Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Astrònoms d'ara i d'abans

Primera llum de l’Observatori Vera Rubin

0
Publicat el 23 de juny de 2025
Nebuloses Trífida i Laguna. NSF–DOE Vera C. Rubin Observatory

Acaben de publicar les primeres imatges obtingudes per l’Observatori Vera Rubin. Són realment espectaculars.

L’Observatori Vera C. Rubin, anteriorment conegut com a Gran Telescopi de Sondeig Sinòptic (LSST), és un observatori astronòmic situat a Xile, finançat per la National Science Fundation i pel Departament d’Energia del EUA, entre altres. L’Observatori Rubin alberga el telescopi Simonyi Survey, un telescopi reflector de gran camp amb un espill primari de 8,4 metres amb la tasca principal de realitzar un escombrat astronòmic de tot el cel cada dia, per crear una mena de pel·lícula a intervals de l’univers, el Legacy Survey of Space and Time. L’observatori està situat al pic El Peñón del Cerro Pachón, una muntanya de 2.682 metres d’alçada a la regió de Coquimbo, al nord de Xile, al costat dels telescopis de recerca astrofísica Gemini South i Southern ja existents. La instal·lació base del Vera Rubin es troba a uns 100 quilòmetres de l’observatori per carretera, a la ciutat de La Serena. L’observatori porta el nom de Vera Rubin, una astrònoma americana que va ser pionera en descobriments sobre les taxes de rotació galàctica i sobre tot el descobriment de la matèria fosca.

Vera Rubin

Vera Rubin va ser un pionera de la lluita de les dones astrònomes per fer-se un lloc entre els astrònoms homes durant la seua formació en els anys 50 del segle passat com vaig explicar en aquest article fet per homenatjar-la quan va morir el 25 de desembre de 2016. Per això va ser repugnant que una de les primeres mesures de l’administració Trump fora eliminar de la web de l’observatori tota la part reivindicativa de la biografia de Rubin.

Però avui hem vingut per parlar de ciència i de la joia de la primera llum de l’observatori. Avui mateix l’observatori ha presentat les primeres imatges científiques obtingudes pel telescopi. Des d’estrelles i galàxies distants, fins a milers de nous asteroides travessant el Sistema Solar, aquesta moderna instal·lació ha ofert una visió enlluernadora del nostre Univers.

Amb només 10 hores d’operacions de prova, l’Observatori Vera C. Rubin ha estat capaç de capturar milions de galàxies, milions d’estrelles ubicades a la Via Làctia, i milers d’asteroides desconeguts, en una escala i amb una definició sense precedents. Les primeres imatges d’aquesta nova instal·lació científic han estat presentades avui en un esdeveniment a Washington D.C. i són un petit avanç de la gran missió científica de deu anys de durada que ha de realitzar l’Observatori Rubin per explorar i comprendre alguns dels misteris més grans de l’Univers.

Observatori Rubin agost de 2024. Rubin Observatory/NSF/AURA/A. Pizarro D.

Aquesta imatge combina 678 imatges separades preses per l’Observatori Vera C. Rubin d’NSF-DOE en poc més de set hores d’observació. La combinació de moltes imatges revela clarament detalls que d’una altra manera serien tènues o invisibles, com els núvols de gas i pols que componen la nebulosa Trífida (a dalt) i la nebulosa Laguna, que es troben a molts milers d’anys llum de la Terra.

1.100 imatges capturades per l’Observatori Vera C. Rubin d’NSF-DOE. NSF–DOE Vera C. Rubin Observatory.
1.100 imatges capturades per l’Observatori Vera C. Rubin d’NSF-DOE. NSF–DOE Vera C. Rubin Observatory.

Dues imatges del vídeo creat amb més de 1.100 imatges capturades per l’Observatori Vera C. Rubin d’NSF-DOE. El vídeo comença amb un primer pla de dues galàxies i després s’allunya per a revelar uns 10 milions de galàxies. Aquests 10 milions de galàxies són aproximadament el 0,05% dels prop de 20.000 milions de galàxies que captarà l’Observatori Rubin durant els 10 anys que durarà la seua Investigació de l’espaitemps com a Llegat per a la posteritat (Legacy Survey of Space and Time).

Fred Espenak, el senyor eclipsi, ens ha deixat

0
Publicat el 15 de juny de 2025
Fred Espenak amb el seu telescopi solar. Wikimedia Commons.

El passat 1 de juny l’astrònom Fred Espenak ens va deixar. Potser a la majoria de la població el seu nom i el seu llegat no els sonarà de res, però per als amants del cel, de l’observació de la Lluna i del Sol i dels eclipsis de tots dos, el seu treball ha estat fonamental. Espenak fou el primer que popularitzà les previsions dels eclipsis de Sol i de Lluna i les posà a l’abast de tothom.

Va nàixer a Nova York el 1953 i ja de menut s’interessà per l’astronomia. Als 9 anys ja tenia el seu primer telescopi. Es graduà en física en el Wagner College de Staten Island, on treballà al planetari. Més endavant acabà el màster a la Universitat de Toledo, Ohio, amb un treball sobre estrelles eruptives a partir d’observacions realitzades a l’Observatori de Kitt Peak a Arizona.

Eclipsi total en Mazatlán, Mèxic. Eclipsi de Sol del 8 abril 2024. Corona i protuberància solar. 20:11

Ben aviat entrà a treballar al Goddard Space Flight Center (GSFC) de la NASA on treballà durant molts anys en espectroscòpia infraroja d’atmosferes planetàries. Tanmateix, interessat en els eclipsis, va crear i mantindre la web oficial d’eclipsis de la NASA fins a la seua jubilació l’any 2009 (eclipse.gsfc.nasa.gov). Ara, com s’anuncia a la web: aquest lloc web està disponible com a recurs per a registres i informació sobre eclipsis i trànsits, però no s’actualitzarà.

Però la feina que l’ha fet famós i estimat per tots els amants del cel, ha estat els seus butlletins i llibres sobre prediccions d’eclipsis de Sol i de Lluna i com observar-los. Des de 1978 va ser l’encarregat oficial del butlletí d’eclipsis de la NASA.

Gràfic de l’eclipsi de Sol del 12 d’agost de 2026. Fred Espenak. NASA.

Aquests primers treballs eren innovadors, meticulosos i plens de gràfics per fer-los entenedors. En una època en que les publicacions anteriors sobre eclipsis eren feixugues i entenedores només per a especialistes avançats, les prediccions d’Espenak eren clares i concises. I, a més, com que els butlletins eren enviats des de la NASA, seguint la política de domini lliure, eren totalment gratuïtes.

El primer eclipsi que va observar va ser l’eclipsi solar del 7 de març de 1970, que va despertar el seu interès pels eclipsis i des de llavors en va veure més de 20.

Entre molts altres tractat sobre eclipsis que va escriure, va publicar, juntament amb Jean Meeus, expert en càlcul numèric aplicat a l’astronomia, el Five Millennium Canon of Solar Eclipses el 2006, que abasta tot tipus d’eclipsis solars (parcials, totals, anulars o híbrids) des del 2000 aC fins al 3000 dC, i el Five Millennium Canon of Lunar Eclipses del 2009, que enumera tots els eclipsis lunars (penumbrals, parcials o totals) en aquest període.

Sempre he utilitzat les prediccions de Fred Espenak per a tots els eclipsis solars o lunars als que he assistit i fotografiat,  com per exemple les de l’eclipsi solar parcial del passat 29 de març en la que la seua gràfica explica tot el que cal saber. Amb el seu manual vaig preparar el viatge a Reims, França, per veure l’eclipsi total de Sol de l’11 d’agost de 1999, i amb el nou treball estic preparant l’observació de l’eclipsi del 12 d’agost de 2026, que podrem gaudir al nostre país.

Les meues guies dels eclipsis de 1999 i 2026.

L’any 2009 Fred Espenak es jubilà de la NASA però continuà treballant en la seua passió, la predicció i l’observació d’eclipsis.

Amb el sobrenom de Mr Eclipse va seguir en les xarxes i viatjant a la cacera de nous eclipsis. El lloc web d’Espenak, www.MrEclipse.com, se centra en la fotografia d’eclipsis, mentre que el lloc web www.EclipseWise.com està dedicat a la difusió de les seues darreres prediccions d’eclipsis. Ara les guies d’eclipsis ja no són gratuïtes però tenen un preu assequible.

L’any 2003, per tot el treball fet al voltant dels eclipsis i com observar-los, l’asteroide 14120 Espenak va ser anomenat en honor seu. El 15 d’abril de 2025, Espenak va anunciar a la seua pàgina de Facebook que patia fibrosi pulmonar idiopàtica, la seua salut dequeia ràpidament i que de seguida entraria a l’hospital. Els metges van determinar que la malaltia havia avançat massa per a un trasplantament de pulmó. Finalment va morir l’1 de juny de 2025 amb cures pal·liatives a sa casa a Portal (Estats Units d’Amèrica).

Fred, no et podrem veure l’agost de l’any vinent per algun indret de la península Ibèrica mentre la Lluna tapa el Sol però, si nosaltres hi podem estar amb totes les garanties d’una observació segura, serà pel seu fantàstic llegat i mestratge.

Fred, de tot cor, gràcies per la teua increïble tasca popularitzant aquesta afició meravellosa.

Farewell, Mr. Eclipse: Fred Espenak dies at 71

Acte d’inauguració de l’exposició sobre Jeroni Munyós a la Casa de la Cultura de Tavernes de la Valldigna

0
Publicat el 31 de maig de 2025

Dimecres passat, 28 de maig, es va inaugurar a la Casa de la Cultura de Tavernes l’exposició “Jeroni Munyós: matemàtiques, cosmologia i humanisme en l’època del Renaixement”, una mostra amb l’objectiu de donar a conéixer la vida i obra d’un dels científics més rellevants de la ciència valenciana durant el Renaixement. Es podrà visitar tots els matins i vesprades que hi haja actes en la Casa de la Cultura fina el pròxim 26 de juny.

L’acte inaugural va comptar amb els parlament de la regidora de Cultura, Encar Mifsud, de Carme Melo, directora del Centre Internacional de Gandia de la Universitat de València (UV) i de l’alcaldessa Lara Romero. Van assistir-hi el gerent de la UV, Juan Vicente Climent, regidors del govern municipal així com companys de la universitat.

Els parlaments, a més de presentar l’exposició, incidiren en la importància històrica de Jeroni Munyós, i sobre tot en la col·laboració UV-Ajuntament per oferir l’exposició a Tavernes, després del seu recorregut per diverses  localitats i centres universitaris. Es va indicar també que es volia que aquesta col·laboració tinguera continuïtat i s’anunciava que ja es treballava en una segona mostra de la Universitat de València.

L’acte va servir per presentar el llibre  col·lectiu A la lluna de València. 10 biografies d’astrònom a astrònom, on a través de les biografies dels més importants astrònoms valencians s’ofereix una informació del món científic valencià al llarg de la història.

 

Jeroni Munyós i la supernova de 1572  

Tot seguit Enric Marco, va oferir la xarrada “Jeroni Munyós i la supernova de 1572.” acompanyada de diverses imatges adients projectades en televisor. Carmen Melo va ser l’encarregada de presentar el conferenciant, destacant el seu paper en el departament d’Astronomia de la UV, així com els diversos treballs en el camp de la il·luminació nocturna en les ciutats i la contaminació lumínica.

Enric Marco assenyalava que la Universitat de València, havia organitzat l’homenatge a un dels seus professors més il·lustres, el primer astrònom de la Universitat, amb l'”Any Jeroni Munyós”, per commemorar els 500 anys del seu naixement, amb un seguit d’actes entre els quals destaca l’exposició sobre aquest personatge que es pot visionar ara a la Casa de la Cultura.

Va explicar, en un senzill recorregut per la història, la concepció del Món en la antiguitat basat en el que es coneix en astronomia com la teoria geocèntrica,  formulada per Aristòtil al segle iv aC i completada per Claudi Ptolemu, en una concepció que afirmava que el cel era immutable, una creació divina i perfecta, que posava  el nostre planeta immòbil en el centre de l’univers que només comprenia el sistema solar.

Per tant, la resta dels planetes coneguts, el Sol i les estrelles giraven al voltant de la Terra, en esferes concèntriques perfectes, amb un component religiós molt fort en ser també l’única teoria reconeguda per l’Església i que donava, deien els defensors, detall de la perfecció de l’univers immutable creat per Déu.

Una creença que va sobreviure fins al final del segle XVI quan va ser a poc a poc substituïda pel model heliocèntric, o siga el Sol com a centre del nostre sistema solar i els planetes girant al seu voltant amb la qual cosa la Terra perdia el protagonisme.

Enric Marco explicava com el primer científic modern que va postular aquest sistema va ser Nicolau Copèrnic en la seua obra De Revolutionibus Orbium Coelestium publicat després de la seua mort, potser per evitar-li problemes amb l’Església, indicava. La invenció del telescopi i les observacions fetes per Galileo Galilei , com ara les llunes de Júpiter, posaven en dubte alguns dels principis del geocentrisme.

I en aquest context, explicava, apareix al cel un estel “busca-raons” a la constel·lació de Cassiopea, la qual cosa va fer que la societat començarà a desconfiar de l’ordre diví del firmament. Aquesta aparició va tindre tanta repercussió que el rei Felip II demanà a Jeroni Munyós, el més savi del seus súbdits, que li explicara què era aquell objecte estrany al cel. El seu estudi no va ser ben rebut per ser massa “trencador” amb les idees geocentristes encara imperant.

El treball sobre la nova estrella de Jeroni Munyós es conegué arreu d’Europa. Com a mostra,  recordava que al llibre Dialogo Sopra i Due Massimi Sistemi del Mondo, en català Diàleg Sobre els Dos Grans Sistemes del Món de Galileo Galilei, on es debat sobre quin dels dos sistemes, geocèntric o heliocèntric, era el més correcte, el astrònom valencià es citat junt a l’astrònom danés Tycho Brahe i d’altres astrònoms europeus en parlar de l’estrella nova. i que també hi ha una referència a l’estrella nova al primer acte de “Hamlet” de W. Shakespeare.

Marco recordava que Jeroni Muñoz va participar en els inicis de la revolució científica europea del segle XVI i XVII, junt amb Copèrnic, revolució que continua amb Galileu, Kepler i Newton. És un exemple per als astrònoms actuals, pel seu treball intel·lectual constant, per la seua obertura al món, però també per la seua crítica al poder, a les idees imperants, als criteris d’autoritat.

I acabava la xerrada amb aquestes paraules del mateix Jeroni Munyós: Soc de l’opinió que en les coses que poden demostrar-se no cal donar crèdit a ningú, ni a Ptolomeu, ni al rei Alfons, ni a Regiomontanus, que per a mi és més docte que Nicolau Copèrnic i Erasme Reinhold. És a dir: La raó ha d’estar sobre l’autoritat i cal criticar severament als que se sotmeten a les opinions d’alguns autors com si foren sagrats.

Amb algunes preguntes dels assistents, Enric Marco va explicar alguns detalls sobre  les supernoves des d’una perspectiva de la ciència actual, l’evolució de les estrelles en les últimes fases de la seua vida i, indicava com el Sol, una estrella mitjana està enmig de la seua vida, de la qual li queden 4.500 milions d’any per extingir-se.

L’exposició

L’exposició que es pot veure al vestíbul de la Casa de la Cultura és un treball conjunt de l’Observatori Astronòmic i del departament d’Astronomia i Astrofísica, amb textos sobre els aspectes més rellevants de la vida i l’obra de Jeroni Munyós elaborats per Amelia Ortiz Gil i Fernando Ballesteros Roselló, de l’Observatori i Enric Marco Soler, del Departament d’Astronomia i Astrofísica, tots de la Universitat de València.

Es fa un recorregut per la vida de Munyós des del seu naixement a València el 1522 fins a la mort a Valladolid el 1591, amb explicació de com seria la seua joventut en una època convulsa, just durant la Germania i la repressió posterior de la virreina Germana de Foix.

Els panells fan un recorregut per la seua vida com a professor de la UV, i es dedicarà a múltiples funcions, a banda d’ensenyar matemàtiques, hebreu i astronomia. Així, farà treballs d’astronomia, matemàtiques, geodèsia, de delimitació de les fronteres del Regne de València front al de Castella, un cens de la població valenciana (cristiana i morisca), tractats de geografia, treballs d’enginyeria per canalitzar aigua a València, Múrcia, Llorca, Cartagena, Salamanca, etc… tot i que el faria famós arreu dels regnes hispànics i d’Europa l’observació i estudi de la nova estrella que aparegué al cel de València a primeries de novembre de 1572.

L’exposició, a partir de la base de la vida de l’astrònom, es també un recorregut pels aspectes socials i econòmics de l’època en que viure, majorment el segle XVI.

Parlament preparat per Enric Marco, finalment no llegit.

Vé Centenari Jeroni Munyós, Matemàtiques, Cosmologia i Humanisme, Tavernes de la Valldigna

A partir de la noticia a La cotorra de la Vall: Acte d’inauguració i conferència d’Enric Marco de l’exposició sobre Jeroni Munyós a la Casa de la Cultura de Tavernes de la Valldigna

La purga de Trump arriba a l’astronomia

0

La nova era Trump ha començat de manera explosiva com ja era d’esperar. Entre les seues primeres mesures ha estat esborrar tots els avanços que els Estats Units han fet en polítiques d’igualtat, de defensa de les minories i de foment de la diversitat. En definitiva les millores a la població que ha estat marginada durant segles. Uns drets que feien que els nord-americans foren els primers del món i que tothom tractava d’imitar: avortament, drets LTGBI, feminisme, pacifisme, drets racials, drets dels natius indis.

Tanmateix alguns d’aquests progressos no estaven tan consolidats com tothom pensava i s’han anat erosionant els darrers anys. L’anul·lació del dret a l’avortament per part del Tribunal Suprem dels EEUU va ser el primer pas. Ara l’arribada a la presidència de Donald Trump fa trontollar molts altres drets.

I clar, l’onada conservadora també ha arribat a l’astronomia. Les conquestes socials aconseguides per diversos col·lectius estan en perill també en el mon de la ciència. Els censors que segueixen les ordres del president busquen i remiren per esborrar les lluites pel drets. Les lluites per la igualtat d’accés a la ciència de les dones s’estan minimitzant i, fins i tot, eliminant de textos, webs i portals d’internet a una velocitat inusual. I massa pocs en fan esment.

Vera Rubin va ser l’astrònoma que, als anys 60, demostrà l’existència de la matèria fosca, una substància invisible i que constitueix una gran part de l’univers. Per la seua mort, el dia de Nadal de 2016, li vaig dedicar un emotiu obituari on hi vaig destacar la seua lluita ferma per fer-se un lloc de científica en un món, el de l’astronomia de llavors i també d’ara, tot ple d’homes. Pel seu descobriment de la matèria fosca va obtindre la Medalla Nacional de la Ciència, l’any 1993 de mans del president Bill Clinton, premi lliurat a persones que han fet importants contribucions en l’avanç de la ciència o la enginyeria.

Actualment un observatori situat a Xile dut el seu nom. Conté un telescopi terrestre reflector d’escaneig de camp ampli que fotografiarà tot el cel disponible des del seu punt d’ubicació cada poques nits, amb un espill 8,417 metres de diàmetre. Encara que l’Observatori està dedicat a l’astrònoma, el telescopi rep el nom de Simonyi Survey Telescope, per agraïment dels mecenes Charles and Lisa Simonyi.

Durant el seu primer mandat presidencial (2017-2020), Donald Trump signà una llei del Congrés (To designate the Large Synoptic Survey Telescope as the “Vera C. Rubin Observatory) posant el nom de l’astrònoma, que acabava de faltar, a l’observatori que s’estava finançat amb fons federals. L’acte feu esment de la recerca de va fer i assenyalà que era una gran defensora de la igualtat i de la representació de les dones en la ciència. Per exemple es deia: La doctora Rubin va ser una defensora directa del tracte i de la representació igualitària de les dones en la ciència, i va servir com a mentora, partidària i model a seguir per a moltes dones astrònomes al llarg de la seua vida.

Foto crepuscular de l’Observatori Rubin presa l’abril de 2021. Cerro Pachón, Xile. Rubin Obs/NSF/AURA

Fins fa poc, la pàgina web de l’observatori que du el seu nom contenia una biografia de l’astrònoma en la que, entre altres coses es deia que la ciència continua sent un camp dominat pels homes i que l’observatori treballava per ser més inclusiu. I que Vera Rubin ofereix un exemple excel·lent del que passa quan més ments participen en la ciència.

El 30 de gener passat el diari digital Propublica, publicava l’article The Rewriting of a Pioneering Female Astronomer’s Legacy Shows How Far Trump’s DEI Purge Will Go en el que detallava com la pàgina web federal de l’observatori Vera Rubin es va modificar per ometre qualsevol reconeixement del fet que la ciència segueix sent un camp dominat pels homes o que l’observatori treballava per ser més inclusiu.

El diari explicava:

El dilluns al matí (27 de gener), una secció de la seua biografia en línia titulada “Ella va advocar per les dones en la ciència” ja no estava. Va reaparèixer en una forma simplificada aquest mateix dia enmig d’una resposta caòtica del govern federal a la campanya de Trump contra els programes de diversitat, equitat i inclusió.

Aquest no va ser el cas del paràgraf següent: “La ciència continua sent un camp dominat pels homes, però l’Observatori Rubin està treballant per a augmentar la participació de les dones i altres persones que històricament han sigut excloses de la ciència. L’Observatori Rubin dona la benvinguda a tots els que vulguen contribuir a la ciència i pren mesures per a reduir o eliminar les barreres que exclouen als qui tenen menys privilegis”.

Una part de la pàgina de l’Observatori Vera C. Rubin el 29 de gener (esquerra), en comparació amb les parts originals de la mateixa pàgina el 15 de gener (dreta), tal com va capturar l’Internet Archive. Crèdit: captures de pantalla destacades per ProPublica

Aquest paràgraf va desaparèixer el dijous a la vesprada, igual que l’afirmació que Rubin mostra el que pot succeir quan “més ments” participen en la ciència. La paraula “més” va ser reemplaçada per “moltes“, canviant el significat.

Estic segura que Vera estaria absolutament furiosa“, va dir Jacqueline Mitton, astrònoma i autora coautora d’una biografia de la vida de Rubin. Mitton va dir que la frase “més ments” implica que “vols ments de persones de diferents orígens”, una idea que es desprèn naturalment del text ara eliminat sobre barreres sistèmiques.

No està clar qui va ordenar les alteracions específiques de la biografia de Rubin. La Casa Blanca, l’observatori i les agències federals que la financen, la National Science Foundation i el Departament d’Energia, no van respondre a les preguntes de ProPublica.

La pàgina de l’observatori sobre diversitat, equitat i inclusió també va ser eliminada dijous a la vesprada. Una versió arxivada del 19 de desembre mostra que descriu els esforços de la institució “per garantir una execució justa i imparcial” del procés de contractació, inclosa la formació dels membres del comitè de contractació “en biaix inconscient“. El programa DEI també incloïa esforços educatius i de divulgació pública, com ara “complir els estàndards d’accessibilitat web” i plans per crear associacions amb “organitzacions que serveixen a públics tradicionalment poc representats” en ciència i tecnologia.

The Reinvention Of Science

0
Publicat el 23 de juny de 2024

The Reinvention Of Science
Slaying The Dragons Of Dogma And Ignorance
Bernard J. T. Jones,Vicent J. Martinez, Virginia L. Trimble

Desembre 2023
Pàgines: 502
ISBN: 978-1-80061-360-7 (softcover)
Editorial: World Scientific

Hic sunt dracones (aquí hi ha dracs) és una expressió que avisa de territoris perillosos o inexplorats. Prové d’una pràctica medieval de dibuixar il·lustracions de dracs i monstres marins en zones inexplorades dels confins dels mapes on es pensava que existien perills potencials.

Aparentment alguns d’aquests terribles animals imaginaris s’escaparen de les cartes marines i foren adoptats per la ciència per tal que aquesta poguera avançar. Aquests «dragons», tot i que no foren visibles o detectables en el seu temps, eren éssers que es consideraven necessaris per mantenir l’estabilitat del cosmos com el veien o l’entenien els filòsofs. L’existència d’aquestes entitats també permetia explicar, o almenys justificar, les observacions o experiments del moment. Una pràctica útil temporalment però, tanmateix, massa vegades aquests dracs acabaren sent dogmes arrelats que van dificultar el progrés.

The Reinvention Of Science, Slaying The Dragons Of Dogma And Ignorance, l’interessant llibre que han escrit els cosmòlegs Bernard J. T. Jones,Vicent J. Martinez i Virginia Trimble, s’endinsa en el fascinant món de la creació del coneixement des d’una perspectiva innovadora, en què més que els personatges hi destaquen les idees, unes vegades genials i d’altres suportades pels dragons del dogma i la ignorància. És un text que detalla el flux de les idees que han portat a la civilització actual, però també ens explica com els errors, els passos en fals, les vacil·lacions, ens han fet avançar però també retrocedir en la formació de la ciència moderna. Perquè malgrat que sempre ens han contat l’evolució de la ciència de forma lineal, en realitat, és plena de corbes, d’atzucacs i de paranys.

Per trobar el camí correcte cap al coneixement va caldre que ens perdérem sovint. Així, per explicar el món es va adoptar el drac del geocentrisme, amb les esferes cristal·lines i epicicles, abans d’arribar a l’heliocentrisme; el foc del drac del flogist precedí l’arribada de la termodinàmica o una substància subtil com l’èter es creia que omplia l’univers abans que es descobrira la relativitat, exemples aquests, entre molts d’altres dragons, que els científics es trobaren pel camí i que es van haver d’abatre per poder avançar.

Estem en el segle XXI probablement en una situació similar amb l’energia fosca? ¿Potser siga realment un dragó, una entitat creada només per justificar les observacions? ¿Caldrà que l’espantem d’alguna manera per poder endinsar-nos en les zones inexplorades d’una nova física?

The reinvention of science és també un llibre de les persones que han fet i fan la ciència, amb els seus encerts, egos, tossuderia i de vegades fins i tot atacs despietats als qui proposaren teories alternatives. Però, sobretot, es trau a la llum el paper cada vegada més rellevant de les dones en la ciència. Així, al llarg de les pàgines coneixerem Mary Anning, la fundadora de la paleontologia; Marie Tharp, que dibuixà de mapes i descobrí la dorsal mesoatlàntica i la separació dels continents; Gerta Keller, que aconseguí reivindicar la teoria del vulcanisme per explicar l’extinció dels dinosaures; Jocelyn Bell, descobridora dels púlsars, o Vera Rubin, que demostrà l’existència de la matèria fosca, entre moltes altres pioneres científiques. La feina de moltes d’elles fou menyspreada, si no amagada i sovint usurpada per companys homes. I és que la ciència tampoc està lliure de persones dolentes, d’assetjament laboral, d’abús de poder i prejudicis de classe o de gènere. Que li ho pregunten a Alfred Wegener, l’explorador polar que fou ridiculitzat per la teoria de la deriva dels continents.

La lectura del llibre és un plaer intel·lectual i els autors, al llarg d’un viatge temporal a la cerca de dragons amagats, aconsegueixen demostrar de manera clara com progressa el coneixement científic, encara que algunes idees errònies poden aturar momentàniament aquest progrés i com, de vegades, persones que no s’ho mereixien s’emporten els honors. De vegades, cal que un Sant Jordi de la ciència mate el drac per fer possible que de la seua sang broten les roses del coneixement.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València

Aquest article va ser publicat originalment en el butlletí d’estiu de 2024 de la Sociedad Española de Astronomía: The Reinvention of Science, de B. J. T. Jones, V. J. Martínez y V. L. Trimble.

L’exposició de Jeroni Munyós arriba al Campus de Tarongers

0
Publicat el 15 de maig de 2024

La setmana passada la vicerectora de Cultura Ester Alba inaugurà al primer pis de l’aulari Nord del Campus de Tarongers l’exposició Chemins de fer, chemins de sable. Les espagnols du Transsaharien, un muntatge fotogràfic que explica el dur exili que patiren els republicans que fugiren per Alacant cap al nord d’Àfrica. La professora de la Universitat d’Alacant i fotògrafa Carmen Ródenas, comissària, ens explica, mitjançant unes extraordinàries fotografies, les restes de la línia de tren que havia d’unir Orà amb Dakar, travessant el Sàhara, l’anomenat Transsaharien, construït pels exiliats del Stanbrook, en condicions de treball forçat.

Seguidament la vicerectora inaugurà al hall de la Facultat de Dret situada al Campus de Tarongers de la Universitat de València l’exposició JERONI MUNYÓS: matemàtiques, cosmologia i humanisme en l’època del Renaixement, en commemoració del 5è centenari del naixement de l’astrònom renaixentista de la Universitat de València, Jeroni Munyós. Passejant per ella ens trobarem amb la convulsa societat valenciana de la Germania i la repressió posterior, una jove Universitat de València, les matemàtiques renaixentistes i el seu ús en ciències aplicades com la geodèsia i cartografia i l’inici de la separació entre astrologia i la nova ciència de l’astronomia. Després d’haver estat exposada al hall de la facultat de Filologia, Traducció i Interpretació els mesos de novembre i desembre i al hall de la facultat de física els mesos de febrer i març d’enguany ara s’hi podrà veure fins al 28 de juny al Campus de Tarongers.

Jeroni Munyós (València, ca. 1520-Valladolid?, 1591) és sens dubte un dels científics més destacats de la història valenciana. Va ser catedràtic d’hebreu a la Universitat d’Ancona i de matemàtiques i astronomia a les universitats de València i Salamanca. En la seua època va gaudir d’un enorme prestigi als regnes hispànics i a tot Europa, sobretot gràcies als seus treballs sobre la supernova del 1572, àmpliament citats i comentats pels millors astrònoms europeus, treballs que encara s’utilitzen per a estudiar el que encara queda d’aquest fenomen. Encara que va publicar poques obres, va deixar un important volum de manuscrits de les diferents branques de les matemàtiques i l’astronomia de l’època i les seues aplicacions, testimoniatge de les seues activitats i ensenyaments a les universitats. En suma, la seua personalitat intel·lectual es correspon amb els científics-tècnics-humanistes del període renaixentista que van contribuir a crear les condicions que van fer possible la ciència moderna i la seua emergència.

Imatges: Enric Marco (1-2) i UVcultura / La Nau (3)

L’exposició de Jeroni Munyós arriba a la Facultat de Física

0

Aquesta setmana hem inaugurat al hall de la Facultat de Física de la Universitat de València l’exposició JERONI MUNYÓS: matemàtiques, cosmologia i humanisme en l’època del Renaixement, en commemoració del 5è centenari del naixement de l’astrònom renaixentista de la Universitat de València, Jeroni Munyós. Passejant per ella ens trobarem amb la convulsa societat valenciana de la Germania i la repressió posterior, una jove Universitat de València, les matemàtiques renaixentistes i el seu ús en ciències aplicades com la geodèsia i cartografia i l’inici de la separació entre astrologia i la nova ciència de l’astronomia. Hi hem estat treballant des de fa uns mesos i espere que us agrade.

Jeroni Munyós (València, ca. 1520-Valladolid?, 1591) és sens dubte un dels científics més destacats de la història valenciana. Va ser catedràtic d’hebreu a la Universitat d’Ancona i de matemàtiques i astronomia a les universitats de València i Salamanca. En la seua època va gaudir d’un enorme prestigi als regnes hispànics i a tot Europa, sobretot gràcies als seus treballs sobre la supernova del 1572, àmpliament citats i comentats pels millors astrònoms europeus, treballs que encara s’utilitzen per a estudiar el que encara queda d’aquest fenomen. Encara que va publicar poques obres, va deixar un important volum de manuscrits de les diferents branques de les matemàtiques i l’astronomia de l’època i les seues aplicacions, testimoniatge de les seues activitats i ensenyaments a les universitats. En suma, la seua personalitat intel·lectual es correspon amb els científics-tècnics-humanistes del període renaixentista que van contribuir a crear les condicions que van fer possible la ciència moderna i la seua emergència.

L’exposició inicià els seus passos el novembre passat a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació del Campus Blasco Ibáñez. Va anar acompanyada per un extens cicle de conferències en els que reputats experts en diverses temàtiques al voltant de la vida i obra del nostre científic han anat desgranat com era la societat valenciana, que significava ser hebraista en aquell temps i la contribució de Munyós a la cartografia valenciana o l’astronomia del XVI.

Dimarts 13 de febrer ens reunirem al hall de la facultat convocats per la vicerectora de Cultura Ester Alba per fer els discursos corresponents, amb unes paraules del degà de la facultat Jordi Vidal, del director del departament d’Astronomia i Astrofísica, Vicent Quilis, del delegat de cultura del campus, Álvaro Pons i del coordinador de l’exposició, Vicent Martínez. I com un dels comissaris (Amelia Ortiz i Fernando Ballesteros)  vaig fer la presentació, que és el que es pretén amb l’exposició i que podem aprendre’n els científics d’avui en dia de la vida i obra d’un científic renaixentista del segle XVI.

L’exposició serà visitable al Hall de la Facultat de Física, Campus Burjassot de la Universitat de València des del 13/02/2024 al 20/03/2024.

Imatges:
Les fotos són d’Anna Garcia Forner i d’Enric Marco.

Pere Horts ja té el seu asteroide

0
Òrbita de l’asteroide 547508 PereHorts. JPL/NASA.

Pere Horts, amic i company de tantes lluites per preservar la nit del tsunami de llums artificials que ens inunda, ens deixà ara fa tres setmanes. Després d’agrair-li tots els esforços que va fer per crear una consciència mediambiental per a la defensa dels ecosistemes nocturns i de la salut de les persones primer a Catalunya i després a tot l’estat amb la creació i expansió de l’organització Cel Fosc, associació contra la contaminació lumínica, cal començar a retre-li homenatge en multitud de llocs i formes.

El primer homenatge ha estat assignar-li el nom a un asteroide. El seu amic i soci de Cel Fosc, antic tresorer de l’entitat, Josep Maria Bosch és un afamat caçador d’asteroides des del seu observatori de Santa Maria de Montmagastrell (l’Urgell) i el 26 de setembre de 2010 descobrí el petit asteroide al qual se li assignà de manera provisional el nom tècnic 2010 SF13. Aquest cos situat entre Mart i Júpiter, amb 2.857 unitats astronòmiques de semi-eix major, de 0.141 d’excentricitat i uns 10 graus d’inclinació orbital, orbita el Sol amb un període de 4.83 anys.

Des de fa uns dies Josep Maria Bosch li ha assignat al petit asteroide el nom del nostre fundador 547508 Perehorts com a homenatge d’amistat i de record que perdurarà en l’espai durant milions d’anys.

Les raons de l’assignació venen explicades en la pàgina de la base de dades dels cossos menors del JPL de la NASA.

547508 Perehorts
Descobert el 26 de setembre de 2010 per Bosch, J. M. a SM Montmagastrell

Pere Horts Font (1956–2024) va ser un divulgador científic català de l’astronomia. Va ser professor de filosofia i astronomia a l’institut Ramon Muntaner, professor d’història de la ciència i cosmologia al Col·legi de Girona, fundador de la Societat Astronòmica de Figueres i cofundador de Cel Fosc, l’associació espanyola contra la contaminació lumínica.

De moment no tenim cap imatge de l’asteroide de Pere. Fins que alguna missió espacial futura passe prop del cos no en podrem tindre una imatge clara.

JERONI MUNYÓS: matemàtiques, cosmologia i humanisme en l’època del Renaixement

0
El sistema de Copèrnic segons Munyós, Astrologicarum et geographicarum institutionum libri sex, 1570. Còpia de Francisco Juan Rubio, Bayerische Staatsbibliothek

Aquesta setmana hem inaugurat l’exposició JERONI MUNYÓS: matemàtiques, cosmologia i humanisme en l’època del Renaixement, en commemoració del 5è centenari del naixement de l’astrònom renaixentista de la Universitat de València, Jeroni Munyós. Passejant per ella ens trobarem amb una convulsa societat valenciana de la Germania i la repressió posterior, una jove Universitat de València, les matemàtiques renaixentistes i el seu ús en ciències aplicades com la geodèsia i cartografia i l’inici de la separació entre astrologia i la nova ciència de l’astronomia. Hi hem estat treballant des de fa uns mesos i espere que us agrade.

L’exposició, organitzada pel Vicerectorat de Cultura i Societat, Universitat de València, consta de 15 panells i es troba actualment al hall de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació. Està comissariada per  Vicent J. Martínez, Víctor Navarro Brotons i Amelia Ortiz Gil, encara que em va tocar a mi presentar-la en presencia de la Vicerectora de Cultura i Societat, Ester Alba Pagán i la degana de la facultat Amparo Ricós Vidal. Al final d’aquest apunt podreu llegir la meua intervenció.

Amelia Ortiz

Fernando Ballesteros

Enric Marco

A la web de Cultura podem llegir:

Jeroni Munyós (València, ca. 1520-Valladolid?, 1591) és sens dubte un dels científics més destacats de la història valenciana i espanyola. Va ser catedràtic d’hebreu a la Universitat d’Ancona i de matemàtiques i astronomia a les universitats de València i Salamanca. En la seua època va gaudir d’un enorme prestigi a Espanya i a Europa, sobretot gràcies als seus treballs sobre la supernova del 1572, àmpliament citats i comentats pels millors astrònoms europeus, treballs que encara s’utilitzen per a estudiar el que encara queda d’aquest fenomen. Encara que va publicar poques obres, va deixar un important volum de manuscrits de les diferents branques de les matemàtiques i l’astronomia de l’època i les seues aplicacions, testimoniatge de les seues activitats i ensenyaments a les universitats. En suma, la seua personalitat intel·lectual es correspon amb els científics-tècnics-humanistes del període renaixentista que van contribuir a crear les condicions que van fer possible la ciència moderna i la seua emergència.

De tot els seus treballs cal destacar el seu estudi de la supernova de 1572 (supernova de Tycho Brahe). L’any 1572, a principis de novembre, una nova estrella va fer-se visible a la constel·lació de Cassiopea. L’estrany i astorador fenomen va atraure l’atenció de nombrosos astrònoms, clergues, filòsofs i homes de tota condició. Jeroni Munyós, per petició del rei Felip II, va publicar el “Libro del nuevo cometa” (1573) on ataca obertament la tradicional creença en la incorruptibilitat del cel i destaca el caràcter estel·lar de l’objecte celeste encara que finalment l’anomena cometa.

En aquesta exposició es mostren, a través de quinze panells, els aspectes més rellevants de la vida i l’obra de Jeroni Munyós. Els textos dels panells han estat elaborats per Amelia Ortiz Gil i Fernando Ballesteros Roselló, de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, i Enric Marco Soler, del Departament d’Astronomia i Astrofísica.

Discurs de presentació de l’exposició:

Com sabeu, el departament d’Astronomia i Astrofísica es troba al Campus de Ciències, a Burjassot. Però el que potser no sabeu és que, físicament, està situat en un gran i bell edifici blanc, construït cap mitjans dels anys 90 i que va rebre l’impersonal nom d’Edifici d’Investigació.

Poc temps després, de la mà del llavors Vice-rector d’Investigació Juli Peretó, es decidí canviar-li el nom. Corrien aires de renovació i recordar les fites i personatges importants de la història de la Universitat era una feina que estava per fer. Recorde que es demanà consell al catedràtic d’Història de la Ciència, Victor Navarro, per tal que proposara el nom d’un personatge digne per batejar l’edifici. La nostra Universitat té aquest avantatge. Al seu si sempre hi ha un expert a qui poder consultar.

Segons m’han contat, Victor no dubtà ni un moment. Jeroni Munyós, catedràtic de Matemàtiques, d’Hebreu i d’Astronomia havia de ser el personatge escollit per donar nom a un edifici on es fa molta de la recerca del campus i on, a més, a la terrassa es troben els telescopis docents i de divulgació de l’Aula d’Astronomia.

25 anys després, la Universitat ha decidit continuar l’homenatge a un dels seus professors més il·lustres, el primer astrònom de la Universitat, amb l’any Jeroni Munyós, ara, per commemorar els 500 anys del seu naixement.

El seguit d’actes que se celebraran al llarg d’aquest curs acadèmic comença avui (encara que ja tinguérem una avançada amb un curs d’estiu al Jardí Botànic) amb una exposició i un cicle de conferències.

L’exposició que podeu veure ara al hall d’aquesta facultat és un treball conjunt de l’Observatori Astronòmic i del departament d’Astronomia i Astrofísica. Un grup de treball format per Amèlia Ortiz i Fernando Ballesteros de l’Observatori i jo mateix del departament hem estat treballant durant els últims mesos per tractar de condensar en uns pocs panells la vida intensa i l’extensa obra de Jeroni Munyós.

L’exposició fa un recorregut per la vida de Munyós des del seu naixement a València el 1520 fins a la mort a Valladolid el 1591. El primer panell ens parla del seu naixement i joventut en una època convulsa, just durant la Germania i la repressió posterior de la virreina Germana de Foix. Posteriorment coneixerem l’època de formació del nostre personatge. Sabrem així com s’educaven els intel·lectuals del segle XVI i veurem que s’obrien al món i també feien els seus Eramus i post-docs. Després veurem com, sent ja professor de la joveníssima Universitat de València, es dedicarà a múltiples funcions, a banda d’ensenyar matemàtiques, hebreu i astronomia. Així, farà treballs d’astronomia, matemàtiques, geodèsia, de delimitació de les fronteres del Regne de València front al de Castella, un cens de la població valenciana (cristiana i morisca), tractats de geografia, treballs d’enginyeria per canalitzar aigua a València, Múrcia, Llorca, Cartagena, Salamanca, etc…

Però el que el faria famós arreu dels regnes hispànics i d’Europa va ser l’observació i estudi de la nova estrella que aparegué al cel de València a primeries de novembre de 1572, ara fa just 451 anys. Llavors la concepció aristotèlica del món propugnava un cel immutable i, per tant, la presència d’un estel busca-raons a la constel·lació de Cassiopea feu que la societat començarà a desconfiar de l’ordre diví del firmament. Al panell corresponent podreu veure com el fet va esverar la cort de Felip II que demanà al més savi del seus súbdits que li explicara què era aquell objecte estrany al cel. Però d’això ja us en parlarà extensament el professor Vicent Martínez a la conferencia posterior.

El treball sobre la nova estrella de Jeroni Munyós es conegué arreu d’Europa. Com a mostra, només us diré que al llibre “Diàleg del dos màxims sistemes” de Galileo Galilei, en el qual es discuteix quin sistema del món, geocèntric o heliocèntric, és el més correcte, el nostre astrònom Jeroni Munyós és citat junt a l’astrònom danés Tycho Brahe i d’altres astrònoms europeus en parlar de l’estrella nova.

Sí, Jeroni Muñoz va participar en els inicis de la revolució científica del segle XVI i XVII, junt amb Copèrnic, revolució que continua amb Galileu, Kepler i Newton.

L’exposició que tenim ací recorrerà els campus de la Universitat al llarg del curs per donar a conéixer al món universitari les nostres arrels com a entitat educativa i de recerca, accions en les quals Munyós excel·lí.

Jeroni Munyós és un exemple no només per als astrònoms actuals, pel seu treball intel·lectual constant, per la seua obertura al món. Però també per la seua crítica al poder, a les idees imperants, als criteris d’autoritat. Com deia: Soc de l’opinió que en les coses que poden demostrar-se no cal donar crèdit a ningú, ni a Ptolomeu, ni al rei Alfons, ni a Regiomontanus, que per a mi és més docte que Nicolau Copèrnic i Erasme Reinhold.

