Ulisses20

Quan el sol es pon, la nit és la governanta.
A l?estiu, els carrers del poble eren tan despullats que la pols ja bregava contra la nuesa. Solament si les dones els arruixaven, amb aquelles flors i sanefes a dreta i esquerra, es feien suportables, no gaire més dolços. Els carros tornaven cap al tard, els uns carregats d?herba, els altres, buits, solament que traginaven la feina feta. A penes si saludaven, els vells que seien en cadira baixa de boga. Amb un peu a terra i l?altre mig enlaire, sobre la barra que junyia les potes del davant, l?esquena recolzada contra la façana de la casa, blanca. Observaven no res, cap enllà, tímidament. Què? No res, el terra, sempre el terra massa sovint. Més enllà tampoc no hi havia res, la mateixa pols, el silenci que havien deixat enrere els carros. El temps que passava, inútil, i convertia el present en inabastable. Un carrer de morts. El cementeri no era més lluny. Volien dir-ne alguna, els vells, però qui els escoltava?, els orfes de futur només si s’escolten ells mateixa. De tant sords com havien quedat, la pols per tot els penetrava, no deien res, fóra cas que hagueren de pagar cap mal. L’un s’ha quedat mig adormit, mira’l, que difícilment no caurà d’aquell equilibri. De quan en quan baixaven un peu, a tocar de terra el descansaven, la punta del dit gros fora de l’albarca, i canviaven el sentit dels ulls. La mirada era la mateixa, deserta i muda, perduda a dreta i esquerra del carrer. Algú obria una finestra, regirava aquell passeig de rostres ombrívols, secs. Es queixava de tanta calor, tornava a tancar per evitar que entrés la pols. Només un gos que pixava atzarós, a la dula, deixava ratres de vida als cantons.