LA GUILLA I EL CORB (UN CONTE)

I ara que la mainada està de lleure, que no hi ha costura… crec que és bo que n’expliqui un conte dels tradicionals , dels que es transmetien pels avis a la vora del foc, asseguts a l’escó de la cuina: Mentre i tant el foc s’anava esllanguint , l’avi o la iaia,  anaven desgranant aquelles contalles amb les que transmetien els valors de generació en generació.
Avui en va una, de com, els sinistres ensibornadors de sempre, fent lloa de virtuts imaginades fan la galindaina a les orelles maldestres dels paveros (tots en som un xic) i regalant-nos les orelles de flors i violes,  aconsegueixen el que volen…. fins i tot que obrim la boca i ens caigui el formatge… o la poca vergonya que encara puguem tenir.
Avui, de com la guilla ensiborna al corb, li venta la seva autoestima fins que, aquest, basaroca, embadalit,  obre la boca… i li cau la rica menja que ha assolit.
Apali… si voleu, cliqueu al dessota i escolteu-la.

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en CONTES. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari