ALBERT CORTES MONSERRAT

El Financial times en boca del seu corresponsal a Madrid, ha tornat a carregar contra Catalunya, i ha afirmat coses com que la crisi econòmica en part es deguda a la descentralització i les burocràcies regionals, i proposa un retorn de competències per augmentar el poder de l’Estat. Per la seva banda PSOE i PP amb veus com la Maleni en el Parlament Europeu, volen evitar el corredor mediterrani en benefici d’un pel Pirineu aragonès, i així evitar la excessiva internacionalització catalana.

Per aquells que encara creuen en aquest inexistent pacte de Catalunya amb l’Estat, la visió donada des de Madrid al corresponsal del diari britànic, es la d’un govern central limitat per l’estructura regional del país, i on les inversions desmesurades al territori català son a canvi del suport polític al Congrés, tanmateix també ataca el que anomena separatisme cultural, amb la promoció del català en detriment del castellà, i l’obertura d’oficines catalanes a l’estranger, i acaba alertant del perill de desmembració espanyola.

Per altra banda, contradient al President Montilla que va apostar pel Corredor Mediterrani,  una via d’alta velocitat de Marsella a Algesires, i la campanya de les europees dels socialistes catalans on també el reclamaven, a la comissió de transports del Parlament Europeu la  nostra amiga Maleni, la del caos ferroviari, i amb el suport del PP, defensa la connexió fèrria pel Pirineu aragonès, un projecte que deixa aïllat Catalunya i evitar la unió de València, Catalunya amb els principals punts europeus com un avenç en el transport de mercaderies, ja que actualment patim el col·lapse del transport per carretera en un 90%, i que per una banda eleva el cost i dificultat de l’obra, però per altra banda eviten una menor dependència de l’economia espanyola per la part catalana. Aquesta nova via urgent pels nostres interessos, podria comportar un retard en l’ample de via europea, quan per exemple ja fa 17 anys del TGV Madrid-Sevilla.

Pel que fa al primer tema, la visió esbiaixada que ven Espanya de la nostra situació no es nova, i busca sense cap mena de dubte posar límit a la via autonòmica, i recuperar poder competencial amb una sèrie de falsedats sobre la responsabilitat de la crisi, similars a les grans empreses que aprofiten el moment per fer regulacions de personal sense justificació. El poc poder català aconseguit amb 30 anys de peix al cove, aviat pot quedar en no res, i convertir les autonomies en simples regions sense cap tipus de veu real.

La segona es una prova més de les mentides electorals d’en Zapatero i el PSOE-C alhora de defensar els nostres interessos, com es aquesta connexió ferroviària que apart de la seva lògica, impulsaria el nostre creixement econòmic i ens connectaria amb Europa d’una forma racional, precisament això volen evitar la Maleni i companyia, i prefereixen una obra faraònica amb un elevat cost simplement per evitar l’augment de prosperitat catalana, i la nostra relació creixent fora d’Espanya, què augmentaria la poca necessitat de l’Estat espanyol, i que com a ciutadans de segona que som no ens mereixem augmentar el nostre estat del benestar.

Son dos exemples clars del que ens espera amb aquest estat on la relació es impossible, i on la reacció no pot tardar a arribar més enllà dels nostres polítics per dignitat i supervivència.

.

El president del Parlament Ernest Benach en una entrevista televisiva, i fent al·lusió a la futura sentencia del TC, ens recomana unitat per no anar uns catalanistes contra els altres, i dona al President Montilla un paper clau on tots els catalans l’hem de defensar, alhora lamenta la utilització de l’Estatut  per part de tots els partits politics.

Recomana que els partits s’oblidin de que el proper any hi ha eleccions, i la no utilització partidista del text estatutari amb una resposta contundent al TC, unitària i liderada pel President de la Generalitat, també reconeix que hi ha base per l’entesa dels partits catalanistes contra el Tribunal, i creu que s’ha d’elaborar un guió de les possibles respostes amb urgència i consens de totes les forces.

Crec que seguint aquesta sèrie de declaracions desafortunades d’uns actors polítics, què ells solets han arribat aquesta situació de difícil sortida sense canviar res com pretenen tots, en Benach torna a utilitzar la paraula unitat com si fos una recepta infalible, primer cal veure al voltant de que, ja que si la seva aspiració es seguir el lideratge del president Montilla cegament, que ja ha donat mostres sobrades de la seva preferència al PSOE abans que als interessos dels catalans, no anem be. Caldria que sabes que el partit socialista simplement acatara la sentencia sense cap pla alternatiu, perquè no li cal, ja que el model espanyol constitucional es la seva guia, i aquesta contempla que aquests magistrats poden fer i desfer per damunt del poble de Catalunya..

Respecte a la base per la entesa i no enfrontament dels catalanistes, es discutible, ja que algú que vertaderament estima aquest país, i veient després de 30 anys de suposada democràcia espanyola, encara discutim si som nació o si el català pot estar a la mateixa alçada que el castellà, es que alguna cosa no funciona.  Quan la principal llei del territori ha sofert totes les retallades possibles, i tot i així segueix sent paper mullat per l’Estat, que ho ha aprofitat per marcar els límits autonòmics amb un estatut de mínims, i un model de finançament que simplement perpetua l’espoli com una cosa normal, es que hi ha alguna cosa que no rutlla.

Altra cosa es que no s’atreveixen o no volen enfrontar-se amb l’Estat, i decidir-se per fi a veure que l’encaix o el pacte amb Espanya es senzillament impossible, i per tant nomes queda la via del propi estat.  No cal seguir marejant la perdiu, son moltes batalles perdudes i una sola direcció, i intencions de l’estat amb Catalunya com per ara reclamar unitat al voltant d’un text cada cop mes vergonyós  i inútil.  Prou de mentides i falses esperances per perpetuar aquesta situació uns quans anys més, malbaratant energies inútils per causes perdudes.

Senzillament cal dir prou, pacíficament i democràticament, i decidir que volem ser de grans, cal recordar que el President Benach ja varem saber per el seu vot contrari a la Iniciativa legislativa popular pel Referèndum d’autodeterminació, que la via de la llibertat no es la seva, i que es un tap més a vèncer, i sobretot desprès del seu discurs de possessió del càrrec en la passada legislatura, on el va acabar amb un visca Catalunya lliure, que ara caldria preguntar a que es referia amb la paraula lliure, ja què el moviment es demostra caminant, i no amb paraules buides que el vent s’emporta  per sempre.

Encara que en qualsevol estat mínimament democràtic, i que teòricament ha superat un període dictatorial, el partit únic i defensor d’aquet regim del terror se’ns dubte no seria legal, però si parlem de l’Estat Espanyol, amb una llei de partits que ha procurat esborrar qualsevol partit de l’esquerra abertzale fins arribar a adulterar les ultimes eleccions basques, i que paradoxalment permet a aquesta formació xenòfoba i feixista seguir les seves activitats, i anuncia una manifestació contra la consulta d’independència d’Arenys de Munt el proper 13 de setembre.

Encara que sembli increïble, la Generalitat ha donat llum verda a una manifestació antiindependentista convocada el mateix dia de la consulta per aquesta formació feixista, i què comparativament es com si a Alemanya la convoques un partit defensor del nazisme, cosa que trobaríem aberrant, però en canvi l’estat espanyol degut a aquesta cortina de fum anomenada transició dona cobertura a les activitats d’aquesta organització, que fins hi tot s’atreveix a reconsiderar la seva proposta si finalment l’Ajuntament d’Arenys  fa marxa enrere a la consulta, voluntat majoritària del consistori de la localitat, i exemple de democràcia plena, clar que esperar que la Falange entengui el significat del dret a decidir d’una població en llibertat, es fer volar coloms davant una defensora del regim del terror i l’imposició, com va ser la dictadura franquista.

Els rumors de la convocatòria d’una contra manifestació ja ha posat en alerta a l’alcalde de la població, què vol convèncer Joan Saura el titular d’Interior per no permetre la manifestació feixista i evitar possibles incidents, d’altra banda el partit xenòfob Ciudadanos, ja ha demanat que s’impedeixi la consulta, ja  que diu que violenta els procediments democràtics mitjançant la configuració d’un marc mental col·lectiu, on el desig d’una minoria de catalans es presenta com a majoritari, tot una declaració d’intencions d’aquest grup que parla a la lleugera de democràcia i de configuracions mentals, quan es veu clarament el seu caràcter ranci i d’enyorança del regim que defensa la Falange, no cal que es treguin la careta, perquè ja han demostrat clarament el seu caràcter antidemocràtic, i sobretot amb qüestions que afecten a la identitat catalana.

Crec que a aquest partit hauria de saber que una consulta te una opció positiva i una negativa, i que cadascú lliurement pot escollir la mes adequada, i nomes llavors es pot parlar de desig minoritari o majoritari, però suposo es esperar massa d’aquesta colla de nacionalistes espanyols disfressats de partit demòcrata.

Sembla que a mesura que s’acosta aquesta iniciativa valenta i escrupolosament democràtica, l’estat de dret busca com deixar el resultat i la participació en segon terme, i presentar un conflicte i unes tensions totalment fictícies, què seran els titulars de la premsa espanyola, quan en realitat serà un triomf democràtic, i un precedent perillós que es vol evitar, i que la Generalitat sembla que tampoc hi troba comoditat, autoritzant manifestacions com ho ha fet, segueix sent utilitzada per la veu de l’amo com i quan vol, sense actuar com el que hauria de ser, el representant de la sobirania del poble català.

He tornat de vacances, i fent un repàs a les noticies dels últims dies veig que tot segueix igual, amb el tema estrella sobre la manifestació en defensa de l’Estatut, recordo ja mort i enterrat, i declaracions de membres del govern que segueixen sense encarar la realitat, i busquen una sortida a la seva incompetència amb especial atenció a Nadal, Carod  i el President Montilla.

Efectivament, desprès de la proposta del Vicepresident Carod de fer la manifestació preventiva contra una sentencia adversa del TC per la Diada, ja ha estat desautoritzat pel President Montilla i pel Conseller Nadal, aquest últim ha rebutjat una cimera urgent de líders polítics per traçar l’estratègia a seguir, ja què si no hi ha sentencia no te sentit fer res, i que quan sigui l’hora ja es posarà fil a l’agulla evitant tacticismes inútils, i posant en circulació la hipòtesi socialista de que manifestar-se donant per fet el que passarà, es com donar per inconstitucional l’Estatut. Aquesta teoria l’ha refermada el President, qui ha titllat de irresponsabilitat la proposta, i s’ha mostrat convençut de la seva constitucionalitat i qualsevol especulació seria negativa, sobretot si be de persones que no van avalar el text en referència a Carod, i ha insistit què es un pacte polític entre el Parlament i les Corts.

Tanmateix, en Carod ha dit que les paraules del President li semblen molt bé, ja que ell també defensa que es constitucional, i que s’ha sobredimensionat les seves paraules. Dins el seu partit, i com ja es habitual a ERC opinions contradictòries, i cap amb defensa del Vicepresident.  Tant sols en Ridao que posa el concert econòmic en cinc anys i la mateixa votació a Barcelona i a Madrid, com a condicions per qualsevol pacte de futurs governs.

Tot plegat i com comentava en el títol de l’article buscant com ser més mediocre i no cremar-se en l’intent, ara resultarà que el teòric referent independentista, encara que per mi fa temps que ho ha deixat de ser, serà el principal valedor de la via autonomista, amb una manifestació en defensa de l’estatut retallat, i que en el seu dia tot hi que a contracor dels seus dirigents van votar contràriament, segurament un psicoanalista definiria millor la situació, però es un pel delirant, fruït de la traïció d’aquest partit a les seves pròpies senyals identitaries, com ridícula es les condicions que en Ridao posa per futurs pactes en forma de concert econòmic, quan amb penes i treballs l’Estat ha concedit un model que perpetua l’espoli fiscal, i que no compleix la llei orgànica que els republicans defensen, com un esforç màxim i amb un any d’endarreriment, francament aquí volen enganyar amb una proposta irrealitzable.  Més coherent es  la resposta socialista, que evidentment no li cal cap pla B, perquè simplement acatara la sentencia com no pot ser d’altra forma qui vol seguir en la via autonomista, i amb un partit  de clara obediència a la Constitució  i als seus líders veritables en el PSOE a Madrid, tot hi que segueixen utilitzant el terme pacte polític, quan saben que es totalment fals, ja que un pacte es entre dos en les mateixes condicions, i en aquest cas un proposa i l’altre es el que decideix sense possibilitat de replica per la part catalana.

Crec que si finalment s’acaba fent per la Diada aquesta manifestació unionista en defensa de l’autonomisme, cal contestar amb una manifestació amb un objectiu clar com el de l’Estat Propi, què evidentment no cap en la legalitat espanyola, i que tots els que el volem hi tenim que participar, i ridiculitzar així a tots aquests mediocres de pa sucat amb oli que no volen de cap manera que fugim de la ratera utilitzant paraules d’en Salvador Cardus.

Després de la idea del President Maragall sobre la manifestació per reclamar el nostre estatut, i la posterior adhesió d’Omnium Cultural, sembla que els principals valedors de mantenir-se en aquesta situació pels segles dels segles com CIU, ICV, ERC, expresidents com Pujol i  Maragall, i ara els sindicats espanyols CCOO i UGT, la incògnita del PSOE-C, sembla que tots agafen posicions per aquesta vergonya nacional que ni el millor psicoanalista sabria interpretar del cert.

Els dos sindicats espanyols ja han confirmat la seva adhesió, a diferència de la manifestació del 2007 sobre el Dret a decidir amb les nostres infraestructures, es veu que això no afectava a la classe treballadora que en teoria representen, però mantenir aquesta relació de submissió amb un paper mullat anomenat Estatut amb l’estat espanyol, es veu que donarà ales a la classe obrera catalana.

Pel que fa als expresidents, Maragall traït precisament per la gent en que va confiar, i autor d’aquella famosa frase que deia que l’estatut deixava l’estat com a residual a Catalunya, ara sembla haver entès  què la cosa no anava per aquí, i que el partit que el va expulsar es còmplice i ferm defensor d’aquest època colonial que vivim, ara un cop més  no s’atreveix o no vol creure amb una sortida mes enllà d’aquest bucle on ens veiem immersos des de fa vora 300 anys, i vol defensar les engrunes que ens donen des de Madrid. Pel que fa a Pujol, diu que hi assistirà si es donen les condicions degudes, i es confirma l’actitud negativa i hostil envers Catalunya., i prendrà la decisió un cop hi hagi la sentència.  Aquesta si que es bona,  si amb tots aquests anys el president Pujol no s’ha adonat de l’actitud hostil i humiliant cap al territori català per part d’Espanya, se’ns dubte te un problema i gros.  Em sembla que la sentència es un pas més perfectament legal dins l’estat de dret espanyol, i per tant si es vol l’Estatut s’ha d’acceptar ja que forma part del procés de posada en marxa d’un Estatut d’autonomia, no val escollir això m’ho quedo i això no, ara si no s’està d’acord la única via es la declaració unilateral d’independència, amb la creació que això suposa de la teva pròpia legalitat, i la responsabilitat total sobre les teves accions, això evidentment l’expresident no ho contempla, i segueix insistint diria sense cap fonament, amb aquesta relació desigual esperant un canvia que mai arribarà.

Respecte la posició de CIU, en principi favorable, en Felip Puig ens explica avui la resposta política que proposa el seu grup, es aprofitar la llei de Consultes Populars per posar a decisió del poble de Catalunya la versió definitiva i segellada de l’estatut català.  Realment mes foc d’encenalls per intentar aturar un procés que sembla irreversible com es el dret a l’autodeterminació, ja què apart de ser humiliant consultar al poble sobre un text retallat que prèviament ja havia validat amb el seu vot amb la versió anterior, i que per tant deixar aquell referèndum en paper mullat, i la opinió de la població en un no res, li recordaria que la llei de consultes  el que te que autoritzar en ultima instancia  el projecte es l’estat espanyol, què evidentment no ho farà, ja que la seva legalitat basada en la Constitució haurà dictat sentencia ferma, i no hi ha res més que parlar.

Suposo anirem veient com totes les patums que en definitiva son el tap o el fre del procés d’autodeterminació,  aniran dient la seva amb aquest nou intent d’endarrerir el pas definitiu i confondre la població. A aquestes alçades fer una manifestació desitjant l’estatut es pura esquizofrènia col·lectiva i una vergonya com a poble.

Aprofito aquestes ultimes paraules per dir que malgrat ser persistent cada dia amb el meu article, fins el dia 22 no reprendre el meu ritme habitual ja que estic fora de vacances, i aprofitaré com es diu vulgarment per carregar piles i reordenar idees amb una tardor que es presenta apassionant. Bones vacances a tots.

Ja hi tornem a ser, els mossos d’en Saura al servei de l’espanyolisme ranci i fent la feina bruta, detenint gent sense proves de la seva culpabilitat i sempre amb un clar referent independentista de fons, casos com el de la Núria Portules, Núria Cadenes, David Sanchez, Franki, i ara en Jaume Soler entre molts d’altres, son la prova  d’aquesta estratègia soterrada espanyola,  i aquesta obsessió malaltissa per perseguir la llibertat d’idees i pensament.

Aquest militant d’Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional), ha estat arrestar per cremar la pantalla gegant de Terrassa on es projectava un partit de la selecció espanyola, i ha quedat en llibertat  amb càrrecs, ell ha reiterat que estava fora de la ciutat aquell dia, de fet els mossos desprès de dos mesos d’investigació no han obtingut proves, i han actuat contra l’organització que va denunciar aquesta exaltació d’espanyolisme a la ciutat, què a la vegada ja ha reiterat que es una detenció política i del tot innecessària.  De fet fa uns dies es va saber que algú va deixar una motxilla amb una ampolla amb benzina i un drap sota la pantalla, i que un operari de la cadena tele cinco va donar-li una puntada de peu que va provocar la deflagració i crema de l’aparell, cosa que va provocar la evacuació de les 200 persones concentrades al carrer.

Com deia, son molts els casos de joves amb un rerefons determinat que han pagat amb detencions sense fonament les seves conviccions o el seu entorn.  Les retencions a comissaria sense proves pot ser creïble per una errada policial, però quan son molts casos i amb el mateix patró, el factor casual ja desapareix, per aparèixer el factor premeditació,, i com en el cas del Jaume ha hagut de patir ell i la seva família un tràngol innecessari i que encara seguirà, ja que els càrrecs pesen sobre ell.

Ningú parla de la responsabilitat de l’Ajuntament de Terrassa de fer propaganda d’un acte que sabien provocaria reaccions d’indignació, ja que per molt que ho vulguin, aquesta localitat no es un poblet de Toledo o de Sevilla posats al cas i sense cap ànim d’ofendre, on un partit de la seva selecció es un fet normal com en qualsevol estat, aquí  transcendeix en moltes altres coses, i aquest simbolisme espanyol imposat provoca en molts casos rebuig i ràbia continguda.  Per molt que utilitzin políticament la selecció com arma de cohesió espanyola, tot dient que no s’ha de barrejar política i esport quan son els primers que ho fan, la realitat es que no es que molts no l’ha sentim com a nostra, sinó que el que es mes greu, es que es la causa de que la nostra no pugui treure el cap, nomes que en ocasions puntuals i amb partits de costellada evidentment.

En qualsevol cas el seu responsable, en Joan Saura queda altra cop retratat, i amb la imatge de titella a les ordres que venen de Madrid, i amb un curiós canvi d’actitud quan els manifestants son feixistes espanyols, o quan es tracta d’estudiants, grups alternatius o independentisme en general el qual s’ha de denunciar per una qüestió de dignitat nacional.

Aquest polític català, militant en el PSOE-C, ex-alcalde de Vilanova i la Geltrú (99-05),  secretari de Política lingüística de la Generalitat fins el 2006, i actualment un dels 25 diputats inútils que te aquest partit a Madrid, i em refereixo la inutilitat per Catalunya d’aquests càrrecs, no a les persones, torna a destapar el debat jo crec que fals, sobre la necessitat de crear un grup propi per no trobar-se incòmode en votacions contraries als interessos catalans, i tenir les mans lliures i el poder de decisió què ara no tenen.

En una carta oberta al conseller Antoni Castells, aquest diputat socialista confessa que no se sent del tot còmode dins del PSOE, i la seva disciplina de vot amb situacions perverses com votar contràriament a decisions preses al Parlament, o a favor de lleis que envaeixen les competències catalanes com el recent FROB, per això  demana recuperar el grup parlamentari al Congrés dels diputats, ja que entén que son un partit sobirà que mante relacions federals amb un altre, i això no vol dir perdre la personalitat, què s’ha de recuperar per ser el referent socialista català en la defensa dels seus interessos Es refereix que en l’últim congres socialista ja es va parlar del tema, però la direcció va donar a entendre que faria el que li convingués, però es felicita que algú amb el pes del conseller faci declaracions a favor d’aquesta causa, encara que de moment no es tradueixen a fets, demanant novament obrir el tema en el debat intern del partit.

Crec en primer lloc, què una mica tard per tenir problemes ètics o de consciència, quan fa quatre dies ha votat com si res el Fons de Regulació d’ordenació Bancària que el consell consultiu ha dictaminat que clarament envaeix competències de l’Estatut, si tant convençut esta, perquè no trencava la disciplina de vot i actuava segons la seva consciència, va optar per fer com els seus 24 companys, obeir la veu de l’amo,  curiosament en contra dels interessos dels seus votants. Fa gracia el tema de les relacions federals, sembla que aquest grup te una obsessió amb aquesta paraula, i cal guardar-la per sempre al calaix amb pany i clau, ja que com passa amb la relació de Catalunya amb Espanya, el PSOE i el PSOE-C son el mateix, per tant no es poden federar, que es una cosa reservada a entitats diferenciades, nomes cal veure com el seu secretari d’organització torna a rescatar la Catalunya optimista, i insisteix que no estan supeditats a ningú durant els últims dies.

El socialisme català fa temps que va morir, i la gran majoria de la seva direcció, els Zaragoza, Iceta, De Madre, Montilla, Chacon i companyia obeeixen simplement el que s’ordena des de la seu del PSOE a Madrid, tot hi que degut als governs tripartits formats aquests darrers anys es produeixin situacions esquizofrèniques de votar diferent al Parlament i al Congrés un mateix tema.

Per tant com diu a la carta, menys paraules i més fets, ja que sinó la credibilitat es nul·la, i com deia l’eslògan de l’ultima campanya a la Generalitat Fets i no paraules, altra cosa es seguir enganyant al personal, i en especial als seus votants, què algun suposo veuen com el seu vot serveix per anar contra ells mateixos, i per mantenir aquest frau anomenat socialisme català.

l’Expresident de la Generalitat Pasqual Maragall, des de les seves vacances a l’Emporda ha tingut una idea, d’aquelles que quan era a Palau feien tremolar a més d’un, aquest cop en forma de manifestació multitudinària reclamant que volem l’Estatut preveient una retallada del TC, i que ja ha rebut el suport d’altres presidents com en Jordi Pujol, Joan Rigol o Heribert Barrera entre d’altres, i líders actuals com l’Artur Mas.

En una carta publicada ens parla de que l’Estatut no ho pot arreglar tot, però que amb el nou model financer pactat, la protesta te més a veure amb l’honor que amb la economia, i repassa l’aprovació del text al Parlament amb un 90% de suport, la retallada a consciència a Les Corts, el referèndum de validació, i ara el capítol final amb la futura retallada del Tribunal Constitucional que troba inacceptable, i ens diu que la resposta seran 200000 persones  manifestant-se a Barcelona reclamant que volen l’Estatut, i convidant a tothom a afegir-s’hi. Parla que es un fill mig bord, però es un fill nostre, i així s’afegeix a altres veus com Felip Puig, Joan Saura , Artur Mas o Joan Puigcercos que opinen que el TC no pot retocar allò que la població ha votat en un referèndum, ja que això seria refer el pacte entre Catalunya i l’Estat.  Per la seva part el PSOE-C segueix defugint un pla B ja que es deu al govern de Madrid, i des del PP català es reclama prudència i serenitat per acatar la sentència.

Crec que una part de la resposta catalana, davant d’aquesta nova humiliació a Catalunya pot ser una gran manifestació de rebuig frontal a aquesta nova mesura antidemocràtica, i amb l’objectiu de convertir-nos definitivament en una regió espanyola sense cap dret, però no sota el lema de la defensa d’aquest Estatut de segona retallat, jo evidentment no hi donaria suport i ho trobaria una hipocresia molt gran. Una vegada esgotades totes les vies d’aquest famós pacte que sempre es parla entre les dues parts, catalana i espanyola, que avui en Lopez Tena en un dels seus articles brillants, demostra que es una de les grans mentides que els polítics d’aquí fan servir per amagar la seva incapacitat i covardia, ja que des de la part espanyola ens consideren una part d’ells, i per tant el tot no pot pactar amb una part, i ja es hora de que els catalans assumeixin que l’estat espanyol no es considera part ni considera cap part per pactar res als catalans, i que simplement volen deixar clar amb aquesta sentencia que la Constitució es la norma indivisible, i l’Estatut es una simple norma orientativa que una vegada retocada per aprovar-la per fins electorals, els dos partits PSOE i PP, i el seu tribunal fet a la seva mida acabaran la feina que tenen pendent sense contemplacions.

Aquesta crua realitat no es pot defensar en una manifestació, el que cal es dir prou, i amb una capçalera que poses volem un estat propi, l’honor de que ens parla en Maragall si que es defensaria, i demostraria que no volem ser mes còmplices d’aquest gran engany i estafa anomenat autonomia amb Estatut inclòs, què utilitzant termes del President Montilla es una via inviable i sense cap sortida.

Se’ns dubte reclamar l’Estatut desprès d’una  nova retallada totalment inacceptable, i d’una legalitat espanyola que no te la més mínima credibilitat es reafirmar aquesta espècie de relació insistent de submissió, que degut a la poca talla dels nostres polítics i les relacions interessades amb l’estat ens han portat fins a la situació actual de carreró sense sortida.  Prou mediocritats i ara toca fer un acte de sobirania.

El president de CIU, Artur Mas en una entrevista al Periodico diu que cal aixecar el país abans de pensar amb la independència, seguint amb aquesta ambigüitat calculada que tant defineix aquest partit, i que pel que fa a l’actual direcció sembla que la seva idea es seguir donant voltes al tema per no arribar enlloc, això si amb una prioritat absoluta que es tornar al govern català per poder remenar les cireres amb la mateixa ambició nacional, que te el tripartit, o sigui cap.

Ens diu que la majoria del país no es favorable a l’estat propi, per tant vol reclamar abans el dret de Catalunya a prendre les seves pròpies decisions com a poble, ja que en aquest cas no hi ha límits, i es pot aplicar a qüestions que suscitin majories socials àmplies. Recorda que nomes assumiran el cost d’ajudar a Espanya si governen a Catalunya, ja que el PSOE es un gran risc i el PP també, per tant això nomes es pot compensar amb una bona obra de govern. Creu que el tercer tripartit si suma ja està decidit, i acaba dient que desprès de 30 anys de democràcia hem de començar a parlar del dret de Catalunya a prendre les seves pròpies decisions com a poble, i aquest no te una estació final de trajecte.

Em sembla agosarat dir que no hi ha una majoria suficient per la Independència, almenys les enquestes oficials el desmenteixen, les accions com la manifestació a Brussel·les sense cap suport  dels mitjans d’informació, i d’altres accions que nomes tenen el silenci per companys de viatge confirmen que hi ha un volum de gent engrescada amb el tema.  El rebuig i aïllament què aviat es produirà amb Reagrupament o una futura coalició independentista, donen fe  de la por dels mitjans oficials, i la desafecció creixent per les politiques submises que no porten enlloc son un bon signe d’esperança. Per reclamar el dret a prendre decisions pròpies, nomes hi ha una manera, que es disposar d’un estat, el demes es pura demagògia, perquè l’ultima decisió sobre qualsevol tema sempre estarà en mans de l’estat i per tant es paper mullat.  Pel que fa als costos de l’ajut a la governabilitat espanyola desprès de 30 anys amb la simple condició de tenir el minso poder a Catalunya, francament es una mesquinesa d’alta volada, ningú ajuda al seu botxí, a no ser que col·labori amb ell, i això es indigne de qualsevol governant.  Si no hi ha decisions pròpies ni respecte per qualsevol engruna de poder català, no veig cap motiu per preocupar-nos de la governabilitat espanyola.

Respecte a prendre les nostres decisions i aquestes no tenen estació final de trajecte, evidentment estic d’acord amb la primera part, però hi ha una estació final molt clara que es l’Estat propi, per tant la única manera d’aixecar el país es lluitar per arribar a aquest final de trajecte, el demes es perdre el temps.  Aquesta es l’alternativa que ens ofereix el primer partit de la oposició, seguir remenant les engrunes que ens deixa Madrid, i una nul·la ambició nacional, més o menys com el tripartit gris actual.  

Crec que esta perdent una gran oportunitat, i el que planteja no es alternativa ni res, sinó un simple canvi estètic, que ara per ara a poca gent interessa.

Aquest diputat socialista, que s’ha fet famós pel seu espanyolisme ranci i el seu rebuig a qualsevol realitat nacional que no sigui la seva estimada Espanya Imperial, ha escrit en el seu bloc un post titulat El trio de les Columbretes, i que fa referència a les declaracions d’en Felip Puig (CIU), sobre el seu últim desig que confessa que es la Independència.

En aquest escrit, i amb la ironia que el caracteritza quan es tracta de ridiculitzar qualsevol millora en la sobirania del país, ens diu que a l’estiu tota cuca viu, i això provoca entrevistes com l’esmentada anteriorment d’en Felip Puig a La Vanguardia, i presenta el seu dubte si aquest últim desig es abans de morir, el darrer desprès de molts altres, o el prioritari en la seva acció política, cosa que dit sigui de pas fins ara no ha demostrat.

En diu que respecta tots els desitjos, i que el dret a somiar es lliure, universal íntim i recomanable. Tanmateix ens explica un malson produït durant la migdiada amb un trio, aclareix que no es el de les Açores, i ens dona una pista dient que es gabanchia, en referència al seu últim llibre publicat sobre una crònica desprès de 30 anys de la Independència catalana.  Ens diu que desperta en un estat català, i on tres personatges fan una cimera a les illes Columbretes, el conseller de defensa Felip Puig, el d’interior Joan Carretero i el d’afers exteriors Àngel Colom, i estudien rearmar els almogàvers tot estudiant la topografia de Sicília i Atenes, moment en que es desperta, i veu que les illes segueixen en pau, en Puig desitjant, Carretero pleitejant, i l’Àngel estudiant antropologia cultural.

Realment aquest personatge, es un exemple perfecte de l’unionisme desacomplexat, i què des de la vessant còmica te una certa gracia per les seves expressions, o llàstima per intentar tapar les vies d’aigua d’un vaixell que va a la deriva, i  què nomes te el destí del fons del mar, i on rebutja que tots els passatgers puguin agafar els bots de salvament i pujar a un altre vaixell nou de trinca, què els espera per seguir el seu viatge amb totes les oportunitats que es mereixen.

Ens diu que tots els somnis son respectables, però s’oblida de mencionar que a vegades es converteixen en realitat, una realitat que per cert no l’interessa però que a cop d’enquesta, d’iniciatives civils i altres indicis es tossuda,  i no vol abandonar. Compara el famós trio de les Açores responsables de milers de morts a la guerra de l’Iraq, amb tres possibles futurs consellers d’una Catalunya lliure, què en la seva ment totalment tancada nomes tenen l’opció de fer el ridícul es bastant mesquí. Li recordaria que el tema dels liderats es molt volàtil, com en la seva miserable campanya europea, amb la por dels dirigents de dreta com a principal reclam electoral, on per cert faltava per exemple en Sarkozy, que sinó recordo malament va aconseguir posar en un raconet a la cimera d’USA al líder espiritual d’en Ferran, en Zapatero.

Caldria recordar-li que aquests tres futurs consellers en els seus somnis en una Catalunya independent, millor o pitjor nomes mirarien pels interessos dels catalans, cosa que evidentment el seu partit mai podrà dir amb els seus famosos 25 diputats a Madrid amb la Chacon al capdavant, i la submissió en les negociacions i invasions de competències actuals del govern català.

Per tant vigili que aquest malson quan es desperti sigui una agradable realitat, què com no puc esperar altra cosa  en una democràcia, si el poble així ho ha volgut, així serà.

El Conseller d’interior i Relacions institucionals i participació, ha posat un 8,2 de nota al desplegament de l’estatut després de tres anys en vigor, posant com exemple el finançament i Rodalies com temes estrelles, i on diu que ha hagut de superar moltes traves per part del govern espanyol, i on el Parlament ha anat amb més celeritat per desenvolupar-lo legislativament, tot hi que esta pendent de la sentència del TC.

S’ha pres el luxe de criticar aquells que deien que l’Estatut era una via morta, i ha destacat per la part catalana la creació del Consell de Garanties estatutàries, què substitueix el consell consultiu o l’agencia tributaria, i destaca una millor sintonia amb l’estat les ultimes setmanes desprès dels acords aconseguits, i que en el tema financer ho atribueix a la mala imatge que Zapatero començava a tenir, i la necessitat de tenir aliats pels pressupostos de l’any proper estatals. En clau de futur vol que molts ministeris deixin d’actuar com si l’Estatut no existís, fent decrets o lleis que envaeixen competències, i es partidari de fer una conferencia de comunitats autònomes sense el govern central, com es normal amb estats federals.

Considero un insult a la població catalana que aquest personatge qualifiqui d’èxit notable el desplegament estatutari, que es una autentica vergonya, ens parla del finançament, on caldria recordar-li que s’ha superat en un any la data que marcava el text català, i que al final l’acord incompleix la major part dels preceptes que hi figuraven, per tant una presa de pel de grans dimensions.  Pel que fa a Rodalies el tema més important que es la dotació econòmica no està gens clar, per tant vendre això com un acord es fum.

Es cert que el parlament, no ho considero un mèrit, es la seva obligació fer els canvis legislatius que tocava, com el del Consell de Garanties estatutàries on vull recordar no s’ha seguit la proporcionalitat dels parlamentaris, i gracies al govern català, el PP hi te un membre que junt amb els del PSOE-C son una majoria espanyola que vetllarà pel compliment de l’Estatut.

Diu que no es una via morta, i tot seguit es queixa de que els ministeris espanyols elaboren decrets que envaeixen les competències del text, com per exemple el FROB, que desprès del dictamen del consell consultiu el PSOE-C i ara també les seves dues crosses al govern, es neguen a fer un recurs al Constitucional en prova de bona voluntat amb el govern de Zapatero, i iniciar diàleg i negociacions com les que el conseller ens parla que ha hagut de lliurar amb tots els temes, quan algun no hi ha res de que parlar, simplement complir la llei.  Tanmateix li recordaria que aquest paper mullat que ell defensa, no es que sigui una via morta, es que fa unes setmanes amb un acte de sobirania ja va ser enterrat i hores d’ara descansa en pau.

Pel que fa als desitjos de futur, el centralisme de l’estat, sobretot amb Catalunya, sap positivament que no canviarà, i per tant alhora de posar en marxa una llei es te que negociar sobre el que prèviament ja ha estat aprovat i així successivament, respecte la reunió de comunitats de caire federalista, li recordaria que Espanya no es un estat federal ni ho serà mai, simplement perquè no te cap voluntat de ser-ho, i no hi ha ningú que defensi aquesta opció què es pura ciència ficció.

En definitiva una nova cortina de fum sobre una situació que es molt diferent de com la vol pintar aquest personatge, un dels símbols de la mediocritat existent.

En aquest mes d’agost, període de vacances per molts dels mortals, el temps passa d’un altra manera, i moltes vegades s’aprofita per fer aquelles coses que en altres èpoques de l’any son impossibles, no cal dir-ho amb més calma, acabar aquell llibre a mitges, passejar, i reflexionar en el meu cas amb un tema tant transcendental com el procés cap a l’estat propi, i les properes eleccions al Parlament, que son un punt clau en el camí, i on a la línia de sortida hi ha d’haver una candidatura transversal amb un objectiu molt clar i sense embuts, la declaració unilateral d’independència.

Sempre he defensat que després de  les dues grans manifestacions a Barcelona, i la culminació amb la marxa a Brussel·les sorgida a partir d’un comentari amb un bloc, i que sempre guardarem en forma de record emotiu en el nostre cor, ara vertaderament tot hi que no es poden abandonar les accions civils, com per exemple les protagonitzades per Acte de Sobirania i altres que en vindran, toca fer política.

Reagrupament ja ha iniciat aquest camí, i amb un líder força sòlid com en Joan Carretero, però malauradament i degut a la complexitat i el nostre tarannà autodestructiu, i en molts casos esbiaixat per tants anys de colonització, per moltes persones que comparteixen el mateix anhel, la idea de ser una escissió d’ERC serà mes important que l’objectiu, es allò de que els arbres no em deixen veure el bosc.  Els protagonismes també hi juguen un paper important, ja que hem tingut molts salvadors de la pàtria, però de moment cap la alliberada.

Tanmateix la meva idea sempre ha estat fer una gran coalició que sumes tots els sectors, i què alhora tots si sentin representats, l’altre dia llegint un article de l’Enric Canela titulat Que puc fer jo per Catalunya en el Bloc Gran del Sobiranisme, i en un dels comentaris del text es citava la idea de que ara tocava fer Deu mil al Parlament, una plataforma que es exemple d’aquesta transversalitat que abans esmentava, i que amb gent de diferents ideologies i colors va ser capaç de mobilitzar deu mil persones al cor d’Europa,  i posteriorment recollir mes de deu mill promotors per la ILP frustrada pels partits polítics, aquest exemple podria ser el gran paraigües que aixoplugues a Reagrupament, Força Catalunya, la PDD, Sobirania i Progrés, Sobirania i Justícia de l’Agusti Bassols i altres grups, junt amb els independentistes que volen anar per feina, i què ara viuen la desorientació a ERC i CIU, o altres formacions.

Posteriorment s’hauria de decidir la formula per presentar la candidatura, i les llistes que haurien d’incloure personalitats del món de l’independentisme, i fugir de personalismes estèrils. Crec que els lideratges de cada formació ara per separat haurien de fer una bona reflexió, i començar a estendre aquests ponts per  fer-ho una realitat un cop acabat l’estiu, i tenir així un any llarg de treball per portar el major nombre d’independentistes al Parlament.

Sabem que els mitjans de comunicació faran al buit a qualsevol candidatura que no sigui dels partits d’ordre establert que no volen fugir de la ratera, per tant les xarxes de col·laboradors de cada plataforma  poden ser de gran utilitat per donar a conèixer el projecte poble a poble.

Nomes així, i per un cop donant exemple de posar el país per davant de les persones hi veig una sortida viable, ja que aquests nous parlamentaris no poden ser testimonials, sinó que han de tenir un pes específic, com a mínim per posar les bases que en el període d’una legislatura es pugui veure complert l’objectiu principal, ja que com deia l’altre dia l’Heribert Barrera ara no tenim massa temps, ja què l’estat continua la seva tasca implacable i no afluixarà pas.

Ahir parlava del cinisme del PSOE-C amb el decret de regulació bancària votat pels seus inútils 25 diputats a Madrid, i què amb el dictamen del Consell Consultiu demostra una clara invasió de competències, i  una total invisibilitat de l’Estatut, davant la reclamació dels seus socis de govern, i del principal partit de la oposició per tramitar un recurs al Constitucional, el nostre President prioritza un cop mes els interessos socialistes espanyols, i no s’atreveix a fer-lo pràctic.

El dia 7 de juliol, el President Montilla, interrogat per la qüestió, es mostrava molt contundent dient que en cas de que hi hagi un dictamen que digui que hi ha una invasió de competències, el que farem és el que hem fet en anteriors ocasions, el govern de la Generalitat instarà un conflicte de competències, però ves per on, ara que ja tenim el fet damunt la taula la resposta canvia, i aposta per explorar la via del diàleg amb el govern espanyol, i ens ho argumenta dient que faran els passos que calgui per salvaguardar les nostres competències i el primer no es presentar un recurs, sinó obrir un període de 6 mesos en que Generalitat i Estat negociaran una sortida per evitar el recurs, i reblant el clau de la submissió més absoluta diu que el conjunt del decret no vulnera les competències, nomes en dos punts determinats.  ERC, ICV i CIU demanen amb celeritat el recurs al TC per evitar aquesta Loapa financera.

Realment la gent, i sobretot els seus votants vinguin don vinguin, i parlin la llengua que parlin, tenen que veure la inutilitat del seu gest a les urnes al dipositar la seva papereta amb el nom de PSC, un partit què ja ha demostrat molts cops on te la seva vista posada, i un president que segurament deu ser un cas únic a la història, ja que la seva prioritat no es el seu territori, ni tant sols la seva població, sinó el partit del senyor Zapatero a Madrid. A que es degut aquest canvi d’opinió sobtada.  L’Estat ha fet com fa sempre, per ells l’estat de les autonomies es paper mullat, i quan volen entre i surten, posen i treuen, sense obeir cap llei orgànica que els impedeix fer-ho.  La seva mentalitat centralista i imperialista no els permet veure que hi ha vida fora del seu àmbit, i les competències son un colador.

Ara opta per 6 mesos de diàleg, i jo em pregunto de que vol parlar, el cas es molt clar, hi ha un Estatut que s’ha de complir, i un decret que envaeix les nostres competències, no hi ha res a parlar, no es pot aplicar aquest decret a Catalunya, i els 25 diputats socialistes a Madrid amb la Chacon al capdavant haurien de demanar perdó, i presentar la dimissió per jugar amb els interessos de la gent que els ha posat allí on estan.

Ja n’hi ha prou, un President no es pot humiliar d’aquesta manera, i menys el del meu país davant la veu de l’amo. Es demana respecte, primer acceptant un model de finançament que deixa el text estatutari en paper mullat, i ara aquesta autentica loapa financera que també el deixa en res.  Els seus socis per dignitat haurien d’imposar el recurs al TC o marxar del govern, altra cosa els convertirà en còmplices d’aquesta nova malifeta.

Crec que les properes eleccions son la oportunitat per fer fora aquesta gent de les nostres institucions que ja han deshonrat molts cops, i no em refereixo a col·locar el principal partit de la oposició, ja què ara per ara no s’atreveix a donar el pas, i simplement serà un canvi estètic i de cares, que a aquestes alçades a Catalunya ja no li preocupa.  Em refereixo a votar una força o coalició que agrupi l’independentisme, i amb un objectiu molt clar i que fuig de la mediocritat actual, la creació de l’estat propi.

EL Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya ha determinat per unanimitat dels seus membres, que el Fons de Reestructuració Ordenada de la Banca (FROB), que fa uns dies es va aprovar a Madrid amb els vots de PSOE, PSOE-C inclos i PP envaeix, i vulnera l’Estatut català en el seu apartat referent a les caixes d’estalvi, i on no es respecta el dret a veto de la Generalitat a  les fusions de les mateixes intervingudes pel Banc d’Espanya, i on tot queda reduït a enviar un informe no vinculant al supervisor, on nomes la ministra espanyola te la possibilitat d’avortar una operació així en el termini de deu dies.

Aquest dictamen el va sol·licitar el conseller d’economia Antoni Castells, que deixa així un cop més en evidencia els socialistes catalans, que amb el seu menyspreu natural als interessos de Catalunya van obeir la veu de l’amo per votar-hi a favor a Madrid, a diferencia dels altres partits com CIU, ERC i ICV que evidentment van optar pel no a aquesta loapa financera, que envaeix tant clarament les competències catalanes, i que per lògica ara hauria d’haver un recurs al Constitucional en un tema el de les Caixes molt delicat, ja que en el nostre territori hi tenen un gran pes econòmic i social.

Se’ns dubte el conseller Castells dona proves un cop més d’un tarannà diferent al partit submís que representa, i en aquesta ocasió donarà algun maldecap als Zaragoza, Iceta i companyia, per intentar explicar aquest nou insult a la població, que teòricament representen, i als seus votants en particular.  No es podia esperar res més d’un partit que al cap de 24 hores d’aprovar-ne l’Estatut al Parlament ja hi enviava esmenes per rectificar-lo, que posteriorment durant la negociació es va asseure a l’altra costat de la taula sense importar-li gaire les retallades que anava patint, què ràpidament hi va donar el seu vot afirmatiu, i que desprès ha anat ballant al so que es marcava des del seu quarter general a Madrid, aprovant els pressupostos generals amb un finançament que no es complia, i ja incomplia les dates que marcava el text, per tant renunciant a la única mesura efectiva de pressió voluntàriament, i finalment ha presentat un acord que incompleix el text català amb un exercici de demagògia impresentable.

Amb aquestes credencials no es estrany doncs que votes a favor a Madrid d’un decret que retalla el poder català en aquest tema, i envaeix un cop més un text que ja va néixer mort, i que ni se’l creuen, ni els importa, ja que el seu vertader text es la sagrada Constitució espanyola, i la relació estable de Catalunya amb Espanya per damunt de tot.

Ara si el govern presenta recurs al Tribunal Constitucional, l’esquizofrènia ja serà màxima, ja que serà un recurs contra una decisió avalada per ells mateixos, i que dona fe que l’enemic es a casa, i en aquests moments està al govern de la Generalitat i en te la Presidència, amb l’aval de les seves dues crosses.  Tota un vergonya per un territori que un dia podria ser Estat, i que ha d’aguantar aquestes situacions miserables que malauradament s’han convertit en el pa de cada dia.

La veritat es que en aquests moments les dues forces sumen la majoria al Parlament, i què perfectament podrien fer una declaració unilateral d’independència, clar que primer ho haurien de portar com objectiu principal en els seus programes electorals, comprovar el número de diputats, i un cop validat per la població, posar-ho en pràctica. Malauradament, i a pesar de les declaracions que sentim, i més que en sentirem com més s’apropin les eleccions, els dos partits ho tenen molt allunyat de les seves ments.

El president de CIU Artur Mas, condiciona la resposta unitària del Parlament a una sentencia negativa del TC, amb el compromís del PSOE-C que voti el mateix a Catalunya que a Madrid amb total garantia, per la seva part en Joan Puigcercos per ERC, davant la pregunta de si el tercer tripartit ja esta pactat, no diu  que no, però falta que sumin, i també adverteix que nomes farà governs amb partits que votin el mateix a Catalunya que a Madrid, i en canvi les condicions canvien si es amb CIU, a la que demana que digui que vol la Independència, i signaria el pacte.

Realment la proposta de Mas es fer volar coloms, ja que ell sap que el PSOE-C com be demostrant des de fa molts anys, es un apèndix mes del PSOE, en forma part i la seva prioritat en aquests moments es ser fidel a Zapatero i els posteriors líders espanyols que vinguin, a més es molt sospitós quan els hi pregunten per quina serà la seva posició si la sentencia es negativa, sempre treguin allò de no posar-se la bena abans de la ferida, ja que la seva posició serà molt clara, acatar la sentencia i fer-la el màxim de digerible possible, per tant la demagògia aquesta de la unitat es totalment falsa i interessada, en tot cas haurà de ser una resposta majoritària, què es el que guanya en les democràciesm ja que els unionistes mai votaran res en contra de la legalitat vigent espanyola, definitivament CIU haurà de triar Catalunya o Espanya, ells decideixen.

Pel que fa a en Puigcercos, sembla confirmar el que es un rumor amb veu alta en forma de continuar si sumen la coalició electoral, i seria bo com sembla els tres partits van assumint que serà així, perquè els electors puguin decidir amb mes fonament. La incoherència un cop més fa estralls en aquest partit teòricament independentista, i a la practica un seguidor del peix al cove i la cultura de govern, ja que la condició al PSOE-C ja sap que es impossible, i no sembla que els hagi importat gaire en les dos primeres edicions del tripartit on  els canvis de criteri aquí i a Madrid han estat força vergonyosos, per part dels inexistents 25 diputats socialistes a la capital espanyola. En canvi les condicions canvien, cosa poc seriosa si es tracta d’un altra partit, i exigeixen que porti l’estat propi sota el braç, quan que jo sàpiga Esquerra mai n’ha fet el punt número u en el seu programa, i mai ha estat la condició indispensable com per altra banda s’espera d’un partit independentista per fer qualsevol pacte.  

Crec que primer s’ha de predicar amb l’exemple, i la fidelitat a un projecte creïble, i desprès poder exigir als que mai han abraçat aquest tema directament i que no ho faran si l’exemple a seguir es el d’Esquerra, o sigui gestionar les engrunes, fer cortines de fum sobre els avanços amb l’autogovern, i fent valida aquella teoria d’en Miquel Iceta que els catalans ja decidim cada quatre anys des del 1977, però com diria aquell, no es això companys, no es això.

.