Olocau, és Sant Antoni!
Sant Antoni es va enamorar d’un porc… Sant Antoni del porquet. L’amor és cec, potser, bé que ho podríem dir. Home, Antoni, un porc, justament?
-Xe, ara us lleveu amb manies?
Sopar a Olocau, a ca Marga, com cada any, amb absències notables, com cada any, bona carn de corder al forn, bon vi del Priorat i dolços fantàstics del forn d’Eliseo, mentre parlem d’açò i d’allò i d’una trobada d’empresaris del Camp de Túria, a la plaça la foguera va cremant aquelles soques d’olivera, els veïns diuen que enguany són més petites, sense comparació. És un sopar d’amics, un clàssic la nit de Sant Antoni. La revetlla ha canviat l’orquestra en directe per una disco al carrer, unes joves reparteixen rotllets d’anís i mistela, els xiquets juguen a la seua, i ningú s’està de dir que és una de les nits més càlides dels últims vint anys, dalt o baix. La rifa i el parlar de les xicones és aquella fonètica multilingüe, colonial: el parit del micro de la discomòbil no sap on és, o encara pitjor, la mala llet l’atenalla.
Tot això perquè avui diumenge seran uns altres animals valencians que entraran a l’escena. Sobretot haques i ases, d’aquests ja en queden pocs, més cavalls i tota una còrrua diversa i variada de gossos, gats, pollastres, conills, aus… No sé si ningú no gosarà de portar un porc, un, que puga retre homenatge al sant.
(Rectificat després de beneir els animals. Encara no sé si ningú no ha portat un porc a la plaça).