OBVIETATS
Un cop passat la reunió tant anunciada entre Pedro Sanchez i Pere Aragonés, constatem segons hem sabut dels protagonistes que 2 hores i mitja de reunió han donat per reunir la taula entre Governs per tractar temes de traspassos i la reunió de la Taula Política pel mes de setembre.
En definitiva, una gran presa de pel, que encara augmenta quan el President de la Generalitat ha constatat que les posicions son antagòniques quan parlem del dret a l’autodeterminació i de l’ammistia. De fet avui Sanchez ha tornat a dir al Congreso que no hi haurà cap referèndum, per si algú que viu en un altre planeta encara no s’havia assabentat.
Aquesta gran escenificació, segons els partits ha de durar 2 anys assumint cada cop de repressió, cada injusticia que provingui de l’Estat, assumint totes les conseqüències, francament em sembla molt indignant i una presa de pel a la ciutadania, que no hauria de suportar, ni admetre ni un minut més.
Crec que una reunió per acordar la data de la propera reunió ja es un fracàs en tota regla, però destacar les obvietats de que les teves propostes principals seran vetades ja es de traca. Qui pot avalar això durant 2 anys, a qui pretenen enganyar.
La comissió de traspassos es una simple taula autonòmica on es tracten temes que en el cas de Catalunya poques vegades son acceptats i quan ho fan son a mitges i amb paranys com Rodalies. De fet Sanchez destaca com acords i esperit entre administracions el suport a la candidatura Olimpica de Barcelona Pirineus pel 2030. Ens ven aquest gran tema com una concessió quan simplement es obvi que si una part de l’Estat vol accedir a organitzar aquest event esportiu, seria normal rebre el suport de l’Estat, aquest es el punt de cinisme al qual hem arribat.
Crec que els últims 10 anys cap lema de cap manifestació ha estat per les Olimpiades de Barcelona Pirineus, i si per la independència, justament del que no es vol parlar mai. No podem esperar res de la Generalitat catalana i no hi ha dubte que la societat ha de reaccionar i prendre la iniciativa d’una vegada per totes per damunt de partits i els seus aparells de propaganda, que simplement volen allargar l’agonia per acabar oblidant el que es essencial i conservar aquell victimisme sense fre que ens caracteritza i que irrita per l’obediència en cada injusticia com a forma de fer.