És a dir: La raó ha de preponderar sobre l’autoritat i cal criticar severament als que se sotmeten a les opinions d’alguns autors com si foren sagrats. Jeroni Munyós, una visió totalment renaixentista.

Gràcies

Més informació:

L’exposició “V Centenari del Naixement de Jeroni Munyós: Matemàtiques, Cosmologia i Humanisme en l’Època del Renaixement”on-line.

Presentació de l’exposició el 14 de novembre 2023 al hall de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València

Cicle de conferències sobre Jeroni Munyós i el seu temps.

Fotos: Fernando Ballesteros, Enric Marco i Cultura de la Universitat de València.

L’aventura del metre

0

Anit al Museu arqueològic i etnogràfic Soler Blasco de Xàbia s’inaugurà l’exposició “L’aventura del metre“, organitzada per l’associació Meridià Zero, l’Associació per la Divulgació de la Ciència i la Tecnologia de la Marina Alta. A principi del segle XIX els més destacats científics de la França revolucionària recorregueren les muntanyes més altes de l’antic Regne de València per realitzar una proesa científica, mesurar un arc de meridià per determinar de manera exacta la longitud d’una nova unitat de longitud, el metre.

L’exposició recorre en 16 panells l’aventura científica que arribà a unir amb triangles geodèsics, la muntanya del Montgó, entre Dénia i Xàbia, amb es Camp Vell a Eivissa. A més, es poden veure nombrosos instruments científics de l’època cedits per institucions científiques i particulars, llibres escrits pels científics que participaren en l’expedició, diversos models històrics de diverses mesures antigues valencianes i del metre patró entre d’altres meravelles.

Presentació de l’acte.

El 1791 l’Acadèmia de Ciències de Paris decidí mesurar un arc del meridià que passa per l’Observatori de Paris per definir la unitat bàsica de longitud del nou sistema de mesura, el metre. La idea fonamental era trobar una unitat basada en la natura, i definida com la deu mil·lèsima part del quadrant del meridià terrestre, i que, en ser independent de cap país o cultura, fora acceptada per tothom.

Pierre François André Méchain (1744-1804) i Jean-Baptiste Joseph Delambre (1749-1822) foren els astrònoms elegits per efectuar les mesures geodèsiques pertinents per a calcular l’arc del meridià i poder deduir la longitud del metre. La tasca de mesura es va allargar del 1792 al 1798, entre altres raons a causa de la guerra entre la Convenció i el Regne d’Espanya per la mort de Lluís XVI. Aquestes mesures es van dur a terme en una primera fase entre Dunkerque i Barcelona. Delambre s’encarregaria de fer les mesures dels triangles geodèsics de la part nord del meridià des de Dunkerke fins a Rodés (Occitània) mentre que Méchain en faria la part sud, des de Rodés fins Barcelona. En concret, les darrers mesures de Méchain es feren des del Castell de Montjuïc. Tanmateix Méchain primer i l’Acadèmia després volgueren allargar les mesures geodèsics fins el País Valencià i Eivissa per millorar la precisió i per tal que l’arc de meridià mesurat fora més simètric respecte al paral·lel 45º. Així que Méchain tornà en una segona fase per fer mesures des de el Desert de les Palmes a Castelló de la Plana, on tractà infructuosament d’unir amb triangles geodèsics Mallorca i Eivissa. El científic morí, però, de malària a Castelló el 1804.

Exposició

El científic nord-català Francesc Aragó, que explica en les seves memòries (Histoire de ma jeunesse) que va conèixer Méchain quan aquest mesurava l’arc de meridià pel Rosselló, seria qui completaria la missió en la tercera expedició, observant des de la muntanya de Cullera i sobretot des del Montgó, allargant finalment el triangle geodèsic sobre la mar fins l’Illa d’Eivissa i Formentera. Aquesta segona fase es va prolongar fins1808, en plena guerra del Francés, amb tot els problemes per a un científic de nacionalitat francesa. El 1795, França va adoptar el metre com a unitat oficial de longitud.

La mesura del meridià en terres valencianes.

A més de la presentació de l’exposició, que es podrà veure fins el 30 de novembre, ahir s’hi presentà també el nou número de la revista Daualdeu, que enguany arribà al número 25. Amb dos publicació per any, la revista s’ha convertit en tot un referent en la difusió de la ciència a la Marina Alta. Molts científics de la comarca i de fora d’ella hi han escrit de molt diverses àrees de la ciència. Si no la coneixeu podeu llegir-la ací en línia.

L’exposició va acompanyada d’interessants conferències. Pedro Duque, ens parlarà el 14 de novembre de la conquista de l’espai com a font de ciència e innovació, mentre que Luís García-Asenjo ens detallarà els treballs geodèsics per a la recuperació de vestigis de l’arc de meridià de París a l’antic Regne de València el dia 24 de novembre. Anit, Pep Martínez obrí el cicle de conferències amb la xarrada Peses i mesures antigues. Quatre notes. En el número 9, pag. 15, de la revista Daualdeu, Pep Martínez ja ens contava alguna cosa.

És estimulant comprovar que durant un temps fórem visitats per eminents astrònoms obstinats en aconseguir la perfecció en la definició d’una unitat de mesura universal, el metre. Just ací prop, en el cim de les muntanyes que veiem cada dia, es desenvolupà fa 200 anys una gran aventura científica.

Pep Martínez obrí el cicle de conferències amb la xarrada Peses i mesures antigues. Quatre notes.

Més informació a:

De Dunkerque al Montgó: L’aventura de la mesura del metre

Tot al voltant de Jeroni Munyós: la contaminació lumínica

0

La Universitat de València ha decidit celebrar enguany el 500 aniversari del naixement de Jeroni Munyós, primer catedràtic d’Astronomia del encara jove en aquell moment Studium Generale de la ciutat, l’actual Universitat de València fundada el 1499. Jeroni també va ocupar la càtedra d’Hebreu de la Universitat. No només va treballar en astronomia sinó que es dedicà a la geografia, demografia, enginyeria, etc. De tot els seus treballs cal destacar el seu estudi de la supernova de 1572 (supernova de Tycho Brahe). L’any 1572, a principis de novembre, una nova estrella va fer-se visible a la constel·lació de Cassiopea. L’estrany i astorador fenomen va atraure l’atenció de nombrosos astrònoms, clergues, filòsofs i homes de tota condició. Jeroni Munyós, per petició del rei Felip II, va publicar el “Libro del nuevo cometa” (1573) on ataca obertament la tradicional creença en la incorruptibilitat del cel i destaca el caràcter estel·lar de l’objecte celeste encara que finalment l’anomena cometa.

La primera activitat de l’any Jeroni Munyós ha estat el curs en el que s’han detallat les diverses tècniques per mesurar el cel: Cinc segles mesurant l’univers (a propòsit del V centenari del naixement de Jeroni Munyós). organitzat per l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.

I com a part del curs, el 4 de juliol passat, en l’auditori Joan Plaça del Jardí Botànic, vaig explicar com mesurar la llum artificial nocturna en la xarrada teòrica-pràctica: La contaminació lumínica. Detectors i mesures. La definició moderna de contaminació lumínica és la pertorbació de les condicions naturals de la nit causades per la llum artificial nocturna. En la xarrada vaig definir del problema, sobre els efectes sobre el medi ambient i la salut, sobre els mites sobre l’enllumenat nocturn i l’impacte de gènere, i com recuperar el cel nocturn. A diferència d’altres xarrades que hem fet per tot el territori, aquesta vegada vaig tindre temps per fer algunes experiències: per què el cel és blau, la caixa de llum, espectres de làmpades, mapes, etc…

Al dia següent, Beatriz Ramírez, coordinadora de l’Aula del Cel – GVA, ens explicà com mesurar el radi de la Terra. Fa uns 2300 anys un savi grec d’Alexandria, Eratòstenes de Cirene, va determinar el radi de la Terra mesurant només la diferència de l’altura del Sol a dos indrets d’Egipte. Per determinar l’altura solar mesurà l’ombra d’un obelisc a Alexandria. Això ja ho reproduirem durant l’Any Internacional de l’Astronomia.

Ara els estudiants d’aquest curs utilitzaren un pal selfie amb trípode que a l’hora justa del migdia solar (14:06) mesuraren la longitud de l’ombra. Com que calia que algú més fes alguna altra mesura a una latitud ben separada de nosaltres, una professora d’un institut de la Gran Bretanya va fer també la mesura al mateix temps. La diferencia de l’altura del Sol entre els dos llocs va permetre calcular la circumferència de la Terra: uns 38000 km, un poc menys del valor real

Reportatge a l’informatiu l’Oratge de la televisió d’À Punt. 6 de juliol 2023 a partir del minut 12:50.

https://www.apuntmedia.es/informatius/a-punt-ntc/oratge/06-07-2023-informatiu-migdia-l-oratge_134_1629338.html

Finalment caldria dir que la xarrada va ser gravada i que es pot veure en aquest enllaç de youtube:

https://youtu.be/9lXPA907ISw

Visita a l’Observatorio Astronómico Nacional

0
Publicat el 6 d'abril de 2023

Fa uns dies vaig estar a Madrid per a l’Assemblea General anual de Cel Fosc, associació contra la contaminació lumínica. La reunió presencial i virtual es va fer a la seu històrica de l’Observatorio Astronómico Nacional, al Retiro. I aprofitant l’avinentesa, vaig fer la interessant visita als edificis i instruments històrics de finals del segle XVIII.

Va ser l’astrònom valencià de Monòver/Monfort Jordi Joan i Santacília, també marí i diplomàtic al servei de la corona espanyola, qui va suggerir al rei Carles III la construcció d’un gran observatori astronòmic a la capital de l’estat, tal com ja tenien els grans estats europeus, com la Gran Bretanya o França. El projecte no reeixí fins el 1790, sota Carles IV, quan s’inaugura l’edifici principal, construït per l’arquitecte Juan de Villanueva, que ja havia bastit el Museu del Prado cinc anys abans. L’observatori se situà sobre un turó a les afores de la ciutat, un lloc molt convenient ja que aquest era el punt més alt des d’on poder observar sense obstacles el cel nocturn.

Hall de l’edifici Villanueva amb els dos telescopis de 7 peus de Herschel i el pèndol de Foucault.

Calia un bon equipament per realitzar la missió de l’observatori: mesurar posicions estel·lars, donar l’hora a la ciutat, ajudar en la cartografia de l’estat. Per això es va dotar ràpidament de l’instrumental necessari: telescopis, cercles meridians, teodolits, etc…

Telescopi de Herschel de 7 peus.

Un observatori reial, però, havia de disposar d’un telescopi rellevant, al nivell dels que ja tenien els altres grans observatoris europeus. Per això el director es posà en contacte amb el més important dels constructors de telescopi de l’època, l’astrònom William Herschel, que vivia a Bath, Anglaterra, i que havia descobert el planeta Urà uns anys abans. La història detallada i tràgica de la construcció i trasllat a Madrid del telescopi de 25 peus de llarg, amb un espill de 24 polzades (61 cm) de diàmetre, construït entre 1796 i 1798 per Herschel, es pot llegir en aquesta pàgina. A més a més, la comanda va incloure també dos petits telescopis de 7 peus de llarg. Tot això va costar 3000 guinees, un preu molt elevat per a l’època. S’ho valia ja que la corona espanyola s’equipararia així amb les grans estats europeus. I el gran telescopi de 25 peus era tan perfecte que Herschel, en fer-li proves mirant Urà, va comentar que no  havia vist mai de manera tan nítida el planeta que havia descobert. Sembla que li sabia greu desprendre-se’n.

Després de totes les proves pertinents, el 7 de gener de 1802 salpà de Londres el bergantí Joana, de bandera danesa, amb 52 caixons amb totes les peces desmuntades del telescopi. A més a més també s’incloïen les instruccions per al muntatge i l’ús del telescopi. En arribar a Bilbao, calgué carregar la preciosa mercaderia en carros arrossegades per cavalls i mules. El 17 d’abril començà el viatge cap a Madrid però en passar pel port d’Orduña, l’instrumentalista en cap de l’observatori, Carlos Rodríguez, fou llançat per la mula que el duia i de resultes de la caiguda morí poc després.

Espill de 24 polzades del telescopi Herschel

Maqueta del telescopi Herschel

Una veritable tragèdia ja que, a banda de la lamentable pèrdua humana, es perdia la persona encarregada de muntar el telescopi a Madrid. Així que en arribar a la capital ningú sabia que fer-ne de les 52 caixes de material. Sort dels magnífics llibres amb els plànols generals i la descripció dels elements del telescopi de 25 peus. Va costar muntar-lo però ja es té constància que el 1804 s’hi van fer algunes observacions amb el telescopi.

Reconstrucció del telescopi Herschel de 25 pies, construït  entre 1796 i 1798, i que va ser un dels més grans telescopis del món.

L’alegria no va durar gaire en l’observatori ja que a partir de maig de 1808, a causa de la guerra del Francès, l’exèrcit de Napoleó va ocupar la part més alta de Madrid per dominar millor la ciutat. Així durant uns anys l’Observatori es va convertir en una caserna militar i les dependències van ser vandalitzades.  No se’n salva el nou telescopi de 25 peus de Herschel que feia només quatre anys que estava en funcionament. Sembla que les fustes de l’estructura serviren per a fer foc per calfar-se els soldats. Un dels majors telescopis del món es perdia per sempre. Per sort o previsió dels astrònoms, els espills i plànols del telescopi se salvaren. En acabar la guerra i reconstruir l’observatori es decidí guardar aquests tresors darrere d’una paret. No va ser fins al segle XX quan es redescobriren i quan s’aprofità per fer-los visibles. Es decidí reconstruir fidelment el telescopi Herschel en un nou edifici i fer-lo visitable. La llàstima és que no s’ha previst poder-lo utilitzar per observar el cel ja que el sostre no es pot obrir.

Totes aquestes meravelles les vàrem poder veure en la visita guiada que ens feren el matí que passàrem a l’Observatorio, primer a l’edifici Villanueva, on es poden veure els dos telescopis de 7 peus, el cercle meridià de Repsold (1854) per mesurar les posicions estel·lars i donar l’hora i la magnífica biblioteca. A la Sala de Ciencias de la Tierra y del Universo vàrem poder gaudir de la valuosa col·lecció d’instruments antics, entre els quals un telescopi Grubb del voltant del 1900, i d’instruments per fer mesures topogràfiques i geogràfiques on destaca el patró metrològic destinat a mesurar les bases dels triangles geodèsics. I és que l‘Observatori Astronòmic depén de l’Instituto Geogràfic Nacional i sempre ha estat una peça fonamental per la realització dels mapes exactes de l’estat espanyol.

Imatges:
1.- Edifici Villanueva a l’Observatorio Astronómico Nacional. Enric Marco.
2-7.- Totes les fotos són d’Enric Marco.

Les dones de Harvard que comprengueren els estels

0

Quan es pensa en la manera en que hem arribat a crear la civilització moderna, basada en la ciència i tecnologia, ens venen al cap els grans científics com Newton, Galileu, Maxwell, Darwin, Tesla, Einstein. Individualitats extraordinàries sense dubte, que obriren nous camins per entendre la natura i com fer-la servir per al benestar humà.

Però a més d’aquests científics de primera divisió hi ha hagut d’altres, més modestos, de segona divisió podríem dir, que des dels seus centres de recerca o fins i tot des de sa casa, han fet durant anys una faena de formigueta i, finalment han aconseguit fer passos de gegant en el coneixement.

Moltes d’aquests persones han estat dones, que de manera constant, durament, front a l’oposició sistemàtica de la societat patriarcal, han trobat forats on deixar l’empremta femenina en el progrés científic.

La majoria d’aquests dones es troben amagades darrere de nombrosos prejudicis i en la pràctica són anònimes. Per això qualsevol publicació que les traga a la llum és benvinguda com aquella de “Les dones de la Lluna” de l’amic Fernando Ballesteros.

Ara acabe de llegir el fantàstic llibre de la periodista científica Dava Sobel, El Universo de Cristal, la historia de las mujeres de Harvard que nos acercaron  a las estrellas. En març de 2019 vaig assistir a la magnífica conferència per presentar el llibre que feu a la Ciutat de les Ciències de València i jo, que sóc un fan absolut de l’escriptora i m’he llegit tots els seus llibres relacionats amb la història de la ciència, vaig tindre el goig de parlar uns minuts amb ella.

A mitjan segle XIX, l’Observatori de Harvard, a la costa est dels Estats Units, va començar a contractar dones com a calculadores o «computadores humanes» per interpretar les observacions que els seus companys masculins realitzaven amb el telescopi cada nit. Al principi aquest grup incloïa les esposes, germanes i filles dels astrònoms residents, però ben aviat el treball especialitzat va necessitar incloure graduades de les noves universitats femenines com Vassar College, Wellesley i Smith. Quan l’ús de la fotografia arribà a l’astronomia, aquestes dones passaren a estudiar els dèbils senyals deixats per les estrelles capturades en grans plaques fotogràfiques de vidre.

