Ulisses20

De matí, després d’enllestir les còpies dels menús del trimestre, me’n vaig a Catarroja. A Florida hi ha una jornada internacional sobre ‘Mestres connectats tècnicament’, hi intervé la professora Dolors Reig, gurú del coneixement en xarxes socials, comunicació i entorns d’aprenentatge compartit. Després d’escoltar-la, llàstima que siga en castellà, m’esborrona de saber tot el que va passant entre els joves, sobretot, al marge de l’escola. Ja sabem que no ens podem espantar, però caldrà posar-nos a remar plegats, si volem garantir-los una escola atraient, que els facilite i els oriente l’aprenentatge, almenys si pretenem que no desconnecten de la rutina i l’avorriment amb què podem convertir un espai que hauria de contagiar el goig de venir. 

De vesprada participem d’un debat fascinant al claustre de mestres de l’escola. A partir del llibre ‘Elogi de l’educació lenta’, que arrossega adhesions i dubtes, descrivim un debat tranquil, sense que hi falte passió i bons discursos, en favor d’un moment d’incertesa al si de les aules, sobretot en les aules dels adolescents, i sant tornem a començar. És ací on hi ha el rovell del debat: si podem o no canviar la rigidesa de currículums, d’horaris, d’una organització que ens ve farcida de continguts obsolets, d’una escola que va fer grans canvis en el segle XX, però que ara no troba com liderar una certa avantguarda del coneixement. Hem perdut horitzons que eren inqüestionables fa no res, que ja no som el centre ni l’interés principal de l’escola, els mestres, i la resituació (!) ens provocarà no pocs temors.
Tenim testimonis ja vistos. En aparèixer la impremta, per exemple, i m´s recentment però quan l’escola Moderna, o fins i tot quan Escola valenciana va marcar unes maneres i una altra llengua necessària i oficial al nostre país. Alguns també ens van predir el major dels fracassos, i prediquen encara que d’aqueixes maneres i estils, els xiquets no aprendran. Però cada colp, ho podem dir rotundament, en sabem més i n’estem més preparats. Els joves també.
Però, ai, això d’ara ens torna a torbar com un sotrac, com si tants anys d’experiència, o els canvis socials i culturals que han anat produint-se al llarg dels segles solament que els patiren els conciutadans del moment i ningú més.  
Fóra tan fàcil fer-ne front, solament que tinguem l’esperit obert a aprendre. A participar i aprendre plegats dels canvis.

T’has mascarat la cara, en dèiem de menuts. Amb la caldera, ens mascaràvem sovint, perquè la féiem bullir amb el foc de llenya i això mascarava com un déu. De vegades ens deixaven jugar i tot, a mascarar-nos, això si anàvem en compte de no cremar-se. Els polítics d’aquest onze de setembre, si fa no fa, ja ens arriben mascarats, i disfressats a la contra. No n’hi ha cap, cap d’ells, que vigile realment perquè el país siga independent algun dia. Cap d’ells no ho fa per accelerar el procés. Quan no són protagonismes particulars, són que van a la contra declaradament, i no afegeixen res de nou, res de res, a l’engraellat polític del país. El pitjor és que es conformen de les molles que ens ofereix Espanya, mentre ells sí tenen les butxaques i el pap ple, a més de clavaris que els escolten dir les mateixes coses cada dia. Quin avorriment de liders, mare. Voleu dir que amb dos dies de campanya, per al que ens han dir, no en tenien prou?
Els independentistes declarats són incapaços de fer una sola lliga per jugar-hi plegats a guanyar. Realment no juguen a guanyar, si no és que ells són els protagonistes principals. Un desastre. El Mas és un cagat polític, i això del concert una excusa per no tenir res, res de res, durant quatre anys més. El PSOE i el PP no compten, aquests són d’Espanya declarats, no volen sentir a parlar d’una altra cosa, si no és una Catalunya de províncies amb un sostret autonòmic per dissimular el seu interés real, formar part d’aquell tràngol borbònic. ERC prou que els ha fet el cul gros, aquests vuit anys, vuit anys són un temps perdut formidable, a favor de l’Espanya profunda, monsieur Puigercós, no ens pot continuar venent la burra, perquè la burra ja fa dies que la van decapitar, i això del burro català ja no ho creu ningú, que no volem ser més burros. Certament, aquesta burreta de la fotografia és de Bétera, que ara té uns quants dies de vida, però potser que farà trenta o quaranta anys i vostés ens diran més o menys el mateix: arruixa que plou! 

