CANVIAR PER CANVIAR
El tema de la supressió de les lectures obligatòries per les PAU del 2025, és una nova bajanada que va en direcció contrària al que una societat ha de transmetre. Uns valors, una identitat, una cultura que ha de ser en el nostre ADN i no a les mans de quatre personatges que sembla van en direcció contrária. Amb el seu estil punyent habitual en Bernat Dedéu ens ho descriu aquest cop amb claredat, com ha de ser un text.
Lectures obligatòries
Bernat Dedéu
Disposat a amargar-nos l’existència fins als seus darrers àtoms de vida, l’actual Govern (mitjançant el Departament d’Educació i el Consell Interuniversitari de Catalunya) anunciava fa ben poc l’eliminació de les lectures obligatòries a la convocatòria de les PAU 2025. Davant el rebombori generat i per matisar els canvis, la consellera Anna Simó s’afanyava a aclarir que Educació proposarà llistes més àmplies d’obres literàries, de les quals cada centre n’haurà d’escollir un parell, tot reblant: “Els centres tindran autonomia per seleccionar les obres o per fer nous itineraris. Per tant, les lectures obligatòries no desapareixen; passaran a ser escollides des dels centres”. L’afirmació de Simó té la seva conya, car si llegim el document públic d’informació sobre les PAU, hi veurem ab initio la següent frase: “A partir d’aquesta convocatòria ja no hi haurà lectures obligatòries”. Alehop!
Servidor recomana als lectors que —armats amb tones de paciència— llegeixin aquesta obra mestra de publicació del departament, curulla de faltes d’ortografia i d’una escriptura repulsiva (abracadabra, deia abans, d’aquells pels qui Aristòtil i el principi de no contradicció no es trobaven entre llurs lectures obligatòries). S’hi palesa, en definitiva, que els buròcrates responsables d’allò que hauria d’ésser la sectorial més important de la nostra administració no saben escriure sense cometre errades bàsiques ni redactar un text de mínima clarividència. Per altra banda, això sí, la narració hi resulta salpebrada d’expressions infectes importades de la pedagogia moderna (que és la més carca!), mandangues demencials com ara “dimensió competencial del currículum” o “les persones coordinadores”. Si el nivell de llengua i literatura dels nostres infants depèn d’aquesta penya, anem llestos.
La tradició humanística d’un poble és precisament allò que no podem triar. És per aquest motiu que els grans imperis i civilitzacions han establert, entre d’altres, un cànon literari d’obres que cal llegir. Aquesta llista ha d’ésser permanentment sotmesa a debat, pot patir alteracions de criteri i ens toca afegir-hi més gènere femení i la pluralitat de races que moltes escoles i acadèmies han negat a l’Olimp dels escollits. Només faltaria! El cànon hi és per saltar-nos-el: però l’hem de conèixer com si fos el missal. Quan un examen d’accés universitari, i per tant una administració, imposa (sí, imposa!) una sèrie de llibres no està maltractant alumnes o docents: contràriament, els està mostrant que viuen en un tros de terra que es relliga necessàriament a uns textos i a una determinada forma d’escriure. La seva importància rau precisament que no hi hagi itineraris (ecs) alternatius.
Per molt que el departament ofereixi llistes vinculants d’obres literàries i que amagui la seva poca traça regalant més autonomia als centres per triar-ne algunes opcions (vist el nivell de lectura de la majoria de professors dels nostres infants, això encara augmenta més la tragèdia de tot plegat), el problema d’aquesta iniciativa rau en el concepte de pensar que hom pot decidir què ha de saber. A mi la Summa theologica de Sant Tomàs d’Aquino o Sein und Zeit de Heidegger em poden semblar uns conyassos d’obres (que no és el cas), però, si jo tinc la gosadia d’anar de filòsof pel món, he de conèixer el contingut d’aquests textos, independentment de si els collons del meu albir s’inclinessin només a tractar la problemàtica del marxisme (que no és el cas). La literatura, la filosofia i la història de l’art no s’han d’estudiar per itineraris: les disciplines mateixes són l’únic camí.
Com era d’esperar, els buròcrates també han defensat aquest canvi apel·lant a la cançoneta de voler superar allò que els cursis anomenen “preguntes memorístiques sobre literatura”. Tornem a la paciència i establim les coses més bàsiques: els humans (i el nostre saber) són un cúmul de continguts, estímuls, sentiments i vivències. Però tot es filtra a través d’allò que recordem. Sense memòria, sense capacitat de recordar, no sabem ni tan sols el que sentim en un determinat present (llegiu Proust, colla de tanoques!). De nou, a mi em pot semblar que la teoria de l’imperatiu categòric kantià pot ser una bajanada (que no m’ho sembla), però per tal de contradir-la, o simplement de rumiar-hi, l’he hagut de memoritzar de la primera a l’última lletra, de la mateixa manera que un químic ha de recordar la taula periòdica dels elements millor que els dits que té a la mà.
Resulta molt fatigós haver d’explicar les coses més bàsiques sobre educació, en especial quan hom s’adreça a la generació de polítics catalans més analfabeta de tota la nostra història. La meva única esperança és que els nostres mestres i també els nostres alumnes no els facin cas i tinguin la bondat de creuar l’arc de triomf dels llibres catalans que cal llegir per anar pel món. Perquè a més a més, quan s’oblidin del fet que són lectures obligatòries, començaran a passar-s’ho de puta mare amb una experiència que no té rival en termes de plaer i d’alegria: llegir en la nostra meravellosa llengua.