ALBERT CORTES MONSERRAT

Desprès de la confirmació i escenificació de la retirada com a candidat d’en Carod en  benefici de Puigcercos, i aquestes noves maneres de tancar una direcció mixta i unes llistes electorals compartides pels dos sectors, per arraconar als sectors crítics, i sense voler cap discussió interna a ERC en nom de la maduresa i la cultura de govern, el líder d’un dels sectors, en Joan Carretero de Reagrupament ha trencat el seu silenci, i ha analitzat la situació.

La constatació de la alegria dels socialistes catalans pel rumb d’ERC, se’ns dubte no es un bon presagi per l’independentisme, i l’arraconament de l’assemblearisme per la imposició en aquest partit tampoc, com no ho es l’entrada en aquesta direcció del dos sectors oficials què alhora es repartiran els llocs en les llistes electorals, donant per fet què no hi haurà cap més candidat a la presidència, i amb especulacions lamentables com el canvi d’en Benach a les llistes de Barcelona, enlloc de Tarragona per por de no sortir escollit, i seguir mantenint la seva cadira en un nou govern segurament tripartit si es què suma.

El líder de Reagrupament ha trencat el seu silenci des de Puigcerdà amb un article a la premsa titulat Patriotisme i dignitat, i on desprès de repassar els últims fets vergonyosos del govern Zapatero, com el pagament del esperpèntic deute històric a Andalusia, en comparació a la almoina anunciada pel finançament català, i la nova retallada que el TC tard o d’hora farà al ja de per si insuficient Estatut Català,  tot plegat provoca una desafecció a la població que deixa espai per plataformes civils com Deumil.cat triomfin en les seves iniciatives, com la manifestació a Brussel·les per l’autodeterminació amb un sobiranisme transversal que per força al final s’hauria de veure traduït políticament, i on ara nomes hi ha gestió i pluja fina sense rumb. Reclama un nou canvi de relacions amb l’estat, i on els partits no donin suport a Madrid a ningú a canvi del famós peix al cove, sinó sempre per avenços importants i justos en l’autogovern.  Per això proposa que l’independentisme conti amb un referent electoral clar, amb una candidatura d’ampli espectre amb un eix central com es la declaració unilateral de la Independència posteriorment validada en un referèndum com a sortida de l’atzucac on ens trobem, i també amb uns alts valors ètics com a bandera, en contraposició a la classe política actual.

Crec que davant la que sembla decisió dels partits actuals que haurien d’abanderar aquesta opció, i no s’atreveixen seguint sempre amb la legalitat espanyola com excusa, i marejant la perdiu per no avançar gens, es una proposta força engrescadora, i què com la recent creació del partit Força Catalunya provinent de la plataforma Catalunya Acció, sembla comença a veure’s en força la creació fugint de personalismes i de l’eix dreta-esquerra, un partit transversal amb un objectiu clar, en forma de creació de l’estat propi per damunt de legalitats ridícules, i que mobilitzi tota aquesta societat civil què desencantada s’ha quedat orfe de vot, i què amb unes persones al capdavant integres acabin de culminar el procés iniciat per les plataformes civils, i deixin de perdre temps en lluites internes en els partits existents, què semblen molt llargues i gairebé impossibles de guanyar, mentrestant les direccions actuals tinguin les seves quotes de poder i s’entestin en frenar el procés per benefici personal, i anar marejant la perdiu sense solta ni volta quan els argument ja s’han esgotat, i Catalunya vol una solució ara, què evidentment no passa per Madrid, i que mira a Europa, què amb tota seguretat no posarà traves si la majoria de catalans ho volem, per raons sentimental o econòmiques, i sobretot per simple supervivència davant aquest estat què te pressa per acabar la feina començada fa prop de 300 anys.

Ahir segons diuen per sorpresa, en una Conferencia del Partit Republicà d’en Joan Puigcercos, el vicepresident del govern Carod Rovira va renunciar a encapçalar el partit en les properes eleccions al Parlament, en benefici del primer, i això ha començat a recollir qualificatius de generós i valent, i també de maduresa de partit, què crec no s’ajusten a la realitat.

Efectivament, crec què es un acte llargament pensat i decidit de fa temps, per unes raons molt concretes, com son veure què un enfrontament intern amb l’actual president del partit acabaria amb derrota, i tal com el va evitar en les primàries a la direcció, ara ho ha tornat a fer a canvi de ser el numero dos i home fort de govern, i coses què segurament es guarden en secret per deixar via lliure en Puigcercos.

Ahir els dos sectors oficialistes del partit i què en el fons remen en la mateixa direcció han oficialitzat la seva unió, i compartiran la direcció, les excuses son variades com donar estabilitat al partit i al govern, evitar lluites internes en unes clares referències als sectors crítics, i demostrar què el partit ha crescut i vol seguir amb la tàctica d’apropar els sectors catalanistes del PSOE-C, i fugir de la immaduresa, donant estabilitat al govern i al partit entre d’altres coses.

El gest ha estat  aplaudit pel primer partit del govern de la Generalitat, què veu com te molt ben lligats als seus socis de govern, i podrà seguir la seva marxa sense ensurts, i entre les frases del discurs de Carod destacaria que vol guanyar eleccions i no congressos, i què en el partit s’hi ha de posar ordre i disciplina.

Francament la trajectòria d’en Carod es llarga i amb moments de gran brillantor. Però en els moments en què ens trobem crec que insistir en un projecte que no porta enlloc més què a mantenir les quotes de poder d’uns quants a canvi de res, es un suïcidi, i desorienta l’electorat independentista què es queda orfe d’opcions.  No es pot qualificar de lluites internes el fet d’aplicar el què s’acorda en els congressos, com es el legítim referèndum intern pel finançament, ni amenaçar amb ordre i disciplina, la seriositat no vol dir abandonar l’assemblearisme i tancar la direcció amb nul·la participació de la militància, aquest no es el tarannà d’aquest partit.  La immaduresa tant sols la dona abandonar un projecte nacional, per un de simple gestió social, amb el joc de l’eix dreta-esquerra.

El soci principal de govern ja ha donat prous mostres de la seva submissió al PSOE per davant dels nostres interessos, i la complicitat d’ERC en el govern. Com ja he comentat algun cop la credibilitat i maduresa es guanya defensant un projecte amb convicció què il·lusioni la gent des del govern o des de la oposició, però sense canvis de rumb. Ara esta més clar que mai què la època autonòmica ha arribat a la seva fi, els límits que marca l’Estat han estat assenyalats, i son clarament insuficients per Catalunya, les enquestes i els moviments socials cada cop reclamen mes la sortida en forma d’Estat Propi abans no sigui massa tard, i políticament tan sols s’espera un partit què sense embuts encapçali aquest projecte per damunt de tot, i com  a prioritat absoluta.

No pot ser què el partit que tenia mes números per fer aquesta funció es converteixi en un més dintre del joc de la legalitat espanyola, i es conformi en gestionar les engrunes què queden per repartir, tanta ceguesa política sembla impossible, però malauradament i malgrat les previsions pessimistes i la desafecció creixent, segueixen volen insistir amb la mateixa tàctica suïcida, més preocupats dels càrrecs i els personalismes, què del projecte de l’Estat Propi.

Quan una nau porta el rumb canviat no es soluciona amb un canvi de capità, sinó què ha d’anar acompanyat d’un canvi de rumb, i no sembla què sigui el desig de la direcció republicana, que malgrat tot esperem siguin conscients què el temps s’esgota, i no es pot anar d’esquena a la societat, ni al teu electorat.

En els últims temps aquests dos partits, socialment diferents, però que amb política nacional son com dues gotes bessones, van estrenyent el cercle pel projecte definitiu d’aquesta Espanya uniforme davant el què ells anomenen com a nacionalisme, què no es res més què el dret a la diferencia.

Si primer va ser Navarra, on el suport socialista a la marca blanca del PP, la UPN va permetre un govern nacionalment espanyol davant les forces locals, desprès, i davant un frau electoral espectacular per la ilegalització d’una part de la població, i incomplint, com es norma amb el socialisme, la promesa de no pactar amb el PP per part de Patxi López al País Basc, les forces anomenades constitucionalistes, què no es res més què una evolució de la Espanya per imposició esta apunt de començar una legislatura amb el PSE i PP de bracet governant, i amb l’objectiu de fer passes enrere amb la llengua basca, i la imposició de la concepció estatal per damunt de la del territori com a bandera.

Ara ha tocat l’Ajuntament de Barcelona, on la presa de pel de la cessió del castell de Montjuïc ha tornat a unir aquestes dues forces per aprovar el projecte de consorci què el gestionarà, i on les imposicions son tantes què es pot considerar un nou incompliment de Zapatero com es habitual, una nova cortina de fum d’aquesta rèmora democràtica anomenada Estat Espanyol, on no es preveu cap rehabilitació al president Lluís Companys, afusellat en el recinte i amb promesa de De la Vega inclosa, i on el ministeri de defensa cogestionara el centre per la pau, una contradicció esquizofrènica, i on la primera vice-presidenta recaurà en la Carme Chacon, coneguda pel seu oblit del territori què li va donar l’empenta política, i què deixa en una segona vice-presidència al mateix president de la Generalitat. Una manera de canviar per no canviar res, una cosa també molt habitual en el govern espanyol quan es tracta de Catalunya.

CIU, ERC i ICV s’han oposat al projecte per considerar-lo totalment insuficient, davant l’entesa dels dos partits abans mencionats.

Crec què en clau de futur, i davant la pobre situació en que esta i quedarà el govern català desprès del pobre finançament què no solucionarà res, i la sentencia retallada de l’estatut, l’eix dreta i esquerra quedarà totalment obsolet per l’eix unionisme i independentisme, en el primer els dos partits abans mencionats amb una defensa a ultrança  d’aquest imperi caducat què no vol evolucionar, i què no admet cap variació que no sigui la uniformitat oficial, i en el segon, on aquest curiosament tripartit ha de defensar els nostres interessos per damunt de la legalitat imposada, i defensar l’Autodeterminació com ja han aprovat en els estatuts respectius per damunt d’altres projectes socials què sense finançament per dur-los a terme passen a un segon ordre de preferències.

Es el nou mapa que poc a poc es va dibuixant, i què correspon a la ofensiva espanyola per culminar la seva feina colonitzadora, i deixar el tema tancat per sempre, la responsabilitat dels partits es posarà a prova en aquesta cruïlla de la història, i hauran de decidir de quin costat estant, fugint del tacticisme i esquemes actuals que ja no s’aguanten per enlloc.

Segons les ultimes enquestes de l’Eurobarometre, nomes un 34 % dels electors europeus pensar anar a votar, i a l’Estat Espanyol tant sols un 27 %, a més d’aquests electors un 53 % afirmen no tenir cap interès per aquests comicis.  Se’ns dubte la desafecció política, i la manca d’estímuls i desconeixement poden fer estralls en el sistema democràtic europeu

En els últims mesos, i degut sobretot a la crisi econòmica, on l’atur i la pèrdua de poder adquisitiu ocupa la primera preocupació dels europeus, la confiança en les institucions europees esta sota mínims, i això afectarà i molt a aquestes eleccions d’un projecte moltes vegades poc explicat, i on estats euroesceptics com Polònia poden arribar a tant sols un 13 % de votants.  Aquest macroprojecte pateix defectes força greus, i tot hi ser una gran oportunitat els seus gestors no sempre la saben aprofitar com cal.

A Catalunya, tenim varies opcions, però a diferencia d’altres territoris amb estat propi, primer hem de resoldre els nostres problemes precisament per la falta d’aquest, i què el que suposadament ens acull va en la nostra contra, i per això Europa queda molt lluny.

La candidata del PSOE-C, Badia ens diu que no defensarà la nostra llengua, i a més demonitza els que van votar en contra de la Constitucio Europea, com si fos un mal rebutjar les opcions què no semblen correctes per millorar-les, i la única opció fos la acceptació de tot sense cap criteri, se’ns dubte la falta de cultura democràtica te aquestes coses.

Ja també els candidats dels dos partits catalans sense relació amb Madrid, i on CIU ha anat empitjorant el seu candidat de més to sobiranista, i on mentides com ser un candidat independent, quan havia estat militant, i algunes declaracions seves rebaixant el seu to reivindicatiu per Catalunya, han embrutat la seva imatge de canvi tot hi ser un bon professional.

Pel que fa a ERC, l’Oriol Junqueras, ningú pot qüestionar la seva defensa de la sobirania plena de Catalunya, però malauradament podria perdre molts votants, ja que això suposarà un alleujament per una direcció republicana què ha perdut el nord i tant sols te l’objectiu de no perdre les seves quotes de poder en el govern de la Generalitat a costa de la pèrdua ideològica fonamental per molts dels seus votants, què no entenen aquesta submissió al socialisme català sense res a canvi.

La desafecció es gran, i aquestes i altres qüestions jugaran en contra d’aquestes eleccions, tot hi haver-hi alguns bons candidats que pagaran la mediocritat dels partits pels què es presenten, en els reptes mes propers als ciutadans, com el finançament i el desenvolupament de l’Estatut, què es un carreró sense sortida aparent, què no sigui el procés independentista seriós i valent, oblidant els protagonismes i tacticismes de curta volada tant perjudicials pel país.

Europa es el projecte de futur, però si no ets representes a tu mateix no ets ningú, i la teva veu no deixa de ser una remor sense cap efectivitat pels propis interessos, d’aquí què Catalunya aquestes eleccions l’agafen amb el peu canviat i sense rumb definit.

Avui 14 d’abril, fa 78 anys que el President Macià va proclamar la República Catalana aplicant l’article primer de la Constitució Catalana de l’Havana de 3 anys enrere, amb un exercici de valentia, compromís i dignitat que avui en dia contrasta amb personatges com Ignasi Guardans, net d’en Cambó, i amb clara vocació de ment colonitzada.

El fitxatge d’en Zapatero d’un altra català tant sols de naixement però sense sentiment pel Ministeri de Cultura ja es un fet, i la Ministra de torn Gonzalez-Sinde, recordem signant del Manifiesto por la unidad de la lengua comun, i critica amb la immersió lingüística a Catalunya , es difícilment justificable.

El que des de CIU s’ha donat com una sortida laboral totalment licita, èticament i per dignitat es totalment reprovable, ell des del seu bloc ha escrit que no pretén molestar a ningú, i que li sabria greu si ho fes, tot hi què li costa d’entendre que la seva incorporació a una multinacional coreana no generaria la mateixa controvèrsia, i què es un servei públic apassionant, i a favor dels interessos generals, assegurant que dona les gracies al seus nous caps, on hi posarà tota la seva voluntat.

Se’ns dubte la seva ment colonitzada no entén res, però desprès de defensar com el seu partit la supressió d’un ministeri inútil què te transferides les competències a les comunitats autònomes, i què nomes justifica un cost de personal i pressupost difícil d’assumir, no es pot ara anar a treballar-hi, i més quan la titular es una defensora de la llengua única a l’Estat, i el govern espanyol es el que porta escanyant Catalunya econòmicament amb un episodi actual de finançament que fa plorar, i què  a sobre no fa cas de les lleis què aprova com l’Estatut, amb una constant humiliació al territori català. La seva comparació amb Corea es patètica, ja què per si no ho sap fa gairebé 300 anys a sang i fetge la seva Espanya va  colonitzar la terra que l’ha vist créixer, i ha espoliat i maltractat tot el què ha volgut i més, Corea per posar un exemple no te cap tipus de relació amb nosaltres, i si la tingues seria comercial.  Pel que fa als seus interessos generals es torna a equivocar, el govern d’Espanya treballa pel què pròpiament considera l’Estat, i no per les colònies de segona categoria com Catalunya, com pot comprovar amb les infraestructures, el tracte econòmic desiigual que Andalusia, o la nul·la defensa de la seva llengua què vol fer desaparèixer com abans millor.

Sr. Guardans, la seva feina daurada remenant la cua per l’Eurocambra sense importar-li gens ni mica els nostres problemes nacionals, ja què la seva nació es un altra, ja es historia, i CIU faria be en prendre mesures, ja què la seva indisciplina en forma de critiques al nou candidat,  i ara amb aquest acte de traïdoria li fan perdre qualsevol engruna de dignitat, i deixen en molt mal lloc al seu partit que sota aquest fum de sobiranisme amaga personatges com aquests disposat a vendre’s per un plat de llenties a l’Estat què precisament ens impedeix la nostra llibertat.

Macià i Guardans en un mateix bloc, dues cares del catalanisme, una la de la coherència, fermesa  i dignitat, i l’altra la de la traïdoria i pèrdua d’identitat per passar a ser un bufo mes en la cort del Sr. Zapatero per alegria i satisfacció dels espanyols.

A les ultimes hores tenim tres bons exemples d’actituds i fets què no fan res més què perpetuar la desafecció de la població a la classe política, i la poca ambició què s’acaba concretament a l’Estat Espanyol sense contemplar cap mes possibilitat, ells entre d’altres poden ser: Guardans, Huguet i Badia.

El Conseller Huguet ha enviat un missatge als crítics del partit, dient què els partits seriosos la militància deixa treballar a la direcció, i nomes es convoquen referèndums interns quan es tracta de casos excepcionals.

La candidata del PSOE-C Maria Badia, considera què ERC i CIU no treballen per Europa, ja què volen traslladar els problemes estatals a les institucions europees, i això representa perdre diners i temps, ja què no les farem avançar.

Per últim en Ignasi Guardans, defenestrat per CIU de la seva continuïtat com Eurodiputat en benefici de Ramon Tremosa, ha acceptat l’oferta de la nova ministra de cultura, Ángeles González-Sinde, per dirigir l’Institut de Cinematografia i les Arts Audiovisuals. Aquest personatge no ha parat de criticar el perfil sobiranista del nou candidat, i ara finalment va allà on es sentirà més a gust treballant directament pel govern espanyol.

Començant pel conseller, parla dels partits seriosos deixen treballar, jo crec què els partits seriosos deixen opinar la militància i compleixen el què s’aprova en els seus congressos els interessi o no, com es el cas dels referèndums interns, i a més no se què considera excepcional, si per ell el nou finançament de Catalunya no ho es, crec què es un tema cabda,l i desprès de per vergonya de la direcció presentar les signatures s’ha de donar la paraula sense por i assumir els resultats, què si fan les coses en la línia que esperen la majoria simplement es ratificarà les decisions de la direcció, sinó es vol fer dona a pensar que les intencions potser son unes altres, i el Sr. Huguet des del seu càrrec ho hauria de saber millor que ningú.

Pel que fa a la Badia, crec què es molt clar que qui vulgui defensar la nostra llengua, i que els nostres problemes ignorats a l’Estat, i mai defensats pels socialistes catalans ni a Madrid ni a enlloc, vegin la llum a les institucions europees, evidentment no li pot donar el seu vot a aquest partit què en res defensarà la nostra problemàtica a Europa, i tant sols passarà a ser un vot més junta amb els eurodiputats socialistes en clau espanyola, exactament com fan aquí, es d’agrair què ho aclareixi per si algú encara no ho havia notat.

Per últim en Guardans, per fi ha trobat el seu lloc què es en les institucions espanyoles defensant els seus interessos en el seu mon global què en la seva ment concretament s’acaba a l’estat espanyol, i què evidentment no passa per Catalunya, simplement perquè la seva nacionalitat es molt clara i no en podem esperar res de bo pels nostres interessos.

Son tres exemples del tipus de polítics què tenim, i què hauríem d’anar denunciant per fer sortir una nova fornada de vertaders defensors dels nostres  interessos aquí i a la Xina Popular com diria aquell, per damunt de legalitats què res tenen a veure amb nosaltres.

.

Avui es el dia de la pàtria basca, i el PNB en el seu manifest proclama que el seu objectiu es el reconeixement del dret a l’autodeterminació  i la garantia al respecte de les decisions dels ciutadans bascos, mentrestant s’organitza una marxa en que participen EA, Aralar, Batasuna, l’esquerra abertzale i el sindicat LAB per reclamar la sobirania.

El PNB acusa PSOE i PP de defensar el projecte de l’unionisme i de l’Espanya uniforme, sense tenir en compte les diferents nacionalitats, i acusa al socialisme de construir el seu govern sobre la mentida i dependència de Madrid i del PP, aplicant la política de fronts que tant havia criticat.  Es per això què volen un futur propi i de construcció de la nació basca.

El canvi d’actitud d’aquest partit es notable, i a Madrid, el seu portaveu Erkoreka ha passat del pacte amb el socialisme espanyol, a les critiques més profundes amb un clar ressentiment pels afers interns del País Basc.

De totes maneres aquest reconeixement  pel dret a decidir es difícil de creure quan les apostes del lehendakari Ibarretxe, primer amb el pla que portava el seu nom, i desprès amb la consulta popular, van acabar de la mateixa manera, el primer aturat pel Congres dels Diputats a Madrid, i el segon amb la prohibició del govern espanyol i els seus tribunals de poder realitzar la consulta a la ciutadania, i els dos amb l’acatament del lehendakari que prèviament ja sabia com tothom, què s’arribaria en aquest punt amb la manca de democràcia espanyola, i va quedar en evidencia que evidentment la seva intenció no era arribar fins al final i trencar la legalitat espanyola, sinó fer la comèdia per treure pit i arribar fins aquest punt.

Tampoc es creïble aquesta aposta pel dret a decidir quan amb les cartes marcades pel frau espanyol electoral, hi van participar creient en les possibilitats de treure’n profit i sortir victoriosos, cosa què no ha estat així per la suma dels dos partits espanyols, i ara no s’hi val la queixa.

Al final queda demostrat que aquesta ambigüitat en el tema de la sobirania què sempre han practicat el PNB al País Basc i CIU a Catalunya arriba un moment que fa perdre tota credibilitat, i desmobilitza part de l’electorat, i com s’ha vist per les circumstancies els redits electorals van disminuint elecció rere elecció.

La gent vol que els partits que fan una aposta sigui sincera, i no es frivolitzi en temes com l’Autodeterminació per fins electorals i simples qüestions de poder. El premi a la sinceritat i a la valentia segur que serà majúscul quan es realitzi una aposta ferma i decidida sense volta enrere,ni càlculs electorals pel mig, se’ns dubte el càstig del PNB es merescut i guanyat a pols davant un govern format ara què no enganya, es nacionalisme espanyol ranci i sense amagar les cartes.  La lliçó te que servir a partits com aquest, per canviar la tàctica i saltar aquesta legalitat il·legal espanyola que s’utilitza com a coartada per no anar mes enllà, i tard o d’hora es la única solució per poder respirar una mica de democràcia.

El diputat d’ERC Joan Tardà, acompanyat del candidat a les Europees Oriol Junqueras, denunciarà a Estraburg la manca de democràcia espanyola per plantejar qüestions sobre la Casa Reial, desprès de rebre constants negatives, i esgotar els procediments per preguntar sobre el pressupost o activitats de la família borbònica.

Segurament el dia 15 d’abril es presentarà la demanda contra l’Estat espanyol, per la rèmora borbònica tant ben protegida i amagada en aquesta suposada democràcia, ja què els seus intents de transparència en el tema venen de lluny, i la resposta sempre ha estat la mateixa, des de la bateria de 100 preguntes presentades per aclarir la partida pressupostaria a la família reial, i on es pretenia què el govern espanyol cada trimestre detalles aquesta comptabilitat, va rebre la negativa d’admissió a tràmit amb l’excusa de que la persona del rei es inviolable i no esta subjecta a responsabilitat, i on el recurs al TC tampoc va prosperar, esgotant ja la via espanyola.

Realment què la transició espanyola te molts forats foscos, es una evidencia, i què la democràcia posterior a l’Estat Espanyol es de segona categoria, es va refermant cada dia, però si una cosa es inexplicable es el regnat borbònic, un personatge imposat pel dictador, que recordo mitjançant un cop d’estat que va provocar una guerra civil contra la república legitima, i es permet el luxe d’un cop passat aquest malson canviar l’ordre de les coses, i enlloc de recuperar el sistema perdut per la força de les armes, canviar-lo i demostrar què la farsa de la transició incloïa rèmores com la monarquia sense dret a replica ni consultar la ciutadania.

Els mitjans de comunicació sempre han intentat  fer la feina de propaganda, i crear una imatge idíl·lica d’aquesta família que li atorguen grans responsabilitats, i gran acceptació de la població, però mai s’ha preguntat directament a la gent pel tema, i es una de les raons per no obrir el meló constitucional, ja què el desprestigi d’aquesta monarquia gairebé intocable, amb unes despeses fosques què no han de ser justificades, i unes tasques què veritablement fan riure per no plorar, son de difícil justificació.

L’episodi del 23 F, amb la poca claredat amb les posicions del monarca, més preocupat de mantenir la seva cadira que del procés democràtic,  les caceres d’ossos com a divertiment reial, els discursos propis encara de l’època feixista amb la unitat del reialme com a cosa sagrada, i la no imposició del castellà per exemple, la foscor de les seves finances, i el tractament al rebuig en forma de fotos cremades i una justícia totalment desproporcionada, sumat a la poca capacitat de diplomàcia en fets com l’episodi amb en Chaves, on la seva vena dictatorial va sortir pels quatre costats per vergonya de l’estat què representava, son proves suficients  per engrandir la seva llegenda.

Aquesta demanda hauria de treure els colors a l’Estat Espanyol i la seva fràgil democràcia, ja què viuen ancorats en el passat i no volen evolucionar, per tant Europa te dret a saber-ho de primera ma, igual què el tracte que reben nacions com Catalunya dins aquest estat de l’Unió, on tot s’hi val per seguir la seva ruta establerta per damunt dels principis d’igualtat i de llibertat de decidir de les persones.

El secretari general de CDC, Felip Puig, ha explicat en una entrevista televisiva, i sense cap tipus de rubor, un secret a veus què ha confirmat com si tal cosa, i què consistia en els detalls del pacte Mas-Zapatero, on una rebaixa substancial de l’Estatut d’esquenes al Parlament, comportava el suport mutu per governar els convergents a la Generalitat i el PSOE amb el suport preferent de la federació a l’Estat Espanyol.

Efectivament, l’acord vergonyós de la Moncloa era una rebaixa a consciencia del nivell de l’Estatut Català a canvi de l’ambició pel poder a la Generalitat, i sent decisius a Madrid com a soci del socialisme espanyol. Desgraciadament per ells, aquesta jugada tant miserable el PSOE-C no la va acceptar o Zapatero simplement va enganyar a consciencia un cop mes a aquests passerells de pa sucat amb oli encegats pel poder perdut.

Resulta què el que sempre han venut com un exercici de responsabilitat i patriotisme, era simplement  un canvi de cromos amb una sola perjudicada què com sempre va ser Catalunya, cosa què no va semblar importar gaire a aquests què ara busquen noves formules del catalanisme per no enfrontar-se amb la creació de l’estat propi, què xoca amb els seus interessos i molts dels que financen el partit, i què a més justifica dient que era necessari salvar l’Estatut i donar estabilitat política a Espanya i Catalunya.

Les reaccions de la resta de forces no s’han fet esperar, i per exemple ERC acusa de carregar-se l’Estatut ambiciós del 30 de setembre a canvi de poder, i de no calcular que el PSOE-C no era tant submís com s’esperava.  Se’ns dubte no l’interessa recordar què la direcció republicana va optar pel  No forçat per la militància i no per gust, i tampoc recorda què el socialisme català mai ha votat en contra del PSOE a Madrid, i sí molts cops en contra dels interessos de Catalunya.

D’altra banda el portaveu socialista al congres David Fernandez, s’atreveix a donar lliçons què la sobirania de Catalunya resideix al Parlament i no al Congres, just al contrari del què han fet sempre, i nomes cal repassar hemeroteques per comprovar-ho, però ja se sap que el cinisme no te límits.

La mediocritat de tota aquesta colla de forces politiques catalanes no te fronteres, i son capaços com en Puig de reconèixer que van pactar un Estatut totalment retallat i amb poca utilitat respecte l’aprovat al Parlament, a canvi del poder, i poder gestionar aquestes engrunes què era el que menys els importava. i decidint a Madrid el que nomes nosaltres podem decidir.  Tot plegat força lamentable. i diu molt d’aquest direcció convergent que s’omple la boca de Catalunya, però què dit per ells son paraules què no tenen cap valor, i què demanen a crits un relleu amb ambició i sobretot lleialtat al país, cosa què desgraciadament cap partit pot dir que en tingui l’exclusiva.

La societat civil te que marcar la línia don vol què vagin els nostres partits, i no pot tolerar mes mesquineses com aquestes, i d’altres què nomes fan què entorpir el procés d’alliberament d’aquesta nació, en benefici personal d’uns pocs què ja han esgotat el crèdit de la dignitat, i aquí no hi pot haver segones oportunitats.

Aquesta es la recepta de la Vicepresidenta Espanyola De la Vega a partir d’ara, segons ella una vegada desenvolupat els nous estatuts, ara s’ha de passar en aquesta nova etapa de cohesió territorial, i cooperació entre territoris, abandonant qualsevol reivindicació per sortir de la crisi, i on el Ministre Chaves buscarà un finançament què es pugui aplicar a tots els territoris, es a dir la versió 2.0 del cafè per tothom, què deixa Catalunya com una regió mes totalment aigualida.

Entre Salgado i Chaves acabaran de quallar un sistema de finançament aplicable a tothom, això si amb el misteriós deute històric andalús pagat, i l’oblit total de l’espoli financer català, i de les famoses balances fiscals què ja reposen en qualsevol calaix de la Moncloa tancades amb pany i clau. Per reblar el clau De la Vega ens parla de la fi de les reivindicacions i de la cooperació, com si això per Catalunya fos nou, ja què porta cooperant obligadament molts i molts anys reben simplement menyspreu a canvi.

Alhora que aquesta nova humiliació per Catalunya es consuma en mans del govern de Zapatero, l’home que segurament ha fet més per l’independentisme català en els últims anys, superant a Aznar què ja era difícil, però com ja se sap per aquest personatge no hi ha reptes impossibles, ni promeses que es deixin sense complir com a norma bàsica. A la Generalitat el tripartit ha escenificat la comèdia de la revisió del pacte d’Entesa, on entre d’altres coses s’exigeix els traspassos de Rodalies, aeroports, ports i beques abans de final d’any, i una resposta unitària contra la sentencia del TC, respecte al finançament, el govern es mantindrà ferm, però no s’ha inclòs l’opció de plantar-se en el Consell de Política Fiscal i Financera, un detall significatiu.

Tots n’han sortit contents, i Ridao per part d’ERC, ha dit què s’ha posat al dia el full de ruta, i es un toc d’atenció al PSOE què si compleix l’Estatut encara tindrà una nova oportunitat.

Realment vergonyós veure com aquests tres partits al govern simplement posen una cortina de fum per mantenir les seves quotes de poder fins acabar la legislatura, un nul·la ambició nacional, i unes peticions com els traspassos què saben que el govern espanyol no farà, ja què simplement pot incomplir la llei, i si es decideix a fer alguna cosa serà amb un canvi de gestió a l’aeroport que impliqui en realitat no canviar res, respecte al finançament, la desaparició de la paraula plantar-se, ja es significatiu què tard o d’hora acceptaran l’almoina que Chaves ens doni, què com ja va dir fa temps als catalans ni un euro més què el que es doni a Andalusia, es refereix a cobrar, perquè a pagar no tenim límits, i respecte a la resposta unitarià saben que es impossible, el PSOE-C simplement acatara la sentencia, i Esquerra haurà de triar entre seguir la traïdoria als seus principis ideològics per aferrar-se al govern, o posar-se al costat de la part de societat civil que donarà per morta la relació amb Espanya, i reclamarà un Referèndum d’autodeterminació.

Les declaracions d’en Ridao poden donar pistes, ja què desprès de tot donar encara una ultima oportunitat a Zapatero, es d’una mesquinesa esfereïdora per un partit suposadament independentista, i què per cert internament actua igual fent cas omís de les resolucions del partit, i negant la veu a la militància en forma de referèndum, sembla què el virus socialista ha entrat amb força a la seu republicana.

En definitiva un nou gir de l’estat per liquidar definitivament les aspiracions democràtiques catalanes, i on la resposta ja no es pot fer esperar gaire més per trencar aquesta legalitat, cosa què el govern actual català no pensa fer, però la societat civil te mecanismes per impulsar aquest projecte prescindint del seu suport.

S’han donat a conèixer la llista de distingits amb aquest guardó que entregarà la Generalitat el 21 d’abril, i què segons la seva definició s’encarrega de distingir persones naturals o físiques pels seus mèrits amb serveis destacats a Catalunya en defensa de la seva identitat, generalment en el pla cívic o cultural, i alguns dels noms son una clara burla a la finalitat del premi.

Durant els últims anys la factoria socialista que governa Catalunya ja s’encarrega de premiar persones com Jose Manuel Lara, propietari del diari anticatalà La Razon, o Javier Godo tampoc conegut precisament per la seva defensa de la cultura catalana, i seguint amb aquesta línia en aquest any persones com Santiago Dexeus o Isak Andic, un fa mes de 3 anys que promet la seva web també en català, i l’altre posa totes les traves possibles perquè les seves botigues Mango no portin retolació en la nostra llengua.

Aquests son dos exemples, podríem dir menors, però el què ja clama al cel, i es una autentica burla a tots els catalans, es la distinció de l’escriptora Ana Maria Matute, nascuda a Barcelona, i amb una extensa obra literària, mai ha utilitzat el català en els seus 82 anys de vida, i per al contrari s’ha adherit a tots els  manifestos contra la llengua catalana, com recentment fou promotora del “Manifiesto por la lengua comun”, què recordo defensava que el castellà estava perseguit a Catalunya, i a més es membre de la Real Academia de la Lengua Espanyola.

Un currículum que evidentment hauria de ser suficient per inhabilitar-la per aquesta distinció, què li atorgaran per vergonya de tots els catalans què ho sentirem com un menyspreu a la nostra cultura.

De totes maneres no es de estranyar aquest tema, quan el govern hi ha un partit socialista amb el suport de dues crosses on la seva cap de llista a Europa, Maria Badia, ha rebutjat públicament que el català hagi de ser llengua oficial a Europa, tal com va fer el seu partit per no admetre-la tampoc a les institucions de l’Estat. Tanmateix el seu secretari d’organització José Zaragoza, i davant la renovació del govern a Madrid, amb el seu cinisme habitual, es desdiu amb lloances per Chaves, Blanco o Salgado, de la què per exemple diu què es la que ha donat mes transferències a Catalunya, i què els tres sempre han mostrat molta receptivitat cap al territori català, es verdaderament vergonyós que aquest personatge pugui dir aquestes coses amb total impunitat sense que se li caigui la cara de vergonya.

Suposo que tampoc deu recordar que la nova ministra de cultura, Angeles Gonzalez Sinde, s’ha manifestat contra el model d’immersió lingüística català, que de totes maneres poc li deu importar amb aquest polític amb mentalitat plenament espanyola.

En definitiva la tasca d’aquest govern per l’espanyolització del país arriba també a unes distincions tant solemnes com la Creu de Sant Jordi, i jo pel proper any proposaria en Boadella, Jimenez Losantos o Carme Chacon, què segur què seran del gust del govern de la Generalitat.

La remodelació del govern espanyol ja es un fet, i el mag Zapatero què ara sembla que ja reconeix que la situació econòmica es greu, ja què ha esgotat totes les mentides en aquest tema existents, i com a mesura per seguir desviant l’atenció, fa uns canvis on els mes significatius son la sortida d’en Solbes d’economia, i de Magadalena Alvarez de Fomento,  i  què com  a novetats amb l’entrada d’Elena Salgado  en matèria econòmica, i Manuel Chaves per les relacions amb les Comunitats Autònomes. Per Catalunya son canvis intranscendents.

Els dos principals substituïts son en Solbes, l’home que ha portat les negociacions del finançament, i què amb tot el cinisme del món ha anat incomplint tots els terminis, el legal marcat a l’estatut, i posteriorment els tristament marcat en aquests darrers vuit mesos, i per cert  les seves propostes no han seguit pas el que marca la llei orgànica catalana.  La seva substituta, Elena Salgado te en el seu currículum,  la negociació dels no traspassos a Catalunya, i on ha anat marejant la perdiu amb reunions que nomes la mesquinesa de la part catalana ha maquillat, però sense cap resultat concret amb prop de 2 anys i mig del nou estatut.

El que ja sembla un menyspreu, es el nomenament de Manuel Chaves, president andalús  per millorar les relacions amb les Comunitats, quan el seu poder en el partit socialista ha fet pagar a l’Estat ràpidament un deute sospitós per Andalusia, i ha imposat les seves tesis, criticant qualsevol reivindicació catalana per justa que sigui.

A Fomento, Jose Blanco en serà el titular, i si amb la Maleni la humiliació va ser constant amb el desastre ferroviari, la prohibició a Catalunya de gestionar el seu aeroport, i les obsoletes infraestructures catalanes, amb aquest nou titular ja sabem que la cosa no millorarà, ja què les seves opinions sempre han estat contraries als interessos o demandes catalanes.

Segons Zapatero la remodelació es per afrontar la crisi econòmica amb més fortalesa i incrementar la cohesió territorial, cosa què ja fa tremolar en boca d’aquest senyor, i pel què fa a Catalunya les paraules buides de sempre amb la necessitat d’identificar el diàleg territorial, i on en Chaves ja sabem quina es la seva visió jacobina i centralista de l’Estat.

Pel que fa al PSC sembla que ha perdut la partida clarament per el sector andalús o castellà, ja què aquests importants ministeris cap ha anat a les seves mans, de totes maneres si prenem com exemple l’ús dels 25 diputats a Madrid amb submissió total, i els dos ministres Chacon i Corbacho, sembla què l’últim en què pensen es en el territori que els ha escollit, i si molt en l’Estat i en Zapatero. Per tant el pes que tingui el socialisme català a Madrid es totalment irrellevant pel que fa a resoldre els problemes catalans, i això es un fet.

En definitiva, un cop d’efecte mes d’en Zapatero què no fa presagiar res de bo per Catalunya, encara què això ja no es cap novetat, ja què el camí català a Madrid es un túnel fosc sense retorn del que no se’n pot esperar res de bo.

l’Expresident del Parlament de Catalunya Heribert Barrera proposa un boicot parlamentari a Zapatero per recuperar la autoestima, i com a primer pas d’un full de ruta cap a trencar la dependència econòmica de l’Estat Espanyol, i deixar enrere vies que nomes portaran a noves frustracions.

Ens parla del problema de la crisi econòmica, i considera irreal pensar què es poden resoldre amb petits favors dels parlamentaris catalans a Madrid a canvi de petites engrunes, aquest problema, i per posar fi a l’espoli fiscal, nomes es resoldrà amb la independència, i començant per recuperar la dignitat com a poble. No ens guanyarem mai el respecte si implorem el que realment es nostre, i si amb casos com la sentencia del TC contestem amb retòrica i manifestacions, o amb possibles referèndums què alhora de la veritat cap partit català s’atrevirà a convocar. Per això, la recepta es que els nostres representants al Congrés boicotegin sistemàticament tots els governs què no respectin la realitat plurinacional de l’Estat.

Amb aquesta tàctica el govern actual hauria d’escollir amb un tracte bilateral de negociació amb Catalunya sobre el finançament i la sentencia del TC, o entendre’s amb el PP  com a Navarra i Euskadi.  Segurament amb un dels dos partits amb majoria estable no voldrien negociar res, i acabarien davant el boicot canviant la llei electoral per reduir la presencia catalana, però s’hauria aconseguit la dignitat, i el despertar cap a l’Estat Propi.

Crec que es una proposta que es podria millorar, i parteix d’una base errònia, ja què hi ha 25 diputats que mai defensaran Catalunya i nomes son una part mes d’aquest PSOE què ens escanya, desprès els partits catalans com CIU o ERC de moment sempre s’han barallat per ser socis prioritaris, i obtenir les misèries habituals utilitzades a Catalunya com les millors del món.  Per tant comencem malament, ja que l’expresident del Parlament parteix de la base de la dignitat, i aquesta es inexistent a les formacions catalanes, sinó no s’explica que desprès de  vuit mesos d’incompliment del finançament no hagin deixat els seus escons buits al Congrés precisament per respecte a Catalunya, no ho han fet ni s’ho plantejant, ja que els seus horitzons  no son la llibertat del país, sinó els seus beneficis personals.

De fet en les properes eleccions espanyoles els partits catalans ja haurien d’haver anunciat que no s’hi tornaran a presentar  més per no col·laborar amb aquesta farsa, ja què de fet el problema no es si mana PSOE o PP, per molt què alguns insisteixin constantment en el tema, sinó què per Catalunya son iguals.

Seguint amb la teoria de Barrera, el panorama seria pacte entre aquests dos partits, i acabar amb la presencia catalana i basca, no per la dignitat dels seus representants, sinó a base de lleis de dubtosa qualitat democràtica, que l’Estat n’és un gran expert.

Jo particularment l’únic què puc assegurar, es què no tornaré a votar en unes eleccions d’un estat que no el considero meu, i què oprimeix tots els meus drets des de fa gairebé 300 anys. Un cop més la societat civil te que anar un pas per davant dels partits, i si ells no son capaços de sortir d’aquest sistema, com a mínim la ciutadania pot mantenir l’orgull intacte amb aquestes accions.

La insubmissió o desafecció davant un estat no es nomes paraules, sinó fets, i no caure en contradiccions de demanar o creure amb projectes, què desprès traïm amb actes tant senzills com aquests.

El PSOE-C segueix amb la seva tàctica de doble cara i això li provoca fets curiosos que mereixen ser comentats, alguns per la seva mesquinesa, i d’altres per la manera de justificar les coses per no parlar de segons quins temes, i fer giragonses politiques constants què ja no enganyen a ningú.

Per una banda la Diputació de Girona, presidida pel socialista Joan Pluma ha fet retirar avui un cartell electoral de la formació ilegalitzada Batasuna, què formava part d’una mostra de cartells electorals en forma d’exposició a la mateixa ciutat, però en canvi han permès un cartell de Fuerza Nueva què donava suport al cop d’estat de Franco. Aquesta exposició es una iniciativa europea d’informació a la ciutadania de cara a les properes Eleccions Europees.

D’altra banda, el president Montilla ha criticat els partits catalans que enfoquen les eleccions europees mirant nomes pels interessos de Catalunya, i ha assegurat que ells aposten per la prosperitat de tota Europa, i per això tenen la sort de pertànyer a la formació socialista europea cosa què molts partits catalans no poden dir. També ha recordat als que van votar no a la Constitució Europea, què si hagués tirat endavant no patiríem amb tanta intensitat els problemes actuals, i on la seva cap de llista es la única que hi va donar suport entre els partits catalans.

Pel que fa a la primera noticia, crec què  es una perversió més d’aquesta democràcia espanyola de fireta, on una nul·la transició i unes imposicions del franquisme porten a situacions com aquesta on en una mostra de cartells com exemples del tema on tots haurien de estar exposats, la obsessió malaltissa per esborrar qualsevol dissidència a la identitat i pensament espanyol fa retirar una formació ilegalitzada per una llei feixista, i en canvi permet evidentment apologia del franquisme què sembla no es terrorisme  com l’altra, sinó una rèmora què ens continua acompanyant per no haver estat condemnada en el seu moment, de fet en mocions per altres pobles de retirada de medalles al dictador, ja regidors que continuen votant en contra, en decisions què nomes s’expliquen des d’una democràcia que fa pudor com l’espanyola.

En les declaracions del President Montilla, li diria que prou amb presentar el no a la Constitució Europea com una falta de vocació europeista, i posar pals a les rodes, el sí no es cap mèrit, ja que les dues opcions son igual de valides, i la negativa es per unes raons molt concretes què afectaven molt negativament al reconeixement de Catalunya, cosa que poc l’importa al President, i a més què països com França també van rebutjar, per si se li ha oblidat, i no crec què l’acusi de poc europeista. Pel que fa a portar els temes de Catalunya, ja se sap que ells estan acostumats a no portar-los enlloc, ni a Madrid, on simplement votant amb el PSOE les seves propostes vagin a favor o en contra de Catalunya, però els partits del territori per estrany què els hi sembli la seva prioritat evidentment son els nostres interessos, com d’altra banda la resta d’estats que van a Europa a defensar les seves posicions, com la cosa més normal del món.  El PSOE-C dintre aquest gran grup socialista què no li veig res d’especial ja sabem que no defensarà Catalunya, mai ho ha fet, i a Europa no serà l’excepció.

Es una avis pels futurs votants, perquè sàpiguen que els nostres problemes no els importen gens al grup socialista, i em sembla un cas inaudit segurament a tot el continent, a partir d’aquí ja son prou grandets per saber a qui han de donar el seu suport, i on per cert no podran utilitzar el lema de què si guanya el PSOE-C guanya Catalunya.

Ciutadans pel Canvi, grup associat al PSOE-C, ha presentat la seva proposta d’ILP per reformar la llei electoral apart dels tràmits parlamentaris què s’han anat endarrerint i ajornant per por de tots els partits, i on un informes d’experts han estat guardats al calaix per una millor ocasió.

Efectivament, fa vora 30 anys que les eleccions catalanes es regulen per una disposició transitòria de l’Estatut del 79, i els interessos partidistes han impedit actualitzar-lo d’una manera més justa.  Els principals fonaments de la proposta son: La igualtat de tots els vots independentment de la seva població d’origen, llistes desbloquejades, passar de les 4 circumscripcions a les 7 futures vegueries, i nombre variable d’escons entre 120 a 150 en relació a la participació.

La iniciativa ha rebut el suport del President Maragall, i de personatges de la societat civil molts d’ells lligats al PSOE-C.  Per part dels partits, els socialistes estant encantats amb cada persona un vot, ja què el seu principal feu electoral es l’àrea metropolitana de Barcelona on es concentra la major part de població, però tant ERC com CIU creuen discriminatori per la resta de comarques.

Davant aquesta iniciativa què crec hauria de fer treure els colors a les formacions politiques catalanes, ja què cap s’ha atrevit  a posar fil a l’agulla simplement pels seus càlculs electorals contradictoris entre els diferents partits, i què donen idea del seu grau d’eficàcia. Respecte els punts principals, les llistes desbloquejades serien de gran utilitat per poder votar lliurement a la persona o persones què ens dones mes confiança, i obligaria a la cultura del mèrit per sortir escollit, al contrari dels actuals amb cúpules tancades on el mèrit es ser afí a elles i súbdit de les seves decisions, d’altra banda quan d’una vegada per totes desapareguin les diputacions, i les vegueries ocupin els seus llocs sembla lògic que aquestes marquin les fronteres del territori, com ara ho fan les províncies.

On  ja discrepo es amb la variabilitat d’escons respecte a la participació, no ho crec necessari, ja què aquesta be donada precisament per la il·lusió que ens transmeten els polítics, la seva ambició, i ganes de resoldre els problemes, i en cap cas això no pot ser un premi de més o menys escons què podria arribar a distorsionar els resultats, i què no conec cap lloc del món on s’apliqui, ni amb llocs amb molta més cultura democràtica. Respecte al punt principal d’una persona un vot en soc totalment contrari, ja què això dona molt mal pensar en una tàctica socialista per seguir el poder.  La major part de la població es concentra a Barcelona i els seus voltants, i si això anés endavant  dos o tres ciutats decidirien unes eleccions de tot el territori, i curiosament es on es concentra mes immigració espanyola i el cistell principal de vots del PSOE-C, la resta de territoris més despoblats per força, i per fer valer la seva veu tenen què tenir un mecanisme compensatori per equilibrar la situació, i entrar en el sistema.

Crec què qui signi aquesta iniciativa amb aquest punt concret, en la seva major part es mourà per afany partidista en l’orbita socialista, i no per la verdadera justícia democràtica que afavoreix a tothom, i sobretot incita a la participació ciutadana, què per damunt dels resultats es el tema important.