De nit, totes les vaques

‘De nit, totes les vaques són grans vaques negres’. El proverbi africà em serveix per passar a l’acció. Hem ensopegat amb bandes rivals, pel que fa a escampar publicitat política, de campanya. Cadascú a la seua, deuen pensar. Als pobles encara ens coneguem gairebé tothom. Així que no deuen saber per on tirem, nosaltres, en aquesta foscor que ens confón, que escampem que n’hi ha prou, de corrupció, d’amiguisme, d’ineptitud, i de populisme que malmet un dia i un altre el subconscient dels valencians. Tant ignorants com ens fan. Fins i tot, anàvem disfressats amb bosses dels contraris, on amagàvem els nostres pamflets casolans, un camuflatge que despistava fins i tot l’esquerra. Dues colles han dit bona nit, altres dues han passat com si res. Els altres portaven escales grans, cotxes i furgons amb material de primera. Nosaltres anàvem xalant, parlant d’això i d’allò, tancant el dia per convenir que demà tornem a eixir. Fins divendres hem d’anar guanyant alguna consciència. Saber llegir, provar de comprendre què diem, què fem passada la mitjanit un dilluns feiner, ja és plantar-se davant la burrera. Però fa una temperatura tan agradosa, ara, que passejar els carrers s’agraeix com si l’estiu ja ens anunciés les vacances: xe, que siga pa bé.

El cent: sis per fer-los fora!

Cent. Aquesta és la reflexió, article, oració, breu número cent que faig al meu bloc. De vegades pense si no n’escric massa, sense reflexionar-los suficient, sense posar-hi la cura que mereixen, sense traure-li la son al temps, sense la puresa que la llengua ens demana. El cent ja mereix una certa nota, fins ací, que la feina és ara una altra.
Comencem una setmana decisiva, decisòria, fonamental per a la supervivència moral, anímica, però també territorial. Sense València, el país no ho serà plenament, així que caldrà decidir-nos: d’una banda animar l’esquerra i el nacionalisme a votar, a botar-los fora de qualsevol àmbit de decisió. D’una altra, caldrà decisions de pes. Per exemple, els independentistes tenim una responsabilitat cabdal, diumenge: què és el millor que podem fer per ajudar a fer-los fora? Doncs malgrat que alguns amics ens ho passaran per la cara, potser el compromís siga el que li cal a València, almenys aquesta vegada. Ja sabem que no hi ha l’aigua neta enlloc. Ni al PSPV, ni a EU, ni al Bloc, i tampoc a ER. Enlloc. I fa quatre anys, quan passà l’última desfeta, volíem un front comú contra la impunitat i la salvatgia. No ha pogut ser, o no han pogut-volgut ser-hi tots. Però aquesta vegada caldrà fer ús d’un vot útil, que ja tindrem temps d’anar fent la independència, a partir del vint-i-vuit. L’objectiu és tombar el pp, així que malgrat que les alternatives són les que són, ens hi juguem massa per a dubtar o passar quatre anys més d’infern, que segons el cap de l’església catòlica, torna a ser entre nosaltres [potser que el papa es referia a la vitalitat del pp, amb allò de l’infern, ves a saber]. El purgatori ja l’hem viscut suficient, que, com escriví Joan Francesc Mira en aquell premi Sant Jordi, el tenim ben a tocar a la serra Calderona, així que ja farem paper contra qui toque, després.
En aquests sis dies de treball, passem el millor auguri contra la caverna, la indecència i la immoralitat dels governants valencians. Convidem els escèptics, els amics, els joves, i l’esquerra independentista a anar a les urnes. Jo també hagués preferit que aquest post número cent fos especial, més literari, de pensament, fins i tot personal. Però la feina ens demana de no perdre temps. Sis dies, ara que hi ha estadístiques força optimistes, passen ràpidament.

En directe, via Roma

M’ha demanat la meua neboda, Júlia, a través de l’skype. Des que va anar-se’n per segona vegada ?és d’Erasmus a Itàlia?, que no n’havíem parlat, així que la sorpresa ha sigut doblement especial. Ella estudia arquitectura; ara mateix, mentre conversàvem, m’ha ensenyat un autèntic volum sobre urbanisme del Lazio. N’hem parlat de la llengua, de la distància, de tantes visites com ha rebut últimament, que no la deixaven estudiar ni concentrar-se, dels bous de Bétera ?ella en passa totalment?, de l’escola, que demà celebrem la festa grossa, enguany sobre la imatge, i ves per on que aconseguim de veure’ns a través de l’ordinador, ella i jo, quan és mitjanit, i esplaiar-nos a plaer amb les paraules del pregon idioma. La tecnologia, i les pantalles, també són comunicació, ho són per damunt de moltes altres coses. I l’escola n’haurà d’aprendre, ràpidament, si no vol perdre el contacte amb la realitat del jovent, s’haurà d’alfabetitzar amb un llenguatge que els xiquets coneixen més que no els mestres. Amb el llenguatge convencional, l’escrit, potser que no els arribem al cor de les coses, per això que ens costa tan de connectar-hi.
Li explique a Júlia que hem adobat l’escola com cada any [avui podríem exposar-la sencera al MOMA de NY], i hem acabat morts, però ha pagat tant la pena, aquest últim sospir de veu i de sang, des de Roma. No podia haver tancat millor el jorn, el jorn de la batalla. A més, em confirmen que hi ha enquestes que desmenteixen altres enquestes, i que al si del pp el neguit comença a somoure cadires i cadafals. Ai, quina por! És veritat, avui hi havia gent amb il·lusió, que feinejava amb més goig. Físicament estem baldats, però conserve un sentiment joiós. Als meus, a Júlia sobretot, i a vosaltres, contra qualsevol distància, bona nit.

La confiança et toca a traïció

Van mirar a correcuita si hi quedava algú, davant el café. Però feia hores que havien tancat i els papers buits del sucre, que havien agranat i buidat al carrer, corrien amunt i avall, empesos per un remolí de vent sense solta. Van acostar-se en un dels angles de la plaça, perquè el fanal s’havia fos i la foscor ho reblania tot, a modo d’una falsa ombra oportuna. Havien acabat la feina del dia, de la nit ben bé, i la meitat dels cartells els havien llançat al contenidor del paper, naturalment. Quina barra, ell que era d’esquerres, a tocar de l’anarquisme, haver de pidolar una feina de campanya electoral per acabar fart cada nit, repartint tantes mentides. Era fins al punt d’explotar, de vomitar aquella merda de propaganda ataronjada del pp, farcida de disbarats. Ei, que demanen confiança; carallots, quina confiança, quina merda dieu, malpartits, quina confiança!
Acabaven d’enganxar els últims cartells de campanya que els havien lliurat aquella vesprada al local, després que n’havien tirat més de la meitat. Els dos es van acostar, neguitosos, i començaren a despullar-se. Es besaven, amb ràbia de no poder rebentar-se la samarreta; quanta calor, collons! No, espera, sentia que deia ell, prou que eren sols a la plaça, que qualsevol soroll se sentia tres o quatre carrers enllà. S’engrapaven el cos, l’un i l’altre, que el desig era tan brusc, mig robat, entre pensaments que anaven i venien; pensaments, no, flaixos: la confiança, merda, els cartells, pensava si no els hauria d’haver llançat al contenidor general, que potser el del paper trigarien més a buidar-lo, que mai no se sap qui arriba a regirar el fem, fins i tot el fem del paper. És prou que ho faces, perquè els malparits del pp et regiren tots els contenidors, quins cabrons; confiança en les seues butxaques i prou, haurien de dir. Pensen que la gent no ho sap, que venien a forrar-se i ja no saben on ficar-se’ls. Damunt ell semblava que vigilava, acosat per la nit, pels flaixos que no arribaven a pensaments. La mirada supèrflua, vana, mentre ella, sempre ella, s’abandonava al deliri. Ell no tenia massa dibuix a la cara, portava unes ulleres angleses i la mirada idiota. Ella el besava mentre, a despit, que el trobava desmanegat, que despistat ja ho era, va treure’s la navalla i li la va clavar a l’estòmac, encara quan ell la tenia completament dins. Va notar com li bullia el cos, els ulls hauria jurat que volien escapar-se-li. Els dits, que s’enfonsaven en un vaivé regular, gairebé mortal. Flaixos, va sentir que deia ell, mentre ella el deixava caure com un plom, i s’allunyava vorera avall. Va guardar-se la navalla a la butxaca del darrere, al texà, quan va sentir, en un carrer llunyà, el camió del fem arrossegant els sorolls contra la nit. La confiança devia ser això, pensava, saber que mai no es podia trair a canvi de res. I també que ella no era una ximple venedora de revistes del cor.

Davant la porta del cel

Som ben a prop d?unes muntanyes tan especials que, com diu la
toponímia, hi ha la porta del cel. És una serra
petita, molt humanitzada, que de vegades les plantes demanen
permís per respirar a la gent que hi tragina. Bétera, enllà Portaceli,
a la dreta Nàquera: veieu l?ermita?, aquella caseta al turó? Tant se
val; m?enderie amb el paisatge, parle de muntanyes, d?hortes que eren
secans, i pare parlant-ne de fantasmes, de portes i d?indrets bíblics.
L?excusa m?allunya de témer el pitjor. Avui encara
molts insisteixen que no hi ha res a fer. I tot això, com qui camina un
dia i un altre en aquest tros de mapa, sabent del cert que la dèria no
duu enlloc, encara que no voldríem enquimerar-nos.
Mon pare em cantava fa uns dies, un mes potser, algunes cançons de
joventut, cançons festives, de joc i d?entrentenir-se després del
treball. No sap, ell, que molts anys després de mort, hi haurà estudiosos que
provaran d?explicar-se la lletra, el per què, el sentit del ritme, quina
bestiesa, com si l’intent d’entendre pogués adobar res. A ells, iaios que
han sobreviscut a unes quimeres del segle XX tan superflues, els la bufa trenta-nou com quaranta, i canten. De vegades el veig més trist, que sobreviure la vellesa no és un acte voluntari, d?ara
vull ara no vull; més aviat és un plet, aferradís, com del temps dels
cavallers.
Vull creure que el poeta sí, que ell té llicència de poetitzar, però perquè és poeta. Hi ha il·lusions que naixen mancades,
sense fe, i la gent necessita l’ànim. Vull creure que més enllà del vint-i-set, encara hi haurà l’esperit i cançons per entretenir-nos enmig de tant de treball. Llevar-nos l’endemà, d’una altra manera, fóra tan dur.

En falten 12, en tenim prou

Quina tropa, la dreta del poble. Ara es presenta com a salvadora del caos i el colapse que ella mateixa ha provocat durant anys. La ineptitud dels populistes, que ens posa a la cua matí i vesprada per entrar i eixir del poble, continua pensant que arrossegarà el vot al seu cabàs. Ells, mestres de la falsedat, han de pensar que som ximples, o tocats del perol, els habitants del poble. Després que la Junta no autoritzés el frau d?una variant que pagarem tots els veïns, tornen a presentar-la en el programa, fent passar la virtualitat del projecte i de les imatges, com si el peix ja estigués venut i els ponts construïts. No diuen que allò verament real del projecte són els milions embutxacats per militants del partit amb carnet i categoria d?agents compradors de territori que tallen el bacallà. No ho diuen per si els reinútils de veïns que representem que som els de Bétera, ens mosseguem la llengua i comencem a cantar les terres que ells han pagat tan barates i han venut cent vegades més cares. Ho deia Sanchis Guarner, en aquells magnífics llibrets Els pobles valencians parlen els uns dels altres ‘Fer colla com els de Bétera’, per creure?s tants enganys i paranys.
Per acabar de rematar la publicitat, el pp avisa que ha obert una oficina per atendre víctimes, que solament n?hi ha trenta-tres a les tres províncies (sit), però no diu que es neguen a atendre sistemàticament les famílies i les víctimes de l?accident del metro de Bétera, on van morir més de quaranta persones. Per ells, que aquestes víctimes han de ser de segona, que per això no compten gens ni poc. I encara presenten el nou web de l?ajuntament que governen provisionalment, exclusivament en castellà, perquè asseguren així no fereixen la intel·ligència dels forasters que no ens entenen. Als valencians, com que els volen morts, tant se’ls en dóna, de ferir-los o no. Acaben el butlletí afirmant que l?aposta també és l?agricultura: que faran una bassa per a què les taronges, al preu que ixquen, no passen set. La bassa, no tenim dubte, és per regar les extensions els comerciants majoristes, als quals se’ls ha permés de plantar damunt pinedes centenàries o al parc natural de la Calderona, i els de Bétera que reguen amb gintònics si poden? Au, home, quin niu de pets i de llufes, la dreta.

En la foscor?

In the dark
Si tanque els ulls se’m dibuixa un verí…

Als nostres pares no els calia saber de lletra per deixar-hi el nom escrit. Els iaios ens van deixar escrit molt més que ara enginyers, constructors, o polítics, malgrat que van tenir poca oportunitat d?anar a escola i aprendre. A ells no els va caldre tant d?estudi per ensenyar-nos una lliçó que mai no oblidem, si venim de cor net i ànima sincera. En els seu llibre de la vida no cabien textos que afebliren el territori o feren ús de la impunitat. Com podien desfer-se’n de tantes coses com van construir amb esforç i sentiment. Veieu que hem aprés alguns, després d?aqueixa lliçó. La ràbia corre solta contra qualsevol poesia. És en la foscor d?aquells nits sense llum, que ens van ensenyar més que no és escrit als llibres.
Hem aprés a porgar la terra, a cavar-la, fins i tot a canviar els arbres de lloc i a fer-ne foc, a deixar reposar la saviesa fins al punt de perdre-la. De vegades tibem tant que hem deixat rastres de per vida, forats negres, de tantes furgades. No podíem aconformar-nos, perquè no som pacients. Per regla general, no sabria si exceptuar-ne tres o quatre casos, l?home no sap ser pacient. Li fa por el soroll i encara més el silenci. És així, doncs, com van les coses, sense terme mig. El resultat és la vida i és la mort. Però, malgrat aquesta part de la història, escrita i imposada, o malgrat la moda urbana, i a despit d’un mal entés progrés, ens trobem enmig de records, d?angoixes i i no gaires festes de qui habitem al poble, encara els nostres pobles. Per això aquest homenatge a no sé què ni quina cosa. Ja sé que la poesia no guanya mai eleccions ni regidories. Però va, aquest luxe d?avui, que encara no són les dues i ja gairebé dorc. Bona nit.

En falten 14 i en tenim prou

Beniparrell, Trobada d?escoles de l?Horta Sud. Milers de persones, de famílies senceres que recorrien els carrers d?un poble petit, engolit pel polígon industrial i restaurants gegantins, de comunió, noces i plats de multitud. Una vesprada-nit d?activitat, de tallers, de música, de bandes, xarangues, de tabals i dolçaines, amb un programa dens fins ben tard. Mestres i xiquets, pares i mares que fan de l?escola una realitat a esquenes de la pròpia administració. Una realitat entusiasta, d?escola oberta, compromesa de la llengua, però també dels problemes amb el medi, contra la desocupació i l?urbanime depredador, contra la despesa gratuïta de recursos, una escola que festeja cada any arreu del territori valencià, que sobreviu malgrat els entrebancs, les torpeses i les falques que el govern valencià li para.
Les Trobades són també un goig perquè aquell dia hi som molts mestres amb objectius comuns, t?hi trobes persones que fa un any que no has vist; amics que després de les salutacions i els somriures enceten la conversa, i encara després de les primeres formalitats apareix el tema recurrent, inevitable: què passarà diumenge vint-i-set, amb l?estocada de la fòrmula, el malparit de l?Eclestone i una Junta Central que aprova les males arts, com abans havia desestimat de projectar el documental Ja n?hi ha prou. Juguem contra molts factors, apunta algú. Quan són al poder, ací a València és molt difícil de traure?ls, malgrat que sabem que ho han fet malament, malgrat les formes [al remat, l?educació no els ha preparat millor], però el lladrocini, la usurpació, l?amiguisme, la inculpació en molts dels pobles que governen, doncs tot això plegat ?continua argumentant algú de seny? no és prou. Ha de passar un cataclisme, o encara més difícil, la participació ha de fregar el vuitanta-cinc per cent. Ho diu el mestre Josep Asensi, un home que ha fet escola i té molts anys d?ofici: mireu les notícies de migdia, el vint-i-set, que segons la participació sabrem si hem perdut abans d?acabar de dinar. Ells ja compten amb el milió dos-cents mil vots, d?eixida, que van plegats, i saben que van a votar-los malgrat els desenganys, les estafes i les comissions? Si l?esquerra és incapaç de fer un front perquè la gent vaja a votar, ho tenim perdut.
Les trobades, amb els tallers, els crits, els xiquets?, és la joia d?un aplec multitudinari per l?escola i la llengua, però també és això: la conversa en diferents rogles, que vol apamar la realitat en uns minuts, breus, d?encontre dels amics.
Jo tinc tota l?esperança que els farem fora, estic convençut, perquè encara ens quede dignitat als valencians, afegesc. Per això aposte per continuar treballant demà, amb la il·lusió que hi ha milers de famílies que ens donen suport i força per continuar. L?escola, i la llibertat, i l?horitzó d?un país encara per fer, comença cada dia. En tenim prou, i catorze dies per convèncer la gent quina és la feina, el vint-i-set.

En falten 15 i en tenim prou

Vilaweb publica l?enquesta del CIS [quins uns, també], i ja tenim el desànim i el desconsol instal·lat en l?aviram de gran part del corral. Més encara, si el sogre major del pp, ara professor ianqui, de garsa llarga, es posa a dir que ell, el que és beure, ni que conduesca li ho prohibeix ningú, i el gendre [agraciat de mena], també és darrere l?invent del circuit de mafiosos, gànsters i bevedors? Significa que hem començat el matí a desgrat, amb un desfici de no parar. Tranquil·litat, que ens queda molt de ciri. Que ja sabíem que no serà fàcil, que caldrà mobilitzar tot el nacionalisme i l?esquerra, fins i tot els descreguts, els derrotistes i els sabuts que tornen del purgatori.
Hi ha altres indicis molt positius. Avui a l’escola era un no parar quiets: preparàvem i adobàvem caixes i pancartes per trobar-nos demà a Beniparrell, la gran festa de GUAIX, amb el Vicent Moreno i el Vicent Font, que aplegarà milers de persones a favor d?una escola i una llengua, sense vacil·lacions. Demà ho explique amb detall.
Encara a les dues, de matinada, acaba el primer concert de la Banda Primitiva de Llíria i Al Tall. En acabar, els músics de l?una i l?altra banda han tancat amb un aplaudiment sincer. I això que avui faltaven músics que no havien pogut assistir-hi. Aquest acte del 30 de juny, que ja ha començat a escampar-se comarca enllà, vol ser un aplec de molta gent, d?arreu del país, del nord i del sud, de les illes, amb representació d?àmbits diversos, de joves i de grans, perquè celebrem que 300 anys després del Decret de Nova Planta, que va afectar tota la Corona d?Aragó, continuem abrandant-nos pel país, per la llengua, per la gent que l?habita. Contra panxacontents, lladres i serps, hi ha arguments i un cami encetat que ja és imparable. De vui en quinze, els fem fora.

Quan torne amb el cotxe al poble, tot de carrers lluen cartells, pòsters, tires de cares i rostres de gent del poble que fan campanya. Ves, contra la caverna, la idiotesa, la mentida i l?abús, encara hi ha candidats a triar, per honrats i convençuts dels propis projectes. Quina pena que compromís pel país no haja pogut abastar una única llista local.

En falten 16 i en tenim prou

Mentre la mort es passeja gratuïta entre les vies del tren de València, la mort en majúscula, amb tot de passos a nivell que clamen justícia, els vividors i els borratxos anuncien que es gastaran el que calga per portar cotxes a tres-cents per hora als carrers de la ciutat.
Moren quaranta persones al metro, colgats davall terra, per no gastar-se cent mil euros en seguretat, però ens en gastarem 26 milions en un cap de setmana.
L?escola necessita mestres, espais nous, i infrastructures segures, de necessitat, de tants barracons prefabricats escampats pel territori, però ells, el pp, prefereixen pressumir-la de llarga, una ciutat de tres dies. I de sanitat no en parlem. O millor, parlem-ne a grapats del desastre que van deixant un dia i un altre, pel que fa a la mínima atenció mèdica, o social. Com que els rics, els del port i els dels cotxes, no s’estan mai a la cua dels nostres ambulatoris?
No sabem quant ens costa de tenir un circuit morint-se de riure a Xest, que encara el paguem, però ells volen fer volar elefants amb patí pel forat de la mar. Les barquetes, el papa, el metro i la mort no han sigut prou motius superflus; calia la fòrmula, i un consorci que és una veritable conxorxa de cràpules: el Roig, l’Aspar, El Corte Inglés i un parell de tapats [ja en parlarem], que el despropòsit és d?històries per a no dormir: no diu aquell ninot de cabell blanc, Berni Ecleston, de llinatge mafiós, que si el Camps repeteix hauran de treballar de valent els valencians, els enganyats i els encegats, perquè ell, la Rita i el Camps s?ho beuran a la salut dels que van morint als passos a nivell, o ja són morts i colgats davall l?estació de Jesús!
Si tornen a guanyar el vint-i-set, és que no hi ha déu o no n’hi ha vergonya. Què fóra millor!