ALBERT CORTES MONSERRAT

La iniciativa del Jutge Garzon d’obrir unes foses comunes de la Guerra Civil, i depurar responsabilitats arribant a demanar el mateix certificat de defunció de Franco, ha portat cua sobretot en la dreta rància espanyola.

Emmarcat amb el seu afany de protagonisme habitual com a jutge estrella amb causes internacionals de gran relleu com la del General Pinotxet, ara ha decidit ordenar obrir algunes fosses comuns on van ser enterrats víctimes de la guerra civil del costat republicà, i en vol depurar responsabilitats.

En qualsevol estat democràtic aquest fet s’hauria d’haver produït fa 30 anys, i fer desfilar pels tribunals la majoria de responsables de les tortures, execucions i tota mena de crueltats del regim franquista, deixant clar que no hi havia dos bàndols, sinó  un govern legal i escollit pel poble democràticament, i un bàndol militar insurrecte que va decidir utilitzar la força per arribar el poder, i començar una purga com fan totes les dictadures.

Aquí sembla, i no ho veig gaire clar que no quedi en paraules buides que s’emporta el vent, començarà aquest procés ara quan la majoria de responsables poden haver mort o en una edat molt avançada, i al no ser un estat normal la dreta del PP com sempre que toquen els seus antecessors naturals, o sigui el franquisme, s’ha posat les mans al cap amb la retòrica habitual de que no s’ha de remenar el passat, i emparant-se amb les lleis d’amnistia del 77, un dels pactes de la farsa de la transició per deslliurar de qualsevol culpa tota aquesta colla d’assassins, i posar una cortina de fum per davant de la dictadura amb una suposada democràcia.

Ja es preocupant que desprès de tot aquest temps, aquest partit de dreta no hagi trobat el seu camí com la major part de la dreta europea, i defensi les seves postures des de la defensa dels valors democràtics en aquest cas conservadors, i no tant sos això, sinó que ha mantingut molts càrrecs del partit lligats a la dictadura o fills d’aquests que segueixen la seva corda, i defensant aquesta idea equivocada de posar en  el mateix sarró la república, i la dictadura amb la defensa aferrissada d’aquesta ultima.

El cas mes simptomàtic es el Sr. Fraga, un ministre d’una dictadura, testimoni directe de les signatures de les sentencies de mort del regim, i que en qualsevol altre estat hagués estat jutjat per crims contra la humanitat com qualsevol col·laborador d’un regim del terror, i enlloc d’això ha seguit ocupant càrrecs politics de responsabilitat i com a president d’honor del PP confirmant el  que abans deia, i que naturalment ha dit que la iniciativa de Garzon es un disbarat, suposo que la consciencia li deu recordar les seves accions pasades.

Encara mes greu es l’actitud de la fiscalia, que ja ha dit que hi presentaria recurs, o sigui que valida el feixisme com la cosa mes normal del mon, i avala les tesis de que no ha canviat res.

Tant de bo la iniciativa tiri endavant cosa que dubto, i s’arribés a portar algun culpable davant el tribunal, començant a posar les coses al seu lloc i desemmascarant una mica la farsa d’aquesta democràcia de fireta.

Ahir va corre la noticia de l’acord a ultima hora del PSOE amb la intervenció del mateix president amb els bascos i gallecs per aprovar els pressupostos generals, i evitar mals de cap.

Aquesta tramitació es segurament la mes important de tot l’any, ja que d’ella depèn el finançament per tots els projectes ha realitzar, i sobretot enguany per lluitar contra la crisi, i on un prorroga de l’any anterior amb uns números mes inflats hagués estat mortal per govern que presideix Zapatero.

A ultima hora i a canvi sembla ser d’unes transferències de competències per Euskadi, i uns diners extres per Galícia l’acord ha estat possible, i a can PSOE respiren tranquils.

Les esmenes a la totalitat dels altres partits catalans com ERC, CIU i ICV no serviran doncs per posar contra les cordes al govern socialista, que podrà aprovar uns pressupostos restrictius, que un cop mes no compleixen amb les inversions que marca l’Estatut, i on el nou finançament brilla per la seva absència amb un acord que es preveu lluny.

He llegit alguna recriminació a aquests dos grups que han permès l’aprovació, i he de dir que cadascú mira pels seus interessos i no deuen cap favor a ningú, ja que els catalans solets ens sobrem per perjudicar-nos d’allò mes, i no necessitem cap tipus d’ajuda externa.

Unes actuacions normals, així com les dels partits catalans que evidentment denuncien un incompliment mes amb el seu no, i juguen l’unica carta de pressió pel nou finançament que podem utilitzar.  Tanmateix no he vist cap critica als verdaders culpables de que aquests pressupostos arribin a bon port per damunt dels interessos dels catalans, aquests, i com era previsible son els 25 diputats del PSC que simplement son invisibles, i gracies al suport rebut a Catalunya ara son uns simples trànsfugues de les necessitats catalanes, ja que la seva prioritat per si algú no ho sabia per damunt d’algun escarafall mediatic es el govern del PSOE, i incomodar el menys possible lligats de peus i mans.

Tots aquests votants de la opció socialista en les ultimes eleccions a l’estat, ara deuen estar molt satisfets de sacrificar les seves prioritats i el seu benestar i desenvolupament, en nom d’un partit polític que te qualsevol prioritat menys Catalunya, enhorabona a tots pel vostre masoquisme sense límits, i com deia la Chacon representants de la Catalunya optimista i humiliada alhora.

