Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Després vénen els anys

4
Publicat el 22 d'agost de 2015

Despres_venen_els_anys

De tantes vegades que les veiem ja ni ens afecten. Milers de persones creuen les aigües traïdores de la Mediterrània, d’altres tracten d’assaltar l’Euro-túnel per entrar a la Gran Bretanya. Moltíssims més fugen de les bombes i les massacres de Síria per Turquia i Grècia. Són refugiats que busquen un futur millor i més segur en el cor d’Europa. Ho han deixat tot enrere i marxen cap a l’exili. No saben si tornaran mai més a les seues cases, a la seua vida.

La història europea està plena de guerres i de refugiats que han fugit d’elles. El camí de l’exili ha estat moltes vegades l’única opció per salvar el més important, la vida dels teus i la teua.

Maria Folch ens parla d’aquests abandonats pels seus estats a través de la memòria de dos fets colpidors: l’entrada dels feixistes a Castelló, l’any 1938, amb la consegüent fugida de milers de refugiats cap a València, encara republicana, i el poc conegut èxode dels italians d’Ístria i Dalmàcia, l’any 1947.

El llibre ens parla dels refugiats de moltes guerres però molt més de la memòria, dels records dels qui lluitaren on calguera per defensar la llibertat en moltes guerres i fronts, ja oblidats i que després hagueren de fugir per salvar la vida. Però molt més que això, la novel·la de Maria Folch ens porta la memòria dels paisatges passats, de ciutats viscudes on alguna volta tots vam ser feliços. Com escriu Blanca, la protagonista: la qualitat especial que potser té l’enyor dels llocs on vam créixer és deguda a la felicitat sense esquerdes de la infància.

Les_IllesCiutats com Castelló, la bella, la republicana, on passa gran gran part de la trama, i Pola, a Ístria, històricament de cultura italiana i abandonada pels italians en passar  a ser iugoslava, són retratades pels records d’un vell pescador de l’Alguer, Michele Fiorin, supervivent de tots els naufragis del segle XX europeu.

El llibre ens obre els ulls sobre uns dels èxodes més desconeguts d’Europa, el de milers i milers d’italians de cultura, habitants d’Ístria i Dalmàcia que deixaren la seua terra el 1947. Aquestes zones formaven part de la Italia irredenta («Itàlia no redimida, no alliberada»), que des de la unificació italiana s’havia tractat d’associar al projecte comú italià. De vegades pacíficament i d’altres per la força com l’assalt de Gabriele D’Annunzio a Rijeka (Fiume) amb els seus «arditi» (setembre 1919) que tan ben explicat està a l’assaig La Gran Guerra (1914-1918). El final de la Segona Guerra Mundial i la redefinició de fronteres per part dels aliats en aquesta zona de la costa adriàtica deixà definitivament gran part d’Ístria, llevat de la ciutat de Trieste, i tota Dalmàcia al costat de la nova república socialista de Iugoslàvia. I les famílies que hi vivien allí des de generacions, italianes de cultura, hagueren de triar: emigrar a Itàlia, on no els esperava ningú, o quedar-se i viure “en la flamant Iugoslàvia de Tito“.

La majoria optà per fugir. A Pola, de poc més de 30.000 habitants en van marxar 28.000. Aquestes persones es van exiliar perquè eren italians i se’n van anar de sa casa per anar a Itàlia. Quin exili més estrany?

Maria Folch ens ho explica de manera magistral a través dels records de Michele, mariner però abans lluitador per la llibertat. I ens demostra que per damunt de les ideologies estan les persones que molt poques vegades no són lliures per decidir.

I els nous refugiats del segle XXI ja no van amb carros, ni porten mobles, ni efectes personals, només una grossa motxilla al llom. La seua vida és l’únic que poden salvar. Tot l’altre ja ho han perdut.

Dades del llibre: Després vénen els anys. Maria Folch. 240 pag. Jàssena 4, Drassana, 2014.

Imatge: Monument als republicans i a les Brigades Internacionals. Coll de Manrella. Les Illes. Alt Vallespir. Pirineus. Pel coll de Manrella es calcula que hi van passar 50.000 persones durant la Retirada l’any 1939. Enric Marco.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Què són les Perseides i com es poden observar més bé

0
Publicat el 21 d'agost de 2015

PERSEIDS604x270

L’astrònom Enric Marco ens explica quin n’és l’origen, la millor manera d’observar-les i per què apareixen cada any els mateixos dies

L’entrevista que em va fer Josep Rexach Fumanya, per a Vilaweb el passat 11 d’agost.

Des de qualsevol punt del planeta cada any es pot observar la pluja d’estels tan espectacular de les Perseides, que aquí coneixem per les Llàgrimes de Sant Llorenç. És la pols il·luminada del cometa Swift-Tuttle, que cau cap a la Terra. Aquest fenomen astronòmic ja fa dies que es pot veure, però serà demà a la nit quan arribarà al punt culminant. Enric Marco, astrònom del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, ens explica quin n’és l’origen, la millor manera d’observar-les i per què apareixen cada any els mateixos dies.

—Què són les Perseides?
—Són residus que ha emès el cometa Swift-Tittle a la seva òrbita. Els cometes, que són conglomerats de gel, diòxid de carboni i residus sòlids, quan s’aproximen al sol són evaporats ràpidament. Quan aquest gel es converteix en gas s’emporta partícules sòlides. Els cometes van deixant un rastre amb aquests residus, que és com una cua. Aquesta cua llarga va embrutant-ne, d’alguna manera, l’òrbita, de manera que es va omplint de residus a l’espai, sobretot a les proximitats del sol. Quan la Terra es creua amb l’òrbita del cometa, aleshores aquests fragments petits són atrapats per l’atmosfera terrestre, cauen i xoquen contra la Terra.

—Aquests petits fragments poden arribar a la superfície de la Terra?
—No, perquè tenim una atmosfera que ens protegeix de l’espai. Qualsevol element menor de cent metres no arriba a la terra perquè es cremen quan freguen amb l’atmosfera, a uns setanta quilòmetres d’altura. Les partícules que deixa el cometa són molt petites. Fan pocs mil·límetres.

—Quina és la millor manera d’observar-los?
—La millor manera és cercar un lloc fosc on no hi hagi llum artificial pròxima. Estens una tovallola a terra, t’hi estires i mires cap al cel. És important de mirar cap a l’est. No s’hi val a asseure’s en una cadira perquè et poden passar per darrere.

—Per què cada any les veiem durant els mateixos dies?
—Perquè les òrbites del planeta Terra i del cometa són totalment estables. El sistema solar és estable des de fa milers de milions d’anys. Llavors, el moment d’interacció de les dues òrbites és justament la nit del 13. Són com dues carreteres que es creuen. A partir de la una de la nit és quan hi ha més possibilitats de veure-les.

—Si les òrbites del cometa i la Terra es creuen any rere any, pot ser que algun dia col·lideixin?
—Fa anys que els astrònoms ho estudien. Hi ha un cert perill d’impacte al futur però no els pròxims dos mil anys. Es calcula que la Terra i el cometa podran trobar-se físicament el 4479. Tanmateix, els cometes van perdent matèria i pot ser que d’aquí a dos mil anys ja no existeixi.

—Diuen que demà farà núvol. Què es pot fer si no podem veure les Perseides?
—Aguantar-se. Això sempre passa en astronomia. En tot cas, dijous encara es podran veure. Cal tenir en compte que en el decurs dels mil·lennis el cometa ha anat escampant partícules per la seva òrbita. Per això hi ha Perseides des de fa un mes aproximadament. Se’n poden observar des del 17 de juliol fins el 24 d’agost.

Què són les Perseides i com es poden observar més bé. Josep Rexach Fumanya, Vilaweb, 11 d’agost 2015.

Les Perseides de 2015

0
Publicat el 11 d'agost de 2015

Per als amants del cel, el que fa especial el mes d’agost és la pluja d’estels de les Perseides, que ja podem veure des de fa unes nits però amb un màxim la matinada del 12 al 13 d’agost.

La pluja d’estels de les Perseides d’enguany pot ser espectacular a diferència dels anys anteriors. La nit del 12 al 13 d’agost estarem a només un dia de la Lluna nova i, per tant, no tindrem al cel la presència incòmoda de la Lluna. Si vos estireu a terra mirant amunt al cel en un lloc fosc, lluny de llums artificials, res vos impedirà veure la pols incandescent del cometa Swift-Tuttle caient cap a vosaltres. Segons les previsions, la presència de núvols serà l’únic i gran impediment durant la nit del màxim. Tranquils però, ja que les nits següents les Perseides també seran visibles però amb menor intensitat.

640px-Perseid_meteors_and_the_Milky_Way_-_Red_Rock_Canyon_-_Kern_County,_California,_USA_-_13_Aug._2010

El cometa Swift-Tuttle va ser descobert per Lewis Swift el 16 de juliol de 1862. De manera independent, Horare Parnell Tuttle el redescobrí 3 dies més tard. I és per això que el cometa porta el nom dels seus dos codescobridors. Va ser Giovanni Schiaparelli, “descobridor” dels canals marcians, qui calculà l’any 1865 que aquest cometa era la font de la pluja d’estels de les Perseides. En això dels canals fallà. Fins i tot els grans astrònoms de vegades s’equivoquen.

cometa-perseidasEl cometa Swift-Tuttle, com tots els de la seua espècie, és un conglomerat de gels de diversa composició. En aproximar-se al Sol, els gels es converteixen en gas que surt de forma violenta en forma de dolls, arrossegant petits fragments que va deixant en la seua òrbita.  El nombre dels fragments (meteoroides) s’incrementen en cada pas del cometa en la seua òrbita de 133 anys, i queden formant bandes extenses de residus.

La Terra creurà la nit del 12 al 13 d’agost la part central de l’òrbita del cometa i recollirà els grans que ha anat deixant Swift-Tuttle al llarg dels diversos passos. Aqueixa nit, en un lloc fosc i amb paciència, podrem arribar a comptar de 100 a 120 meteors per hora, és a dir uns dos meteors per minut.

Terra-Perseides-NASA

Donat que la zona de residus del cometa és ben ampla, la Terra està rebent impactes des del 17 de juliol i en continuarà rebent fins el 24 d’agost amb pocs meteors visibles els primers dies, pujant poc a poc el nombre de meteors a un màxim la nit del 12-13 d’agost, per a després caure cap a valors baixos a mesura que ens aproximem al dia 24. La pluja d’estels es veurà molt millor en l’hemisferi nord quan la constel·lació de Perseu, on es troba el radiant – la zona del cel d’on sembla que isquen els meteors – estiga alt sobre el horitzó nord-est. Perseu és visible en l’horitzó nord-est a partir de la una de la matinada en aquesta època de l’any.

12-13agost2015

Les pluges d’estels són fenòmens astronòmics que ens recorden la nostra connexió amb l’univers. Ens fan saber que el nostre planeta és un objecte celeste que interacciona amb d’altres del sistema solar i això ho podem veure en directe. A més a més és un esdeveniment per a tots els públics, no només astrònoms. Per admirar cada “llàgrima de Sant Llorenç” no cal usar cap telescopi, ni prismàtics. Només cal estirar-se a terra mirant al cel en un lloc fosc, lluny de la contaminació lumínica. Per als experts, si teniu una càmera reflex deixen obert l’objectiu uns minuts a la màxima sensibilitat i tracteu de caçar-ne algun d’ells. Respireu, mireu i aprofiteu la pluja d’enguany. Sort amb els núvols.

