Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 8 de maig de 2007

N?hi ha prou que València clame

Hem tornat a sentir de goig. Sant Agustí, Sant Vicent, País Valencià, Barques, Parterre [Jaume I], Colom, guanyar el carrer al começ i a la València més neoliberal. Hem tornat a sentir que manifestar-nos amb els xiquets, els amics i els milers que són al llarg del recorregut, ens torna una altra vegada joves, que tenim sentit de nou, que continuem i que caldrà fer-ho molts anys més. Perquè hi ha viures, o malviures, que són per sempre. Ens van parir en aquest territori que sentim nostre, que altres han patit amb més nafra però que van alentar per continuar. Som ací de nou, amb el clam d?una ciutat que caldrà guanyar amb el temps, sense defalliment.
Avui cante de goig, per com miraven els ulls més joves; la xicalla aguantant els colors i les banderes i el riure de qui sent goig per cantar plegats a favor d?un sentiment que fa dies passa avall i amunt del país. Des de l?encesa, de l?ací estem, des de la Carrasqueta, des de les Trobades, amb Al Tall, Obrint Pas, Miquel Gil, l?Ham de foc, Pep Gimeno i tants com van escampant la força d?unes veus que ja són imparables, inqüestionables, de qualitat.
Avui hem estat de festa, València era la festa, i nosaltres la mereixíem. Per tants d?altres que ens van obrir el camí i ens van deixar passar les primeres portes. Pels que dissabte eren xics i amb els anys eixiran a places i carrers de la ciutat per dir ‘nosaltres també érem en aquell carrer, amb els pares, defensant la ciutat i la bellesa de sentir-nos lliures, 300 anys després.’
Qualsevol realitat de valor s’ha forjat abans com un impossible. I allò que ara puga semblar una utopia, us puga semblar un impossible a escèptics o pesimistes, a poetes o abnegats de la sort, un dia serà també una realitat. Ni el pitjor dels enemics pot amb totes les batalles. Si tres-cents anys són una realitat dura, dissortada, és perquè encara resistim.
Dilluns continuem per les voreres, mirant aparadors, que solament ens deixen anar pel mig del carrer un colp l?any. Però dissabte era una festa i un clam contra un tros d?història que ja dura massa. Ja vindrà el moment que ningú no ens farà deixar els carrers de la nostra ciutat, que serà la ciutat de tothom i de tot un país. Hem tornat a sentir goig. N?hi ha prou que València clame.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent