ALBERT CORTES MONSERRAT

La no entrada a presó dels ultres feixistes que van assaltar Blanquerna, ja jutjats i condemnats, és una prova més que el feixisme es protegit a l’Estat espanyol i que la via judicial es totalment oposada a la que segueix l’independentisme democràtic per exemple. Com diu José Antich aquests casos i aquesta protecció vergonyosa s’ha accentuat i ha mostrat tota la cruesa d’aquests casos i un cop més la impossibilitat de diàleg amb aquest Estat que juga unes altres regles.

Blanquerna, vuit anys de vergonya judicial

José Antich

La nova suspensió de l’entrada a presó dels ultres que van assaltar la llibreria Blanquerna de Madrid mentre se celebrava la Diada Nacional de Catalunya el 2013, que han estat jutjats i condemnats, suposa una burla i un exemple més que la justícia no és igual per a tothom. Que a hores d’ara cap dels condemnats no hagi passat una nit a la presó és un escarni permanent per a tots aquells que sí que han patit una actuació estricta —també exagerada— pel simple fet de ser independentistes. Que hi ha dues vares de mesurar, és evident. Però quan això es porta als extrems dels ultres que van propiciar aquell assalt i les estructures de l’estat espanyol i els mitjans de comunicació del règim ho accepten sense donar-li importància, com una cosa natural, s’entra en una altra fase que té poc o res a veure amb la justícia.

La nova i sorprenent paralització de la sentència té a veure amb el fet que és ferma des del mes de juliol passat. L’ha dut a terme l’Audiència Provincial de Madrid en espera de com es resolen els recursos d’empara al Tribunal Constitucional i les peticions d’indult tramitades a través del Tribunal Suprem. Desconec el temps que portarà tot això —ni el Suprem ni el Constitucional no passen per ser els més ràpids del món quan no els interessa— però si sé, en canvi, el temps que porten a la presó els líders independentistes catalans amb una condemna exageradament injusta i les revocacions del tercer grau que es realitza cada vegada que se’ls concedeix per part de les juntes de tractament de les presons de Lledoners, Puig de les Basses i Wad-Ras i, tot això, amb les explicacions més peregrines possibles.

Dels catorze condemnats, un ja estava en ordre de recerca i captura i, pel que sembla, un altre més ha aprofitat també per fugir. No són prou motius per ordenar l’immediat ingrés a la presó de la resta del grup per a l’Audiència. I és molt fàcil recordar casos en els quals justament es va al•legar el contrari per evitar que els acusats fugissin. Els sona? Un altre més dels que haurien d’haver ingressat aquest dijous a la presó encapçala la llista de Falange a les eleccions de la Comunitat de Madrid i un quart l’acompanya en la llista electoral. I davant de tot això, un silenci eixordador de la classe política espanyola, dels intel•lectuals i dels mitjans de comunicació.

No és l’únic cas de la deriva que estan agafant algunes coses a Espanya. Exemples com el dels aldarulls de Vallecas pel míting de Vox que es va saldar amb gairebé una quarantena de ferits o les agressions ultres del passat 9 d’octubre a València comencen a ser cada vegada menys excepcionals. Moltes vegades, davant de la passivitat o la indiferència policial i la sorprenent posició de la justícia. No fa falta esperar que el problema sigui irresoluble per reconduir-lo. Ni és bo mirar permanentment cap a un altre costat ja que, en el fons, el que es deteriora són els paràmetres democràtics d’una societat que poc o res no pot fer si el poder polític roman insensible.

La CUP ha anunciat que donarà suport a la candidata a la Mesa de Junts per substituir Cuevillas per mantenir la majoria independentista, una actitud diferent de la que hem vist amb Esquerra i que cal aclarir.

Efectivament, escoltem dels portaveus republicans que davant la presentació per part dels Comuns d’un candidat, havien de decidir a qui donar suport i si ho feien per la candidata de Junts això hauria d’estar lligat a la investidura de Pere Aragonès com a President.

Aquests dubtes son simptomàtics, ja que si es vol fer efectiu aquesta majoria independentista amb una Mesa ja acordada, ara no te sentit donar entrada a un membre d’un altre partit que no sigui independentista, i que explica moltes coses, apart posar com a condició la investidura, crec que no seria una estratègia adequada de negociació, allunyada de la qüestió principal, com es el full de ruta cap a la independència, com a avançar si el diàleg es impossible com es constatat i sobretot els passos per evidenciar el trencament amb l’Estat sense retards i no seguir amb el col·laboracionisme autonòmic de sempre com si res hagués passat.

En aquest apartat entraria l’estratègia a Madrid, on entenc que el més real i adequat seria la retirada dels diputats, però si encara no es vol com a mínim la nul·la col·laboració amb temes de l’Estat amb vots contraris conjunts allunyats de la lògica de partit que quedaria en un segon pla, i donaria la imatge d’unitat cap un objectiu irrenunciable que evidentment ja no passa per una autorització o acord amb l’Estat espanyol que tots sabem que no arribarà mai, i que es l’excusa perfecte per amagar la covardia de no complir els mandats del poble.

