ALBERT CORTES MONSERRAT

Ja hi tornem a ser, els mossos d’en Saura al servei de l’espanyolisme ranci i fent la feina bruta, detenint gent sense proves de la seva culpabilitat i sempre amb un clar referent independentista de fons, casos com el de la Núria Portules, Núria Cadenes, David Sanchez, Franki, i ara en Jaume Soler entre molts d’altres, son la prova  d’aquesta estratègia soterrada espanyola,  i aquesta obsessió malaltissa per perseguir la llibertat d’idees i pensament.

Aquest militant d’Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional), ha estat arrestar per cremar la pantalla gegant de Terrassa on es projectava un partit de la selecció espanyola, i ha quedat en llibertat  amb càrrecs, ell ha reiterat que estava fora de la ciutat aquell dia, de fet els mossos desprès de dos mesos d’investigació no han obtingut proves, i han actuat contra l’organització que va denunciar aquesta exaltació d’espanyolisme a la ciutat, què a la vegada ja ha reiterat que es una detenció política i del tot innecessària.  De fet fa uns dies es va saber que algú va deixar una motxilla amb una ampolla amb benzina i un drap sota la pantalla, i que un operari de la cadena tele cinco va donar-li una puntada de peu que va provocar la deflagració i crema de l’aparell, cosa que va provocar la evacuació de les 200 persones concentrades al carrer.

Com deia, son molts els casos de joves amb un rerefons determinat que han pagat amb detencions sense fonament les seves conviccions o el seu entorn.  Les retencions a comissaria sense proves pot ser creïble per una errada policial, però quan son molts casos i amb el mateix patró, el factor casual ja desapareix, per aparèixer el factor premeditació,, i com en el cas del Jaume ha hagut de patir ell i la seva família un tràngol innecessari i que encara seguirà, ja que els càrrecs pesen sobre ell.

Ningú parla de la responsabilitat de l’Ajuntament de Terrassa de fer propaganda d’un acte que sabien provocaria reaccions d’indignació, ja que per molt que ho vulguin, aquesta localitat no es un poblet de Toledo o de Sevilla posats al cas i sense cap ànim d’ofendre, on un partit de la seva selecció es un fet normal com en qualsevol estat, aquí  transcendeix en moltes altres coses, i aquest simbolisme espanyol imposat provoca en molts casos rebuig i ràbia continguda.  Per molt que utilitzin políticament la selecció com arma de cohesió espanyola, tot dient que no s’ha de barrejar política i esport quan son els primers que ho fan, la realitat es que no es que molts no l’ha sentim com a nostra, sinó que el que es mes greu, es que es la causa de que la nostra no pugui treure el cap, nomes que en ocasions puntuals i amb partits de costellada evidentment.

En qualsevol cas el seu responsable, en Joan Saura queda altra cop retratat, i amb la imatge de titella a les ordres que venen de Madrid, i amb un curiós canvi d’actitud quan els manifestants son feixistes espanyols, o quan es tracta d’estudiants, grups alternatius o independentisme en general el qual s’ha de denunciar per una qüestió de dignitat nacional.

Aquest polític català, militant en el PSOE-C, ex-alcalde de Vilanova i la Geltrú (99-05),  secretari de Política lingüística de la Generalitat fins el 2006, i actualment un dels 25 diputats inútils que te aquest partit a Madrid, i em refereixo la inutilitat per Catalunya d’aquests càrrecs, no a les persones, torna a destapar el debat jo crec que fals, sobre la necessitat de crear un grup propi per no trobar-se incòmode en votacions contraries als interessos catalans, i tenir les mans lliures i el poder de decisió què ara no tenen.

En una carta oberta al conseller Antoni Castells, aquest diputat socialista confessa que no se sent del tot còmode dins del PSOE, i la seva disciplina de vot amb situacions perverses com votar contràriament a decisions preses al Parlament, o a favor de lleis que envaeixen les competències catalanes com el recent FROB, per això  demana recuperar el grup parlamentari al Congrés dels diputats, ja que entén que son un partit sobirà que mante relacions federals amb un altre, i això no vol dir perdre la personalitat, què s’ha de recuperar per ser el referent socialista català en la defensa dels seus interessos Es refereix que en l’últim congres socialista ja es va parlar del tema, però la direcció va donar a entendre que faria el que li convingués, però es felicita que algú amb el pes del conseller faci declaracions a favor d’aquesta causa, encara que de moment no es tradueixen a fets, demanant novament obrir el tema en el debat intern del partit.

Crec en primer lloc, què una mica tard per tenir problemes ètics o de consciència, quan fa quatre dies ha votat com si res el Fons de Regulació d’ordenació Bancària que el consell consultiu ha dictaminat que clarament envaeix competències de l’Estatut, si tant convençut esta, perquè no trencava la disciplina de vot i actuava segons la seva consciència, va optar per fer com els seus 24 companys, obeir la veu de l’amo,  curiosament en contra dels interessos dels seus votants. Fa gracia el tema de les relacions federals, sembla que aquest grup te una obsessió amb aquesta paraula, i cal guardar-la per sempre al calaix amb pany i clau, ja que com passa amb la relació de Catalunya amb Espanya, el PSOE i el PSOE-C son el mateix, per tant no es poden federar, que es una cosa reservada a entitats diferenciades, nomes cal veure com el seu secretari d’organització torna a rescatar la Catalunya optimista, i insisteix que no estan supeditats a ningú durant els últims dies.

El socialisme català fa temps que va morir, i la gran majoria de la seva direcció, els Zaragoza, Iceta, De Madre, Montilla, Chacon i companyia obeeixen simplement el que s’ordena des de la seu del PSOE a Madrid, tot hi que degut als governs tripartits formats aquests darrers anys es produeixin situacions esquizofrèniques de votar diferent al Parlament i al Congrés un mateix tema.

Per tant com diu a la carta, menys paraules i més fets, ja que sinó la credibilitat es nul·la, i com deia l’eslògan de l’ultima campanya a la Generalitat Fets i no paraules, altra cosa es seguir enganyant al personal, i en especial als seus votants, què algun suposo veuen com el seu vot serveix per anar contra ells mateixos, i per mantenir aquest frau anomenat socialisme català.

l’Expresident de la Generalitat Pasqual Maragall, des de les seves vacances a l’Emporda ha tingut una idea, d’aquelles que quan era a Palau feien tremolar a més d’un, aquest cop en forma de manifestació multitudinària reclamant que volem l’Estatut preveient una retallada del TC, i que ja ha rebut el suport d’altres presidents com en Jordi Pujol, Joan Rigol o Heribert Barrera entre d’altres, i líders actuals com l’Artur Mas.

En una carta publicada ens parla de que l’Estatut no ho pot arreglar tot, però que amb el nou model financer pactat, la protesta te més a veure amb l’honor que amb la economia, i repassa l’aprovació del text al Parlament amb un 90% de suport, la retallada a consciència a Les Corts, el referèndum de validació, i ara el capítol final amb la futura retallada del Tribunal Constitucional que troba inacceptable, i ens diu que la resposta seran 200000 persones  manifestant-se a Barcelona reclamant que volen l’Estatut, i convidant a tothom a afegir-s’hi. Parla que es un fill mig bord, però es un fill nostre, i així s’afegeix a altres veus com Felip Puig, Joan Saura , Artur Mas o Joan Puigcercos que opinen que el TC no pot retocar allò que la població ha votat en un referèndum, ja que això seria refer el pacte entre Catalunya i l’Estat.  Per la seva part el PSOE-C segueix defugint un pla B ja que es deu al govern de Madrid, i des del PP català es reclama prudència i serenitat per acatar la sentència.

Crec que una part de la resposta catalana, davant d’aquesta nova humiliació a Catalunya pot ser una gran manifestació de rebuig frontal a aquesta nova mesura antidemocràtica, i amb l’objectiu de convertir-nos definitivament en una regió espanyola sense cap dret, però no sota el lema de la defensa d’aquest Estatut de segona retallat, jo evidentment no hi donaria suport i ho trobaria una hipocresia molt gran. Una vegada esgotades totes les vies d’aquest famós pacte que sempre es parla entre les dues parts, catalana i espanyola, que avui en Lopez Tena en un dels seus articles brillants, demostra que es una de les grans mentides que els polítics d’aquí fan servir per amagar la seva incapacitat i covardia, ja que des de la part espanyola ens consideren una part d’ells, i per tant el tot no pot pactar amb una part, i ja es hora de que els catalans assumeixin que l’estat espanyol no es considera part ni considera cap part per pactar res als catalans, i que simplement volen deixar clar amb aquesta sentencia que la Constitució es la norma indivisible, i l’Estatut es una simple norma orientativa que una vegada retocada per aprovar-la per fins electorals, els dos partits PSOE i PP, i el seu tribunal fet a la seva mida acabaran la feina que tenen pendent sense contemplacions.

Aquesta crua realitat no es pot defensar en una manifestació, el que cal es dir prou, i amb una capçalera que poses volem un estat propi, l’honor de que ens parla en Maragall si que es defensaria, i demostraria que no volem ser mes còmplices d’aquest gran engany i estafa anomenat autonomia amb Estatut inclòs, què utilitzant termes del President Montilla es una via inviable i sense cap sortida.

Se’ns dubte reclamar l’Estatut desprès d’una  nova retallada totalment inacceptable, i d’una legalitat espanyola que no te la més mínima credibilitat es reafirmar aquesta espècie de relació insistent de submissió, que degut a la poca talla dels nostres polítics i les relacions interessades amb l’estat ens han portat fins a la situació actual de carreró sense sortida.  Prou mediocritats i ara toca fer un acte de sobirania.

El president de CIU, Artur Mas en una entrevista al Periodico diu que cal aixecar el país abans de pensar amb la independència, seguint amb aquesta ambigüitat calculada que tant defineix aquest partit, i que pel que fa a l’actual direcció sembla que la seva idea es seguir donant voltes al tema per no arribar enlloc, això si amb una prioritat absoluta que es tornar al govern català per poder remenar les cireres amb la mateixa ambició nacional, que te el tripartit, o sigui cap.

Ens diu que la majoria del país no es favorable a l’estat propi, per tant vol reclamar abans el dret de Catalunya a prendre les seves pròpies decisions com a poble, ja que en aquest cas no hi ha límits, i es pot aplicar a qüestions que suscitin majories socials àmplies. Recorda que nomes assumiran el cost d’ajudar a Espanya si governen a Catalunya, ja que el PSOE es un gran risc i el PP també, per tant això nomes es pot compensar amb una bona obra de govern. Creu que el tercer tripartit si suma ja està decidit, i acaba dient que desprès de 30 anys de democràcia hem de començar a parlar del dret de Catalunya a prendre les seves pròpies decisions com a poble, i aquest no te una estació final de trajecte.

Em sembla agosarat dir que no hi ha una majoria suficient per la Independència, almenys les enquestes oficials el desmenteixen, les accions com la manifestació a Brussel·les sense cap suport  dels mitjans d’informació, i d’altres accions que nomes tenen el silenci per companys de viatge confirmen que hi ha un volum de gent engrescada amb el tema.  El rebuig i aïllament què aviat es produirà amb Reagrupament o una futura coalició independentista, donen fe  de la por dels mitjans oficials, i la desafecció creixent per les politiques submises que no porten enlloc son un bon signe d’esperança. Per reclamar el dret a prendre decisions pròpies, nomes hi ha una manera, que es disposar d’un estat, el demes es pura demagògia, perquè l’ultima decisió sobre qualsevol tema sempre estarà en mans de l’estat i per tant es paper mullat.  Pel que fa als costos de l’ajut a la governabilitat espanyola desprès de 30 anys amb la simple condició de tenir el minso poder a Catalunya, francament es una mesquinesa d’alta volada, ningú ajuda al seu botxí, a no ser que col·labori amb ell, i això es indigne de qualsevol governant.  Si no hi ha decisions pròpies ni respecte per qualsevol engruna de poder català, no veig cap motiu per preocupar-nos de la governabilitat espanyola.

Respecte a prendre les nostres decisions i aquestes no tenen estació final de trajecte, evidentment estic d’acord amb la primera part, però hi ha una estació final molt clara que es l’Estat propi, per tant la única manera d’aixecar el país es lluitar per arribar a aquest final de trajecte, el demes es perdre el temps.  Aquesta es l’alternativa que ens ofereix el primer partit de la oposició, seguir remenant les engrunes que ens deixa Madrid, i una nul·la ambició nacional, més o menys com el tripartit gris actual.  

Crec que esta perdent una gran oportunitat, i el que planteja no es alternativa ni res, sinó un simple canvi estètic, que ara per ara a poca gent interessa.

Aquest diputat socialista, que s’ha fet famós pel seu espanyolisme ranci i el seu rebuig a qualsevol realitat nacional que no sigui la seva estimada Espanya Imperial, ha escrit en el seu bloc un post titulat El trio de les Columbretes, i que fa referència a les declaracions d’en Felip Puig (CIU), sobre el seu últim desig que confessa que es la Independència.

En aquest escrit, i amb la ironia que el caracteritza quan es tracta de ridiculitzar qualsevol millora en la sobirania del país, ens diu que a l’estiu tota cuca viu, i això provoca entrevistes com l’esmentada anteriorment d’en Felip Puig a La Vanguardia, i presenta el seu dubte si aquest últim desig es abans de morir, el darrer desprès de molts altres, o el prioritari en la seva acció política, cosa que dit sigui de pas fins ara no ha demostrat.

En diu que respecta tots els desitjos, i que el dret a somiar es lliure, universal íntim i recomanable. Tanmateix ens explica un malson produït durant la migdiada amb un trio, aclareix que no es el de les Açores, i ens dona una pista dient que es gabanchia, en referència al seu últim llibre publicat sobre una crònica desprès de 30 anys de la Independència catalana.  Ens diu que desperta en un estat català, i on tres personatges fan una cimera a les illes Columbretes, el conseller de defensa Felip Puig, el d’interior Joan Carretero i el d’afers exteriors Àngel Colom, i estudien rearmar els almogàvers tot estudiant la topografia de Sicília i Atenes, moment en que es desperta, i veu que les illes segueixen en pau, en Puig desitjant, Carretero pleitejant, i l’Àngel estudiant antropologia cultural.

Realment aquest personatge, es un exemple perfecte de l’unionisme desacomplexat, i què des de la vessant còmica te una certa gracia per les seves expressions, o llàstima per intentar tapar les vies d’aigua d’un vaixell que va a la deriva, i  què nomes te el destí del fons del mar, i on rebutja que tots els passatgers puguin agafar els bots de salvament i pujar a un altre vaixell nou de trinca, què els espera per seguir el seu viatge amb totes les oportunitats que es mereixen.

Ens diu que tots els somnis son respectables, però s’oblida de mencionar que a vegades es converteixen en realitat, una realitat que per cert no l’interessa però que a cop d’enquesta, d’iniciatives civils i altres indicis es tossuda,  i no vol abandonar. Compara el famós trio de les Açores responsables de milers de morts a la guerra de l’Iraq, amb tres possibles futurs consellers d’una Catalunya lliure, què en la seva ment totalment tancada nomes tenen l’opció de fer el ridícul es bastant mesquí. Li recordaria que el tema dels liderats es molt volàtil, com en la seva miserable campanya europea, amb la por dels dirigents de dreta com a principal reclam electoral, on per cert faltava per exemple en Sarkozy, que sinó recordo malament va aconseguir posar en un raconet a la cimera d’USA al líder espiritual d’en Ferran, en Zapatero.

Caldria recordar-li que aquests tres futurs consellers en els seus somnis en una Catalunya independent, millor o pitjor nomes mirarien pels interessos dels catalans, cosa que evidentment el seu partit mai podrà dir amb els seus famosos 25 diputats a Madrid amb la Chacon al capdavant, i la submissió en les negociacions i invasions de competències actuals del govern català.

Per tant vigili que aquest malson quan es desperti sigui una agradable realitat, què com no puc esperar altra cosa  en una democràcia, si el poble així ho ha volgut, així serà.

El Conseller d’interior i Relacions institucionals i participació, ha posat un 8,2 de nota al desplegament de l’estatut després de tres anys en vigor, posant com exemple el finançament i Rodalies com temes estrelles, i on diu que ha hagut de superar moltes traves per part del govern espanyol, i on el Parlament ha anat amb més celeritat per desenvolupar-lo legislativament, tot hi que esta pendent de la sentència del TC.

S’ha pres el luxe de criticar aquells que deien que l’Estatut era una via morta, i ha destacat per la part catalana la creació del Consell de Garanties estatutàries, què substitueix el consell consultiu o l’agencia tributaria, i destaca una millor sintonia amb l’estat les ultimes setmanes desprès dels acords aconseguits, i que en el tema financer ho atribueix a la mala imatge que Zapatero començava a tenir, i la necessitat de tenir aliats pels pressupostos de l’any proper estatals. En clau de futur vol que molts ministeris deixin d’actuar com si l’Estatut no existís, fent decrets o lleis que envaeixen competències, i es partidari de fer una conferencia de comunitats autònomes sense el govern central, com es normal amb estats federals.

Considero un insult a la població catalana que aquest personatge qualifiqui d’èxit notable el desplegament estatutari, que es una autentica vergonya, ens parla del finançament, on caldria recordar-li que s’ha superat en un any la data que marcava el text català, i que al final l’acord incompleix la major part dels preceptes que hi figuraven, per tant una presa de pel de grans dimensions.  Pel que fa a Rodalies el tema més important que es la dotació econòmica no està gens clar, per tant vendre això com un acord es fum.

Es cert que el parlament, no ho considero un mèrit, es la seva obligació fer els canvis legislatius que tocava, com el del Consell de Garanties estatutàries on vull recordar no s’ha seguit la proporcionalitat dels parlamentaris, i gracies al govern català, el PP hi te un membre que junt amb els del PSOE-C son una majoria espanyola que vetllarà pel compliment de l’Estatut.

Diu que no es una via morta, i tot seguit es queixa de que els ministeris espanyols elaboren decrets que envaeixen les competències del text, com per exemple el FROB, que desprès del dictamen del consell consultiu el PSOE-C i ara també les seves dues crosses al govern, es neguen a fer un recurs al Constitucional en prova de bona voluntat amb el govern de Zapatero, i iniciar diàleg i negociacions com les que el conseller ens parla que ha hagut de lliurar amb tots els temes, quan algun no hi ha res de que parlar, simplement complir la llei.  Tanmateix li recordaria que aquest paper mullat que ell defensa, no es que sigui una via morta, es que fa unes setmanes amb un acte de sobirania ja va ser enterrat i hores d’ara descansa en pau.

Pel que fa als desitjos de futur, el centralisme de l’estat, sobretot amb Catalunya, sap positivament que no canviarà, i per tant alhora de posar en marxa una llei es te que negociar sobre el que prèviament ja ha estat aprovat i així successivament, respecte la reunió de comunitats de caire federalista, li recordaria que Espanya no es un estat federal ni ho serà mai, simplement perquè no te cap voluntat de ser-ho, i no hi ha ningú que defensi aquesta opció què es pura ciència ficció.

En definitiva una nova cortina de fum sobre una situació que es molt diferent de com la vol pintar aquest personatge, un dels símbols de la mediocritat existent.

En aquest mes d’agost, període de vacances per molts dels mortals, el temps passa d’un altra manera, i moltes vegades s’aprofita per fer aquelles coses que en altres èpoques de l’any son impossibles, no cal dir-ho amb més calma, acabar aquell llibre a mitges, passejar, i reflexionar en el meu cas amb un tema tant transcendental com el procés cap a l’estat propi, i les properes eleccions al Parlament, que son un punt clau en el camí, i on a la línia de sortida hi ha d’haver una candidatura transversal amb un objectiu molt clar i sense embuts, la declaració unilateral d’independència.

Sempre he defensat que després de  les dues grans manifestacions a Barcelona, i la culminació amb la marxa a Brussel·les sorgida a partir d’un comentari amb un bloc, i que sempre guardarem en forma de record emotiu en el nostre cor, ara vertaderament tot hi que no es poden abandonar les accions civils, com per exemple les protagonitzades per Acte de Sobirania i altres que en vindran, toca fer política.

Reagrupament ja ha iniciat aquest camí, i amb un líder força sòlid com en Joan Carretero, però malauradament i degut a la complexitat i el nostre tarannà autodestructiu, i en molts casos esbiaixat per tants anys de colonització, per moltes persones que comparteixen el mateix anhel, la idea de ser una escissió d’ERC serà mes important que l’objectiu, es allò de que els arbres no em deixen veure el bosc.  Els protagonismes també hi juguen un paper important, ja que hem tingut molts salvadors de la pàtria, però de moment cap la alliberada.

Tanmateix la meva idea sempre ha estat fer una gran coalició que sumes tots els sectors, i què alhora tots si sentin representats, l’altre dia llegint un article de l’Enric Canela titulat Que puc fer jo per Catalunya en el Bloc Gran del Sobiranisme, i en un dels comentaris del text es citava la idea de que ara tocava fer Deu mil al Parlament, una plataforma que es exemple d’aquesta transversalitat que abans esmentava, i que amb gent de diferents ideologies i colors va ser capaç de mobilitzar deu mil persones al cor d’Europa,  i posteriorment recollir mes de deu mill promotors per la ILP frustrada pels partits polítics, aquest exemple podria ser el gran paraigües que aixoplugues a Reagrupament, Força Catalunya, la PDD, Sobirania i Progrés, Sobirania i Justícia de l’Agusti Bassols i altres grups, junt amb els independentistes que volen anar per feina, i què ara viuen la desorientació a ERC i CIU, o altres formacions.

Posteriorment s’hauria de decidir la formula per presentar la candidatura, i les llistes que haurien d’incloure personalitats del món de l’independentisme, i fugir de personalismes estèrils. Crec que els lideratges de cada formació ara per separat haurien de fer una bona reflexió, i començar a estendre aquests ponts per  fer-ho una realitat un cop acabat l’estiu, i tenir així un any llarg de treball per portar el major nombre d’independentistes al Parlament.

Sabem que els mitjans de comunicació faran al buit a qualsevol candidatura que no sigui dels partits d’ordre establert que no volen fugir de la ratera, per tant les xarxes de col·laboradors de cada plataforma  poden ser de gran utilitat per donar a conèixer el projecte poble a poble.

Nomes així, i per un cop donant exemple de posar el país per davant de les persones hi veig una sortida viable, ja que aquests nous parlamentaris no poden ser testimonials, sinó que han de tenir un pes específic, com a mínim per posar les bases que en el període d’una legislatura es pugui veure complert l’objectiu principal, ja que com deia l’altre dia l’Heribert Barrera ara no tenim massa temps, ja què l’estat continua la seva tasca implacable i no afluixarà pas.

Ahir parlava del cinisme del PSOE-C amb el decret de regulació bancària votat pels seus inútils 25 diputats a Madrid, i què amb el dictamen del Consell Consultiu demostra una clara invasió de competències, i  una total invisibilitat de l’Estatut, davant la reclamació dels seus socis de govern, i del principal partit de la oposició per tramitar un recurs al Constitucional, el nostre President prioritza un cop mes els interessos socialistes espanyols, i no s’atreveix a fer-lo pràctic.

El dia 7 de juliol, el President Montilla, interrogat per la qüestió, es mostrava molt contundent dient que en cas de que hi hagi un dictamen que digui que hi ha una invasió de competències, el que farem és el que hem fet en anteriors ocasions, el govern de la Generalitat instarà un conflicte de competències, però ves per on, ara que ja tenim el fet damunt la taula la resposta canvia, i aposta per explorar la via del diàleg amb el govern espanyol, i ens ho argumenta dient que faran els passos que calgui per salvaguardar les nostres competències i el primer no es presentar un recurs, sinó obrir un període de 6 mesos en que Generalitat i Estat negociaran una sortida per evitar el recurs, i reblant el clau de la submissió més absoluta diu que el conjunt del decret no vulnera les competències, nomes en dos punts determinats.  ERC, ICV i CIU demanen amb celeritat el recurs al TC per evitar aquesta Loapa financera.

Realment la gent, i sobretot els seus votants vinguin don vinguin, i parlin la llengua que parlin, tenen que veure la inutilitat del seu gest a les urnes al dipositar la seva papereta amb el nom de PSC, un partit què ja ha demostrat molts cops on te la seva vista posada, i un president que segurament deu ser un cas únic a la història, ja que la seva prioritat no es el seu territori, ni tant sols la seva població, sinó el partit del senyor Zapatero a Madrid. A que es degut aquest canvi d’opinió sobtada.  L’Estat ha fet com fa sempre, per ells l’estat de les autonomies es paper mullat, i quan volen entre i surten, posen i treuen, sense obeir cap llei orgànica que els impedeix fer-ho.  La seva mentalitat centralista i imperialista no els permet veure que hi ha vida fora del seu àmbit, i les competències son un colador.