Vídeo: Explicació de la NASA. Activeu els subtítols si teniu dificultats.
Imatges:
1.- Meteors de les Perseides sobre la Via Làctia.  Red Rock Canyon – Kern County, California, 13 agost 2010. Ian Norman de Los Angeles, CA. Wikimedia Commons.
2.- Òrbites de la Terra i del cometa Swift-Tuttle. American Meteor Society.
3.- La Terra travessa la regió de residus del cometa. Adaptat d’una imatge del vídeo NASA.
4.- Direcció aparent de les Perseides surtint d’un punt de la constel·lació de Perseu. 13 d’agost 2015 a la 1:00, hora local. Stellarium.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

La geografia de Plutó ja té noms

0
Publicat el 10 d'agost de 2015

pluto-map-first-preliminary-sq-e1438339189125

Ja fa quasi un mes que la nau New Horizons sobrevolà el sistema Plutó – Caront. Les imatges enviades mostren nombroses estructures geològiques per a les quals els científics de la missió ja han proposat noms que seran la delícia dels trekkie i dels amants de la ciència ficció en general.

tn-p_lorri_fullframe_colorFa uns mesos es va fer una crida internacional per proposar noms per a batejar tots els racons que observara la sonda de la NASA. Com que Plutó és el nom romà del déu de l’infern, la Unió Astronòmica Internacional va demanar noms relacionats amb l’inframón, de totes les cultures del món. A més a més, com que el nombre d’accidents geogràfics de Plutó i de Caront que s’esperava descobrir seria ingent, també es van incloure dues categories més per a extreure’n noms: la història de l’exploració de la Terra, amb els noms dels exploradors que visitaren Àsia, Àfrica i Amèrica i en feren coneixement a les seues societats, i la dels personatges de ficció que feren viatges extraordinaris en la imaginació dels lectors. Jo vaig proposar alguns noms ben nostrats per veure si teníem sort encara que, de moment, no he vist cap nom meu situat sobre Plutó o Caront.

tombaugh-region-e1438338928140Les denominacions associades als noms es refereixen a diferents classes d’accidents geogràfics. S’anomena Crater a una estructura circular creada per un impacte d’un cos sobre la superfície. Altres paraules vol dir: Cavus (depressió profunda), Chasma (abisme), Colles (petites protuberàncies o pujols), Dorsa (crestes), Fossa (llarga i estreta depressió), Línia (marca allargada), Màcula (taca fosca), Mons (muntanya), Montes (muntanyes), Planum (altiplà), Regio (zona gran brillant o fosca), Terra (extensa massa de terra), Vallis (vall) i Rupes (talús).

L’estructura més visible i característica del planeta nan Plutó, l’anomenat informalment el Cor durant l’aproximació, ha estat batejada com a Tombaugh Regio, dedicada al descobridor de Plutó, Clyde Tombaugh. Dintre d’aquesta regió increïblement plana i brillant s’hi nomenen algunes poques muntanyes i moltes més petites protuberàncies (Colles), ara amb noms dedicats als transbordadors accidentats Columbia i Challenger, i a les naus russes Soyuz. En Tombaugh Regio també trobarem la plana Sputnik, Sputnik Planun, per recordar el primer satèl·lit artificial.

El significat de tots els noms proposats fins ara pot veure’s en la Name Descriptions 2015-07-28.

nh-charonÉs en Caront, però, on els fans de les sèries i pel·lícules de Star Trek, així com els de Star Wars trobaran el seu paradís. Llevat de Mordor Macula, el nom donat a la gran taca fosca situada prop de la zona polar nord, la majoria dels accidents estan relacionats amb aquestes dues mítiques sagues d’aventures espacials.

charon-map-first-preliminary-e1438340091267

En la plana de Vulcà podem descobrir els cràters Kirk, Uhura, Sulu o Spock. Més cap a l’est veurem els cràters Skywalker i, prop d’ell el de la princesa Leia, mentre ben lluny a l’oest, per si de cas, trobarem el cràter Vader.

Però els amants del Dr. Who també estaran contents ja que just al costat de Gallifrey Macula, dedicat al planeta del Doctor, trobaran Tardis Chasma, per a la màquina transportadora en forma de cabina de telèfon.

