matiner. Ja les primeres nits del mes guaitarà per l’horitzó est només passar la mitjanit. Per veure Júpiter caldrà encara esperar uns 15 dies. A partir del dia 15, a partir de la 1:00 h Júpiter es farà visible per l’horitzó est i acompanyarà a Saturn al cel.
Per als altres planetes cal esperar molt més, fins quasi l’alba.
La Lluna, com sempre, farà la preceptiva visita planetària per ajudar a trobar els planetes al cel. La matinada de la nit del 18 al 19 de juliol una lluna minvant passarà prop del planeta Júpiter, mentre que dos dies més tard, les nits del 21 i del 22, el nostre satèl·lit passarà fregant Mart.
Mercuri abandonarà molt aviat la posició matutina. El 16 de juliol a les 21:44 el planeta se situarà en conjunció solar superior, és a dir, s’alinearà amb el Sol vist des de la Terra. A partir d’aquest moment el planeta se situarà a l’esquerra del Sol i passarà a ser un objecte vespertí. En pocs dies el podrem veure uns minuts abans de la posta del Sol.
Mentrestant el 4 de juliol a les 9:10 la Terra arribarà al punt de màxima separació al Sol. La Terra, situada l’anomenat afeli de l’òrbita, estarà en aquest moment a una distancia de 1,0167 ua (152 505 000 km) del Sol. Com ja vaig contar l’altre dia, el responsable de les estacions és la inclinació de la Terra respecte al pla de la seua òrbita. La distància al Sol només juga un paper molt secundari en la quantitat de la radiació solar que arriba a la Terra.
Pluges d’estels
Aquests mes podrem gaudir de tres pluges de meteors, però només una d’elles serà important.
El 29 juliol serà el màxim de la pluja de meteors Píscids australs. El seu període d’activitat es troba entre el 15 de juliol i el 10 d’agost, amb un màxim el 29 de juliol. La taxa màxima observable serà d’uns 5 meteors per hora. L’estrella més propera al punt radiant de la pluja és Fomalhaut, alfa de la constel·lació del Peix Austral. L’objecte precursor d’aquesta pluja no és encara conegut.
El dia següent, el 30 de juliol serà el màxim de la pluja de meteors δ-Aquàrids australs (delta Aquàrids australs) amb una activitat entre el 12 de juliol i el 23 d’agost. La taxa màxima observable serà d’uns 25 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació d’Aquari. L’objecte que dóna origen a aquesta pluja de meteors és el cometa 96P/Machholz. S’espera que el millor moment per observar-les serà a la matinada del dia 30.
Finalment el 30 de juliol tindrem el màxim de la pluja de meteors α-Capricòrnids, l’activitat de la qual ocorre entre el 3 de juliol i el 15 d’agost. La taxa màxima observable serà de 5 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de Capricorn. El cos pare de la pluja és el cometa 169P/NEAT.
La Lluna presentarà les següents fases en hora local:
| Fase | Mes | Dia | Hora |
| Quart creixent | Juliol | 07 | 04 14 |
| Lluna plena | Juliol | 13 | 20 37 |
| Quart minvant | Juliol | 20 | 16 19 |
| Lluna nova | Juliol | 28 | 19 54 |
Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2022. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.
Imatges:
1.- Grand Canyon Night Sky. 2015:03:10 (CC BY 2.0)