ALBERT CORTES MONSERRAT

Espanya i les seves institucions sempre son a punt per ensenyar el seu caràcter anti democràtic, ara tenim el TC que a pocs dies de la sessió d’investidura al Parlament inhabilita el vot de Lluis Puig i Carles Puigdemont, a part de Ruben Wagensberg que ho volien fer amb la formula del vot delegat i que ara depenen del permís de la Mesa del Parlament.

El TC com sempre estratègicament anul·la el vot a distància de Puig i complica el vot de les altres dos persones a l’exili. Han donat raó a un recurs curiosament del PSC, ho dic pels que nomes tenen a PP i VOX en el seu punt de mira, i ha declarat nul l’acord de la Mesa de l’abril de 2023 que autoritzava el vot delegat i que diu no s’ajusta a la llei, de fet aquesta formula ja va ser la resposta a una sentència del TC. Diuen en el cas de Puig que no hi ha cap situació excepcional que no permeti l’exercici presèncial. De fet podria alterar el joc de majories i minories ja que per la investidura de la Mesa la Llei d’Anmistia encara no serà aprovada i per tant seguiran a l’exili. Ara la majoria independentista de la Mesa provisional que ha d’escollir la definitiva tindrà la patata calenta.

No respectar el vot de la gent que en qualsevol democràcia hauria de ser el més sagrat, és la especialitat de la justícia espanyola i dels partits amb mancances democràtiques tant evidents com Populars, VOX i PSOE. Alterar la decisió lliure de la societat entra dins la normalitat espanyola, aquesta ha escollit els seus representants i cap llei hauria de poder alterar els seus drets com a representants escollits, lògicament els partits esmentats també ho saben. Aquests diputats que amb tot el cinisme, el Tribunal diu que no hi veu cap problema per fer el vot presència, s’oblida que podrien ser detinguts i empresonats per un altre decisió injusta i de part de la mateixa justíca i que els ha obligat per la seva vergonta a viure l’exili i deixar en evidència la justícia espanyola per mig Europa sense que aquesta rectifiqui.

Alterar amb aquestes maniobres el joc de majories i minories és molt greu, i ja hauria de ser suficien per aplicar aquell cordó sanitàri que evidentment hauria d’incloure el PSOE i no nomes l’ultradreta. La repressió en bona part es sota el seu mandat i la seva acceptació per exemple a la sentència de l’Estatut modificat posteriorment al vot del poble també.

Un fake democràtic que ens donara la clau de la direcció del Parlament, obeir la democràcia i el poble o a la justicia repressiva.

La tàctica de les cartes per presentar-se com el martir de tots els martirs de Pedro Sanchez segueix un altre cop, i aquesta vegada ho remata dient que no el trencaran, una vergonya de grans dimenssions.

En l’era de les xarxes socials, Sanchez posa de moda el paper, desprès de l’esperpent dels cinc dies de reflexió per influir i mobilitzar clarament el seu electorat a les eleccions catalanes, ara repeteix en les europees on les enquestes el donen per darrera els Populars, torna a erigir-se com a martir amb el cas de la seva dona citada com investigada pel jutjat. Es queixa per ser citada cinc dies abans de les eleccions cosa no habitual i que aquest cop no necessitaria cinc dies de clausura i que estava més convençut que mai de continuar al capdavant del Govern. Ens parla de la seva tranquilitat negant el tràfic d’influències i argumentant que es un muntatge impulsat per l’ultradreta i reivindica el seu dret a treballar sense renunciar-hi per les responsabilitats del seu marit.

Realment, si la ciutadania tingués un nivell de democràcia mínima, donaria l’esquena aquest farsant. Desprès del primer xou dins les Eleccions de Catalunya i que tothom va veure que era una simple manera d’influir en el vot desviant l’atenció i amb el final que era cantat amb la seva continuïtat, ara torna la mateixa cantarella que francament és ofensiva, quan hi ha hagut gent que ha passat molt de temps a la presó per pujar dalt d’un cotxe policial per dissoldre una concentració o gent que ha estat molt de temps sense poder sortir de la seva ciutat amb acusacions totalment falses entre molts i molts exemples de la repressió catalana, avalada també pel seu partit, no es pot presentar com el gran martir per les acusacions a la seva dona, que evidentment pot defensar, però igual que diu que te dret a treballar com tothom, també ha d’assumir les conseqüències com tothom i no fer d’un tema personal una qüestió d’Estat.

No te dret a queixar-se de la citació quan defensa la separació de poders davant les causes independentistes i que es veu ara ha oblidat. Alhora cal dir que segurament no li suposarà res a la seva dona i que segurament legalment no ha comés cap delicte, però eticament és reprobable segons quina professió i segons quins actes sent la dona en aquest cas del President espanyol, no és el mateix que un ciutadà anonim, cosa que és una irregularitat més de l’Estat de dret espanyol.

Ja n’hi ha prou d’aquesta burla i aquest cinisme que nomes pot passar en una Democràcia de fireta com l’espanyola.

El President Mas ahir proposava una llista conjunta Junts i Esquerra en el cas de repetició electoral, que ell no desitja, i ho definia a l’estil de Junts pel Sí i amb l’objectiu de ser primera força amb tot el que això suposa.

Ens diu que aconseguir la majoria absoluta és complicat, però veu factible poder ser la primera força i així per una banda garantir la majoria estable a Madrid i també a l’inversa des d’allà a Catalunya.

Crec que aquesta unitat, que tant s’ha de reclamar dona idea de que els partits independentistes no tenen la voluntat d’arribar fins al final amb aquest objectiu principal com a prioritat absoluta. Sí així fos evidentment no pensarien en els partits i si en l’objectiu per damunt de tot canviant el seu marc mental autonòmic. Això com hem vist nomes va ser possible en el període de Junts pel Sí gairebé obligat per la societat i amb el control absolut dels partits i no renovant de nou un cop passat l’experiment i quedant també molt clar la diferència de nivell entre els independents a les seves files provinents de la societat civil i els polítics de carrera amb els seus interessos i vicis adquirits.

Ara la proposta del President Mas entraria en una lògica absoluta, però que vist el context on ens trobem hauria de fer un gran esforç de credibilitat i sobretot el sacrifici de bona part dels polítics de partit que ara dominen les cupules per passar a integrar-se en aquestes llistes farcides de la societat civil i de totes les faccions de l’independentisme incloses la CUP i sobretot amb un sol punt programàtic, com seria desbloquejar el resultat del referèndum del 2017, pilotar aquesta transició fins que es convoquessin les primeres eleccions lliures del nou Estat. La visió autonomista seria la de l’objectiu de ser primera força i la de garantir estabilitats compartides a Madrid, aquest marc mental, s’en diu autonomia i no lliga amb aquesta proposta si es vol fer seriosament i amb transparència absoluta.

Un segon objectiu a més mitjà termini, podria ser contribuir a una regeneració de lideratges que haurien d’afrontar el context difícil dels primers passos d’un Estat i un tercer objectiu apart de la credibilitat i el canvi de marc mental, donar aquest missatge al món i que Espanya tingués clar que la majoria de Catalunya vol respecte als seus drets democràtics sobre les seves decisions sobiranes.

Seria la unitat del somni.

Algun cop n’he parlat, però ara que podem mirar enrere i veure com va fallar el darrer moviment per l’Estat propi sense marxa enrere i alhora podem observar les reaccions podríem dir 10 anys abans i els darrers fins avui, podem afirmar que cal millorar i molt el sentit d’Estat clarament insuficient.

Anar amb el lliri a la mà en el club dels Estats no porta enlloc, i encara menys si ets un territori petit com Catalunya i que necessita aliats per poder treure el cap. No vol pas dir perdre els valors, ni les conviccions, però si agafar les oportunitats encara que molts cops no siguin del tot del nostre agrat. Per exemple, la decisió de Pedro Sanchez de reconèixer Palestina, podria haver donat dins el nostre Parlament aprovar una resolució sense cap efecte de no adhesió a la mesura i justificant els motius clarament, cosa que segur a Israel haguessin pres nota per futures ocasions, recordo un Estat que semblava disposat a dona crèdit pels primers mesos de la independència i que ens seria de gran utilitat. Pel que fa un altre aliat potencial com Estats Units i per molt que Trump sigui un feixista populista tampoc convindria dir segons que, ja que segurament serà el president d’aquí uns mesos i el seu suport seria decisiu. El mateix podem dir d’Ucraïna, cal nedar entre dues aigues i no donar l’esquena al Kremlin per futures ocasions. Al mateix temps pensar en gests per França i Alemanya en forma de futurs negocis, com els trens o altres que evidentment seran del seu interés. Així podríem seguir.

De fet, amb uns pocs Estats claus, tindriem el reconeixement de bona part de la resta, evidentment del bracet de Palestina o el poble saharaui no crec que ens reconegui ningú, per molt bones causes que siguin. Això caldria tenir-ho clar, el cinisme amb els Estats és un pas que Catalunya ha de fer, com a mínim fins assolir la plena sobirania. Aquest món de taurons no es pot anar sense suports al costat, per tant cal pensar amb nosaltres pels nostres interessos, ningú ho farà per nosaltres i cal fugir de segons quins discursos oficials. Cal crear ponts, posteriorment ja trobarem mil fórmules per ajudar causes justes i que segurament seran molt més eficaces que mil discuros inocus ara per netejar les nostres consciències.

Simplement, sentit d’Estat.