COSES QUE PASSEN
Aquest afer d’espionatge que en qualsevol Estat normal comportaria un daltabaix, continua donant titulars i comprovant el nivell dels nostres representants, com el cas de Salvador Illa o el mateix President Aragonés.
Efectivament, aquest Catalangate, apart de la farsa de la Comissió des Secrets oficials, on per cert ja ha quedat clar l’espionatge ordenat per un jutge a diverses persones independentistes, cosa que hauria de ser delicte també, i alhora la majoria de casos sense cap explicació, cosa encara més surrealista. En Salvador Illa, líder del PSC en una entrevista ens diu que l’espionatge, malauradament són coses que passen i es queda tant ample, com li ha contestat l’advocat Boye, coses que passen, però no en una democràcia plena com tantes vegades escoltem com una cantarella falsa i ridícula davant els esdeveniments.
Per altra banda, l’enuig del President català demanant responsabilitats entraria dins el normal, però ja no ho es tant quan diu que no els farm el regal d’aixecar-nos de la Taula. Aquest cinisme ja passa de mida, es parla de la Taula com si fos una eina que en algun moment hagués estat útil i hagués donat mai cap fruit tangible. De fe tampoc pot demostrar que la part espanyola mai ho hagués pres seriosament i amb intenció de solucionar democràticament el tema de Catalunya. Nomes hem vist com hi va haver una reunió a Barcelona després de molts mesos sense cap acord concret i deixant a l’aire qualsevol reunió més si no hi havia acords per rubricar. També hem escoltat per activa i per passiva de que es pot parlar i de que no, entre les darreres per cert l’autodeterminació i l’ammistia, o sigui els principals temes. Davant aquestes evidències el President ens diu que no els regalaran aixecar de la Taula i trencar el diàleg, quan la part d’Espanya mai hi ha estat realment i tampoc es pot trencar el que mai hi ha hagut voluntat de fer-lo.
Ja n’hi ha prou d’alimentar aquesta fantasia per poder deixar el referèndum del 2017 en res, la culminació de la independència en l’oblit i el reciclament dels partits davant la gent amb el seu autonomisme 2.0 reciclat.
Aquests dos exemples ens mostren el tarannà democràtic dels nostres representants d’un sistema corrupte allunyat de qualsevol democràcia standard actual i que intenta justificar el que senzillament es injustificable.
Coses que passen.