Pel que fa a la Mesa, crec que més enllà dels temes socials o el fals mentrestant hauria de quedar en segon terme, ja que aquest també es l’excusa per no complir amb els mandats exigibles. De fet la legislatura hauria de servir per això, i no hi ha mentrestant si els passos son per culminar una independència ja votada i combinada entre l’acció política i la de la societat. Prou de xantatges amb cadires i plans socials amb uns diners que no tenim i no tindrem mai en l’autonomia de sempre.

Les cadires de la vergonya, no poden ser prioritat, els mandats del poble i la culminació sense enganys del que ja es un camí, evidentment sí.

Ahir vam tornar a evidenciar amb tota la seva cruesa la crueltat d’un Estat opressor que no descansa amb el seu espirit de venjança augmentat per la rendició incondicional de la nostra classe política amb les persones de Carme Forcadell i Dolors Bassa.

Tornar a revocar el tercer grau que ja gaudien per segon cop per part de la Fiscalia que com sabem depèn del Govern dit més progressista de la història d’Espanya, un cop ha ho havien fet amb els presos de Lledoners es simplement crueltat infinita, una crueltat que nomes un Estat amb tant poc respecte per la democràcia com l’espanyol pot realitzar.

Veure ahir les imatges d’aquestes dues dones tornant a la cel·la amb justificacions com la falta de penediment, son senzillament inacceptables. Un Estat que permet que en les seves presons hi hagi presos polítics, evidentment mereix el rebuig de la resta d’Estats democràtics europeus, malauradament ja sabem que els interessos polítics i econòmics no es guien per aquests criteris. El que es molt lamentable es veure com les representacions dels nostres partits fan el paperot acomiadant aquestes victimes del sistema un cop i un altra amb una normalització que fa esborronar del cinisme que comporta.

Cap reacció, cap pas endavant, cap cop damunt la taula, cap posar l’objectiu per davant de la lògica de partit. Res de tot això. Una imatge davant les presons, i fora la col·laboració absoluta amb l’Estat, obviant els mandats del poble un cop i un altra, participant en els organs o institucions espanyoles com si tal cosa, demanant un diàleg inexistent, demanant ampliar bases que ja han parlat i amb prou claredat, assumint que la violència es irreversible i la preocupació es com dissimular l’acatament de cara al valor del vot de la gent, i no assumint que el principal problema de Catalunya no son els problemes social normals en qualsevol territori, es precisament poder gaudir de les eines per fer front els mateixos, i això nomes passa per fer efectiu el mandat democràtic de la independència per damunt de tot, per acabar amb el patiment dels presos polítics i els exiliats i per poder fer polítiques per la gent amb totes les garanties.

Li han posat molt fàcil a un Estat que nomes entén de violència i imposició, com deia aquell nomes el poble pot salvar el poble i en aquest cas la frase pren més força que mai.

Sense Govern, ni acord independentista al Parlament, l’afer Cuevillas a la Mesa del mateix ha estat un fet que denota aquesta bombolla que alguns pretenen fer veure que viuen i que de sobte el pes de la realitat els cau al damunt.

Efectivament Cuevillas es va desmarcar de donar validesa al vot de Lluís Puig i també s’ha mostrat partidari de no tramitar resolucions sobre el Rei i l’autodeterminació, cosa que ja ha portat una querella a la mesa anterior. Ens diu que no es una confrontació intel·ligent, ja que no te eficàcia, i recorda que les propostes de resolució són merament declaratives i no tenen cap eficàcia jurídica, per tant defensa denunciar aquesta aberració jurídica simplement per no ser inhabilitat sense pena ni gloria que es que la fiscalia buscarà immediatament. Respecte el vot del Conseller Lluís Puig, ha afirmat que si el TC l’invalida, és evident que el vot no valdrà encara que la Mesa hi doni validesa.

La resposta ja ha esta la proposta de Junts de canviar el càrrec i substituir Cuevillas i ha provocat reaccions irades com la de Josep Costa dient que defensar la sobirania del Parlament de Catalunya no es cap bestiesa, i s’ha d’assumir aquests riscos.

Crec que Cuevillas ha donat un bany de realitat a la fantasia que alguns volen vendre. El Parlament és buit de poder, per damunt seu hi ha l’Estat espanyol amb la seva Fiscalia sempre alerta per deixar sense validesa lleis, resolucions o càrrecs amb rapidesa com hem vist aquests darrers 3 anys amb l’acceptació dels nostres partits per cert. Per tant vendre fum no ens portarà a la República. Tramitar resolucions de fireta simplement per blanquejar la submissió absoluta dels nostres representants i amb el perill de la querella damunt els seus caps, evidentment no te cap sentit, el mateix amb el conseller Lluís Puig que per molt que venguin com una heroicitat de la Mesa validar el seu vot, aquest nomes durarà mentres la Fiscalia no el tombi, i per tant en Cuevillas ha destapat aquest miratge en el que els nostres partits volen viure per fer autonomisme amb gests revestits de rebequeria sense sentit ni eficàcia.

Com diu Josep Costa, defensar la sobirania del Parlament no es cap bestiesa, hi estic dacord, però fer veure que es defensa si que ho es, i per tants els riscs s’han d’assumir quan hi ha un full de ruta i una determinació ha anar endavant amb totes les conseqüències. Cosa que com veiem en els nostres partits no hi és, i per tant un cop han denigrat les nostres institucions al màxim, la ciutadania es mereix encara un mínim respecte.