Ulisses20

De tant alcohol com havia begut, ensopegava a banda i banda del carrer, l’alcalde. S’esforçava a avançar, però era inútil. Tenia la mort al darrere, molt a prop. Massa. Si més no la mort política. De l’altra, de la mort de veritat, se’n fumava. Per això provava a posar-hi les mans, a les façanes de cada casa. Per no caure, per defensar-se amb les ungles, si calia. Això, pensava, l’ajudaria davant els seus. Però era impossible. Feia una estona que se n’havia adonat, que el seguien. Els seus també se’l volien fer. Esperaven, s’esperaven que caigués, de l’un moment a l’altre. ?Ostres, si no hagués begut tant!, es deia. Ara no es podia valdre, ni sabia quant de temps l’aguantarien dret les cames, amb aquella merda. Va girar-se enrere, lentament, com si fos l’últim moviment que assajaria en vida. En la vida política, naturalment. No va veure ningú. Però sabia que s’amagaven en la foscor de la plaça. Va provar a moure’s, d’avançar envers un lloc segur; si encara hi hagués el Baixet obert, o el Ramon, o el bar València. No, aquest no. Aquest feia temps que l’havien tancat per edificar-hi cases. Va caure no va caure, mentre ho pensava, i es va esperar. Sotmés a totes les dificultats que el cos li exigia, va esperar molt de temps. Una nit sencera, sense avançar-hi un pam. Li semblà una durada interminable, dissimular la seua impotència. ?Sóc l’alcalde, collons, sóc l’alcalde!, es pensava que deia. Però no podia obrir la boca, no podia obrir-la, del pedal que duia. No va sentir res, només el so estrident d’un tret, molt a prop. No res més.
El silenci ningú no el va escoltar, després, a la plaça. Aquell dia de vuitava continuava buida. Ni l’oposició no gosava destorbar l’últim dia de festa.

‘homenatge a tants alcaldes alcohòlics, redell’