Les cartes ja estan damunt la taula, i vista la submissió, no podem esperar res de bo del nou finançament, on el govern de l’estat simplement espera la retallada del TC en aquesta matèria per justifica llavors si, el compliment íntegre del que quedi en peu d’aquesta llei orgànica tant remenada, i amb el vistiplau del PSC que ho vendrà a preu d’or com un gran acord.

La submissió i poca capacitat de decidir lliurement segueixen fent estralls a la part catalana, i així es molt fàcil pel govern manipular Catalunya com li vagi be, ja que de les concessions a Euskadi ningú en parla, però la nació catalana ja es un altra historia on cada engruna donada resta vots a l’estat espanyol.

Aquest es el post número 200 del bloc, i com a persona agraïda voldria donar les gracies a tots els lectors que en un moment o altra han llegit i donat una ullada a les meves humils reflexions. Espero que siguin molts mes, i la causa continua.

Aquest gran jugador, actualment a la NBA, a l’equip de Los Angeles Lakers, i una de les grans figures que ha donat l’esport català, ha tornat a justificar el seu sentiment de pertinença amb una base de mentides totalment inacceptables.

En declaracions a la pagina web del seu actual equip, ha manifestat el seu sentiment blaugrana amb el desig d’acabar la seva carrera tornat al equip català per tancar el seu cicle esportiu, i esperant amb emoció l’enfrontament d’aquest cap de setmana  dels dos equips a Califòrnia.

Tot seguit ha alabat les virtuts de Barcelona per viure-hi, amb el mar, la cultura, el clima i altres qualitats que la fan diferent a altres grans ciutats tot recordant les olimpíades del 92, i on ha començat a entrar en terrenys relliscosos fent referència que la cultura catalana es una qüestió històrica, on la majoria de la població vol formar part d’Espanya, però on alguns volen ser independents ja que tenim la nostra llengua i la nostra petita cultura, però formem part de l’estat.

Rematant la jugada, afirmant que el tema prové de la Guerra Civil i els problemes d’aquells temps que ara han millorat, finalitzant dient que es considera català, però també espanyol.

Primer voldria expressar que no es el primer cop que Pau Gasol mostra els seus sentiments espanyols, i nega el dret d’autodeterminació del seu territori imposant-li un sobirania sembla ser que superior, fins aquí res a dir ja que considero que cadascun es lliure de sentir el que vulgui.

El problema es quan per justificar aquest sentiment, si mes no curiós, es basa en unes grans mentides per modificar la historia a la conveniència de cada forma de pensar, dir que la cultura catalana es una qüestió històrica, jo diria que es la cultura pròpia d’una nació,  com d’altres tenen la seva i es el mes normal del mon.  

La afirmació de que la majoria vol formar part d’Espanya, però alguns volen la independència per la llengua i la petita cultura, se’ns dubte deu tenir fonts secretes que l’han informat d’aquesta noves previsions, ja que si comproves les enquestes i estudis mes recents, la tendència es totalment contraria a la que ell pensa, i tants les manifestacions hagudes com amb un simple càlcul dels votants dels partits catalans, les enquestes oficials del CEO, entre d’altres fonts, fan veure que una majoria vol un estat o un estat federat i que en un referèndum sobre el tema, i un procés visualitzat la victòria secessionista podria ser possible, cosa que explica com una de les raons perquè l’estat la prohibeixi.

Tot seguit interpreto com un menyspreu i un autoodi gran, de voler justificar el que es injustificable, el terme cultura petita quan per cada ciutadà normal la seva cultura es la mes important independentment de la població que en gaudeixi.

On ja es supera es amb l’inici d’aquest conflicte amb la Guerra Civil, aquesta si que es bona, ja que se li hauria de recordar la data de 1714 per si li recorda alguna cosa, o simplement la vol tapar sota l’estora per no avergonyir-se de les seves paraules mesquines

En definitiva ha confirmat el que ja sabíem, i que passa sovint amb aquests que diuen soc català i espanyol que finalment acaben sent la segona opció, deixant la primera com una anècdota de segona divisió.

Si vol justificar el seu espanyolisme com a mínim que utilitzi dades fiables, i no demagògia barata per tapar la seva mala consciencia.

Ahir es va entregar el Premi literari Planeta 2008 que va ser guanyat per Fernando Savater, amb l’obra “La hermandad de la buena suerte”, i que dona la idea del perfil ideològic que es respirava en aquesta entrega.

Aquest escriptor i catedràtic de filosofia a la Universitat Complutense de Madrid, ha destacat apart de la literatura, per  formar par d’associacions de caràcter espanyolista com el Foro de Ermua o Basta Ya, que aprofitant les víctimes del terrorisme les han utilitzat pels seus deliris contra qualsevol diferencia identitaria a l’estat espanyol.  També pertany al partit Union de Progreso y Democracia de Rosa Diez ,amb un caràcter totalment xenòfob pel tot el que no sigui la seva idea de l’estat, la seva llengua i cultura.

En les seves xerrades ens parla del nacionalisme com el mal de tots els mals, excepte l’espanyol esclar. Defensor a ultrança de la Constitució i la unitat de l’estat amb la vella trampa de la humanitat universal, per ridiculitzar les peticions de possibles nous estats.

