PER QUE LES NOSTRES CAMPANES NO HAGIN DE CALLAR

Imatge: Campana d’Arenys 

Us transcric un article que ha aparegut a l’Agenda d’Arenys de Mar numero de febrer.

PER QUE LES NOSTRES CAMPANES  NO HAGIN DE CALLAR

Arenys veïnat de Mar, comencem a tenir campanes ja en la primigènia Església,  la  que es trobava ubicada al costat de la que tenim ara (i de la que se?n conserva una clau de volta al Carrer de la Torre) a l?any 1575. Després,  en construïr-se la nova església, a  l’any 1603 l’italià mestre Carmini va construir una nova campana…. que inaugurà les que després anaren posant-se al nou campanar.

Podríem dir que les campanes han estat les  nostres primeres “periodistes”. Ens  han avisat i informat d?allò que la comunitat, que vivia a redós del campanar on les campanes tritllejaven, havia de saber. I  a través d?elles, sabíem, puntualment, de si hi havia hagut una defunció, car sentíem  la campana grossa, que mig ploriquejant ens ho anunciava?. Si la defunció era d?un home,  els tocs  de mort s?allargaven una mica més. Si eren de dona, s?escurçaven. I si eren d?un albat (nen o nena no batejats) es tocava un to planyívol que esfereïa.  Si el toc de morts es feia al  matí,  volia dir que l?enterrament era a la tarda del mateix dia, i si el toc era a la tarda sabíem que l?enterrament seria l?endemà.

I quan hi havia perill es tocava a ?sometent? paraula que no vol dir altre cosa que (metent so) o sigui fent soroll. I si les campanes tocaven a sometent,  tothom es preparava per a defensar-se o potser, atacar?.

I fins i tot aquests dies, els nostres veïns de Sant Pol han celebrat la commemoració dels fets de 1714, i ells han recordat  el 15 de febrer d?aquell any, on varen defensar-se de l?invasor borbònic. I la commemoració la  varen intitular desacomplexadament ?Sant Pol quina hora és? ,  i van fer molt i molt bé. El crit Sant Pol quina hora és, no es refereix a que haguessin posat un rellotge de sol a l?ombra, o l?haguessin embolicat amb una manta, com algú, burlescament ha anat dient durant molts i molts anys?. No, la frase correcte era ?Sant Pol, la manta, gent berganta, quina hora és? , I prové dels fets del 15 de febrer de 1714, quan les tropes borbòniques varen aterrar el campanar i amb ell la campana, car va ser la campana la que donava ànims als defensors i que repicava gracies a uns vailets que la feien voleiar. I  un cop destruït el campanaar i destruïda la campana, els invasors  feien burla als santpolencs amb la frase de l?hora……

Les campanes han estat presents en la nostra existència, ens han fet com a poble, ens han ajudat a configurar-nos com a comunitat, comunitat d?acollida, de defensa, d?atac, de sentiment pels  morts, de festa ens els batejos i fins i tot, el dia de mercat, amb tocs puntuals, ens informaven si aquell dia podríem trobar-hi carn, peix o verdures.

Nosaltres hem tingut campanes sempre, des de l?antiga església  i a la nova, que des del  nostre campanar  han acompanyat  la nostra vida quotidiana.

I al 1936 per mor de la guerra van ser aterrades i no va ser fins el 31 de març de 1946 en que es van tornar a col·locar unes noves campanes, el nom de les quals son

Maria de la Mercè, dels Dolors, de l?Assumpció.  En foren padrins  Josep Mª Juncosa i Mercè Garcia la seva esposa.

Maria de Montserrat, dels Dolors, Salome. I en foren els padrins  Agustí Montal Biosca o Montserrat Galobart Saurel, la seva esposa.

Maria de l?Assumpció, de la Merce, Francisca. I els padrins foren Jaume Ferrer Calbeto i Mercè Prat Dillet, la seva esposa.

I la de l?ermita de la Pietat del cementiri:  Maria de la Pietat, de la Misericordia, Clementina . Fou el padrí la Junta del Cementiri, en la persona del seu president, Mn Jordi Ferrer Valls.

I després de la seva companyia per durant tants i tants anys…… ara , algú ens les vol fer callar…. ?

 

 

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en MARENY-SINERA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari