Publicat el 21 de maig de 2007
El cent: sis per fer-los fora!
Cent. Aquesta és la reflexió, article, oració, breu número cent que faig al meu bloc. De vegades pense si no n’escric massa, sense reflexionar-los suficient, sense posar-hi la cura que mereixen, sense traure-li la son al temps, sense la puresa que la llengua ens demana. El cent ja mereix una certa nota, fins ací, que la feina és ara una altra.
Comencem una setmana decisiva, decisòria, fonamental per a la supervivència moral, anímica, però també territorial. Sense València, el país no ho serà plenament, així que caldrà decidir-nos: d’una banda animar l’esquerra i el nacionalisme a votar, a botar-los fora de qualsevol àmbit de decisió. D’una altra, caldrà decisions de pes. Per exemple, els independentistes tenim una responsabilitat cabdal, diumenge: què és el millor que podem fer per ajudar a fer-los fora? Doncs malgrat que alguns amics ens ho passaran per la cara, potser el compromís siga el que li cal a València, almenys aquesta vegada. Ja sabem que no hi ha l’aigua neta enlloc. Ni al PSPV, ni a EU, ni al Bloc, i tampoc a ER. Enlloc. I fa quatre anys, quan passà l’última desfeta, volíem un front comú contra la impunitat i la salvatgia. No ha pogut ser, o no han pogut-volgut ser-hi tots. Però aquesta vegada caldrà fer ús d’un vot útil, que ja tindrem temps d’anar fent la independència, a partir del vint-i-vuit. L’objectiu és tombar el pp, així que malgrat que les alternatives són les que són, ens hi juguem massa per a dubtar o passar quatre anys més d’infern, que segons el cap de l’església catòlica, torna a ser entre nosaltres [potser que el papa es referia a la vitalitat del pp, amb allò de l’infern, ves a saber]. El purgatori ja l’hem viscut suficient, que, com escriví Joan Francesc Mira en aquell premi Sant Jordi, el tenim ben a tocar a la serra Calderona, així que ja farem paper contra qui toque, després.
En aquests sis dies de treball, passem el millor auguri contra la caverna, la indecència i la immoralitat dels governants valencians. Convidem els escèptics, els amics, els joves, i l’esquerra independentista a anar a les urnes. Jo també hagués preferit que aquest post número cent fos especial, més literari, de pensament, fins i tot personal. Però la feina ens demana de no perdre temps. Sis dies, ara que hi ha estadístiques força optimistes, passen ràpidament.
Comencem una setmana decisiva, decisòria, fonamental per a la supervivència moral, anímica, però també territorial. Sense València, el país no ho serà plenament, així que caldrà decidir-nos: d’una banda animar l’esquerra i el nacionalisme a votar, a botar-los fora de qualsevol àmbit de decisió. D’una altra, caldrà decisions de pes. Per exemple, els independentistes tenim una responsabilitat cabdal, diumenge: què és el millor que podem fer per ajudar a fer-los fora? Doncs malgrat que alguns amics ens ho passaran per la cara, potser el compromís siga el que li cal a València, almenys aquesta vegada. Ja sabem que no hi ha l’aigua neta enlloc. Ni al PSPV, ni a EU, ni al Bloc, i tampoc a ER. Enlloc. I fa quatre anys, quan passà l’última desfeta, volíem un front comú contra la impunitat i la salvatgia. No ha pogut ser, o no han pogut-volgut ser-hi tots. Però aquesta vegada caldrà fer ús d’un vot útil, que ja tindrem temps d’anar fent la independència, a partir del vint-i-vuit. L’objectiu és tombar el pp, així que malgrat que les alternatives són les que són, ens hi juguem massa per a dubtar o passar quatre anys més d’infern, que segons el cap de l’església catòlica, torna a ser entre nosaltres [potser que el papa es referia a la vitalitat del pp, amb allò de l’infern, ves a saber]. El purgatori ja l’hem viscut suficient, que, com escriví Joan Francesc Mira en aquell premi Sant Jordi, el tenim ben a tocar a la serra Calderona, així que ja farem paper contra qui toque, després.
En aquests sis dies de treball, passem el millor auguri contra la caverna, la indecència i la immoralitat dels governants valencians. Convidem els escèptics, els amics, els joves, i l’esquerra independentista a anar a les urnes. Jo també hagués preferit que aquest post número cent fos especial, més literari, de pensament, fins i tot personal. Però la feina ens demana de no perdre temps. Sis dies, ara que hi ha estadístiques força optimistes, passen ràpidament.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
No hi ha cap vot més útil que aquell que es fa amb les mans lliures, i sense coaccions.
Una abraçada