La presentació de UPD amb noms tant esperpèntics com Albert Boadella i la mateixa Rosa Diez, dona ideal del seu tarannà, i amb aquests i altres suposats intel·lectuals va impulsar el Manifiesto por la lengua comun, tota una apologia contra les llengües en teoria cooficials de l’estat amb la cantarella que els individus tenen drets lingüístics i els territoris no, criticant la immersió lingüística a Catalunya per sentir amenaçada la llengua per ell comuna, el castellà.

Aquesta mentalitat totalment desacomplexada del seu concepte d’estat amb una idea, una llengua, i posant a la resta en situació de desavantatge i sense els mateixos drets sembla ser per decret diví pels segles dels segles, li ha estat atorgat el premi, que amb personatges com aquests crec que pot perdre força prestigi, i denota les preferències de la família Lara cap a l’espanyolisme mes ranci i nociu que podem trobar.

Cal desemmascarar aquests personatges que amb un estat al darrere son capaços de difamar constantment qualsevol diferencia ideològica, i menysprear una llengua simplement perquè no es la seva i no la volen mai al nivell del castellà.

Respecte a les seves opinions politiques, si escoltem les autentiques barbaritats que ha arribat a dir la Sra. Diez crec que no son dignes de cap intel·lectual sigui del signe que sigui, i menys d’un de pa sucat amb oli com aquest ple d’odi a la diferencia, i amb tuf de feixisme convulsiu a les seves venes.

Avui es commemora el 68 aniversari de l’afusellament del President Companys, i desprès de 31 anys d’aquesta farsa democràtica de l’Estat Espanyol el seu judici segueix vigent.

Aquell trist dia per les democràcies reals europees, es va assassinar un president escollit democràticament pel seu poble, i el seu executor una dictadura sagnant que evidentment feia i desfeia com li convenia sense atendre cap legalitat, que no sigues el culte a la personalitat del cabdill insurrecte i el pensament únic sense cap dret a la diferencia, i que molts anys desprès sembla no haver canviat res.

Les promeses de De la Vega davant la seva tomba  de anul·lació del judici, i restauració de la seva memòria se les ha endut el vent, i hores d’ara només hi ha una vergonyosa llei de la memòria històrica que obliga als familiars de les víctimes a recórrer un autèntic via crucis legal per intentar recuperar la dignitat de la persona assassinada, per defensar la legalitat vigent en aquell moment.

Una llei que no vol aprofundir en el càstig als botxins, i passa de puntetes per descobrir als autèntics culpables d’aquest malson, que no son altres que els afins al regim dictatorial que amb una operació anomenada transició sembla han purgat les seves culpes, i tal dia farà un any.

El President Companys, pel càrrec que ostentava es un cas excepcional, i així tindria que ser tractat, tots sabem el tipus de judici esperpentic ha que va ser sotmès amb l’únic delicte de ser el President Català, i tots podem afirmar que la seva pena sense possible defensa va ser una condemna a mort que el regim buscava amb ansietat.

Qualsevol estat que es volgués dir mínimament democràtic faria temps que hagués anul·lat el judici, demanat perdó a la seva família, i a les víctimes de l’horror franquista, com va fer el govern alemany amb les víctimes del nazisme, i organitzat un acte de desgreuge per posar la figura de Companys allà on li pertoca.

La realitat es que el tribuna suprem espanyol fins ara s’ha negat a revisar cap sentencia de l’època, i el ministre de torn no pot garantir que aquest cop  sigui diferent, amb la  conclusió clara que aquest tribunal dona per validats aquells judicis, i amb ells la dictadura franquista, i condemna a l’oblit precisament als defensors de la República, tot un esperpent digne de les dictadures bananeres.

Per altra banda el Conseller Saura ha optat per una estratègia vergonyosa de petició a Madrid d’un certificat de reparació de la memòria del president, previ a la petició de anul·lació del judici, es com si s’acceptes que la actuació va ser la correcta, i com un capritx ara volem canviar la història.  Encara es mes vergonyós el suport de la resta de partits, i on de moment només Esquerra ha mantingut la dignitat per un cop, i demana el que seria lògic en qualsevol estat democràtic, la anul·lació directe i punt.

Un desgavell mes d’aquest estat ancorat al passat i una humiliació mes dels nostres polítics que no s’atreveixen ni a mantenir ferm l’esperit d’un màrtir per Companys, i demanar el que es senzillament natural i normal en qualsevol lloc.

Arrel d’un article del Sr. Mas en el Bloc gran del Sobiranisme, Blocgran.cat, i on cada setmana un personatge aliè als col·laboradors habituals escriu unes reflexions relacionades amb el sobiranisme, i què mereixen ser comentades.

Primer i mitjançant una anècdota viscuda ens parla de que els catalanistes tenim la sensació d’haver arribat a un carreró sense sortida amb l’estat espanyol, i que aquest no respecta cap pacte assolit amb Catalunya, com el recent Estatut. Parla de la fi de la pedagogia i l’objectiu de fer-nos respectar, i això nomes s’aconseguirà des de l’enfortiment nacional de Catalunya, i l’increment de la nostra sobirania en el marc de la Unió Europea..

Tot seguit ens parla del sentiment personal de la sobirania dins d’un mon globalitzat, i que el que primer cal es refundar el catalanisme per integrar una majoria de la població i aplicar el dret a decidir sense mes límits que la pròpia evolució de la societat, i sobre els temes que mes li preocupin.

Per acabar lloant la tasca de Convergència en aquest projecte, utilitzant paraules com sobirania plena o mes quotes de llibertat.

