ALBERT CORTES MONSERRAT

Ahir Salvador Illa és va donar un bany de realitat a l’assistir a la Patum de Berga, i comprovar com la seva bombolla parlamentària, poc te a veure amb el carrer, cosa que desmenteix el mantra de l’enterrament del procés i del reculada independentista.

Efectivament el líder del PSOE a Catalunya va voler ser espectador privilegiat en aquesta festa tant arrelada, i va veure com la xiulada era la seva rebuda i tot seguit els crits “d’independència” i de “fora” dirigits a la seva persona han estat la banda sonora, res a veure en recents edicions i lideratges dels partits independentistes presents.

El discurs oficial d’Espanya i sobretot del PSOE i el seu aparell mediàtic, és que amb l’amnistia aprovada encara que volen jugar amb el temps de cara a la tornada del President Puigdemont, però havent aconseguit netejar la imatge davant d’Europa, un gran regal de l’independentisme per cert. Com deia això conjuntament als resultats electorals a Catalunya i la progressiva pèrdua de vots de l’independentisme fins a perdre la majoria absoluta que ha tingut durant 10 anys han donat que el procés és mort i els anhels independentistes oblidats per sempre dins les nostres ments.

Illa ha pogut veure en directe que aquesta mentida interessada i ajudada pels fets i actituds dels nostres propis partits no es correspon amb la realitat. La llei és correspon a uns interessos polítics i la pèrdua de vots és deu a la gran abstenció en el vot independentista que progressivament ha anat augmentant a mesura que els seus partits s’allunyavan dels seus objectius promesos als seus votants, però això evidentment, no vol dir que la gent hagi deixat de ser independentista, ni hagi oblidat els motius que segueixen més vigents que mai, i jo diria que gràcies a Espanya i els nostres partits encara més reforçada la convicció.

La majoria social al carrer continua de la mateixa manera, el que no ha continuat és el fil conductor amb la part institucional que ens havia de portar a fer-la oficial, que son dues coses diferents i convenientment amagades per l’Estat i especialment pel grup socialista. El seu líder ha provat quina és la reacció al carrer per la seva victòria que hauria de ser estèril, ja que a pesar d’aquesta abstenció creixent i la desaparició de Ciudadanos la seva pujada no li permet ni tant sols acostar-se a cap majoria absoluta.

La realitat finalment s’imposarà amb aquesta ficció.

Avui ha quedat aprovada l’amnistia, no era el meu desig número 1, però vists com ha anat el frau dels nostres partits i com a derivat la situació amb la paranoia espanyola a tota màquina com a eina repressiva, pot ser un alleujament per moltes persones i això sempre serà una bona notícia.

De totes maneres veiem com Ayuso ja ha anunciat que durà la llei al Constitucional, la titlla de la llei més corrupta en dècades, trencament de l’Estat de dret i de la igualtat entre tots els espanyols, brama contra no crear un Estat de privilegis i d’un dia nefast per la democràcia espanyola. A la mateixa cambra on s’ha aprovat hem escoltat sobretot de l’extrema dreta de VOX molts més atacs contra la llei, igual que dels Populars. Fins hi tot els fiscals del Procès han avançat un informe sobre la dubtosa aplicació de la mateixa llei, cosa que Esquerra i Junts ja han denunciat dient que la propera etapa serà el referèndum.

Caldria dir a Ayuso i companyia que no han tingut mai cap problema amb l’amnistia dels assassins del franquisme i d’una llei de punt final que els va deixar lliures de qualsevol de les atrocitats comeses en forma d’assassinats, tortures, extorsions i una llarga llista tacada de sang, en canvi el que trenca el nul estat de dret espanyol son uns polítics que van intentar implementar allò pel que es van presentar a les institucions i on van gaudir del suport majoritàri de la societat, ho van intentar pactar de totes les maneres i finalment ho van deixar en mans de la gent amb el seu vot sota les porres espanyoles. Donar la veu a la ciutadania trenca Espanya i la democràcia, en canvi el règim del terror és la normalitat espanyola. Crec que sobren més arguments amb aquests enyorats d’un règim que segueix ben viu, ja que va dirigir i segueix a l’ombra del poder com si res.

Pel que fa als nostres partits, prou de fer el ridícul parlant de la propera ètapa del referèndum, quan saben que això no passarà, i dins Espanya és impossible, com deia es va intentar totes les vies legals espanyoles, i totes van ser rebutjades, i sempre ha estat una línia vermella que lògicament trencaria el lema principal “Una grande y libre” que segueix regint aquesta democràcia de fireta que Espanya ens vol vendre com un referent.

Les vergonyes amb el repte català han quedat prou despullades davant el món, per seguir enganyant a la societat catalana sense vergonya.

La hipocresia dels partits polítics, sha convertit en la normalitat institucional. De totes maneres aquesta es torna cridanera en segons quines circumstàncies actuals. Illa i Sanchez en serien dos exemples clars.

Salvador Illa, diu que els que volen bloquejar i no respectar el resultat de les urnes van per mal camí i insta a respectar el mandat del 12 M. Per la seva banda la unilateralitat interessada de Sanchez en el reconeixement de Palestina destapa totes les contradiccions del personatge i posa al capdamunt els seus interessos en cada moment.

Efectivament, Illa hauria de repassar com funciona el sistema electoral, parla de mandat que evidentment no existeix, no son unes plebiscitàries amb dos blocs amb dues idees oposades que recullen suports, son unes simples eleccions autonòmiques on els programes autonòmics dels partits molts cops podrien ser intercanviables i ningú notaria la diferència i on posteriorment es giren com un mitjó sense vergonya. Els resultat nomes han repartit uns escons i no han donat cap majoria a cap opció concreta. Per tant de mandat cap. El respecte, és precisament acceptar els resultats i aquests no diuen que Illa hagi de ser President per decret, simplement ha guanyat les eleccions, però posteriorment els representants fan i desfan les majories per confeccionar un Govern, no hi veig el bloqueig per enlloc. Crec que el mal camí democràtic es en aquest cas el seu.

Per la seva banda en Pedro Sanchez i el seu reconeixement interessat ja ha provocat les critiques dels Estats influents d’Europa, apart destapa els diferents criteris per exemple amb Kosove o el Sahara, per no parlar de Catalunya, el que es respecte per un costat es converteix en lluita en un altra. Credibilitat zero. El que s’argumenta per un hauria de valer per tots, el cas de Kosove es especialment esfereidor i és manté alineat amb Russia i altres pocs Estats de tant poca traça democràtica. Una simple reacció per interessos sense solta ni volta d’un Estat que en el context internacional i europeu pinta molt poc.

En definitiva, veiem com la hipocresia continua i el poc respecte a la coherència i credibilitat és converteix en la norma habitual, deixant els conceptes democràtics més bàsics i el respecte a les societats en un no res.

A l’Estat espanyol ja sabem que el feixisme te carta blanca i no ha de demanar mai perdó. Aquestes darreres hores en veiem dos exemples en les persones de Cayetana Alvarez de Toledo, portaveu del PP al Congreso i de Gonzalez Pons director de campanya popular a les europees.

Alvarez proposa sancionar alcaldes per no tenir la bandera espanyola en el seu consistori. Defensa sancions personals al mateix alcalde com a responsable individual. Segons un estudi fet parlen que incompleixen la legislació sobre banderes i símbols nacionals. De fet a Catalunya parlen de 777 municipis que ho incompleixen i fins hi tot cap dependència interior de la Generalitat la té.

Per la seva banda, Gonzalez Pons demana disculpes d’urgència per una carta electoral en català, en comptes de valencià correcte. Una distribució al País Valencià en català estàndard i que s’atribueix a una errada a la imprempta encarregada. Diu que continuaran treballant donant el millor de nosaltres i assumint aquesta errada humana ja que no sempre és pot encertar.

Realment el feixisme com deia no te aturador i una de les seves caràcteristiques és la obsessió pels símbols, que com diu la paraula son simplement això i que han d’anar lligats emocionalment, sinó perden el seu sentit. De fet quan son per imposició perden el seu caràcter de símbol, i aquí no hi pot haver cap llei que ho ampari, tota la seva ment curcada de territori conquerit pensa en aquest afer i com sancionar per fer lluir i imposar com sigui un símbol no desitjat. Si fos democrata es preguntaria perquè un sìmbol que considera de tots no hi es, i potser sabent les causes, acceptaria la voluntat popular que mai pot ser callada davant la imposició.

En Gonzalez Pons, i l’errada d’imprempta dona una volta al seu discurs i valida la realitat, o sigui la unitat de la llengua catalana que ells neguen un cop i un altra amb la intenció de destruir la llengua catalana i la seva imposició del castellà com a llengua única. Arriben a un punt de ridícul total quan demana perdó com un fet que fos irreparable, quan sap perfectament que valencià és català i tothom evidentment que el parla ho entendrà perfectament. Quan aquesta xenofòbia lingüística i aquest odi sense sentit arriba a on ells arriben, algun cop la realitat els passa per damunt.

No hi ha dubte, que ells entenen més d’imposició per damunt de la realitat mateixa.

El tema de la supressió de les lectures obligatòries per les PAU del 2025, és una nova bajanada que va en direcció contrària al que una societat ha de transmetre. Uns valors, una identitat, una cultura que ha de ser en el nostre ADN i no a les mans de quatre personatges que sembla van en direcció contrária. Amb el seu estil punyent habitual en Bernat Dedéu ens ho descriu aquest cop amb claredat, com ha de ser un text.

Lectures obligatòries
Bernat Dedéu

Disposat a amargar-nos l’existència fins als seus darrers àtoms de vida, l’actual Govern (mitjançant el Departament d’Educació i el Consell Interuniversitari de Catalunya) anunciava fa ben poc l’eliminació de les lectures obligatòries a la convocatòria de les PAU 2025. Davant el rebombori generat i per matisar els canvis, la consellera Anna Simó s’afanyava a aclarir que Educació proposarà llistes més àmplies d’obres literàries, de les quals cada centre n’haurà d’escollir un parell, tot reblant: “Els centres tindran autonomia per seleccionar les obres o per fer nous itineraris. Per tant, les lectures obligatòries no desapareixen; passaran a ser escollides des dels centres”. L’afirmació de Simó té la seva conya, car si llegim el document públic d’informació sobre les PAU, hi veurem ab initio la següent frase: “A partir d’aquesta convocatòria ja no hi haurà lectures obligatòries”. Alehop!

Servidor recomana als lectors que —armats amb tones de paciència— llegeixin aquesta obra mestra de publicació del departament, curulla de faltes d’ortografia i d’una escriptura repulsiva (abracadabra, deia abans, d’aquells pels qui Aristòtil i el principi de no contradicció no es trobaven entre llurs lectures obligatòries). S’hi palesa, en definitiva, que els buròcrates responsables d’allò que hauria d’ésser la sectorial més important de la nostra administració no saben escriure sense cometre errades bàsiques ni redactar un text de mínima clarividència. Per altra banda, això sí, la narració hi resulta salpebrada d’expressions infectes importades de la pedagogia moderna (que és la més carca!), mandangues demencials com ara “dimensió competencial del currículum” o “les persones coordinadores”. Si el nivell de llengua i literatura dels nostres infants depèn d’aquesta penya, anem llestos.

La tradició humanística d’un poble és precisament allò que no podem triar. És per aquest motiu que els grans imperis i civilitzacions han establert, entre d’altres, un cànon literari d’obres que cal llegir. Aquesta llista ha d’ésser permanentment sotmesa a debat, pot patir alteracions de criteri i ens toca afegir-hi més gènere femení i la pluralitat de races que moltes escoles i acadèmies han negat a l’Olimp dels escollits. Només faltaria! El cànon hi és per saltar-nos-el: però l’hem de conèixer com si fos el missal. Quan un examen d’accés universitari, i per tant una administració, imposa (sí, imposa!) una sèrie de llibres no està maltractant alumnes o docents: contràriament, els està mostrant que viuen en un tros de terra que es relliga necessàriament a uns textos i a una determinada forma d’escriure. La seva importància rau precisament que no hi hagi itineraris (ecs) alternatius.

Per molt que el departament ofereixi llistes vinculants d’obres literàries i que amagui la seva poca traça regalant més autonomia als centres per triar-ne algunes opcions (vist el nivell de lectura de la majoria de professors dels nostres infants, això encara augmenta més la tragèdia de tot plegat), el problema d’aquesta iniciativa rau en el concepte de pensar que hom pot decidir què ha de saber. A mi la Summa theologica de Sant Tomàs d’Aquino o Sein und Zeit de Heidegger em poden semblar uns conyassos d’obres (que no és el cas), però, si jo tinc la gosadia d’anar de filòsof pel món, he de conèixer el contingut d’aquests textos, independentment de si els collons del meu albir s’inclinessin només a tractar la problemàtica del marxisme (que no és el cas). La literatura, la filosofia i la història de l’art no s’han d’estudiar per itineraris: les disciplines mateixes són l’únic camí.

Com era d’esperar, els buròcrates també han defensat aquest canvi apel·lant a la cançoneta de voler superar allò que els cursis anomenen “preguntes memorístiques sobre literatura”. Tornem a la paciència i establim les coses més bàsiques: els humans (i el nostre saber) són un cúmul de continguts, estímuls, sentiments i vivències. Però tot es filtra a través d’allò que recordem. Sense memòria, sense capacitat de recordar, no sabem ni tan sols el que sentim en un determinat present (llegiu Proust, colla de tanoques!). De nou, a mi em pot semblar que la teoria de l’imperatiu categòric kantià pot ser una bajanada (que no m’ho sembla), però per tal de contradir-la, o simplement de rumiar-hi, l’he hagut de memoritzar de la primera a l’última lletra, de la mateixa manera que un químic ha de recordar la taula periòdica dels elements millor que els dits que té a la mà.

Resulta molt fatigós haver d’explicar les coses més bàsiques sobre educació, en especial quan hom s’adreça a la generació de polítics catalans més analfabeta de tota la nostra història. La meva única esperança és que els nostres mestres i també els nostres alumnes no els facin cas i tinguin la bondat de creuar l’arc de triomf dels llibres catalans que cal llegir per anar pel món. Perquè a més a més, quan s’oblidin del fet que són lectures obligatòries, començaran a passar-s’ho de puta mare amb una experiència que no té rival en termes de plaer i d’alegria: llegir en la nostra meravellosa llengua.

Aquest seria el resultat des de la perspectiva del Govern espanyol. Uns nous focs d’artifici amb un reconeixement estatal estètic i que ha provocat un nou incident i un joc de contradiccions dins aquesta democràcia de baix nivell espanyola amb diferent forma de medir les coses.

Efectivament, aquest anunci que el 28 de maig hi haurà reconeixement, no deixa de ser una nova astracanada del President Espanyol per desviar l’atenció sobre la seva precaria situació per mantenir el seu Govern. Entenc que no hi ha cap necessitat i no cumpleix cap requisit per fer-ho. Una cosa es mantenir i creure que la solució ideal per resoldre el conflicte siguin 2 estats independents i acordat i un altre és aquest pas, amb un Estat com el Palestí amb el comandament d’un grup terrorista com Hamas que ha fet i fa atrocitats com les que tots coneixem i que no seria la millor carta de presentació davant el món per demanar res.

Per altra banda el posicionament de diversos sectors criticant el genocidi d’Israel però oblidant tots els crims comesos des de l’altre costat, es una mostra més del cinisme que es la base d’algunes demcoràcies. Concretament Espanya ha seguit aquest corrent, amb un currículum que diu que no han acceptat la voluntat popular de Catalunya amb una mobilització ciutadana continua, majoritària, una majoria parlamentaria solida, una petició esgotant totes les possibilitats per fer-ho possible mitjançant una via legal espanyola i finalment un referèndum sota la violència policial espanyola amb una majoria molt gran del si i una participació molt important que Espanya ja sabem com ha tractat.

Per tant ens trobem que Palestina si i Catalunya no, en una nova mostra de debilitat democràtica i lluita d’interessos que res tenen a veure amb solucions per la pau mundial i amb el reconeixement dels drets d’una societat.

Hem vist que una diputada del Parlament israelià a presentat una carta demanat a l’Estat que reconegui tots els territoris que volen i tenen dret a l’autodeterminació i que son sistemàticament callats pels Estats europeus, com son Catalunya o el País Basc per exemple en el cas d’Espanya. Segur que aquí es posaran les mans al cap, però seguiran amb el cinisme del diferent tracte i diferents condicions quan els interessos ho requereixin.

Com deia Palestina 1 Catalunya O.

La cantarella repetida dels Comuns amb el projecte del Hard Rock que va provocar la convocatòria electoral i posat com a línia vermella per damunt de qualsevol cosa, ara ha entra en un terreny bastant curiós i que ens porta a veure la burla de partits i polítics que tenim a Catalunya.

Com deia aquesta línia vermella va ser la causa per no donar suport als Pressupostos d’Esquerra i el cavall de batalla principal dels Comuns amb l’argumentació que no era el tipus de turisme que vol el territori, que augmentaria la ludopatia i moltes altres coses apocal·liptiques que patiriem. Ara a les primeres de canvi Jaume Asens, el candidat a les Europees ens diu que això no seria una línia vermella per donar suport al PSC, partidari del projecte, i la seva investidura i explicant que en una negociació tothom a de cedir, ja que és el més bàsic per arribar a bon port. El rebombori creat ha portat que a les 24 hores Asens ens diu que el Hard Rock no té cabuda a la Catalunya d’avui.

Per si no fos poc els resultats electorals, sobretot a Tarragona dels Comuns va ser una forta patacada on sembla no va ser valorat aquesta oposició al macro projecte i van perdre l’escó que havien aconseguit la passada legislatura. Un fet que dona a entendre que la posició de la ciutadania és en majoria diferent a la que ens volen fer creure els Comuns i que la seva oposicó respon a causes polítiques, però sense implicació al que vol el territori realment.

Aquest partit en caiguda lliure i crossa socialista en les institucions, evidentment no te cap tipus de credibilitat, i afers com aquest hi donen validesa. No es pot deixar caure la llei més important d’una legislatura, els pressupostos i provocar un avançament electoral, i un cop fet en cosa de 24 hores deixar la línia vermella en res i posteriorment tornar a recuperar davant l’allau de reaccions de sorpresa.

Una nova burla que ens dona idea del nivell que parlem, en un projecte que ni te l’oposició majoritària del territori, ni fomenta la ludopatia, ja que també podríem dir que la venda d’alcohol als supermercats fomenta l’alcoholisme per exemple, i no es cert, i un Estat on el turisme és una eina fonamental, no pot rebutjar turisme d’alt poder adquisitiu com aquest i validar el turisme de borratxera que no aporta res en el territori.

La burla dels Comuns.

El cas de l’advocat Xavier Melero amb el cas del President Mas al Tribunal Europeu dels Drets Humans, dona fe del malament que s’han fet les coses per la nostra classe política independentista i com és pot arribar a un nou esperpent o presa de pel com aquesta.

Efectivament, el cas presentat al TEDH amb una demanda contra l’Estat espanyol per vulneració de drets arran la seva condemna per l’organització de la consulta del 9N ha acabat en res. El seu advocat no va contestar les al·legacions que va demanar el Tribunal dues vegades, cosa que ha provocat el seu arxivament. Melero ho ha ventilat dient que havia pecat de supèrbia i es disculpava, admetent l’errada de no contestar aquest tràmit considerant que no ho calia complimentar. Diu que ho va rebre com una advertència i al ser en condicional no ho va considerar necessàri, acusant al Tribunal que no li calien aquestes al·legacions per resoldre el cas. Diu que en 30 anys de carrera no li havia passat mai. El President Mas li ha acceptat les disculpes i així ha quedat tot en res I Espanya lliure de qualsevol culpa davant el món.

Realment, ho trobo esperpèntic. Primer de tot que el President Mas davant la seva inhabilitació per la consulta del 9N i veient vulnerats els seus drets acudis al TDEH de la mà d’un advocat gens proper a la causa independentista com ja hem pogut comprovar diversos cops i amb els seus al·legats en el judici als presos polítics amb unes conclusions que no per certes moltes d’elles, no van deixar de ser feridores ridiculitzant el moviment i que finalment tampoc van servir per res davant la condemna del seu representat. En segon lloc, i no soc advocat, però entenc que algú amb la seva experiència professional no te cap tipus d’excusa per deixar arxivar un cas per no contestar la petició d’al·legacions d’un Tribunal, crec una cosa bàsica en qualsevol demanda a un Tribunal. Va ser per dos cops i per tant la disculpa no la veig sincera, ja que la premeditació em sembla molt més raonable per evitar una nova estirada d’orelles a l’Estat espanyol i les seves actuacions judicials que res tenen a veure amb una democràcia normal.

Crec, més aviat i desconec la recompensa pel fet, que no es versemblant el que explica. Seria com si un mecànic amb molta experiència s’oblides de posar una roda al vehicle i posteriorment digués que demanava disculpes i que era el primer cop. Melero ha actuat en benefici de l’Estat i ha aprofitat la innocència de la classe política catalana per dur-ho a terme amb un nou cas de vergonya aliena.

Segueix portant cua l’incident per les declaracions del president argentí Javier Milei i la reacció de Pedro Sanchez obrint un conflicte diplimatic entre Espanya i Argentina que sembla un nou capítol de gran exigeració dels fets per guanys personals.

Efectivament, Milei en una convenció de líders de l’extrema dreta va titllar la dona de Sanchez de corrupte, i la reacció de Sanchez amb peticións de perdó i retirada de l’ambaixador a Argèntina ha protagonitzat un nou serial que amenaça amb la ruptura de relacions entre els dos Estats.

Cal dir i un cop més que Sanchez no pot confondre atacs personals amb els d’un Estat, això sempre és perillós. El president argentí no era en viatge oficial, anava a títol personal a una convenció de líders polítics i on va fer aquest comentari que evidentment no es afortunat, però que seria un dels molts que escoltem pel planeta entre mandataris de diferents Estats i que no passen d’omplir alguna portada i passar full. En segon lloc Sanchez s’oblida que el seu ministre incendiar que te bula per dir tot el que li passi pel cap, de fet va acusar als mossos pel robatori de coure a Catalunya i es va espolsar qualsevol responsabilitat i fa uns dies va dir que Milei es drogava que es veu que tampoc ho considera una falta de respecte. Per tant més enllà del personatge argentí que ja coneixem ha estat una acció reacció i ara no esperin cap perdó.

Les properes eleccions europees sembla que son un caldo de cultiu perfecte perquè Sanchez repeteixi la jugada que ja va fer amb Catalunya i presentar-se com a martir i heroi de amb mi o contra mi, i ara aprofitant aquest episodi ha tornat a pujar el to confonen l’Estat amb ell i utilitzant la seva tàctica política preferida tergiversant la situació i posant el centre de tot amb la seva persona.

Aquesta falta d’escrúpols i megalomania no pot ser cap qualitat encertada per ser president d’un Estat, i molt menys una democràcia de tant baixa qualitat com l’espanyola. De fet si les seves reaccions fossin a nivell mundial, segur que estariem a la tercera guerra mundial. Han volgut donar el tomb a una situació que no havia de passar d’una simple anècdota desafortunada, apart no es pot menysprear sempre a segons quins lideratges per la seva ideologia si han estat escollits per la societat que representen i sense analitzar abans el perquè i fer una mica d’autocritica del que s’ha fet i del que no s’ha fet.

El gran caos que les avaries de Rodalies dia si i dia també provoquen son un mal endèmic que el dia de les Eleccions fins hi tot van servir per munició política com si fos prou drama pel territori i la seva gent.

El robatori de coure va ser aprofitat pel Ministre Oscar Puente per acusar els mossos d’ineficàcia i de pas culpar a la Generalitat d’un servei per dir-li d’alguna manera que fa anys han abandonat a la seva sort i on nomes falses promeses de traspassos van sorgint de tant en tant amb la col·laboració interessada dels nostres partits per fer veure el que no es i seguir com sempre amb la gent com a víctimes.

Les promeses dels Governs de torn amb les infraestructures catalanes i una tant sensible com Rodalies son cicliques, però els incompliments son la normalitat, i així dia si i dia també el caos a les vies ens apropa al tercer món mentres d’altres com Madrid reben inversions executades superior al 100%. Ara nomes faltava acusar la Generalitat per aquest afer, en un acte indigne de qualsevol i que el jutjat ja ha desestimat la demanda d’Adif i dona raó als Mossos, desmentint que fos un sabotatge i que la quantitat sigui de 40 metres robada, ja que eren 120.

Els diferents models de traspassos s’han venut com la solució definitiva, quan en realitat no eren tals i Catalunya no ha assumit mai la gestió i titularitat dels mateixos amb tot el que comporta i l’inversió econòmica que hauria de fer, i que recordo no és un regal, sinó els impostos de tots els catalans i les previsions en infraestructures que no es corresponen amb l’execució real amb percentatges de vergonya any rere any.

Crec que si el poble català no fos tant submís i els nostres representants tant col·laboradors amb l’Estat, hi hauria d’haver una reacció de país per exigir aquest traspàs i els nostre partits a Madrid posar-ho conjuntament amb altres temes cabdals com a condició necessària per qualsevols suport o acord. No es pot acceptar indefinidament aquesta broma de mal gust i seguir col·laborant com si res. S’hauria de recordar que ells son els nostres representants i per tant ens han de defensar, no a Madrid com fins ara, i si això no ho assumim amb contundència els problemes crònics seguiran per sempre.

Quan la democràcia es desvirtua de la manera que a l’Estat espanyol ho està i apart el nivell dels nostres representants no ho millora, destaquem coses que haurien de ser la normalitat i que la societat va assumint caient amb aquest parany.

Oriol Junqueras desprès d’anunciar que deixava la presidència del seu partit desprès de 12 anys i els fracassos electorals, avui ens diu que dimiteix per tornar-se a presentar i que en aquest periode de temps de reflexió podrà sortir al carrer, escoltar la gent i que sigui d’igual a igual per reconnectar amb la societat i la militància. Aquesta farsa es contrasta amb la dignitat del President Aragonès i de Marta Rovira que ja han anunciat que no es tornaran a presentar i entenen que assumeixen la responsabilitat i que el seu cicle s’ha acabat i per higiene democràtica deixen pas a noves cares i idees per impulsar-los. No ho entén així Junqueras, segueix aferrat al poder a pesar de tot amb la cortina de fum de dimitir per tornar i amb la influència dins el partit acumulada tots aquests anys i on ja sabem que la democràcia interna és bastant inexistent. Diu que aprofitarà per reconnectar amb la gent o militància, donant a entendre que tots aquests anys no ho ha fet, quan hauria de ser la normalitat i de fet a qui es deu qualsevol representant, voler tornar a trepitjar el carrer, vol dir que com la resta de classe política ha viscut en una bombolla alié amb aquells que precisament representa i que cada 4 anys ha demanat el vot pel seu partit com a mínim. Un model democràtica totalment desvirtuat i que dona idea de la democràcia que tenim.

En segon lloc Salvador Illa que ja ens diu que la candidatura del President Puigdemont a la presidència es anar contra la voluntat ciutadana i per tant no hi donaran cap facilitat. Algú li hauria d’explicar que la ciutadania tria els seus representants i ara aquests escolleixen el seu President i Govern. Per tant legitimitat tota, podem discutir si es convenient o no, però no la legitimitat. De fet en el seu partit tant Collboni a l’Ajuntament de Barcelona com Pedro Sanchez al Govern de l’Estat espanyol han passat per això com a segona força més votada. Això ens ho rebat dient que ja tenien la majoria per fer-ho lligada i no es el cas ara. Es una cosa que encara està per veure i que en qualsevol cas el President del Parlament ha de proposar per la investidura, si no te els suports serà denegada simplement, però amb tota la legitimitat, la mateixa que te ell per presentar-se i que de moment per cert tampoc te els suports necessàris per assolir el càrrec i sembla que ho oblida.

Simplement, una democràcia normal.

Les darreres declaracions de Joan Tardà i Oriol Junqueras per part repúblicana van en direcció contrària amb alló que bona part de la gent que donavem suport a aquests partits teoricament independentistes i ho hem deixat de fer.

En Joan Tardà, demana que ERC no bloquegi una investidura d’Illa i que no faci president Carles Puigdemont, alhora acusa Junts de fer un cop d’estat per abandonar el Govern de la Generalitat. Sobre el suport a Illa diu que llavors hi ha possibilitat de construir un camí conjuntament. Per la seva part Oriol Junqueras ja diu que es veu amb força de continuar al capdavant del partit i diu que han entés el missatge, ha lloat la feina del Govern i repeteix la seva aposta per un referèndum acordat amb l’Estat i explicar-se millor davant la ciutadania.

Realment, no han entés res, o el que és més greu, ho han entés tot, però el seu personalisme i ansies de poder passen per davant del país, i sobretot de la voluntat ciutadana. Per higiene democràtica i especialment Esquerra i les seves perdues de vots elecció rera elecció haurien de comportar la dimissió de la seva direcció i deixar pas a nous aires i noves cares i projectes. Alhora reflexionar el perquè d’aquests 900.000 vots perduts per l’independentisme des del 2017 i que la majoria han perdut la confiança amb ells i s’han quedat a casa decebuts. No hauria de ser una reflexió menor, però ni tant sols la volen afrontar, excuses de mal pagador i seguint al capdavant com si res hagués passat sense escoltar la base de la democràcia, el poble. Rera el President Aragonés, la resta de dirigents del 2017 com Junqueras president des del 2011 haurien d’haver fet un pas al costat pel seu fracás i deixar pas a noves generacions que intentin retornar la confiança i sobretot posin la independència un altre cop al davant de tot i l’autonomisme i el suport al 155 com a soci fidel tancat en un calaix per sempre. Aquest missatge també valdria per Junts, i potser nomes així i posant la unitat per davant i reprendre la lluita per acabar el que ha quedat a mitges suposaria un retorn a la il·lusió i sobretot a escoltar al poble.

Personatges, com Tardà i el seu enamorament amb els socialistes espanyols permanent i el seu odi a l’altre partit independentista acusant de cops d’estat per abandonar el Govern sense dir mai que feia precisament el mateix, i deixant en l’oblit que els seus amics van perpetrar el 155, això si que era un cop d’Estat contra les institucions catalanes que segur no l’importa en absolut.

Passar full, iniciar un camí nou i amb unitat, és el que demana l’abstencionisme independentista cansat d’aquesta presa de pel constant. Faran cas algun dia o hem de seguir amb l’abstenció pels anys dels anys.

Després de les Eleccions veiem uns moviments que ens pretenen confondre amb el que seria una democràcia normal o una de fireta com és el cas espanyol, i cal dir que cal fer uns aclariments per no confondre a la ciutadania amb les mentides dels partits.

Primer cal dir i valorar la renúncia del President Aragonés a la seva acta de diputat assumint el seu fracás electoral i la seva derrota sense excuses, cosa que la veritat l’honora, encara que s’hauria de considerar normal, ja sabem que assumir les conseqüències i actuar en aquest sentit malauradament no es habitual. El seu partit ha sofert una gran patacada que no fa més que continuar la baixada sense fí del mateix, i ja el mateix dia ho va assumir sense excuses, com tantes vegades hem vist on tothom resulta que ha guanyat encara que la derrota sigui evident fent un exercici de cinisme insuportable i de burla a la ciutadania. Ara el següent pas ha estat fer aquest pas al costat assumint la sentència del vot, que en una democràcia hauria de ser el principal i no els partits que son simples representants i executors de la mateixa, en comptes de màquines de poder com s’han convertit per perversió de la democràcia.

En segon lloc, l’anunci del President Puigdemont per presentar la seva candidatura a la presidència i que ha estat tant criticada pel PSOE, sense recordar que ells van fer el mateix a Madrid on no van guanyar les eleccions o al mateix Ajuntament de Barcelona per posar dos exemples. Cal recordar que la ciutadania vota els seus representants, no al President, ni al Govern, aquest entra en el joc de majories que estableixin els representants escollits i per tant el candidat amb més suports parlamentaris te tota la legitimitat per ostentar el càrrec i formar Govern, això és així a tot arreu però és veu que cada elecció s’ha de recordar per aquells que no tenen memòria.

La perversió que els partits i mitjans ens regalen, forma part d’aquest joc fosc d’interessos que passen per damunt del mateix funcionament normal d’una democràcia, i sobretot de la seva essència més natural.

L’anunci del President Aragonés, obre la porta potser a un canvi de lideratges en el seu partit que entenc no haurien de ser els mateixos del 2017 ja amortitzats i si noves cares que girin el rumb i passin de ser una crossa del PSOE a aspirar a refer la unitat independentista precisament amb la finalitat d’aquest objectiu, però això serà un nou capítol que veurem aviat.

Son legitimitats i dignitats.

Un cop passades les eleccions,crec que les lamentacions per la victòria d’un partit del 155 no son de rebut. Si aixó ha passat es bàsicament per culpa dels denominats partits independentistes i la seva gestió allunyada del que teoricament havia de ser el seu objectiu principal.

Cal dir que una cosa es guanyar les eleccions i l’altre formar Govern. De moment el PSOE no ho tindrà gens fàcil per trobar socis per sortir escollit. Cal dir que l’independentisme tampoc suma, la pujada de JUNTS bàsicament per la figura de Carles Puigdemont no ha estat suficient, el discurs cal dir tampoc ha estat engrescador i les condicions sense poder fer la campanya a Catalunya també han estat un handicap considerable. Cal dir que Esquerra, la crossa del PSOE sense res a oferir ja hores d’ara ha sofert una gran patacada electoral que de moment ja ha comportat la renúncia del President Aragonès, cosa que l’honora i ho hauriem de considerar normal en una democràcia normal, també la CUP desapareguda tota la legislatura i més preocupada per causes com la causa palestina o el Hard Rock que el futur nacional català també ha sofert una gran patacada crec que merescuda i no compensada amb l’entrada d’Aliança Catalana de Silvia Orriols que cinicament ha estat vetada per la resta de forces que en aquest cas no accepten aquests matisos i deixen clar que la unitat també ha de ser ideològica, una nova empenta a l’abisme.

De fet si fossin partits normals, haurien de reflexionar la pèrdua des del 2017 de prop de 900 mil vots independentistes que s’han quedat a casa farts d’aquesta broma macabra que han estat exposats. Un desgavell que ha pretés que la ciutadania oblides el 2017 i actuant un altre cop com una autonomia normal, sent crossa de Sanchez a Madrid a canvi de res i demanant fum sense cap sentit i sense aconseguir res.

Segurament calia una claca així perquè algú pensi en una unitat perduda i un objectiu clar que recordi el passat, i també encari el present coincidint amb el principal i deixant la ideologia i la lluita partidista autonomista per un altra ocasió. De fet segurament, el President Puigdemont podria encara ser la punta d’aquest projecte, però cal regeneració a fons en els partits i també regeneració d’idees si volen recurperar una credibilitat perduda totalment.

La gent ha dit prou, i encara hi podria haver una segona oportunitat si la volen aprofitar i d’una vegada per totes assumir la responsabilitat que tenen amb la ciutadania o aquesta els seguirà donant l’esquena.

La societat no oblida.

El tema de les últimes hores, seria l’OPA hostil del BBVA al Banc de Sabadell i la unanimitat de Junts, Esquerra i Psoe per criticar el moviment i defensar el Sabadell amb arguments com que es un nou atac d’Espanya a qualsevol part de poder català.

Francament no hi estic dacord, i com diu avui Vicent Partal, sembla que hem perdut la memòria. Un espai de poder català s’ha de comportar com a tal en qualsevol circumstància i sobretot en situacions limit, i com sabem no es el cas. Els dirigents d’aquesta entitat el 2017 van traslladar la seu a Alacant i es van posicionar clarament contra la democràcia i el dret a decidir de la societat catalana, ells i la Caixa van fer aquests moviments per atemorir a la gent i incidir clarament en el fracàs de la independència catalana. Crec que val la pena recordar-ho. Apart Oliu va impulsar politicament el que ara coneixem com VOX i ara les seves queixes no em semblen raonables.

Aquestes dues entitats van demostrar que no estaven al costat de la gent, i van deixar clar a qui servien i els seus objectius. En definitiva en una situació límit van triar, i es van posar al costat del 155 i en contra de Catalunya, per tant aquesta fantasia d’entitats de poder econòmic català ès falsa, son poder econòmic a Catalunya que seria molt diferent. El BBVA es vol convertir en un macro banc a nivell europeu i lògicament fa els seus negocis i moviments per aconseguir-ho. Primer a les bones i ara per la porta del darrera però legalment. Pel que fa al teixit que es podria veure afectat per aquest moviment, crec que amb una entitat o l’altre seguiran operant de la mateixa manera, ja que precisament una entitat bancaria viu d’aquest negoci amb un nom o un altra, no hi veig el problema.

La reacció dels nostres lideratges, ha estat a l’alçada del seu cinisme, no et poden prendre, allò que ja no tens i en aquest cas es pot aplicar perfectament. El procés a la independència va tenir la virtud sobretot de fer caure moltes caretes, tant personals, com d’entitats, i desmitificar idees molt arrelades que es van veure falses quan era caixa o faixa. Una molt clara van ser aquestes entitats de referència que si la societat tingués una mica de memòria ja haurien d’haver estat assumides.

El Banc Sabadell no es un banc català, ès un banc a Catalunya i aquesta diferència hauria de ser motiu per rebutjar ara les queixes dels seus dirigents.