Al nord d’aquests accidents trobarem els Nostromo Chasma just al cràter Ripley, per recordar la nau d’Alien i la seua valent tripulant Ripley, la tinent de la Nostromo i protagonista de la pel·lícula, interpretada per Sigourney Weaver.

Finalment sobre la nova geografia descobrirem Kubrick Mons i Clarke Mons, dels quals no cal massa explicació i Alice Crater, dedicat a la xiqueta que va caure per un forat d’un arbre i va descobrir un país de meravelles.

Aquest noms són, de moment, només provisionals. Ara caldrà que el comité de nomenclatura de la Unió Astronòmica Internacional avale les propostes. Els membres de la missió New Horizons esperen que no hi haja problemes.

Imatges: Images via NASA / JHU-APL / SwRI / New Horizons.

Un any en el cometa

0
Publicat el 6 d'agost de 2015

Living_with_a_comet-s

La missió Rosetta de l’Agència Espacial Europea avui celebra un any en el cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko, que d’ací a una setmana arribarà al periheli, la seua màxima aproximació al Sol.

Va ser un llarg però apassionant viatge el de Rosetta, des del seu llançament el 2004, observant la Terra, Mart i fent dos sobrevols d’asteroides abans d’arribar al seu destí final el 6 d’agost de 2014, ara fa un any. Durant els següents mesos, la missió es va convertir en la primera en orbitar un cometa i el primer a aterrar suaument una sonda – Philae – en la seua superfície.

Els equips de la missió han hagut de superar molts reptes per aprendre a volar en un entorn impredictible i de vegades inhòspit, i la nau espacial ha retornat una gran quantitat de dades científiques excel·lents d’aquest cometa intrigant, que abasta des del seu interior, la superfície espectacular i el núvol de pols que envolta, el gas i plasma.

Arribada al cometa

Aquesta missió és sobre descobriments científics i cada dia hi ha alguna cosa nova per meravellar-se i tractar d’entendre“, diu Nicolas Altobelli, científic del projecte Rosetta.

Un any d’observacions prop del cometa ens ha proporcionat una gran quantitat d’informació sobre aquest, i estem mirant espectants a un altre any d’exploració.

Un descobriment destacat fins ara ha estat el descobriment que el vapor d’aigua del cometa té un “sabor” diferent als oceans de la Terra. La composició isotòpica de l’hidrogen de l’aigua trobada no conrrespon a la que es troba al nostre planeta.  Era ja idea acceptada que part de la nostra aigua provendria del xoc de cometes, però aquesta troballa ha fet repensar el possible paper dels cometes i asteroides en el lliurament d’aigua al nostre planeta en la seua història primerenca. D’on prové l’aigua dels mars de la Terra?

La primera detecció de nitrogen molecular en un cometa proporciona pistes importants sobre l’entorn de temperatures a la que el cometa va ‘nàixer’. El nitrogen molecular era comú quan el Sistema Solar s’estava formant, però requereix temperatures molt baixes per quedar atrapat en el gel, de manera que els mesuraments de Rosetta donen suport a la teoria que els cometes s’originen en el fred i distant Cinturó de Kuiper.

Baixada al cometa

Les dades recollides per Rosetta i per l’aterrador Philae durant el seu descens a la superfície han permès als científics deduir que el nucli del cometa no és magnetitzat, almenys a grans escales.

Encara que es creu que els camps magnètics han exercit una funció important en el moviment de petits grans de pols magnetitzats al voltant del primitiu Sistema Solar, les mesures de Rosetta i Philae mostren que actualment els camps magnètics no segueixen exercint un paper important, una vegada que les partícules s’han aglomerat per formar grans blocs de material de metres i desenes de metres de diàmetre.

Aquests són només alguns dels innombrables exemples dels descobriments científics realitzats per Rosetta, i la majoria d’ells provenen de les dades preses en la primeres fases de la fase d’activitats del cometa.

Ara el cometa i la nau Rosetta que l’acompanya són una setmana del periheli, el punt de la seua òrbita de 6,5 anys que el porta més prop del Sol. El 13 d’agost, seran a només 186 milions de quilòmetres del Sol, a prop d’un terç de la distància a l’encontre de l’agost passat.

El temps que 67P/Churyumov-Gerasimenko es troba prop del periheli és científicament molt important, ja que el calor del Sol i la conseqüència eixida de gas i pols arriba al seu màxim, fet que ens proporciona importants coneixements sobre aquest moment clau en el cicle de vida complet del cometa“, diu Nicolas .

Per exemple, els canvis en la superfície poden exposar material fresc que encara no s’ha alterat per la radiació solar o els raigs còsmics, cosa que ens dóna una finestra per arribar a observar capes sota la superfície del cometa. I aquesta serà la primera vegada en la història de l’exploració del cometa que aquests canvis en la superfície cometària poden ser monitoritzats a mesura que augmente l’activitat“.

Rosetta ha estat observant aquest augment d’activitat dels últims mesos. Ha vist com s’escalfen els seus gels congelats, es converteixen en gas, i formen dolls cap a l’espai, arrossegant la pols del cometa juntament amb ell. Junts, el gas i la pols han creat una atmosfera difusa, la cabellera o coma, al voltant del nucli, així com una llarga cua que a hores d’ara s’estén més de 120 000 quilòmetres a l’espai i que només es pot veure des de lluny.

Rosetta té un seient de primera fila única per a estudiar on i com es produeix aquesta activitat en la superfície del cometa. A principis de 2015, la nau es va aproximar a uns 6 km per dur a terme les seues observacions, però a mesura que el nivell de gas i pols s’ha incrementat en els últims mesos, Rosetta ha estat separant-se i estudiant el cometa des de distàncies segures, i actualment està operant entre 250 i 300 km de distància.

A mesura que ens hem anat aproximant al periheli, les operacions al voltant del cometa s’ha fet cap vagada més difícils. Així el creixent nivell de pols cometari confon els visors estel·lars de Rosetta, necessaris per apuntar bé els instruments i navegar al voltant del cometa. Sense aquests seguidors estel·lars Rosetta no pot funcionar correctament ja que no pot posicionar-se en l’espai“, diu Sylvain Lodiot, gerent d’operacions de Rosetta.

Tots els equips involucrats, incloent el control de vol, la dinàmica de vol i les operacions científiques, han hagut d’aprendre a adaptar-se a aquestes condicions ‘sobre la marxa’. Hem hagut de repensar completament com operem la nau espacial, i el pla d’activitats científiques en escales de temps de només uns pocs dies o setmanes. Aquest ha estat un gran repte, però, sens dubte, fa que la missió encara més emocionant“.

Un aspecte important de l’estudi a llarg termini de Rosetta serà la de veure com l’activitat cau de nou en els mesos següents després del periheli. L’esperança és que Rosetta amb el temps serà capaç d’apropar-se altra vegada al nucli cometari i podrà veure com la superfície ha canviar durant la seua trobada propera amb el Sol.

Un any després d’arribar, Rosetta ha acumulat una sèrie d’èxits impressionants, des de l’aterratge de Philae, als nombrosos descobriments científics que s’estan realitzant i publicants“, diu Patrick Martin, gerent de la missió Rosetta.

La collita científica continuarà i observarem el cometa després del periheli, tot esperant la gran final de Rosetta d’ací a 13 mesos, quan el setembre de 2016, Roseta tractarà d’aterrar suaument sobre  67P/Churyumov-Gerasimenko.

A partir a la nota de premsa de l’ESA.

El cel d’agost de 2015

0
Publicat el 2 d'agost de 2015

640px-Perseid_meteors_and_the_Milky_Way_-_Red_Rock_Canyon_-_Kern_County,_California,_USA_-_13_Aug._2010Agost, el mes central de l’estiu, és el més adient per l’observació astronòmica. És quan tenim més temps lliure, quan hi ha, en teoria, nits més fresques i més possibilitats de fugir lluny de la ciutat per tal d’observar el cel des de llocs més foscos. A més a més, és el mes de la pluja d’estels de les Perseides, l’observació de la qual es presentarà enguany d’una forma molt favorable.

Saturn és l’únic planeta interessant d’observar aquest mes d’agost. Actualment el podem trobar a la constel·lació de la Balança ben prop de les urpes de l’Escorpí. Poc després de la posta de Sol el podem veure brillar cap al sud-oest a uns 30º graus d’alçada. Observat amb uns prismàtics se’ns presenta allargassat però ja amb un petit telescopi podrem veure el seu disc i l’anell, acompanyat per un petit punt lluminós, el satèl·lit Tità. Com sempre comente, la Lluna ens ajudarà a trobar-lo al cel. La nit del 22 d’agost un quart creixent de Lluna s’hi situarà a sobre, un bonic encontre que serà difícil de fotografiar donada la diferència de brillantors.Saturn_Aug2015_Finder_Chart

Venus serà inobservable durant la primera part del mes ja que es troba just en la direcció del Sol. Tanmateix, les últimes matinades del mes podrem observar-lo uns minuts abans de l’eixida del Sol, a partir de les 7 del matí, ben prop de l’horitzó est. Just a l’esquerra de Venus podrem veure el planeta Mart en Cancer. Serà, però, molt dèbil i difícil d’observar.

Direction_of_the_PerseidsEl que fa especial el mes d’agost per als amants de l’observació astronòmica és la pluja d’estels de les Perseides, que podrem veure la matinada del 12 al 13 d’agost.

La pluja d’estels de les Persèides d’enguany pot ser espectacular. La nit del 12 al 13 d’agost estarem a només un dia de la Lluna nova i, per tant, no tindrem al cel la presència incòmoda de la Lluna. Si vos estireu a terra mirant amunt al cel en un lloc fosc, lluny de llums artificials, res vos impedirà veure la pols incandescent del cometa Swift-Tuttle caient cap a vosaltres.

El cometa Swift-Tuttle va ser descobert per Lewis Swift el 16 de juliol de 1862. De manera independent Horare Parnell Tuttle el redescobrí 3 dies més tard. Per això el cometa porta el nom dels seus dos codescobridors. Va ser més tard quan s’associà el cometa a la pluja d’estels de les Perseides.

Donat que la zona de residus del cometa és ben ampla, la Terra està rebent impactes des del 17 de juliol i en continuarà rebent fins el 24 d’agost amb pocs meteors visibles els primers dies, pujant poc a poc el nombre de meteors a un màxim la nit del 12-13 d’agost, per a després caure cap a valors baixos a mesura que ens aproximem al dia 24. La pluja d’estels es veurà molt millor en l’hemisferi nord quan la constel·lació de Perseu, on es troba el radiant – la zona del cel d’on sembla que isquen els meteors – estiga alt sobre el horitzó nord-est.

La Terra creurà la nit del 12 al 13 d’agost la part central de l’òrbita del cometa i recollirà els grans que ha anat deixant Swift-Tuttle al llarg dels diversos passos. Aqueixa nit, en un lloc fosc i amb paciència, podrem arribar a comptar fins a 70 meteors per hora. Si teniu una càmera reflex deixen obert l’objectiu uns minuts a la màxima sensibilitat i tracteu de caçar-ne algun d’ells. Aprofiteu, doncs la pluja d’enguany. Sort.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Agost 7 04 02
Lluna nova Agost 14 16 53
Quart creixent Agost 22 21 31
Lluna plena Agost 29 20 35

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes d’agost de 2015, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Meteors de les Perseides sobre la Via Làctia.  Red Rock Canyon – Kern County, California, 13 agost 2010. Ian Norman de Los Angeles, CA. Wikimedia Commons.
2.- Posició de Saturn durant el mes d’agost de 2015. De freestarcharts.com
3.- Direcció de les Perseides. NASA.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari