JOAN FERRAN (EL DE LA CROSTA) TE MALSONS AMB LA INDEPENDÈNCIA
Aquest diputat socialista, que s’ha fet famós pel seu espanyolisme ranci i el seu rebuig a qualsevol realitat nacional que no sigui la seva estimada Espanya Imperial, ha escrit en el seu bloc un post titulat El trio de les Columbretes, i que fa referència a les declaracions d’en Felip Puig (CIU), sobre el seu últim desig que confessa que es la Independència.
En aquest escrit, i amb la ironia que el caracteritza quan es tracta de ridiculitzar qualsevol millora en la sobirania del país, ens diu que a l’estiu tota cuca viu, i això provoca entrevistes com l’esmentada anteriorment d’en Felip Puig a La Vanguardia, i presenta el seu dubte si aquest últim desig es abans de morir, el darrer desprès de molts altres, o el prioritari en la seva acció política, cosa que dit sigui de pas fins ara no ha demostrat.
En diu que respecta tots els desitjos, i que el dret a somiar es lliure, universal íntim i recomanable. Tanmateix ens explica un malson produït durant la migdiada amb un trio, aclareix que no es el de les Açores, i ens dona una pista dient que es gabanchia, en referència al seu últim llibre publicat sobre una crònica desprès de 30 anys de la Independència catalana. Ens diu que desperta en un estat català, i on tres personatges fan una cimera a les illes Columbretes, el conseller de defensa Felip Puig, el d’interior Joan Carretero i el d’afers exteriors Àngel Colom, i estudien rearmar els almogàvers tot estudiant la topografia de Sicília i Atenes, moment en que es desperta, i veu que les illes segueixen en pau, en Puig desitjant, Carretero pleitejant, i l’Àngel estudiant antropologia cultural.
Realment aquest personatge, es un exemple perfecte de l’unionisme desacomplexat, i què des de la vessant còmica te una certa gracia per les seves expressions, o llàstima per intentar tapar les vies d’aigua d’un vaixell que va a la deriva, i què nomes te el destí del fons del mar, i on rebutja que tots els passatgers puguin agafar els bots de salvament i pujar a un altre vaixell nou de trinca, què els espera per seguir el seu viatge amb totes les oportunitats que es mereixen.
Ens diu que tots els somnis son respectables, però s’oblida de mencionar que a vegades es converteixen en realitat, una realitat que per cert no l’interessa però que a cop d’enquesta, d’iniciatives civils i altres indicis es tossuda, i no vol abandonar. Compara el famós trio de les Açores responsables de milers de morts a la guerra de l’Iraq, amb tres possibles futurs consellers d’una Catalunya lliure, què en la seva ment totalment tancada nomes tenen l’opció de fer el ridícul es bastant mesquí. Li recordaria que el tema dels liderats es molt volàtil, com en la seva miserable campanya europea, amb la por dels dirigents de dreta com a principal reclam electoral, on per cert faltava per exemple en Sarkozy, que sinó recordo malament va aconseguir posar en un raconet a la cimera d’USA al líder espiritual d’en Ferran, en Zapatero.
Caldria recordar-li que aquests tres futurs consellers en els seus somnis en una Catalunya independent, millor o pitjor nomes mirarien pels interessos dels catalans, cosa que evidentment el seu partit mai podrà dir amb els seus famosos 25 diputats a Madrid amb la Chacon al capdavant, i la submissió en les negociacions i invasions de competències actuals del govern català.
Per tant vigili que aquest malson quan es desperti sigui una agradable realitat, què com no puc esperar altra cosa en una democràcia, si el poble així ho ha volgut, així serà.
En Joan Ferran és la pitjor escòria dels socialistes locals (Zaragoza a banda). Amb aquesta veu aflautada i aquest to pretesament neutre les endinya ben fort per tal de destruir els somnis dels catalans. Pel bé de Catalunya el PSC s’hauria de trencar entre catalans i espanyols. Estic segura que a la primera banda serien tres i el gat (Castells, Nadal, Tura i pocs més) i els altres per fi es traurien la careta. Estic convençuda que Reagrupament els fa més por que una pedregada.
Se li hauria de preguntar a l’il·lustre senyor Ferran si ell, com a socialista català que és, és partidari com el seu partit de l’Espanya Federal, és a dir, si és partidari que Espanya esdevingui una república (perdó, monarquia, crec que ja s’han oblidat del republicanisme) federal, i per tant, que Catalunya sigui un Estat com ho és qualsevol estat federat de Canadà, Usa o Alemanya.
També se li podria preguntar si l’assoliment d’un Estat Català no independent, però sí federat, és al capdamunt de les seves prioritats o per ell no és rellevant. I en tot cas, si hi pensa quan fa política, quan mira d’engatussar algun català despistat, quan va calentot o quan es masturba.
Jo clarament el faria President de la Generalitat.
Felip Puig, els independentistes t’esperem!
Catalunya t’espera!
Felip Puig, surt de l’armari de manera pràctica, no només amb desitjos sinó també amb fets, com el Convergent Fonollosa, com en Canela, com en Tena, com els de Sobirania i Justícia …
Entre tots hem d’empènyer el nostre país cap a una nova renaixença: LA INDEPENDÈNCIA!
Avui és possible i per això algun dia no molt llunyà s’aixecaran molts diputats del Parlament Català de tots els partits de l’hemicicle per proclamar unilateralment la Independència de Catalunya, el naixement del Nou Estat Català -no un partit, sinó tot un país!
Felip Puig, afanya’t ! Catalunya també et necessita a tu !!!
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, a favor d’una gran coalició independentista.