Tot unes declaracions de bones intencions, i que comparades amb els temps de l’època Pujoliana on la implicació amb l’Estat, i el somnífer al país era  la recepta màgica son un avenç considerable i fan patxoca de llegir, però hi ha una cosa invariable, i aquesta es la de no dir les coses pel seu nom i fer-se servir de l’ambigüitat calculada al mil·límetre, amb expressions com l’increment de la sobirania, sobirania plena o mes quotes de llibertat per no arribar al fons de la qüestió sense por com ens explica que no te.

Una nació o es sobirana o no ho es, no hi ha termes mitjos, ni increments, ni sobiranies plenes.  Un estat es completament sobirà i independent dintre el teixit inevitable d’aquest mon global, amb un color en el mapa, i on les decisions internes nomes les decideix ell,  altra cosa es ser una regió o autonomia, on la majoria de les coses les decideix un tercer amb el que tot això comporta, i on els teus interessos sovint no son respectats perquè simplement no ets ningú.

Aquest es el pas que ha de donar Convergència sense por i pensant que les enquestes i estudis son favorables, i molt mes que ho serien amb una visualització del procés independentista. El que no es seriós es escriure aquest article i que el seu soci d’Unió es el primer en no voler integrar-se en aquest procés , perquè la seva prioritat es Madrid.

Això no crea trempera, i dintre el seu Consell Nacional te gent com en Lopez Tena que deixa la seva ambigüitat a banda i ja ha decidit en quin bàndol vol estar, no es pot acontentar a tothom o es blanc o negre, el terme mig significa mes desafecció i mes mediocritat en la política catalana. No insisteixi en el que defineix com un atzucac i sigui valent dient les coses pel seu nom.

S’ha acabat aquesta espècie de segona volta del partit republicà, i on la direcció actual encapçalada per Joan Puigcercos ha superat la prova de foc al vèncer en 9 de les 12 comeses  territorials.

Efectivament, els únics reductes que han variat els resultats han estat l’Ebre i Barcelona amb victoria de l’altre sector oficialista proper a Carod, i Tarragona, on Reagrupament Independentista ha obtingut la seva única victòria., la resta amb major o menor percentatge i amb aliances diverses han estat per en Puigcercos.

Realment per un partit que ha perdut molt de pes electoral en totes les eleccions que han esdevingut els últims 5 anys, amb contraposició amb un augment de l’independentisme en tots els sectors de la societat, i que a mes ha perdut el rumb enlluernat per les quotes de poder que li proporciona el govern tripartit dirigit gairebé en exclusiva pel PSC, i on la seva presencia es merament testimonial sense opinió en temes tant importants com per exemple en el finançament, es un fet greu.

El domini de l’aparell de comandament es vital en un partit polític, i en aquest cas ha jugat un paper decisiu per determinar aquests resultats.  Això i la tendència humana de ser mes difícil els canvis que el continuisme per molt que aquest porti a l’abisme, al que hauria de ser un dels motors del dret a decidir.

La fusió dels dos grups renovadors, deixant a banda la sorpresa de Tarragona, ha obtingut bons percentatges en moltes de les eleccions territorials, però no el suficient per desbancar els candidats oficialistes de les seves poltrones. Es un moviment que segueix avançant dins el partit com una taca d’oli, i creant complicitats per tot el territori, i amb un factor a favor ja que els fets que han succeït  i els que succeiran amb la sentencia del TC, i la previsible passivitat de la direcció actual mes enllà de quatre reaccions airades sense fets que els avalin, afavoriran la suma de militants en aquest projecte per portar Esquerra  allò don no havia de haver sortit mai, i ser una peça clau per arrossegar altres partits a un canvi de relació amb l’estat.

Els canvis de poder sempre son dificultosos, però seria una verdadera llàstima que per quatre personalismes amb fam de poder, s’endarrerís un procés cap a l’autodeterminació mes aprop que mai, i que nomes li falta trobar aquests líders valents que passin de la mediocritat actual i les baralles de pati de col·legi, a la contundència i els arguments per saltar el mur, que l’estat ens ha construït a mida i que si tots ho volem trontollarà mes que mai.

Avui 12 d’octubre des de la capital de l’imperi celebrant aquest gran dia per tots nosaltres, que es reconèixer l’orgull de pertànyer a aquest gran imperio on fa uns quants anys no s’amagava el sol.

Aquesta festa de tots els espanyols es un arma mes de les que utilitza l’estat per enviar un missatge d’unitat i uniformitat al mon, i amagar les diferencies i les discriminacions internes que son moltes i variades.

L’acte central es la desfilada militar, tot una declaració d’intencions, i on es rep homenatge a la bandera, aquella imposada a sang i fetge, i a les forces armades que com tothom sap i per obra i gracia de la Constitució la seva missió fonamental es mantenir la unitat de l’estat costi el que costi, i per damunt de qualsevol opinió de la població.

La ministra de Defensa Carme Chacon, l’ha presidida, si aquella de la Catalunya optimista, ja que la seva visió de Catalunya evidentment es Espanya i per tant els nostres problemes pasen a ser secundaris en la seva visió global de la situació.  Tanmateix ahir mateix en una entrevista va deixar anar “El ejercito ha pasado de ser temido ha admirado en una sola generación”. Em sembla una frase digna d’estudi, ja que l’exèrcit espanyol segueix tenint la mateixa consigna  fa una generació i ara, que es la de passar per damunt de la voluntat popular, sigui quina sigui amb la força de les armes i amb la llei al darrere.

Aquest exercit Sra. Chacon en els seus alts comandaments respira olor de ranci pels quatre costats, i per molta missió humanitària que realitzi, aquí segueix representant la força de repressió de l’estat contra qualsevol diferencia per democràtica que sigui i que vostè no en vol sentir a parlar.

Per definició no m’agraden els exercits ja que en el seu interior la degradació de les voluntats de les persones queden a la mercè de quatre il·luminats que juguen a soldadets, i que nomes obeeixen ordres sense pensar si son acceptables o no.

Respecte a la desfilada i com diria en Rajoy, “quin conyàs”, i quin absurd i quins diners que paguem entre tots mes mal aprofitats, mentrestant les manifestacions feixistes es succeeixen en moltes poblacions, i les que pacíficament i volen donar resposta com a Barcelona son reprimides per la força policial, donant legitimitat a la exaltació del feixisme i atemorint la condemna a aquestes rèmores del passat mes aterrador.

Tot un exemple de dignitat i civilització, paraula que recordaran a Sud-america  per la seva absència, quan van ser colonitzats pels espanyols amb una salvatjada rere un altra, en definitiva un autèntic genocidi en lletres majúscules que avui com no també han de celebrar.

Aquest diumenge, coincidint amb el dia anomenat de la Hispanidad, una celebració rància de l’Estat, el grup ultradretà Alianza Nacional ha convocat una manifestació a la capital del camp de Tarragona que portarà cua.

Desprès dels intents per prohibir la marxa, la delegació del govern espanyol amb un recorregut i una durada mes reduïda ha autoritzat la marxa d’aquest grup que es declara hereu dels feixismes europeus, i sosté que el dret de sang es el que determina l’origen nacional de l’individu, mantenint un fort caràcter racista i ultradretà amb la defensa de la unitat de l’estat, la expulsió de la immigració, la negació del genocidi jueu, i amb presentació en les seves llistes en les ultimes eleccions espanyoles de l’assassí de Guillem Aguiló, el jove independentista.

També podem recordar que aquest mateix grup celebra una conferencia avui mateix a Valencia, amb un general nazi, Manfred Roeder com convidat estrella, i dir que se’ls coneix pels actes de vandalisme protagonitzats per aquesta rèmora del feixisme amb mes llibertat per actuar que en la majoria d’estats democràtics.

Es una decisió molt greu autoritzar a aquest grup aquest tipus de manifestació, ja que la vara per mesurar el censurable i el que no que utilitza l’estat esta clarament marcada i empastifada, ja que es prohibeixen partits politics totalment legítims, i es prohibeixen moltes manifestacions de caire independentista al País Basc o algunes de suport a ETA, però en canvi aquests hereus del franquisme poden seguir abocant la seva ideologia racista i caduca per davant del nas de tothom.

Aquest estat fa pudor a socarrim, i amb decisions com aquestes dona arguments per veure que res ha canviat en el fons i tot es una cortina de fum per tapar la realitat, que es que el regim segueix movent els fils que vol sense oposició.

El mateix codi penal considera delicte la apologia del genocidi amb penes de presó incloses, i si aquest grup que nomes exalta la dictadura franquista no es considera que faci apologia, dona a pensar  que per l’estat la dictadura no va ser un genocidi, i la persecució dels valors democràtics i els milers de víctimes per delictes de pensament, tortures i persecució sistemàtica de les nacionalitats diferents a la de regim no son censurables.

Es una autentica vergonya que molts dels caps d’aquest grup no siguin investigats i condemnats, i es permeti els possibles aldarulls que provocaran amb les seves actituds xenòfobes i que seran responsabilitat del govern de l’estat, sense cap tipus de dubte.

Un cop mes l’Estat ha quedat retratat amb quines son les seves preferències, i alguns encara es preguntaran perquè molts no en volem formar  part d’aquesta farsa de democràcia.

Diversos mitjans de comunicació publiquen avui les filtracions que surten del Tribunal Constitucional, on ja s’han discutit prop del 80 % dels articles recorreguts, i les noticies porten mals auguris.

Efectivament, ja hi ha molts esborranys de la resolució emplenats, i aviat podria veure la llum la sentencia final on desprès del discussió article per article es vol arribar a un consens ampli entre els magistrats, i on la presidenta ja ha dit que no utilitzarà els seu vot pel desempat. La renovació del tribunal esta aturada, i per tant sembla ser que la composició actual acabarà les deliberacions i donarà el veredicte.

Diuen que el finançament quedarà ferit de mort, ja que Catalunya no podrà determinar cap sistema propi, es garantirà la solidaritat entre les comunitats, i l’acord global no serà bilateral sinó en el marc del Consell de Política Fiscal i Financera, lluny del concert del País Basc i Navarra.

El deure de conèixer el català quedarà eliminat amb el pretext d’assegurar el bilingüisme a Catalunya, i amb l’aval de la Constitució que determina que la llengua oficial de l’Estat es el Castellà.  A la practica voldrà dir que en àmbits com el judicial, els jutges no tindran cap obligació de conèixer la llengua pròpia de Catalunya arraconant-la cada cop mes en benefici de la oficial.

El terme nació podria mantenir-se en el preàmbul, deixant clar que només existeix una nació que es Espanya, i que alhora es titular de la sobirania única de tot l’estat.

En resum, res que no esperéssim i que demostra en una decisió única en qualsevol estat democràtic, que la llei orgànica ja retallada i votada pel poble patirà una segona retallada definitiva que escapçarà els pocs punts beneficiosos que encara quedaven en peu, i marcarà els límits del autonomisme, que entrarà en una via morta sense cap esperança.

Serà la prova del cotó definitiva pels partits catalans, i de la societat civil en general que ha de reaccionar definitivament, i desterrar la idea de qualsevol entesa amb l’estat, que sense cap garantia per la llengua i amb un finançament conjunt amb totes les comunitats no tindria cap sentit, sinó fos que es vol la desaparició definitiva del que avui entenem com a nació catalana.

Crec que arribats en aquest punt, i amb les accions civils que calgui, s’ha de rebutjar la resolució solemnement, retirar els parlamentaris de Madrid, i fer una consulta a la ciutadania per autoritzar a la Generalitat a proposar una nova forma de relació amb l’estat basada en la creació d’un estat propi, això evidentment serà rebutjat per l’Estat, com ho va ser la consulta basca, però arribats en aquest cas la seva legalitat ja no tindrà cap validesa, i be per la via de Referèndum directe, o be per la via de la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions, on els partits catalans proposin la Independència com a principal promesa a realitzar en cas de majoria parlamentaria, tot amb la benedicció d’Europa com ja ha marcat en altres territoris com Montenegro.

Crec que l’espanyolisme ranci dependent del PP, Ciudadanos, i bona part del PSC i Unió no tindrien massa arguments per defensar seguir en un estat que ens condemna a la misèria de per vida, i a la desaparició progressiva de la nostra cultura mil·lenària, si així fos haurien de quedar reduïts a una rèmora del passat que l’únic  que vol es la nostra desaparició a qualsevol preu.

Ara faltarà per veure la reacció de l’ambigüitat de CDC en aquest tema, de la desapareguda ERC i d’ICV sobre les quals ha de recaure aquesta responsabilitat de fer-nos grans un altra cop i deixar aquesta etapa adolescent agafats de la maneta d’un adult que ha demostrat mil cops que no ens vol.

Des de les Illes ens arriba una altra iniciativa que portarà cua, i que si no fos perquè es veritat podria ser l’acudit friki del dia, malauradament no es així.

Desprès de la polèmica amb Air Berlín i el seu absolut menyspreu a la nostra llengua amb una actitud totalment fora de lloc davant la petició de normalització del govern balear, ara ens arriba una cosa que he llegit, i ho he hagut de revisar dues vegades, i contrastar amb altres mitjans per creure que no era una presa de pel o un acudit enginyós d’algú amb poca feina.

L’associació Colombiana Unida a les Illes Balears, ha iniciat una campanya boicot als productes etiquetats amb català, per cert molt de mèrit de trobar-ne algun ja que no es fàcil, i establiments retolats amb aquesta mateixa llengua.  El seu president, Sr. Vega que havia estat vinculat al PP, i al gran servidor del feixisme mes ranci Pedro J. Ramirez i el seu diari manipulador El Mundo, ha explicat la campanya “No compres si no entiendes”, amb un exemple que arriba al deliri mes absolut, dient que els nens colombians que òbviament venen amb el castellà com a llengua, per culpa de la immersió lingüística a les escoles mallorquines, no es poden integrar i això provoca un augment del absentisme escolar, que deriva en la caiguda al mon de la droga, i acusa directament al govern balear de xenofòbia pel seu nacionalisme excloent.

Segurament haureu al·lucinat com jo de com es pot arribar a torçar la ment humana i pot fer dir misèries com aquestes per justificar un objectiu, que no es altre que perjudicar la llengua pròpia de les Illes, per substituir-la per la llengua de l’imperi  es vulgui o no es vulgui.

Les vinculacions del president d’aquesta associació, diuen molt d’aquesta campanya que de ben segur  la majoria dels immigrants colombians a l’illa no la signarien, ja que la gent normal entén que quan arriba i s’instal·la per guanyar-se la vida en un altra país s’ha d’adaptar a les costums, cultura, maneres de fer, i en aquest cas la llengua local que es la vehicular de tota la població, procedències apart, no es pot pretendre que tota la gent s’adapti a tu, ja que seria esperpèntic i inviable.

Respecta a la faula de la droga, el que cau en aquest mon tèrbol i fosc de ben segur que no es per causa d’un idioma, sinó per altres circumstancies com les amistats, la família, l’entorn, la educació i altres factors que no tenen res a veure amb la xenofòbia que denuncia aquest senyor,  i que per cert ell practica molt be, i que amb l’estat espanyol en te un mirall on aprendre com es pot destruir  una llengua per imposar-ne un altra, amb la tercera hora de castellà, les denuncies  sovint en molts mitjans de suposades discriminacions, manifestos signats per suposats intel·lectuals o això diuen ells alertant de la desaparició de la seva llengua entre nosaltres, la divisió i invent de la llengua valenciana per damunt de la opinió dels experts en la matèria, i moltes altres tàctiques que encara no hem vist però que de ben segur li agradaran al Sr. Vega.

Tanmateix m’agradaria dir a aquesta associació que es dificil fer m

Al Telediario de Televisión Española del dilluns es va produir un fet que es un bon exemple del pensament espanyol sobre nosaltres, i que amb la nostra actitud ens entestem a  contradir.

