ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

JUNQUERES, AIXÍ NO

General

La carta ahir de l’Oriol Junqueras acceptant els indults com un pas endavant i rebutjant la via unilateral com a via no desitjable, i abraçant el referèndum pactat com a millor via, es un símptoma clar de les renúncies i la presa de pel que la societat catalana no pot permetre.

Junqueras demana mà estesa al Govern català i espanyol, dient que mai renunciarem al diàleg i la negociació, seria una irresponsabilitat. Demana un cop més ser una gran majoria plural que sigui incontestable. Aposta per la via escocesa del referèndum pactat i altres vies no son viables ni desitjables ja que ens allunyen de l’objectiu. Els indults els accepta com un gest per poder recorrer aquest camí

La societat catalana, hauria de veure el que ens hi juguem si deixem entrar per la porta gran aquesta mena de Transició catalana a l’estil de la del 78 i que nomes comportarà esborrar tota la legitimitat de l’1 d’octubre i els mandats populars exercits o pel contrari veiem la llum amb les reaccions fora de les nostres fronteres sobre el frau de la justícia espanyola i el nul respecte a la democràcia per part de l’Estat.

La carta de Junqueras, sincronitzada i prèvia a la visita de Pedro Sanchez a Barcelona, la reverència del President actual a Javier Godó, en un acte que fa mal a la vista, i tota una operació en marxa per desactivar definitivament el nostre procés. Diu que mai renunciarà al diàleg, aixì com a frase, segurament ningú s’hi podria oposar, però quan aquest es un simple parany i l’únic diàleg efectiu son els cops rebuts per les forces policials el dia del referèndum i la repressió posterior, aquest ja no es possible. Seguir demanant majories inassolibles i sempre modificables per no arribar-hi mai, per cert números que mai al món ens ha demanat ningú. Apostar per la via escocesa quan mai hi haurà un referèndum pactat i alhora rebutjar l’alternativa, es tant com confirmar que el dia 1 d’octubre no tenia cap mandat i queda enterrat definitivament i que senzillament es impossible la nostra independència.

Pel que fa als indults, passar de dir que no els vol a acceptar com a perdó i legitimitat d’aquest gest interessat del Govern espanyol, es senzillament un engany que la ciutadania no es mereix.

Sr. Junqueras, tothom crec vol que estiguin en llibertat, ell i la resta de presos, però precisament per no haver complert els seus compromisos el 2017 com la resta del Govern, per entregar-se posteriorment a un Estat corrupte com aquest, per haver donat legalitat a un frau judicial actuant amb normalitat i per haver complert ja més de 3 anys de condemna, no pot liderar aquest procés del que ha renunciat i parlant de no acceptar tutel·les, dirigir des de la presó un Govern que participa activament d’aquesta farsa quan definitivament ha quedat inhabilitat davant la societat catalana per seguir davant del mateix.

Cal assumir, cadascú els seus actes i tot hi el poder dels mitjans per blanquejar i influir en segons quines direccions, no ens mereixem aquest frau, així no.

ESPORT I POLÍTICA

General

Normalment les millors dictadures son les que conserven i reflecteixen aquest nacionalisme malaltís que impregna tots els àmbits de la vida, com si una bander o un himne fugis dels sentiments individuals de cadascú i fos bàsic en qualsevol tema.

Espanya, evidentment compleix aquestes condicions, 40 anys de dictadura, posteriorment blanquejada amb una falsa transició, i on les estructures s’han conservat intactes porta a una casposa concepció dels temes que per exemple hem vist a la roda de premsa del jugador Laporte, recentment nacionalitzat espanyol per poder jugar amb la selecció espanyola i que ha estat victima d’aquesta caspa amb blanc i negre preguntant sobre el seu sentiment per l’himne, l’escut i la bandera per participar en aquest èquip.

De fet, el jugador se n’ha sortit prou bé, i lògicament ha dit que els criteris esportius l’han guiat i ha valorat en la seva carrera el que més li convenia de poder jugar amb França o Espanya, deixant clar que donarà el millor de si mateix en qualsevol circumstáncia. Evidentment no ha parlat del seus sentiments nacionals, que son seus i tots respectables, bé, no per tothom, ja que segons la caverna espanyola exigeixen un sentiment seu a qualsevol que jugui per exemple en l’equip nacional independentment del seu rendiment. Un sentiment obligat i que no admet llibertat individual per decidir-lo, atorgant carnets de bon espanyol i de model que evidentment ells han escollit per damunt de tot i tothom.

Aquest son els mateixos que ens diuen aquella cançoneta de no barrejar política i esport, sobretot quan la primera part per exemple bé de l’independentisme o sentiments nacionals que no son els seus, com les xiulades al monarca espanyol a les finals de Copa. Curiosament el que llavors te un criteri, ara es a la inversa.

De fet es l’essència del que correspon a una Dictadura nacionalista com la que regeix l’Estat espanyol que deixa la llibertat de les persones en res i la impossibilitat de defensar que el món es molt gran i la seva concepció, sentiments i manera de ser molt plural. Un terme que han esborrat del seu diccionari on la imposició i la unitat de la patria ho tapa tot per damunt de la mateixa societat que hauria de ser la protagonista i simplement es secundària.

LA MESQUINESA ESPANYOLA

General

La nova bufetada europea del Consell d’Europa que insta a Espanya considerar l’indult o excarceració dels presos polítics pel seu paper en el referèndum, igualment abandonar els procediments d’extradició dels polítics residents a l’estranger explicant que no es pot demanar renunciar a les idees per aconseguir beneficis a la presó.

Aquest nou misil a la línia de flotació espanyola, bé acompanyat del retorn de la immunitat al President Puigdemont, Toni Comin i Clara Ponsatí provisionalment alhora que es resol definitivament el tema.

Ja sabem que l’Estat espanyol increïblement no fa cas a les resolucions europees i sembla que el seu desprestigi va augmentant a pas de gegant, el seu descrèdit democràtic es un fet i ja figura junt a Turquia amb la vulneració sistemàtica dels drets humans per la seva resolució amb la causa catalana.

La resposta espanyola segueix al seu aire, si per una part el sistema pretén blindar-se amb uns indults de fireta i reversibles als presos, amb una Taula de diàleg de fum sense cap intenció de parlar de la resolució del conflicte per seguir blanquejant un Estat autoritari i antidemocràtic en plena Unió Europea, ara també segueix el seu relat de fantasia tractant les institucions i la mateixa societat espanyola en autèntics estúpids. Diuen que parteix d’un prejudici que contamina tot el text com es que els líders del procés van ser jutjats per expressar les seves idees en l’exercici del seus càrrecs. De fet no en te prou i diu que l’informe avala l’actuació espanyola i reconeix que aquests polítics van actuar al marge de la Constitució i de la legalitat. Dient clarament que la justícia va ser la d’un Estat de de dret, on l’idea independentista no pot obrir cap causa penal.

Realment miserable aquesta reacció, tergiversant el que diu el Consell d’Europa que al final no tant sols no els diu que han vulnerat tots els drets, sinó que es veu els lloa per ser una democràcia consolidada com els agrada dir. Trist paper de la Unió que si no es capaç de fer complir les seves resolucions als seus estats membres que son recordo de rang superior, hauria de plantejar o expulsar l’esmentat Estat o simplement deixar aquesta Unió en res. Pel que fa la mateixa ciutadania espanyola, potser tampoc es mereix ser tractada com un imbècil per unes estructures d’Estat ancorades en el passat i que no volen evolucionar mantenint aquesta farsa que fora les fronteres ja grinyola per tots els costats.

Una mesquinesa sense límit que la causa catalana ha fet sortir amb tota la virulència i claredat.

LES SORTIDES DE L’EXILI I LA PRESÓ

General

Ahir amb la decisió del Tribunal General de la Unió Europea per tornar cautelarment la immunitat al President Puigdemont, Toni Comin i Clara Ponsati i esperant la decisió definitiva entrant al fons de la qüestió, és una nova victòria contra el règim espanyol, hi de fet son les úniques si ho comparem amb la presó.

Aquestes dues sortides, evidentment respectables les dues, i sempre amb l’exigència que els nostres presos polítics en puguin sortir el més aviat possible, ho dic per algun hoooligan que pugui llegir això i immediatament posi el seu partidisme en marxa com si el món s’acabi amb les misèries de cada partit polític.

Si parlem de l’exili,i algun cop ho he dit, després de no fer efectiu com tocava la declaració d’independència, això seria un altra tema. Crec que traslladar tot el Govern a Brussel·les hagués estat una imatge super potent al cor d’Europa i un pol de lluita continua pel nostre alliberament de gran visualització i segurament que tard o d’hora la Unió Europea hauria intervingut forçada per les circumstàncies. Finalment no va ser així i els 3 eurodiputats hem vist com repetidament han obtingut victòries judicials que han deixat a l’Estat espanyol despullat de les seves vergonyes i cada cop més en evidència per la seva falta de democràcia i la seva manera d’actuar amb la causa catalana.

A l’altre costat la presó, on deixant de banda els Jordis que no podien preveure que anirien a parar on han anat. Els polítics sabien perfectament que anirien amb la seva culpabilitat a la presó, i no van aprofitar per deixar en evidència una farsa de judici seguin totes les seves obligacions com imputats i per tant donant legalitat allò que evidentment no ho era, i posteriorment des de la presó hem vist com tampoc ha servit per gran cosa, apart de complir ja més de 3 anys de condemna injusta sense data encara de sortida i un horitzó llarg segons com vagin els esdeveniments, amb indults vigilats com es rumoreja que encara serviran involuntariament per blanquejar el règim repressiu.

Per tant, i ja vist amb perspectiva, la millor opció era l’exili i la pitjor la presó. De fet voler donar tant poder de decisió a persones que estan amb la realitat de la presó era el pitjor que es podia fer, i el que l’Estat està aconseguint amb el maleït partidisme que evidentment no te la prioritat global del procés d’independència, i així ens va.

AEROPORT AUTONÒMIC

General

Ja tornem al bucle de les peticions per fer de l’Aeroport de Barcelona, una gran font de comunicacions i negoci dignes de la ciutat on està ubicat. Recordo el 2007 amb aquell gran acte empresarial i de la societat civil fent la reclamació.

Ara, 14 anys desprès els agents econòmics catalans es reuneixen per demanar l’ampliació del Prat, començant per Foment i la Cambra de Barcelona, amb el mateix argument que la ciutat ha de tenir un gran aeroport per seguir competint amb altres grans ciutats europees. Sanchez Llibre ens diu que aquesta gran inversió comportaria 350 mil llocs de treball i un gran impuls per no perdre força, sempre respectant la biodiversitat. Per la part de la Cambra es parla de la limitació de la ciutat al no ser un hub que pugui atreure vols intercontinentals i el converteixi en un aeroport de primera. Mas Colell va recordar que el no fer-ho ha comportat per exemple que l’Agència Europea del Medicament no vingués a Barcelona.

Com deia, la biodiversitat del Delta del Llobregat es punt de polèmica amb plataformes com Zeroport que volen paralitzar qualsevol projecte per ser coherent amb el canvi climàtic i rebutjar capricis de les el·lits.

Sembla mentida, que un cop més el victimisme i les infinites peticions del que seria normal en un Estat normal, tornin a apareixer, en aquest cas 14 anys desprès, saben que no es complirà, i no ho farà, donat que l’Estat espanyol ja ens ha dit per activa i per passiva que nomes hi pot haver un Aeroport central privilegiat com es el de Madrid, i per tant la resta, i sobretot el de Barcelona que aspiraria en un país normal a ser un gran hub internacional amb tot el que això comporta de possibilitats de negoci internacional i trasllat de passatgers al voltant del món. Una llarga reivindicació com moltes altres, però que sense un Estat propi, cosa que Foment mai ha reclamat, vers al contrari mai tindrem, i ens haurem de conformar en un aeroport autonòmic que molesti el menys possible com de fet amb tota la resta de coses.

Actuar amb la normalitat d’un Estat normal, no farà esborrar la realitat que ens envolta, per tant prou d’actes estèrils i mesquins sense cap efecte i nomes amb la voluntat de crear una fantasia que simplement no existeix.

A CADA PAS, MÉS VERGONYA

General

Veure l’aparell mediatic espanyol amb l’escenari de Colon i els 3 partits de la dreta més rància demanant que es podreixin a la presó pels segles dels segles els presos polítics, i alhora un partit socialista, on bona part internament tenen el mateix discurs que Colon i on els indults simplement son tàctica política sense cap intenció de resoldre, ni encarar el problema polític Al mateix temps veure com els actors a Catalunya fan la seva part de la funció, ara proposant que en cas de sortida, Oriol Junqueras ens representi a la Taula de fum que ens venen.

Estaré feliç de que pugui sortir al igual que la resta de presos, però no em representa en cap taula del conflicte, no es ètic, i de sentit comú que una persona que es va entregar a l’altra part, i que fa 3 anys com la majoria del seu entorn van actuar com ho van fer, no ens pot representar per resoldre un conflicte. Crec que aquesta nova presa de pel a la vista i de propaganda política mesquina lliga perfectament amb l’escrit de Marta Rojals i la seva descripció de la situació on ens trobem i on cada pas es una vergonya.

Al carrer ningú no parla dels indults

Per: Marta Rojals

Els indults són tendència en informatius, tertúlies i articles d’opinió, però no ho són tant entre l’extenuat independentisme ras, el que avui es troba pel carrer i ja no es pregunta què, què, això nostre, perquè ha acabat fins al capdamunt dels seus dirigents: els empresonats, els exiliats i els acabats de sortir de la inèrcia de les urnes. I què passa? Que el buit que han deixat les reivindicacions col·lectives ha estat ocupat ràpidament pel lobby de l’oblit, el perdó i la segona transició, que, des dels principals altaveus mediàtics, estableix de manera més o menys subtil què toca de pensar ara.

I ara toca de pensar en la gran jugada que fou posar Pedro Sánchez a governar per, d’aquesta manera, arrencar-li la gràcia de nou indults particulars. I aquí estem, empantanegats en les limitacions de la política espanyola, en el màxim que ha pogut donar de si l’executiu més progressista de bla, bla, que a sobre pretén, segons una aritmètica com a mínim agosarada, que a 3.300 represaliats n’hi restis 9 i doni zero, txic-txac, el procés s’ha acabat. Això fa recordar la famosa transició ejemplar, que per a Catalunya era un punt de partida de mínims i per a l’Espanya Eterna una màxima concessió: doncs els concordistes que avui veuen els indults com el preludi d’una segona transició es trobaran amb el mateix problema: que allò que per a Espanya és la claudicació suprema, per a Catalunya serà un simple peu de pàgina en la història del seu procés d’emancipació.

En tot cas, l’esperança dels qui ho han apostat tot al penell dels interessos de Sánchez, esdevé temor entre molts “moderats” que ja respiraven tranquils amb la Generalitat a mans de l’independentisme no practicant, altrament conegut com a independentisme pragmàtic. Perquè les mobilitzacions en massa que es preparen per tot l’estat i la firmita reloaded contra los catalanes alimenten la hipòtesi d’una nova onada de conversos a la causa indepe a l’estil del 2012. La idea és realista, però vist des d’avui té alguna fissura, com la gerra del conte de la lletera: perquè si la ignomínia del judici i les sentències no va obrir els ulls a cap catalanet més, no sé perquè hauria de fer-ho mantenir intacte el compliment de les penes.
Sigui com vulgui, servidora, com a pragmàtica però a la manera dels diccionaris (“que no té en compte sinó les conseqüències pràctiques”), no tinc cap mania de fer meu qualsevol avenç dels de les meues files, sigui o no sigui de xamba, provingui de l’estratègia de qui provingui, de la que consideri més encertada o de la que no. I, de moment, en termes de cost-benefici, el sotmetiment dels meus representants als tribunals espanyols no m’ha aportat res. Jo vull els presos a casa, punt, que és on haurien de ser des del primer dia, però alhora considero que el seu sacrifici, parlo com a independentista de carrer, a mi no m’ha servit de res, ni individualment ni col·lectiva.

En canvi, fora de la camisa de força de l’estat espanyol, sí que sento que el sacrifici dels exiliats em serveix d’alguna cosa. Fora d’aquest aire viciat de toga i tricorni, que ha enverinat partits que van néixer amb el dret d’autodeterminació sota el braç i els ha transformats en el monstre contra el qual un dia havien lluitat. Lluny d’unes vulneracions selectives de drets avalades pels aparells mediàtics, polítics i policials del règim. Lluny d’un estat judicial on defensors de totes les causes justes del món rebaixen els seus principis democràtics per la sagrada unitat de la pàtria. Doncs lluny d’aquesta democràcia podrida, d’aquest bassal d’immundícia en què xipollegem diàriament que si els indults, que si Sánchez, que si el Tribunal Suprem, hi ha una gent lliure i una judicatura lliure que sí que em fan servei.

Em fan servei quan treballen forçant la “justícia comparada” entre els tribunals polítics d’Espanya i les democràcies avançades, consolidades, amb separació de poders. Em fan servei per tots els patracols amb segells oficials que els seus equips jurídics obtenen de magistrats imparcials –escocesos, belgues, alemanys, suïssos– i que qüestionen les taules de la llei de l’estat on visc atrapada, on la meua veu i el meu vot no valen res. Em són útils en la mesura que ningú no els escriu de grat, tots aquests contra-arguments, que s’han d’extreure a pic i pala com en una mina, i si els he de menester, no sabria ni per on començar. Perquè ningú no documenta de grat res que pugui contrariar un estat tan especialet com és l’espanyol, objecte d’uns tractes de favor inexplicables al si de la Unió Europea. Per això no parlo expressament de la UE, la Unió de la Vergonya per tants motius diferents, sinó d’ens deontològicament insubornables i on la diplomàcia espanyola, valgui l’oxímoron, no hi ha aconseguit posar-hi la grapa. Oh, és que l’estat espanyol s’ho passa tot per l’aixella: això ja ho sabem, i el primer pas, quan aquest és el sistema, és que l’aixella li quedi en carn viva i anar fent.

Ens han dit moltes vegades que l’estratègia de lliurar-se a la justícia espanyola i la de lliurar-se a l’europea es complementen, que sense l’una no hi hauria els fruits de l’altra. Com he dit més amunt: m’és igual. Potser sí, que calia deixar-se empresonar perquè els tribunals estrangers reconeguessin que els delictes imputats no tenen cabuda en el dret modern europeu. Això es pot dir ara, però si aquest hagués estat el pla (i no una xamba derivada de desacords personals) diria que se sabria d’abans. Tant se val, ara no té cap importància. No retrec res a ningú –troba-t’hi!– ni hi tinc cap dret. Ha anat així i, així tal com ha anat, la via per a sortir de la presó serà una solució individual, i la via per a tornar de l’exili serà col·lectiva.
No tinc idea de dret, però els paperots que vénen de nord enllà, els que ens reconeixen com a minoria nacional amb tots els drets i uts, crec que seran més útils que inútils per als milers de represaliats pendents de processos judicials, els saquejats pel Tribunal de Cuentas o els perseguits malaltissament i reiterada per la fiscalia. I si m’equivoco i no és així, encara em quedarà una cosa clara per jugar-m’hi un sopar: que amb els indults aquests humiliants, reversibles com un anorac dels d’abans, l’estat espanyol se’n farà una col·lecció de vestits de gala per a anar anunciant pel món, tot magnànim, ell, que ja no cal amoïnar-se més pel conflicte amb els catalans, que circulin, que aquí no ha passat res, només quatre escarafalls d’uns victimistes exagerats.