Gàlim

Ahir de matí vaig escoltar una part de l’entrevista que li van fer en À Punt a la presidenta de les Corts Valencianes. La senyora Llanos Massó va fer unes intervencions que no van defraudar gens, amb un discurs en què defensava les propostes i actuacions del seu partit d’extrema dreta negant cap voluntat ideològica ni política: ells estan a favor que les coses siguen tal com han de ser, com toca. Només li va faltar dir com Déu mana.

Sobre el valencià va demostrar no només que no sap de què parla, sinó que, com al partit en general, li dóna pena. No li’n fa, no: li’n dóna, els destorba.

I d’allò de la llei nova que volen aprovar per a fer a banderes la de memòria històrica es va centrar en dos intents de justificació. Un, mirar de deslegitimar els redactors de l’ONU que van posar a caldo el projecte de llei. Ací vaig recordar una anècdota del segle passat, quan el cronista oficial de la Vila de l’Olleria va dir que a veure què podia saber l’historiador foraster que escrivia un llibre d’història local, si la tenia ell tota.

L’altre era pegar-li voltes a la paraula “concòrdia” que han estacat en el títol de l’artefacte legislatiu. Insistí en la bondat de la concòrdia, com si el fet de posar la paraula en negreta i majúscula assegurara l’harmonia. Però és allò que deia al principi, per a ells la “concòrdia” és la impossibilitat legal de la discrepància, el silenci de les fosses, l’estat natural de la història captiva.

Fa pocs dies s’hi referia també el president Mazón –molt posat a parlar foradat– amb el mateix missatge: qui s’oposa a la concòrdia? Però en aquest cas no parla foradat, es tracta de repetir i forçar les paraules per a col·locar idees de noms originals lletjos.