El locutor d’esports Jesus Alvarez, en la seva intervenció sobre la jornada futbolera del cap de setmana, va deixar anar que va ser dolenta pels equips espanyols, quan es referia als partits del Barça i de l’Espanyol, i es va quedar tant ample, avui ha utilitzat el recurs de dir que va ser un lapsus però se’ns dubte el subconscient va dir el que realment creia.

Encara recordo quan la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre amb motiu del trasllat d’una seu central d’una gran empresa de Madrid a Barcelona, va afirmar que el que li sabia greu es que s’instal·lés fora del territori nacional.

Un tercer exemple actual son les paraules de l’escriptor i periodista Cesar Vidal en una tertúlia a la Cope, va criticar la petició del parlament  de demanar l’anulació del judici del President Companys, afirmant que va fer carrera defenen els terroristes, i reblant el clau dient que el nacionalisme basc i català mai hagués sobreviscut sense recolzar-se amb ETA, i ja amb paraules delirants que el nou estatut converteix la resta d’Espanya en una colònia al servei dels nacionalistes.

Son bones proves per comprovar el tarannà clar i contundent de l’Estat pel que fa a Catalunya, podem ser una colònia amb l’espoli econòmic que això suposa, i el menyspreu a la nostra cultura i llengua, però sempre amb la convicció de que serem ciutadans de segona, i amb mes deures i menys drets que la resta de l’Estat.

Davant d’això encara hi ha catalans que no en tenen prou, i amb un acte de sadomasoquisme extrem anhela ser espanyol, i segueix inventant formules impossibles com el federalisme, per fer bullir l’olla, i pasa per alt tots els ultratges diaris a que som sotmesos per Madrid, com el no fer cas de la nostra llei orgànica un cop retallada i amenaçada de nou, els atacs a la nostra llengua, i la solidaritat il·limitada a canvi de les engrunes del sistema com a mes destacats.

Un psicoanalista  podria fer tota una tesi  doctoral sobre el tema, i seria difícil treure’n l’entrellat, ja que no hi ha explicació coherent i raonable a tanta submissió i tant autoodi acumulat per alguns de nosaltres, que ens porta a l’atzucac actual encara sense reaccionar d’una vegada per totes.

L’Estat ho te molt clar, ara nomes cal que tots nosaltres prenguem la decisió de dir prou, i començar a treure el cap dins el mon, amb igualtat de condicions amb la resta.

Avui en una entrevista en una radio el President del Congreso de los Diputados, el socialista José Bono, ha tornat a explicar el seu concepte de solidaritat, i la visió del futur que li espera a Catalunya segons el seu punt de vista.

Aquest il·lustre diputat espanyol amb família d’orígens falangistes, ha tornat a explicar la seva particular visió del terme solidaritat, que per ell es la condemna d’un territori a pagar mes a rebre molt menys i fent la suma aconseguint uns serveis menors que els que finança amb els seus diners per altres territoris.

Això Sr. Bono se’n diu espoli, un terme que no en vol sentir a parlar com dedueixo de les seves declaracions, dient que es just que Catalunya aporti mes que els demes i en canvi seria injust que tingues mes drets per aquest fet, reblant el clau, dient que altra cosa seria la destrucció de l’estat i la solidaritat, ja que cadascú paga segons el que te i rep segons el que necessita.

L’Estat ha dit que fa molt que esta inventat, i la solidaritat es un pilar basic, posant com exemple que un treballador que viu del seu salari tingues que pagar el mateix que un potentat que te milions de beneficis seria injust,  i la fi d’aquesta solidaritat seria la fi de l’estat.

Catalunya, Sr. Bono, ja faria un gran salt endavant sense tenir mes que els demes, simplement tenint igual de recursos que moltes comunitats.  Vostè ignora el percentatge de gent pobre que te moltes dificultats per arribar a finals de mes al nostre territori, i amb la seva actitud xenòfoba els condemna a la seva sort, ja que per desgracia seva viuen en un territori on els seus recursos son aprofitats perquè altres territoris tinguin molt millors infraestructures, i molts mes serveis en educació, sanitat i altres serveis, amb un clar greuge comparatiu.

No cal que repassi els peatges a les autopistes comparats amb les grans autovies gratuïtes en altres llocs, les infraestructures en l’àmbit ferroviari i el desgavell que van produir amb l’arribada de l’AVE a una ciutat com Barcelona, segona de l’estat en població, i a la cua de l’arribada d’aquest mitja de transport, la apaga elèctrica en molta part provocada per la falta d’inversió estatal, i així podríem seguir fins dema.

Això ha vostè no l’importa ni ho vol veure, ja que la prioritat es continuar saquejant i munyint aquest territori, mentrestant els seus habitants segueixin tant submisos i els seus polítics tant porucs i mediocres per plantar-se, i dir que ja n’hi ha prou d’aquesta presa de pel.

Les Balances fiscals, les seves i les nostres, ho diuen molt clar, i el desfàs entre el que donem i el que rebem no te comparació a Europa, i per suposat no te res a veure amb la solidaritat i si amb el robatori, anava a dir del segle, en aquest cas de quasi tres segles, i tard o d’hora la vaca estarà tant seca que ja no donarà llet o simplement si te prou coratge marxarà a pasturar a un altra vall on ningú mai mes la pugui munyir amb aquesta virulència.

Per un casteller com jo, no podia deixar de banda la oportunitat d’escriure les meves impressions de la cita bianual de Tarragona, i deixar per un dia que les opinions politiques descansin en el bloc.

Avui es un d’aquells dies que et despertes amb un cuquet a la panxa que no para de fer-te la punyeta, i que et provoca un pessigolleig que poc a poc vas arrossegant de tota la setmana anterior, i que s’actualitza a cada assaig previ realitzat.

Finalment arriba el dia que has esperat dos llargs anys, i on els castells canvien la seva dimensió habitual d’exhibició per ser una competició on tot s’hi val per guanyar, i en una plaça taurina que amb remodelacions noves de trinca no son les habituals del fet casteller, que transmet amb mes intensitat les seves emocions amb places mes petites i recollides com la meva plaça preferida, que no pot ser d’altra que la vallenca plaça del Blat.

Tot hi així la amalgama de coloraines de les diferents camises de les colles, i la gran quantitat de públic acaben de posar a to qualsevol emoció que es guardi a dins, i amb el toc de la primera gralla els nervis desapareixen per art de màgia i la concentració es màxima en cada construcció de gran dificultat.

Aquesta edició ha viscut grans castells, i els grans triomfadors han estat els Castellers de Vilafranca un cop mes, i que amb una exhibició de traca i mocador com poques se n’havien vist fins ara han dominat els grans castells folrats i emmanillats com el 4/9 f i ag. i el 1/8 f i m. així com les construccions netes o de castellers com el 2/8 i 4/9 ,demostrant la seva incontestable supremacia castellera, i on en els últims anys camina un parell de pases per davant de les altres colles capdavanteres dominant tots els papers de l’auca.

De la meva colla, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, i mal que em pesi diria que s’han carregat dos grans castells com el 1/8 f i m. de sortida que ja denotava una falta de confiança en les altres construccions de mes puntuació, i un 5/9 f. que amb un pel mes de sort es podien haver descarregat, i per finalitzar i amb el concurs fora de l’abast s’ha intentat un 4/9 f i ag. que francament ha evidenciat les mancances, i la recuperació d’errades de concursos passats amb intents que no han arribat enlloc.

Per quart cop seguit el concurs vola cap el Penedès, i això hauria de fer analitzar  que ja coses que no es fan prou be, i que s’han de millorar si es vol tornar a la joia del 2000, i recuperar aquesta màgia que la colla desprenia en situacions límit però amb un assaig i una organització al darrere que provocava aquesta fe il·limitada  en cada castell.

Pel que fa a la resta de colles hi hagut decepcions com el 5/9 f. de la Joves Vallenca, i sorpreses com els Castellers de Lleida amb 3 castells de 8 pisos, i els Castellers de Sants amb el seu primer castell de 9.

En definitiva el concurs ja s’ha acabat, i les il·lusions ja estan dipositades en el 2010, on la reflexió i l’anàlisi en profunditat aplicant les correccions oportunes han de fer aspirar a trencar la hegemonia verda.

Mitjançant quatre decrets l’estat donarà fins 135000 euros als familiars de víctimes entre el 1968 i el 1977 la mal anomenada transició, i tant sols una declaració de reparació històrica als morts a la guerra civil i a la dictadura.

Efectivament, desprès de la negació de l’anul·lació del judici al President Companys, la distinció es molt clara entre els que van morir per la defensa de la democràcia del 68 al 77, i els ignorats que van ser les víctimes de la guerra civil i de la sagnant dictadura franquista.

Es totalment inacceptable a hores d’ara que el govern espanyol no accepti que la legalitat i legitimitat es trobava en el bàndol republicà escollit democràticament per la població, i l’enemic era la insurrecció de l’exèrcit feixista encapçalada per Francisco Franco, i que per tant les víctimes que defensaven la república es mereixen el mateix tracte que els del 68 al 77.  D’altra banda els milers de morts i perseguits durant els 40 anys de dictadura feixista per motius de pensament, entre ells el president català afusellat es mereixen el reconeixement que els correspon, i el mateix tracte que els abans esmentats.

Amb aquests nous decrets relacionats amb la Llei de la Memòria Històrica es continua protegint els assassins de la dictadura, i condemnen als defensors del sistema establert democràticament, un fet sense precedents a tota Europa i que hauria de fer reflexionar als països de la Unió de la verdadera qualitat democràtica de l’estat espanyol que deixa molt que desitjar, i continua fent pudor de naftalina.

Cada pas per remoure el passat ens fa adonar de la vergonya de la transició, i dels pactes ocults que hi van succeir i que evidentment no tenen res de modèlic, ja que la cultura del pensament únic i la consagració de la unitat de l’imperi continuen sent dos pilars fonamentals del regim espanyol a tots els nivells, i sense cap voluntat de canviar.

Fins hi tot, països sud-americans amb moltes dictadures a les seves esquenes han estat capaços de portar davant la justícia a col·laboradors amb aquests règims del terror  per genocidi, i per pagar sigui amb presó o amb vergonya internacional els seus crims espantosos.  Però l’estat no ho ha fet mai, i a sobre quan mira enrere ho fa per fer lleis que sembla que volen capgirar la història, i es burlen de les verdaderes víctimes.

Una prova mes de que amb aquest estat no hi ha res a fer, i de que com diu la dita, com mes lluny millor.  Segurament deu ser una qüestió genètica i no hi poden fer mes, però segueixen ancorats en els tics del passat, i si volem ser una societat moderna i emprenedora hem de desprendre’s d’aquest llast, i fixar la vista en altres territoris que tenen una mentalitat d’aquest segle.