El títol de l’obra de Dava Sobel fa referència a aquest univers de vidre compost per mig milió de plaques que l’Observatori de Harvard va acumular durant les dècades següents, material que va permetre a aquestes dones esforçades i pacients fer descobriments extraordinaris: van ajudar a identificar de què estaven fetes les estrelles, les van classificar en categories significatives i van trobar una manera de mesurar distàncies en l’espai per la llum que emeten, donant profunditat a l’univers. Entre aquestes dones destacaven Williamina Fleming, una escocesa contractada originalment com a criada que va identificar 10 noves i més de tres-centes estrelles variables; Annie Jump Cannon, que va dissenyar un sistema de classificació estel·lar adoptat actualment pels astrònoms de tot el món; i la doctora Cecilia Helena Payne, que demostrà que les estrelles són fetes bàsicament d’hidrogen i heli i que el 1956 va esdevenir la primera professora titular d’astronomia, i la primera dona cap de departament de Harvard.

El universo de cristal
La historia de las mujeres de Harvard que nos acercaron las estrellas
Dava Sobel

ISBN 978-84-946453-1-0 (llibre)
9788494705113 (eBook)
PVP 22 € (llibre) / 10,99 € (eBook)
Pàgines 392 pàgines
Grandària 14×22 cm

José Luís Comellas, in memoriam

0
Publicat el 27 d'abril de 2021

Per als qui ens vàrem endinsar a finals dels anys vuitanta del passat segle en el fascinant món de l’observació visual del cel, de la mà del cometa de Halley i del Cosmos de Carl Sagan, la recent mort de José Luís Comellas representa la pèrdua de tot un mite. En un temps sense Internet, en el que tot just començaven a comercialitzar-se els PC’s amb unes prestacions que avui ens fan riure, en el que les empreses que venien telescopis i accessoris astronòmics es comptaven amb els dits d’una ma, i en el que molts dels aficionats que observaven es fabricaven els telescopis, José Luís Comellas va donar un impuls decisiu a l’afició per l’observació astronòmica, incrementant enormement el nombre d’aficionats novells, afició de la que els supervivents d’aquella generació encara no ens hem desenganxat.

Des d’un poble prop de Sevilla, als anys setanta, amb un cel que ja començava a notar la contaminació lumínica, Comellas es lliurà a una empresa èpica: amb un refractor de 75 mm, a la manera metòdica d’un William Herschel, escombrà sistemàticament el cel i observà tot allò que arribava a copsar amb el seu modest tub, anotant acuradament el que era rellevant: estrella a estrella, cúmul a cúmul, nebulosa a nebulosa i galàxia a galàxia. I després ens va fer un regal preciós als qui començàvem a aprendre a fer el mateix: va traslladar al paper, amb una prosa excel.lent, el relat del seu viatge per l’univers en un llibre magistral que, per a tots nosaltres fou com la bíblia de l’observador visual: Guía del Firmamento, del que s’han realitzat diverses edicions posteriors, amb les correccions i actualitzacions preceptives degudes a l’avenç del coneixement astronòmic. Posteriorment, complementà la seva tasca divulgadora –a banda d’incomptables obres d’historia, car era historiador- amb nombroses publicacions més, entre les que destaquen El Catálogo Messier, Astronomía , El mundo de las Estrellas, El cometa Halley y El Universo. A elles cal afegir diversos catàlegs d’estrelles dobles, el seu objecte predilecte.

Guia del Firmamento és tot un prodigi de la literatura astronòmica. Després d’una primera part introductòria amb generalitats sobre l’esfera celeste, instruments i tècniques d’observació així com l’observació del Sol, la Lluna, els planetes, les estrelles i galàxies, la part del lleó del llibre està dedicada a exposar la seva pròpia odissea observacional. Divideix el cel en regions: la regió circumpolar Nord i, després, el cel de primavera, el de l’estiu, el de tardor i el de l’hivern. L’obra culmina amb una sèrie de catàlegs d’estrelles de referència, estrelles variables, estrelles dobles, cúmuls i nebuloses.

Amb una minuciositat escrupolosa, Comellas et va guiant per l’àrea descrita construint un itinerari que comença amb una estrella fàcilment distingible amb el buscador del telescopi i va saltant cap a les veïnes, explicant allò que es va trobant pel camí i amanint la descripció amb tota mena de detalls: magnituds, colors, separacions angulars, apreciacions d’observació, instruments per a observar millor l’objecte, trucs d’observació, qüestions d’història, curiositats i anècdotes sobre l’objecte… I ho descriu amb una prosa elegant, gens repetitiva, que converteix la lectura en tot un plaer. Recordo el goig que suposava anar llegint el llibre, amb la companyia de l’Sky Atlas 2000, de Wil Tirion (la Bíblia del mapes del cel de l’època) sobre la taula, tot resseguint l’itinerari de Comellas i pensant en si series capaç de reproduir-lo a la nit i si podries veure tot allò que exposava. Era aquell un temps en el qual quedava encara una mica lluny la futura invasió de la tecnologia i els automatismes del telescopi que permeten localitzar els objectes sense passar pel via crucis de trobar-los amb el buscador. Els practicants de l’observació visual encara estàvem bastant a prop de la romàntica imatge del clàssic astrònom, amb l’ull enganxat al buscador, cercant el rosari d’estrelles del mapa que et marcava el camí cap el teu objectiu. Era una tasca feixuga, sí, però tenia la recompensa impagable de la satisfacció que senties quan, després de diversos intents, apareixia al camp de l’ocular l’astre que cercaves i, de passada, el regal obtingut d’anar acumulant en la memòria la imatge del fons de cel que observaves a través del buscador, el record del qual et permetia localitzar amb molta més facilitat aquell objecte en el futur.

Comellas ens ensenyà que la tasca de l’observador visual no tenia perquè ser una activitat purament contemplativa. Ens transmetia també l’emoció i el privilegi de gaudir de la màgia del telescopi, així com el rigor i la metodologia necessària per convertir, si es volia, aquella activitat en quelcom important des del punt de vista científic: com determinar amb exactitud separacions angulars entre els astres, l’observació i mesura dels canvis de posició en sistemes d’estrelles dobles, la determinació visual amb el màxim de precisió de les magnituds de les estrelles, cosa important en una època sense CCD’s que permetia descobrir estrelles variables i, fins i tot, construir la seva corba de llum, etc… Tot i els diversos reconeixements i premis obtinguts en els darrers anys de la seva vida, alguns mai li haurem pogut agrair prou la manera com ens va ensenyar a descobrir els tresors de l’univers. Descansi en pau.

Pere Horts, Societat Astronòmica de Figueres

Informació sobre l’homenatge que li feren al XXI Congrés Estatal d’Astronomia a Granada en maig del 2014. XXI CEA. Astronomía bajo la nieve de Sierra Nevada. Enric Marco, Ángel Requena

Imatges: José Luís Comellas, entrevistat pel Radioscopio, Canal Sur Radio. Enric Marco.

Ens ha deixat Vicent Domingo, el gran senyor de la física solar

0

Vicent Domingo Codoñer, gran senyor de la física solar i de l’astrofísica valenciana i europea ens ha deixat per sempre. Actualment jubilat, era professor honorari al Departament d’Astronomia de la Universitat de València i membre del Grup d’Astronomia i Ciències de l’Espai, Laboratori de Processat d’Imatges (GACE/LPI).

Vicent es va formar en la Universitat de València i formava part de la primera generació de físics valencians que van eixir al món per aprendre primer i aportar molt de la seua experiència i saviesa. Vicent tenia una extensa experiència investigadora en l’àmbit de la física nuclear i de partícules, en física solar i en projectes espacials.

Va treballar en la primera part de la seua extensa carrera investigadora a l’Institut de Física CospuscularI/CSIC-Universitat de València, al Centre d’Études Nucléaires (França), al CERN (Suïssa), a la Universidad de La Paz (Bolivia), al MIT (EUA) i a la University of Colorado (EUA).

La segona part de la seua vida investigadora començà el 1970 quan entrà a formar part de la Agència Espacial Europea (ESA). Allí  va ser el científic responsable del projecte de la missió d’estudi del Sol SOHO, de l’Agència Espacial Europea, durant el desenvolupament fins al seu llançament l’any 1995. Una vegada a l’espai entre 1995 i 1998 va ser director del seu funcionament des del Goddard Space Flight Center de la NASA, a Maryland (EUA).  La missió  SOHO, amb una durada nominal de dos anys, assoleix quasi  25 anys de funcionament i és, actualment, el satèl·lit d’observació solar amb més edat deSOHO1 Foto ESA la història.

L’any 2000, ja jubilat de la ESA,  Vicente Domingo va tornar a la Universitat de València per a formar un grup de física solar i de desenvolupament d’instrumentació espacial per a missions solars, dins del Grup d’Astronomia i Ciències de l’Espai (GACE). Des de llavors i fins a la seua  mort ha participat en el desenvolupament de les mission estratosfèriques Sunrise i de l’instrument SO/PHI per la nova missió solar Solar Orbiter que serà llençada cap el Sol, si tot funciona correctament, la setmana que ve des de Cap Canaveral.

Gràcies Vicent pel que ens has donat, tant científicament com personalment.