Així que no sabia si n’havia de parlar, des de València, però si tots aquests mascarats ens han de portar avantatge cap a la independència, em sembla que els valencians no som tan lluny, d’ells, perquè tots plegats som molt i molt lluny de l’objectiu de ser alguna cosa. Tret dels conformismes i dels jocs d’embrutar-se la cara mentre uns quants, i les seues famílies naturalment, viuen del conte de la lletera, de continuar súbdits d’una de les pitjors democràcies d’occident.  

En realitat veníem a la festa de la Muixeranga, aquella nit, però ens va torbar el foc i el record d’aquell desastre que vam patir el 1992, a la Calderona. El foc contra el paisatge, de nou, contra el país, com feia temps que no passava, com continuarà passant, amb els mitjans que disposem i destinem. Així que vam sopar, o mig sopar. Però ja no podem fer res, que arrosseguem el que podem i les haques ja van fent tir del carro gros.
La plaça es va destapar per a la festa, per aquella majestuositat de torres humanes enlairades al cel, quina bellesa, de colors, de xiquets a muscles dels seus, valents, coratjosos. Com deia Fina, és una estètica brillant, que acompanyen els tabals i les dolçaines dels grans mestres . Hi ha més balls i més figures, els bastonets, els porrots, elles, la magrana, les balls de Torrent, tot de figures d’una processó que trigarà a traure l’anda, i els bibliots de les dotze tribus, perquè les figures es van repetint i muntant i cadsacuna té la seua gràcia i no n’hi ha cap d’igual. De tot plegat, que no em sé el nom de les figures de les diverses torres, dels crits que pega el mestre perquè no hi haja espais buits, ni lesions, ni res que no ha d’haver-hi, entre els homes i les dones de la Nova, que la Muixeranga ja és mixta, encara que la vella se’n resistisca, ai, que el temps sembla que no els passa per damunt. Homes, homes, el segle XXI… És l’emoció, els diversos moviments, l’ajut, la col·laboració, la felicitat d’aquelles cares després, quan baixen tots de nou amb els peus nus en terra ferma. Vítol, vítol… La Muixeranga i Algemesí aquests tres dies és una altra història a favor del país i de l’emoció majúscula.

Dijous 9 de setembre de 2010: abans de les nou han arribat els primers alumnes, els matiners, ho diu la paraula, ja fa estona que van pegant voltes pel menjador. Uns quants pares acompanyen els fills el primer dia, s’esperen que obrin les portes de les aules. 9.15: ara sí, obrim les aules, portes, finestres, balcons, i comença la benvinguda al nou curs, als alumnes nous, als que ja coneixen bé l’escola, comença el retrobament dels amics, dels companys, dels alumnes i els mestres, i tot de somriures, en la seua majoria, i d’algunes llàgrimes (tinc un pesar que rebente, que canta Paco Muñoz –serà animal!). 9.30: comencen les classes del primer dia, i el no parar de contar històries, sobretot el primer dia, gran dia sens dubte, per explicar-nos tot allò que ha passat mentre no hi erem. Aal primer pati els més menuts són un abeller al costat de les mestres, malgrat que ja n’hi ha que els veus ben independents, has de pegar a córrer darrere, perquè no se t’escapen. Solament que en plora una, la Lia, que és el seu primer dia i demana per la mare, realment demana per son pare, ella, però si li demanes res atura el plor i et respon molt clarament. Ah, l’escola, quin motiu més especial per explicar-nos, per aprendre, per descobrir plegats tant de coneixement… Però si és el primer dia. Quin dia més gran.

El viatge fins a Algemesí és una columna gegant de fum que naix a la serra de Corbera i s’enlaira contra el cel amb un gruix que fa feredat. Carcaixent, Simat, la serra de Corbera…, almenys és el que ens diuen mentre sopem. Per la carretera d’Alginet a Algemesí es veien perfectament les flames a dalt la muntanya, la carena completament encesa. En tornar, passada la mitjanit, la imatge encara és més esgarrifosa. Ara tota la serra, de banda a banda, és un foc que il·lumina la nit. Tan espectacular que sembla un volcà espectacular sobre el país. Als termes de Bocairent i Ontinyent la devastació és més greu, segons les notícies i els blocaires de la Vall. Cap control, pocs mitjans, en tot cas sempre insuficients, inoperants, ineficaços. Els corruptes del PP ja s’han afanyat a excusar la intencionalitat dels focs. D’acord, malparits n’hi haurà sempre, però la responsabilitat política recau en destinar recursos a les necessitats, no a les promiscuïtats. Camps i Serafín, sense perdó, heu destinat els recursos dels valencians a gins de luxe, a barcos, a negocis ruïnosos, a les pròpies butxaques dels vostres militants, enlloc de tenir persones, equipament i una cordinació suficient per atendre les veritables necessitats. Com el 1992, això d’avui és el descontrol total, la insuficiència, la impotència, el resultat d’una política d’amaters, de lladres, que ens han buidat les caixes supèrfluament i ens han deixat la ruina i el desori.
Per un altre costat, tenim un exèrcit a Bétera, base oficial de l’OTAN d’alta disponibilitat, capaç de destinar milers d’homes i equipament en una zona de conflicte en poques hores. A centenars i milers de quilòmetres, si els cal. Però incapaços d’atendre tres focs un dia de ponent dur i ventós, a trenta o quaranta quilòmetres dels seus nassos. Això, Camps i Serafín, també fóra administració i responsabilitat política, si se sabés governar. El desgraciat del ZP també podria apuntar-se la lletania. Un altre malparit per a l’àlbum. Solament l’atzar, el canvi del temps, sobretot del vent, o la desaparició de combustible vegetal (quan no hi quede res, per exemple), portarà els polítics davant les càmeres a posar-se les medalles amb cares de circumstància i teatralitat: tenim la cosa controlada, el foc, la política i el sexe del bombero torero.

Solament que tots els mamons del pot haguessen anat a pixar contra els focs, la meitat de les brasses encara serien arbres, o arbustets pixats. Que ni pa pixar no els val el moniato, d’arropidets que s’estan per un tal Gürtel.
És una nit de plorar. I demà, cendra.

Avui hem rebut els alumnes més menuts de l’escola, els que ompliran la classe de tres anys. Hi havia una festa per ells, perquè es conegueren abans de començar, perquè conegueren les mestres, el pati, l’aula i la resta d’espais que hauran de fer seus a partir del dia nou. Hi havia els pares, els iaios, els oncles, els amics, els germans, tots havien sigut convidats a berenar a l’escola. Per adobar l’encanteri del seu primer dia, havíem llogat les incombustibles Pura i Patri, dues actrius del grup Jorguina, que són emoció i tacte, la cura que necessiten aquelles raspes. Però després creixen, ep, i comença a passar tot allò que ja sabeu…
Vet ací una fadota, mala-mala de veritat; era tant roïnota que no podia dormir, ni menjar, ni rentar-se els forats…

El poeta Lluís Roda, guanyador dels Jocs Florals de Barcelona 2010, va ser el conductor i el lector més fet de la nit en favor d’Estellés a Picanya. Als jardins de l’Alqueria de Moret, va saber-nos guiar a través dels versos d’un poeta immens, extraordinari, des del compromís a la identitat, de l’emoció a la lírica, de la cruesa a l’eròtica, el més gran dels poetes valencians, un dels millors en llengua catalana de tots els temps, va tornar a passejar amb aquella dignitat que ens és tan necessària. Roda va començar amb el Mural del País Valencià intencionadament, i cada colp que intervenia convidava a llegir els presents, explicava secrets, apuntava futures publicacions, demanava complicitat per la poesia… Les intervencions van ser lluïdes, diverses, amb detalls que la gent de pes sap traure en el moment. Estellés ho mereixia d’aqueixa manera. Em quede amb la lectura de Maria Jesús, cap d’estudis de l’Institut Enric Valor, perquè va ser impagable la tria del poema al doctor Peset Aleixandre, afussellat a Paterna pels franquistes… Cada lector no feia curt, que convidaven a redescobrir la grandesa, l’orgull, l’estima pels nostres a través d’Estellés, i anaven convertint l’homenatge en una altra nit única, que ens comprometem a celebrar cada 4 de setembre. Un motiu, aquest sí, per reivindicar un dia gran a València. 

El vostre curs té una fita:
el moment inaugural.
Voldria dir l’alegria,
clara, oberta i general,
que viviu aquest moment.
Llibre obert i quadern gran,
veles e vents, esperança
compartida amb els germans,
tots els dies seran vostres,
dies aigua, dies pa!
El mot d’una confiança
que no tenim, ens vindrà
des de la vostra innocència,
omplint l’aire. Omplenarà
de llum els dies adversos
d’ara, i feliç cantarà.

Vicent Andrés Estellés «cinc poemes» 
Jorn d’homenatge al poeta

Treballareu les lletres i les síl·labes

i enlairareu uns mots de confiança

Vicent Andrés Estellés «cinc poemes» 
Jorn d’homenatge al poeta 

Inaugural, vivim un moment únic,
car estreneu l’escola i el futur.
Oh clar estol de noies i d’infants!

Em sé feliç, immensament feliç
i confortat amb l’impuls de la vida,
en un aplec remorós de vent i ales!

Vicent Andrés Estellés «cinc poemes» 
Jorn d’homenatge al poeta

Com la rabent gavina que s’esmuny
voldria dir uns mots de confiança
ara que els vents ens són força contraris,
per tot l’espai i l’any: voldria dir,
ara i ací, com el futur és vostre.
El pastareu, com si fos humil fang,
i esdevindrà, temps endavant, el vostre.
Vostre futur, allò que més importa.

Vicent Andrés Estellés «cinc poemes» 
Jorn d’homenatge al poeta

Sempre penseu en els vostres germans
Tots asseguts a taula, hem d’enramar
amb forta veu, clara, la convivència.
Sols en un mot, trobeu la raó de vida.
Sols en un mot de la llengua comuna,
trobeu raó d’amor i d’esperança.
I lluitareu pels mots i refareu,
august, el cos solemne de la pàtria.
Festa dels mots, cànter, genoll, finestra,
és una gran pentecosta el futur.

Vicent Andrés Estellés «cinc poemes» 
Jorn d’homenatge al poeta

Hem enllestit el primer dels grans claustres del curs. Amb una sorpresa final que no esperàvem: un dels debats més vius i actuals sobre l’educació, a partir de les reflexions aportades per Jordi i Sandra, que havien estat al curs sobre ‘Educació expandida i els nous entorns d’aprenentatge personalitzat‘, a Baeza, durant el mes d’agost. Ells no tenen manies d’aprendre, durant el mes d’agost.

De primer, el discurs de benvinguda als mestres, a l’equip que ha de fer de l’escola l’espai de convivència i aprenentatge durant l’any. Llegim Estellés, perquè ens afegim a la festa que dissabte farem a molts pobles del país, entre els quals Picanya i Benaguasil (alguns tindrem el cor dividit). I convidem a treballar perquè tothom es trobe a l’escola com a casa, que cap alumne no puga dir que no s’està a gust, que no és el centre del seu aprenentatge. És l’autoritat moral que ens deixa dir aqueixes coses, un segon dia tan cabdal com el primer, a un equip experimentat i jove a la vegada. Després lliurem un lligall de documentació, els horaris de reunions de cada dia fins al trenta de setembre, el calendari de les reunions grosses del curs, els temes de reflexió pedagògica que volem abordar enguany, els monogràfics que hem decidit que treballarem, el calendari amb les dates més significatives pel que fa a l’organització de grans esdeveniments, les responsabilitats majors i menors… Naturalment que un equip s’havia reunit durant l’última setmana de juliol per enllestir tanta documentació que facilités el treball dels mestres, que és molt i complex a partir d’ara. Però no és impossible ni desagradós, ben al contrari. Sense el treball previ i molta organització fóra impossible abordar l’arribada dels alumnes el nou de setembre. El treball de la coordinació de secundària i la cap d’estudis és per traure’s el capell. Per bé que són anys d’experiència, cada any s’han de preparar coses noves, projectes nous, noves innovacions, si volem garantir l’interés dels alumnes i donar resposta a tanta cosa com se’ns exigeix, a l’escola.
Solament que és el segon dia, però cadascú ja té la feina de l’any per endavant, per no perdre’s, per no avorrir-se, i encara amb espais de llibertat per triar noves vies, per experimentar, per acompanyar els seus i orientar-los a destriar l’excés informació per convertir-la en coneixement.
Sense bons equips fóra impossible, la feina d’aqueixa manera. Per això els finlandesos ens porten uns metres de distància. Ells preparen bé els seus mestres, l’escola té llibertat en la tria dels seus equips, i llibertat de destriar els currículums, allò que faran, com ho faran, sempre que els infants avancen, visquen des del respecte i l’autoestima, i per suposat, siguen centre de l’aprenentatge. A més, com moltes de les nostres escoles, els mestres tenen un compromís ferm per la formació contínua.
Amb aitals ingredients, el nostre arròs serà bo o molt bo, però no ens pot fallar.

Per dir adéu, escric…, al mes, a l’estiu, a les vacances, als sopars a la fresca, a les llargues estones amb els amics, al treball intens del camp, a la dinàmica d’uns dies diferents, a tantes coses com haurem de deixar anar… Que tot això ja no torna mai, sinó és un altre any, un colp menys joves. Per endavant, onze mesos de brega. Doncs, com explicava Bob Pa, ara que ho sabem, posem-nos a la faena.
D’una altra manera, com canta l’incombustible Paco Muñoz, i jo he anat posant als amics durant les vacances: “Tinc un pesar que rebente!”