Ara opta per 6 mesos de diàleg, i jo em pregunto de que vol parlar, el cas es molt clar, hi ha un Estatut que s’ha de complir, i un decret que envaeix les nostres competències, no hi ha res a parlar, no es pot aplicar aquest decret a Catalunya, i els 25 diputats socialistes a Madrid amb la Chacon al capdavant haurien de demanar perdó, i presentar la dimissió per jugar amb els interessos de la gent que els ha posat allí on estan.

Ja n’hi ha prou, un President no es pot humiliar d’aquesta manera, i menys el del meu país davant la veu de l’amo. Es demana respecte, primer acceptant un model de finançament que deixa el text estatutari en paper mullat, i ara aquesta autentica loapa financera que també el deixa en res.  Els seus socis per dignitat haurien d’imposar el recurs al TC o marxar del govern, altra cosa els convertirà en còmplices d’aquesta nova malifeta.

Crec que les properes eleccions son la oportunitat per fer fora aquesta gent de les nostres institucions que ja han deshonrat molts cops, i no em refereixo a col·locar el principal partit de la oposició, ja què ara per ara no s’atreveix a donar el pas, i simplement serà un canvi estètic i de cares, que a aquestes alçades a Catalunya ja no li preocupa.  Em refereixo a votar una força o coalició que agrupi l’independentisme, i amb un objectiu molt clar i que fuig de la mediocritat actual, la creació de l’estat propi.

EL Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya ha determinat per unanimitat dels seus membres, que el Fons de Reestructuració Ordenada de la Banca (FROB), que fa uns dies es va aprovar a Madrid amb els vots de PSOE, PSOE-C inclos i PP envaeix, i vulnera l’Estatut català en el seu apartat referent a les caixes d’estalvi, i on no es respecta el dret a veto de la Generalitat a  les fusions de les mateixes intervingudes pel Banc d’Espanya, i on tot queda reduït a enviar un informe no vinculant al supervisor, on nomes la ministra espanyola te la possibilitat d’avortar una operació així en el termini de deu dies.

Aquest dictamen el va sol·licitar el conseller d’economia Antoni Castells, que deixa així un cop més en evidencia els socialistes catalans, que amb el seu menyspreu natural als interessos de Catalunya van obeir la veu de l’amo per votar-hi a favor a Madrid, a diferencia dels altres partits com CIU, ERC i ICV que evidentment van optar pel no a aquesta loapa financera, que envaeix tant clarament les competències catalanes, i que per lògica ara hauria d’haver un recurs al Constitucional en un tema el de les Caixes molt delicat, ja que en el nostre territori hi tenen un gran pes econòmic i social.

Se’ns dubte el conseller Castells dona proves un cop més d’un tarannà diferent al partit submís que representa, i en aquesta ocasió donarà algun maldecap als Zaragoza, Iceta i companyia, per intentar explicar aquest nou insult a la població, que teòricament representen, i als seus votants en particular.  No es podia esperar res més d’un partit que al cap de 24 hores d’aprovar-ne l’Estatut al Parlament ja hi enviava esmenes per rectificar-lo, que posteriorment durant la negociació es va asseure a l’altra costat de la taula sense importar-li gaire les retallades que anava patint, què ràpidament hi va donar el seu vot afirmatiu, i que desprès ha anat ballant al so que es marcava des del seu quarter general a Madrid, aprovant els pressupostos generals amb un finançament que no es complia, i ja incomplia les dates que marcava el text, per tant renunciant a la única mesura efectiva de pressió voluntàriament, i finalment ha presentat un acord que incompleix el text català amb un exercici de demagògia impresentable.

Amb aquestes credencials no es estrany doncs que votes a favor a Madrid d’un decret que retalla el poder català en aquest tema, i envaeix un cop més un text que ja va néixer mort, i que ni se’l creuen, ni els importa, ja que el seu vertader text es la sagrada Constitució espanyola, i la relació estable de Catalunya amb Espanya per damunt de tot.

Ara si el govern presenta recurs al Tribunal Constitucional, l’esquizofrènia ja serà màxima, ja que serà un recurs contra una decisió avalada per ells mateixos, i que dona fe que l’enemic es a casa, i en aquests moments està al govern de la Generalitat i en te la Presidència, amb l’aval de les seves dues crosses.  Tota un vergonya per un territori que un dia podria ser Estat, i que ha d’aguantar aquestes situacions miserables que malauradament s’han convertit en el pa de cada dia.

La veritat es que en aquests moments les dues forces sumen la majoria al Parlament, i què perfectament podrien fer una declaració unilateral d’independència, clar que primer ho haurien de portar com objectiu principal en els seus programes electorals, comprovar el número de diputats, i un cop validat per la població, posar-ho en pràctica. Malauradament, i a pesar de les declaracions que sentim, i més que en sentirem com més s’apropin les eleccions, els dos partits ho tenen molt allunyat de les seves ments.

El president de CIU Artur Mas, condiciona la resposta unitària del Parlament a una sentencia negativa del TC, amb el compromís del PSOE-C que voti el mateix a Catalunya que a Madrid amb total garantia, per la seva part en Joan Puigcercos per ERC, davant la pregunta de si el tercer tripartit ja esta pactat, no diu  que no, però falta que sumin, i també adverteix que nomes farà governs amb partits que votin el mateix a Catalunya que a Madrid, i en canvi les condicions canvien si es amb CIU, a la que demana que digui que vol la Independència, i signaria el pacte.

Realment la proposta de Mas es fer volar coloms, ja que ell sap que el PSOE-C com be demostrant des de fa molts anys, es un apèndix mes del PSOE, en forma part i la seva prioritat en aquests moments es ser fidel a Zapatero i els posteriors líders espanyols que vinguin, a més es molt sospitós quan els hi pregunten per quina serà la seva posició si la sentencia es negativa, sempre treguin allò de no posar-se la bena abans de la ferida, ja que la seva posició serà molt clara, acatar la sentencia i fer-la el màxim de digerible possible, per tant la demagògia aquesta de la unitat es totalment falsa i interessada, en tot cas haurà de ser una resposta majoritària, què es el que guanya en les democràciesm ja que els unionistes mai votaran res en contra de la legalitat vigent espanyola, definitivament CIU haurà de triar Catalunya o Espanya, ells decideixen.

Pel que fa a en Puigcercos, sembla confirmar el que es un rumor amb veu alta en forma de continuar si sumen la coalició electoral, i seria bo com sembla els tres partits van assumint que serà així, perquè els electors puguin decidir amb mes fonament. La incoherència un cop més fa estralls en aquest partit teòricament independentista, i a la practica un seguidor del peix al cove i la cultura de govern, ja que la condició al PSOE-C ja sap que es impossible, i no sembla que els hagi importat gaire en les dos primeres edicions del tripartit on  els canvis de criteri aquí i a Madrid han estat força vergonyosos, per part dels inexistents 25 diputats socialistes a la capital espanyola. En canvi les condicions canvien, cosa poc seriosa si es tracta d’un altra partit, i exigeixen que porti l’estat propi sota el braç, quan que jo sàpiga Esquerra mai n’ha fet el punt número u en el seu programa, i mai ha estat la condició indispensable com per altra banda s’espera d’un partit independentista per fer qualsevol pacte.  

Crec que primer s’ha de predicar amb l’exemple, i la fidelitat a un projecte creïble, i desprès poder exigir als que mai han abraçat aquest tema directament i que no ho faran si l’exemple a seguir es el d’Esquerra, o sigui gestionar les engrunes, fer cortines de fum sobre els avanços amb l’autogovern, i fent valida aquella teoria d’en Miquel Iceta que els catalans ja decidim cada quatre anys des del 1977, però com diria aquell, no es això companys, no es això.

.

El diari El Mundo dirigit per Pedro J. Ramirez, en un article d’opinió publicat avui pel mateix director, dona idea de la mentalitat feixista d’aquest senyor, i de les mentides que s’han de llegir, i que donen a pensar que apart de nacionalisme espanyol ranci i tarannà molt poc democràtic, també hi trobaríem alguna substancia al·lucinògena en el cervell del que signa el comentari, barrejada amb altes dosis de racisme a la diferencia.

Per no reproduir-lo integrament, primer per la seva llargada, i desprès per no ferir la bona sensibilitat d’algun lector, el resumiria dient que comença  a partir d’un exemple de 1790 a França on els territoris de llengua basca, i davant els seus arguments de separació per motius històrics i de llengua, van ser desatesos i units amb els seus veïns sense permetre cap altre discussió sobre el tema.  Es pregunta perquè ETA sempre ha atemptat a Espanya i no a França, ho raona en època franquista, i ara ho motiva dient que saben que a l’estat espanyol al final acabaran desintegrant-lo i aconseguint els seus objectius, i ho compara que fa uns segles fins hi tot el federalisme a França comportava la guillotina, i això comporta que ara per exemple un bretó tant sols es considera una manera singular de ser francès.

Ens descriu que tracten de trencar Espanya per crear un estat basc independent, i donat que la insurrecció popular ha fracassat ho intenten amb una rendició de l’Estat disfressada de negociació política, i on els últims atemptats son un avis contraposat a les èpoques de pau. Quan Aznar els va anomenar moviment d’alliberació nacional i va enviar interlocutors van pujar de categoria, i a cada negociació s’apropen al seu objectiu, per molt que Zapatero ara digui que els temps del diàleg s’han acabat.

A l’ultima part entra en acció Catalunya, ja que es on dirigeix la mirada ETA amb l’afer del nou Estatut, i el seu efecte de col·lapse institucional, així com la llei d’educació que prohibeix el castellà, i en un nou finançament que inclús millora el concert econòmic basc.  Tanmateix el TC es incapaç de dictar sentencia a un text que reconeix Catalunya com a nació, estableix la bilateralitat, i blinda la legislació pròpia davant l’estatal, ho resumeix dient què el territori català te tot el que te un estat, excepte exercit i seleccions esportives. Acaba fent una crida per enfortir l’estat davant els que el volen destruir pas a pas.

Realment la paranoia i la catalanofòbia d’aquest senyor no te límits, desprès de perdre l’afer de la piscina a Mallorca, sembla, si es que no ho havia fet ja, ha perdut el cervell, ja que en aquest text totalment antidemocràtic defensa la via francesa de fa uns segles per no permetre la lliure decisió d’un poble pel seu futur per reial decret, i per la força de les armes si es necessari.  Considera el diàleg una mesura de rendició, i on tant sols la força de les armes ha de solucionar el conflicte, i per embolicar-ho tot ho compara amb Catalunya on diu barbaritats com la prohibició de la llengua castellana a Catalunya, cosa que es deu produir en la seva ment malalta, i ens diu que l’Estatut diu que som una nació cosa que no es veritat, desprès del “cepillao” com deia en Guerra, va quedar en el preàmbul una frase rocambolesca que no cal repetir, i sense cap valor, la bilateralitat ha quedat demostrada amb el finançament que no ha existit, i el blindatge competències es d’un acer tant fi que deu estar foradat per tots els costats. Les dos perles esquizofrèniques son que el nou model per Catalunya supera el concert basc, tant de bo, però malauradament tant sols es fum, que en el millor dels casos  perpetua l’espoli fiscal, i el millor quan diu que som com un estat sense exercit i seleccions esportives.

Francament jo li diria que si som un estat, l’exèrcit ja ens el formarem nosaltres, i per unes seleccions esportives mes o menys, no ho crec un obstacle insalvable per signar dema la declaració com a nou estat dins la Unió Europea, la realitat es molt diferent, i no tenim ni poder econòmic, ni polític, ni res. Es una diferencia força gran, i què elements com aquest donen mes raons per desprendre’ns d’aquest estat que ens odia, i prohibeix el nostre futur com a poble.

En les ultimes hores tenim tres clars exemples del cinisme, i la poca vergonya que tenen alguns alhora de fer declaracions que s’escapen de qualsevol lògica elemental, com el nostre amic José Zaragoza, la popular Ana Mato o el Rei Borbó, aquell imposat per la dictadura feixista, i que sembla totalment intocable desprès de 30 anys de suposada democràcia.

El secretari d’organització del PSOE-C, replica les declaracions d’en Puigcercos  sobre la necessitat de que en Zapatero pressiones al TC per la seva sentencia favorable sobre l’Estatut, i ens diu que aquest tribunal es independent i no admet pressions, a més assegura que el president espanyol  es impossible que incideixi sobre un jutge, ja que els dos poders son separats.

Realment aquest home no te límit, i ara ens vol convèncer que un tribunal escollit per un parlament i a proposta del govern de torn, guardant sempre una correlació de forces entre els dos partits principals, no es polític i totalment manipulable sense cap credibilitat des del punt de vista judicial, ja que els seus criteris son totalment polítics, i com es sabut i demostrat a l’Estat espanyol aquesta separació de poders que en qualsevol democràcia es normal, la major part de vegades no existeix degut a la baixa qualitat de la mateixa. O sigui que ens deixi d’enganyar, i alhora de fer el ridícul, perquè ja sabem que ell i el seu partit acceptaran tot el que vingui, ja que el futur del territori els importa ben poc.

El rei Borbó ha demanat al Govern espanyol que congeli el seu pressupost per aquest any per afegir-se a  les mesures d’austeritat. Unes xifra de 8,86 milions d’euros que el monarca distribueix com vol, i que ha estat lloat com un gran gest per la vicepresidenta De la Vega.

Realment penós fer veure que es un gran gest congelar un sou d’aquesta mesura, per fer ben poca cosa, a part de viure com  un rei i mai millor dit.  No crec que passin moltes penúries, ni pensin que poden perdre la feina, ja que el dictador va fer un contracte blindat i sense passar per cap urna.  Iots, caceres d’ossos, esqui, palaus a Mallorca per l’estiu i altres per l’hivern, viatges i tot absolutament pagat amb els diners de tots, diuen que per feines de representació internacional que com ja va quedar demostrat amb l’incident amb en Chaves no son el seu fort. Realment tant de cinisme no es de justícia.

La vicesecretaria d’organització electoral del PP Ana Mato, ha respost al President Montilla, que qui crea catalanofòbia es aquell que en parla, i el desautoritza dient que aquestes acusacions al seu partit nomes ajuden a crear una imatge distorsionada de Catalunya, i ho remata dient que no admira els nacionalismes radicals i insolidaris que no tenen res a veure amb els catalans.

Realment increïble que els que han portat els recursos de l’Estatut al TC, no acceptant totes les aprovacions amb retallades incloses i el referèndum, els que no paren de fer campanyes contra la llengua catalana en tots els terrenys, i van difonent la nostra insolidaritat com si l’espoli econòmic fos un conte de fades, ara no es vulguin sentir a dir catalanòfobs o xenòfobs simplement.  Respecte els nacionalismes radicals, ells en son un gran exemple, però esclar el nacionalisme espanyol tampoc existeix, quina misèria hem de suportar.

Avui fa 50 anys del naixement de l’organització armada ETA, va ajudar clarament a la fi del regim dictatorial, encara que desprès amb la mal anomenada transició tot va quedar ben lligat, tal com es demostra actualment. Realment,  i arrel dels últims atemptats amb morts incloses, la societat s’hauria de preguntar fins quan uns deixaran la violència, i fins quant l’estat es negarà al diàleg fins a trobar la solució. Els dos en son responsables, i els familiars de les víctimes molts cops mediatitzats per aquestes falses associacions d’ajuda a les víctimes, que realment son grups de l’espanyolisme mes ranci, haurien de demanar responsabilitats a les dues parts.

No hi ha cap idea que pot justificar el vessament de sang, i mereix la condemna més absoluta, però qualsevol democràcia s’ha de mostrar com a tal, i permetre que qüestions com el dret a l’autodeterminació dels pobles pugui ser debatut i posat en la decisió de la població implicada. Al llarg d’aquests anys s’ha demostrat que la via policial,  i les condemnes unànimes moltes vegades fetes des de la hipocresia més absoluta no serveixen de gaire, i el cas d’Irlanda n’és un bon exemple, on una societat política i civil mes madura va imposar la paraula per damunt les armes.

Tanmateix desprès de prop d’un miler de morts, i converses de pau que no han arribat enlloc, la ultima amb el govern Zapatero, i que desprès de veure el tarannà de l’estat de pràcticament no cedir en res i exigir la rendició, i molt menys de parlar de política en una ocasió única per fer-ho, va esgotar la paciència de la banda armada amb l’atemptat de Barajas, i que posteriorment ha donat peu  a tot tipus de mesures antidemocràtiques de l’estat, com la ilegalització de qualsevol formació abertzale, culminada amb la tupinada de les ultimes eleccions, i els dos partits nacionalistes espanyols agafadets de la ma i governant al Parlament.

Cal una reflexió profunda, primer en la banda armada, què ha de veure que després de tants anys de conflicte amb la violència no s’aconsegueix res, i per el contrari pot perjudicar clarament el noble objectiu de la llibertat del País Basc, ja que el suport popular va disminuint, i més quan entre les morts hi ha representants polítics escollits pel poble, i que tot hi la democràcia de fireta de l’estat espanyol mereixen el màxim respecte ja que son els representants de la ciutadania.  Cal que facin els passos necessaris per declarar una treva, i implicar la Unió Europea com a mitjancera per una taula de pau i política.

Per la seva part l’Estat amb les seves mesures repressores, creació d’una banda armada com els GAL, ilegalitzacions politiques, i intensitat policial ha de veure que no aconseguirà acabar amb la violència, ja que una mort no necessita masses efectius per dur-la a terme, i definitivament a d’enterrar aquesta mentalitat colonial que be de molt lluny, i saber com els països civilitzats, asseure’s en una taula, i no estar tancat a res, ni tant sols a la Independència, què lògicament hauria de ser acceptada per la població basca en referèndum, tots els demes processos son fum amb clares visions electorals, i fer volar coloms sense cap pretensió d’anar al nucli del problema, i tant sols seguir utilitzant aquesta demagògia que es retroalimenta, i es necessita mútuament per seguir existint.

Les dades del Centre d’estudis d’opinió de Juliol ja estan servides, i confirmen bàsicament que la desafecció amb els partits polítics es molt gran, la població no espera una millora d’aquesta situació catalana en el proper any, el nivell d’autonomia es clarament insuficient, dada significativa des de fa molts mesos, i que l’opció majoritària superant el 50 % es l’estat propi, be independent o amb la fantasia federalista.  Malauradament des de les nostres classes polítiques segueixen obviant aquesta clara evidencia amb una nova prova de poca educació democràtica.

Com a primera dada a valorar es la consolidació en el sisè lloc dels problemes mes importants dels catalans, i acostant-se al cinquè, la relació Catalunya-Espanya, i on trobem en primer lloc com es normal el problema de l’atur, i més en període de crisi econòmica. La situació política a Catalunya els que opten per dolenta amb un 43,5 son majoritaris, i amb la perspectiva que el proper any tot seguirà igual 50,5, o sigui la desafecció seguirà en els mateixos paràmetres i en augment gracies a la mesquinesa d’aquests partits que ens representen, i viuen d’esquena a la societat civil.

Un altre dada que hauria de fer posar vermell al sistema polític, es si esta satisfet amb el funcionament de la democràcia, i entre els poc i gens satisfets superen el 50%, amb el suport dels que creuen que els polítics nomes miren el benefici propi 71%, la qual cosa desprès de 30 anys hauria de ser una dada molt preocupant, i dona idea que aquest simple traspàs de poders que va ser la transició amb tot molt ben controlat, porta a veure fàcilment la democràcia de baixa qualitat espanyola.

Respecte a la identificació, els que son tant catalans com espanyols son un 42,3, gairebé idèntic al maig,  mes català que espanyol 27,7, 1 punt més, només català 17,5, 2 punts menys, i mes testimonial més espanyol que català o nomes espanyol 3,6 i 6. Pel que fa al nivell d’autonomia es insuficient per un 62%, o sigui una amplia majoria que veu que això es una simple descentralització administrativa sense massa poder real.

Per últim la relació Catalunya- Espanya, on un estat dins un estat federal i estat independents amb 32,2 i 19 sumant 51,2, els que volen un nou estat i segueixen sent més de la meitat dels enquestats des de fa molts mesos amb la miopia o mala fe dels nostres dirigents, que segueixen apostant per l’aventura impossible de l’entesa amb Espanya.  Una autonomia 36,8 i regió 6,2.

Una dada més es la intenció de vot, on destaca una reculada del PSOE-C de 2 punts quedant amb un 18, Esquerra també recula més d’un punt 8,4, CIU també baixaria 1 punt 23,8, PP es mantindria 3,9, i ICV augmentaria quasi 2 punts 6,9.

En definitiva les dades més o menys cuinades segueixen sent favorables a la via de la independència, i sentir dir al President que amb el finançament acabat el mes greu de la desafecció ja ha passat, apart de ser mentida es de molt poca responsabilitat com a dirigent, i tard o d’hora li passarà factura.  Segurament desprès de la sentencia del TC aquestes dades encara seran més aclaparadores, la pregunta es fins quan faran veure que aquesta opció no existeix. Pel que fa a la intenció de vot, si finalment es confirma l’opció independentista amb Reagrupament o una coalició més ampla segurament canviaran, i caldrà veure com, i a qui perjudica més.

.   

Com a casteller, i per un dia deixo de banda les misèries politiques diàries, i m’agradaria denunciar aquesta campanya d’alguns mitjans contra aquesta tradició tant nostra, i què a traves d’articles demagògics i amb mala fe, i perquè no dir-ho molts cops amb el total desconeixement del tema, però sempre amb una direcció inequívoca.

En el diari El Periodico d’aquest dilluns, i amb un article sobre la diada castellera de Mataró on hi va haver varies caigudes el titular ens diu: 32 ferits en la jornada castellera de Mataró i el reprodueixo integrament.

[ El Periodico ]  ::  2009-07-27 11:46:16h

Les caigudes que ahir van patir les tres colles participants en l’exhibició castellera de Les Santes a Mataró van requerir la contínua intervenció de les dotacions sanitàries ubicades a la plaça de Santa Anna. La Creu Roja va haver d’atendre 32 persones per ferides diverses. 

Els Castellers de Vilafranca, la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i els amfitrions dels Capgrossos de Mataró van acabar ahir amb nombroses llenyes (construccions enfonsades). Va ser al final de l’acte quan els locals van provar amb un pilar de set que van aconseguir carregar, però que es va ensorrar al baixar, i va provocar una espectacular caiguda. Les ambulàncies van traslladar 11 persones a l’Hospital Sant Jaume de Mataró, sis de les quals, totes dels Capgrossos, van ser ateses per politraumatismes i fractures.

La tradicional festa castellera de Mataró commemorava ahir l’aniversari de la mort de Mariona Galindo, l’enxaneta dels Capgrossos, de 12 anys, que el 23 de juliol del 2006 es va precipitar des del setè pis d’un castell humà, cosa que li va ocasionar lesions greus que van causar la seva mort. El succés va obrir un intens debat que va culminar amb l’obligació que els castellers més petits usin casc.

El titular ja es demagògia pura, es com si un telenotícies comença la informació de Catalunya dient que avui s’han produït 50 defuncions per mort natural, realment no seria noticia ja que es un fet normal, així com les caigudes en els Castells formen part del joc com en moltes altres activitats, i malauradament per aquests periodistes de pa sucat amb oli son mínimes, i cada cop més reduïdes gracies en gran part a la millor preparació i tècnica dels castellers, tot hi el creixent nombre de colles, el gran nivell assolit, i el major nombre de diades, segons estadística no arriba el 3%.  Fer d’això un gran tema mediatic nomes pot donar a pensar en la mala fe del que ho escriu, i més quan la seva única obsessió son els detalls morbosos  i amplificats de les caigudes, que finalment, i ja reblant el clau amb molt mal gust, ho barreja amb la desgraciada mort d’una castellera mataronina ara fa tres anys, fent incidència amb l’ús del casc.

La mesquinesa d’aquest article es notòria, ja que la principal noticia en un article casteller son les construccions realitzades, i no les contusions d’alguns membres ja tots donats d’alta per cert, i per acabar de crear confusió i alarma barrejar la desgraciada mort d’una castellera, sense dir que amb 200 anys nomes hem hagut de lamentar 3 desgracies d’aquests tipus, es demagògia pura, com també no fer comparacions amb altres activitats esportives o de lleure amb molta mes sinistralitat que el fet casteller, i que el periodista sembla obviar.

De fet ja sabem com es El Periodico, un mitjà sensacionalista amb molta foto i titular, però poc aprofundiment amb les noticies, i això produeix articles amb tant de cinisme com aquest.  De totes maneres les colles amb l’adopció injustificada dels cascs també col·laboren a la sensació de perill, i han caigut al parany d’aquesta opinió publica interessada des de l’Estat d’arribar a comparar el Toros amb el fet casteller, i posar el mateix nivell de crueltat, quan una cosa es una activitat deplorable de tortura d’un animal, i l’altre es una activitat cultural amb mes de 2 segles d’història i amb uns valors de solidaritat, superació i convivència què evidentment també son oblidats pel periodista.

En definitiva demano una rectificació d’aquest mitjà, i en definitiva una mica d’ètica periodística quan es tracta d’explicar qualsevol fet, que amb més o menys gracia mai pot caure en la demagògia tant interessada d’aquest personatge i aquesta visió tergiversada de la realitat.